Guerra civil síria

Guerra civil síria

{{Ficha |tipocabecera = autor |titulo = Guerra civil síria

|subtitulo =

|imagen = Syrian Civil War map (ISW-CTP).svg |tamañoimagen = 200px |pie =

|etiqueta1 = Data |datos1 = 15 de març de 2011-8 de decembre de 2024
(Plantilla:Edat en anys, mesos i dies) |etiqueta2 = Lloc |datos2 = República Àrap Síria |etiqueta4 = Casus belli |datos4 = * Manifestacions antigubernamentales i posterior rebelió d'una part de l'eixèrcit i atres grups armats

• Intervenció de tercers països a favor o en contra del govern siri
• Participació del Estat Islàmic, provinent d'Iraq

|etiqueta5 = Conflicte |datos5 = |etiqueta6 = Objectius |datos6 = |etiqueta7 = Métodes |datos7 = |etiqueta8 = Estat |datos8 = |etiqueta9 = Resultat |datos9 = Victoria opositora |etiqueta10= Conseqüències |datos10 = *Derrocament de Bashar al-Ásad Els rebels capturen la major part de Síria i establixen un governe de transició Israel invadix la zona de amortiguación dels Alts del Golán i les ciutats síries veïnes l'ENS s'enfronta a les FDS en el noreste de Síria Començ de l'insurgencia asadista de baix nivell

• Continuació del conflicte siri

Acort entre les FDS i el Governe de transició. |etiqueta11= Cambis territorials |datos11 =

La guerra civil síria o guerra de Síria va ser un conflicte armat que es va iniciar en Síria despuix d'unes protestes antigubernamentales en març de 2011 quan el descontent popular en el règim baazista governat per Bashar al-Ásad va desencadenar protestes a gran escala i manifestacions prodemocráticas en tota Síria, com a part de la Primavera Àrap més àmplia. El règim de Ásad va respondre a les protestes en força letal, lo que va provocar una série de desercions, l'aparició de grups armats d'oposició i l'alçament civil que va descendir a una guerra civil. La guerra es va convertir en un conflicte internacional entre varis països, inclosos les dos majors potències nuclears, aixina com atres regionals. La guerra va durar casi 14 anys i va culminar en la caiguda de Damasc i la conseqüent caiguda del règim de Ásad el 8 de decembre de 2024. Diverses fonts consideren que açò va ser el final del conflicte. No obstant, les disputes i enfrontaments armats de la posguerra han continuat fins a l'actualitat.

La denominada «oposició síria» ha estat integrada per diversos grups com el Consell Nacional Siri (SNC), en base en Estambul, incloïa en 2011 als principals grups de l'oposició, les forces kurdo, que han creat la seua pròpia agrupació i el seu braç armat, cridat Unitat de Protecció Popular (YPG en kurdo) i varis grups islamistes, com el Front al Nusra i l'Estat Islàmic (EI), varen adquirir gran protagonisme, lo que els va permetre invadir vastes extensions de Síria des d'Iraq. Des de 2017, el govern siri va mamprendre una gran campanya contra el EI recuperant els territoris a l'oest del Éufrates. El 6 de decembre del 2022, tant autoritats síries com a russes, varen proclamar el final de l'operació contra l'Estat Islàmic.

Al principi, els rebels contaven en assistència no letal; pero, més vesprada, els Estats Units varen escomençar a procurar-los finançament, armes i entrenament. Despuix, varen acabar admetent que partix de l'ajuda va terminar en mans de terroristes que la varen usar tant contra el Govern i els civils com contra l'oposició. Ademés, Aràbia Saudita, Tastar, Kuwait i Turquia haurien proporcionat «millons de dólars» als «grups terroristes» (inclós el Front al-Nusra i el EI), segons va declarar en març de 2014 David Cohen, secretari adjunt del Departament del Tesor dels Estats Units, especialisat en terrorisme i inteligència financera. Fins a 2016, s'estimava que els grups rebels varen rebre uns 2450 sistemes portàtils de defensa aérea, 1750 sistemes antitanque, 650 lanzacohetes múltiples, més de 24 000 proyectils de distints tipos i més de 600 tonellades d'explosius.

La Coalició Internacional contra l'Estat Islàmic, liderada pels Estats Units, va iniciar atacs aéreus contra eixa organisació terrorista el 10 de setembre de 2014, sense l'aprovació del Govern siri. Durant els seus atacs, centenars de civils varen morir i varen atacar posicions i infraestructures governamentals com a represàlia per l'us d'armes químiques. En octubre de 2019, el llavors president nortamericà, Donald Trump, va ordenar la retirada de part de les seues tropes.

Rússia, Iran i agrupacions chiís, com Hezbolá, han recolzat al Govern siri en la seua lluita contra l'Estat Islàmic, grups islamistes, l'Eixèrcit Lliure Siri recolzat per Turquia i les forces democràtiques de Síria. Des del 30 de setembre de 2015, Rússia va portar a terme una operació militar de cinc mesos i mig per petició del president siri, en la que les forces aérees russes varen destruir més de 12 000 blancs d'infraestructura i varen acabar en més de 35 000 milicians, segons el ministre de Defensa rus, Serguéi Shoigú.

Ademés d'acabar en la vida d'entre 300 000 i 470 000 persones, el conflicte ha desencadenat una crisis humanitària. En 2016, dels 22 millons d'habitants del país, més de la mitat ya havien fugit d'ell. Ademés, 4,8 millons es varen refugiar en països veïns: Turquia va acollir a 2,7 millons; Líban, a prop d'un milló; i atres 650 000 varen ser a Jordània. Tres quartes parts dels refugiats són dònes i chiquets. Segons sifres d'Unicef, a lo manco 652 d'estos últims varen ser assessinats: un 20 % més que en 2015. Ademés, han segut reclutats casi mil chiquets soldats per a lluitar directament en primera llínea. Els més vulnerables són els 2,8 millons que es troben en zones de difícil accés. D'ells, 280 000 varen viure baix sege, casi completament aïllats de l'ajuda humanitària. Per una atra part, 338 centres mèdics varen ser devastats en 2016.

Per la participació de numeroses potències estrangeres, esta guerra civil ha segut designada com una guerra subsidiària. El Govern siri conta en el respal de Rússia —ho considera un país aliat des de temps de l'Unió Soviètica—, Iran i l'organisació libanesa Hezbolá. Tots ells defenen que les manifestacions i primers tumults armats varen ser organisades i finançades per Occident i alguns grups yihadistes per a precipitar la caiguda del govern i controlar el país, opinió per una atra part respalada per alguns analistes. L'oposició es troba recolzada pels Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i atres països aliats occidentals i del golf Pèrsic. Les organisacions internacionals han acusat al Govern siri, a l'Estat Islàmic i als grups rebels de violacions greus dels drets humans i de numeroses matances.

A mitan de 2018, l'eixèrcit siri, despuix de la lliberació de la campiña de Damasc, va conseguir recuperar la governació de Daraa en ajuda dels bombardejos russos, aixina com la capital del mateix nom: la ciutat de Daraa.

En novembre de 2024, va tindre lloc una nova ofensiva rebel contra el govern siri, que va provocar una batalla en Alep i alvanços en atres localitats síries. Despuix d'una ràpida ofensiva en la que les forces de el HTS varen declarar victòria en la ciutat de Hama, els rebels siris varen capturar Homs en la nit del 7 de decembre, anunciant la seua entrada en Damasc. Finalment, les forces rebels varen prendre Damasc el 8 de decembre i Bashar al-Ásad va ser derrocat, en fugir a l'exili en Moscou i posar fi aixina al seu govern.

En la Conferència sobre la Victòria de la Revolució Síria, celebrada en el Palau Presidencial el 29 de giner de 2025, el nou govern va anunciar la dissolució de vàries milícies armades i la seua integració en el Ministeri de Defensa, aixina com el nomenament de l'exlíder de el HTS, Ahmed al-Charaa, com a president de Síria. Eixe mateix any, es va formar una insurgencia drusa en la província meridional de Suweida, liderada per milícies antigues aliades de el HTS, ara recolzades per Israel, que en ocasions ha intervingut directament en apoyo dels drusos.

Antecedents

Govern

Artícul principal → Família Torreu.

El govern secular de la branca síria del Partit Ba'ath va aplegar en poder a través d'un colp d'Estat en 1963. Durant els anys següents, Síria va experimentar una série de colps d'Estat i canvis de liderage, fins que, en març de 1971, Hafez al-Assad, un alauí, es va proclamar president. Des de llavors, el partit Ba'ath va mantindre un estat de partit únic, a on va ser l'autoritat política dominant en el país. Este sistema es va mantindre fins a 2012, quan es varen celebrar les primeres eleccions multipartidistas per al Consell Popular de Síria.

Despuix de la mort de Hafez al-Assad en l'any 2000, el seu fill Bashar al-Assad va assumir la presidència del país per mig d'eleccions. Bashar i la seua esposa, Asma, una musulmana sunita naixcuda i educada en el Regne Unit, varen generar inicialment esperances d'una obertura democràtica. No obstant, estes expectatives no es varen materialisar, segons senyalen els seus crítics.

El mandat de Bashar al-Assad va estar marcat per promeses incomplides de reformes polítiques i econòmiques, les quals varen desencadenar protestes massives en 2011 com a part de la Primavera Àrap. Estes manifestacions inicials varen ser reprimides violentament, lo que va contribuir a l'esclat de la guerra civil síria.

Demografia

Artícul principal → Demografia de Síria.

En juliol de 2018, la població total de Síria es va estimar en 19 454 264 persones. Sobre els grups ètnics, es calculava que aproximadament el 50 % de la població era àrap, el 15 % alauita, un 10 % kurdo, un atre 10 % consistia en llevantins, i el 15 % restant incloïa drusos, ismaelitas, imamíes, nusairíes, assiris, turcomanos i armenis.

En térmens religiosos, s'estimava que el 87 % de la població era musulmana, incloent un 74 % de sunitas, aixina com alawíes i ismaelitas. L'atre 13 % de musulmans consistia en chiís. Els cristians representaven el 10 % de la població, sent en la seua majoria adherentes de les iglésies cristianes orientals. Ademés, un 3 % de la població era drusos, mentres que quedava una chicoteta i poc significativa minoria de judeus (principalment en Damasc i Alep).

Trasfondo socioeconòmic

La desigualtat socioeconòmica en Síria va aumentar significativament en els últims anys del mandat d'Hafez al-Assad, quan es varen introduir polítiques de lliure mercat. Esta tendència es va accelerar durant la presidència del seu fill, Bashar al-Assad. Encara que dites polítiques varen promoure el desenroll del sector de servicis, varen beneficiar principalment a una minoria de la població, composta en la seua majoria per individus en conexions propenques al govern i membres de la classe comerciant sunita de Damasc i Alep.

En 2010, el PIB per càpita nominal de Síria s'estimava en $2,834, un nivell comparable al d'alguns països de l'Àfrica subsahariana. Al mateix temps, el país enfrontava elevades taxes de desocupació jovenil, lo que va intensificar el malestar social.

A l'inici de la guerra civil en 2011, el descontent contra el govern era particularment alt en àrees rurals i urbanes en alts índexs de pobrea, habitades principalment per sunitas conservadors. Estes àrees incloïen ciutats com Daraa i Homs, ademés dels barris més desfavorits de les grans ciutats.

Sequia

La guerra civil en Síria va coincidir en la sequia més severa jamai registrada en el país, que es va estendre des de 2006 fins a 2011. Esta sequia va resultar en el fracàs de les collites, un aument significatiu en els preus dels aliments i una migració massiva de famílies llauradores cap als centres urbans. Este èxodo rural va incrementar la pressió sobre l'infraestructura de les ciutats, ya sobrecarregada per l'arribada d'aproximadament 1.5 millons de refugiats procedents de la guerra d'Iraq.

L'accés a l'aigua es va convertir en un problema crític durant la guerra civil, ya que l'infraestructura hídrica es va vore greument afectada pel conflicte. En freqüència, el suministrament d'aigua va ser utilisat com un arma de guerra, en atacs delliberats a instalacions d'abastiment en àrees estratègiques com Alep. Esta combinació de factors climàtics, econòmics i socials va contribuir significativament a la deterioració de les condicions de vida en Síria, intensificant les tensions que varen desembocar en el conflicte armat.

Drets humans

La situació dels drets humans en Síria ha segut objecte de crítiques persistents per part d'organisacions internacionals. Abans de l'alçament de 2011, els drets de lliure expressió, associació i reunió estaven estrictament controlats. Síria va estar baix estat d'emergència des de 1963 fins a 2011, lo que incloïa la prohibició de reunions públiques de més de cinc persones. Les forces de seguritat gojaven d'amplis poders per a arrestar i detindre a persones.

Un informe d'Human Rights Watch, publicat abans de l'alçament de 2011, va concloure que no hi havia hagut millores significatives en la situació dels drets humans baix el liderage de Bashar al-Assad. Les restriccions varen continuar inclús en acabant de que Bashar al-Assad prometera alçar l'estat d'emergència en 2011, i les pràctiques repressives de les forces de seguritat varen ser senyalades com un factor clau en el desencadenamiento de les protestes massives.

Primavera Àrap

Artícul principal → Primavera Àrap.

La cridada Primavera Àrap va ser un moviment que buscava una transformació política en els països de la regió àrap. Este moviment va escomençar en decembre de 2010 en protestes antigubernamentales massives en Tunis, que ràpidament es varen estendre per atres països del món àrap. En giner i febrer de 2011, les protestes varen resultar en revolucions en Tunis i Egipte, a on els governs, acusats d'autoritarisme, varen ser derrocats.

En Líbia, les manifestacions antigubernamentales es varen convertir en una rebelió armada que va derivar en la guerra civil. Mentrestant, atres governs àraps varen intentar calmar el descontent públic implementant reformes i realisant canvis en les seues administracions.

Síria, influenciada per l'ona de protestes en la regió, va ser testic de manifestacions en març de 2011. Lo que va escomençar com a demandes pacífiques de reformes polítiques i majors llibertats ràpidament es va convertir en una escalada de violència quan el govern de Bashar al-Ásad va respondre en repressió. Açò va marcar l'inici de la crisis síria, que pronte evolucionaria cap a un conflicte armat prolongat.

Cronologia

Artícul principal → Cronologia de la guerra civil síria.

Protestes, alçament armats i insurrecció armada (2011-2012)

En març de 2011, el descontent popular en el govern baazista del president Bashar al-Ásad va provocar protestes a gran escala i manifestacions prodemocráticas en tota Síria, com a part de les protestes més àmplies de la Primavera Àrap en la regió. Numeroses protestes varen ser violentament reprimides per les forces de seguritat en repressions mortals ordenades per Assad, que varen resultar en decenes de mils de morts i detencions, moltes d'elles civils. La revolució síria es va transformar en una insurgencia en la formació de milícies de resistència per tot el país, desenrollant-se en una guerra civil total en 2012.

Escalada; Enfrontaments entre govern i rebels (2012–2013)

Per a una guia cronològica, vegen-se els determinis: maig–agost de 2012, setembre–decembre de 2012, giner–abril de 2013 i maig–decembre de 2013.

Ascens dels grups islamistes (giner–agost de 2014)

Per a una guia cronològica vore: Conflictes entre els rebels durant la guerra civil síria i cronologia de la guerra de giner-agost de 2014.

Intervenció nortamericana (setembre de 2014 – agost de 2015)

Per a una guia cronològica, vegen-se les llínees temporals: agost-decembre de 2014 i giner-juliol de 2015.

Més informació: Intervenció nortamericana en la guerra civil síria, batalla de Idlib (2015), ofensiva de Palmira (maig de 2015) i batalla del-Hasakah (2015).

Intervenció russa; primer alto el fuego parcial (setembre de 2015 – agost de 2016)

Per a una guia cronològica, vegen-se els determinis: agost–decembre de 2015 i giner–abril de 2016 i maig–agost de 2016.

Més informació: Intervenció russa en la guerra civil síria

Ofensiva d'Alep; Alto el fuego respalat per Rússia/Iran/Turquia (setembre 2016 – abril de 2017)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia: setembre–decembre de 2016 i giner–abril de 2017.

Més informació: Ofensiva d'Alep (novembre–decembre de 2016)

Conflicte siri-nortamericà; zones de desescalada (abril–agost de 2017)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia de maig-agost de 2017.

El sege de ISIL a Deir ez-Zor és trencat; El programa de la CIA es va detindre; Forces russes permanents (setembre–decembre de 2017)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia setembre-decembre de 2017.

Més informació: Ofensiva de Deir ez-Zor (setembre–novembre de 2017)

Les forces governamentals alvancen en la província de Hama i Guta; Intervenció turca en Afrin (giner–març de 2018)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia de giner a abril de 2018.

Atac químic de Duma; atacs en missils liderats per Estats Units; Ofensiva en el sur de Síria (abril–agost de 2018)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia de maig a agost de 2018.

Desmilitarisació de Idlib; Retirada parcial d'Estats Units; Iraq ataca objectius de ISIL (setembre–decembre de 2018)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia setembre-decembre de 2018.

Els atacs de el ISIL continuen; Estats Units establix condicions de retirada; Quint conflicte interrebelde (giner–abril de 2019)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia de giner a abril de 2019.

Nous esclats de guerra civil; ofensiva del noroest; establida zona de amortiguamiento nort (maig–agost de 2019)

Per a una guia cronològica, vore la cronologia maig-agost de 2019.

Estats Units es retira de Síria, Ofensiva turca en el noreste de síria (agost-decembre de 2019)

Vore també: Ofensiva turca en el noreste de Síria de 2019

En octubre de 2019, els líders kurdo de la AANES varen anunciar que havien alcançat un acort important en el govern de Ásad, que permetia a les forces de l'eixèrcit siri entrar en ciutats controlades per kurdo a lo llarc de la frontera entre Síria i Turquia. L'acort formava part d'un esforç per a resistir l'incursió transfronterer de Turquia en territori de la AANES despuix de la retirada de les forces nortamericanes de la zona despuix del colapse de la Zona de Amortiguamiento del Nort de Síria. En novembre de 2019, Rússia, Turquia i el govern de Ásad varen establir una nova zona de amortiguamiento en el nort de Síria que desescaló els enfrontaments kurdo-turcs. Les forces de la coalició liderada per Estats Units es varen reagrupar en l'est de Síria en respal continu a les FDS contra la insurgencia de l'Estat Islàmic, en mig de tensions en les forces russes locals i elements iranís en la regió.

Al final de la década, la guerra havia provocat entre 470.000 i 610.000 morts violentes, convertint-se en el segon conflicte més mortífero de el XXI, despuix de la segona guerra del Congo.

Estancament i conflicte congelat (2020–2024)

Despuix de l'alto el fuego de Idlib en març de 2020, els combats en primera llínea entre el govern siri baix Ásad i els grups d'oposició havien disminuït en la seua majoria. Per a 2021, el govern de Ásad controlava al voltant de dos terços del país i estava consolidant el seu poder. Encara que es varen produir esclats regulars entre faccions en el noroest de Síria, i protestes a gran escala varen sorgir en el sur de Síria que es varen estendre per tot el país en resposta a extenses polítiques autocràtiques i a la situació econòmica. Les protestes es varen senyalar en eixe moment com a similars a la revolució de 2011 que va precedir a la guerra civil.

La guerra civil s'havia assentat en gran mida en un punt mort a principis de 2023. L'Institut de la Pau dels Estats Units va dir:

Dotze anys despuix de l'inici de la devastadora guerra civil síria, el conflicte sembla haver-se assentat en un estat de congelació. Encara que aproximadament el 30% del país està controlat per forces d'oposició, els combats intensos han cessat en gran mida i existix una tendència regional creixent cap a la normalisació de les relacions en el règim de Bashar al-Assad. Durant l'última década, el conflicte es va convertir en un dels més complexos del món, en una vertiginosa varietat de potències internacionals i regionals, grups d'oposició, proxies, milícies locals i grups extremistes eixercitant tots un paper. La població síria ha segut brutalizada, en casi mig milló morts, 12 millons fugint de les seues llars per a buscar refugi en atres llocs, i una pobrea i fam generalisades. Mentrestant, els esforços per negociar un acort polític no han alvançat, deixant al règim de Assad fermament en el poder.

El Consell de Relacions Exteriors d'Estats Units va declarar:

La guerra la brutalitat de la qual abans dominava els titulars s'ha assentat en un incómodo estancament. Les esperances d'un canvi de règim s'han extinguit en gran mida, les conversacions de pau han segut infructuoses i alguns governs regionals estan reconsiderant la seua oposició a dialogar en el líder siri Bashar al-Assad. El govern ha recuperat el control de la major part del país, i el control de Assad sobre el poder sembla segur.

No obstant, varen continuar els grans enfrontaments entre les forces i faccions turques dins de Síria. A finals de 2023, les forces turques varen continuar atacant a les forces kurdo en el nort de Síria. A partir del 5 d'octubre de 2023, les Forces Armada turques varen llançar una série d'atacs aéreus i terrestres contra les Forces Democràtiques Síries en el noreste de Síria (territori de la AANES). Els atacs aéreus es varen llançar en resposta a l'atentat d'Ankara de 2023, que el govern turc va alegar va ser portat a terme per atacants originaris del noreste de Síria.

Ofensiva rebel i caiguda del règim de Ásad

Artícul principal → Ofensiva del noroest de Síria de 2024.

Les ofensives de l'oposició síria que varen derrocar al règim de Ásad en 11 dies.

A principis de novembre, l'inteligència d'Estats Units va alertar a la seua milícia afí, l'Eixèrcit Lliure Siri, de que es preparara per a una lluita que podia posar fi al règim del-Ásad. Els israelites, per la seua banda, varen entregar als yihadistes suní siris armes i missils confiscats a Hezbolá.

El 27 de novembre de 2024, poques hores despuix de la treua en el Líban despuix de l'invasió israelita, una coalició de grups opositors anomenada Comando d'Operacions Militars liderada per Hayat Tahrir al-Sham, va llançar una gran ofensiva contra l'Eixèrcit siri i atres forces progubernamentales en les governacions d'Alep, Idlib, Hama i Homs. A açò li varen seguir atres ofensives rebels des de la Sala d'Operacions Sur, les SDF i l'Eixèrcit Lliure Siri, que varen escomençar a prendre territori del govern siri en el sur i este del país.

L'atac inicial va sorprendre al règim siri per la coordinació entre grups rebels, incloent remanentes de l'Eixèrcit Lliure Siri, milícies islamistes i faccions recolzades per Turquia. L'ofensiva va escomençar en la captura de 13 llogarets estratègics, incloses Urm Al-Sughra, Anjara i la Base 46, la major instalació militar del règim en la regió. A mida que l'ofensiva alvançava, les forces rebels varen prendre control de parts significatives de la província d'Alep, recomençant els enfrontaments en la ciutat d'Alep despuix d'anys de relativa calma.

El 28 de novembre, avions russos i siris varen respondre en intensos bombardejos sobre posicions rebels. No obstant, estos atacs no varen conseguir detindre l'alvanç dels insurgents. Ademés, les forces iranís varen sofrir un colp significatiu en la mort del general de brigada Kioumars Pourhashemi, un alt assessor militar iraní en Síria. El 30 de novembre, els rebels varen capturar Hama i Homs, debilitant encara més les llínees defensives del règim. El 7 de decembre, les forces insurgents varen alcançar les afores de Damasc. En les zones perifèriques, manifestants varen derribar estàtues del president, marcant simbòlicament el colapse del règim.Estats Units va ordenar al ELS alvançar cap a Palmira i atres zones de l'est de Síria per a evitar que caigueren en mans del ISIS, al mateix temps que bombardejava des de l'aire posiciones de el ISIS.

El 8 de decembre de 2024, es va informar que Bashar al-Ásad havia abandonat Damasc en destí desconegut. Poc despuix, l'alt mando de l'eixèrcit siri va declarar la dissolució oficial del règim. Al-Ásad i la seua família varen ser evacuats a Moscou, a on Rússia els va concedir asil.Israel va aprofitar el buit de poder per a llançar una invasió de la zona limítrofa en els Alts del Golán i destruir la pràctica totalitat de l'aviació, artilleria antiaèrea i marina de guerra del govern siri.

El primer ministre siri Mohamed Ghazi al-Jalali va reconéixer la transferència de poder al Govern de Salvació Siri, que va establir un governe interí en Damasc controlat per el HTS i presidit per Mohamed al-Bashir.

Beligerants

Vore també: Grups armats de la guerra civil síria i Conflictes entre els rebels durant la guerra civil síria

Actors locals, regionals i internacionals implicats en la guerra civil síria abans de la caiguda del règim de Ásad.

Hi ha numeroses faccions, tant estrangeres com a nacionals, implicades en la guerra civil síria. Estos poden dividir-se en quatre grups principals.

República Àrap Síria i els seus aliats

La processó funerària del general siri Mohammed al-Awwad, assessinat en Damasc en 2012.

Vàries fonts han senyalat que, a lo manco a finals de 2015 i principis de 2016, el govern siri depenia principalment d'una combinació de voluntaris i milícies en lloc de les Forces Armades Àraps Síries.

Forces Armades Síries (SAF)

Abans de l'inici de la guerra civil, les Forces Armades de Síria (SAF) eren una de les més numeroses i millor equipades de la regió. Contaven en aproximadament 325,000 efectius regulars i entre 280,000 i 300,000 reservistas. Dels efectius regulars, al voltant de 220,000 formaven part de l'Eixèrcit Àrap Siri (SAA), mentres que el restant es distribuïa entre la marina, la Força Aérea Àrap Síria i la Força de Defensa Aérea Síria.

L'Eixèrcit Àrap Siri era la branca més gran i eixercitava un paper crucial en la defensa del règim. No obstant, enfrontava problemes com la corrupció, un equip majoritàriament obsolet i una estructura de mando que favoria a oficials lleals al règim sobre la competència militar.

Estructura i desplegue

• Eixèrcit Àrap Siri (SAA): Compost per 3 cossos principals, en divisions blindades, mecanisades i infanteria. Posseïa prop de 4,700 tancs i 3,000 vehículs blindats abans del conflicte.
• Força Aérea Àrap Síria: Considerada estratègica per a la defensa nacional, contava en avions com els MiG-21, MiG-23 i MiG-29, encara que molts eren obsolets en comparació a estàndarts internacionals.
• Força de Defensa Aérea Síria: Una de les més denses del món, en sistemes soviètics com els S-75, S-125 i S-200.
• Marina: Llimitada en capacitats, en unes poques corbetes i patrullero operatives, centrada en la defensa costera.

Impacte de la guerra

La guerra civil va escomençar a debilitar ràpidament les SAF. Segons l'Observatori Siri per als Drets Humans (SOHR), per a juliol de 2012, decenes de mils de soldats ya havien desertat, molts d'ells unint-se a grups rebels.

El conflicte també va forçar al govern siri a dependre cada volta més de forces auxiliars i milícies, com:

• Milícies lleals al règim: Els Shabiha, grups paramilitars utilisats per a reprimir manifestacions.
• Respal internacional: Milícies estrangeres com Hezbolá i combatents iranís de la Força Quds.

A pesar d'estes pèrdues, les SAF han conseguit mantindre el control de les principals ciutats gràcies al respal d'aliats internacionals com Rússia, Iran i Hezbolá. L'assistència va incloure la modernisació d'equips, l'entrega d'armament alvançat i assessorament estratègic.

Reestructuració i reclutament

El govern siri també va implementar mides dràstiques per a mantindre la seua capacitat militar:

• Conscripción forçada: va obligar a jóvens en edat militar a unir-se a l'eixèrcit, a sovint baix amenaça de represàlies.
• Forces auxiliars: es varen establir noves milícies, com les Forces de Defensa Nacional, per a complementar a l'eixèrcit regular.
• Us de mercenaris: Síria ha recorregut a contractistes militars i combatents estrangers, particularment d'Iran i Iraq.

A pesar d'estes mides, les Forces Armades Síries enfronten un desgast significatiu per la prolongada naturalea del conflicte.

Força de Defensa Nacional (NDF)

Artícul principal → Eix de la Resistència.

El NDF siri es va formar a partir de milícies progubernamentales. Rebien el seu salari i equip militar de part del govern, sumant al voltant de 100,000 soldats. La força actua com a infanteria, lluitant directament contra els rebels en terra i eixecutant operacions de contrainsurgencia en coordinació en l'eixèrcit, el qual els proporciona respal llogístic i d'artilleria.

La Força de Defensa Nacional té un ala de dònes (en 500 membres) cridada «Lleones de la Defensa Nacional», que opera en varis punts de control. En dependre del govern secular, moltes de les milícies de cristians siris (com Sootoro en Al-Hasakah) lluiten junt a l'eixèrcit.

Shabiha

Els «Shabiha» eren milícies no governamentals progobierno d'ètnia alauí. A l'inici dels alçament, el govern siri va ser acusat d'utilisar-les per a dissoldre protestes i fer complir les lleis. Els rebels varen usar el terme «Shabiha» per a descriure als sospitosos de recolzar al govern siri.

L'oposició els va atribuir numerosos actes violents contra manifestants antigubernamentales i simpatisants de l'oposició, aixina com saquejos i destrucció de propietats. En decembre de 2012, els «Shabiha» varen ser designats com una «organisació terrorista» pels Estats Units.

Hezbolá

En febrer de 2013, el exsecretari general de Hezbolá, el xeic Subhi al-Tufayli, va confirmar que l'organisació estava lluitant junt a l'eixèrcit siri. No obstant, en octubre de 2012, el secretari general Hassan Nasrallah va negar que açò ocorreguera a gran escala, llevat en casos específics a on Hezbolá va ajudar al govern siri a "retindre el control d'unes 23 llogarets estratègicament ubicats [en Síria] habitades per chiítes de ciutadania libanesa".

En maig de 2013, Hezbolá va colaborar públicament en l'Eixèrcit siri, conseguint prendre el 60% d'Al Quseir per al 14 de maig. A partir d'eixa data, es va informar que Hezbolá estava combatent en la governació d'Homs. Hassan Nasrallah va demanar als chiítes i a Hezbolá protegir el santuari de Sayyidah Záynab. No obstant, en eixe mateix més, Bashar al-Ásad va negar la presència de combatents estrangers lluitant pel govern en Síria.

El 25 de maig, Nasrallah va anunciar públicament que Hezbolá estava lluitant en Síria contra els extremistes islàmics. En un discurs televisat va declarar:

Si Síria cau en mans d'Estats Units, Israel i els takfiris, la gent de la nostra regió entrarà en un periodo obscur.

Per a principis de 2014, a lo manco 500 combatents de Hezbolá havien mort en combat. El 7 de febrer de 2016, 50 combatents de Hezbolá (part de la Divisió 39) varen morir en un enfrontament en el Jaysh al-Islam prop de Damasc.

Iran

Cossos de víctimes iranís retornen a Kermanshah (agost de 2016).

Iran ha negat oficialment la presència de les seues tropes en Síria, alegant que solament proporciona assessorament militar a l'eixèrcit siri. Des de la fase d'alçament civil, Iran ha proporcionat al govern siri respal financer, tècnic i militar, incloent entrenament, aixina com algunes tropes de combat. S'estima que a lo manco 328 soldats del CGRI, inclosos varis comandants, han mort.

Per a decembre de 2013, s'estimava que Iran tenia aproximadament 10,000 operatius en Síria. No obstant, atres fonts sugerien que este número era de solament uns centenars. En l'estiu de 2013, Iran i Hezbolá varen brindar un respal significatiu a les forces síries, permetent-los alvançar. En 2014, el ministre siri de Finances i Economia va declarar que més de 15 mil millons de dólars provenien del governe iraní.

El comandant de la Força Quds del Cossos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, Qasem Soleimani, va estar a càrrec de la cartera de seguritat del president siri i va supervisar l'armat i entrenament de mils de combatents chiís.

Milícies chiís estrangeres

Lluitadors de Liwa 'Fatimiyun durant l'ofensiva de Palmira en decembre de 2016.

S'estima que entre 10,000 i 12,000 afgans han participat en la guerra, formant el Liwa 'Fatimiyun (Brigada de Fatimiyun), favorida per Hezbolá, ademés de la pakistaní Liwa' Zaynabiyun (Brigada de Zaynabiyun), formada en novembre de 2015. La gran majoria dels combatents són refugiats, lo que ha dut a acusacions contra Iran d'aprofitar-se de la seua incapacitat per a obtindre permissos de treball o establir una residència llegal en el país, aixina com d'usar amenaces de deportació contra aquells que dubten en ser voluntaris.

Empreses militars privades

S'ha documentat la presència de grups milicians d'orige rus, com el Cos Eslau i el Grup Wagner. No existixen sifres oficials sobre el número de participants ni de les seues baixes, encara que s'estima que estes últimes oscilen entre 500 i 600 hòmens.

Rússia

Artícul principal → Intervenció militar russa en la guerra civil síria.

El 30 de setembre de 2015, el Consell de la Federació de Rússia va aprovar per unanimitat la solicitut del president rus, Vladímir Putin, per a permetre l'us de les Forces Armada Russes en Síria. Eixe mateix dia, el general Sergey Kuralenko, representant de Rússia en el centre d'informació conjunt en Bagdad establit per Rússia, Iran, Iraq i Síria per a coordinar operacions «principalment per a combatre el EI», va aplegar a l'Embaixada de EE. UU. en Bagdad i va solicitar la retirada immediata de les forces nortamericanes en l'àrea. Una hora més vesprada, els avions russos varen escomençar a realisar atacs contra rebels i islamistes.

En resposta al derribe d'un El seu-22 per un F/A-18 Super Hornet nortamericana prop de Tabqah en Raqa el 18 de juny de 2017, Rússia va anunciar que els avions de combat de la coalició liderada per Estats Units que volaren a l'oest del riu Éufrates serien tractats com a objectius. Ademés, va declarar que havia suspés la llínea directa en els seus homòlecs nortamericans, ubicada en Al-Udeid. No obstant, dies despuix, l'eixèrcit nortamericà va declarar que la llínea de comunicació seguia activa i que Rússia els havia notificat d'un atac en missils de travessia des de bucs de guerra en el Mediterràneu el 23 de juny de 2017.

El 27 de juny, el llavors secretari de Defensa de EE. UU., Jim Mattis, va declarar a la prensa:

La nostra comunicació en els russos és una llínea de no conflicte molt activa a varis nivells: des del president als caps conjunts, aixina com el secretari d'estat en els seus homòlecs en Moscou (el general Gerasimov) i el ministre Lavrov. Després tenim una llínea de conflicte de tres estreles que està fòra dels Caps d'Estat Major de el J5. També tenim atres llínees de conflicte en el camp de batalla. Una d'elles és novament de tres estreles, del nostre comandant de camp en Bagdad, en el nostre Centre d'Operacions Aérees Combinades (CAOC) per al conflicte en temps real.

Oposició síria, aliats i milícies islamistes

Artícul principal → Oposició síria.

Coalició nacional síria i govern interí

Govern interí

L'oposició armada està formada per varis grups que varen sorgir durant el conflicte o es varen unir des de l'exterior. En 2013, la Coalició Nacional Síria va establir el Govern interí siri. El ministre de Defensa devia ser elegit pel Eixèrcit Siri Lliure. Atres faccions islamistes operen de forma independent de la principal oposició síria.

Coalició Nacional Síria

Membres de la Coalició Nacional Síria en Doha l'11 de novembre de 2012. En el centre, el president Al-Khatib, junt en els vicepresidents Seif i Atassi, aixina com els presidents del SNC Ghalioun, Sieda i Sabra.

Format el 23 d'agost de 2011, el Consell Nacional Siri (SNC, per les seues sigles en anglés) és una coalició de grups antigubernamentales en sèu en Turquia. El SNC manté vínculs en l'Eixèrcit Siri Lliure. L'11 de novembre de 2012, en Doha, el SNC i atres grups d'oposició es varen unir per a formar la Coalició Nacional per a les Forces d'Oposició i Revolució Síries. El SNC va obtindre 22 dels 60 escans dins de la Coalició Nacional Síria. Al sendemà, la Coalició Nacional va ser reconeguda com el govern llegítim de Síria per varis estats del Golf Pèrsic.

El consell militar va incloure a l'Eixèrcit Lliure Siri. Els objectius de la Coalició Nacional eren reemplaçar al govern de Bashar al-Ásad i «els seus símbols i pilars de respal», desmantellar els servicis de seguritat, unificar i recolzar al Eixèrcit Siri Lliure i rebujar el diàlec i la negociació en el govern del-Ásad. També buscaven responsabilisar al règim «per l'assessinat de siris, la destrucció del país i el desplaçament dels seus habitants».

Eixèrcit Lliure Siri i grups afiliats

Combatents de l'Eixèrcit Lliure Siri sent transportats en una camioneta.

La formació de l'Eixèrcit Lliure Siri (FSA, per les seues sigles en anglés) va ser anunciada el 29 de juliol de 2011 per un grup d'oficials siris desertors, els qui varen encorajar a uns atres a unir-se per a «defendre als manifestants civils de la violència de l'Estat i propiciar un canvi de govern». Per a decembre de 2011, les estimacions del número de desertors al FSA oscilaven entre 1,000 i més de 25,000. Inicialment en sèu en Turquia, el FSA va traslladar el seu quarter general al nort de Síria en setembre de 2012, operant més com una organisació paraigües que com una estructura militar tradicional.

Soldats de el FSA durant la batalla d'Alep (octubre de 2012).

En març de 2012, dos reporters de The New York Claves varen presenciar un atac de el FSA i varen descriure al grup com a compost per numerosos soldats i exoficiales entrenats, organisats en certa mida, pero sense l'armament necessari per a una lluita efectiva.

En abril de 2013, EE. UU. va transferir 123 millons de dólars en ajuda no letal als rebels siris a través del general desertor Salim Idris, líder de el FSA. Idris va admetre que «els rebels estaven fragmentats i carien d'habilitats militars», i que «la falta de respal material dificultava l'establiment d'una estructura de mando nacional». També va reconéixer cooperar en el grup islamiste Ahrar al-Sham, pero va negar qualsevol colaboració en el Front al-Nusra.

Campanya de respal a l'oposició síria en 2012.

En agost de 2014, Abu Yusaf, comandant del Estat Islàmic, va afirmar que membres de el FSA, entrenats per oficials nortamericans, turcs i àraps, es varen unir al EI despuix de completar la seua formació. En setembre d'eixe mateix any, el FSA va formar una aliança en les milícies kurdo (inclós el YPG) per a lluitar contra el EI.

En octubre de 2015, poc despuix de l'inici de l'intervenció militar russa en Síria, es va informar que molts combatents havien desertat cap a atres grups rebels. En eixe moment, el ministre de Relacions Exteriors de Rússia, Serguéi Lavrov, va calificar al FSA com una «estructura fantasma». Més tart, Rússia va declarar la seua disposició a recolzar al FSA en atacs aéreus contra el EI. En decembre de 2015, l'Institut per a l'Estudi de la Guerra va senyalar que grups identificats com a part de el FSA seguien presents en Alep, Hama i el sur de Síria, descrivint-ho com «el grup més gran i secular de tots».

En març de 2017, el FSA respalat per Turquia va conseguir derrotar a l'Estat Islàmic en el nort de Síria. Posteriorment, també va prendre el cantó Afrin de el YPG durant l'Operació Branca d'Olivera.

Govern de Salvació Siri

Bandera del Govern de Salvació Nacional de Síria en sèu en les zones d'oposició síria en Idlib.

El Govern de Salvació Nacional de Síria va ser un govern alternatiu establit en les zones controlades per l'oposició síria dins de la governació de Idlib. Va ser format despuix de la Conferència General que va concloure l'11 de setembre de 2017, en la que es va crear una assamblea constituent i es va nomenar a un nou primer ministre. No obstant, el principal govern interí siri de l'oposició considera al Govern de Salvació illegítim.

Comité Nacional de Coordinació per al Canvi Democràtic

Format en 2011 i en sèu en Damasc, el Comité Nacional de Coordinació per al Canvi Democràtic (NCC) és un bloc d'oposició compost per 13 partits polítics d'esquerra i «activistes polítics i jovenils independents». Reuters ho va definir com "el principal grup paraigües de l'oposició interna".

Inicialment, el NCC incloïa a varis partits polítics kurdo, pero, en excepció del Partit de l'Unió Democràtica, estos es varen retirar en octubre de 2011 per a unir-se al Consell Nacional Kurdo. El NCC ha segut acusat de ser una organisació pro-governamental, i alguns dels seus membres han segut senyalats com vinculats al govern siri.

Les relacions de el NCC en atres grups d'oposició síria han segut generalment conflictives. La Comissió General de la Revolució Síria, els Comités de Coordinació Local de Síria i el Consell Suprem de la Revolució Síria han rebujat les crides de el NCC al diàlec en el govern siri. En setembre de 2012, el Consell Nacional Siri (SNC) va reafirmar que, a pesar d'ampliar el seu membresía, no inclouria a grups «propencs al NCC».

Per una atra part, encara que el NCC va reconéixer al Eixèrcit Siri Lliure (FSA) el 23 de setembre de 2012, el FSA va rebujar al NCC, calificant-ho com una extensió del govern i afirmant que «esta oposició és solament l'atra cara de la mateixa moneda».

Faccions islamistes

El Front Islàmic (àrap الجبهة الإسلامية, al-Jabhat al-Islāmiyyah) va ser una fusió de sèt grups rebels que va anunciar la seua creació el 22 de novembre de 2013. El grup contava en aproximadament 40,000 milicians.

Un portaveu anònim va declarar que no existien vínculs en la Coalició Nacional Síria, encara que un membre de la seua oficina política va expressar que esperava «el reconeiximent i la cooperació del Consell Nacional Siri».

El Front Islàmic va ser àmpliament percebut com respalat i armat per Aràbia Saudita.

Faccions salafista

En setembre de 2013, el secretari d'Estat d'Estats Units, John Kerry, va declarar que els grups yihadistes extremistes salafista representaven entre el 15 % i el 25 % dels rebels. Al voltant del 12 % dels rebels pertanyien a grups vinculats a al-Qaeda, el 18 % a Ahrar al-Sham i el 9 % a la Brigada Suqour al-Sham.

Atres informes varen senyalar que casi la mitat dels rebels estaven afiliats a grups islamistes. Segons el Centre Britànic d'Experts en Religió i Geopolítica, el 60 % dels rebels podien classificar-se com a extremistes islamistes. Eixe mateix més, els líders de 13 brigades salafista varen rebujar a la Coalició Nacional Síria i varen declarar que la Llei Sharia era "l'única font de llegislació".

Front al-Nusra/Jabhat Fateh al-Sham/Hi ha'at Tahrir al-Sham (HTS)

Artícul principal → Front al-Nusra.

Erro al crear miniatura:

L'escena dels atentats en Alep en octubre de 2012, dels quals el Front al-Nusra es va responsabilisar.

El Front al-Nusra, vinculat a al-Qaeda, va ser un dels grups yihadistes més grans en Síria i considerat a sovint com el més agressiu i violent. Responsable de més de 50 atentats suïcides (incloses vàries explosions en Damasc en 2011 i 2012), va ser designat com a organisació terrorista pels Estats Units en decembre de 2012. Segons un assessor d'inteligència nortamericana citat per Seymour Hersh, ha rebut respal del govern turc durant anys. En abril de 2013, el líder del Estat Islàmic va anunciar que el Front al-Nusra era la seua sucursal en Síria. No obstant, el líder del-Nusra, Abu Mohammad al-Golani, va declarar que "el seu grup no es fusionaria en l'Estat Islàmic i mantindria la seua llealtat a Ayman al-Zawahiri, el líder d'al-Qaeda". Les seues forces s'estimaven entre 6,000 i 10,000 milicians.

La relació entre el Front al-Nusra i l'oposició síria va ser tensa, presentant-se varis episodis d'enfrontaments directes. Els estrictes punts de vista religiosos dels muyahidines i la seua disposició a impondre la llei sharia varen incomodar a molts siris. Alguns comandants rebels varen acusar als yihadistes estrangers de "furtar la revolució", fàbriques síries i mostrar intolerància religiosa".

En juny de 2016, el Front al-Nusra va canviar el seu nom a Jabhat Fateh al-Sham (JFS), per a convertir-se en el principal membre d'Hi ha'at Tahrir al-Sham (HTS) en 2017.

Estat Islàmic

Artícul principal → Estat Islàmic.

Gran part de Raqa va sofrir grans danys durant la batalla de Raqa en juny-octubre de 2017.

l'Estat Islàmic (EI) va conseguir ràpits alvanços en el nort de Síria a partir d'abril de 2013, i per a 2014 ya controlava gran part de la regió. Va impondre la llei sharia en els territoris baix el seu control i va estar afiliat a al-Qaeda fins a 2014, quan el grup estava dirigit per Abu Bakr al-Baghdadi. Contava en al voltant de 7,000 milicians en Síria. Si ben alguns ho varen elogiar per ser menys corrupte que atres grups, va anar durament criticat per abusos sistemàtics dels drets humans. Ademés, el EI no tolerava la presència de grups no islamistes, periodistes estrangers o treballadors humanitaris, a els qui freqüentment expulsava, encarcerava o eixecutava.

Per a l'estiu de 2014, el EI controlava un terç de Síria, despuix de derrotar a Jabhat al-Nusra en la Governació de Deir Ezzor i prendre el control de la major part de la producció de petròleu i gas.

El govern siri va escomençar a combatre al EI en juny de 2014, encara que el grup ya tenia presència en Síria des d'abril de 2013, segons funcionaris kurdo. Segons IHS Markit, entre abril de 2016 i abril de 2017, el EI va combatre al govern siri el 43 % de les voltes, als rebels respalats per Turquia el 40 %, i a les Forces Democràtiques de Síria el 17 %.

En juliol de 2014, el EI va conseguir reclutar a més de 6,300 milicians. En setembre, alguns rebels varen firmar un acort de «no agressió» en el EI en un suburbi de Damasc, citant l'incapacitat d'enfrontar simultàneament els atacs de el EI i de l'eixèrcit siri. El EI també va colocar mines i bombes en l'antiga ciutat monumental de Palmira.

Despuix de perdre casi la mitat del seu territori en Iraq des de 2014, molts líders de l'Estat Islàmic varen escomençar a vendre les seues propietats i traslladar-se a Síria. En decembre de 2017, Rússia va declarar que «el EI estava totalment derrotat dins de Síria».

Federació del Nort de Síria (Rojava)

Artícul principal → Forces Democràtiques Síries.

Consell Democràtic Siri

El Consell Democràtic Siri va ser establit el 10 de decembre de 2015 en al-Malikiyah. Va ser cofundado per Haytham Manna i concebut com l'ala política de les Forces Democràtiques de Síria. Inclou més d'una dotzena de blocs i coalicions que recolzen el federalisme en Síria, entre ells el Moviment per una Societat Democràtica, l'Aliança Nacional Kurdo en Síria, el Moviment Llei-Ciutadania-Drets i, des de setembre de 2016, el Moviment Demà de Síria. Este últim grup està liderat per l'expresident de la Coalició Nacional i del Consell Nacional Siri Ahmad Yarba.

En agost de 2016, l'Agència Suïssa per al Desenroll i la Cooperació (COSUDE) va obrir una oficina pública en al-Hasakah.

Forces Democràtiques Síries (SDF)

Kurdo mostrant el seu respal al PYD en Afrin durant el conflicte.

Les Forces Democràtiques Síries (SDF) són una aliança de milícies (principalment kurdo, pero també àraps, siríaco-asirias i turcomanas) en inclinaments polítics confederalistas, principalment izquierdista i democràtiques. S'oponen al govern siri, pero han dirigit la major part dels seus esforços contra el Front al-Nusra i l'Estat Islàmic. L'aliança va ser formada en decembre de 2015 i està liderada principalment per les Unitats de Protecció del Poble (YPG), predominantment kurdo. Les estimacions del seu tamany varien entre 55,000 i 80,000 combatents, en un 60 % d'orige kurdo.

Els kurdo (en la seua majoria musulmans sunitas, en una chicoteta minoria de yezidis) representaven el 10 % de la població síria en 2011. Quan varen escomençar les protestes, el govern va otorgar la ciutadania a uns 200,000 kurdo apátridas. No obstant, la majoria d'ells varen continuar oponent-se al govern, buscant en canvi una Síria descentralisada basada en el federalisme.

El Consell Militar de Síria, junt en moltes milícies cristianes (com els Khabour Guards, Nattoreh o Sutoro), es va formar originalment per a defendre llogarets cristians, pero després es va unir a les forces kurdo per a recuperar al-Hasakah de el EI a finals de 2015.

Es destaquen les Unitats Femenines de Protecció, combatents asirias del noreste de Síria que varen lluitar contra el EI. Abans de la formació de les SDF, el YPG era la principal força de combat en el DFNS (Federació Democràtica del Nort de Síria), entrant en la guerra civil síria en juliol de 2012 en capturar Kobanî del govern (vore campanya kurdo-síria).

El 17 de març de 2016, el Consell Democràtic Siri va declarar "la creació d'una federació autònoma en el nort de Síria".

Coalició liderada per Estats Units contra l'Estat Islàmic

Artícul principal → Llista dels atacs d'Estats Units contra Síria durant la guerra civil síria.

Varis països, inclosos alguns membres de l'OTAN, han participat des de setembre de 2014 en operacions aérees en Síria, supervisades per la Força de Tasca Conjunta Combinada (Combined Joint Task Force), establida pel Comando Central dels EE. UU. per a coordinar els esforços militars colectius contra el EI. Estos països varen assumir una série de compromisos, inclosos els establits en els acorts del 3 de decembre de 2014, que incloïen atacs aéreus en Síria realisats per Estats Units, Austràlia, Baréin, Canadà, França, Jordània, els Països Baixos, Aràbia Saudita, Turquia, els Emirats Àraps Units i el Regne Unit.

Alguns membres varen estar involucrats en el conflicte més allà de combatre al EI. Turquia, per eixemple, ha segut acusada de lluitar contra les forces kurdo en Síria i Iraq, aixina com de colaborar en alguns casos d'inteligència en l'Estat Islàmic. Segons un assessor d'inteligència citat per Seymour Hersh, una «evaluació altament classificada portada a terme per l'Agència d'Inteligència de Defensa (DIA) i l'Estat Major Conjunt en 2013 va concloure que Turquia havia transformat el programa secret d'armes de EE. UU. destinat a rebels moderats (ya inexistents) en un programa indiscriminat que brindava respal tècnic i llogístic a tots els rebels, inclosos Jabhat al-Nusra i l'Estat Islàmic».

El 19 de decembre de 2018, el president Donald Trump va declarar «hem guanyat contra l'Estat Islàmic» i va anunciar la retirada de les 2,000 tropes nortamericanes restants en Síria. Va fer l'anunci en Twitter, rebujant les recomanacions dels seus comandants militars i assessors civils, aparentment sense consulta prèvia al Congrés. Encara que no es va proporcionar un calendari específic, la secretària de prensa Sarah Sanders va indicar que la retirada havia començat. Posteriorment, el Pentágono i el Departament d'Estat varen intentar dissuadir a Trump, mentres aliats polítics i membres del Congrés varen expressar séries preocupacions sobre el repentí moviment, que podia entregar el control de la regió a Rússia i Iran i abandonar als aliats kurdo.

Al sendemà, les SDF varen advertir que la retirada permetria al EI recuperar-se i crearia un buit militar, deixant a l'aliança atrapada entre «parts hostils».

Turquia: Operació Escude del Éufrates i Operació Branca d'Olivera

Vore també: Intervenció militar turca en la guerra civil síria i Zona d'ocupació turca

Des del 24 d'agost de 2016, tropes regulars turques han estat presents en Síria com a part de la Operació Escude del Éufrates. L'objectiu principal d'esta operació era establir una franja de seguritat en la frontera entre Turquia i Síria lliure tant del Estat Islàmic com de les YPG (considerades per Turquia com a grup terroriste pels seus vínculs en el PKK). Per a conseguir-ho, el govern turc va movilisar infanteria, artilleria, tancs i aviació, recolzant-se en els milicians suní i turcomanos del Eixèrcit Lliure Siri i en reclutes provinents de camps de refugiats.

El 9 de març de 2017, Turquia va declarar finalisada l'operació despuix de la captura d'Al-Bab. El 29 de març, el primer ministre turc, Binali Yildirim, va declarar que l'operació havia conclós en èxit, encara que va advertir que Turquia podria llançar noves operacions en cas d'amenaces. En els sis mesos que va durar l'operació, Turquia va perdre 70 soldats, i decenes de vehículs i equips militars varen ser destruïts. Si be l'operació va aumentar la presència turca en Síria, no va conseguir enfortir significativament la seua posició política front a Estats Units, que va continuar recolzant a les forces kurdo baix el pretext de combatre al Estat Islàmic. En juny de 2017, Turquia va completar la construcció d'un mur de 828 km en la Frontera entre Síria i Turquia.

El 20 de giner de 2018, Turquia va llançar la seua segona ofensiva militar, denominada Operació Branca d'Olivera, novament en conjunt en unitats del Eixèrcit Lliure Siri. L'objectiu era expulsar a uns 5.000 milicians kurdo de les YPG de la regió de Afrín. L'operació va concloure en març de 2018, conseguint el control total de la província. En el curs d'esta ofensiva, 46 soldats turcs varen perdre la vida.

Participació de potències estrangeres en la guerra

Mapa dels estats en forces militars/paramilitars desplegades en Síria: En roig els que varen recolzar el govern siri, en blau els que varen recolzar a l'oposició.

Tant el Govern siri com l'oposició han rebut respal militar i diplomàtic de països estrangers que lideren el conflicte per a ser descrit a sovint com una guerra de poder. Els principals aliats del govern siri són Rússia, Iran i Hezbolá. El principal organisme d'oposició siri (la coalició síria), rep respal polític, llogístic i militar d'Estats Units, Regne Unit i França.

Els països progubernamentales estan involucrats política i logísticament, proporcionant equips militars, entrenament i tropes de combat. El govern siri també va rebre armes de Rússia i el respal de SIGINT directament del GRU, ademés d'important respal polític de Rússia.

Alguns rebels siris reben entrenament de la CIA en bases en Tastar, Jordània i Aràbia Saudita. Baixe els auspicis de l'operació Timber Sycamore i atres activitats clandestines, operatius de la CIA i tropes d'operacions especials dels Estats Units han entrenat i armat a casi 10 000 combatents rebels a un cost de mil millons de dólars anuals des de 2012. La coalició síria també rep respal llogístic i polític dels estats sunitas, especialment Turquia, Tastar i Aràbia Saudita. Segons Seymour Hersh, «l'inteligència nortamericana estima que Aràbia Saudita finança a l'oposició en una suma de $700 millons a l'any (2014)». La designació de la FSA per part d'Occident com una facció d'oposició moderada li ha permés, baix els programes d'eixecució de la CIA, rebre armament sofisticat i un atre respal militar dels Estats Units, Turquia i alguns països del Golf.

France 24 va informar que «l'Estat Islàmic, en potser 3.000 yihadistes estrangers entre les seues files, rep donacions privades dels estats del Golf». S'estima que EI va aplegar a vendre petròleu per $1M a 4M per dia (principalment a compradors turcs), durant a lo manco sis mesos en 2013. Este fet va contribuir en gran mida al seu creiximent. El govern turc també ha segut acusat d'ajudar al EI fent la vista grossa a les transferències illegals d'armes, combatents, petròleu i antiguetats saquejades a través de la frontera sur. En octubre de 2012, varis grups religiosos iraquí es varen unir al conflicte en Síria en abdós bandos.

El 21 d'agost de 2014, dos dies en acabant de que el periodiste fotogràfic nortamericà James Foley fora decapitat, l'eixèrcit nortamericà va admetre que un intent encobert de rescat, en dotzenes de forces d'operacions especials d'Estats Units, s'havia realisat per a rescatar a nortamericanes i atres estrangers captius en Síria per militants de el EI. Eixe intent de rescat va ser la primera acció militar terrestre nortamericana coneguda dins de Síria. El tiroteig resultant va acabar en un soldat nortamericà ferit. El rescat no va ser exitós ya que els captius no estaven en el lloc senyalat. L'11 de setembre de 2014, el Congrés dels Estats Units va expressar el seu respal per a donar al President Obama els $500 millons que es necessitaven per a armar i entrenar als rebels siris. Un dia despuix, el llavors secretari d'Estat dels EE. UU., John Kerry, es va reunir sense èxit en líders turcs per a assegurar-se el respal contra el EI.

Els plans involucraven a Iraq en l'atac al EI, el secretari de prensa del Pentágono, John Kirby, va dir que "la campanya aérea en Iraq, que va escomençar el 8 d'agost, entraria en una fase més agressiva". Més tart, militars nortamericans i turcs varen anunciar un pla conjunt per a eliminar als combatents de l'Estat Islàmic, els quals ocupaven 100 km a lo llarc de la frontera turca.

En 2015, Tastar, Aràbia Saudita i Turquia recolzaven obertament al eixèrcit de conquista, un grup rebel paraigües, que incloïa als grups islamistes Front al-Nusra, Ahrar al-Sham i a la Legió del Sham. En decembre d'eixe any, el Grup Soufan va estimar que un total de 27.000-31.000 combatents estrangers de 86 països havien viajat a Síria i Iraq per a unir-se a grups extremistes.

Israel

Artícul principal → Enfrontaments en els Alts del Golán.

Israel i les seues forces armades han participat en diversos atacs i operatius, tant militars com a humanitaris, en la guerra civil síria. Estos operatius inclouen atacs contra forces síries i els seus aliats, aixina com respal a l'oposició. Encara que la posició oficial d'Israel és de neutralitat, el país s'opon fermament a la participació d'Iran en el conflicte.

El paper militar d'Israel s'ha centrat en atacs aéreus i en missils, encara que no varen ser reconeguts oficialment fins a 2017. Segons el cap de personal de les Forces de Defensa d'Israel (FDI), el Tinent General Gadi Eizenkot, Israel ha atacat més de 1000 objectius iranís des de 2017 baix l'estratègia denominada "la campanya entre guerres".

Des de 2013, l'eixèrcit israelita ha armat i finançat a a lo manco una dotzena de grups rebels en Síria. Ademés, en juny de 2016, Israel va llançar l'Operació Bon Veí, una iniciativa humanitària per a assistir a les víctimes de la guerra civil síria.

Israel també ha portat a terme atacs aéreus contra combois que transportaven armes a milícies recolzades per Iran, com Hezbolá. En 2018, es va estimar que Israel havia llançat al voltant de 2000 bombes sobre presunts objectius iranís en Síria.

Expansió internacional

A partir del 5 de juny de 2014, els membres del Estat Islàmic (EI) varen creuar la frontera des de Síria fins al nort d'Iraq i varen prendre el control de grans franges de territori iraquí quan l'eixèrcit del país havia abandonat les seues posicions. La lluita entre rebels i les forces governamentals també es va estendre al Líban en vàries ocasions. Va haver repetits incidents de violència sectària en la Governació de Líban Nort entre simpatisants i opositors del govern siri, aixina com enfrontaments armats entre sunitas i alauitas en Trípoli. En 2015, la Força Aérea Àrap Síria va utilisar atacs aéreus contra el EI en Raqa i al-Hasakah en coordinació en el govern iraquí.

Armament

Armes químiques

'Canó infernal' Artilleria improvisada trobada despuix de la batalla d'Alep en 2016.

Durant el conflicte s'han utilisat Sarín, agent mostaça i gas de clor, lo que va produir una reacció internacional, especialment els atacs en Guta en 2013. En el seu moment, es va solicitar a una missió d'investigació de l'ONU que investigara presunts atacs en armes químiques. En quatre casos, els inspectors de l'organisació varen confirmar l'us de gas sarín.

Els Estats Units i l'Unió Europea han acusat al govern siri de realisar varis atacs químics. Despuix dels atacs de Guta i la pressió internacional, va escomençar la destrucció de les armes químiques de Síria. En 2015, la missió de la ONU va revelar rastres no declarats prèviament de composts de sarín en un «lloc d'investigació militar». En agost de 2016, un atre informe confidencial de les Nacions Unides i l'OPAQ va culpar explícitament als militars siris de tirar bombes de clor en Talmenes en abril de 2014 i Sarmin en març de 2015. També va culpar al EI d'usar gas mostaça en Marea en agost de 2015. Despuix de l'atac químic de Khan Shaykhun en abril de 2017, Estats Units va llançar un atac contra les forces del govern siri.

Bombes d'arracada

Síria no és part de la Convenció sobre Municions d'Arracada i no reconeix la prohibició de l'us de bombes en arracada. Es diu que l'Eixèrcit siri va escomençar a usar bombes d'arracada en setembre de 2012. Steve Goose, director de la Divisió d'Armes de Human Rights Watch, va dir que

Síria està expandint el seu implacable us de municions d'arracada, un arma prohibida, i els civils estan pagant el preu en les seues vides i extremitats. L'explosió inicial és solament el començ perque les municions en arracada a sovint deixen bombes sense explotar que maten i mutilen molt temps despuix.

Armes termobáricas

El Govern siri utilisa armes termobáricas de procedència russa. En 2015, The National Interest va informar que Rússia estava desplegant el lanzacohetes múltiple TOS-1 Buratino en Síria, «dissenyat per a llançar càrregues termobáricas massives contra l'infanteria en espais confinats, com les zones urbanes». Esta arma pot destruir un àrea d'aproximadament 200×400 metros en una sola salva. Des de 2012, els rebels varen dir que la Força Aérea Àrap Síria utilisa armes termobáricas contra les àrees ocupades per rebels, com en la batalla d'Alep i també en Kafr Batna. Per un atre costat, un panel d'investigadors de drets humans de les Nacions Unides va informar que el govern siri va utilisar bombes termobáricas en Qusayr en març de 2013. En agost d'eixe mateix any, la BBC va informar sobre l'us de bombes incendiàries similars al napalm en una escola en el nort de Síria.

Missils antitanque

Varis tipos de missils antitanque estan en us en Síria. Rússia ha enviat 9M133 Kornet, missils guiats antitanque de tercera generació al govern siri, les forces del qual els han usat àmpliament contra armadures i atres objectius terrestres per a combatre a yihadistes i rebels. Els missils BGM-71 TOW, fets en els Estats Units, són una de les principals armes dels grups rebels i han segut proporcionats principalment pels Estats Units i Aràbia Saudita. Els Estats Units també han suministrat molts llançadors de 9K111 Fagot d'Europa de l'Est a grups rebels siris baix el seu programa Timber Sycamore.

Missils balístics

En juny de 2017, Iran va atacar objectius de el EI en l'àrea de Deir ez-Zor en missils balístics Zolfaghar llançats des de l'oest d'Iran, viajant entre 650 i 700 km.

Impacte humanitari

Morts

Civils ferits apleguen a un hospital en Alep, octubre de 2012.

Total de morts durant el conflicte en Síria (18 de març de 2011–18 d'octubre de 2013) segons senyes del Consell Nacional de Síria.

El 2 de giner de 2013, l'ONU va declarar que 60 000 persones havien mort des de l'inici de la guerra. Quatre mesos despuix, la sifra es va incrementar als 93 000. El 13 de juny de 2013, la va actualisar a 92 901 cap a finals d'abril de 2013. Un dels problemes ha segut determinar el número de «combatents armats» que han mort, degut a que algunes fonts consideraven als rebels que no eren desertor del govern com a civils. Es calcula que a lo manco la mitat dels morts confirmats són combatents d'abdós bandos, inclosos 52 290 governamentals i 29 080 rebels, en 50 000 morts adicionals de combatents no confirmats. Ademés, UNICEF va informar que més de 500 chiquets havien segut assessinats a principis de febrer de 2012 i, segons informes, atres 400 varen ser arrestats i torturats en presons (abdós situacions han segut impugnades pel govern siri). Ademés, s'estima que més de 600 detinguts i presos polítics varen morir baix tortura. A mitan d'octubre de 2012, el grup activiste de l'oposició SOHR va informar que el número de chiquets morts en el conflicte havia aumentat a 2 300 i en març de 2013, fonts de l'oposició varen declarar que més de 5000 chiquets havien mort.

En giner de 2014, es va publicar un informe que detalla la matança sistemàtica de més de 11 000 detinguts del govern siri.

Més tart, el 20 d'agost, un nou estudi de la ONU va concloure que a lo manco 191 369 persones havien fallit en el conflicte siri. Posteriorment, la ONU va deixar de recopilar estadístiques, pero un estudi realisat pel Centre Siri per a l'Investigació de Polítiques publicat en febrer de 2016, va estimar que la sifra de morts era de 470 000 i d'1.9 millons de ferits (alcançant un total de l'11.5 % de la població).

Malalties

Les malalties infeccioses, abans rares, s'han disseminat en àrees controlades pels rebels provocades pel sanejament deficient i la deterioració de les condicions de vida. Les malalties han afectat principalment als chiquets. Estos inclouen el pallola, la febra tifoidea, l'hepatitis, la disenteria, la tuberculosis, la grup, la tós ferina i la leishmaniasis. Particularment, preocupa la poliomielitis contagiosa i paralisant. A finals de 2013, els meges i les agències internacionals de salut varen contabilisar més de 90 casos, en crítiques per falta d'accés a servicis de salut en les àrees baix de control rebel.

Desplaçament i migració de refugiats

Artícul principal → Refugiats de la Guerra Civil Síria.

Refugiats siris en el Líban, vivint en estàncies molt reduïdes (6 d'agost de 2012).

En 2013, un de cada tres refugiats siris (al voltant de 667 000 persones) estaven en Líban. Uns atres varen fugir a Jordània, Turquia i Iraq. Els primers campaments siris varen aparéixer en Turquia en juliol de 2011. En setembre de 2014, la ONU va declarar que el número de refugiats siris havia superat els tres millons. El patriarca catòlic grec Gregorio III Laham va afirmar que més de 450 000 cristians siris varen ser desplaçats. En març de 2015, es va estimar que uns 10.9 millons de siris (més o menys la mitat de la població) havien segut desplaçats, 3.8 millons s'haurien tornat refugiats. També en 2015, Turquia va acceptar 1.700.000 de refugiats siris, la mitat dels quals es trobaven repartits per diverses ciutats i una dotzena de campaments baix l'autoritat directa del Govern turc. En setembre de 2016, l'Unió Europea va informar que hi havia 13.5 millons de refugiats que necessiten assistència en el país.

Violacions de drets humans i crims de guerra

Vore també: Informe sobre les tortures i eixecucions a detinguts en Síria de 2014 i Fosses comunes en Síria

Víctimes del atac químic de Guta perpetrada per les forces del règim siri en agost de 2013.

L'Estat Islàmic va ser acusat en 2014 per la ONU d'haver perpetrat eixecucions públiques, amputacions i atres atacs en una campanya per a infundir por en les governacions d'Alep i Raqa (crims de lesa humanitat). Els periodistes nortamericà James Foley i Steven Sotloff varen ser eixecutats aquell any per el EI, qui va afirmar que es tractava d'una represàlia per les operacions d'Estats Units en Iraq. Segons el Comité per a la Protecció dels Periodistes, fins a 2015, a lo manco 70 periodistes havia segut assessinats cobrint la guerra de Síria i més de 80 havien segut seqüestrats. El 22 d'agost de 2014, el Front al-Nusra va publicar un video de soldats libanesos capturats i va exigir que Hezbolá es retirara de Síria baix l'amenaça de la seua eixecució.

En 2015, un informe d'Amnistía Internacional acusava al govern siri de fer desaparéixer de manera forçosa a més de 65.000 persones des del començ de la guerra. En 2016 l'opositor Observatori dels Drets Humans de Síria (OSDH), afirmava que a lo manco 60.000 persones havien segut assessinades des de 2011 per mig de tortures o per pèssimes condicions humanitàries en les presons del govern. En 2017, AI va publicar un atre escrit en el que acusava al govern d'assessinar a unes 13.000 persones en la presó militar de Sednaya, calificant-la de «política d'extermini delliberat». Mesos despuix, els Estats Units varen declarar que s'havia identificat un crematori prop de la presó que era utilisat per a incinerar restants humans i aixina encobrir les proves d'aquells crims de guerra. El govern siri va negar tals les acusacions.

Segons un estudi de 2018 d'Amnistía Internacional (AI), tant el Govern com els rebels «havien comés violacions dels drets humans». L'estudi afirma que «les forces del govern i els seus aliats (especialment Rússia) varen perpetrar atacs indiscriminats o directes contra la societat civil i els seus bens per mig de bombardejos en els que varen utilisar armes prohibides internacionalment, matant i ferint a centenars de persones. Ademés varen mantindre seges en zones a on varen llimitar l'accés a l'ajuda humanitària a mils de civils. Les forces del govern i també estrangeres varen negociar acorts que varen provocar el desplaçament forçat de mils de civils». Ademés, AI va ratificar que «els grups d'oposició varen bombardejar indiscriminadament zones civils i les varen sometre a sege, llimitant igualment l'accés a l'ajuda humanitària». L'informe destacava que «l'Estat Islàmic havia comés homicidis illegítims de civils, a els qui va utilisar com escuts humans». Finalment, també se senyalava que «la coalició internacional contra Estat Islàmic havia efectuat atacs en els que va haver víctimes civils, en violació del dret internacional humanitari».

En octubre de 2019, AI va assegurar que «les tropes turques i els seus aliats varen cometre crims de guerra durant la seua ofensiva en el noreste de Síria eixe mateix més». El Govern turc ho va considerar part d'una «campanya de difamació». La ONU també va investigar a França pel trasllat des de Síria a Iraq de presos yihadistes francesos.

Amenaces sectàries

Mapa de la composició etno-religiosa de Síria en 1976.

Els successius governs d'Hafez i Bashar al-Assad han estat estretament associats en el grup religiós alauita, una minoria del país (branca dels chiítes) mentres que la majoria de la població i oposició és sunita. A partir de decembre de 2012, els alauitas varen escomençar a ser amenaçats i atacats per grups de lluita rebels predominantment sunitas, com el Front al-Nusra i el FSA.

Un terç dels 250 000 hòmens alauitas en edat militar han fallit combatent en la guerra civil. En maig de 2013, l'opositor SOHR va declarar que «dels 94 000 morts durant la guerra, a lo manco 41 000 eren alauitas». Molts cristians siris varen informar que havien fugit en acabant de que ser atacats per milicians rebels.

Al Jazeera va informar en el seu moment que «els drusos acusen als rebels de cometre atrocitats contra la seua comunitat en Síria […] La minoria drusa de Síria s'ha mantingut fidel al president Bashar al-Assad des de que va escomençar la guerra en 2011.»

Un líder rebel va aplegar a alegar que «les milícies chiís a sovint intenten ocupar i controlar els símbols religiosos en la comunitat sunita per a conseguir no solament una victòria territorial, sino també sectària». «Ocupen segons pareix mesquites i reemplacen els íconos sunitas en imàgens dels líders chiís».

Segons la Ret Síria pels Drets Humans, les milícies han comés abusos contra els drets humans, entre ells «una série de massacres sectàries entre març de 2011 i giner de 2014 que varen deixar 962 civils morts».

Ona de delinqüència

A mida que el conflicte s'estenia per Síria, moltes ciutats es varen vore envoltes en una ona de delictes, ya que moltes estacions de policia varen deixar de funcionar. Varen aumentar les taxes de robo. Les taxes de seqüestres també es varen elevar. En juliol de 2012, el grup de drets humans Women Under Siege havia documentat més de 100 casos de violacions i agressions sexuals durant el conflicte. Els preus de les armes en el mercat negre en els països veïns de Síria varen aumentar significativament des de l'inici del conflicte. Per a generar fondos per a comprar armes, els grups rebels es varen bolcar a l'extorsió, el robo i el seqüestre.

Impacte cultural

El Temple de Bel en Palmira, destruït per el EI en agost de 2015.

La guerra ha inspirat la seua pròpia obra d'art particular, feta per siris. Una exposició a fins de l'estiu de 2013 en Londres, en la Galeria P21, va mostrar part d'este treball (tret com a contrabando de Síria).

Durant 2014 i 2015, l'Estat Islàmic va demolir varis llocs culturals en Síria com a part d'una destrucció delliberada del patrimoni cultural. En Palmira, el grup va destruir moltes estàtues antigues, els Temples de Baalshamin i Bel, ademés de moltes tombes (inclosa la Torre de Elahbel i part del Arc Monumental). També es va danyar el seu castell durant la retirada de 2016. El EI també va acabar en vàries escultures antigues en Raqa, aixina com vàries iglésies, inclosa l'Iglésia Memorial del Genocidi Armeni en Deir ez-Zor.

Per a inicis de 2015, s'havia afectat a 290 localisacions, danyat severament 104 i destruït 24. Cinc dels sis monuments siris inclosos en el Patrimoni Mundial de la UNESCO també han segut danyats. La destrucció de les antiguetats causada per bombardejos i el saqueig de vàries tell, museus i atres monuments.

La UNESCO va enumerar als sis llocs del Patrimoni Mundial de Síria com «en perill d'extinció», encara que no és possible realisar una evaluació directa dels danys. La Ciutat vella d'Alep va sofrir greus danys durant les batalles en el districte, mentres que Palmira i Krak dones Chevaliers també els varen sofrir, pero de menor alcanç. L'excavació illegal es considera un greu perill, pero centenars d'antiguetats síries varen aparéixer en Líban. Ademés, es té constància de que tres museus arqueològics varen ser saquejats. Per una atra part, en Raqa, alguns llocs varen ser demolits per islamistes estrangers per les objeccions religioses.

En giner de 2018, els atacs aéreus turcs varen danyar sériament un antic temple neohitita en la regió d'Afrin, construït pels arameos en el primer mileni abans de Crist.

Esforços de pau

Conversacions de pau en Síria en Viena, 30 d'octubre de 2015.

Artícul principal → Acorts de pau entre el govern de Bashar al-Ásad i l'oposició síria.

Durant el curs de la guerra, hi ha hagut vàries iniciatives internacionals de pau, mampreses per diferents actors. El govern siri ha rebujat els esforços per a negociar en lo que descriu com a «grups terroristes armats». En febrer de 2016, l'Organisació de les Nacions Unides (ONU) va anunciar l'inici formal de les conversacions de paz en Síria en Ginebra baix el seu auspici, pero dies despuix el mediador de pau de l'organisme va suspendre les conversacions. Despuix de recomençar-se les mateixes en març de 2016, el govern siri va insistir que la discussió sobre la presidència de Bashar al-Ásad «era una llínea roja».

En setembre de 2016, durant el quint cim del «Procés d'Astanà», els garants de Rússia, Turquia i Iran es varen comprometre a explorar vies per a reduir la tensió en la província d'Idlib, dominada per una facció salafista. L'any anterior, dits líders ya havien pactat un acort per a detindre una ofensiva del règim siri. No obstant, mesos despuix es varen renovar les hostilitats. Una nova ronda de contactes entre el govern siri i alguns grups de rebels en el país va concloure el 24 de giner de 2017 en Astanà, Kazakhstan, a on els garants de Rússia, Iran i Turquia varen recolzar l'acort d'alto el fuego negociat a finals de decembre de 2016.

En octubre de 2019, representants del Govern i de l'oposició es varen reunir per primera volta en Ginebra en un fòrum favorit per la ONU. El denominat Consell Constitucional Siri (integrat a parts iguals per delegats del Govern, l'oposició i la societat civil) va rebre un mandat per a acordar una reforma de la constitució que done pas a la celebració d'eleccions plurals.

Escala de destrucció

La Gran Mesquita d'Alep va ser destruïda durant este conflicte.

Les autoritats de les Nacions Unides han estimat que la guerra en Síria ha causat una destrucció per un valor d'uns 400.000 millons de dólars.El SNHR va informar en 2017 que la guerra ha deixat inutilisables al voltant del 39% de les mesquites síries per al cult. Més de 13.500 mesquites varen ser destruïdes en Síria entre 2011 i 2017. Al voltant d'1.400 varen ser desmantellades en 2013, mentres que 13.000 mesquites varen ser demolides entre 2013 i 2017. Segons un observador de guerra siri, més de 120 iglésies han segut danyades o demolides durant la guerra síria des de 2011, de les quals el 60% varen ser atacs perpetrats per forces pro-Assad. En 2020, la guerra continuava parcialment en el noreste del país, particularment en la governació de Idlib. En juliol de 2018, s'estimava que la reconstrucció costaria un mínim de 400 mil millons de dólars, diners que provindria de països aliats, la diàspora síria i la tesoreria estatal. Iran va expressar el seu interés en participar en la reconstrucció del país. Ademés, es va sugerir la possibilitat de recórrer a donants internacionals com a finançadors dels treballs de reconstrucció.

La gran part d'Al Raqa va ser destruïda durant la Batalla del Raqa de 2017.

En novembre de 2018, es va informar que els esforços de reconstrucció havien començat. No obstant, enfrontaven grans desafius per la falta de materials de construcció i la necessitat d'una gestió eficient dels recursos existents. Els treballs de reconstrucció es varen portar a terme de manera llimitada, centrant-se principalment en certes àrees específiques i priorisant l'infraestructura bàsica.

El 13 de maig de 2018, el primer ministre siri, Emad Khamis, va anunciar la rehabilitació del sistema elèctric en Deir ez-Zor, lo que va permetre la reconexión elèctrica per primera volta des de l'inici de la guerra. Al sendemà, l'Empresa General de la Refineria d'Homs va conseguir produir un substitut de l'oli de compressors nortamericà utilisat en la Fàbrica de Gas del Sur de la Regió Central, contribuint a mantindre la operatividad del sector energètic.

El 19 de maig de 2018, es va reiniciar el camp gasífero de Dabisan, ubicat en Al-Raqa, en una producció de 250,000 m³ diaris. El 25 de maig, el ministre d'Economia i Comerç Exterior, Samer Khalil, va senyalar que la reconstrucció de l'indústria petrolera i gasífera seria una prioritat, junt en l'exploració de nous jaciments. En juny, centenars de famílies varen escomençar a retornar a localitats en el surest de Idlib a través del creuament d'Abu al-Duhur, despuix de la reparació de la ret elèctrica.

No obstant, la reconstrucció enfronta sérios desafius per la presència de tropes estrangeres. A lo manco 900 militars nortamericans custodien el 70 % dels pous de petròleu siris, ubicats en els camps de Rmelan i A l'Omar. En 2020, la companyia nortamericana Delta Crescent Energy LLC va firmar un contracte en les Forces Democràtiques Síries per a explotar estos camps, modernisar els sistemes d'extracció i instalar dos refineria. Este acort es va realisar baix una excepció a les sancions d'Estats Units contra Síria.

Els Zubayd

En maig de 2023, el Consell Militar de Deir Ezzor, fins a llavors integrant de les FDS i compost per tribus àraps, va proclamar el «Emirat de Zubayd» en referència a una tribu de el VII que es va estendre des de Síria fins a Iran. El seu líder, Ahmed al-Khbayl, va rebre el respal de varis xeics tribals de Raqqa, Alep i atres zones, els qui varen prometre respal a esta nova entitat. No obstant, des de la perspectiva de les FDS, esta nova estructura representava una amenaça per a l'organisació liderada pels kurdo. Les FDS varen afirmar que la rebelió va ser instigada pel règim de Assad i els seus aliats iranís. A finals de juliol de 2023, les FDS varen intentar arrestar a a el-Khbayl, lo que va desnugar enfrontaments entre tribus àraps i forces kurdo, resultant en cinc morts. Un segon intent el 27 d'agost va tindre èxit, lo que va provocar enfrontaments entre els seguidors del-Khbayl i elements kurdo de les FDS al sendemà. En el transcurs de les dos semanes següents, decenes d'àraps i kurdo varen morir en els combats.

Encara que les tensions àrap-kurdo es varen aliviar una miqueta en acabant de que el líder militar kurdo de les FDS, Mazloum Abdi, admetera errors i prometera abordar les preocupacions tribals àraps i lliberar a alguns detinguts àraps, els atacs militars de Turquia varen aumentar. El 5 d'octubre de 2023, Turquia va llançar una campanya de bombardejos en el noreste de Síria. Els bombardejos turcs varen danyar més de la mitat de l'infraestructura petrolera i elèctrica del noreste de Síria controlada pels kurdo, assestant un colp a la seua economia depenent del petròleu. L'instalació petrolera de Aliyan, en les afores de Rmelan, va resultar sériament danyada pels atacs turcs. Per una atra part, el EI ha tornat a realisar atacs contra unitats de l'Eixèrcit Siri progubernamental estacionades en el desert, subrallant la persistent amenaça del grup anys despuix de la seua derrota territorial.

Conseqüències

Formació del govern transicional siri i procés de pau

Ahmed al-Charaa, líder del Govern de Salvació Siri, va declarar en Telegram que les institucions públiques síries no serien preses immediatament per la força i, en canvi, serien retingudes temporalment pel primer ministre siri, Mohamed Ghazi al-Jalali, fins que es completara la transició política completa. Al-Jalali va anunciar en un video en les rets socials que planejava quedar-se en Damasc i cooperar en el poble siri, a l'hora que va expressar la seua esperança de que Síria poguera convertir-se en "un país normal" i escomençar a participar en la diplomàcia en atres nacions. Jalali també va expressar la seua disposició a "estendre la seua mà" a l'oposició.

Hadi al-Bahra, president de la Coalició Nacional de Forces Revolucionàries i d'Oposició Síria, va dir que es necessitava un periodo de transició de 18 mesos per a establir "un ambient segur, neutral i tranquil" per a eleccions lliures. Este periodo inclou sis mesos per a redactar una nova constitució. Esta transició, segons Al-Bahra, deuria estar en consonancia con la Resolució 2254 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides.

El 9 de decembre de 2024, despuix de la caiguda del règim de Assad, el primer ministre del Govern de Salvació Siri, Mohamed al-Bashir, va rebre l'encàrrec de formar un govern de transició despuix de reunir-se en al-Charaa i el primer ministre siri eixint al-Jalali per a coordinar la transferència de poder. Al sendemà, va ser nomenat oficialment primer ministre del govern de transició fins a l'1 de març de 2025. En una declaració televisada, al-Bashir va anunciar que funcionaris del Govern de Salvació es varen reunir en representants del govern anterior per a facilitar el traspàs del poder i que el seu gabinet del Govern de Salvació assumiria les seues funcions corresponents en el govern de transició.

El 29 de giner de 2025, Ahmed al-Charaa va ser designat president de Síria pel Comando General Siri per al periodo de transició durant la Conferència de la Victòria de la Revolució Síria en Damasc, despuix de servir com a líder de facto despuix de la caiguda de Bashar al-Ásad. Com a president, al-Charaa va anunciar plans per a emetre una «declaració constitucional» com a referència llegal despuix de la dissolució de la constitució de l'era Ásad. El 13 de març de 2025, va aprovar una nova constitució provisional en duració de cinc anys.

Vore també

• Primavera Àrap
• Regirada Armada Kurdo de 2012
• Conflicte en Líban de 2011-2012
• Enfrontaments en els Alts del Golán de 2012-2014
• Crisis diplomàtica entre Turquia i Síria

Notes

Càrrecs

Enllaços externs

• Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Guerra civil síria.
• Una discussió de les causes de la guerra civil [151] archivat en Wayback Machine. en la Universitat per a la Pau de les Nacions Unides, 23 d'octubre de 2013 (en inglés)
• Síria: rebelió i guerra civil Traducció, extracte i adaptació de l'entrada “Syrian Civil War”, en la Encyclopedia Britannica.