Anar al contingut

Mesquita dels Omeyas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mesquita dels Omeyas

La Mesquita dels Omeyas (àrap الجامع الأموي, al-Jāla meuaʿ al-Umawī) o Gran Mesquita de Damasc és la mesquita més important en Damasc, la capital de Síria, i una de les més antigues i grans del món. Va ser construïda pel califa omeya al-Walid I en l'any 705 sobre la catedral bizantina dedicada a Juan el Batiste des de l'época de l'emperador romà Constantino I.

Està considerada com el quart lloc més sagrat del Islam,[1] despuix de Mesŷaneu al-Ḥaram (La Meca), la Mesŷaneu al-Nabawi (Medina) i la Mesŷaneu al-Aqsa (Jerusalem). La seua importància religiosa prové dels reportes escatológicos sobre la mesquita i acontenyiments històrics associats en ella. Tant la tradició cristiana com la musulmana ho consideren el lloc a on es troba enterrada el cap de Juan el Batiste, tradició que es remonta a el VI. Dos santuaris dins del recint commemoren al net del profeta islàmic Mahoma, Husáin ibn Ali, que el seu martiri es compara freqüentment en el de Juan el Batiste i Jesús. Aixina mateix, alberga la tomba del sultà ayubí Saladino. En la Mesquita dels Omeyas es va utilisar per primera volta tant el mihrab com la caseta que marca la qibla. La disposició de tres naus cobertes i paraleles al mur de la qibla i un gran pati porticado exterior, la varen fer un model a seguir en construccions posteriors.

El lloc s'ha utilisat com a lloc de cult des de l'Edat del Ferro, quan els arameos varen construir en ell un temple dedicat al seu deu de la pluja, Hadad. Baixe el domini romà, a partir de l'any 64 d. C., es va convertir en el centre del cult imperial a Júpiter, el deu romà de la pluja, convertint-se en un dels temples més grans de Síria. Quan l'imperi en Síria va passar al domini cristià bizantino, l'emperador Teodosio I (r. 379-395) ho va transformar en una catedral i la sèu del segon bisbe de major ranc del Patriarcat de Antioquía.

Despuix de la conquista musulmana de Damasc en 634, part de la catedral va ser designada com una chicoteta casa d'oració (musalla) per als conquistadors musulmans. A mida que la comunitat musulmana creixia, el califa omeya al-Walid I (r. 705-715) va confiscar el restant de la catedral per a us musulmà i va tornar als cristians atres propietats de la ciutat com a compensació. L'estructura va ser demolida en gran part i en el seu lloc es va construir un gran complex de mesquita congregacional. La nova estructura va ser construïda durant nou anys per mils d'obrers i artesans de tots els llocs dels imperis islàmic i bizantino en una despesa considerable i va ser finançada en el botí de guerra de les conquistes omeyas i imposts a les tropes àraps de Damasc. A diferència de les mesquites més simples de l'época, la Mesquita dels Omeyas tenia un gran pla basilical en tres naus paraleles i una nau central perpendicular que conduïa des de l'entrada de la mesquita fins al segon mihrab (caseta d'oració) cóncau del món. La mesquita es destacava per les seues riques composicions de panels de marbre i els seus extensos mosaics dorats de motius vegetals, que cobrixen uns 4.000 metros quadrats, provablement els més grans del món.


Noves estructures se li varen agregar durant el domini abasí (750–860), entre elles la Cúpula del Tesor (Qubbat al-Khazna) i el Minaret de la Nóvia, mentres que els mamelucos (1260–1516) varen mamprendre importants esforços de restauració i varen agregar el Minaret de Qaytbay. La Mesquita dels Omeyas va innovar i va influir en la naixent arquitectura islàmica, basant-se atres complexos de mesquites importants, incloent els de la Gran Mesquita de Còrdova en Espanya i de la Mesquita del-Azhar en Egipte, en el seu model. Encara que l'estructura original ha segut modificada vàries voltes per incendis, danys de guerra i reparacions, és una de les poques mesquites que manté la mateixa forma i característiques arquitectòniques de la seua construcció de el VIII, aixina com la seua caràcter omeya.

Història

[editar | editar còdic]

Etapa preislámica

[editar | editar còdic]

AP S'ha constatat que este lloc va ser considerat sagrat des de l'Edat del Ferro. Damasc va ser la capital de l'estat arameo Aram-Damasc i es va dedicar un gran temple a Hadad, el deu dels trons i la pluja, a on actualment es troba la Mesquita dels Omeya. Una pedra trobada d'esta época, datada del govern del rei Hazael, es troba en el Museu Nacional de Damasc.[2]

El temple de Hadad va continuar en un lloc prominent de la ciutat, i durant la conquista del Imperi romà de Damasc en l'any 64, varen assimilar a Hadad en el seu propi deu del tro, Júpiter. Per lo tant, els romans varen encarregar reconfigurar i ampliar el temple a l'arquitecte Apolodoro, qui va eixecutar un nou disseny.[2]

Este nou temple va dur a Damasc a convertir-se en el nou centre del cult imperial a Júpiter, sent una resposta al Segon temple en Jerusalem. Al temple se li varen fer diversos afegitons gràcies a les donacions dels rics de la ciutat. La porta oriental del pati es va ampliar durant el govern de Septimio Sever (193-211). Durant el IV es va conéixer per les seues dimensions i bellea i estava separat de la ciutat per dos muralles: la primera va incloure un gran espai en un mercat, mentres que la segona va rodejar el temple en sí. Va ser el temple més gran de la Síria romana.[2]

En el 391, el temple de Júpiter es va convertir en catedral per l'emperador Teodosio. La nova catedral no va ser dedicada a Sant Joan Batiste de colp i repent, sino que es tracta d'una associació que va aplegar a partir de el VI. La llegenda diu que el cap de Sant Joan està enterrada ací. Va ser la sèu del bisbat de Damasc, el segon més important del patriarcat de Antioquía.[3]

Mesquita omeya

[editar | editar còdic]
Sepulcro de Juan el Batiste.

Damasc va ser conquistada per les forces islàmiques de Jálid ibn al-Walid en 634. En l'any 661, el Califato ortodox va caure baix el poder dels omeyas, els qui varen elegir esta ciutat com a sèu administrativa del món musulmà. El sext califa omeya, al-Walid I (705-11), va començar la construcció d'una mesquita a on es trobava la catedral bizantina en 706. Abans d'este fet, els cristians encara la mantenien en us, pero s'havia construït una sala d'oració (Mezquita de los Omeyas) per a musulmans en la zona suroriental de l'edifici. Al-Walid, qui va supervisar personalment el proyecte, va destruir la major part de la catedral, incloent la musalla. La construcció de la mesquita va canviar radicalment el disseny de l'edifici: mentres que els temples anteriors varen albergar l'edifici principal en el centre de l'espai rectangular, la mesquita es va construir mirant al sur, cap a La Meca. L'arquitecte va reciclar les columnes i arcades de l'iglésia, desmantellant i reponent-les en la nova estructura. Com a compensació a este acte, al-Walid va ordenar que el restant d'iglésies confiscades anaren tornades als cristians. La mesquita es va completar en 715, poc despuix de la mort del-Walid, pel seu successor Suleimán I.[4][5]

Segons el historiador persa de el X Ibn al-Faqih, es varen gastar entre 600.000 i un milló de dinares en les obres. Les llabors de construcció es varen encarregar a artesans coptos, perses, indis, grecs i marroquins els qui varen formar una plantilla de 12.000 persones. Els artesans bizantino varen crear els mosaics, encara visibles, que mostren paisages i edificis característics del periodo tardoantiguo. Ibn al-Faqih va relatar que, durant la construcció de la mesquita, els obrers varen trobar una cova-capella en la que es trobava el cap de Sant Joan Batiste. Al-Walid va ordenar que fora enterrada baix un pilar de la mesquita que va ser realisada en marbre.[6][7]

Pati de la Mesquita dels Omeyas.

Califato abasí i fatimí

[editar | editar còdic]
La Cúpula del Tesor va ser construïda en 789.

Despuix de la caiguda de la dinastia omeya en 750, la dinastia abasí va aplegar al poder i varen traslladar la capital a Bagdad. Els abasíes no varen tindre cap interés en Damasc, per lo que la mesquita va tindre una activitat molt pausada entre els sigles VIII i X. No obstant, els abasíes sí que consideraven la mesquita com un símbol del triumfo islàmic, per lo que es va eliminar la simbologia omeya en la ciutat. El governador abasí de Damasc, al-Fadl ibn Salih ibn Ali, va construir l'anomenada Cúpula del Rellonge en la part oriental de l'edifici en l'any 780. Nou anys més vesprada, va iniciar la construcció de la Cúpula del Tesor en l'objectiu d'albergar els fondos de la mesquita. El geógrafo àrap de el IX al-Muqaddasi va escriure que els abasíes varen construir el minaret nort (Madhanat al-'Arous; "minaret del Pont") en l'any 831 durant el govern del califa al-Mamún, el mateix que va retirar inscripcions omeyas en el temple.[2]

A principis de el X es va instalar un monumental rellonge en l'entrada de la part occidental del mur sur. Este rellonge sembla haver segut desmantellat a mitan de el XII. El regnat abasí sobre Síria va començar a derrocar-se a principis de el X, aplegant a conquistar Damasc el Califato fatimí en 970, encara que únicament es varen realisar algunes millories lleus. El prestigi de la Mesquita Omeya va permetre que es convertira en un centre de l'intelectualisme suní, mantenint certa independència de l'autoritat religiosa fatimí, que es considerava chiïta. En 1069, gran part de la mesquita, especialment el mur nort, va ser víctima d'un incendi obra dels locals contra els bereberes fatimíes que estaven instalats allí.[2]

Etapa selyúcida i ayubí

[editar | editar còdic]
La mesquita dels Omeyas de nit.

l'Imperi selyúcida va prendre el control de la ciutat en 1078 i varen restaurar el control nominal dels abasíes. El rei selyúcida Tutush va iniciar les reparacions de l'incendi de 1069. Uns anys més vesprada, el seu visir, Abu Nasr Ahmad ibn Fadl, va restaurar la cúpula central en una forma més espectacular i els mosaics omeyas originals es varen recuperar, aixina com el pòrtic nort (riwaq) va ser reconstruït. l'atabey de Damasc, Toghtekin, va reparar el mur nort en 1110 i es varen dedicar dos panels a la seua persona. En 1113, el atabey de Mossul, Sharaf al-Din Mawdud, va ser assessinat en la mesquita dels Omeyas. Mentres que el conflicte entre Damasc i els creuats s'intensificava a mitan de el XII, la mesquita va ser usada com a efecte anomenada dels musulmans per a defendre la ciutat i que Jerusalem tornara a mans musulmanes. Célebres imans com Ibn 'Asakir va acodir i quan els creuats alvançaven cap a Damasc en 1148, els locals varen escoltar les seues oracions; l'armada creuada es va retirar com a resultat de la seua resistència.[2]

Durant el regnat de Nur ad-Din Zangi, que va començar en 1154, es va construir un segon rellonge monumental, el Rellonge de l'Aigua Jayrun. Es va ubicar en la part externa de l'entrada oriental de la mesquita (porta de Jayrun) per l'arquitecte Muhammad al-Sa'ati i va ser reconstruït pel mateix arquitecte despuix d'un incendi en 1167 i més vesprada pel seu fill Ridwan, sobrevivint fins a el XIV. El geógrafo àrap al-Idrisi va visitar la mesquita en 1154.[2]

Damasc va ser testic de l'establiment de vàries institucions religioses durant el govern dels ayubíes, pero la mesquita dels Omeyas va continuar sent el centre de la vida religiosa de la ciutat. El viager musulmà Ibn Jubayr va escriure que la mesquita va contindre varis estudis corànics. En 1173, el mur nort va ser de nou víctima d'un incendi i va ser reconstruïda pel sultà Saladino, aixina com el minaret del Pont, que havia segut destruït durant l'incendi de 1069. Durant vàries disputes entre els últims príncips ayubíes, el minaret oriental, conegut com a minaret de Jesús, va ser destruït per as-Salih Ayyub mentres sitiava a as-Salih Ismail en 1245. El minaret va ser posteriorment reconstruït en poca decoració. Saladino, junt a molts dels seus successors, va ser enterrat en la Mesquita dels Omeyas.[2]


Govern mameluco

[editar | editar còdic]
Tomba de Saladino en la mesquita.

Els mongoles, baixe el liderage de Kitbuqa, en aliança en les forces creuades, varen capturar Damasc als ayubíes en 1260. Bohemundo VI de Antioquía, general de l'invasió, va manar celebrar una missa catòlica en la mesquita. No obstant, els mamelucos, dirigits per Qutuz i Baibars, li arretabaron el control de la ciutat eixe mateix any. En 1270, Baibars, convertit en sultà, va ordenar la restauració de la mesquita, especialment el seu marbre, mosaics i dorats. Segons el biógraf de Baibars, Ibn Shaddad, les restauracions varen supondre unn cost de 20.000 dinares. Entre els grans mosaics va existir un segment de 34,5 x 7,5 metros en el pòrtic occidental cridat el "panel de Barada". Els mosaics varen influir en gran medida l'arquitectura mameluca de Síria i Egipte.[8]

En 1285, Ibn Taymiyya va començar a estudiar l'exégesis del Corán en la mesquita. Quan els mongoles varen invadir la ciutat en 1300, Ibn Taymiyya va convocar la yihad, instant als ciutadans a resistir l'ocupació. Els mamelucos de Qalawun varen expulsar als mongoles eixe mateix any, creant estos últims catapultes dins de la mesquita ya que els varen rodejar en fòc. No obstant, les catapultes varen ser destruïdes ans que pogueren ser instalades en el temple islàmic.[8]

El virrey mameluco de Síria, Tankiz, va portar a terme restauracions en la mesquita entre 1326-28. Va restaurar els mosaics de la qibla i va reemplaçar totes les lloses de marbre de la sala d'oració. El sultà mameluco al-Nasir Muhammad també va restaurar la mesquita en 1328. Va demolir i va reconstruir el mur de qibla i va traslladar la porta del-Ziyadah cap a l'est. Gran part d'esta restauració es va perdre durant un incendi en 1339. Un expert en art islàmic, Finbarr B. Flood, descriu l'actitut de la dinastia bahrí com un "interés obsessiu" en mantindre, reparar i restaurar la mesquita que no va tindre paralel en cap atre periodo islàmic. L'astrònom àrap Ibn al-Shatir va treballar com a cap muwaqqit i almuédano de la mesquita des de 1332 fins a la seua mort en 1376. Va erigir un gran rellonge de sol en el minaret nort en 1371, hui perdut, encara que es va instalar una rèplica. El minaret de Jesús es va perdre en un incendi en 1392.[9]

Tamerlán va saquejar Damasc en 1400, ordenant la crema de la ciutat el 17 de març i devastant la mesquita dels Omeya. El minaret oriental va acabar en ruïnes, i la cúpula central va colapsar. Un minaret suroccidental es va afegir a la mesquita en 1488 durant el govern del sultà mameluco Qaitbey.[10]

Periodo otomà

[editar | editar còdic]
El minaret de Qaitbey va ser construït en 1488 per este sultà mameluco.

Els otomans baixe el govern de Selim I va conquistar Damasc als mamelucos en 1516. El primer divendres de la jutba el mateix sultà va acodir al servici religiós. Els otomans varen usar un sistema de dotació (habiz) als llocs religiosos per a unir a la població local en l'autoritat central. El habiz de la mesquita dels Omeya era el més rellevant en casi 600 empleats. Els càrrecs de supervisors eren donats a oficials otomans mentres que els llocs religiosos es donaven a ulemas locals. En 1518, el governador de Damasc i supervisor del habiz de la mesquita, Janbirdi al-Ghazali, va reparar i redecoró la mesquita com a part del programa de reconstrucció arquitectònica de la ciutat.[11] L'erudit sufí Abd al-Ghani al-Nabulsi va ensenyar regularment en la mesquita des de 1661.[12]

Els mosaics i panels marmóreos es varen perdre una volta més en un incendi en 1893 i es varen restaurar. El fòc també va destruir teles de la sala d'oració i va causar el colapse de la cúpula central. El fòc va començar quan un treballador es trobava fumant el seu cachimba (pipa d'aigua). Els otomans varen restaurar la mesquita al complet, encara que varen mantindre l'estructura original.[3] Fins a 1899 la mesquita va albergar una colecció molt antiga de la Qubbat al-Khazna, "la majoria de la colecció va acabar en mans de l'emperador Guillermo II d'Alemània i una chicoteta part va acabar en els Archius Nacionals de Damasc".[13]

Ha segut el lloc d'enterrament dels primers tres màrtirs dels Esquadrons d'Aviació de l'Imperi Otomà: el tinent de navío Fethi Bey i els atres dos membres, Sadik Bey i Nuri Bey. Estos oficials es trobaven en una missió en l'expedició Estambul-El Caire de 1914.

Actualitat

[editar | editar còdic]

La mesquita dels Omeyas va ser restaurada en 1929 durant el Mandat francés de Síria i més vesprada instaurada la República Síria en 1954 i 1963.[3]

En la década de 1980 i 1990, el president siri Hafez al-Assad va ordenar una gran renovació de la mesquita. Estos métodos restauradores varen ser molt criticats per l'Unesco. En 2001 el papa Juan Pablo II va visitar la mesquita, especialment per a observar les relíquies de Juan el Batiste. Va ser el primer papa en visitar-la.[14]

El 15 de març de 2011 les primeres protestes significatives durant la Guerra civil síria varen començar en la mesquita quan uns 50 fidels es varen unir fòra del complex i varen cantar eslògans democràtics. Les forces de seguritat síries varen acallar les protestes i es va acordonar l'àrea durant la jutba dels divendres per a previndre grans manifestacions.[15]

Configuració

[editar | editar còdic]
Pati de la mesquita de nit.

Els murs externs provenen de l'antic temple de les époques aramea i romana. Notablement es poden observar en els murs externs ornaments i insígnies gregues. Aixina mateix, es conserven en bon estat algunes columnes del temple, principalment en la partix oest, en la plaça enfront de la mesquita.

La mesquita té unes dimensions de 157 x 97 m. Per la seua forma de construcció recorda a una basílica catòlica. És un dels eixemples més sobreixents de l'arquitectura islàmica antiga, utilisant la pedra com a material de construcció. Té quatre portes, una cúpula i tres minarets, estos últims construïts posteriorment en un estil diferent.

La seua planta combina la disposició hipóstila, reaprovechando moltes columnes romanes, en una nau central que conduïx al mihrab. Dispon una espaciosa sala d'oracions en imponents arcadas, dos ales laterals i un gran pati interior de marbre en tres menuts pabellons: el Tesor, el Pabelló dels Rellonges i el Pabelló de les Fonts. En l'àmplia sala d'oració (145 m de llarc), en la cúpula al-Nissr de 45 m d'altura, es troba el santuari de Juan el Batiste, venerat igualment per cristians i musulmans i, segons la llegenda, en el sepulcro de marbre reposa el cap d'este profeta.

La mesquita està decorada en mosaics colorits, que varen ser terminats per mestres bizantino. Especialment esplèndits són els mosaics en les parets que representen l'Edén.

En una de les sales adjacents es troba el sepulcro en el cap de Huséin, el net de Mahoma. Este mausoleu és un important lloc de pelegrinage dels chiís.

Junt a la mesquita, en els murs del nort, rodejat per un bell jardí, està el Mausoleu de Saladino, sultà de Síria, Egipte i Palestina, fundador de la dinastia ayubí. En el sepulcro de marbre hi ha una inscripció en àrap que resa: “Ací descansen els restants de Saladino, qui va lliberar a Jerusalem dels infels”.

També va ser edificada pel califa Walid I, dèu anys despuix, la Djami al-Kabir o Gran Mesquita d'Alep, que va ser restaurada en 2005 i lluïx novament en tot el seu esplendor. En l'any 2013, durant la Guerra Civil de Síria, va ser destruïda i actualment no s'ha restaurat.

Importància religiosa

[editar | editar còdic]
Santuari que supostament alberga el cap del Profeta Yahya (Juan el Batiste).


La mesquita és el quart lloc més sagrat de l'islam.[16][17][18] Una tradició cristiana que data de el VI va desenrollar una associació entre l'antiga estructura de la catedral i Juan el Batiste. La llegenda dia que allí estava enterrada el seu cap.[19] Ibn al-Faqih relata que durant la construcció de la mesquita, els treballadors varen trobar una cova-capella que contenia una caixa que contenia el cap de Juan el Batiste, conegut com Yahya ibn Zakariya pels musulmans. En enterar-se d'açò i examinar-ho, al-Walid I va ordenar enterrar el cap baix d'un pilar específic en la mesquita que després va ser incrustat en marbre.[20]


Té un gran significat per als musulmans chiís i suní, ya que este era el destí de les dònes i els chiquets de la família de Mahoma, que varen tindre que caminar fins a allí des d'Iraq, despuix de la batalla de Kerbala.[21] Ademés, va anar el lloc a on varen estar encarcerats durant 60 dies.[22] Dins de l'edifici existixen dos santuaris[23] que commemoren al net de Mahoma, Husáin ibn Ali, el martiri del qual també es compara en la tradició chiïta en el de Juan el Batiste.[24]

Segons un hadiz relatat per Muslim ibn al-Hajjaj, la Gran Mesquita de Damasc és el lloc a on Jesús descendirà del cel en el seu Segona Vinguda, apareixent en un mihrab.[25][26] La majoria de teòlecs musulmans interpreten este passage com a simbòlic més que lliteral.[25] En un estudi de fonts musulmanes, William Richard Oakes sugerix que alguns aspectes d'este hadiz podrien datar del periodo omeya posterior, quan es va construir la mesquita, més que de l'época de Mahoma, quan Damasc encara no havia segut conquistada pels musulmans.[26]

Les següents són algunes de les estructures dins de la mesquita que tenen importància religiosa:

Costat oest:

  • La porta d'entrada (coneguda com a Bāb as-Sā'at): la porta marca el lloc a on els presoners de Kerbalā varen ser obligats a permanéixer durant 72 hores abans de ser duts a l'interior. Durant este temps, Yazīd I va fer decorar la ciutat i el seu palau per a la seua arribada.[27]

Ala Sur (saló principal):

  • Santuari de Juan Batiste
  • Un púlpit blanc: marca el lloc a on Ali ibn Husayn Zayn al-Abidin es va dirigir a la cort de Yazīd despuix de ser dut de Kerbalā.
  • Pis elevat (front al púlpit): marca el lloc a on totes les dames i chiquets (la casa de Mahoma) varen ser obligats a permanéixer de peu en presència de Yazīd.
  • Balcó de fusta (just enfront del pis elevat): marca el lloc a on Yazīd es va assentar en la cort.

Ala este:

  • Una estora d'oració i un mihrāb tancats en un cubículo de vidre: marca el lloc a on Ali ibn Husáyn Zayn al-Abidin solia orar mentres estava encarcerat en el castell despuix de la batalla de Kerbala.
  • Un clavill cúbic metàlic en la paret: marca el lloc a on Yazīd va guardar el cap de Husayn ibn Ali per a exhibir-la.
  • Un Zarih (estructura en celosía): marca el lloc a on es varen guardar dins de la mesquita totes les demés caps dels que varen caure en Kerbalā.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Philip K. Hitti (octubre de 2002). Gorgias Press LLC (ed.). History of Syria: including Lebanon and Palestine, p. 514. ISBN 9781931956604.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Burns, Ross. (2005). Damascus : a history, Routledge. OCLC 55067557. ISBN 0-415-27105-3.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Darke, Diana. (2010). Syria, 2nd ed edició, Bradt Travel Guides. OCLC 501398372. ISBN 978-1-84162-314-6.
  4. ↑ «UMAYYAD MOSQUE in Damascus, Syria». www.ne.jp. Consultat el 16 d'agost de 2020.
  5. ↑ Flood, Finbarr Barry. (2001). The Great Mosque of Damascus : studies on the makings of an Umayyad visual culture, Brill. OCLC 44172869. ISBN 90-04-11638-9.
  6. ↑ Wolff, Richard, 1927- (2007). The popular encyclopedia of world religions, Harvest House Publishers. OCLC 81860604. ISBN 978-0-7369-2007-0.
  7. ↑ Li Strange, G. (Guy) (1890). Palestine under the Moslems; a description of Syria and the Holy Land from A.D. 650 to 1500. Translated from the works of the mediaeval Arab geographers, London A.P. Watt.
  8. ↑ 8,0 8,1 Winter, Michael, 1934-; Levanoni, Amalia., {{{nom2}}} (2004). The Mamluks in Egyptian and Syrian politics and society, Brill. OCLC 191934771. ISBN 1-4237-1183-1.
  9. ↑ Selin, Helaine, 1946- (1997). Encyclopaedia of the history of science, technology, and medicine in senar-western cultures, Kluwer Academic. OCLC 35627522. ISBN 0-7923-4066-3.
  10. ↑ Ring, Trudy.; Salkin, Robert M., 1965-, {{{nom2}}}; La Boda, Sharon., {{{nom3}}} (1994-1996). International dictionary of historic plaus, Fitzroy Dearborn Publishers. OCLC 31045650. ISBN 1-884964-05-2.
  11. ↑ Leeuwen, Richard van. (1999). Waqfs and urban structures : the case of Ottoman Damascus, Brill. OCLC 40979936. ISBN 90-04-11299-5.
  12. ↑ Dumper, Michael.; Stanley, Bruce E., {{{nom2}}} (2007). Cities of the Middle East and North Africa : a historical encyclopedia, ABC-CLIO. OCLC 80014324. ISBN 978-1-57607-920-1.
  13. ↑ Stam, David H. (2001). International dictionary of library histories, Fitzroy Dearborn Publishers. OCLC 46944624. ISBN 1-57958-244-3.
  14. ↑ «[1]». Consultat el 18 d'agost de 2020 (en en-GB).
  15. ↑ «[2]». Consultat el 18 d'agost de 2020 (en en-GB).
  16. ↑ Dumper y Stanley, 2007, pp. 119–126.
  17. ↑ Sarah Birke«Damascus: What's Left».New York Review of Books.
  18. ↑ Totah, 2009, pp. 58–81.
  19. ↑ Burns, 2007, p. 88.
  20. ↑ Li Strange, 1890, pp. 233–234.
  21. ↑ Qummi, Shaykh Abbas (2005). Nafasul Mahmoom, Qum: Ansariyan Publications, p. 362.
  22. ↑ Nafasul Mahmoom, p. 368.
  23. ↑ Michael Press (març de 2014). «Hussein's Head and Importance of Cultural Heritage». American School of Oriental Research.
  24. ↑ “Vicissitudes of a Holy Plau: Construction, Destruction and Commemoration of Mashhad Ḥusayn in Ascalon” (1 de giner 2016). Der Islam 93: 11–13, 28–34. doi:10.1515/islam-2016-0008.
  25. ↑ 25,0 25,1 Saritoprak, Zeki (2020). Islam's Jesus (en en), University Press of Florida. ISBN 978-0-8130-6568-7.
  26. ↑ 26,0 26,1 Oakes, William Richard (2020). The Cross of Christ: Islamic Perspectives (en en), Rowman & Littlefield, pp. 100–101. ISBN 978-1-7936-1746-0.
  27. ↑ Nafasul Mahmoom, p. 367.

Vore també

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mesquita_dels_Omeyas&oldid=904757»