Vikingo

Vikingo (del nòrdic antic, víkingr) és el principal nomene donat als guerrers que realisaven incursions de saquejos, provinents dels pobles nòrdics procedents majoritàriament d'Escandinavia, encara que no únicament, famosos per ser grans navegants i per portar a terme #pillage i atacs en Europa. Depenent del context i de l'interpretació de l'autor, pot usar-se el nom per a referir-se als incursores d'esta procedència o als seus països d'orige. La metonímia ha dut a que el nom se seguixca usant encara hui en dia de forma coloquial per a referir-se als països escandinaus. La seua llengua era el nòrdic antic.

Si be existixen referències vagues a pobles germànics del mar Bàltica i Escandinavia en les fonts romanes, els seus atacs i la seua aparició en l'escena política europea cobren rellevància en el saqueig del monasteri de Lindisfarne (793) en el nort de Gran Bretanya, al que pronte varen seguir atacs en el restant de les illes i en el continent. Els anals i crònicas dels dos sigles següents estan replets de relats aterradores. En Iberia, varen saquejar Lisboa, Càdis, Algecires i Sevilla, i en general, Galícia, Andalusia, Múrcia i illes Balears. El seu actuar violent aterrorizó a les antigues comunitats, que, encara que acostumades a la guerra, no tenien forma de prevore quàn hi hauria una incursió i sofrien una carència de poders forts en els començos de la Edat Mija. Estos atacs sumats als dels hongaresos i ávaros, a la pressió de pobles eslaus en Europa Oriental i a la dels àraps en el Sur varen ser tant causa com a conseqüència d'un periodo d'inestabilitat que va favorir la descentralisació política del feudalisme.

Durant els sigles següents, els vikingos i els seus descendents varen tindre gran influència en l'història europea. En les illes britàniques varen governar durant molts anys fins a ser finalment derrotats pels normandos, descendents de vikingos que havien rebut terres en Normandia (França). En Itàlia varen fundar el regne normando de Sicília i inclús varen aplegar a influir en les seues incursions en el Califato de Còrdova i en el Imperi bizantí. A través dels rius del nort varen intervindre repetides voltes en la mar Bàltica i en Rússia, els primers estats de la qual (la Rus de Kiev) apareixen vinculats a aventurers vikingos.

Se sol datar el final del periodo vikingo en la caiguda del rei Harald el Desapiadat, que va morir en la batalla del pont Stamford en l'any 1066 quan intentava prendre possessió del territori d'Anglaterra; encara que els historiadors danesos amplien fins a 1085 en el final del regnat de Canuto IV de Dinamarca. Si be l'influència nòrdica va seguir sent rellevant, la aculturización de normandos en França, Anglaterra i Itàlia, les victòries militars de varis estats com França que varen conseguir assegurar les costes i la pròpia disminució d'incursions escandinaves en la cristianización de Escandinavia varen supondre paulatinament el final de la seua activitat tal i com es coneixia.

Noms i etimologia

L'orige de la paraula és discutit. En texts rúnics s'usa la forma fara í víking com ‘anar d'expedició’, encara que en texts posteriors com les sagues islandeses implica saquejos o pirateria i ya exclou expedicions comercials. El nom víkingr aludix entre els escaldos als mariners i guerrers que participen en expedicions d'ultramar. També s'usa com a nom de persona en algunes runas sueques. Hi ha poques senyals de que el terme tinguera connotacions negatives ans que terminara l'era vikinga.

Existixen més teories sobre el seu orige, algunes prou improvables. Alguns erudits han sugerit que la paraula prové del sajón wic, un campament militar. Uns atres sostenen que procedix de la frase vik in, que significa 'baïa adins', referint-se aixina als seus desembarcs; o pot derivar de la paraula vík en nòrdic antic, que significa 'baïa menuda, cala o entrada', per lo que es pot interpretar com 'el que freqüenta una baïa, caleta o fiort'. Uns atres opinen que procedix de vig (una batalla, encara que és improvable per motius fonològics), o de vijka, que significa 'moure o desviar-se', fent d'un vikingo 'el que dona un rodege o es desvia'. Entre les teories que han anat guanyant adeptes entre els erudits del present sigle, està la que la fa derivar del terme en nòrdic antic vika, 'milla marina', és dir la distància que recorre una embarcació ans que els remeros es cansen i siguen rellevats.

Una teoria que ha anat perdent força ha vinculat la paraula vikingo com a variant de la regió geogràfica de Viken, baixe el significat 'una persona de Viken'. Segons l'argument, el terme vikingo simplement descriu a una persona que procedix de Viken, i que solament va ser durant els últims sigles que la paraula identifica als escandinaus de la Edat Mija en general. Per un atre costat, en documents de l'época els hòmens procedents de Viken són cridats víkverir, i en canvi, es diu vikingos a hòmens procedents d'atres regions de Escandinavia, com per eixemple en les pedres rúniques de Tóki víking (Sm 10), Gårdstånga (DR 330) i Västra Strö 1.

En anglés antic, la paraula wicing apareix en el poema del sigle IX Widsith, aixina com en l'història d'Adán de Bremen sobre 1070. S'usava en la pràctica com a sinònim de pirata. La paraula es va perdre i no s'usa en texts posteriors, sent viking reintroducido en el Renaixença vikingo del Romanticisme, que els idealizó i va donar peu a l'extensió de l'adjectiu a «religió vikinga», «cultura vikinga» entre uns atres. En espanyol es va introduir des de l'anglés.

El nom feya referència a l'activitat, no a l'orige ètnic, sent l'extensió del terme al poble escandinau, una metonímia moderna. En texts escandinaus, inclús hui en dia, el terme s'usa normalment per a especificar als expedicionarios. La qüestió de si eren o no una cultura ha segut objectiu de diversos debats. Olaf Ragnusson, expert en el tema, aixina ho defén en el seu llibre Vikings: The Greatest Civilization, en base en la societat agrària i en un govern que tenien. Per eixemple, el terme s'usa per a les cultures germanes, excloent als sami, originaris també de Escandinavia.

Este nom va ser, no obstant, poc usat fòra de Escandinavia. Són freqüents les formes varegos (de la mar Varego o mar Bàltica) i nordmanni (normandos, lliteralment 'hòmens del nort'), d'orige franc. Mentres, els cronistes alemans els descriuen com ascomanni, 'hòmens del fresno', una descripció que pot deure's a alguna d'estes dos teories: El fet de que l'arbre sagrat dels vikingos, Yggdrasil, és un fresno. O també que el primer home, Ask, va ser creat segons la mitologia nòrdica per Odín i els seus germans, Vili i Vés, a partir d'un tronc de fresno que varen trobar. La primera dòna, Embla, va ser creada a partir d'un tronc d'om.

Les fonts musulmanes hispanes es referixen a ells com mayus (lliteralment, 'macs', nom donat als sacerdots mazdeístas i utilisat per extensió per a referir-se als pagans); les fonts eslaves, com Rus (possiblement del nom finés per a Suècia Ruotsi), i les bizantino, com Rhos (de l'adjectiu grec per a 'roig', per la seua complexió rubicunda) o Varangoi (provablement de l'antic noruec Var, 'vot' o 'jurament', que descriu una banda d'hòmens que havien jurat fidelitat entre sí).

Estos noms s'usaven indistintament per a totes les nacions escandinaves, anaren noruecs, suecs o danesos. Per eixemple, Adán de Bremen, en un escrit entorn a 1075, es referix a «els danesos i els suecs i atres gents més allà de Dinamarca (noruecs) cridats escandinaus». Per lo tant, quan les cròniques fan referència repetidament a Dene o Dani, no deuria assumir-se que els vikingos en qüestió provenien necessàriament de Dinamarca. Solament els irlandesos, que els cridaven Lochlannach ('gent del nort') o Gaill ('forasters' o 'estrangers'), Dubgaill i Finngaill eren els térmens per a distinguir entre danesos (Finn-gaill, 'estrangers blancs') i noruecs (Dubh-gaill, 'estrangers negres').

Constituents

Fonts

Les principals fonts primàries sobre vikingos són els restants escandinaus i de les regions a on es varen assentar. L'escritura per mig del alfabet llatí data en Escandinavia en l'adopció del cristianisme, per #lo que no hi ha fonts natives prèvies al sigle XI i principis de el XII. Els vikingos usaven inscripcions en runas, en freqüència curtes i difícils d'entendre. L'història moderna basa més els seus coneiximents dels vikingos en els texts de comunitats cristianes i musulmanes, freqüentment en un biaix negatiu per haver sofrit l'activitat vikinga. Els documents varien en la seua parcialitat i fiabilitat entre sí, pero no més que el comú dels texts altomedievales, per #lo que seguixen sent rellevants. Des de mediats del sigle XX, les fonts arqueològiques han ajudat a construir una image més completa i neutral. El registre arqueològic és particularment ric i variat, i proporciona coneiximent d'assentaments tant rurals com a urbans, de l'indústria i activitat econòmica ademés de la navegació i activitats bèliques sense excloure l'activitat religiosa, tant cristiana com a pagana. Esta font és encara més important per a l'época anterior a l'Era Vikinga.

Registres posteriors a esta Era Vikinga són també útils per a entendre als vikingos, encara que necessiten ser tractats en cautela. Despuix de la consolidació de l'Iglésia en el Nort europeu, les fonts natives varen començar a florir, tant en llatí com en nòrdic antic. Particularment clau va ser la colónia vikinga d'Islàndia, que va desenrollar una rica lliteratura vernàcula entre els sigles XII i XIV, de fortes raïls vikingas en tradicions que es remonten a les sagues islandeses. La fiabilitat d'eixes #narrativa no és massa, pero té un gran valor entre atres motius per incloure restants de la primitiva poesia escáldica dels poetes dels sigles X i XI. L'evidència llingüística en els topònims també servix per a traçar l'expansió d'este poble.

Antecedents

Artícul principal → Pobles germans.

Pertanyien ètnicament a la família dels pobles germans i la seua llengua i cultura eren germàniques derivades de religions animista, com les de tots els pobles escandinaus. Els primers monges cristians germans varen associar a este poble en el net de Noé i fill major de Jafet cridat Gómer (i el seu poble, els cimerios). Esta comunitat llingüística i cultural de tota l'àrea escandinava ha de tindre's en conte a l'hora de profundisar en el coneiximent de l'esperit que duyen estos pobles.

Estos pobles, de la mateixa manera que els grecs, habitaven una geografia molt segmentada que —junt al clima i els animals carnívors— feya molt difícil la comunicació per terra, #lo que els va obligar a navegar. La mar es convertiria en el seu principal mig de comunicació.

Els contactes entre els països nòrdics i el restant d'Europa venien de fa temps. Els hérulos, per eixemple, varen anar uns clars predecessors dels futurs vikingos, ya que també procedien de Escandinavia i varen efectuar algunes expedicions de saqueig a lo llarc de la costa atlàntica d'Europa a bordo d'embarcacions. Les troballes arqueològiques mostren que el comerç i l'influència daten de varis milenis abans de Crist. No obstant, els països escandinaus constituïen un remot racó de poca importància política i econòmica per al restant d'Europa.

Pobles nòrdics

Artícul principal → Pobles nòrdics.

Poden distinguir-se tres grups principals:

• Danesos:

Vore també: Regnes vikingos de Dinamarca

En els seus inicis, els danesos tenien una organisació militar molt forta, varen realisar incursions ràpides, l'únic fi de les quals era el pillage i obtindre un botí. Era també el poble més numerós dels tres. Habitaven principalment en Jutlandia, Escania i Selandia, aparte de les illes que separen al mar Bàltica del mar del Nort entre abdós penínsules. Açò els donava una gran ventaja estratègica que els permetia dominar les rutes de comerç, de la mateixa manera que Constantinopla. En Dinamarca s'han trobat restants de fortificacions, de fins del periodo d'apogeu vikingo, a on podia concentrar-se gran número de tropes. Les fortificacions, conegudes com trelleborgs, tenen forma circular i estan dividides en quatre quadrants, en edificis en quadro en cada u d'ells. Els recints fortificados estan concebuts en una precisió que atesta gran sentit del sistema i de l'orde per part dels caudillos, i també que, en el sèquit del rei danés, hi havia gent en profunts coneiximents de geometria. Un eixemple d'este tipo d'assentaments és l'antiga Hedeby.

• Noruecs:

Vore també: Regnes vikingos de Noruega

Varen escomençar solcant les mars i rius en fins pacífics, que posteriorment canviarien per incursions a major escala que les dels danesos, en fins de conquista. Se'ls coneixia per ser molt bons navegants i va anar també en Noruega a on es va conservar millor la tradició naval. cal senyalar que els noruecs varen controlar la mar del Nort, varen recórrer el oceà Atlàntic i varen colonisar Islàndia, Groenlàndia i Vinlandia.

• Suecs:

Vore també: Regnes vikingos de Suècia

Varen realisar grans viages a través de les mars entre els sigles VIII i XI. Varen recórrer tota l'Europa septentrional i meridional, intervenint en Rússia, el Imperi bizantí i atres zones d'Europa Oriental.

Expansió

Estos pobles nòrdics es varen llançar a l'expansió, en busca de terres que conquistar o colonisar a partir del sigle VIII.

Una teoria comuna sugerix que Escandinavia podria haver sofrit una etapa de superpoblación. La generalisació d'una agricultura molt més eficient en els temps precedents hauria permés a la població disparar-se, en la consegüent pressió demogràfica per noves terres. Açò, en un poble coster en una alvançada navegació, supondria una era d'expansió a través de les mars. Encara que casi totes les explicacions prenen com a base esta teoria, es fa difícil imaginar una extensió semblant sense una pressió per noves terres, generalment li la considera com a part d'una explicació major. La principal objecció a esta teoria és la falta de proves de tal aument demogràfic i la falta d'arguments per a les incursions i saquejos. Ademés, les terres nòrdiques, encara que dures, disponien i disponen d'àmplies zones sense habitar que no semblen haver segut ocupades.

Es considera també que el decliu de les antigues rutes comercials pugues haver segut un factor decisiu. Des de la caiguda del Imperi romà en 476, els intercanvis comercials en Europa varen disminuir considerablement, i l'unitat política i de mercat es va trencar. Aixina, els vikingos varen tindre una gran ocasió com a comerciants: canviaven les pells i esclaus de la seua terra per argent i espècies àraps, que usaven per a comerciar i comprar armes als francs, ocupant un lloc buit d'intermediaris.

Una atra argumentació freqüent és que els vikingos es varen aprofitar de la debilitat de les regions que atacaven i ocupaven. Aixina, l'época de grans atacs coincidix en la fractura del Imperi carolingio i la divisió britànica. Un atre factor important va ser la destrucció del poder naval frisio pels francs, que va deixar als vikingos sense rivals en l'Atlàntic Occidental, donant-los l'oportunitat d'ocupar la seua antiga zona d'influència.

A este fet se suma també l'alvanç en les millores tècniques navals dels vikingos. Per eixemple, les seues embarcacions tenien poc calat, la qual cosa els permetia navegar per rius poc profunts, adinsant-se terra adins per vies fluvials. Varen construir barcos d'uns 20-25 metros d'eslora per 3-6 metros de mànega, en una capacitat d'entre 40 i 100 tripulants, pero sempre mantenint una maniobrabilidad i llaugerea que els donava ventaja en qualsevol situació. Varen desenrollar ademés l'orientació astronòmica.

Una atra de les causes sembla respondre a un factor polític. Segons es creu, en els anys precedents a l'expansió, en Escandinavia es varen succeir una série de moviments d'unificació. Les tribus o grups que quedaven fòra d'estos moviments devien buscar noves zones d'assentament.

L'era vikinga

Artícul principal → Época vikinga.

Els seus atacs i la seua aparició en l'escena política europea varen començar en el saqueig del monasteri de Lindisfarne en l'any 793. Els monasteris, que acumulaven àmplies possessions, aliments i covil, són objectiu dels seus següents atacs, que es produïxen en gran facilitat i rapidea (al cap i a la fi, els monges no podien defendre's). En 794, són saquejats el monasteri de l'illa escocesa d'Iona, els monasteris de Jarrow i Monkwearmouth en la costa anglesa i el monasteri de Inishboffin en Irlanda. Dits atacs es repetirien en els anys següents, assotant la zona. No obstant, cal tindre en conte que la majoria de fonts d'eixa época varen ser redactades pels pobles atacats, per #lo que és possible que molts de les senyes estiguen exagerats. De fet, els atacs varen ser vists en molts casos com herejías pels monges dels monasteris, ya que suponien un atac directe a Deu.

En 799, els vikingos s'escomencen a aventurar llunt d'eixa zona i apleguen per primera volta a la costa francesa en Bretanya. L'estuari del Loira i les illes de la regió varen ser víctimes de les razias vikingas. En 820, ya una flota de 13 navío ataca pel Sena. En 834 es tenen notícies dels seus primers atacs als Països Baixos.

En les illes britàniques i el canal de la Taca, el pas del temps solament va incrementar el número d'atacs, la seua força i el seu alcanç. En 840, es té constància del seu primer campament hivernal en Irlanda, a on, per a protegir-se dels danesos, els caps locals s'alien en els noruecs, que des de 853 passen a controlar Irlanda. En 850, invernan també en Anglaterra, a on funden en 866 un assentament permanent en York i conquisten una àmplia porció del país. Al sur, també empijoren les coses: en 845 es produïx el primer atac a París i en 847 a Bordeus.

La primera expedició vikinga al Mediterràneu data de 844, quan 4000 vikingos en 54 naus remonten el riu Guadalquivir, sembrant el terror en la zona i cremant Isbiliya abans de ser derrotats per Abd al-Rahmán II en la batalla de Tablada, a on varen morir més de 1000 vikingos (cridats majus) i varen ser eixecutats 400 presoners. El restant de l'expedició va fugir perdent 30 navío. En 858, una expedició de més de 62 barcos saqueja les costes de l'Alce ibèric i la Toscana italiana. A partir d'eixa época, comencen a remontar rius, sent rebujats en 863 front a Colónia, encara que obtenint èxit en atres incursions per Alemània i França. A l'est, remonten el Volga per Rússia, apoderant-se en 861 de Nóvgorod i en 863 de Kiev. En 865, una primera expedició sense èxit tracta d'aplegar a Constantinopla.

En 878, el rei de Wessex Alfredo I el Gran venja els múltiples saquejos d'Anglaterra i conseguix derrotar a un eixèrcit danés, garantisant l'independència de la seua terra, encara que té que reconéixer el domini d'estos sobre l'atra mitat d'Anglaterra. La guerra no tardaria en recomençar-se, pero des de llavors els vikingos duen la pijor part. En 885 el seu atac més afamado a París solament s'evita en el pagament d'un rescate i el permís per a saquejar les terres durant el seu camí de regrés. Pero en 888, Alano I de Bretanya conseguix derrotar-los també. El començ del sigle X en Europa Occidental marca el fi dels seus grans èxits. En 911, es rebuja l'últim atac a la desembocadura del Sena, i en 931 són expulsats de les seues bases en el Loira. La década següent veu els seus últims atacs a Bretanya.

En Orient la seua presència seria més duradora, i a lo llarc del sigle X vàries expedicions tenen èxit en els seus atacs pel mar Negra i el Caspio. Els començos del sigle XI vorien un últim reaparéixer quan en 1014 es reinstaura el domini vikingo d'Anglaterra baixe el mando del rei Canuto II de Dinamarca. Este renàixer es considera definitivament terminat quan el rei Harald III el Desapiadat mor en la batalla del pont Stamford en 1066, durant conflictes dinàstics en Anglaterra.

L'Era Vikinga estava ya tocant al seu fi. En 1100 Suècia es convertix al cristianisme, mostrant aixina com Escandinavia s'anava integrant en la cultura europea cristiana. Fòra dels seus països d'orige, la majoria dels seus assentaments havien terminat mesclant-se en la població local i aculturizándose. Els descendents dels vikingos varen conseguir consolidar-se en l'àmbit europeu. Els normandos, vikingos assentats en França, varen eixir de Normandia i varen pujar als trons del Regne de Jerusalem, Anglaterra, Sicília, Nàpols i del Imperi llatí.

Història per països

Illes britàniques

Anglaterra

Artícul principal → Danelaw.

D'acort en les cròniques anglosaxones, despuix de l'atac a Lindisfarne en 793, els vikingos varen continuar en les seues incursions esporàdiques sobre la costa anglesa. Eixe mateix any els vikingos varen saquejar un monasteri que custodiava les relíquies de sant Cuthbert. Va marcar el principi d'un violent periodo de saquejos, atacs i devastación que, en el temps, es varen ser fent més violents i organisats. Aixina, els noruecs varen atacar durant l'hivern entre 840 i 841, en lloc de durant l'estiu com solien, recalant en una illa front a Irlanda. En el 850, varen aplegar a invernar en sol anglés.

Durant esta época era típica la següent oració en qualsevol iglésia de Northumbria:

A furore normannorum llibera nos, Domine (De la fúria dels hòmens del nort lliura-nos, Senyor)

En 865, un gran eixèrcit danés, supostament liderat per Ivar el Deshuesado, Halfdan Ragnarsson, Ubbe Ragnarsson i posteriorment el rei Guthrum, va aplegar a Estanglia. Varen creuar Anglaterra cap a Northumbria i varen capturar York a on es varen assentar creant el regne vikingo de Jorvik. Encara que la majoria dels regnes anglosaxons varen ser conquistats sense grans problemes, Alfredo el Gran va conseguir contindre'ls en la frontera de Wessex. Els vikingos varen dominar Anglaterra durant molts anys, sometent-la al pagament d'un tribut, el Danegeld (o el ‘or dels danesos’) en el territori ocupat, que va ser cridat Danelaw (o ‘baixe la llei danesa’). Alfredo va firmar entorn al 880 la cridada Pau de Guthrum en el rei danés, segons la qual varen acordar una frontera que repartiria els territoris. Guthrum regnaria sobre els territoris al nort i a l'oest, mentres que Alfredo rebria els de el sur i l'est (a partir d'este moment, podem escomençar a parlar d'Angloland, nom que va donar Alfredo als seus territoris). No obstant, Alfredo i els seus successors varen continuar la guerra aplegant finalment a expulsar als vikingos i prendre York.

Una nova onada de vikingos va aplegar en 947 quan Erico Astral Sanguinosa reconquistó York. La presència vikinga es va prolongar fins al regnat de Canuto el Gran (1016-1035), despuix de la mort del qual, una série de guerres successòries va debilitar a la família reinante. El fi d'estes lluites seria la derrota d'Harald III en la batalla de Stamford Bridge. Irònicament, la nova dinastia seria fundada per Guillermo I el Conquistador, un normando o descendent de vikingos assentats en França.

Irlanda

Artícul principal → Regne de Dublín.

Vore també: Regne vikingo de Mann

Els vikingos varen portar a terme numeroses expedicions sobre Irlanda. Es varen assentar en alguns punts, fundant ciutats com Dublín. Encara que en alguns moments varen semblar estar a punt de controlar l'illa, varen acabar mesclant-se en els irlandesos. La lliteratura, l'art i l'arquitectura reflectixen esta profunda influència escandinava. A través de les rutes comercials i vikingas, varen entrar ademés en contacte en Orient.

Des de 795, els monasteris de la costa este d'Irlanda varen sofrir numerosos atacs, pronte estesos al restant de la costa, especialment en el nort i est. En els primers 40 anys, es va tractar generalment de menuts grups no organisats. A partir de 830 varen escomençar a actuar flotes considerables i coordinades, establint-se els primers assentaments en les costes, entre els que destaca Dublín. Eixos assentaments vikingos varen ser acceptats pels natius, produint-se en molts casos un mestiçage.

Als vikingos que aplegaven a les illes des de Noruega se'ls cridava els de «Lochlann de les obscures naus» i en el manuscrit irlandés de sant Gall se cita:

Colérica esta nit rugix la tempestat. El blanc cabellam de les aigües regira. En les aigües d'Irlanda ya no són de témer esta nit les veles dels fers guerrers de Lochlann.

En 832, una flota vikinga de 120 barcos va invadir els regnes de les costes nort i est, fet atribuït als desijos de controlar els rendables atacs a Irlanda. Durant la década de 830 es va començar a profundisar cap a l'interior, en contraposició als atacs més superficials i desorganisats que s'havien estat portant a terme sobre les costes. Ya en 840, els vikingos disponien de vàries bases terra adins. Per a protegir-se dels danesos, els caps locals s'alien en eixa época en els noruecs, que des de 853 passen a controlar Irlanda.

En 838, una menuda flota va remontar el riu Liffey en l'est, a on varen fundar un campament (longphort per als natius), que constituiria els fonaments de la futura ciutat de Dublín. Atres longphorts varen ser Cork, Limerick, Waterford i Wexford.

Un dels últims grans combats en presència vikinga va ser la batalla de Clontarf en 1014, moltes voltes mitificada, en la que els vikingos varen lluitar tant en el bando del rei Brian Boru com en el dels seus enemics.

Escòcia

Artícul principal → Territoris vikingos de les Illes del Nort.

A pesar de la falta de fonts dels primers temps, hi ha constància d'una presència vikinga cap a la década de 830. En 839, un grup —supostament de noruecs— va invadir el centre del regne picto, per la vall d'Earn i el riu Tay. Com a conseqüència d'això va morir el rei Eóganan mac Óengusa dels pictos i el seu germà i vassall, el rei dels escocesos, decapitant el regne. La fundació del Regne d'Escòcia per Kenneth MacAlpin es troba entre les conseqüències d'este fet.

Les illes del nort Shetland i Órcadas, meridionals Hébridas i Mann, aixina com els enclavaments escocesos de Caithness i Sutherland varen ser colonisades pels noruecs, a voltes com a part del Regne de Noruega i a voltes com a Estats independents. No varen anar completament integrades en Escòcia fins a l'anexió de les Shetland i les Orcadas en 1468. Galloway també va rebre una copiosa immigració nòrdica.

Gales

Artícul principal → Bretland.

Gales (o Bretland en nòrdic antic) no va ser colonisat com el restant de Gran Bretanya i de les illes britàniques. No obstant, sí es va produir un reduït poblament en llocs com Saint David, Haverfordwest i Gower, entre uns atres. Alguns topònims com Skokholm, Skomer i Swansea són vestigis d'esta població vikinga. Aixina i tot, els vikingos no varen poder establir cap control polític sobre la zona, a diferència de lo que va ocórrer en Anglaterra o Irlanda. Segons Llig M. Hollander, Bjorn el Galés i Jarl Stefnir són un testimoni en les sagues nòrdiques de que els vikingos varen tindre enclavaments en Gales.

França

Vore també: Normandos

La mitat occidental del Imperi carolingio va sofrir a lo llarc del sigle IX, i despuix de la ruptura del mateix, numerosos atacs vikingos, que varen assolar les costes. Els primers atacs es varen concentrar en la zona del canal de la Taca, junt en les illes britàniques una de les zones més castigades pels vikingos. El mateix Carlomagno va tindre que armar una flota per a tractar, infructuosament, de protegir les seues costes. La ribera del Loira, que solien remontar, també va sofrir numerosos atacs. Els vikingos varen establir un assentament en una illa junt a la desembocadura del mateix, que es va convertir en una base per als seus atacs.

Des de 820, el Sena va servir de via per a atacar França. Ruan va ser vàries voltes saquejada, i en 845 París sofrix el primer saqueig, veent-se obligat el rei Carlos el Calvo a pagar-los per a que es retiren.

Els vikingos es varen aprofitar de les guerres civils en Aquitània, en els primers anys del regnat de Carlos II el Calvo. En la década de 840, Pipino II d'Aquitània els va solicitar ajuda, instalant-se un assentament vikingo en la desembocadura del Garona. Dos ducs de Gasconya moririen defenent Bordeus dels seus atacs: Seguin II i Guillermo I, aixina com un bisbe de la ciutat. Un duc posterior, Sancho Mitarra, els permetria instalar-se també en la desembocadura del Adour. En el 862 s'apleguen a adinsar fins a Tolosa (Toulouse).

En 864, davant la completa derrota militar, el rei Carlos el Calvo va publicar el Edicte de Pistres, en el que creava una força de cavalleria baix control real que devia estar llista per a ser convocada contra qualsevol atac vikingo. Ademés, es va ordenar la fortificació de ports i ponts, en la finalitat d'evitar que els vikingos s'adinsaren massa terra adins. No obstant, una aliança entre vikingos i bretones va derrotar en la batalla de Brissarthe (865) a Roberto el Fort, margrave de la marca fronteriça de Neustria, i a Ranulfo I de Poitiers. Abdós varen morir en la batalla.

A partir de la década de 880, els ducs de Bretanya conseguixen derrotar als vikingos i alluntar-los de les seues terres, #lo que no va impedir un nou atac sobre París, que va tindre que pagar un rescat per a salvar-se, i un saqueig de Borgoña en 886.

Els últims atacs vikingos importants en França són repelits en 911. És llavors quan el líder vikingo Rollón va obtindre del rei de França Carlos el Simple el Ducado de Normandia pel Tractat de Saint-Clair-sur-Epte. Ell i els seus es varen convertir al catolicisme i varen començar a ser cridats normandos o hòmens del nort, fundant una dinastia ducal que aplegaria, a partir de Guillermo el Conquistador, a dominar Anglaterra.

Les seues últimes bases sobre el Loira es vorien destruïdes durant la década de 930.

Rússia

Artícul principal → Rus' (poble).

Els varegos migraron cap al sur i l'est a través de lo que hui són Rússia i Ucrània, principalment en els sigles IX i X. Ya fora com a comerciants, pirates o mercenaris, varen recórrer els rius de Gardariki, aplegant al mar Caspio i Constantinopla.

Assentant-se en Stáraya Ládoga, els #colon escandinaus provablement varen ser un element en la génesis del poble Rus, i provablement varen tindre un paper important en la formació del Jaganato de Rus. Els varegos estan mencionats per volta primera en la Crònica de Néstor com a receptors de tribut de les tribus eslaves i finés en 859. Era l'época de l'expansió dels vikingos pel nort d'Europa; Anglaterra va escomençar a pagar el Danegeld en 859, i els curonios de Grobiņa varen fer front a l'invasió dels suecs en el mateix any.

En 862, les tribus eslaves i finés es varen rebelar contra els varegos, espentant-los cap a la mar, cap a Escandinavia, pero pronte varen esclatar conflictes entre ells. El desorde va provocar que demanaren als varegos que retornaren per a que els governaren, duent aixina la pau a la regió. Liderats per Riúrik i els seus germans Truvor i Sineo, es varen assentar en Nóvgorod.

En el sigle IX, els rus varen posar en marcha la ruta comercial del Volga, que conectava el nort de Rússia en Orient Mig. Com la ruta del Volga va decaure a finals del sigle, ràpidament va guanyar popularitat la ruta dels varegos als grecs.

Escandinaus en base en Kiev varen aplegar inclús a intentar atacar a la mateixa Constantinopla, capital del Imperi romà d'Orient. Al sur, un vast territori va rebre el nom de Danelagen.

Península ibèrica

Artícul principal → Els vikingos en la península ibèrica.

En el 840, un número indeterminat de naus varen vorejar la costa asturiana i gallega fins a aplegar a l'actual Torre d'Hércules (el seu gran tamany va deure semblar-los important) i varen saquejar el menut llogaret emplaçat als seus peus. Ramiro I va tindre notícies de l'expedició i va convocar al seu eixèrcit per a fer front a l'incursió, derrotant als vikingos i recuperant bona part del botí. Va afonar, aixina mateix, entre xixanta i setanta de les seues naus, #lo que no va deure ser una gran victòria, com demostra el fet de que varen seguir la seua campanya de saquejos. En Lisboa els cronistes parlen d'una esquadra composta per 53 bajeles.

En l'any 844 una atra expedició normanda arrasa la ciutat de Gijón i seguix la costa atlàntica fins a aplegar a Lisboa i atacar-la. Despuix varen prendre Càdis i varen pujar pel Guadalquivir, saquejant minuciosament Sevilla durant sèt dies, a on varen destruir la mesquita i varen fer presoners a numerosos sevillans, llançant des de la ciutat avanzadillas a peu. Escriu el croniste àrap Ibrahim ibn Ya'qub:

En l'any 844 uns pagans, als que nosatres cridem rus, varen atacar Sevilla, la varen saquejar i varen assolar, incendiant i matant.

No obstant, quan Abd Rahman II va eixir en els seus hòmens i despuix d'algunes batalles els vikingos varen vore que no podien en la força andalusí, aquells varen fugir, abandonant Sevilla i a molts ressagats, els qui es varen rendir a les forces de l'emir i varen terminar, o ben criant cavalls i fent formage, o be en el vell castic per a la pirateria: aforcats, en este cas de les palmeres de Tablada.

Este primer atac a al-Ándalus va ser un acicat per al desenroll d'una flota defensiva que va patrullar i va vigilar no solament les aigües de l'emirat, sino també el Cantàbric. Ademés, es varen escomençar a reforçar les defenses en terra ferma.

Abderramán II, un governant més donat a la diplomàcia que a la guerra, va tractar d'evitar futurs atacs vikingos tractant de guanyar-li'ls com a aliats. I aixina cap a decembre de l'any 844 o principis del 845 va enviar a un embaixador, el jiennense al-Gazal a dialogar en els caps vikingos en les seues pròpies bases. Encara que el curt relat que es conserva de l'expedició no permet saber a quin lloc del nort d'Europa en concret va aplegar al-Gazal, cap conjeturar que es tracta de Normandia.

Durant el regnat d'Alfonso III d'Astúries, els vikingos varen aplegar a tallar les comunicacions navals en el restant d'Europa. L'historiador i hispanista Richard Fletcher menciona a lo manco dos incursions reseñables en Galícia en 844 i 858, i diu: «Alfonso III estava lo prou preocupat per l'amenaça dels vikingos com per a establir llocs fortificados en la costa, com feyen atres reis».

En el 858 els normandos pugen pel Ebre des de Tortosa,^{cita requerida} ho remonten fins al regne de Navarra, deixant arrere les inexpugnables ciutats de Saragossa i Tudela, pugen després pel seu afluent, el riu Aragó fins a trobar-se en el riu Arga, el qual també remonten, apleguen fins a Pamplona i la saquegen, raptant al rei navarrés. Una expedició similar ataca Oriola des del Segura. En el 859, els vikingos apleguen de nou a Pamplona i seqüestren al nou rei García I Iñíguez.

Com a conseqüència d'estos atacs, en 859 es va intentar detindre'ls de nou. Es va ampliar el port de Sevilla i es va aumentar la flota de vigilància marítima baix Abderramán III i Alhakén II. Abderramán II davant les incursions normandas construïx els Ribat, fortalees en les desembocadures fluvials, entre elles les denominades hui en dia Sant Carlos de la Rápita en Tarragona, La Rábida en el riu Tinto d'Huelva; La Rábita en Granada, entre les desembocadures del riu Gran i el Guadalfeo, etc.

En 968 el bisbe Sisnando de Santiago de Compostela va ser assessinat i el monasteri de Curtis saquejat, tenint que prendre's medides per a defendre la ciutat interior de Lugo. El saqueig de Tuy en el sigle XI deixaria el càrrec episcopal de la ciutat buit per mig sigle. La captura i seqüestre de rehens per a demanar un rescat també va ser pràctica comuna: Fletcher menciona el pagament de Amarelo Mestáliz per a garantisar la seguritat de la seua terra i rescatar a les seues filles, capturades en 1015. El bisbe Cresconio de Compostela (1036-66) va repelir un atac vikingo més i va construir les Torres de l'Oest (Catoira) com a fortalea naval per a protegir Compostela. Póvoa de Varzim, en el nort de Portugal, va ser colonisada pels vikingos. Lisboa també va sofrir atacs d'importància.

Més contundent va ser el comte Gonzalo Sánchez, qui va terminar en tota la flota de Gunrod de Noruega; el comte va capturar i va passar a gavinet a tota la tripulació i el seu rei.

No se sap en certea la causa o causes que varen terminar en els atacs vikingos. Alguns autors opinen que l'acceptació de la fe cristiana cap a l'any 1000 per la majoria d'ells, els va atenuar en el seu desig d'atacar als seus correligionaris. De qualsevol modo, els regnes nòrdics desijaven cada volta més obrir-se al restant d'Europa i comerciar en ells en lloc d'invadir-los. Com a eixemple està el cas del rei castellà Alfonso X L'Sabio que va casar al seu germà Fernando en la princesa Cristina de Noruega (enterrada en Covarrubias, Burgos) el 31 de març de 1252, perque dit matrimoni era convenient tant per a Alfonso X com para Haakon IV.

El Mediterràneu

Artícul principal → Conquista normanda d'Itàlia Meridional.

Les incursions varegas a través dels rius russos els varen dur a atacar els ports del mar Negra i a intentar atacar la mateixa Constantinopla, infructuosament. No obstant, els emperadors bizantins els contractarien com a mercenaris en lo que va ser cridada Guàrdia varega.

Els atacs a través del estret de Gibraltar varen aplegar tan llunt com a Palestina.

Menció a banda mereix la conquista de Sicília i Itàlia meridional. Camp de batalla entre lombardos, bizantino i musulmans, els normandos varen començar a aplegar com a mercenaris i varen terminar ensenyorejant-se de la regió i fundant el Regne de Sicília.

Dinasties medievals com la casa de Torren, que va governar Bulgària i Sèrbia, varen integrar mercenaris varegos i normandos associant en documents antics en llinages com Djurdzhen, associat a famílies de la regió de Dalmacia, a on va haver contacte vikingo durant el Medioevo, donant lloc a variants com: Djurdjek (Croàcia i Sèrbia), Dyrdek (Polònia), i Durdek (Ucrània), un eixemple llingüístic de remanentes que mostren la seua influència, en nòrdic antic, Dýr significa «animal salvage o fer», i térmens com a Dýrdraki («dragó feroç» o «depredador») sobrenoms de guerrers que varen poder donar peu a estos.^{cita requerida}

Exploracions

Islàndia

Artícul principal → Mancomunidad Islandesa.

En els seus expedicions els vikingos varen colonisar Islàndia i la varen convertir en l'últim bastió a on totes les decisions es prenien en consens pel Althing (assamblea d'hòmens lliures) mentres el restant d'Europa se sumia en el feudalisme. Precisament una de les principals motivacions dels #colon era seguir en la autarquia pròpia dels clans familiars i aixina varen permanéixer fins a 1262 o 1264 quan es va integrar com a territori del regne de Noruega. Anteriorment, Islàndia hi havia estat poblada per monges anacoretas irlandesos cridats papar.

Groenlàndia

Artícul principal → Assentaments vikingos en Groenlàndia.

Segons conten les sagues islandeses, els vikingos d'Islàndia varen aplegar per primera volta a Groenlàndia en 982. En aquell moment, la colónia consistia en dos assentaments, en una població total d'entre 3000 i 5000 habitants, i a lo manco 400 granges que poden datar d'eixa época han segut identificades en el lloc pels arqueòlecs.

En 981, Erik el Rojo, que havia segut desterrat d'Islàndia, va mamprendre un viage d'exploració cap a una terra mencionada per marins i poetes. En el seu drakkar de 32 metros de llarc va recórrer cap a l'oest uns 320 quilómetros fins a trobar la costa este de Groenlàndia, a la que no va poder acostar-se per la banquisa. Les corrents ho varen arrastrar cap al veta Farewell, al sur de l'illa. Quatre anys més vesprada, Erik el Rojo en 400 persones va fundar dos colónies en la costa oest que varen aplegar a tindre 5000 i 1400 #colon respectivament.

En el seu cim, la colónia vikinga en Groenlàndia va tindre una diòcesis en Gardar i exportava marfil, cuerdo i productes agropecuarios. En 1261, la població va acceptar el govern del rei de Noruega, encara que va continuar aplicant els seus lleiés locals.

Vinlandia

Artícul principal → Assentaments vikingos en Amèrica.

Segons conten les sagues islandeses (la «Saga de Erik el Rojo» i la «Saga dels groenlandeses», capítuls del Hauksbók del Llibre de Flatey), els vikingos varen iniciar l'exploració a l'oest de Groenlàndia als pocs anys d'establir-se els assentaments en l'illa. Bjarni Herjólfsson, un mercader que navegava entre Islàndia i Groenlàndia, va perdre el rumbo, aplegant a un territori molt més a l'oest. Herjólfsson va descriure el territori a Leif Eriksson, qui va explorar l'àrea en major detall i va fundar un menut assentament, cridat Leifbundir.

Les sagues descriuen tres àrees separades descobertes durant esta exploració: Helluland, que significa ‘terra de les pedres planes’; Markland, territori cobert per boscs (alguna cosa que clarament interessava als #colon de Groenlàndia, regió escassa d'arbres); i Vinland o ‘terra de les vinyes’, que estava alguna cosa més al sur de Markland. Va ser en Vinland a on es va establir l'assentament descrit en les sagues.

Societat i cultura

Artícul principal → Societat vikinga.

Els vikingos varen ser un poble mariner molt mitificado en els anals medievals i sagues nòrdiques. Com a molts pobles medievals, els vikingos tenien un sistema estratificado de castas rígit. Per a l'historiador Gwyn Jones, el concepte vikingo era una modalitat de «treball temporal estival».

La mar

Els diversos pobles vikingos es trobaven interrelacionados a través de la mar, que comunicava els numerosos núcleus habitats sense unitat política. Les diferències en les seues costums i en les rutes marítimes elegides es deuen sobretot a la seua posició geogràfica i als seus peculiars característiques físiques.

Per a solcar estes mars usaven varis tipos de barcos, entre ells els drakkars i knarr. Els knarres eren barcos velers de caixco curt i ampli, llents pero de gran capacitat. El desenroll dels drakkares, barcos llarcs i estrets de fàcil navegació i molt útils per a desembarc i transport de tropes, sense igual en l'Europa Medieval, va ser un dels motius que va impulsar la seua ràpida expansió. Els snekkar, cridats modernamente drakkar (paraula nòrdica que designava el dragó que es tallava en la proa del barco) eren embarcacions llargues, estretes, llaugeres i en poc calat, en rems en casi tota la llongitut del caixco. Versions posteriors incloïen un únic màstil en una vés-la rectangular que allaugerava el treball dels remeros, especialment durant les llargues travessies. En combat, la variabilitat del vent i la rudimentària vela convertien als remeros en el principal mig de propulsió de la nau.

Casi tots els drakkar eren construïts sense utilisar cuadernas. Utilisaven el método de caixco trincado, superponent planches de fusta unes a unes atres i per a tapar les juntes d'unió entre les planches s'utilisava verdet impregnat en alquitrà. El reduït pes del drakkar i el seu poc calat feyen possible que navegara per aigües de solament un metro de profunditat, #lo que possibilitava un ràpit desembarc i inclús el transportar l'embarcació per terra.

Les guerres

Durant la Era Vikinga, Escandinavia va ser escenari de numeroses guerras. No obstant, estes tenien un caràcter més de rencillas entre els caudillos locals per dominar als seus rivals que de verdaderes lluites entre nacions. Fins a la segona mitat de la Era Vikinga no es pot parlar de verdaders reiés locals, ni d'estats definits.

No eren els millors en quant tècniques i tàctiques, no obstant eren uns dels guerrers més letals i implacables de la seua época famosos per la seua ferocitat en combat cos a cos. El màxim honor per als vikingos era morir en combat ya que d'esta manera accedia a Valhalla, el gran saló en el que es reunien els caiguts en batalla. Este concepte ho podem trobar en atres cultures antigues, cóm per eixemple els primers grecs guerrers de fa més de tres mil anys, l'únic camí dels quals de vida, per a alcançar la areté (la perfecció), era per mig d'ardits en la batalla, o morir en combat abans que qualsevol atra forma de vida.^{cita requerida}

Classes socials

L'era vikinga va durar trescents anys, per lo tant va canviar moltes de les seues característiques en esta época. Pero sí es troben diferències a diferents civilisacions que es trobaven prop d'ells, com lo eren els anglesos. La societat escandinava era tripartita/tripartida, en açò es dona a entendre que estava dividida en tres classes socials.

• Jarl: Els que serien nobles o reis, d'entre els quals es triava al rei, konungr, en el cas de que lo hi haguera. Els reis eren triats per diferents persones rellevants del seu clan i no s'heretava el tro com l'image arquetípica d'un rei. Normalment estos jarls dirigien algunes de les expedicions de comerç i saqueig.
• Karl: bóndi, o hòmens lliures a on esta llibertat depenia de la seua paraula. El gros de la població, principalment llauradors, grangers i comerciants, pero est era perfectament capaç sobre el combat i la guerra. El bóndi no existix individualment, si no en l'interior de la seua família.
• Thrall: o els esclaus. Una font principal d'ingressos en els pobles nòrdics. Aplegaven a ser esclaus de tres maneres, ser capturat en batalla i venut com thrall, haver naixcut en una família d'esclaus o mare esclava o al no poder pagar un deute o sentència del althing. Les famílies tenien entre dos i tres esclaus, a voltes més. Encara que es podia lliberar ya que el sistema era flexible (pagant o gràcies dels amos).

La definició de les classes socials es poden trobar en el poema mitològic Rígsthula.

La dòna vikinga

També cridada husfreyja, la dòna vikinga era la dama de la casa. Tenien moltes responsabilitats lligades a l'economia privada; responsabilitats que aumentaven quan atres membres de la família (com el pare i els fills) eixien i deixaven les seues tasques en les seues mans. Esta derivació feya que se'ls respectara dins dels vínculs socials. Aixina mateix, les dònes vikingas s'ocupaven de defendre l'honor del clan, aixina com de que es respectaren i continuaren les tradicions dins de la família.

Les ocupacions que normalment tenien eren basades en el manteniment de la llar: producció d'aliments i venda dels mateixos, educació i criança dels fills, elaboració de roba i utensilis, tasques de la granja atribuïdes al seu gènero com la lleteria, encara que si els membres encarregats de les demés tasques es trobaven absents elles eren les responsables també.

Les dònes de les antigues societats nòrdiques gojaven cert grau de llibertat major respecte a les seues atres societats i cultures contemporànees. Les seues possibilitats d'incorporació en l'àmbit públic es veen més lligades factors com el linaje o la classe social que al propi sexe. Açò vol dir que no era impossible que una dòna anara a la guerra, per eixemple, o complira cert rol polític-públic. El rol de l'antiga dòna nòrdica depenia de les diferents comunitats, i no hi havia una fixació generalisada de la seua subordinació, com va ser despuix en la cristianización de la societat vikinga.

Religió, mitologia i cosmologia

Artícul principal → Mitologia nòrdica.

Els primers vikingos eren pagans i politeistes. Adoraven a un panteón de deus que personificaban les forces de la naturalea i atres conceptes. Més vesprada es varen convertir al cristianisme.

Cal tindre en conte que, en contra de la percepció popular generalisada, els vikingos no varen ser uniformemente pagans abans de la seua conversió total al cristianisme. Un gran número d'ells s'havia anat convertint progressivament, be durant les seues incursions a terres estrangeres, be a través de monges misionero. Estos vikingos cristians es varen fer cada volta més numerosos a mida que la nova fe substituïa definitivament al paganisme durant la cristianización de Escandinavia, encara que les velles creències perdurarien fins al sigle XI. La conversió dels monarques vikingos i la posterior imposició de la fe cristiana per part d'estos a tot el poble nòrdic, va constituir un punt d'inflexió crucial en l'història dels vikingos.

Durant este procés de transició religiosa, la fe politeiste vikinga va rebre certes influències cristianes (com abans les havia rebut de la religió pagana de Roma). A això cal afegir que moltes de les fonts que proporcionen el coneiximent actual de l'antiga religió vikinga varen ser escrites per cristians, i alguns dels seus mits i descripcions responen a una visió cristiana de la mitologia nòrdica.

Dualitat

La mitologia té un concepte de l'idiosincràsia vikinga, est és la dualitat i/o antagonismos, a on un concepte o condició té el seu contrari i representen alguna cosa. En l'ideari escandinau vàries d'estes "idees" es representaven de manera dual, com per eixemple:

• Hrímfaxi & Skinfaxi, Nótt & Darg: La deidad de la nit (Nótt) i el dia (Darg) viajaven pel cel en carros tirats per cavalls, els noms dels quals signifiquen crines de gebre (Hrímfaxi) i crines lluents (Skinfaxi) respectivament.
• Arvak & Alsvid: Cavalls els noms dels quals signifiquen, "madrugador" i "molt veloç" respectivament. Ells cavalcaven en la deidad Sól que es menciona a continuació.
• Sól & Sköll, Máni & Hati: La deidad Sól és perseguida i finalment caçada pel llop Sköll i esta era remplazada pel seu germà Máni, deu lluna, qui també era perseguit pel llop Hati, finalment reemplaçant de nou a la seua germana Sól.

Les runas i la llengua

Artícul principal → Runas.

Les runas eren símbols d'escritura utilisats pels antics escandinaus, que provablement constituïen un alfabet. El seu més antiga evidència data de l'any 160. Eixes runas, també cridades alfabet futhark (pel nom de les primeres lletres), varen ser amprades per a escriure el antic nòrdic la llengua dels habitants de Escandinavia.

En el seu orige les runas es llauraven en menudes peces de pedra i fusta, per lo general vores rodades, encara que també les hi ha en argila i actualment li les reproduïx en jocs de naïps en dissenys molt variats.

Casas vikingas

La llar general d'un vikingo es conformava per diferents factors, ya que estaven involucrats en invasions, que duyen a estar dins del foc de la violència constant, ademés de ser comerciants navals i usar barcos. Les comunitats tenien que ser autosuficients, llavors usaven lo que tenien, en especial el sol, a on es produïa l'agricultura i ganaderia.

Els materials principals usats en la construcció d'estes cases són; el tepe, la fusta i la pedra, en atres regions com Dinamarca, s'usava la full caduc per a l'armassó de les cases que es cobria en argila i femta mesclada.

Sobre el llarc, ample i la distribució, depenia del nivell econòmic de la família, #lo que seria el graner i almagasén es construïen dins de la casa, per a calfar la casa ademés de protegir tot lo que els pertanyia. Generalment es distribuïa en tres parts, una a on vivia les persones i atres dos, una per a almagasenar menjar i la segona per al graner.

Celebritats

Erik El Rojo

Un dels vikingos més famosos és el noruec Erik el Rojo, que va colonisar Groenlàndia. També cridat Erik Thorvaldsson, va nàixer en lo que ara és Noruega al voltant de l'any 950.

Leif Erikson

Fill de Erik el Rojo, Leif Erikson també està en la llista de vikingos célebres per supostament haver aplegat a Amèrica abans que Cristóbal Colón,

Ragnar Lodbrok

Ragnar Lodbrok i tota la seua prole que són les figures històriques més conegudes de totes les incursions i conquistes en Europa, liderant el gran eixèrcit pagà que va dominar gran part d'Anglaterra.

Canuto el Gran

Rei de Dinamarca, que va conseguir sometre tot l'est d'Anglaterra.

Harald Haardrade

Un atre dels grans va ser Harald Haardrade (Harald el Desapiadat), qui és considerat l'últim rei vikingo. Harald va fugir molt jove a Constantinopla, a on va participar en la Guàrdia Varega durant dèu anys, sent un dels seus millors líders. Després va escapar en la filla de l'emperatriu cap a Nóvgorod, per a enviar-la de regrés a Constantinopla. Va compartir el regne de Noruega en el seu nebot (Magnus I el Bo) a canvi de la mitat de la seua riquea acumulada en Constantinopla, pero despuix d'un curt temps el seu nebot va fallir en estranyes circumstàncies i va quedar governant en solitari.

Quan Harald va saber que Guillermo el Bastardo (qui despuix de conquistar Anglaterra seria cridat El Conquistador) tenia l'intenció d'apoderar-se d'Anglaterra, va dissenyar un arbre genealògic segons el qual tenia dret a ser rei d'Anglaterra, va reunir un eixèrcit i, junt en Tostig (germà del rei Haroldo II d'Anglaterra) es va embarcar a conquistar l'illa. Va desembarcar en el nort i va ser descendint fins a aplegar a York, trobant poca resistència, puix l'eixèrcit del rei Harold II es trobava en el sur de l'illa. I en una ràpida i llarga marcha, Harold II va aplegar fins a a on estava Haardrade, qui ya considerava que estava tot baix control, pero es va trobar en una férrea defensa i va caure en la batalla de Stamford Bridge el 25 de setembre de 1066).

Arqueologia

Armes

Zona de Mammen

Es troba en Jutlandia que forma part de Dinamarca. En esta zona es va trobar la cambra funerària de Mammen, a on es varen trobar restants i ofrenes d'un home fallit. Esta tomba es va obrir en 1868, els objectes li varen donar el nom a un tipo d'art nòrdic o escandinau, l'estil Mammen. Es varen trobar astrals, un cofre de bronze, dos de fusta i una vela de cera. Per la roba i objectes que duya es pot concloure que l'home era d'elevat estatus o adinerat. Els objectes es troben en el Museu Nacional de Dinamarca en Copenhague, Dinamarca.

Astral de Mammen

Trobada en la Zona Mammen, feta en ferro i decorada en argent, com es menciona anteriorment, esta i una atra astral li varen donar nom al tipo d'art “Mammen” escandinau, en l'Astral es pot vore un pardal en un ull circular, el cap empinat, en pico i orella i tot el cos entrellaçat. En l'atra cara de l'astral trobem un disseny de fulls entrellaçat.

Escultures

La valquiria d'Hårby va ser trobada per accident en un detector de metals en decembre del 2012 en Hårby, Dinamarca. Actualment es troba en el Museu Nacional de Dinamarca en Copenhague.

Odín de Lejre es va trobar durant les excavacions del museu de Roskilde gràcies a un arqueòlec aficionat, Tommy Olesen.

Influència posterior

Romanticisme

La paraula vikingo va començar a tindre una connotació romàntica cap al sigle XVIII. D'acort en l'escritor suec Jan Guillou, el terme vikingo ho va popularisar, en connotacions positives, Erik Gustaf Geijer en el poema The Viking, escrit al començ del sigle XVIII. La paraula es va prendre com a referència romàntica als idealizados guerrers navals, que varen tindre poca realitat en la cultura vikinga històrica. L'interés del Romanticisme en el Nort Antic tenia implicacions polítiques: pretenia servir com a font d'exaltació nacional basant-se en el gloriós i brau passat, per a donar-los als suecs el corage per a reprendre Finlàndia en la Guerra Finlandesa, que havia segut perduda en 1809 contra Rússia. La Societat Gauta, de la que Geijer era membre, va popularisar este mit. Un atre autor en gran influència en la percepció dels vikingos va ser Esaias Tegnér, un atre membre de la Societat Geatish, que va escriure una moderna versió de la saga Friðþjófs saga hins frœkna, molt popular en els països nòrdics, el Regne Unit i Alemània.

En el món anglosaxó, el món vikingo, George Hicke, autor de Linguarum Veterum Septentrionalium Thesaurus en 1703-05, va anar el precursor d'este interés pels vikingos. Durant el sigle XVIII, este entusiasme va aumentar, traduint-se en numerosos poemes i sagues nòrdiques i islandeses i iniciant-se una busca de restants vikingos en el país.

Aixina mateix, el compositor romàntic alemà Richard Wagner va prendre com a temàtica de numeroses de les seues obres la mitologia germana, íntimament relacionada en la nòrdica (vejau nacionalisme romàntic).

Nazisme

Com s'ha comentat anteriorment, el parentesc entre germans i escandinaus va fer al nacionalisme germà cultivar els mits nòrdics. Durant la Alemània Nazi, l'intent raciste d'idealisació dels aris germans va dur a recórrer també als vikingos. Aixina, partits fascistes europeus, com el noruec Nasjonal Samling, varen usar símbols vikingos en la seua propaganda.

Encara que Alemània no va anar particularment influïda pels vikingos, també el Partit Nacional Socialiste d'Hitler es va apropiar d'ells: encara que no es varen declarar descendents dels vikingos, els varen considerar un dels pobles germans (com atesten la mitologia, l'escritura rúnica, etc.) que la seua teoria feya superiors. Molta de l'iconografia nacionalsocialista tergiversa per est motive símbols comuns a abdós cultures, com per eixemple la esvástica o l'emblema de les SS. Hui en dia, els neonazis seguixen usant com a distintiu runas i atres signes vikingos entre el seu simbologia nazi.

Moviment Pagà

Artícul principal → Ásatrú.

Durant els anys setanta varen aparéixer diversos moviments espirituals que varen reviure les antigues creències nòrdiques. El «paganisme nòrdic» vinculat al món vikingo ha tingut molt acolliment en Escandinavia, Europa i Norteamérica principalment.

L'estereotip vikingo

En l'imaginari popular, els vikingos varen crear un estereotip usualment aplicat en descriure als escandinaus com a gent rossa o apanollada, de gran altura, pell i iris clars. Als seus antepassats de l'Era vikinga li'ls sol representar com bàrbars, sedientos de sanc i en caixcos en banyes degut a que el pintor suec Gustaf Malmström va voler definir-los com a sers casi endemoniados, aplicant-los banyes en els seus caixcos per primera volta en 1820 per al poema épico Friðþjófs saga hins frœkna (La saga de Frithiof). L'indústria del cine i atres expressions de la cultura popular han contribuït a difondre dit estereotip, que és irreal, puix els caixcos en banyes no eren pràctics en la lluita i no hi ha constància del seu us pels vikingos. L'image típica del vikingo és, puix, idealisació romàntica.

L'historieta còmica de Dik Browne Olafo el vikingo (Olafo l'Amargat o Agar the Horrible en anglés) posa de rellevància les contradiccions en els estereotips dels vikingos, encara que l'òptica de l'humor tendix un vel de simpatia cap als personages de la mateixa.

Estatura

Sobre la seua altura, cal resenyar que Ahmad ibn Fadlan, cronista i viager musulmà, i diverses fonts, els mencionen com a gent de gran estatura. Encara que estudis moderns de restants arqueològics els donen un tamany menor front a persones actuals (1,67 metros). En el nostre nivell de vida, potser haguera segut superior.

Sanguinaris

El ser sanguinaris, bàrbars i pagans es deu a les crònicas i registres de l'época, d'autors com Adán de Bremen i Alcuino de York, que els solen representar com un castic diví pels pecats del món medieval. Aixina, redunden en excés en lo pagà, aparte de la subjetividad ya existent (recordar que en la majoria dels casos, són relats dels pobles víctimes dels atacs vikingos). Per a l'época que varen viure, a on fets com la massacre de Verden (en a on 4500 pagans sajones varen ser fets decapitar per Carlomagno) no eren considerats atrocitats, no varen anar especialment brutals. Els escandinaus que practicaven els atacs vikingos no varen aplegar a ser ni més bàrbars ni més salvages que els seus contemporàneus sajones i francs.

Música

En el passat els Vikingos feyen música en instruments com a banyes de cabra, tambors en pell o lires.

En l'actualitat, en els països escandinaus s'ha portat a terme la construcció de cançons inspirades en els vikingos, ya siga rastres de lo que va ser, fent diferents tipos de peces o recreant-les per a alcançar realisme. Eixemples de països són Finlàndia, Noruega i Islàndia, i existixen bandes o compositors com, Einar Kvitrafn Selvik, Leidungr i Gjallarhorn entre atres més.

Recreacionismo històric vikingo

Conegut com reconstruccionismo històric o recreacionismo històric. En els últims anys han sorgit alguns grups interessats en rememorar les formes de vida vikingas. Dits grups fan estudis històrics i arqueològics dels jaciments vikingos, per a poder copiar la seua indumentària, hàbits i costums. Generalment estos grups deprenen les velles arts nòrdiques, formes de lluita i recreen moments històrics.

Un eixemple va ser (en Espanya) la recreació de la batalla de Hastings en 2007 i 2009, a on varen participar numerosos grups recreacionistas de tot lo món, inclós el grup de recreació espanyol «El Clan del Cuervo».^{cita requerida} Un atre eixemple va ser el Harpia: Balaguer Medieval, event de tipo recreacionista (més propenc a fira recreativa) que va tindre lloc en els anys 2013, 2015 i 2016.

Bibliografia

• Sant Josep Beltrán, L. (2015). Quí varen ser realment els vikingos. Un estudi sobre l'història i cultura del poble escandinau entre els sigles VIII i XI. Barcelona: Quarentena Edicions. ISBN 978-84-16229-16-1
• García Corrals, I. (2010). «Els vikingos invadixen Sevilla». Història 16, 235, 25-32, 1995. ISSN 0210-6353.
• Hollander, L. M. (1955) The Saga of the Jómsvíkings. Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-77623-4 (anglés)
• L'Orsa, V. (2009). Blodige oppgjør. Vikingene på donen iberiske halvøi. Oslo: Kolofon Forlag. ISBN 978-82-300-0585-9
• Sturluson, S.. (1992). Heimskringla: History of the Kings of Norway. Austin: University of Texas Press. ISBN 0-292-73061-6 (anglés)
• VV. AA. (2004). Els Vikingos en la Península Ibèrica. Madrit: Fundació Regna Isabel de Dinamarca. ISSN 87-7667-000-7.

Enllaços externs

Vikingo en el Viccionari.

• Revista Brathair d'Estudis Celtes i Germànics
• Història dels Vikingos
• Indumentària i roba Vikinga
• Granges Vikingas
• Museu de Barcos Vikingos de Roskilde
• Vikingos en Espanya
• Scheen, Rolf (1996) Viking raids on the Spanish peninsula PDF