Primavera Àrap

Primavera Àrap

La Primavera Àrap va ser una série de manifestacions populars, alçament i rebelions armades antigubernamentales a favor de la democràcia que es varen estendre per gran part del món àrap a principis de la década de 2010, en clamor de, segons els manifestants, la democràcia i els drets socials organisada per la població àrap.

Es considera el començ d'estes manifestacions el 17 de decembre de 2010 en la ciutat de Sidi Bouzid, quan un venedor ambulant cridat Mohamed Bouazizi va ser despullat per la policia de les seues mercaderies i contes d'aforros i en resposta, es va immolar en forma de protesta. Durant la seua agonia, mils de tunecinos es varen rebelar contra les males condicions a les que el país estava somés, causant un efecte va dominar en el restant de les nacions àraps. Des de 1987, Zine El Abidine Ben Ali governava Tunis en un govern considerat autoritari. Els tunecinos, davant la situació de Bouazizi, varen eixir a protestar contra Ben Ali. Mohamed Bouazizi va fallir el 4 de giner de 2011. Dèu dies despuix, el president Ben Ali va dimitir.

L'eixemple de Tunis va ser imitat en el restant del món àrap. En Egipte, varen eixir a manifestar-se millons de persones contra Hosni Mubarak qui duya 30 anys en el poder; en Líbia contra Muamar El Gadafi (42 anys en el poder); en Síria contra Bashar al-Ásad (11 anys llavors); en Yemen contra Ali Abdullah Saleh (21 anys llavors); en Argèlia contra Abdelaziz Buteflika (12 anys llavors). El sultà d'Oman Qabus bin Said Al Said i el rei Hamad bin Isa Al Jalifa de Baréin varen incrementar el poder dels parlaments i varen prometre millors condicions de vida en abdós països; en Jordània va ser destituït el primer ministre Samir Rifai. Mentres en Egipte Hosni Mubarak va ser derrocat l'11 de febrer. En Líbia, el govern de Gadafi va acodir presuntament a l'us de la força aérea per a reprimir als manifestants i, en resposta, l'OTAN va liderar una coalició aérea per a frenar-ho. Els rebels libios, ajudats per la OTAN, varen expulsar a Gadafi de Trípoli, la capital, i varen prendre el control del govern. El 20 d'octubre de 2011, Gadafi va ser trobat fugint i va ser eixecutat, donant fi a la primera fase de la guerra. En Yemen, el país més pobre del món àrap, les protestes contra Ali Abdullah Saleh varen durar més d'un any, fins que en febrer de 2012 va renunciar al càrrec. En Síria es va produir una guerra civil que no es va solucionar sino fins a més de 13 anys despuix, en la caiguda del règim de Bashar Al-Ásad; que a la seua volta va ser l'últim conflicte en solucionar-se. Tan sol, Tastar i els EAU varen ser els únics que no varen tindre manifestació alguna, i si la varen tindre, no va causar repercussió de cap tipo.

Calificats com revoluciones per la prensa internacional, la cadena de conflictes va començar en la revolució tunecina, en decembre de 2010. No obstant, Noam Chomsky, célebre filòsof i activiste nortamericà, considera que les protestes d'octubre de 2010 en el Sahara Occidental varen ser el punt de partida dels tumults. En un primer moment, la prensa occidental la va denominar també com a revolució democràtica àrap.

Per un atre costat, han segut denunciades les numeroses especulacions i maniobres que les potències occidentals han eixercit en els països àraps aprofitant l'inestabilitat política duta en els tumults populars. El creixent caos en els Estats àraps va ser escenari suficient per a l'aparició del Estat Islàmic. No obstant, estos tumults no tenen precedents en el món àrap, ya que si be en el història d'est hi ha hagut numeroses revolucions llaiques i republicanas, fins ara estes s'havien caracterisat per nàixer a partir de colps d'Estat militars i donar pas a governs en certa mida autoritaris en o sense respal popular, mentres que els acontenyiments es varen caracterisar per un reclam democràtic, i d'una millora substancial de les condicions de vida. Per la naturalea de les seues protestes (llibertats democràtiques, canvis polítics, econòmics i socials), alguns observadors europeus les associen en les revolucions europees de 1830 i de 1848 i de 1989 en l'est europeu, a partir de la caiguda del mur de Berlín en 1989.

L'ona de revolucions i protestes inicials es va desvanir a mitan de 2012, ya que moltes manifestacions de la Primavera Àrap es varen trobar en respostes violentes de les autoritats, milícies progubernamentales, contramanifestantes i militars. Estos atacs varen ser resposts en violència per part dels manifestants en alguns casos. Varen seguir múltiples conflictes a gran escala: la guerra civil síria; l'ascens del Estat Islàmic, l'insurgencia en Iraq i la posterior guerra civil; la crisis egipcíaca, el colp d'Estat i els disturbis i insurgencia posteriors; la crisis libia; i la crisis yemení i la posterior guerra civil. Els règims que carien d'una gran riquea petrolera i d'acorts de successió hereditària tenien més provabilitats de sofrir un canvi de règim.

En l'excepció de Tunis, en cap país els tumults varen donar pas a un règim democràtic, encara que varen constituir la llavor anys despuix de la cridada Segona primavera àrap.

Causes i conseqüències

Tunis va experimentar una série de conflictes durant els tres anys previs a la Primavera Àrap, el més notable es produïx en la zona minera de Gafsa en 2008, a on les protestes varen continuar durant molts mesos. El catalisador per a l'escalada de protestes va ser l'autoinmolaació de Mohamed Bouazizi en Tunis. Les protestes varen seguir fins a la revolució demòcrata.

La revolució democràtica àrap és considerada la primera gran onada de protestes llaiques i democràtiques del món àrap en el XXI. Les protestes, d'índole social i en el cas de Tunis, recolzada pel eixèrcit, varen estar causades per factors estructurals i demogràfics, unes condicions de vida dures arraïlades en el desocupació, a lo que s'afegien règims corruptes i autoritaris. Segons explica Pedro Fonts des del PSOL estos règims, naixcuts dels nacionalisme àraps d'entre les décades de 1950 i 1970, es varen ser convertint en governs repressors que impedien una oposició política creible que va donar lloc a un buit omplit per moviments islamistes de diversa índole. Juan Goytisolo llista atres causes de les males condicions de vida, ademés de la desocupació i de l'injustícia política i social dels seus governs; estes radiquen en la falta de llibertats, l'alta militarisació dels països i la falta d'infraestructures en llocs a on tot el benefici d'economies creixents va a parar a mans d'uns pocs corruptes. Manuel Castells les amplia en els encarceraments obscurs.

Alguns havien analisat per qué estes revolucions no varen poder ocórrer abans en el món àrap. S'ha dit que fins a la Guerra Freda els països àraps supeditaven els seus interessos nacionals als de les superpotencia nortamericana i soviètica, enfrontades per el hegemonia global. No és fins al fi de la Guerra Freda quan, llevat excepcions, es permet a estos països major llibertat política, coincidint en un ampli procés de globalisació que va difondre les idees d'Occident i que a finals de la primera década del segon mileni va terminar per tindre una gran presència de les rets socials, que en 2008 es varen impondre en Internet. La Ret, a la seua volta, va implementar la seua presència en la década dels 2000 gràcies als plans de desenroll de l'Unió Europea. La majoria dels manifestants varen ser jóvens (no en va les protestes d'Egipte han rebut el nom de revolució dels jóvens), propencs a Internet i la principal de les quals diferencia en les seues generacions predecessores és que conten en estudis bàsics, i inclús a voltes superiors i universitaris. Immanuel Wallerstein considera la Primavera Àrap actual com una segona rebelió àrap, hereua de lo que denomina esperit o corrent de 1968 anticolonialista —front a l'exterior— i antiautoritaria —front a l'interior— que no va aplegar a triumfar en el seu dia i que ara torna a resorgir —encara que en contradiccions—, i que deu entendre's com a part fonamental dels moviments mundials de protestes (Protestes en Grècia de 2010-2011, Moviment 15-M, Movilisació estudiantil en Chile de 2011-2013, Moviment #Yosoy132 en Mèxic, movilisacions estudiantils en Colòmbia de 2011 i 2012, Occupy Wall Street, protestes en China de 2011).

Per últim, la profunda crisis econòmica que va sumir als països del nort d'Àfrica, junt en casi tot el restant del món, en una pobrea més apressant, va anar un detonant en produir l'elevació del preu dels aliments i atres productes bàsics, provocant l'hambruna en la població més pobra.

La Primavera Àrap, si ben havia escomençat com a protestes populars, en varis països l'assunt va créixer sistemàticament i l'alçament civil va prendre un protagonisme generalizadament. En Tunis i en Egipte —a on despuix de celebrar-se eleccions es va instaurar un govern de cort islamista més vesprada derrocat en un colp d'Estat militar en 2013— les rebelions varen derrocar als respectius governs en poques semanes, pero en països com Líbia o Síria, el govern va respondre i es va negar a abandonar el poder, lo que va dur a part de la població a armar-se i a començar guerres civils en abdós països (encara que també va haver un influix primerenc de yihadistes internacionals). En Líbia, els rebels insurgents varen derrocar a les forces governamentals sis mesos despuix de l'inici de la revolució en ajuda de l'OTAN. No obstant, en Síria, la guerra s'ha prolongat i l'impacte bèlic intensificat, sense visualisar-se un fi propenc i en registres que estimen en centenars de mills la sifra de morts; molts veuen en la situació de Síria el costat més obscur de la Primavera Àrap, pel sorgiment de, per eixemple, l'Estat Islàmic, que ha pres vastes extensions tant en Síria com en Iraq –explosió yihadista que també s'està donant en Líbia des del fi del govern de Gadafi. En canvi, en els restants països, la rebelió solament s'ha vist plasmada en chicotetes protestes i manifestacions.

Esta série de protestes a favor de la democràcia o un canvi de règim o de govern va contrastar inicialment en el silenci de l'Unió Europea i en un respal relativament gran des d'Estats Units. El ministre d'Assunts Exteriors d'Itàlia, Franco Frattini, va explicar la falta de resposta europea aduint que eren Estats independents i no colónies d'Europa. L'Unió Europea es va reunir el 31 de giner de 2011 per a decidir si recolzava o no els tumults populars en Tunis i Egipte; si be va endurir la seua postura front a Hosni Mubarak, president d'Egipte, va advocar per una solució pacífica i no va condenar el seu govern.

Les primeres opinions sobre la propagació d'esta revolució des de Tunis als seus veïns àraps no es decidixen sobre el seu èxit, pero anuncien certes generalitats en els països tals com l'autocracia i l'actual capacitat de movilisació del poble, segons intelectuals i acadèmics com Azzedine Laayachi i Abdennour Benantar.

Les protestes han aplegat a causar la convocatòria de manifestacions democràtiques en China, a on han segut ràpidament sofocades. La Primavera va costar als països de la regió casi O$S800.000 millons de dólars fins a 2014.

Principals conflictes

Tunis: la Revolució dels Jazmines

Artícul principal → Revolució tunecina.

Multitut de manifestants front al Ministeri de l'Interior, el 14 de giner de 2011.

Vinyeta del caricaturiste brasiler Carlos Latuff en a on prediu la caiguda del govern de Hosni Mubarak com a efecte va dominar de la revolució de Tunis.

A estes causes compartides pels països de la regió s'afigen atres particulars. En el cas de Tunis, la cantitat de turisme internacional i en especial europeu que rebia va conseguir una major arraïlada dels plantejaments típics de la democràcia lliberal; Tunis posseïa, ademés, un govern menys restrictiu. La seua economia estava en mans d'unes poques famílies oligarcas que assumien moltes de les filials de grans empreses estrangeres, especialment franceses, que copaven els sectors turístic, financer, distribució comercial, telecomunicacions, segurs i indústria. El govern de Ben Ali estava ademés ben vist per l'Unió Europea, en qui va firmar un tractat de lliure comerç en 2008, desplaçant la seua indústria allí pels baixos salaris tunecinos.

El règim de Ben En havia conseguit un creiximent sostingut pero concentrat en unes poques classes riques situades en les costes nort i noreste, mentres que el restant del país era pobre. Esta pobrea es va accentuar a partir de la crisis econòmica de 2008, que va reduir l'ocupació i els salaris. Els parats varen aplegar (en sifres oficials, provablement a la baixa) a situar-se entre el 20% i el 30% de la població del país, pero en un percentage del 60% entre els menors de 30 anys, a on prop del 75% de la població no supera eixa edat; és important contar ací a les dònes, que en Tunis no sofrixen la repressió islàmica d'atres Estats. Aixina, provablement la falta d'expectatives d'una vida decent per a la joventut va ser un detonant major que la carestia dels productes bàsics.

Tot això va terminar desembocant en l'inmolaació a lo bonze, el 17 de decembre de 2010, d'un jove de 26 anys, Mohamed Bouazizi, pels seus problemes econòmics, desnugant una ona de manifestacions en Sidi Bouzid que es va estendre des de les perifèria de Tunis fins a la seua mateixa capital i va terminar per derrocar al govern. Una atra particularitat de Tunis és que, al contrari que per eixemple en Líbia i Síria, el seu govern no havia otorgat privilegis empresarials i càrrecs governamentals sistemàticament a l'eixèrcit. Este es va posar del costat del poble tunecino, desobedint les órdens de Ben Ali.

Egipte: la Revolució Blanca

Artícul principal → Revolució egipcíaca de 2011.

Celebracions en la Plaça Tahrir despuix de la dimissió de Mubarak.

Inspirat per la revolució en Tunis, el candidat a la presidència d'Egipte, Mohamed el-Baradei va advertir de que hi hauria una tormenta política similar en Egipte a la de Tunis.

Les protestes en Egipte varen començar el 25 de giner de 2011 i es varen prolongar durant 18 dies. A partir de mijanit del 28 de giner el govern egipcíac va decidir tallar completament l'accés a Internet per a impedir que els manifestants s'organisaren a través de les rets socials. Al sendemà, decenes de mils de persones protestaven pels carrers de les principals ciutats d'Egipte. El president Hosni Mubarak va cessar formalment al govern i va declarar que crearia un de nou. Mubarak també va depondre al seu primer vicepresident, el qual duya en el càrrec més de 30 anys. El 2 de febrer activistes pro-Mubarak varen liderar una anti-protesta contra els manifestants, i estos mateixos violents varen atacar a periodistes internacionals, assessinant a un d'ells.

El 10 de febrer Mubarak va cedir tot el poder presidencial al vicepresident Omar Suleiman, pero anunciant que permaneixeria com a President, a lo manco fins que acabara la llegislatura. No obstant, les protestes varen continuar fins que Omar Suleiman va anunciar que Mubarak dimitia de la presidència i cedia el poder al Consell Suprem de les Forces Armades. Immediatament despuix la junta militar va dissoldre el Parlament, va suspendre la Constitució d'Egipte i va prometre alçar l'estat d'emergència en el país, que duya en vigor des de feya 30 anys. També va declarar que hi hauria eleccions lliures en un determini de 6 mesos, o en acabar l'any.

La majoria dels estats i els ciutadans varen mostrar el seu respal a la revolució, i molt pocs països, varen recolzar a Mubarak.

En les primeres eleccions Mohamed Morsi va resultar vencedor en un 51,9% dels vots front Ahmed Shafik que va obtindre el 48,1% de vots. Despuix d'estes eleccions el president elegit d'Egipte va donar a conéixer que es promulgarien canvis constitucionals, lo que va ocasionar noves protestes populars i caos en els carrers degut a que este canvi en la constitució li donava poders illimitats a forces militars, que incloïen la possibilitat d'arrestar civils per la força entre atres prerrogatives; ademés, suponia una evident reculada en matèries com a llaïcisme i separació religió-Estat, en l'aument del pes de la religió islàmica i de la llei islàmica o sharía en la vida pública.

Com a conseqüència de la creixent repressió governamental a les protestes i d'una série de polítiques econòmiques regresivas que afecten a la classe treballadora aixina com a les capes populars, té lloc a partir del dissabte 29 de juny, un nou moviment de protestes massives, que apleguen a registrar una afluència de 30 millons de persones per tot el país.

Com a reacció a esta onada de protestes, el president del Consell Suprem de les Forces Armades, Abdul Fatah al-Sisi, lidera, en ajuda del Eixèrcit un colp d'Estat que derroca, el 3 de juliol de 2013, a Mohamed Morsi.

Líbia: primer conflicte a gran escala

Artícul principal → Guerra de Líbia de 2011.

Vore també: Guerra de Líbia de 2014-2015

Erro al crear miniatura:

Tancs Destruïts a les afores de Misurata

En Líbia, la població civil també va començar a exigir canvis en els seus govern, els qui es varen inspirar en les revolucions en Tunis i Egipte per a protestar en manifestacions massives en contra del seu president, Muamar el Gadafi. Les primeres manifestacions varen ser entre giner i febrer de 2011, provocant l'immediata reacció del govern; repressió i violència. Les forces lleals del govern varen començar a lluitar contra els opositors, els qui havien creat el Front de Lliberació de Líbia. Despuix de forts combats, lo que havia iniciat com una manifestació va terminar en una guerra civil; la primera en la Primavera Àrap, ya que ni en Tunis ni en Egipte havia ocorregut alguna cosa semblant. Al començ, els manifestants varen prendre la ciutat de Bengasi i varen iniciar la lluita en eixa ciutat. Bengasi era contínuament atacada pel govern. Ràpidament, la violència es va propagar per tot el país, i en la majoria de les ciutats es desenrollaven combats entre els rebels i l'eixèrcit libio de Gadafi. La comunitat internacional va començar a intervindre en el país i la majoria dels països varen mostrar el seu respal a l'oposició, ajudant-l'en distintes operacions militars.

Des del més d'agost, les forces rebels varen començar a alvançar molt ràpit i per a finals d'eixe més ya havien pres la capital Trípoli, establint-se com a grans vencedors. Despuix d'això, l'eixèrcit del govern va començar a perdre el seu poder, sobretot pels continus atacs de l'OTAN i de països com Estats Units i Europa, que recolzaven totalment als rebels. Els bombardejos en contra del govern i dels seus funcionaris varen colapsar a l'estat i varen fer que Gadafi perguera el control del país i es va vore en la necessitat de fugir. Els rebels, en tant, havien alvançat per tot el país i ho havien conseguit dominar en totalitat. El 20 d'octubre de 2011, Gadafi va ser trobat amagat en una guarida, pres presoner i eixecutat; eixe mateix dia la guerra civil va acabar.

Després de la mort de Gadafi, els rebels varen iniciar un procés de transició en el govern.

No obstant, alguns dels problemes ocasionats despuix de la mort de Gadafi i en el nou govern són la pèrdua d'autonomia econòmica del país, una major presència del sector privat en l'indústria del petròleu, l'existència de milícies integristes yihadistes que disputen al govern el control d'àrees del país, i la contractació d'empreses de seguritat privada com Blackwater per a fer l'equivalent a les funcions de control del fronteres. Tot açò és interpretat per molts analistes com a síntomes del fracàs de les institucions de l'Estat per a ser capaços de regular importants esferes de la vida pública, en un fenomen que alguns califiquen com d'Estat fallanc.

Yemen: les cintes roses

Artícul principal → Rebelió en Yemen de 2011-2012.

Protestes en Saná el 4 d'abril de 2011

En giner de 2011 els ciutadans yemení es varen rebelar contra el règim d'Ali Abdullah Saleh, per mig d'una série de manifestacions pacífiques que varen ser reprimides violentament pel govern. A pesar de la promesa d'una transició de poder ordenada i progressiva, per a finals de març del 2012, molts grups encara continuaven en les protestes en l'Estat.

Els manifestants yemení duyen cintes roses que simbolisen la Revolució dels Jazmines i indicaven la seua intenció de no violència. El llegislador opositor Shawki al-Qadi va dir que el color rosa va ser elegit per a representar l'amor i que les protestes seran pacífiques. L'abundància de cintes roses en les manifestacions varen mostrar el nivell de planificació que existia en les protestes.

En acabant de que Saleh pretenguera acceptar un pla negociat pel Consell de Cooperació del Golf que li permetia cedir el poder a canvi d'immunitat judicial solament per a retrocedir abans de firmar tres voltes separades, un intent d'assessinat el 3 de juny ho va deixar a ell i a varis atres funcionaris yemení d'alt ranc ferits per una explosió en la mesquita del complex presidencial. Saleh va ser evacuat a Aràbia Saudita per a rebre tractament,La situació política i social del país va empijorar a lo llarc del 2012, fins que es va conseguir la destitució de Saleh en l'arribada al poder de Abd Rabbuh Mansur al-Hadi, qui participava en el govern de l'anterior dictador. Quan Saleh va tornar a intentar recuperar el poder del país, al-Hadi es va negar i este es va unir als rebels hutíes, que inicialment s'havien alçat en armes contra ell,El govern de tongada va ser derrocat pels rebels hutíes el 22 de giner de 2015, començant la Guerra civil yemení i l'intervenció liderada per Aràbia Saudita en Yemen.

Actualment el país està sofrint una de les pijors catàstrofe humanitàries d'Orient Mig per la falta d'aliments i els civils estan atrapats a causa del control que Aràbia Saudita eixercix dels ports i els aeroports. La guerra continua, a on combaten per un costat la coalició liderada per Aràbia Saudita en defensa del-Hadi (suní) i els rebels hutíes en ajuda d'Iran (chiïta).

Síria: la revolució dels 13 anys

Artícul principal → Caiguda de la dinastia Ásad.

Bombardejos de l'eixèrcit sobre la ciutat d'Homs.

Mentres la democràcia havia triumfat en Tunis i en Egipte, i la victòria rebel en Líbia estava cada volta més prop, va haver un atre país en que es varen produir grans manifestacions contra el govern: Síria.

El conflicte es va iniciar en 2011 en una série de protestes pacífiques en contra del govern i en especial del president Bashar al-Torreu, les quals es varen ser intensificant a lo llarc del mateix any. La repressió violenta de les manifestacions va provocar que una part de la societat civil i sectors de l'eixèrcit s'alçaren en armes formant el cridat Eixèrcit Lliure de Síria. Per a finals d'any, els rebels —com es va començar a denominar en els mijos internacionals a els qui s'enfronten en el govern—, havien format una guerrilla en el nort del país en a on intentaven prendre o minar localitats i que posteriorment s'estendria a lo llarc del territori siri.

A inicis de 2012, els rebels havien conseguit dominar moltes localitats del nort del país, pese als contraatacs diaris de l'eixèrcit. La rebelió popular va ser donant peu a enfrontaments armats fins a desembocar en lo que s'ha considerat una guerra civil. En 2012 es varen intensificar de manera creixent els combats, aixina com la durea dels atacs de l'eixèrcit siri a les ciutats parcial o completament ocupades pels rebels, destacant l'ofensiva sobre Homs, que va convertir l'antiga Emesa en la ciutat més danyada de la guerra fins a llavors. La guerra va prendre un curs més sério i decisiu quan entre juny i agost els rebels varen prendre el control de l'est d'Alep i varen mantindre numerosos fronts en la capital, Damasc. La primera continua en enfrontaments diaris que han devastat la ciutat, en la majoria del territori en mans dels rebels en maig de 2013. En Damasc, l'eixèrcit siri va conseguir fer retrocedir als rebels, encara que persistixen combats i atentats en freqüència i intensitat irregulars.

Per a 2013, la violència en el país va aumentar i els combats es vivien en major crueltat. Les batalles en Damasc i Alep tenien a abdós ciutats devastades i en un gran número de morts, en la seua majoria civils. Els rebels varen conseguir dominar la ciutat de Raqqa en març, convertint-l'en la primera capital de província en caure completament. Pero en juny, l'oposició va sofrir una transcendental derrota en la ciutat del-Qusayr, batalla en la que va intervindre l'organisació libanesa Hezbolá. Per un atre costat, el 2013 en la guerra s'ha caracterisat per la creixent internacionalisació que ha tingut el conflicte, sobretot en els seus veïns d'Orient Mig; en Turquia persistixen atacs incendiaris, en El Líban hi ha llançament de missils i en Israel es manté un conflicte bèlic que va en escalada, sobretot des del bombardeig que va efectuar el país judeu en Damasc. La globalisació del conflicte ha donat lloc a diferents respals en cada bando: Occident, liderat per Estats Units, l'Unió Europea i la Lliga àrap, respala als rebels i recolza l'eixida de Torreu; Per la seua banda, Iran, Rússia, China i Cuba, recolzen fidelment al govern i les dos primeres han proporcionat a l'estat grans cantitats d'armament i aporte financer.

El conflicte ya ha deixat més de 600 000 morts, lo que ho convertix en la guerra més gran de l'última década, la crisis humanitària més brutal de el XXI i el conflicte més sanguinós de la Primavera Àrap. En 2014, els combatents del Estat Islàmic se sumen a la lluita, empijorant el panorama. Ademés dels problemes com a crisis humanitària i eixida dels habitants a països com Turquia, Líban o Jordània, la guerra civil en Síria ha causat la destrucció del ric patrimoni de Síria, com els caixcos antics de Damasc, Bosra i Alep; les ruïnes de la ciutat de Palmira, el Krak dels Cavallers, la Ciutadella de Saladino o les Llogarets antics del nort de Síria, principalment perpetrat per l'Estat Islàmic en tot els territoris que va aplegar a controlar.

A finals de 2024 una ràpida ofensiva dels rebels va provocar la caiguda del règim i l'exili del-Torreu.

Baréin: la resposta més violenta

Artícul principal → Rebelió en Baréin de 2011-2012.

Al voltant de 10 000 persones manifestandose durant la marcha de llealtat als màrtirs

Les protestes en Baréin varen començar el 14 de febrer i inicialment tenien com a objectiu conseguir una major llibertat política i el respecte dels drets humans; no tenien l'intenció d'amenaçar directament a la monarquia.

La frustració persistent entre la majoria chií per ser governada pel govern sunita va ser una de les principals causes, pero les protestes en Tunis i Egipte se citen com l'inspiració per a les manifestacions. Les protestes varen ser en gran part pacífiques fins que la policia va realisar un bol abans de l'amanecer el 17 de febrer per a expulsar als manifestants de Pearl Roundabout en Manama, en la que la policia va matar a quatre manifestants. Despuix del bol, alguns manifestants varen començar a expandir els seus objectius a un cridat al fi de la monarquia. El 18 de febrer, les forces de l'eixèrcit varen obrir fòc contra els manifestants quan intentaven tornar a entrar en la rotonda, ferint a un d'ells de mort. Al sendemà, els manifestants varen tornar a ocupar Pearl Roundabout en acabant de que el govern ordenara la retirada de les tropes i la policia. Els dies següents varen vore grans manifestacions; el 21 de febrer, una Reunió d'Unitat Nacional progubernamental va atraure a decenes de mills, mentres que el 22 de febrer el número de manifestants en la Rotonda de la Perla va alcançar el seu punt màxim en més de 150.000 en acabant de que més de 100.000 manifestants marcharen allí i anaren atacats per l'eixèrcit de Baréin que va matar al voltant de 20 i varen ferir a més de 100 manifestants. El 14 de març, les forces del CCEAG (compostes principalment per tropes sauditas i dels Emirats Àraps Units) varen ser solicitades pel govern i varen ocupar el país. El rei Hamad bin Isa Al Khalifa va declarar l'estat d'emergència de tres mesos el 15 de març i va demanar a l'eixèrcit que reafirmara el seu control a mida que els enfrontaments s'estenien per tot el país. El 16 de març, soldats armats i policies antidisturbis varen rebujar el campament de manifestants en la rotonda de Pearl, en el que, segons informes, varen morir 3 policies i 3 manifestants. Més tart, el 18 de març, el govern va derribar el monument de la Rotonda de la Perla. Despuix de l'alçament de la llei d'emergència l'1 de juny, els partits de l'oposició varen organisar vàries manifestacions importants. Casi diàriament s'han seguit produint protestes i enfrontaments de menor escala fòra de la capital. El 9 de març de 2012, més de 100.000 varen protestar en lo que l'oposició va cridar «la marcha més gran de la nostra història». La resposta de la policia ha segut descrita com una repressió «brutal» contra manifestants pacífics i desarmats, inclosos meges i blogueros. La policia va realisar allanamientos a mijanit en barris chiís, golpizas en retén i negació d'atenció mèdica en una «campanya d'intimidació». Més de 2.929 persones han segut arrestades i a lo manco cinc persones varen morir per tortures mentres es trobaven baix custòdia policial. El 23 de novembre de 2011, la Comissió d'Investigació Independent de Baréin va publicar el seu informe sobre la seua investigació dels fets, trobant que el govern havia torturat sistemàticament a presoners i comés atres violacions de drets humans. També va rebujar les afirmacions del govern de que les protestes varen ser instigades per Iran. Encara que l'informe va concloure que la tortura sistemàtica havia cessat, el govern de Baréin es va negar a ingressar a varis grups internacionals de drets humans i organisacions de notícies, i va retardar la visita d'un inspector de la ONU. Més de 80 persones havien mort des de l'inici de l'alçament.

Inclús una década despuix dels alçament de 2011, la situació en Baréin es va mantindre sense canvis. El règim va continuar la repressió contra totes les formes de disensió. Anys despuix de les manifestacions, se sap que les autoritats de Baréin han accelerat la seua repressió. Han tingut com a blanc a defensors dels drets humans, periodistes, grups polítics chiís i crítics de les rets socials.

Vore també

• Ash-shab yurid isqat an-nizam

Guerres: Guerra Civil Líbia Guerra en Síria Rebelions àraps: Revolució tunecina Revolució egipcíaca de 2011 Revolució yemení Regirada Armada Kurdo de 2012 Conflicte en Líban de 2011-2012 Protestes àraps: Protestes en Argèlia de 2011 Protestes en Baréin de 2011 Protestes en Jordània en 2011 Protestes del Líban en 2011 Protestes en Marroc de 2011 Protestes en Oman de 2011 Protestes en el Sahara Occidental de 2010 Protestes en Djibouti de 2011 Protestes en Kuwait 2011-2012 Protestes en Sudan de 2011-2013 Protestes en atres països islàmics (no àraps): Protestes en Iran de 2011 Rebelió tuareg de 2012 Protestes en Turquia de 2013

Grans revoluciones frut de manifestacions populars: Rebelió Àrap de 1919 Revolució Francesa Revolució Russa Revolucions de 1989 Revolucions de 1820 Revolucions de 1830 Revolucions de 1848