Anar al contingut

Revolucions de 1989

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Revolucions de 1989

Les revolucions de 1989, també conegudes com la Caiguda del Comunisme i a voltes com la Caiguda de les Nacions[1][2] varen ser una ona de moviments democràtics lliberals que varen resultar en el colapse de la majoria dels governs marxistes-leninista en el bloc de l'Est i atres parts del món. Esta ona a voltes es coneix com el "autumne de les nacions",[3][4][5][6][7] un joc de paraules relacionat en el terme "primavera de les nacions", a voltes utilisat per a descriure les revolucions de 1848. Les revolucions de 1989 varen ser un factor clau en la dissolució de l'Unió Soviètica, una de les dos superpotencia mundials d'eixe moment i la dissolució dels règims comunistes en moltes parts del món, tant voluntària com violentament. Estos events varen alterar dràsticament l'equilibri de poder mundial, marcant el final de la Guerra Freda i el començ de l'era posterior a la Guerra Freda.


Les primeres protestes registrades, que varen dur a les revolucions, varen començar en Polònia el 14 d'agost de 1980, la folga general massiva que va conduir als Acorts d'Agost i a l'establiment de Solidaritat, el primer i únic sindicat independent en el bloc de l'Est, el número màxim del qual de membres va alcançar els 10 millons. La principal regió de les revolucions de 1989 va ser Europa Central, començant en Polònia[8][9] en les folgues polaques de 1988, i va continuar en Hongria, Alemània Oriental, Bulgària, Checoslovàquia i Romania. El 4 de juny de 1989, Polònia va portar a terme les primeres eleccions que varen dur a la dissolució del govern comuniste, en Solidaritat obtenint una victòria marejant, lo que va dur a la caiguda pacífica del comunisme en Polònia. Influenciada per Polònia, Hongria va organisar conversacions en format de taula redona i va començar a desmantellar la seua secció del Teló d'Acer. En agost de 1989, més d'una quarta part de la població dels Estats bàltics encadenada físicament durant 675 kilómetros (419.4 mi) en la Via Bàltica protestant per l'ocupació de l'Unió Soviètica,[10] mentres que l'obertura d'una porta fronteriça entre Àustria i Hongria va posar en marcha una reacció en cadena pacífica, en la que el bloc de l'Est es va desintegrar. Açò va conduir a manifestacions massives en ciutats d'Alemània de l'Est i a la caiguda del Mur de Berlín en novembre de 1989, que va servir com a porta simbòlica a la reunificación alemana en 1990. Una característica comuna a estos acontenyiments va ser l'us extensiu de campanyes de resistència civil, demostrant l'oposició popular a la continuació del govern unipartidista i contribuint a la pressió per al canvi.[11] Romania va ser l'únic país en el que els ciutadans i les forces de l'oposició varen utilisar la violència per a derrocar al seu règim comuniste,[12] encara que Romania estava políticament aïllada del restant del bloc de l'Est.


L'Unió Soviètica es va convertir en una república semipresidencial multipartidista a partir de març de 1990 i va celebrar la seua primera elecció presidencial, marcant un canvi dràstic com a part d'el seu programa de reforma. L'Unió Soviètica es va dissoldre en decembre de 1991, lo que va resultar en sèt nous països que havien declarat el seu independència de l'Unió Soviètica, mentres que els estats bàltics varen recuperar la seua independència en setembre de 1991 junt en Ucrània, Geòrgia, Azerbaiyan i Armènia. El restant de l'Unió Soviètica va continuar en l'establiment de la Federació Russa. Albània i Yugoslàvia varen abandonar el comunisme entre 1990 i 1992, moment en el que Yugoslàvia s'hi havia dividit en cinc nous països. Checoslovàquia es va dissoldre tres anys despuix del fi del règim comuniste, dividint-se pacíficament en la República Checa i Eslovàquia l'1 de giner de 1993. Corea del Nort va abandonar el marxisme-leninisme en 1992.[13] Es considera que la Guerra Freda va terminar el 3 de decembre de 1989 durant la Cim de Malta entre els líders soviètics i nortamericans.[14] No obstant, molts historiadors conclouen que la dissolució de l'Unió Soviètica el 26 de decembre de 1991 va ser el verdader fi de la Guerra Freda.[15]


L'impacte d'estos acontenyiments es va sentir en molts estats socialistes del tercer món. Simultàneament en els acontenyiments en Polònia, les protestes en la Plaça de Tiananmén (abril-juny de 1989) no varen conseguir estimular grans canvis polítics en China, pero imàgens influents varen ajudar a precipitar acontenyiments en atres parts del món. Afganistan, Camboya[16] i Mongòlia havien abandonat el comunisme entre 1992 i 1993, ya siga a través de reformes o conflictes. Huit països d'Àfrica o les seues afores també ho varen abandonar, a saber, Etiopia, Angola, Benín, Congo-Brazzaville, Moçambic, Somàlia, aixina com Yemen del Sur, que es va unificar en Yemen del Nort per a formar Yemen en 1990. Les reformes polítiques varen variar, pero els partits comunistes varen perdre el monopoli del poder en tots els països llevat en cinc, China, Cuba, Laos, Corea del Nort i Vietnam. Vietnam, Laos i China varen realisar reformes econòmiques per a adoptar algunes formes d'economia de mercat baix el socialisme de mercat. El panorama polític europeu va canviar dràsticament en l'incorporació dels antics països del bloc de l'Est a l'OTAN i l'Unió Europea, lo que va resultar en una major integració econòmica i social en Europa Occidental i Norteamérica. Moltes organisacions comunistes i socialistes d'Occident varen cedir els seus principis rectors a la socialdemocracia i al socialisme democràtic. En Sudamérica, una marea rosa va començar en Veneçola en 1999 i va molejar la política en atres parts del continent fins a principis de la década de 2000. Mentrestant, en certs països, les seqüeles d'estes revolucions varen resultar en conflictes i guerres, incloent conflictes postsoviéticos que encara persistixen, aixina com guerres a gran escala, en particular les guerres yugoslavo que varen conduir al genocidi bosnio.[17]

Antecedents

[editar | editar còdic]

El síntoma de les Revolucions de 1989 va ser la «perestroika», que va ser iniciada per Mijaíl Gorbachov. Esta política es practicava per a la rehabilitació de la política i l'economia de l'Unió Soviètica.

Encara que varis països del bloc de l'Est havien experimentat en algunes reformes econòmiques i polítiques des dels anys 1970, el adveniment de líder reformiste soviètic Mijaíl Gorbachov en 1985 marcaria la tendència irreversible cap a una lliberalisació major. Durant mediats dels anys 1980, una generació jove de burócratas soviètics, conduïts per Gorbachov, va començar a advocar per la reforma fonamental per a revertir els anys d'estancament de Brézhnev. L'Unió Soviètica afrontava un periodo de declinació econòmica severa i va necessitar la tecnologia occidental i crèdits de països capitalistes per a compensar el seu retart creixent. Les despeses per a mantindre el règim soviètic -els egresos militars, la KGB, subvencions a Estats satèlits- varen socavar encara més l'economia soviètica.[18]


Els primers signes de reforma principal varen vindre en 1986 quan Gorbachov va llançar una política de glásnost (obertura) en l'Unió Soviètica, i va accentuar la necessitat de la reforma econòmica, la perestroika (la reestructuració econòmica). Abans de la primavera de 1989, l'URSS no només havia experimentat un animat debat en els mijos de comunicació sobre la política domèstica, sino també havia sostingut les seues primeres eleccions en múltiples candidats.

Les iniciatives de reforma de Gorbachov inevitablement reverberarían en tots els llocs d'Europa Oriental, sent que en ocasions el propi Gorbachov instaria als líders d'atres països del Pacte de Varsòvia a copiar les polítiques soviètiques, advertint que l'URSS ya no intervindria en pressions polítiques o militars per a defendre governs estrangers contraris a acceptar la perestroika, inaugurant aixina la Doctrina Sinatra.[18]

Les reformes de Mijaíl Gorbachov varen tindre efectes en els països d'Europa de l'Est que estaven baix el domini de l'Unió Soviètica. Estos països, al no contar en el respal econòmic i militar dels soviètics varen iniciar les seues pròpies revolucions, encara que l'idea de Gorbachov era que els canvis es feren dins del Pacte de Varsòvia. El respal econòmic que donava l'URSS als països satèlits, era insostenible per a l'economia soviètica en crisis, per la qual cosa, el govern rus va expressar que les relacions econòmiques serien d'acort a les condicions del mercat mundial. És aixina com Polònia, la República Democràtica d'Alemània, Hongria, Checoslovàquia, Yugoslàvia i Romania varen iniciar la seua lluita contra el comunisme.[19]

Revolucions en Europa oriental

[editar | editar còdic]

Polònia

[editar | editar còdic]

En Polònia va ocórrer el procés de canvi polític per mig del sindicat “Solidaritat” que -en la pràctica- constituïa el major moviment d'oposició política al govern comuniste, des de 1981. Les folgues massives patrocinades per “Solidaritat” d'abril a setembre de 1988 paralisen al país i mostren que dit sindicat posseïx una notable influència sobre les masses polaques, prou major a lo esperat pel règim; esta situació motiva al règim militar del general Wojciech Jaruzelski a negociar en Solidaritat per a que líders polítics no comunistes puguen unir-se al govern; el règim de Jaruzelski tractava d'evitar una repressió violenta en notar que esta no havia servit per a neutralisar a Solidaritat a inicis de la década de 1980.

Estos pactes varen permetre iniciar els denominats “Acorts de la Taula Redona” de 6 de febrer al 4 d'abril de 1989, a on s'establixen el reconeiximent llegal del sindicat Solidaritat i l'obertura d'un procés de transició democràtica en eleccions al parlament de Polònia i a un recentment restaurat Senat de Polònia fixant els comicis per al 4 de juny. El Partit Obrer Unificat Polac (POUP), orgue del règim comuniste, va acceptar els acorts a canvi de la cessació de les folgues massives patrocinades per “Solidaritat”.[20] El 18 de decembre de 1988, en la capital Varsòvia, es va fundar el Comité Ciutadà Solidaritat, dedicat a promoure la política de dit sindicat.[21]


Les eleccions són només parcialment lliures, puix si ben el recent creat Senat té 100 escans disponibles per a tots els grups polítics, en el Sejm només es creen 161 nous escans, sent que tots els ya existents (299 escans) continuaran en poder del Partit Obrer Unificat Polac (POUP) despuix de les eleccions polaques del 4 de juny. Al mateix temps, el govern de Jaruzelski encara dispon del monopoli dels mijos de comunicació i posseïx majors recursos per a la propaganda electoral.[22]

Aixina i tot, els resultats de les eleccions del 4 de juny, resulten per complet adversos al règim comuniste: els candidats favorits per “Solidaritat” ocupen 99 escans del Senat (el restant ho ocupa un candidat independent, també opositor al règim[23]) i guanyen 160 dels 161 escans disponibles en el Sejm (l'escan restant ho obté un candidat comuniste), lo que demostra que el respal popular al règim comuniste és molt escàs en la realitat.[22][24]

El bloc parlamentari que sosté al govern comuniste escomença a dissoldre's davant els resultats adversos, en tant alguns líders reformistes del POUP advoquen per a que el sector més conservador del règim de Jaruzelski accepte les vàries reformes plantejades per Solidaritat en l'economia i la política del país. El govern de l'URSS expressa la seua negativa a prestar respal polític o militar al règim comuniste polac i esta notícia accelera la descomposició del bloc governamental en el Sejm, este fet facilita que el 24 d'agost de 1989 sorgixca en Polònia el primer govern no comuniste des de 1948, presidit per Tadeusz Mazowiecki.[25][26] El 30 de decembre el Parlament polac va modificar el nom oficial del país, que de República Popular de Polònia va passar a recuperar el seu nom tradicional de 1918 República de Polònia, ademés d'introduir importants canvis polítics i econòmics, eliminant l'unipartidismo dominat pel POUP, permetent la formació de nous grups polítics, i instaurant reformes a favor del lliure mercat i la propietat privada.[27] En estes reformes, Mazowiecki va forçar eleccions presidencials multipartidarias i lliures, a ser realisades en novembre de 1990. En eixos comicis seria elegit president de Polònia el líder màxim del sindicat “Solidaritat”, l'obrer electriciste Lech Walesa, derrotant en segon regrés el 9 de decembre al candidat independent Stanisław Tymiński, un empresari resident en Canadà.[28]

Hongria

[editar | editar còdic]

AP


Des de la década de 1960 Hongria estava regida pel veterà líder comuniste János Kádár, qui havia tractat de preservar el sistema polític del marxisme-leninisme per mig d'algunes concessions a la millora del nivell de vida de la població hongaresa, en lo que el mateix Kádar va designar com a “comunisme goulash”. D'esta manera el règim hongarés mantenia el monopoli del poder fermament en mans del moviment comuniste pero permetent a la població hongaresa una llibertat de contactes en països no comunistes en una escala prou major a l'existent en el restant d'Europa Oriental; igualment la repressió política i la censura, encara que visibles, resultaven molt manco severes que les d'atres països comunistes. Kádár havia guanyat també el respal de les masses per mig del otorgamiento de comoditats materials superiors a les que podien obtindre els habitants del restant del Pacte de Varsòvia, evitant ademés el cult a la personalitat tan visible en atres líders comunistes, en lo que el descontent popular en Hongria va estar baix control durant vàries décades.[29]

No obstant, la situació econòmica d'Hongria era problemàtica des de mediats de la década de 1980, l'estancament de l'economia i el descens de la productivitat es feyen evidents, i la “lliberalisació” impulsada per Kádár feya que els hongaresos notaren en major cruor que el seu país quedava cada volta més ressagat davant els estats capitalistes sobre nivell de vida de la població comuna. Encara que Kádár ambicionaba quedar-se en el poder fins a 1990, la seua mala salut i l'impossibilitat de satisfer les noves demandes de les masses varen forçar la seua renúncia en maig de 1988 als casi 76 anys d'edat, esperant que una nova dirigencia del Partit Socialiste Obrer Hongarés (PSOH) poguera enfrontar millor la crisis.[29] El nou secretari general, Károly Grósz, va recolzar establir reformes econòmiques de cort capitalista, pero sense acceptar el multipartidisme, lo que va debilitar la seua posició a l'interior del PSOH, mentres que el seu primer ministre, Miklós Németh, requeria iniciar reformes econòmiques pero també polítiques, i fer-ho lo abans possible (de fet Németh va tindre l'idea d'acceptar que ciutadans d'Alemània Oriental usaren a Hongria com a “escala” per a fugir cap a la RFA), a l'hora que en maig de 1989 una orde de Németh generava la destrucció de la “tanca fronteriça” entre Hongria i Àustria lo que es va portar a terme el 27 de juny en la localitat hongaresa de Sopron entre el ministre d'Exteriors Gyula Horn i el seu colega austríac Alois Mock; semanes despuix el 19 d'agost es va portar a terme, en dit lloc, el Pícnic Paneuropeo durant el qual varis alemans orientals varen creuar la frontera per a anar a Alemània Occidental.[30][18][31]


Els reformistes del PSOH varen conseguir també en maig de 1989 la rehabilitació pública de la fallanca sublevació antisoviética de 1956, event conclós el 16 de juny en un funeral d'estat per al líder de dita revolució, Imre Nagy, a on varen assistir 100.000 persones en Budapest, situació impensable a penes uns mesos abans. En dit acte, portat a terme en la Plaça dels Héroes de Budapest, va donar un discurs Viktor Orbán, futur primer ministre del país, demanant la retirada de les tropes soviètiques.[32] La reivindicació oficial de Nagy (i del tumult de 1956), i la situació política a on les masses exigien la lliberalisació política del país suponien un franc desafiu a l'ala conservadora del PSOH, crisis accentuada en la mort del vell Kádar el 6 de juliol. Aixina, en el Congrés del PSOH celebrat el 7 d'octubre del mateix any la dirigencia de Grósz va ser desplaçada per una facció de líders més jóvens, ansiosos de reformar l'Estat hongarés seguint els models polítics i econòmics d'Europa Occidental. El PSOH es autodisolvió i es va crear el Partit Socialiste Hongarés (PSH), basat en líders reformistes relacionats en la socialdemocracia abans que al comunisme.[33][34][35]


Casi immediatament la Constitució de 1949 va ser radicalment modificada en una série de sessions parlamentàries del 16 al 20 d'octubre de 1989, resultant en una nova série de lleis que permetien el multipartidisme i reformaven dràsticament l'Estat. El 23 d'octubre, data de l'aniversari de l'inici de la revolució de 1956, el president interí Mátyás Szűrös va proclamar la República d'Hongria, des d'un balcó de l'edifici del Parlament, en Budapest, deixant d'existir la "República Popular d'Hongria" creada pels comunistes i el govern es va convertir en un gabinet d'experts i consellers sense partidisme.[36][37][38][39] Les paramilitars Milícies Obreres, creades en 1957 para sostingues del règim comuniste, varen ser abolides per a que les seues funcions quedaren solament en mans de l'eixèrcit professional.[40][41] Es varen celebrar eleccions parlamentàries en març de 1990, guanyant per àmplia majoria les forces polítiques favorables al capitalisme i el multipartidisme, que ungieron primer ministre a József Antall, primer governant no comuniste d'Hongria des de 1948.[42]

Alemània Oriental

[editar | editar còdic]


El Mur de Berlín va caure en la nit del dijous 9 de novembre al divendres 10 de novembre de 1989, 28 anys despuix de la seua construcció. L'obertura del mur, coneguda en Alemània en el nom de die Wende (en alemà el Canvi), va ser conseqüència de les exigències de llibertat de circulació en l'ex-RDA i les #evasió constants cap a les embaixades de països del Pacte de Varsòvia (especialment Checoslovàquia i Hongria) i cap a la frontera entre Hongria i Àustria, països que varen impondre menys restriccions per als germanoorientales des del 23 d'agost.[18] En el més de setembre, més de 13 000 alemans orientals varen emigrar cap a Hongria per a passar des d'allí a territori austríac, sifra mai vista abans d'emigrants en tan poc temps.[43] El 30 de setembre el ministre d'Assunts Exteriors d'Alemània Occidental, Hans-Dietrich Genscher, li va anunciar als refugiats que estaven en el jardí de l'embaixada de la RFA en Praga, la capital checoslovaca, que la seua eixida havia segut aprovada.[44]


Cap al final de 1989 varen començar manifestacions massives en contra del govern de la República Democràtica Alemana (RDA), que precisament el 7 d'octubre d'eixe mateix any complia 40 anys de creació oficial; de fet, les manifestacions de protesta contra el govern en Leipzig i Dresde varen ser molt concorregudes i varen alcançar varis mils de participants, en lo que empañaron els festejos de l'aniversari, promoguts pel governant Partit Socialiste Unificat d'Alemània (PSUA/SIGAU). De fet en Leipzig l'Iglésia de Sant Nicolás va congregar a molta gent que protestava i es va convertir en símbol de les protestes, cridades manifestacions del dilluns.[18][45][46][47][48][49] El secretari general del PSUA/SIGAU, Erich Honecker, va renunciar al seu càrrec el 18 d'octubre de 1989 per a tractar de calmar la situació, sent reemplaçat per Egon Krenz pocs dies més tart.[50][49] El règim de Krenz no semblava dispost a seguir tendències democratizadoras, pero els buits llegals permetien que proseguira la fuga de germanoorientales cap a Alemània Occidental usant a atres països d'Europa Oriental com a “llocs de trànsit”, en el consegüent descrèdit del règim de la RDA.[50]


El 4 de novembre va tindre lloc la Manifestació de Alexanderplatz en la que el poble germanooriental va demanar profundes reformes polítiques.[51][52] Despuix del 6 de novembre es va fer públic el proyecte d'una nova llegislació de la RDA per a viajar, que va rebre dures crítiques, i el govern checoslovac va protestar per vies diplomàtiques per l'aument de l'emigració des de la RDA a través de Checoslovàquia. El SIGAU va decidir, el 7 de novembre, regular els viages a l'exterior, facilitant-los, com una forma de contindre els reclams populars i mantindre el control de la situació. El 9 de novembre es va promulgar un pla que permetia obtindre en molta facilitat passes fronteriços per a viages de visita. Es va elaborar un model en el Consell de Ministres, que es va decidir eixe mateix dia abans de les 18.00 i que devia ser publicat i difòs en forma de circular a les 04.00 del dia següent per les agències de notícies, encara que va haver una objecció al procediment per part del Ministeri de Justícia. Paralelament, el model del Ministeri seria estudiat a mijanit en el Comité Central (ZK) i es modificaria llaugerament.[53]

El mateix 9 de novembre, en conferència de prensa a les 19.00 hores, el cap màxim del SIGAU en Berlín Oriental, Günter Schabowski, va informar que el govern de la RDA anulava les antigues restriccions per al creuament de fronteres entre les dos Alemanias. Va haver una pregunta del periodiste italià Riccardo Ehrman, de l'agència de notícies ANSA, sobre el moment en que les noves órdens entrarien en vigència, a lo que Schabowski va respondre “ara mateixa, de colp i repent”.[54][18][55] Tals paraules varen ser retransmeses per la prensa reunida davant Schabowski i per la televisió oficial de la RDA, que cobria en viu la conferència, i varen causar un immediat impacte entre les masses germanorientales de Berlín Oriental, al punt que a penes dos hores despuix varis mils de persones s'havien congregat front al Mur de Berlín reclamant als guàrdies de la RDA el seu dret a creuar la frontera conforme a la orde de Schabowski.[56]


Els guàrdies fronteriços de la Volkspolizei no varen rebre órdens d'obrir la frontera, pero tampoc de repelir a l'enorme massa o dispersar-la per la força, sent que la gran cantitat de persones esperant creuar cap a la zona occidental feya riesgosa i impopular tota decisió d'usar la violència. Cap a les 22.45 hores, els caps de la Volkspolizei adscrits al Mur varen decidir obrir els passos fronteriços en el consentiment tácito del govern de la RDA, en tant no rebien senyes de que la orde de Schabowski haguera segut revocada. En això, pràcticament el Mur de Berlín va perdre la seua raó de ser eixa mateixa nit, en tant mils de germanoorientales creuaven la “frontera interior” en només mostrar el seu document d'identitat als hòmens de la Volkspolizei, procediment inimaginable des de que el Mur es va edificar en 1961.[57][55]

A l'atre costat del Mur s'havia conegut la notícia que la RDA permetia el lliure trànsit als seus ciutadans i una gran massa de berlinesos de l'oest va acodir a presenciar l'insòlit event i rebre als nouvinguts, generant-se una improvisada festa popular en la terra de ningú aledaño al Mur. En la matinada del 10 de novembre varis mils de persones d'abdós costats del Mur varen començar a obrir grans forats en les parets usant picos i martells, o a encaramallar-se sobre l'estructura, sense ser detinguts pels guàrdies fronteriços d'abdós zones.[58]

Després de difondre's en imàgens televisives i fotografies la Caiguda del Mur de Berlín es varen produir acceleradament les revolucions de Checoslovàquia, de Bulgària, i de Romania. L'1 de decembre la Cambra Popular, el parlament germanooriental, va suprimir la disposició de la Constitució de la RDA que concedia al SIGAU el monopoli del poder.[59] El 3 de decembre Egon Krenz va renunciar com a secretari general del SIGAU, sent l'últim en ocupar eixe càrrec,[50] i el 6 del mateix més va renunciar com a president del Consell Nacional de Defensa i president del Consell d'Estat de la RDA, succeint-li en este últim càrrec Manfred Gerlach, president del Partit Lliberal-Demócrata d'Alemània.[50][60]

El 20 de febrer de 1990 una atra reforma de la Constitució va eliminar la menció al Front Nacional de la República Democràtica Alemana, el front popular que liderava el SET, desapareixent definitivament.[61] El 18 de març es varen portar a terme les primeres eleccions lliures de la RDA, guanyant la coalició Aliança per Alemània. El 3 d'octubre de 1990 la RDA i la RFA es varen fusionar en un sol Estat, en la qual Alemània quedava reunificada.[62][63]

Checoslovàquia

[editar | editar còdic]

Per a l'inici del descontent popular en Checoslovàquia cal remontar-se a l'any 1977, data en que un grup d'intelectuals, seguint la llínea de l'esperit de la Primavera de Praga, de 1968, publicaven un manifest denominat “Carta 77”, en el que expressaven la seua dissidència en el règim establit.[64][55]


En 1989, el temps de canvis en Europa, les masses de Checoslovàquia sabien sobre la radical transformació del socialisme soviètic per mig de la perestroika i varen tindre notícies de les caigudes de règims en països propencs com Polònia i la RDA a través de la ràdio estrangera (com a Radi Free Europe), pero advertien que l'èlit política del seu país refusava aplicar canvis en el mateix sentit. El 17 de novembre de 1989 en Praga la policia va atacar a mils d'estudiants que protestaven contra el règim comuniste. Este succés va provocar l'inici de les manifestacions massives. Es va crear el Fòrum Cívic dirigit pel dramaturc Václav Havel, i dins del Partit Comuniste de Checoslovàquia (PCC/KSČ) s'evidenciaven lluites de poder entre sectors inmovilista com Gustáv Husák i reformistes com Ladislav Adamec, com a conseqüència es crea un clima tens.[18][55][65]

El 24 de novembre va renunciar el Presidium de el PCC, inclós el secretari general Miloš Jakeš, i va ser elegit com el seu successor Karel Urbánek, un comuniste moderat.[66][55] El mateix dia la televisió federal va mostrar imàgens de les protestes del 17 de novembre aixina com el primer discurs televisat de Václav Havel, que tractava principalment sobre la folga general.[67][55]


Despuix de la folga general del 27 de novembre de 1989 i la falta del respal de l'aliat soviètic, el Partit Comuniste de Checoslovàquia va abandonar el poder. El fins a llavors valedor de l'ortodòxia comunista, Gustáv Husák, dimitia el 10 de decembre com a President de la República. El nou Primer ministre Marián Čalfa, successor de Adamec des del 7 de decembre, va assumir interinamente la presidència del país.[68][69][65] Els acontenyiments es varen precipitar i abans de finalisar l'any 1989 Václav Havel va accedir a la jefatura de l'Estat i el reformiste Alexander Dubček a la presidència del Parlament; Čalfa va recolzar la candidatura de Havel per a president.[70][71] En juny de 1990 es varen celebrar eleccions democràtiques de les que eixirien vencedors el Fòrum Cívic i el Públic Contra la Violència, variant eslovaca del primer.[72][73][74][75][65]

L'evolució política i les escissions posteriors d'estos partits s'anaven a plasmar durant els anys 1991 i 1992, aixina com un poderós moviment nacionaliste secessioniste que es traduiria en l'independència entre la República Checa i Eslovàquia en l'any 1993, dissolent-se Checoslovàquia.[76] Václav Havel es convertiria en el primer president de la República Checa i Václav Klaus en Primer ministre, mentres que en Eslovàquia seria Vladimír Emčiar el nou cap d'Estat. En 2004 abdós països varen ingressar de forma conjunta en l'Unió Europea.[77]

Bulgària

[editar | editar còdic]

Bulgària s'havia mantingut baix un règim comuniste sense modificacions apreciables des de que en 1954 el líder comuniste Tódor Zhívkov es convertira en el cap màxim del Partit Comuniste Búlgar (PCB) en concordancia en el desgel promogut per Nikita Jruschov, seguint des de llavors una política d'alliniació absoluta en l'Unió Soviètica, tant en qüestions domèstiques com de política exterior, mantenint la corrent més fidel a Moscou dins del Pacte de Varsòvia.[78]


De fet, Zhívkov havia copiat virtualment tots els programes del règim soviètic de tanda durant les seues 35 anys de mandat i va refusar adaptar-se a les directrius de l'URSS quan Mijaíl Gorbachov va adoptar la perestroika i la glásnost des de 1985. Al no tindre Bulgària fronteres comunes en l'URSS i al no tindre una importància estratègica per als soviètics en els Balcans, Gorbachov es va abstindre d'eixercir major pressió sobre Zhívkov.[78]

No obstant, alguns líders del Partit Comuniste Búlgar tramaron la destitució de Zhívkov aprofitant la seua alvançada edat (78 anys) i davant el temor que en Bulgària esclataren protestes galliponteres similars a les ocorregudes en Alemània Oriental.[79] Quan en Bulgària es va saber de la caiguda del Mur de Berlín en la matinada del 10 de novembre de 1989 va haver un colp dins de la direcció del Partit Comuniste per a pressionar a Zhívkov per a que dimitira de colp i repent, per a aixina evitar que les masses populars escaparen al control estatal, com havia ocorregut en Berlín a penes unes hores abans.[79][78] En la vesprada del mateix 10 de novembre va ser elegit secretari general del Partit Comuniste Petar Mladenov, un reformiste que iniciaria el camí cap al final del socialisme.[80][79]

Moscou aparentment va aprovar el canvi de liderage, degut a que Zhívkov s'havia opost a les polítiques de Gorbachov. El nou règim immediatament va derogar les restriccions a les llibertats d'expressió i reunió permetent la primera manifestació el 17 de novembre, aixina com la formació de moviments anticomunista. Nou d'estos es varen unir formant l'Unió de Forces Democràtiques (UFD) el 7 de decembre; la UDF no estava satisfeta en la renúncia de Zhívkov i va demandar reformes democràtiques, sent la principal l'abolició del mandat constitucional del liderage del PCB. El 10 de juny de 1990 es varen celebrar les primeres eleccions lliures en 4 décades que va guanyar el nou Partit Socialiste Búlgar (PSB) sorgit despuix de la autodisolución del PCB eixe mateix any.[81][82]

Romania

[editar | editar còdic]

La dimissió del president checoslovac Gustáv Husák el 10 de decembre de 1989 va supondre la caiguda del règim comuniste en Checoslovàquia, deixant a la Romania de Ceaușescu com l'únic règim comuniste de llínea dura restant en el Pacte de Varsòvia.[83][84]


Despuix de reprimir la rebelió de Braşov en 1987, Nicolae Ceauşescu va ser reelegit per atres cinc anys com a líder del Partit Comuniste Rumà (PCR) en novembre de 1989, lo que indicava la seua intenció de capejar els tumults anticomunista que s'estenien pel restant d'Europa. Mentres Ceauşescu es preparava per a una visita d'Estat a Iran, el seu Securitate va ordenar l'arrest i exili d'un ministre calvinista hongarés local, László Tőkés, el 16 de decembre, per sermones que ofenien al règim. Tőkés va ser capturat, pero solament en acabant de que esclataren greus disturbis. Timişoara va ser la primera ciutat en reaccionar el 16 de decembre i els disturbis civils varen continuar durant cinc dies.[55][85]

Al principi, les forces de seguritat varen obedir les órdens de Ceaușescu de disparar als manifestants. En el matí del 22 de decembre, l'eixèrcit rumà va canviar sobtadament de bando. Açò va ocórrer en acabant de que s'anunciara que el ministre de defensa, Vasile Milea, s'havia suïcidat despuix de ser desemmaixquerat com a traïdor. Es va sugerir que solament va intentar incapacitar-se per a ser rellevat del càrrec, pero la bala va impactar en una artèria i va morir poc despuix. [86] Creent que Milea havia segut realment assessinat, els soldats rasos es varen unir pràcticament en massa a la revolució.[87] Els tancs de l'eixèrcit varen començar a alvançar cap a l'edifici del Comité Central, en multituts apiñándose a la seua entorn. Els alborotadores varen forçar les portes de l'edifici del Comité Central en un intent de capturar a Ceaușescu i a la seua esposa, Elena, que s'acostaven a pocs metros de la parella. Varen conseguir escapar a través d'un helicòpter que els esperava en el terrat de l'edifici.[88][18][85]

La tensió política va desembocar en Bucarest, la capital rumana, el 21 de decembre de 1989 quan Ceaucescu es va trobar en que una manifestació per a glorificar al seu règim i a ell, es va convertir en una jagantesca protesta civil. Eixe mateix dia va esclatar una insurrecció a nivell nacional, recolzada per les forces armades i resistida majorment per la Securitate, la policia política del règim.[88][89]


Despuix de varis dies de violència, i varis centenars de morts, el govern comuniste va ser derribat quan Ceaucescu i la seua dòna varen fugir de Bucarest en helicòpter el 22 de decembre i varen abandonar la sèu de govern als manifestants i les tropes rebels, que varen véncer la resistència armada de la Securitate.[89] Ceaucescu i la seua esposa varen ser capturats per tropes rebels mentres tractaven de fugir de Romania, sent jujats sumariamente i eixecutats en un quarter propenc a la ciutat de Târgovişet el 25 de decembre de 1989.[18][90][91][89][85] Esta revolució va causar més de 2,000 morts i va posar fi al procés revolucionari en Europa Oriental en 1989.[88]

A diferència dels seus partits afins del Pacte de Varsòvia, el PCR simplement es va dissoldre. Cap partit rumà actual que es proclamara successor seu ha segut elegit per a la llegislatura des del canvi de sistema. No obstant, antics membres del PCR han eixercitat un paper important en la política rumana posterior a 1989. Tots els presidents rumans fins a l'elecció de Klaus Iohannis en 2014 eren antics membres del Partit Comuniste.

Els anys posteriors a la destitució de Ceaușescu no varen estar exents de conflictes, i es varen produir una série de "Mineríadas" organisades per miners insatisfets del [vall de Jiu]]. La Mineríada de juny de 1990 es va tornar mortal en acabant de que estudiants universitaris, les "Golaniadas", realisaren una protesta d'un més contra la participació de exmiembros del PCR i de la Securitate en les eleccions generals rumanes de 1990.[92]

Albània

[editar | editar còdic]

En la República Popular Socialista d'Albània, Enver Hoxha, qui va dirigir Albània durant quatre décades, va morir l'11 d'abril de 1985.[93] El seu successor, Ramiz Alia, va començar a obrir gradualment el règim des de dalt. En 1989, els primers tumults varen començar en Shkodra i es varen estendre a atres ciutats.[94] Finalment, el règim existent va introduir certa lliberalisació, incloses mides en 1990 que otorgaven llibertat per a viajar a l'estranger. Es varen iniciar esforços per a millorar els llaços en el món exterior. Les eleccions de març de 1991, les primeres eleccions lliures en Albània des de 1923 i solament les terceres eleccions lliures en l'història del país, varen deixar als antics comunistes en el poder, pero una folga general i l'oposició urbana varen dur a la formació d'un gabinet de coalició que incloïa a no comunistes. El 22 de març de 1992 es varen celebrar eleccions parlamentàries en Albània, en un segon regrés de votació per a onze escans el 29 de març,[95] en mig del colapse econòmic i el malestar social.

Unió Soviètica

[editar | editar còdic]

En acabant de que el referèndum de març de 1991 confirmara la preservació de l'Unió Soviètica, pero en una forma més flexible, un grup d'intransigents soviètics representats pel vicepresident Gennadi Yanayev va llançar un colp d'Estat intentant derrocar a Gorbachov en agost de 1991. Borís Yeltsin, llavors president de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia, va reunir al poble i a gran part de l'eixèrcit contra el colp i l'esforç va colapsar. Encara que restaurada en el poder, l'autoritat de Gorbachov havia segut irreparablemente socavada. Gorbachov va renunciar com a Secretari General del Partit Comuniste despuix del colp, i el Soviet Suprem va dissoldre el Partit i va prohibir tota activitat comunista en sol soviètic. A penes unes semanes despuix, el govern va concedir als estats bàltics la seua independència el 6 de setembre.

Durant els següents tres mesos, una república despuix d'una atra va declarar la seua independència, principalment per temor a un atre colp. També durant este temps, el govern soviètic es va tornar inútil quan el nou govern rus va començar a fer-se càrrec de lo que quedava d'ell, inclós el Kremlin. El penúltim pas es va produir l'1 de decembre, quan els votants de la segona república més poderosa, Ucrània, varen votar abrumadoramente a favor de separar-se de l'Unió Soviètica en un referèndum. Açò va posar fi a qualsevol possibilitat realista de mantindre unida a l'Unió Soviètica. El 8 de decembre, Yeltsin es va reunir en els seus homòlecs d'Ucrània i Bielorússia i va firmar els Acorts de Belavezha, declarant que l'Unió Soviètica havia deixat d'existir. Gorbachov va denunciar açò com a illegal, pero feya temps que havia perdut qualsevol capacitat d'influir en els acontenyiments fòra de Moscou.[96][97]


Finalment el 25 de decembre de 1991 Gorbachov va renunciar al seu càrrec i l'Unió Soviètica va deixar d'existir formalment el 26 de decembre de 1991.[98][99]

Yugoslàvia

[editar | editar còdic]

Yugoslàvia, pese que no era part del Pacte de Varsòvia, va perseguir el seu "pròpia versió del comunisme" baix el liderage de Josip Broz Tito, héroe de la resistència antinazi en la Segona Guerra Mundial i qui governava el país de facto des de 1945. Yugoslàvia era -a diferència dels seus veïns- un estat multiétnico que Tito va poder mantindre a través d'una doctrina patriòtica yugoslavo de "germandat i unitat", sent que el propi Tito, ètnicament croata, . Les tensions entre les #ètnia varen començar a escalar, no obstant, en la Primavera Croata de 1970-1971, un moviment de reivindicació cultural que es va tornar en corrent política per a una major autonomia croata, que va ser suprimit. Els canvis constitucionals es varen instituir en 1974, i les modificacions a la Constitució yugoslavo en 1974 varen tornar alguns poders federals a les repúbliques i províncies constituents. Despuix de la mort de Tito en 1980, les tensions ètniques varen créixer.

En giner de 1990, es va convocar un Congrés de la Lliga de Comunistes de Yugoslàvia per a resoldre les disputes entre els seus partits constituents. Davant l'eliminació dels números complets, els comunistes eslovens i croates varen abandonar el Congrés el 23 de giner de 1990, posant fi al partit comuniste de Yugoslàvia. Abdós partits de les dos repúbliques occidentals varen negociar eleccions multipartidistas lliures en els seus propis moviments d'oposició.

El 8 d'abril de 1990, la coalició democràtica i antiyugoslava cridada "Oposició democràtica d'Eslovènia"" va guanyar les eleccions en Eslovènia, mentres que el 22 d'abril de 1990 les eleccions croates varen resultar en una victòria aplastant per a la nacionalista Unió Democràtica Croata (HDZ) dirigida per Franjo La teuađman. Els resultats varen ser molt més equilibrats en Bòsnia i Hercegovina i en Macedònia en novembre de 1990, mentres que les eleccions parlamentàries i presidencials de decembre de 1990 en Sèrbia i Montenegro varen elegir a Slobodan Milošević i els seus partidaris. Mai es varen portar a terme eleccions lliures a nivell de la federació.

Els líders eslovens i croates varen començar a preparar plans per a la secessió de la federació, mentres que una part dels serbis de Croàcia va començar la cridada Revolució dels troncs, una insurrecció organisada per Sèrbia que conduiria a la creació de la regió separatista de SAO Krajina. En el referèndum d'independència eslové del 23 de decembre de 1990, el 88,5% dels residents varen votar per l'independència de les dos repúbliques. En el referèndum d'independència croata del 19 de maig de 1991, el 93,24% va votar per l'independència.

Les creixents tensions ètniques i nacionals es varen vore spor l'impuls per l'independència i varen conduir a les guerres yugoslavo

Les revolucions fòra d'Europa oriental

[editar | editar còdic]

En febrer de 1986, en una de les primeres revolucions pacífiques de moviments de masses contra una dictadura, la Revolució del Poder Popular en Filipines va derrocar pacíficament al dictador Ferdinand Marcos i va instalar a Cor Aquino com a presidenta.


l'efecte va dominar de les revolucions de 1989 també va afectar a atres règims. El règim de apartheid surafricà i la dictadura militar de Pinochet en Chile varen ser desmantellats gradualment durant la década de 1990 a mida que Occident va retirar la seua finançació i respal diplomàtic. Argentina, Ghana, Indonèsia, Nicaragua, Corea del Sur, Surinam, Taiwan i Yemen, entre atres països, varen elegir governs democràtics.

Els recontes exactes del número de democràcies varien segons els criteris utilisats per a l'evaluació, pero segons algunes mides a fins de la década de 1990 hi havia més de 100 democràcies en el món, un aument notable en solament unes poques décades.

Nacions socialistes o comunistes

[editar | editar còdic]

Les reformes en l'Unió Soviètica i els seus països aliats també varen dur a canvis dramàtics en els Estats comunistes i socialistes anara d'Europa.

Atres nacions

[editar | editar còdic]

Molts partits polítics i grups militants recolzats pels soviètics en tot lo món varen sofrir desmoralisació i pèrdua de financiamiento.

Al mateix temps, molts estats autoritaris anticomunista, anteriorment recolzats per Estats Units, varen vore gradualment una transició la democràcia.

Països que varen tindre governs d'estil socialiste despuix de 1991:

Atres conseqüències:

  • Israel Israel - En 1990, l'Unió Soviètica finalment va permetre la lliure emigració de judeus soviètics a Israel. Abans d'açò, els judeus que intentaven abandonar l'URSS varen enfrontar persecució. Els que varen tindre èxit varen aplegar com a refugiats. En els anys següents, al voltant d'un milló de ciutadans soviètics varen emigrar a Israel. Encara que existia la preocupació de que alguns dels nous immigrants solament tenien una conexió molt tènue en el judaisme, i molts estaven acompanyats per parents no judeus, esta ona massiva de migració va dur grans cantitats de judeus soviètics altament educats i va canviar llentament la naturalea demogràfica d'Israel. Ademés, mils de judeus etíops varen ser rescatats per les Forces de Defensa d'Israel en 1991.

Impacte

[editar | editar còdic]

Fi de la Guerra Freda

[editar | editar còdic]

Despuix de les revolucions de 1989 va terminar la Guerra Freda.[103] George H. W. Bush i Mijaíl Gorbachov en Malta el 3 de decembre de 1989, varen declarar el fi de la Guerra Freda.[103] Dos anys despuix de la Revolució de 1989, el Pacte de Varsòvia es va dissoldre l'1 de juliol de 1991, les repúbliques bàltiques es varen separar de l'Unió Soviètica en setembre de 1991, i l'Unió Soviètica es va dissoldre el 26 de decembre de 1991.[99]

Europa Oriental despuix de les revolucions

[editar | editar còdic]

Despuix de 1992, la “hoz i martell” i alguns atres símbols comunistes estan prohibits en alguns països d'Europa Oriental, com Hongria (des de 1993),[104] Estònia (des de 2007), Lituània (des de 2008),[105] Letònia i Polònia.[106] Les raons d'estes prohibicions és per considerar a estos un símbol de l'ocupació i totalitarisme de l'Unió Soviètica.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Revoluciones de 1989», Història del comunisme i del marxisme-leninisme: Des dels seus inicis fins al seu decliu, Cambridge Stanford Books.
  2. ↑ I. Szafarz, “The Llegal Framework for Political Cooperation in Europe” en The Changing Political Structure of Europe: Aspects of International Law, Martinus Nijhoff Publishers. ISBN 0-7923-1379-8. p.221.
  3. ↑ Nedelmann, Birgitta; Sztompka, {{{nom2}}} (1 de giner de 1993). Sociology in Europe: In Search of Identity, Walter de Gruyter, pp. 1–. ISBN 978-3-1101-3845-0.
  4. ↑ Bernhard, Michael; Szlajfer, {{{nom2}}} (1 de novembre de 2010). From the Polish Underground: Selections from Krytyka, 1978–1993, Penn State Press, pp. 221–. ISBN 978-0-2710-4427-9.
  5. ↑ Luciano, Bernadette (2008). Cinema of Silvio Soldini: Dream, Image, Voyage, Troubador, pp. 77ff. ISBN 978-1-9065-1024-4.
  6. ↑ Grofman, Bernard (2001). Political Science as Puzle Solving, University of Michigan Press, pp. 85ff. ISBN 0-4720-8723-1.
  7. ↑ Sadurski, Wojciech; Czarnota, {{{nom2}}}; Krygier, {{{nom3}}} (2006-07-30). Spreading Democracy and the Rule of Law?: The Impact of EU Enlargemente for the Rule of Law, Democracy and Constitutionalism in Post-Communist Llegal Orders, Springer, pp. 285–. ISBN 978-1-4020-3842-6.
  8. ↑ Antohi, Sorin; Tismăneanu, Vladimir (January 2000). «Independence Reborn and the Demons of the Velvet Revolution», Between Past and Future: The Revolutions of 1989 and Their Aftermath, Central European University Press, p. 85. ISBN 9-6391-1671-8.
  9. ↑ «[1]», The Times. Consultat el 4 de juny de 2009.
  10. ↑ «Longest human chain (multiple countries)». Guinness World Records. Consultat el 28 de giner de 2025.
  11. ↑ Roberts, Adam (1991). Civil Resistance in the East European and Soviet Revolutions (PDFPDF), Albert Einstein Institution. ISBN 1-8808-1304-1.
  12. ↑ Sztompka, Piotr (27 d'agost de 1991). «Preface», Society in Action: the Theory of Social Becoming, University of Chicago Press, p. 16. ISBN 0-2267-8815-6.
  13. ↑ «The Constitution of North Korea: Its Changes and Implications».Fordham International Law Journal.27
  14. ↑ «A Day That Shook The World: Cold War officially ends». The Independent.
  15. ↑ «Checoslovàquia mor a la mijanit».
  16. ↑ Findlay, Trevor (1995). Cambodia: the legacy and lessons of UNTAC, reprinted 1997 edició, Oxford: Oxford University Press, p. 96. ISBN 0-1982-9185-X.
  17. ↑ Kenney, Padraic (2006). The Burdens of Freedom: Eastern Europe Since 1989, pp. 3, 57.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 18,8 «Mur de Berlín: per qué va caure fa 30 anys i cóm la seua desaparició va canviar el món».
  19. ↑ «El fi del bloc comuniste: les Revolucions de 1989». www.historiasiglo20.org. Consultat el 11 de febrer de 2016.
  20. ↑ «Walesa afirma que Polònia va pel camí cap a la llibertat».
  21. ↑ «Plataforma polaca».
  22. ↑ 22,0 22,1 «Els polacs boicotegen en les urnes als candidats comunistes».
  23. ↑ «L'home que va guanyar a Solidaritat».
  24. ↑ «Solidaritat obté 160 dels 161 escans disputats».
  25. ↑ «Fallix Tadeusz Mazowiecki, arquitecte de la transició polaca».
  26. ↑ «Un catòlic independent i amant del diàlec».
  27. ↑ «El Parlament polac aprova el canvi del sistema polític i econòmic».
  28. ↑ «La fiscalia prohibix a Tymiński abandonar Polònia».
  29. ↑ 29,0 29,1 «János Kádár mor en Budapest el mateix dia que es rehabilita a Imre Nagy».
  30. ↑ «El primer buit en el Teló d'Acer es va obrir fa 25 anys en Hongria». Consultat el 26 de juny de 2019.
  31. ↑ «El Pícnic Paneuropeo, la celebració en Hongria en la que va escomençar la caiguda del Mur de Berlín i de la cortina de ferro».
  32. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=9B5QHNuH23I La caiguda del comunisme en Hongria
  33. ↑ «El funeral de Nagy va ser una clamor per la democràcia».
  34. ↑ «Mai més».
  35. ↑ «El reformiste Nyers, elegit president del nou Partit Socialiste Hongarés».
  36. ↑ (2012).«Hongria: vint anys de democràcia.».Història Actual Online.(27)ISSN 1696-2060.Consultat el 12 de maig de 2019.
  37. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=WCyVqfB5TKg Proclamació de la Tercera República d'Hongria el 23 d'octubre de 1989
  38. ↑ «Hongria és ya "independent i democràtica"».
  39. ↑ «Hongria deixa de ser hui una república popular».
  40. ↑ «L'Eixèrcit hongarés vigila els quarters de les dissoltes milícies obreres».
  41. ↑ «"Mai més el comunisme"».
  42. ↑ «L'oposició enrolla en les eleccions d'Hongria».
  43. ↑ «Hongria obri la porta a l'èxodo d'alemans orientals a la RFA».
  44. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=kxXvV3SkH1O Video en YouTube minut 3:26-3:38
  45. ↑ «Leipzig acull la major protesta política en la RDA».
  46. ↑ «Baixa l'afluència a les manifestacions dels dilluns en Leipzig en la RDA».
  47. ↑ «Obert per a tots».
  48. ↑ «¿Va poder una oració massiva fer caure el Mur de Berlín?».
  49. ↑ 49,0 49,1 «Ha mort el«Führer» bo, el retor que va afonar l'Alemània comunista en veles i oració».
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 Sebetsyen, Victor. Revolution 1989: The Fall of the Soviet Empire, New York City: Pantheon Books. ISBN 0-375-42532-2.
  51. ↑ La Vanguardia (ed.): «Un milló d'alemans clamen per la llibertat». Consultat el 7 de novembre de 2010.
  52. ↑ ABC (ed.): «Un milló d'alemans es tira al carrer per a exigir la caiguda de Egon Krenz». Consultat el 7 de novembre de 2010.
  53. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=73ohupu-mb8 Alemània:25 anys despuix de la caiguda del Mur de Berlín
  54. ↑ «9 de novembre: Alemània reflexiona». Deutsche Welle 10.11.2004. Consultat el 14 de decembre de 2007.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 55,4 55,5 55,6 «Cóm el bloc comuniste va caure en 1989 com un "castell de naïps" (i per qué el seu colapse va ser casi un accident)».
  56. ↑ «Esta nit he obert el Mur».
  57. ↑ «"Deu ser un error"».
  58. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=rzgShasrd1A Caiguda del Mur de Berlín, reportage del Canal 13 de Chile
  59. ↑ François Fejtö (1992); La Fi dones démocraties populaires, Ed. Seuil, pág. 285
  60. ↑ «La nit de la caiguda del Mur de Berlín va ser la pijor de la meua vida».
  61. ↑ Peter I. Quint (1997); The Imperfect Union: Constitutional Structures of German Unification, Princeton, N.J.: Princeton University Press, pág. 37
  62. ↑ «Els alemans desperten en ressaca en un nou país».
  63. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=v9G8MWdBXV4 Cerimònia de la Reunificación d'Alemània, transmesa per Televisió Espanyola
  64. ↑ «Charta 77: TOTALITA».
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 «a-la-democràcia-es-disolvio-fa-30-8710194 El Fòrum Cívic, que guio a Checoslovàquia cap a la democràcia, es va dissoldre fa 30 anys».
  66. ↑ «Praga era una festa».
  67. ↑ Plantilla:Youtube Federal Television showed pictures from November 17 for the first clave transmitted one week later on Nov 24.
  68. ↑ «Un triumvirat guiarà la transició en Checoslovàquia».
  69. ↑ «[2]». Consultat el 13 d'octubre de 2017 (en és).
  70. ↑ «El cap del Govern de Checoslovàquia recolza la candidatura de Havel a la jefatura de l'Estat».
  71. ↑ «Václav Havel, mentor de la Revolució de Vellut».
  72. ↑ «Havel, nou president de Checoslovàquia».
  73. ↑ «Checoslovàquia celebra les seues primeres eleccions lliures».
  74. ↑ «El Fòrum Cívic agrana en les eleccions de Checoslovàquia».
  75. ↑ «El Fòrum Cívic checoslovac vol una coalició, pese al seu triumfo electoral».
  76. ↑ https://www.youtube.com/watch?v=4JSCpiLmluc Checoslovàquia es dividix en dos repúbliques
  77. ↑ «Mor un Estat, naixen dos».
  78. ↑ 78,0 78,1 78,2 El País (ed.): «L'últim fill de Stalin» (en espanyol). Consultat el 18 de març de 2014.
  79. ↑ 79,0 79,1 79,2 El País (ed.): «Yivkov no va dimitir, sino que va anar pràcticament destituït per la direcció comunista búlgara» (en espanyol). Consultat el 18 de març de 2014.
  80. ↑ «El Parlament búlgar elegix president a Petar Mladenov». El País. Consultat el 5 d'abril de 2012.
  81. ↑ «Els antics comunistes guanyen en Bulgària».
  82. ↑ «History of the UDF».SDS.
  83. ↑ East, Roger; Pontin, Jolyon (2016). Revolution and Change in Central and Eastern Europe: Revised Edition, Bloomsbury Publishing, p. 182. ISBN 9781474287487.
  84. ↑ Abraham, Florin (2016). Romania since the Second World War: A Political, Social and Economic History, Bloomsbury Publishing, p. 107. ISBN 9781472529923.
  85. ↑ 85,0 85,1 85,2 «Ceaușescu, el dictador comuniste que va ser fusilat el dia de Nadal».
  86. ↑ Flavius Cristian Marcau, "Revolution of 1989: Milea's Suïcide", University of Târgu Jiu, Letter and Social Science Séries, Issue 4, 2013, Retrieved February 27, 2016.
  87. ↑ Cornel, Ban (13 de decembre de 2012). Sovereign Debt, Austerity, and Regime Change: The Case of Nicolae Ceausescu's Romania, East European Politics & Societies, p. 34. doi:10.1177/0888325412465513.
  88. ↑ 88,0 88,1 88,2 «El fi dels Ceausescu».
  89. ↑ 89,0 89,1 89,2 «“Yo ya sabia que anava a ser qui mataria a Ceausescu": la revolució que va dur al fusilament del líder comuniste de Romania el dia de Nadal».
  90. ↑ «El dictador rumà Ceaucescu i la seua esposa eixecutats per genocidi».
  91. ↑ «Els Ceaucescu varen ser fusilats per 80 soldats i varen rebre 120 impactes de bala».
  92. ↑ Carey, Henry F. (2004). «Chapter 25: The Security Services since 1989: Turning over a new leaf», Romania Since 1989: Politics, Economics, and Society (en en), Lexington Books, pp. 507–510. ISBN 978-0-7391-0592-4.
  93. ↑ There is uncertainty over Hoxha's true dona't of birth. Fevziu, Blendi (2016). Enver Hoxha: The Iron Fist of Albània, London: I.B. Tauris, p. 10. ISBN 978-1-784-53485-1.
  94. ↑ «MISTERET I DHJETORIT 1990 | TvKlan.a el». www.tvklan.al. Archivat des d'el original, el 2013-05-21. Consultat el 2025-09-22.
  95. ↑ Dieter Nohlen & Philip Stöver (2010) Elections in Europe: A data handbook, p133 ISBN 978-3-8329-5609-7
  96. ↑ «Unió Soviètica: cóm varen ser les hores prèvies al colapse del poderós bloc comuniste fa 30 anys».
  97. ↑ «L'Unió Soviètica ya no existix».
  98. ↑ Gorbachoy dimitix i entrega el 'botó nuclear' El País, 26-12-1991. Accedit el 16-12-2010.
  99. ↑ 99,0 99,1 Penosa autodisolución del Parlament soviètic El País, 27-12-1991. Accedit el 16-12-2010.
  100. ↑ «My enemy's enemy: Twenty years of co‐operation between West Germany's ret army faction and the GDR ministry for state security».Intelligence and National Security.8(4)
    59-72.ISSN 0268-4527.Consultat el 16 de giner de 2020.
  101. ↑ «The great left dividix» (en anglés). The Investigative Reporting Magazine. Philippine Center for Investigative Journalism. Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2010. Consultat el 16 de giner de 2020.
  102. ↑ «Kenyan Yielding on Multiparty Politics» (en anglés). The New York Claves. The New York Claves Company. Consultat el 16 de giner de 2020.
  103. ↑ 103,0 103,1 "An Interview with Dr. Condoleezza Rice (17/12/97)"
  104. ↑ Hungarian Criminal Code 269/B.§ (1993.)
  105. ↑ Lithuanian ban on Soviet symbols|BBC News
  106. ↑ Poland Imposes Strict Ban on Communist Symbols

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Revolucions_de_1989&oldid=1187521»