Mosaic

Mosaic

Un mosaic (del llatí (opus) mosaĭcum, traduït com «(obra) relativa a les Musas») és una obra artística elaborada en menudes peces de pedra, ceràmica, vidre o atres materials, de diverses formes i colors, cridades teselas, unides sobre un llit encara fresc d'algeps, calç i pols d'argila, ciment o un atre aglomerant per a formar composicions decoratives geomètriques, figuratives o abstractes.

La creació d'un mosaic és un art molt antic. L'obra del mosaic es realisa sobretot en superfícies planes i de tamany gran, com una paret, un sol o un sostre, pero a voltes s'adapta també en simples objectes o menuts panels.

En Creta durant la Edat de Bronze ya es desenrollava esta habilitat. S'han trobat obres de mosaics en jaciments arqueològics de Mesopotamia (IV a el III a. C.), Grècia (III) i en Mesoamérica. El gran desenroll es va donar en época de l'Imperi Romà i més vesprada, en els bizantino, àraps, normandos (en Sicília, XII), fins a aplegar a la Renaixença i als sigles XIX, XX i XXI.

Etimologia

La paraula mosaic ve de la paraula del baix llatí baix Mosaicum que apareixia en opus mosaicum en que es referien als quadros artístics realisats en menudes pedres anomenades teselas que a la seua volta té com a antecedent del llatí imperial opus musivus -a -um, que significa alguna cosa com a «obra de muses» o μoυσειoν (mouseion) que va donar orige a mosaic. Es diu que els romans consideraven tan exquisit l'art de fer mosaics que pensaven que solament podien crear-ho les muses o els favorits per elles. La paraula grega μoυσα-ης (mousa-és) significa ‘musa’; μουσειoς-α-oν (mouseios-a-on), ‘concernent a les muses’; μoυσειoν-oυ (mouseion-ou), ‘temple de les muses’, ‘lloc a on residixen les muses’.

Història

La tècnica del mosaic prové d'un perfeccionament del primitiu paviment que es feya en cudols i es denominava en el terme grec de lithostrotos (‘preparat en pedres’). En el món europeu va ser molt freqüent i des de molt primerenc (des de fins de el V) el paviment compost per guijas de riu (piedrecillas menudes que es troben en les vores) de tamanys i de colors distints. En estes guijas es feyen dibuixos senzills de temes geomètrics. En els pobles de Castella i Lleó (en Espanya) han seguit a través dels sigles esta tradició per als patis i vestíbuls de les cases. És lo que criden enguijarrado.

Este sistema de pavimentació s'ha pogut vore clarament en les cases d'Olinto, antiga ciutat grega de la regió de Macedònia en la península Calcídica, que va ser destruïda per Filipo II de Macedònia en l'any 348 a. C., i en les ciutats de Pela i Corinto. Les escenes representades en estos cudols solen ser del món marí, del repertori homérico i del cult a Dioniso i els cudols són de color blanc, roig, negre i vert. Este treball va donar pas a l'invenció de les teselas en les que es varen escomençar a confeccionar els mosaics pròpiament dits a fins de el III Els romans varen donar el nom de tesela a les menudes peces en que es componia un mosaic. Al principi les teselas eren molt menudes pero en l'época de l'imperi es varen ser engrandint. Els temes s'inspiraven a sovint en quadros pintats o en cenefas de teixits. Els temes es repetien prou encara que a voltes eren originals o puntuals com el de La batalla d'Alejandro trobat en la casa del Faune en Pompeya i que es conserva en el Museu Nacional. Este mosaic està copiat o inspirat en un dibuix del pintor Filoxeno de Eretria seguint un encàrrec del rei de Macedònia Casandro.

El confeccionat d'un mosaic començava en un taller. Primer s'elegia un dibuix i es preparaven les teselas corresponents. Estos dibuixos o dissenys es dividien en peces independents de les que es trea una plantilla en tela o en papir. Sobre estes superfícies es colocaven les teselas pegant a la plantilla la cara que després devia vore's. Una volta terminat este treball es duya al lloc definitiu i es componia el rompecabezas. L'arremate final era polir la superfície i igualar-la en ajuda de pedra pómez, pols de esmeril, arena i aigua. Ademés s'eliminava la argamasa eixint entre les juntes i les teselas adquirien lluentor i color més viu.

Tots els pobles antics varen fer incursió en este art tant en l'antiguetat clàssica com en la de Mesoamérica. El testimoni més antic que es coneix data de el IV en Mesopotamia en este cas com a decoració de parets a on els mosaics són uns cons d'argila cuita que s'adherixen en malta i betum. En la antiguetat clàssica va aplegar a ser un producte molt elaborat i de gran lux en la cultura helenística, en que es varen escomençar a realisar obres més complicades en temes complexos i episodis de la vida quotidiana i de la mitologia. Els materials amprats també varen ser més rics (marbre, vidre, ónice). L'art del mosaic adquirix la seua difusió en época del Imperi romà; despuix ho va difondre el món bizantí i Venècia va aplegar a ser la capital del mosaic fins a el XVI.

Casi cap mosaic conegut fins al moment du la firma de l'artiste pero sí s'han trobat alguns firmats com el que es conserva en el museu de Pérgamo de Berlín procedent del palau atálida en la acrópolis de Pérgamo (160 a 150 a. C. i que està firmat per l'artiste musivario Hephaistion.

El mosaic a través dels sigles

A lo llarc de l'història de la humanitat l'art del mosaic s'ha anat desenrollant i enriquint-se, adquirint l'estil i els materials adequats a cada época, fins a aplegar a el XXI en que les obres d'art se seguixen succeint.La civilisació sumerio —Tercer mileni a. C.— ya practicava l'art dels mosaics i decoraven parets i columnes en trocitos d'argila teñir de colors; es coneixen els restants testimonials de parets decorades en cons d'argila la base de la qual estava pintada de blanc, roig i negre. Les puntes dels cons estan incrustades en la paret feta de rajoles de fanc. i

Mosaics helenísticos

Artícul principal → Mosaic helenístico.

En l'antiga Grècia es varen trobar els primers mosaics realisats en cudols plans sense massa colorit pero ya en época helenística el mosaic va evolucionar i es va convertir en obra d'art que substituïa moltes voltes a la pintura.

Mosaics romans

Artícul principal → Mosaic romà.

Els romans varen heretar i varen deprendre este art, ho varen desenrollar al seu estil i varen difondre per tot el seu imperi. Poques eren les cases importants que no tingueren un o varis mosaics copiats dels mestres grecs, utilisant les teselas com a material principal i com a element essencialment decoratiu que demostraven el lux i l'importància dels seus habitants. El mosaic com a paviment va ser molt freqüent en el III, época de l'emperador Diocleciano. El seu desenroll va continuar en el IV en l'emperador Constantino que va traslladar la cort a Bizancio i va evolucionar en el V en unir-se en la tradició oriental. La ciutat de Rávena va ser la sèu d'esta evolució. En ella es va donar el gran esplendor dels mosaics bizantins. Despuix i a partir de la IV Creuada (1202-1204) Venècia va assumir el protagonisme i es va fer càrrec dels artistes bizantins, grecs i romans que varen recuperar tota la tradició musiva fins al seu decliu en el XVI en que els mosaics varen ser substituïts per l'art de la pintura.

Mosaics cristians

Art paleocristiano

En la construcció de basíliques cristianes a finals de el IV, es varen adoptar mosaics de parets i sostres per a usos cristians. Els primers eixemples de basíliques cristianes no han sobrevixcut, pero els mosaics de Santa Constanza i Santa Pudenciana, abdós de el IV, encara existixen. Els putti de vinificación en el deambulatorio de Santa Constanza encara seguixen la tradició clàssica en el sentit de que representen la festa de Baco, que simbolisa la transformació o canvi, i per lo tant són apropiats per a un mausoleu, la funció original d'este edifici. En una atra gran basílica constantiniana, la iglésia de la Natividad en #Belén es conserva parcialment el pis de mosaic original en motius geomètrics típics romans. La cridada Tomba dels #Juliol, prop de la cripta baix de Basílica de Sant Pedro, és una tomba abovedada de el IV en mosaics en les parets i el sostre que reben interpretacions cristianes. L'Arc de Galerio i la Rotonda de Galerio en Tesalónica, convertit en una iglésia cristiana durant el transcurs de el IV, va ser adornat en mosaics de molt alta calitat artística. Solament sobreviuen fragments de la decoració original, especialment una banda que representa als sants en les mans alçades en oració, front a complexes fantasies arquitectòniques.

En el sigle següent, Rávena, la capital del Imperi Romà Occidental, es va convertir en el centre de l'art del mosaic romà tardà.

Roma antiga tardana i medieval primerenca

L'art cristià del mosaic també va florir en Roma, disminuint gradualment a mida que les condicions es tornaven més difícils en la Alta Edat Mija. Mosaics de el V es poden trobar sobre l'arc de triumfo i en la nau de la basílica de Santa Maria Maggiore. Els 27 panels supervivents de la nau són el cicle de mosaics més important de Roma d'este periodo. S'han perdut atres dos mosaics importants de el V, pero els coneixem per dibuixos de el XVII. En el mosaic de l'àbsit de Sant'Agata de'Goti (462–472, destruït en 1589), Crist estava assentat en un globo en els dotze Apòstols flanquejant-ho, sis a cada costat. En Sant Andrés Catabarbara (468–483, destruït en 1686) Crist va aparéixer en el centre, flanquejat a abdós costats per tres Apòstols. Quatre rieres brotaven de la menuda montanya que sostenia a Crist. El mosaic de l'àbsit original de el V de la Santa Sabina va ser reemplaçat per una fresca molt similar de Taddeo Zuccari en 1559. La composició provablement es va mantindre sense canvis: Crist flanquejat per sants i santes, assentat en un tossal mentres els corders beuen d'una riera als seus peus. Els tres mosaics tenien una iconografia similar.

Mosaics bizantins

AP

Els mosaics eren més importants per a la cultura bizantina que per a la d'Europa occidental. Els interiors de les iglésies bizantines generalment estaven coberts en mosaics dorats. L'art del mosaic va florir en el Imperi Bizantí des dels sigles VI a el XV. La majoria dels mosaics bizantins varen ser destruïts sense deixar rastre durant les guerres i les conquistes, pero els restants supervivents encara formen una excelent colecció.

Els grans edificis de l'Emperador Justiniano com Hagia Sophia en Constantinopla, la Nova Iglésia de la Mare de Deu en Jerusalem i la reconstrucció iglésia de la Natividad en #Belén varen ser certament adornats en mosaics, pero cap d'ells ha sobrevixcut.

Roma en l'Alta Edat Mija

L'últim gran periodo de l'art del mosaic romà va ser el XII-XIII quan Roma va desenrollar el seu propi estil artístic distintiu, lliure de les estrictes regles de la tradició oriental i en una representació més realista de les figures en l'espai. Obres conegudes d'este periodo són els mosaics florals de la Basílica de Sant Clemente, la frontera de Santa Maria in Trastevere i Basílica de Sant Pablo Extramuros. El bell mosaic de l'àbsit de Santa María en Trastevere (1140) representa a Crist i María assentats un al costat de l'atre en el tro celestial, el primer eixemple d'este esquema iconográfico. Un mosaic similar, la Coronació de la Verge, decora l'àbsit de Santa Maria Maggiore.

Sicília

L'apogeu de la fabricació de mosaics en Sicília va ser l'época del regne independent Norman en el XII. Els reis normandos varen adoptar la tradició bizantina de la decoració de mosaics per a realçar la llegalitat alguna cosa dubtosa del seu govern. Els mestres grecs que treballaven en Sicília varen desenrollar el seu propi estil, que mostra l'influència de les tendències artístiques àraps i d'Europa occidental. Els millors eixemples de l'art del mosaic sicilià són la Cappella Palatina de Roger II, la Martorana iglésia en Palermo i les catedrals de Cefalù i Monreale.

Venècia

En parts d'Itàlia, que estaven baix influències artístiques orientals, com Sicília i Venècia, la fabricació de mosaics mai va passar de moda en l'Edat Mija. Tot l'interior de la Basílica de Sant Marcos en Venècia està revestit en elaborats mosaics dorats. Les escenes més antigues varen ser eixecutades per mestres grecs a finals de el XI, pero la majoria dels mosaics són obres d'artistes locals dels sigles XII i XIII. La decoració de l'iglésia no es va terminar fins a el XVI. Cent dèu escenes de mosaics en l'atri de Sant Marcos es varen basar directament en les miniatures del Cotó Génesis, un manuscrit bizantí que va ser dut a Venècia despuix del saqueig de Constantinopla (1204). Els mosaics es varen eixecutar en la década de 1220.

Itàlia medieval

El monasteri de Grottaferrata fundat per monges basilios grecs i consagrat pel Papa en 1024 va ser decorat en mosaics italo-bizantins, alguns dels quals varen sobreviure en el nàrtex i l'interior. Els mosaics de l'arc triumfal retraten als Dotze Apòstols assentats junt a un tro buit, evocant l'ascensió de Crist al cel. És una obra bizantina de el XII. Hi ha una bella Deesis de el XI sobre el portal principal.

Europa occidental i central

Més allà dels Alps, el primer eixemple important d'art en mosaic va ser la decoració de la Capella Palatina en Aquisgrà, encarregada per Carlomagno. Va ser completament destruït en un incendi en 1650. Un rar eixemple de mosaics carolingios supervivents és la decoració del àbsit semi-domo del oratorio de Germigny-dones-Prés construït en 805-806 per Theodulf, bisbe d'Orleans, una figura destacada del Renaixença carolingio. Esta obra d'art única, redescubierta recent en el XIX, no va tindre seguidors.

Són escassos els restants que proven que encara s'utilisaven mosaics en l'Alta Edat Mija. L'Abadia de Saint-Martial en Llemoges, originalment un important lloc de pelegrinage, va anar totalment demolida durant la Revolució Francesa llevat la seua cripta que va ser redescubierta en la década de 1960. Es desenterró un panel de mosaic que data de el IX. Utilisa de forma un tant incongruent gavetes de vidre dorat i marbre vert obscur, provablement trets de paviments antics. Este també podria ser el cas del mosaic de principis de el IX trobat baix la Basílica de Saint-Quentin en Picardía, a on es copien motius antics pero utilisant només colors simples. Els mosaics de la Catedral de Saint-Jean en Lió s'han datat en el XI perque ampren els mateixos colors simples no antics. Es varen trobar més fragments en el lloc de Saint-Croix en Poitiers que podrien ser de el VI o IX.

Renaixença i Barroc

Encara que els mosaics varen passar de moda i varen ser substituïts per #fresca, alguns dels grans artistes de la Renaixença també varen treballar en la tècnica antiga. Rafael Creació del món en la cúpula de la capella Chigi en Santa Maria del Popolo és un eixemple notable que va ser eixecutat per un artesà veneciano, Luigi vaig donar Pastura.

L'us dels mosaics en la Renaixença:

Durant la Renaixença, encara que la tècnica del mosaic no va ser el mig principal d'expressió artística, es varen utilisar en obres selectes i d'alt impacte, com en la Basílica de Sant Marcs en Venècia i en la capella Chigi de Roma. No obstant, els artistes renaixentistes es varen presentar a sí mateixos com els grans innovadors d'este art, encara que, en realitat, estaven prenent elements profundament arraïlats en la tradició bizantina i medieval.

Per eixemple, els mosaics de Sant Marcos, molts dels quals varen ser completats o restaurats durant la Renaixença, ampraven les mateixes tècniques bizantines d'us de teselas dorades i figures religioses rodejades de motius celestials. No obstant, estos elements es varen adaptar a l'estètica renaixentista, integrant més naturalisme i perspectiva, pero mantenint l'essència bizantina en la seua construcció i simbolisme

Apropiació d'un art sagrat:

A pesar de la clara herència de Bizancio, els artistes i arquitectes renaixentistes es varen distanciar dels seus predecessors en els seus discursos. La Renaixença es va presentar com un "renàixer" de l'antiguetat clàssica, i a sovint varen ignorar el paper crucial que les tradicions bizantines i medievals varen jugar en la preservació i desenroll del mosaic com a art. En lloc de reconéixer la seua continuïtat en el passat, els renaixentistes varen emfatisar l'idea de que estaven revivint un art perdut, quan en realitat estaven apropiant-se de tècniques que mai varen desaparéixer i que varen florir en Bizancio.

L'Orient cristià

Les províncies orientals de l'Imperi Romà d'Orient i més vesprada de l'Imperi Bizantí varen heretar una forta tradició artística de l'Antiguetat Tardana. Similar a Itàlia i Constantinopla, les iglésies i els edificis seculars importants en la regió de Síria i Egipte varen ser decorats en elaborats panels de mosaic entre el 5 i el 8 sigles. La gran majoria d'estes obres d'art varen ser posteriorment destruïdes, pero les excavacions arqueològiques desenterraron molts eixemples supervivents.

La peça més important del mosaic cristià bizantino en Orient és el Mapa de Madaba, realisat entre 542 i 570 com el pis de l'iglésia de Sant Jorge en Madaba, Jordània. Va ser redescubierto en 1894. El mapa de Madaba és la representació cartogràfica més antiga que es conserva de la Terra Santa. Representa un àrea des de Líban en el nort fins al Delta de l'Nilo en el sur, i des del Mar Mediterrànea en l'oest fins al Desert de l'Est. L'element més gran i detallat de la descripció topogràfica és Jerusalem, en el centre del mapa. El mapa està enriquit en moltes característiques naturalistes, com a animals, barcos de peixca, ponts i palmeres.

Països ortodoxos

L'artesania també ha segut popular a principis del poble rus de l'Edat Mija, heretada com a part de la tradició bizantina. Yaroslav, el Gran Príncip de la Rus de Kiev va construir una gran catedral en la seua capital, Kiev. El model de l'iglésia era Hagia Sophia en Constantinopla, i també es va cridar Catedral de Santa Sofia en Kiev. Va ser construït principalment per mestres artesans bizantino, enviats per Constantino IX Monomachos, entre 1037 i 1046. Naturalment, les superfícies més importants de l'interior estaven decorades en mosaics dorats. En la cúpula podem vore la popa tradicional Pantokrator sostingut per àngels. Entre les 12 finestres del tambor estaven els apòstols i els quatre evangelistes de les pechinas. L'àbsit està dominat per un orante Theotokos en una Deesis en tres medallones dalt. A continuació es mostra una Comunió dels Apòstols.

Mosaics judeus

Baixe l'influència romana i bizantina, els judeus també varen decorar les seues sinagogues en mosaics de sol clàssics. Es varen descobrir molts eixemples interessants en Galilea i el Desert de Judea.

S'han descobert els restants d'una sinagoga de el VI en Séforis, que fon un important centre de la cultura judeua entre els sigles III i VII i una ciutat multicultural habitada per judeus, cristians i pagans. El mosaic reflectix una interessant fusió de creències judeues i paganes. En el centre del pis estava representada la roda del zodíac. #Heli se senta en el mig, en el seu carro solar, i cada zodíac es correspon en un més judeu. A lo llarc dels costats del mosaic hi ha tires que representen escenes bíbliques, com l'unió d'Isaac, aixina com rituals tradicionals, que inclouen un sacrifici cremat i l'ofrena de frutes i grans.

Un atre mosaic del zodíac decorava el pis de la Beit Alfa sinagoga que va ser construïda durant el regnat de Justino I (518–27). És considerat un dels mosaics més importants descoberts en Israel. Cada u dels seus tres panels representa una escena: l'Arca Sagrada, el zodíac i l'història del sacrifici d'Isaac. En el centre del zodíac està #Heli, el deu sol, en el seu carro. Les quatre dònes en els cantons del mosaic representen les quatre estacions.

Art d'Orient Mig i Àsia Occidental

Aràbia cristiana

En el sur d'Aràbia es varen excavar dos mosaics en un Qatabanian de finals de el III, eixes dos plaques varen formar una formació geomètrica i de vinyes que reflectien les tradicions d'eixa cultura. En l'era dels Gasánidas va florir l'art del mosaic religiós en el seu territori, fins ara es varen registrar cinc iglésies en mosaics d'eixa época, dos construïdes per #gobernant Ghassanid i les atres tres per la comunitat àrap cristiana que varen escriure els seus noms i dedicatòries.

Pèrsia zoroástrica

Les rajoletes es coneixien allí des de fa uns dos mil anys quan l'intercanvi cultural entre el Imperi sasánida i els romans va influir en els artistes del Persa per a crear patrons de mosaic. Shapur I va decorar el seu palau en composicions de rajoletes que representaven a ballarins, músics, cortesanas, etc. Est va ser l'únic eixemple significatiu de figuratiu mosaic persa, que va quedar prohibit despuix de la Conquista àrap i arribada del Islam.

Art islàmic

AP

Àrap

La arquitectura islàmica va utilisar la tècnica del mosaic per a decorar edificis religiosos i palaus despuix de les Conquistes musulmanes de les províncies orientals del Imperi bizantí. En Síria i Egipte els àraps varen ser influenciats per la gran tradició de l'art del mosaic romà i paleocristiano. Durant la Dinastia Omeya la fabricació de mosaics va seguir sent una forma d'art floreciente en la cultura islàmica i continua en l'art de zellige i rajoleta en vàries parts del món àrap, encara que tile es convertiria en la principal forma islàmica de decoració mural.

El primer gran edifici religiós del Islam, la Cúpula de la Roca en Jerusalem, que va ser construït entre 688 i 692, va ser decorat en mosaics de vidre tant en l'interior com en l'exterior, per artesans del Tradició bizantina. Solament sobreviuen parts de la decoració interior original. Els rics motius florals seguixen les tradicions bizantines i són "islàmics només en el sentit de que el vocabulari és sincrético i no inclou la representació d'hòmens o animals".

El treball de mosaic islàmic primerenc més important és la decoració de la Mesquita dels Omeyas en Damasc, llavors capital del Califato àrap. La mesquita va ser construïda entre 706 i 715. El califa va obtindre 200 treballadors calificats de l'emperador bizantí per a decorar l'edifici. Prova d'això és l'estil parcialment bizantí de la decoració. Els mosaics del pati interior representen el paraís en bells arbres, flors i menuts pobles i llogarets en els tossals al fondo. Els mosaics no inclouen figures humanes, lo que els fa diferents de les obres bizantines contemporànees similars. La secció contínua més gran sobreviu baix l'arcada occidental del pati, cridada "Panel de Barada" pel riu Barada. Es creu que la mesquita solia tindre el mosaic d'or més gran del món, en més de 4 m ² . En 1893, un incendi va danyar extensament la mesquita i es varen perdre molts mosaics, encara que alguns s'han restaurat des de llavors.

Sigles XIX i XX

En Venècia va reaparéixer l'indústria de les teselas musivas en el XIX. La empresa Salviati va ser l'encarregada de recuperar este art i va produir teselas de gran calitat per a la decoració d'alguns palaus o d'edificis públics. Com a eixemple pot vore's el mosaic titulat Alegoria de Venècia de l'artiste Victorio Emanuele Bressanim de 1920, conservat en la sèu de la Società Salviati de Venècia. També de el Plantilla:SIGLE cal citar l'obra de Gaudí que en l'ornamentació del parc Güell va recuperar la tradició que els àraps varen importar en el Plantilla:SIGLE, és dir, els mosaics en ceràmica.

Amèrica Prehispánica

En Amèrica va haver atres civilisacions com la maya o la azteca entre unes atres, que varen cultivar l'art musivo en la fabricació de caraces funeràries en un soport de fusta i unes teselas de jadeíta, turquesa i atres pedres dures.

Els indígenes mesoamericanos varen desenrollar la seua pròpia tècnica de mosaic, per la qual varen elaborar artículs diversos com a caraces, escuts, empuñaduras de gavinets, espills, figures d'animals i estatuillas. Els components dels mosaics o teselas, varen ser peces de turquesa, jade, os i closques que eren tallades en menuts trossos que es polien i es colocaven en una resina vegetal en bases, de fusta o fanc. Este tipo de mosaics es pot contemplar en diferents muesos del món com el Museu Nacional d'Antropologia de la Ciutat de Mèxic, en el Museu dels Indis Americans de Nova York, i el Museum of Mankind de Londres.

Mayas. L'arquitectura Puuk del periodo clàssic maya (250-950 d. C.) conta en peces decorades en mosaics de pedra, especialment fronteres superiors en edificis, com es pot vore en el Quadrilàter de les Monges en Uxmal, de el IX, les menudes figures de la qual representen persones i cases.

També es pot apreciar mosaics en diversos objectes com la caraça de jade de Kinich Janaab Pakal, rei de Palenque que va governar del 615 al 683 d. C. elaborada en peces de jade, irregulars; dita caraça li va ser colocada quan va ser enterrat en el temple de les inscripcions de Palenque, i ara es troba en el Museu Nacional d'Antropologia de Ciutat de Mèxic.

Atres eixemplars de mosaic de turquesa varen ser trobats en l'àrea maya; quatre discs enterrats en llocs ceremoniales de Chichén Itzá, mateixos que no varen ser elaborats en Yucatán, sino que varen ser duts de territoris més al nort, a on esta tècnica era comuna.Tres discs restants varen ser trobats per investigadors mexicans en el temple El Castell de Chichén Itzá, un dels quals va ser trobat en l'assent del tro del Jaguar Rojo, en el santuari d'eixe temple. El quart disc va ser trobat en un recipient cobert de pedra calcàrea, enterrat baix el pis del santuari, en el Temple del Chac Mool.

En exploracions realisades pel INAH, es varen trobar vàries peces ornamentals de mosaic, en les tombes 1 i 2 de les estructures VII i III de Calakmul, Campeche, prop del Petén en Guatemala a on varen ser trobades quatre caraces de mosaic de jade.

Excavacions de 1984-1985, varen trobar una caraça facial de 15 x 13 cm, junt en collars, braçalets, orejeras i hachuelas; Tres anys despuix, es varen trobar tres caraces. En Tikal, Palenque i Calakmul, es varen trobar atres caraces de mosaic de jade que eren colocades sobre la cara del personage, en la creència de que aplegaria al inframundo en un nou rostre, un rostre preciós com el material en el que estava feta la caraça. Aparte del jade, els mayas incloïen fragments de closca i pirita en els mosaics, aixina com de turquesa i fabricaven pectorals i caraces, per als jerarcas. De la civilisació maya, es varen trobar espills fets de péntols ben ajustats de pirita, pegats a superfícies de fusta o pedra, i que en alguns relleus del vell imperi maya s'observen representacions de mosaics.

Azteca. La civilisació asteca, va tindre un us preferencial pels mosaics de turquesa, encara que també varen utilisar atres materials. Aixina podem apreciar el disc de mosaic de turquesa en 7 guerrers –Huitzilopochtli- de l'ofrena 99, en els quals cada u d'ells porta en cada una de les seues mans, objectes complexos. Una nariguera yacaxihuitl de l'ofrena 11, un en l'ofrena 37 i Xiuhcóatl de la cambra III,  varen ser trobat en les excavacions del Temple Major, en la ciutat asteca de Tenochtitlán, ubicada hui en Ciutat de Mèxic, evidencien la riquea artística dels seus treballs, de jade que, per la seua distribució espacial, es concentren en el huey teocalli etapa IVb. En ells identifiquen tres patrons de #manufactura: dos locals i un de foràneu. Un atre mosaic és la Caraça de Malinaltepec, en el que ara està en el Museu Nacional d'Antropologia i Història en CDMX.

Un objecte llarc, buit cilíndric en l'image en mosaics de Xólotl – el doble de Quetzalcóatl- està en Dinamarca, objecte difòs des de 1861, per Edward W. Taylor, aparentment obtingut despuix de la guerra contra Estats Units en 1847, en el lloc de Chapultepec. La caraça del Deu asteca del fòc –Xiuhtecuhtli- datada entre 1400 i 1521, no solament té peces tallades en precisió per als contorns curvos com el nas i la boca, sino que la mescla dels diferents tons de turquesa, per a realçar l'efecte tridimensional, són d'admirar. Una atra peça de mosaics asteques, és un pectoral en forma de serp bicéfala, compost per centenars de teselas de #turquesa regulars i irregulars. Abdós peces es troben en el museu de Londres Anglaterra.

Mixteca. Un còdic mixteca o Escut mixteca de mosaic, és un escut ceremonial circular de turquesa datat entre els anys 1200 al 1400 d. C., que té 32.4 cm de diàmetro, una gruixa de 2 cm, en diverses figures al centre que representen a una dòna que descendix d'una banda celest i està sent flanquejada per dos hòmens ricament vestits que sostenen en les seues mans bastons ceremoniales, conformat per unes 14,000 teselas, de turquesa, gemas i atres pedres, açò inclou al signe jeroglífic relacionat en el lloc mític de Culhuacán, dins d'una banda exterior a manera de marc en huit alt relleus equidistants, en una base de fusta en 28 #perforació, mateixa que va ser trobat en Acatlán Pobla en 1918 per Albert Purpus, qui ho va cedir al Museu Nacional d'indis americans en Washington D. C. Tècnica similar varen utilisar els zapotecas. (500 a. C. - 900 d. C.)

En 1991, en la cova Cheve propenc a Cuicatlán, Oaxaca, es varen trobar diversos objectes de mosaics en turquesa, les escenes són complexes, en una iconografia que sugerix representacions dels sers del inframundo, -els ñuhus- que segons la seua mitologia varen ser vençuts en “la guerra del cel” per a convertir-se en amos de la terra, encara que a ells els demanaven pluges i collites abundants. Varis d'eixos objectes es troben en museus de Londres, Roma, Copenhague i Alemània

En la cultura tolteca, també es poden trobar eixemples de mosaics, tant en pectorals, gavinets, escuts, caraces i cràneus, es cobrien en turquesa, i decorats en detalls de diverses closques en la rosegue, blanca, madreperla, obsidiana negra o pirita polida. Les teselas es fixaven normalment en o soport de fusta de cedre, adherit en resina de pi com a pegament.

• Atres mosaics
• 
  Parc Güell
• Caraça maya de jade
  Caraça maya de jade

Tipos

La paraula opus en llatí designa la paraula "obra" per a distinguir tècnicament la forma en que es tallen i coloquen les peces del mosaic. Existixen diferents tipos com, entre uns atres:

• Opus regulatum, en reixeta, totes les teselas s'alineen tant vertical com horisontalment.
• Opus sectile, yuxtaposició de grans peces de marbre o pedres dures de diferents colors i tamanys.
• Opus signinum, teixixques partides en trossos menuts, mesclades en pols de rajola i ciment, i després colpejades en un pisón.
• Opus tessellatum, teselas cúbiques, similars en tamany, en colors diversos.
• Opus vermiculatum, una o més files de teselas seguixen la vora d'una forma especial per a resaltar el contorn al voltant d'una figura. Este treball és originari d'Egipte i les piedrecitas són tan menudes que admeten els traçats curvos i les llínees que delimiten les figures.

Vore també

• Bisazza
• Mosaic bizantí
• Mosaic de Issos o mosaic d'Alejandro
• Pietre dure
• Trencadís

Bibliografia

• Plantilla:Versalitas (sense data). Ravena. Els mosaics, els monuments, mig ambient, Rávena: Cartolibrería Salbaroli.
• Plantilla:Versalitas (1979). Art romà, Madrit: C.S.I.C.. ISBN 84-00-04381-2.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFuga2004">Fuga, Antonella (2004). Els Diccionaris d'Art. Tècniques i materials d'art, Barcelona: Electa. ISBN 84-8156-377-3.

Enllaços externs

• Imàgens de mosaics grecs i romans, en el lloc Theoi: 1 [1] archivat en Wayback Machine.; 2 [2] archivat en Wayback Machine.; 3 [3] archivat en Wayback Machine.; 4 [4] archivat en Wayback Machine..