Gas mostaça

Estructura tridimensional del gas mostaça.

Els gasos mostaça són una família de productes químics empleats fonamentalment com armes químiques, també coneguts com iperita, de Ypres, ciutat belga a on els alemans ho varen usar per primera volta en 1915 durant la Primera Guerra Mundial. El gas mostaça va ser sintetisat per a acossar i incapacitar a l'enemic i contaminar el camp de batalla. Viktor Meyer descriu la seua síntesis a mitan de 1800, pero no va ser qui ho va descobrir, ni el primer en donar conte dels seus efectes. El desenroll de la producció de gas mostaça a gran escala es deu al químic alemà Wilhelm Steinkopf.

També se'ls denomina agents vesicantes, puix al contacte en el ser humà causen ampolles en la pell i les membranes mucoses, la qual cosa sol comportar conseqüències com la mort per asfíxia agònica.

Mostaça sulfurada

La mostaça sulfurada (bis(2-cloroetil)sulfano) és un tipo d'agent químic utilisat com a arma de guerra. La mostaça sulfurada també es coneix com a gas mostaça o "agent mostaça” o per les seues denominacions militars H, HD i HT.

La mostaça pura és un líquit incoloro i viscós (punt d'ebullició 217 °C) a temperatura ambiente, encara que erròneament, es considera que és un gas degut a que es dispersa en el camp de batalla com a aerosol. Com a aerosol té una olor semblada a l'all, a la ceba o a la mostaça. Quan està impura, el seu color varia del groc clar al marró.

Com a arma de guerra, el gas mostaça es va utilisar per primera volta durant la Primera Guerra Mundial en juliol de 1917 abans de la Tercera Batalla de Ypres (d'ahí un dels noms de la mostaça: iperita). El gas mostaça no té aplicacions mèdiques conegudes. Les mostaça nitrogenades (vore a continuació) són, no obstant, l'orige de la quimioteràpia antitumoral.

Mostaça nitrogenades

Un soldat de la Primera Guerra Mundial en cremades per gas mostaça.

Les mostaça nitrogenades (bis-2-cloroetilaminas o β-haloalquilaminas) varen ser produïdes en els anys 1920 i 1930, també com a armes químiques de guerra. Varen ser el primer cas registrat d'us d'armes químiques contra població civil, en 1924 com a venjança pel desastre de Annual a on molts soldats espanyols varen ser eixecutats despuix de rendir-se, durant la guerra del Rif, l'aviació espanyola va tirar bombes de gas mostaça, fosgeno i atres gasos tòxics, sobre els habitants bereberes i els seus llogarets. Són potents irritantes que danyen la pell, ulls i vies respiratòries, entren en les cèlules del cos molt ràpidament i danyen el sistema immunològic i la mèdula òssea.

En fase gaseosa pot olorar a peix, verdet, sabó o frutes. Per baix de 21 °C pansa a fase líquida, a on adopta un color clar, àmbar pàlit o groc, i textura oleosa, i és inofensiu. Debido a ello, durant els hiverns de la Gran Guerra, els alemans llançaven proyectils en mostaça nitrogenada líquida que, en caure sobre el camp de batalla, impregnaven a alguns soldats enemics. Estos, desconocedores del perill latent, es guarecían en les galeries i conductes de les trincheres a on, en evaporar-se l'agent químic, causava la mort a tot el que no escapara a temps a l'exterior. De forma natural no es troben en l'ambient.

També es coneixen per les seues denominacions militars HN-1, HN-2 i HN-3.

Varen ser els primers agents alquilantes en aplicació terapèutica. S'usen principalment com antineoplásicos.

Mecanisme d'acció

Les mostaça nitrogenades són composts molt reactius degut a que el nitrogen, en el seu parell d'electrons no compartit, pot formar sals de aziridinio. Estes sals són espècies fortament electrófilas que reaccionen en grups nucleofilos de el ADN formant un enllaç covalente. Per la seua estructura (bis-2-cloroetilaminas), cada molècula podrà donar lloc a dos enllaços covalente.

Poden reaccionar en el ADN ya que és ric en centres nucleofílicos, especialment el àtom de nitrogen de la posició 7 de la guanina. Constituïx un dels grups més reactius front a electrófilos.

El fonament químic de l'alteració de l'estructura de el ADN per les β-haloalquilaminas es basa en la formació d'enllaços covalente creuats en un restant de guanina de cada una dels bri de ADN, produint-se la distorsió corresponent

Mecanisme d'acció de les mostaça nitrogenades

Designació militars de les mostaça nitrogenades

HN-1 va ser dissenyat originalment per a eliminar les barrugues, pero més tart es va identificar com un agent potencial de guerra química.

HN-2 va ser dissenyat com un agent militar pero més tart va ser utilisat en el tractament del càncer. Hui en dia ha segut reemplaçat per atres agents per al tractament del càncer.

HN-3 va ser dissenyat únicament com un agent militar.

Formes d'intoxicació

Mig	Via d'exposició
Aire (en forma de vapor)*	Cutànea Ocular Inhalatorio
Aigua	Ingestió Cutànea

*Degut a que és més pesat que l'aire, el vapor de la mostaça nitrogenada s'assenten en les zones baixes.

Taula 1: vies d'intoxicació en funció del mig per mostaça nitrogenades.

Signes i síntomes

Possibles efectes en la salut a curt determini

Els efectes per a la salut causats per les mostaça nitrogenades depenen de la cantitat a la que estan expostes les persones, la forma i el temps d'exposició.

Per lo general, els signes i síntomes de l'exposició no es produïxen immediatament. Depenent de la severitat de l'exposició, els síntomes poden aparéixer despuix de vàries hores.

Poden produir els següents efectes en parts específiques del cos:

• Pell: enrojecimiento seguit d'ampolles a les 6-12 hores.

• Ulls: pot aparéixer irritament, dolor, unflament i lagrimeo i a concentracions altes poden causar cremades i ceguera.
• Tracto respiratori: dolor sinusal, tós, dolor i dificultat per a respirar.
• Aparat digestiu: dolor abdominal, diarrea, nàusees i bossades.
• Cervell: tremolació, falta de coordinació i convulsions despuix d'una llarga exposició.

La presència d'estos signes i síntomes no indica necessàriament que una persona haja estat exposta a una mostaça nitrogenada.

Possibles efectes en la salut a llarc determini

L'exposició a la mostaça nitrogenades pot produir:

• Si estan en forma líquida, per via percutánea, cremades de segon i tercer grau i cicatrisació.
• En forma de vapor, per via inhalatorio, malaltia respiratòria crònica i per via ocular, problemes en els ulls.

A partir de tercer/quint dia poden aparéixer síntomes de supressió de la mèdula òssea que desencadenen anèmia, sagnat i un major risc d'infecció. En les situacions més greus podrien aplegar a ocasionar la mort.

També s'ha observat càncer en animals despuix d'exposicions prolongades o repetides i existixen evidències de que causen leucèmia en els sers humans.

Protocol d'actuació en cas d'exposició

1. Abandonar la zona de lliberació del tòxic (si es produïx en un espai tancat eixir d'ell i si ocorre a nivell ambiental anar a zones de major altitut). És convenient anar a una zona d'aire fresc per a reduir la possibilitat de mort.
2. Comunicar als coordinadors d'emergència toxicológica per a garantisar una evacuació eficaç.
3. Si hi ha sospita d'haver estat expost, és convenient llevar-se la roba (preferiblement tallant les penyores), llavar ràpidament tot el cos en aigua i sabó i buscar atenció mèdica lo més pronte possible.
4. Si es presenta visió borrosa o coentor en els ulls, enjuagarlos en aigua durant 10-15 minuts.
5. Les lents de contacte deuen ser rebujades junt en la roba contaminada i en cas d'usar ulleres netejar-les en aigua i sabó.
6. Introduir en una bossa de plàstic els productes rebujats en ajuda de guants de goma o pinces. A continuació sagellar la bossa, colocar-la en una atra bossa i entregar-la al Departament de Salut Local o Estatal d'Emergència.
7. En cas d'ingesta del tòxic no cal provocar-se la bossada ni beure cap tipo de líquit.

Antídot

No existix antídot per a esta exposició. El tractament consistix en l'eliminació del tòxic de l'organisme en la major rapidea possible i garantisar una atenció mèdica.