Anacoreta
La paraula anacoreta procedix del llatí anachorēta, i este del terme grec ἀναχωρητής, compost per ἀνα i χωρέω, que significa 'retirar-se' (del món). La definició del concepte pot tindre varis matisos, si ben interrelacionados: el d'aquell que viu aïllat de la comunitat o també per a referir-se a els qui rehúsan els bens materials, i el d'algú que es retira a un lloc solitari per a entregar-se a la oració i a la penitència.
Context històric
[editar | editar còdic]Els anacoretas coneguts ya en temps dels judeus varen començar a estendre's des dels principis del cristianisme i es varen multiplicar durant els sigles II i III a causa de les persecucions, refugiant-se gran número d'ells en la Tebaida (Egipte).[1] Pensaven que, apartant-se de la societat humana, obedien ademés el mandat cristià de «no ser part del món».
El anacoretismo és un tipo de vida que sorgix com a conseqüència d'una corrent espiritual de l'iglésia de Crist a inicis del sigle IV: la espiritualitat monástica. Esta corrent espiritual buscava la neteja de cor, la qual es conseguia per mig de la solsida de tot lo creat (apartamiento del món) i la pràctica de la caritat. La neteja de cor era el requisit per a la possessió del Regne de Deu, que en este món s'obté per la contemplació divina i cristalizada en una forma de vida que es denomina vida contemplativa.
La primera manifestació d'importància de la vida anacoreta va succeir en Egipte entorn a San Antonio Abad, qui va congregar a la seua entorn un gran número de discípuls que varen poblar deserts com els de Nitria i Scete. El seu modo de viure es caracterisava sobretot per la soletat i el silenci. Habitaven en coves o en cabanyes, ya siga aïllats o en grups de dos o tres, dedicats plenament a l'oració, la penitència i el treball manual. Una volta per semana, el dumenge, els solitaris acodien a l'iglésia en comuna per a assistir als oficis divins i escoltar els consells dels presbíteros.[2]
Eixemples
[editar | editar còdic]
Es tenen notícies, entre atres anacoretas, dels sants Pablo, primer ermitaño (any 250), Antonio Abad, San Onofre, Pacomio, Simeón, Sant Rubén estilita, etcétera.
En els sigles XIX i XX, Carlos de Foucauld va constituir un eixemple singular. Despuix de la seua conversió, va refusar conservar la seua gran fortuna, encara que no va semblar tindre intenció de viure aïllat de la comunitat. No obstant, el seu desig de servir a els últims ho va dur al Sahara algerí, a on va eixercitar largamente la oració i la contemplació. Sense dubtes, Foucauld va constituir, llavors i en l'actualitat, un eixemple de la tornada a l'espiritualitat del desert en l'era contemporànea.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Anacoreta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.