Anar al contingut

Imperi carolingio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Imperi carolingio

Imperi carolingio és un terme historiográfico, utilisat per a referir-se al Imperi dels romans i els francs, l'etapa superior del regne franc, despuix de la caiguda dels reis merovingios davant els majordoms de palau, que es va trobar baix el govern de la dinastia carolingia des de la coronació imperial de Carlomagno en l'any 800 fins a la divisió dels seus territoris en el Tractat de Verdún del 843.[1]La dinastia carolingia havia governat com a reis dels francs des de 751 i com a reis dels lombardos en Itàlia des de 774. Este periodo de l'història europea migeval deriva de la política dels reis francs, Pipino el Breu i Carlomagno, que va supondre un intent de recuperació de la cultura clàssica en els àmbits polítics, culturals i religiosos de l'época migeval. La coronació de Carlomagno com a emperador en Roma en l'any 800 va ser un fet rellevant i important com a símbol de restauració de facto del Imperi romà d'Occident, que en realitat va servir per a llegitimar el poder de l'ètnia germànica que havia invadit el territori que antigament corresponia als romans. Despuix de la seua partició pel Tractat de Verdún en 843, seria substituït un sigle despuix pel Regne de França en la seua part oest, i pel Sacre Imperi Romà Germànic en l'est.

Despuix d'una guerra civil (840-843) que va seguir a la mort de l'emperador Ludovico Pío, l'imperi es va dividir en regnes autònoms, en un rei encara reconegut com a emperador, pero en poca autoritat fòra del seu propi regne. Es varen seguir reconeixent l'unitat de l'imperi i el dret hereditari dels carolingios. En 884, Carlos el Gros va reunir per última volta a tots els regnes carolingios, pero va ser depost per la noblea franca en 887 i va morir en 888, en lo que l'imperi es va dividir de colp i repent. Com l'únic varó llegítim que quedava de la dinastia era un chiquet, la noblea va elegir reis regionals aliens a la dinastia o, en el cas del regne oriental, a un carolingio illegítim. La llínea illegítima va seguir governant en l'est fins a 911, mentres que en el regne occidental la dinastia carolingia llegítima va ser restaurada en 898 i va governar fins a 987 en una interrupció entre 922 i 936.

En el seu apogeu, l'imperi tenia una població de dèu a vint millons de persones i una extensió de 1 112 000 km².[2]El seu cor era França, la terra entre el Loira i el Rin, a on es trobava la principal residència real del regne, Aquisgrà. Pel sur creuava els Pirineus i llimitava en l'emirat de Còrdova i, despuix de 824, en el regne de Pamplona; pel nort llimitava en el regne dels danesos; per l'oest tenia una curta frontera terrestre en Bretanya, que més tart va ser reduïda a tributària; i per l'est tenia una llarga frontera en els eslaus i els ávaros, que varen ser derrotats en el temps i les seues terres incorporades a l'imperi. En el sur d'Itàlia, les reclamacions d'autoritat dels carolingios varen ser disputades pels bizantino i els vestigis del regne lombardo en el Principat de Benevent.

Nomenclatura

El terme «Imperi carolingio» és una convenció de l'Edat Moderna i no va ser utilisat pels seus contemporàneus. L'idioma dels actes oficials en l'imperi era el llatí. Es va fer referència a l'imperi de diverses formes com a Imperi Universal (Universum Regnum, «tot el regne», a diferència dels regnes regionals), Imperi dels Romans i els Francs (Romanorum sive Francorum imperium), i inclús usant els térmens de Imperi Romà (Romanum imperium) , o inclús Imperi Cristià («Imperium Christianum»).[3]

Història

Els carolingios

Vore també: Carolingios

La dinastia deriva del matrimoni dels fills d'Arnulfo de Metz i Pipino el Vell, abdós descrits per Fredegario com els senyors més importants de Austrasia. La família va consolidar el seu poder des del segon terç de el vii conseguint que l'ofici de majordom de palau fora hereditari, i convertint-se aixina en els verdaders governants dels francs, mentres que els reis merovingios quedaven reduïts a un paper nominal, per lo que se'ls denomina «reis holgazanes».

Si ben el majordom de palau Carlos Martel va decidir no prendre el títul de rei (com faria el seu fill Pipino el Breu) o emperador (com el seu net Carlomagno), va anar el governant absolut de pràcticament tota l'actual Europa occidental continental al nort dels Pirineus. Només els regnes sajones restants (que va conquistar en part), Lombardía i la Marca Hispànica al sur dels Pirineus varen ser #adició significatives als regnes francs despuix de la seua mort.

El seu defensa de l'Europa cristiana front a un eixèrcit musulmà en la batalla de Poitiers, en 732, va consolidar el lloc de Martel en l'història. Els sarracenos ibèrics havien incorporat la cavalleria llaugera bereber en la cavalleria pesada àrap per a crear un eixèrcit formidable que casi mai havia segut derrotat. Les forces cristianes europees, per la seua banda, carien de la poderosa ferramenta del estrebe. Gràcies a esta victòria, Carlos es va guanyar l'apelatiu de Martel («el Martell»).[4] Edward Gibbon, historiador de Roma i les seues seqüeles, va cridar a Carlos Martel «el príncip suprem de la seua época».

El majordom de palau de tots els regnes merovingios, Pipino el Breu (fill de Martel i descendent de Pipino el Vell), va conseguir destronar al seu rei merovingio Childerico III en 751, i va ser reconegut rei dels francs en respal del papa Zacarías, i posteriorment ungido com a rei pel papa Esteban II en 754. Aixina, encara que Pipino va ser rei electe, va assegurar la seua llegitimitat divina a través del papa.

En efecte, Pipino va consolidar la seua posició en 754 en forjar una aliança en el papa Esteban II, qui va obsequiar al rei dels francs una còpia de la Donació de Constantino en París, i li ungió a ell i a la seua família en una majestuosa cerimònia en Saint-Denis, declarant-ho patricius Romanorum ('protector dels romans'). L'any següent, Pipino va complir la promesa feta al papa i va recuperar l'exarcado de Rávena, recentment perdut davant els lombardos, entregant-li-ho al papa en lloc de tornar-li-ho a l'emperador bizantí. Pipino va entregar també els territoris reconquistados en les afores de Roma, donant peu a la creació dels Estats Pontificis en la Donació de Pipino, que va deixar en la tomba de San Pedro. La reconstruïda monarquia franca proporcionaria una base de poder lleal (potestas) en la creació d'un nou orde mundial, que el liderage religiós-espiritual del papa va acréixer la seua dosis de poder polític-terrenal.

Carlomagno

A la mort de Pipino en l'any 768, el regne franc es va dividir segons la llei sálica entre els seus dos fills: Carlos i Carlomán, rebent el primer l'Aquitània marítima, part de Neustria i Austrasia, i zones fronterices de Frisia, mentres que l'atre va obtindre les àrees marginals de Alamania, Alsàcia, Aquitània interior, Borgoña, Provença i Septimania.[5] Les regions a càrrec de Carlomán estaven mal integrades i rodejades per les llegades a Carlos, i, encara que els territoris de Carlomán eren més fàcils de defendre que els de el seu germà, també eren més pobres en ingressos.[6]Despuix de diversos enfrontaments entre ells, la mort repentina de Carlomán (771) va deixar al seu germà Carlos com a únic rei,[5] quí posteriorment passaria a ser conegut com Carlomagno.[lower-alpha 1] Era un personage poderós, inteligent i relativament cult, que es convertiria en una llegenda per a l'història posterior tant de França com d'Alemània. Carlomagno va restablir un equilibri de poder entre l'emperador i el papa. Carlomagno va ser coronat emperador pel papa #León III en Roma en el 800.[7] El seu imperi, ostensiblement una continuació del Imperi romà d'Occident, es coneix historiográficamente com l'Imperi carolingio.

A partir de l'any 772, Carlomagno va mamprendre una llarga guerra en la que va conquistar i va derrotar als sajones per a incorporar els seus territoris a l'Imperi franc (les últimes incursions de Carlomagno sobre els territoris sajones està datada en 804 pels Annales regni Francorum). Esta campanya es va sumar a la pràctica de líders cristians no romans que provocaven la conversió dels seus veïns per la força. Els misionaris catòlics francs, junt a uns atres d'Irlanda i de l'Anglaterra anglosaxona, havien penetrat en territori sajón des de mediats de el viii, resultant en un aument dels enfrontaments en els sajones, que es resistien als #encabotament misionaris acompanyats d'incursions militars. El principal oponent sajón de Carlomagno, Widukind, va acceptar ser batejat en el 785, com a part d'uns acorts de pau, pero atres líders sajones varen continuar en la lluita. Despuix de la seua victòria en el 782 en Verden, Carlomagno va ordenar la matança massiva de mils de presoners sajones pagans. Despuix de varis #alçament més, els sajones varen sofrir la derrota definitiva en el 804. Açò va expandir l'Imperi franc cap a l'est, fins al riu Elba, alguna cosa que l'Imperi romà en temps d'Augusto, solament va intentar una volta, i en lo que va fallar en la batalla del Bosc de Teutoburgo (any 9 d. C.). Per a poder cristianizar en més efectivitat als sajones, Carlomagno va fundar vàries diòcesis, entre les que es conten les de Bremen, Münster, Paderborn i Osnabrück.

Al mateix temps (773-774), Carlomagno va conquistar als lombardos, incloent d'esta manera el nort d'Itàlia en la seua esfera d'influència. Va renovar el donatiu al Vaticà i la promesa al papat de continuar la protecció per part dels francs.

En el 788, Tasilón III, duc de Baviera, es va rebelar contra Carlomagno. Despuix d'esclafar el tumult, est va incorporar Baviera al seu regne. Ademés d'expandir els horisons dels seus dominis, va reduir de manera dràstica el poder i l'influència dels agilolfingos (la família de Tasilón), una atra de les famílies influents d'entre els francs i els seus potencials rivals. Fins al 796, Carlomagno va continuar expandint el seu regne encara més cap al surest, fins a l'actual Àustria i a parts de Croàcia.



D'esta manera, Carlomagno va crear un regne que alcançava des dels Pirineus al suroest, incloent de fet una zona del nort de la península ibèrica (Marca Hispànica despuix de 795), passant per casi tota la França moderna (a excepció de Bretanya, que mai va ser conquistada pels francs), i a l'est la major part de l'actual Alemània, incloent el nort d'Itàlia i l'actual Àustria. En la jerarquia de l'Iglésia, els bisbes i abat buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguritat. Carlomagno s'havia erigit en líder de la cristiandat occidental, ademés d'impulsar un «Renaixença carolingio» en la cultural lliterària, gràcies al seu respal a monasteris com a centres d'ensenyança.


El dia de Nadal de 800, el papa #León III va coronar a Carlomagno com «Emperador que governa l'Imperi romà», en Roma, en una cerimònia presentada com a inesperada, ya que Carlomagno no desijava trobar-se en deute en el bisbe de Roma, i al seu fill Carlos el Jove com a rei dels francs. Es tractava d'un més dels gests portats a terme pel papat per a definir els papers de auctoritas papal i potestas imperial; aixina com per a considerar-li com a successor dels emperadors romans. Açò va originar una série de disputes en els bizantino pel nom d'Imperi romà. Despuix d'una primera protesta per l'usurpació, en 812, l'emperador bizantí Miguel I Rangabé va reconéixer a Carlomagno com a emperador (basileus), pero no com a emperador dels romans (Βασιλεύς των Ρωμαίων), títul que es va reservar el bizantino com el verdader successor dels emperadors romans. La coronació va servir per a donar una llegitimitat permanent a la primacia carolingia entre els francs.

Despuix de la mort de Carlomagno el 28 de giner de 814 en Aquisgrà, va ser enterrat en el seu Capella Palatina.

Carolingios posteriors

Carlomagno va tindre varis fills, pero solament un li va sobreviure. Va ser Luis el Piadós (o Ludovico Pío), qui va substituir al seu pare al front de l'imperi unificat. Pero el fet de que heretara el lloc va ser més un assunt d'encert que intencionat. Despuix de tres guerres civils, Luis va morir en 840, i els seus tres fills supervivents varen decidir repartir-se el territori en el tractat de Verdún, en 843:

1. Al fill major de Luis, Lotario I, emperador des de l'any 817, li va correspondre els francs centrals en les capitals imperials Aquisgrà i Roma. A la seua volta, els seus fills es varen dividir este imperi en Lotaringia, Burgundia i Itàlia (septentrional). Estes zones desapareixerien més tart, integrant-se en l'Imperi germànic.

2. El segon fill de Luis, Luis el Germànic, va passar a ser rei dels francs de l'est. Esta zona seria l'orige de lo que més tart va ser el Sacre Imperi Romà Germànic, que en el temps va aplegar a ser, aproximadament, l'actual Alemània.

3. El seu tercer fill, Carlos el Calvo, va passar a ser rei dels francs de l'oest, en disputa en el seu nebot Pipino II d'Aquitània. La zona que va ocupar aplegaria a ser l'actual França.


Més tart, per mig del tractat de Mersen (870) i Ribemont (880) es va realisar una nova divisió dels territoris, en detriment de Lotaringia.

L'imperi, despuix de la mort de Carlos el Calvo, estava sent atacat en el nort i l'oest pels vikingos i s'enfrontava a lluites internes des d'Itàlia fins al Bàltic, des d'Hongria en l'est fins a Aquitània en l'oest. Carlos el Calvo va morir en 877 creuant el pas de Mont Cenis, i va ser succeït pel seu fill, Luis el Tartamut com a rei dels francs occidentals, pero el títul d'emperador va caducar. Luis el Tartamut, físicament dèbil, va morir dos anys més tart i el seu regne es va dividir entre els seus dos fills majors: Luis III va obtindre Neustria i França, i Carlomán, Aquitània i Borgoña. El regne d'Itàlia va ser concedit finalment al rei Carlomán de Baviera, pero un atac d'apoplejía li va obligar a abdicar en Itàlia en favor del seu germà Carlos el Gros i en Baviera en favor de Luis de Sajonia. També en 879, Bosón de Provença va fundar el regne de la Baixa Borgoña en Provença.


En 881, Carlos el Gros va ser coronat emperador, mentres que Luis III de Sajonia i Luis III de França varen morir a l'any següent. Sajonia i Baviera es varen unir al regne de Carlos el Gros, i França i Neustria varen ser concedides a Carlomán d'Aquitània, que també va conquistar la Baixa Borgoña. Carlomán va morir en un accident de caça en 884 despuix d'un regnat tumultuoso i ineficaç, i les seues terres varen ser heretades per Carlos el Gros, creant de fet de nou l'imperi de Carlomagno. El 12 de decembre de 884, despuix d'una série de decesos, l'emperador Carlos III el Gros va reunir la major part de l'Imperi carolingio, solament Bosón de Provença resistia com a rei en Vienne. Carlos, que sofria lo que es creu que era epilèpsia, no va poder assegurar el regne contra els assaltants vikingos i, despuix de comprar la seua retirada de París en 886, va ser percebut per la cort com a covart i incompetent. A l'any següent, a finals de 887, el seu nebot Arnulfo de Carintia, fill illegítim del rei Carlomán de Baviera, es va sublevar i es va fer en el títul de rei dels francs de l'est (actual Alemània). En lloc de lluitar contra l'insurrecció, Carlos va fugir a Neidingen i va morir a l'any següent, el 13 de giner de 888, deixant una entitat dividida i un embroll successori.

L'Imperi dels carolingios va quedar dividit, i Itàlia, i les dos Borgoñas varen tindre reis propis. Arnulfo va mantindre Carintia, Baviera, Lorena i l'Alemània moderna. En la França occidental, Eudes, comte de París va ser elegit rei i va ser coronat al més següent, pero en Aquitània Ranulfo, comte de Poitiers, es autoproclamó rei d'Aquitània (el títul va ser abandonat despuix de la seua mort) i va prendre baix la seua protecció al jove Carlos el Simple, tercer fill de Luis el Tartamut, de sèt anys. Dèu anys més tart, els carolingios varen recuperar el poder en França, a on varen governar fins a 987, any de la mort de l'últim rei de la dinastia carolingia Luis V. Itàlia va passar a mans del comte Berengario del Friul, l'Alta Borgoña a Rodolfo I i la Baixa Borgoña a Luis el Cego, fill de Bosón de Arlés, rei de la Baixa Borgoña i net matern del emperador Luis II. L'atra part de Lotaringia es va convertir en el ducado de Borgoña.[8]

Causes de la disgregació de l'Imperi carolingio

Carlomagno no va conseguir dotar al seu Imperi d'una organisació política que poguera subsistir per sí mateixa a les amenaces que es cernían sobre ell. Tota l'organisació de l'Imperi descansava sobre una condició necessària: la fidelitat dels nobles a l'Emperador i Rei dels Francs i dels Lombardos. Tot això en un context econòmic i social en el qual els comtats es tornaven cada volta més autònoms: en principi, com resultava molt costós mantindre a un guerrer a cavall en tot el seu equipament, solament els grans propietaris podien permetre-li-ho i els restants hòmens lliures no tenien una atra alternativa que encomanar-se a un senyor com a vassalls. Cal destacar que no existia un eixèrcit permanent en el Regne dels Francs sino que es realisaven levas d'armes i cada guerrer devia equipar-se pel seu conte.

Aixina, entre l'Emperador i els hòmens lliures cada volta va cobrar més força la casta intermediària dels nobles davant els qui els seus vassalls devien respondre. Era solament qüestió de temps que en un Imperi tan extens en el qual les comunicacions eren tan escasses i deficients, els vassalls respongueren més davant els seus senyors locals que davant l'Emperador.


Mentres Carlomagno va viure, el seu extraordinari prestigi, la seua mà ferma i la seua férrea voluntat, i els beneficis que reportaven a la noblea les conquistes territorials, varen fer que se li obedira per damunt de la desintegració que estava en ciernes. Únicament si el seu successor haguera segut un rei en els talents de Carlomagno haguera tingut l'Imperi possibilitats de sobreviure. Pero el seu fill Carlos, qui tenia un gran talent militar i a qui Carlomagno havia confiat algunes de les seues missions més difícils, no li va sobreviure.

Ya en vida de Carlomagno s'havia produït un fet que permet deduir que alguna cosa mal estava passant en la fidelitat sobre la base de la qual estava erigit l'esquelet de l'Imperi. En l'estiu de l'any 807, molt pocs dels senyors i guerrers convocats a l'assamblea anual es varen presentar i, per primera volta, l'assamblea no va poder realisar-se. Va ser un fet sense precedents. Carlomagno ho va interpretar com una rebelió a la seua autoritat, va enviar als missidominicci a investigar cada comtat i va castigar en edictes eixa creixent deserció.

Mort Carlomagno i donat el poc talent polític del seu fill i successor Luis el Piadós, els fets es varen precipitar. Les guerres civils entre el monarca i els seus fills varen acabar en el prestigi de l'Emperador. La fidelitat que solament es mantenia per l'extraordinària figura de Carlomagno va desaparéixer i l'Imperi, ya ferit de mort, va terminar de naufragar gràcies a la exacerbación dels atacs dels nòrdics, donant pas al ple auge del Feudalisme.

L'Imperi era inviable donades les condicions econòmiques, polítiques i socials de l'época i solament la fortísima personalitat i el talent de Carlomagno havien pogut sostindre-ho.

El llegat carolingio

L'unificació de la major part de lo que hui coneixem com Europa central baix el mando d'un sol líder va servir de substrat per a la continuació de lo que es coneix com «Renaixença carolingio». A pesar de les guerres internes casi constants que va tindre que soportar l'Imperi carolingio, l'extensió del govern franc i la cristiandat romana en un territori tan vast va assegurar una unitat fonamental els francs depenien en gran mida de cada u dels líders i dels seus objectius. Objectius que canviaven tan fàcilment com les aliances polítiques entre les distintes famílies franques. De tots modos, eixes famílies, inclosos els carolingios, compartien totes les mateixes creències bàsiques i idees de govern. Idees i creències que tenien les seues raïls en un passat provinent tant de la tradició germànica com a romana. Una tradició que es remonta a molt abans de l'ascens dels carolingios i que es va prolongar en certa mida de les morts de Luis el Pío i els seus fills.

Política

Carlomagno va dividir el territori en comtats, marques i ducados:

  • Comtats: eren l'unitat de la circumscripció administrativa encomanada a un comte en la finalitat de complir les disposicions reals, presidir el mallus judicial, dirigir els contingents militars, cobrar imposts i ordenar la despesa. Eren nomenats pel rei, que els otorgava poder militar, administratiu i judicial.
  • Marques: en les zones fronterices el mando militar de varis comtats s'unifica en mans d'un marqués, encara que els comtes conservaven el restant. Aixina ocorria en les marques de Gotia, Bretanya, Friul, Nordalbingia, Embena, Marca Hispànica o la Marca Ávara.
  • Ducados: podien designar un títul de prestigi que aludira a una categoria de mando elevada, senzillament a un marqués, o a algun territori autònom o extern a l'imperi.

El màxim poder de l'Imperi residia en l'emperador, que tenia poder per a convocar les armes, administrar justícia i designar als nobles que governaven els territoris.

El palau o cort era el núcleu de l'Administració i estava dirigit per un chambelán (successor del càrrec de majordom de palau). Al seu càrrec estaven el copero, responsable de la celler; el mariscal, responsable de la cavalleria i l'estable; i el senescal, responsable dels assunts de la cort. Les atres institucions de l'Administració eren la cancelleria, que dirigia els assunts civils i eclesiàstics, aixina com el tribunal palatino, que aplicava les lleis als habitants de l'Imperi.


Els comtes percebien com a pagament a la seua gestió les rendes o usufructe d'una part de fisc que la monarquia tenia en el comtat, a açò es diu honor. Donada la gran extensió del territori imperial i el deficient nivell tècnic dels mijos de comunicació, els comtes s'aprofitaven i abusaven del seu poder per a aumentar les seues propietats territorials radicades en el comtat i emparentar en famílies poderoses del comtat. Els inspectors de palau o missi dominici eren els encarregats de que els marquesos i els comtes governaren segons les directrius de l'Emperador, per a això acodien en parelles als territoris a comprovar el compliment de les lleis. No obstant, els comtes eixien d'un àmbit reduït de terratinents aristocràtics, i de la mateixa forma els missi, de manera que encara que actuaven fòra de la seua esfera d'influència, compartien els interessos d'aquells a els qui inspeccionaven.

Economia

 L'exactitut de l'informació d'est artícul està discutida.
En la pàgina de discussió pots consultar el debat al respecte.
Artícul principal → Economia de l'Imperi carolingio.

El comerç en l'época de l'emperador franc Carlomagno (742-814) es va reduir al transport d'alguns toneles de vi o sal, al tràfic prohibit d'esclaus i a uns pocs artículs de lux duts d'Orient. Des del tancament del Mediterràneu per l'islam es va acabar l'activitat comercial regular, la circulació constant i organisada, aixina com la classe de mercaders professionals o dels seus establiments en les ciutats. Encara que varen perviure chicotets i rudimentaris mercats locals, es va destacar l'empobriment general de l'época. La circulació de diners es va tornar llenta i insuficient. Encara que l'imperi de Carlomagno va ser molt lluent culturalment parlant, en l'aspecte econòmic va ser un sigle de regressió.

La base econòmica, tant de l'Estat com de la societat, serà llavors la propietat territorial. L'Estat carolingio va ser essencialment agrícola. El comerç era insignificant i per lo tant no existia més fortuna que els bien, ni més treball que el rural. La desaparició dels chicotets propietaris lliures es va accelerar, la necessitat de protecció els va obligar a buscar la tutela dels poderosos.

En la casi desaparició de la circulació comercial, de la classe comerciant i de la població urbana, va resultar inútil seguir produint més de lo mínim indispensable per a la subsistència dels habitants, propietaris i arrendataris, que vivien en el domini. L'economia de canvi va ser substituïda per una economia de consum. Cada domini, en lloc de continuar la seua relació en l'exterior, va constituir un chicotet món aparte. Va viure de sí mateix i per a sí mateixa.

Cultura i art

Se sol conéixer a este periodo de l'entorn de l'any 800 en el nom de Renaixença carolingio, no tant perque donava orige a alguna cosa similar al Renaixença de el xv, sino per comparació en la decadència cultural del periodo anterior.

Carlomagno (com la majoria dels hòmens del seu temps, inclosos els nobles i molts clercs) no sabia llegir, ni escriure, ni tan sols aritmètica. No obstant, va intentar elevar el nivell cultural de l'Imperi fundant l'Escola Palatina d'Aquisgrà, i va posar en la seua direcció al célebre Alcuino de York. En ella es varen formar ell, els seus fills i tots els funcionaris de la cort.

Esta Escola es va convertir en model per a la fundació d'atres en tota Europa. Va divulgar les arts, les ciències, les lletres i tot el coneiximent de l'Antiguetat en les seues matèries:

L'art carolingio estava basat fonamentalment en dos estils: l'art clàssic grec i l'art cristià, pero en algunes influències dels seus veïns bizantí i islàmic.

  • Escultura: Els eixemples conservats són molt escassos, si be les escultures de marfil han sobrevixcut i són d'una gran bellea.
  • Arquitectura: l'arquitectura carolingia es reflectia en edificis religiosos i alguns palaus. Es caracterisa per usar la planta de creu llatina de tres naus; arcs de mig punt, d'herència romana; cobertes de fusta; columnes en capitells esquemàtics i pilars quadrats i cruciformes.
  • Mosaics i miniatures: Entre les obres d'art més notables d'esta época, descollen els mosaics i les miniaturas que ilustren els Evangelis, ademés de l'orfebreria que decorava tots els seus temples.

Religió i l'Iglésia

El cristianisme era la religió principal de l'Imperi carolingio. A través de les conquistes militars i l'activitat misionero, la cristiandat llatina es va expandir a noves zones, com Sajonia i Bohèmia. Estos alvanços es varen deure en gran mida al liderage dels propis governants carolingios, especialment Carlomagno i Ludovico Pío, les corts dels quals varen fomentar successives onades de reformes religioses i varen considerar el cristianisme com una força unificadora del seu imperi.[9]

La relació entre els francs i el papat es va intensificar a raïl de l'arribada de Pipino el Breu al tro franc en 751. Els carolingios, que buscaven llegitimitat per a reforçar la seua recent adquirida posició real, varen perseguir este objectiu a través de la sanció religiosa. En l'ajuda de Bonifacio, Pipino havia iniciat una série de reformes en l'iglésia franca que incloïen la correcció de la moral, la restauració de la disciplina eclesiàstica i l'establiment d'una jerarquia eclesiàstica.[10] Bonifacio va visitar Roma en tres ocasions en la finalitat d'obtindre el respal papal per a les seues activitats misionero a l'est del Rin. Els governants carolingios també varen intentar assegurar-se una bona relació en el Papa per a consolidar les seues posicions. El papat, desilusionat per la seua tradicional aliança en l'Imperi bizantí i pressionat pels lombardos, estava desijós de forjar una nova aliança en els francs.[11]

Al voltant de l'any 753 es va forjar una nova aliança franc-papal quan el papa Esteban II va creuar els Alps i va suplicar l'ajuda de Pipino contra l'invasió lombarda.[12] Pipino va accedir, aparentment a regañadientes, i la seua intervenció en Itàlia va establir lo que es coneix com la Donació de Pipino, que senyalava terres en Itàlia central que serien controlades directament pel papat, ademés d'assentar un precedent per a la protecció franca dels interessos papals.[12] Les terres garantisades als embrionaris Estats Pontificis per mig d'esta donació permaneixerien en mans papals durant sigles, deixant un important llegat en la política italiana fins al XX.


Una volta establida la Donació de Pepino i la garantia franca dels interessos papals, es va prometre una nova intervenció en cas que els lombardos actuaren contra el papat. Vint anys despuix de l'intervenció de Pipino en Itàlia, els lombardos varen tornar a amenaçar l'autonomia papal i el papat va solicitar de nou l'ajuda franca. Carlomagno, el nou rei dels francs, va creuar els Alps com havia fet el seu pare Pipino. Esta volta, tant Carlomagno com el papa Adriano I buscaven una solució permanent als problemes en els lombardos. La solució desijada pel papa Adriano era desmembrar el regne i posar grans parts d'ell baix l'autoritat papal.[13] Carlomagno, en canvi, va impondre la seua pròpia solució: l'exili del rei lombardo Desiderio i el regne lombardo baix el seu control directe. Carlomagno va assumir aixina el títul de «rei dels lombardos».

A pesar del desacort sobre qué seria dels lombardos, la cort franca i el papat varen seguir cooperant en benefici mutu. Els francs s'havien convertit en els defensors de facto de l'Iglésia i de l'ortodòxia occidental. Per a formalisar encara més esta relació, el papa #León III va coronar a Carlomagno com emperador dels romans en l'any 800. Com a emperadors, els francs podien presentar-se com a defensors de Roma i, per tant, del propi papat. Açò va donar lloc a un canvi oficial de la llealtat dels papes de l'emperador bizantí a la de l'emperador recent coronat en Occident, lo que va servir per a dividir encara més les iglésies occidentals i orientals. No obstant, este nou enfocament occidental va ajudar en última instància al papat a assegurar-se una major autoritat com a potència dominant en Occident i, en el IX, papes com Nicolás I varen seguir inmiscuir en la política franca.[14]

Carlomagno pretenia convertir al cristianisme a tots els habitants del regne franc i expandir tant el seu imperi com l'alcanç del cristianisme. La Admonitio Generalis de 789 declarava a Carlomagno responsable de la salvació dels seus súbdits i establia normes d'educació per al clero, que fins a llavors havia segut en la seua majoria analfabet.[15]

Intelectuals de l'época varen escomençar a preocupar-se per l'escatologia, creent que l'any 800 d. C. era el 6000 AM, basant-se en càlculs d'Eusebio i Jerónimo. Intelectuals com Alcuino consideraven que la coronació de Carlomagno com a emperador en el Nadal del 800 marcava el començ de la sèptima i última era del món.[16] Estes preocupacions poden explicar per qué Carlomagno pretenia que tot lo món realisara actes de penitència.

Vore també

Referències

Notes

  1. ↑ En francés: Charlemagne; en alemà: Karl der Großi.

Cites

  1. ↑ del Clot, Gazapo, Javier, Benvingut (1997). el%20a%C3%B1o%20800%22&f=false Anals de l'Imperi carolingio, Edicions AKAL, p. 5. ISBN 9788446004509.
  2. ↑ Henning, 2007, p. 50 (nota 24).
  3. ↑ Garipzanov, Ildar H.. The Symbolic Language of Authority in the Carolingian World (c.751–877). ISBN 9789047433408.
  4. ↑ (1998) Dictionary of world biography. 2: The middle ages, Salem Press. ISBN 978-1-57958-041-4.
  5. ↑ 5,0 5,1 García Turza, 2018, p. 274.
  6. ↑ Riché, Pierre; Riché, Pierre (1993). The Carolingians: a family who forged Europe, University of Pennsylvania Press. ISBN 978-0-8122-1342-3.
  7. ↑ «Charlemagne - Emperor, Franks, Holy Roman Empire | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2024-02-16.
  8. ↑ MacLean, Simon. Kingship and Politics in the Clapix Ninth Century: Charles the Fat and the End of the Carolingian Empire, Cambridge University Press. ISBN 978-0-5218-1945-9.
  9. ↑ «Carolingian Religion».Church History.84(2)
    287–307.ISSN 0009-6407.doi:10.1017/S0009640715000104.Consultat el 2023-11-28.
  10. ↑ Brown, Giles. «Learning and scholarship in the Carolingian Renaissance», Carolingian culture : emulation and innovation, Rosamond McKitterick, Cambridge [England]: Cambridge University Press, pp. 16–17. OCLC 26855358. ISBN 0-521-40524-6.
  11. ↑ Azzara, Claudio. Italy in the early Middle Ages : 476-1000, Maria Cristina La Rocca, Oxford: Oxford University Press, pp. 111–115. OCLC 48532606. ISBN 0-19-870047-4.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Frankish Gaul to 814», The New Cambridge migeval history. Vol. 2, C.700-c.900, Rosamond McKitterick, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 98. OCLC 440844192. ISBN 978-0-511-46887-2.
  13. ↑ Delogu, Paolo. «Lombard and Carolingian Italy», The New Cambridge migeval history. Vol. 2, C.700-c.900, Rosamond McKitterick, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 304. OCLC 440844192. ISBN 978-0-511-46887-2.
  14. ↑ Azzara, Claudio. Italy in the early Middle Ages : 476-1000, Maria Cristina La Rocca, Oxford: Oxford University Press, pp. 111–115. OCLC 48532606. ISBN 0-19-870047-4.
  15. ↑ Charlemagne : translated sources, King, P. D., Lambrigg, Kendal, Cumbria: P.D. King. OCLC 21517645. ISBN 0-9511503-0-8.
  16. ↑ Story, Joanna (2005). Charlemagne: Empire and Society, Manchester: Manchester University Press, pp. 105. ISBN 978-0-7190-7089-1.

Bibliografia

Fonts primàries

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEginardo1960">Eginardo (1960). The Life of Charlemagne (en anglés), Ann Arbor: University of Michigan Press. ISBN ISBN 047206035X.

Fonts secundàries

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlessandro2000">Alessandro, B. (2000). Carlo Magne (en italià), Roma: Laterza.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAnònim1988">Anònim (1988). Li gesta dell'imperatore Carlo Magne (en italià), Milà: Jaca Book.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCardini2002">Cardini, F. (2002). Carlomagno, Un pare della pàtria europea (en italià), Milà: Bompiani.
  • Chabod, Federico (1978). Lezioni vaig donar metodo storico. Roma-Bari: Laterza.
  • Chua, Amy (2009). Day of Empire. How Hyperpowers Rise to Global Dominance--and Why They Fall (en anglés), Nova York: Knopf Doubleday Publishing Group. ISBN 9780307472458.
  • Crossley, Pamela Kyle (2019). Hammer and Anvil. Nomad Rulers at the Forge of the Modern World (en anglés), Lanham: Rowman & Littlefield Publishers. ISBN 9781442214453.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFichtenau2000">Fichtenau, H. von (2000). L'Impere carolingio (en italià), Roma: Laterza.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Turza2018">García Turza, J. (2018). «L'Imperi carolingio», V. Á. Álvarez Palenzuela (ed.). Història universal de l'Edat Mija, Barcelona: Ariel. ISBN 978-84-344-0641-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHalphen1992">Halphen, L. (1992). Carlomagno i l'Imperi carolingio, Madrit: Akal. ISBN 9788476006788.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHenning2007">Henning, J. (2007). Post-Roman Towns, Trade and Settlement in Europe and Byzantium. The heirs of the Roman West (en anglés), De Gruyter. ISBN 9783110183566.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPirenne1978">Pirenne, Henri (1978). Mahoma i Carlomagno, Madrit: Aliança. ISBN 9788420648941.


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_carolingio&oldid=1507446»