Anar al contingut

Guerra d'Afganistan (1978-1989)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra d'Afganistan (1978-1989)

Plantilla:Campanya Guerra Civil Afgana La guerra d'Afganistan (په افغانستان کې شوروی جګړه en pastún, جنگ شوروی در افغانستان en darí, Афганская война en rus), també cridada primera guerra d'Afganistan o guerra afgà-soviètica, va ser la primera fase de l'extens conflicte de la guerra civil afgana.[1] Va transcórrer entre decembre de 1979 i febrer de 1989, temps en el que la República Democràtica d'Afganistan, ajudada econòmica i militarment per l'Unió Soviètica, es va enfrontar als insurgents muyahidines (combatents islàmics fonamentalistes d'Afganistan i atres nacionalitats).[2] Els muyahidines varen ser ajudats per numerosos països estrangers, destacant Estats Units, qui els va proporcionar ingents cantitats d'armes i diners. Està considerada com a part de la Guerra Freda.

El conflicte va començar en 1978, quan va tindre lloc la revolució de Saur, que va fer d'Afganistan un Estat socialiste governat pel Partit Democràtic Popular d'Afganistan (PDPA). Va ser llavors quan el govern d'Estats Units va iniciar la «Operació Cicló», en el context de la Guerra Freda, suministrant armes i una àmplia finançació als rebels islàmics muyahidines, que varen desestabilisar el país fins a tal punt que un any despuix el Consell Revolucionari va solicitar l'intervenció militar de l'Unió Soviètica.

Les forces soviètiques varen depondre i varen eixecutar de manera immediata al dictador Hafizullah Amín, qui prèviament havia manat assessinar de manera arbitrària a l'anterior president i líder de la revolució, Nur Muhammad Taraki. L'intervenció va produir un resorgiment dels guerrillers muyahidines, que encara estant dividits en vàries faccions es varen embarcar en una llarga campanya contra les forces soviètiques i prosoviéticas, respalats pels suministraments i el respal llogístic i financer de països occidentals o aliats com Estats Units, Regne Unit, Israel o l'Estat Imperial Iraní; països islamistes com Pakistan i Aràbia Saudita, fins a inclús Estats comunistes antisoviéticos com la República Popular China.[3][4]


Despuix de casi una década de guerra, els soviètics es varen retirar en 1989 despuix de la firma dels Acorts de Ginebra entre Pakistan i la República Democràtica d'Afganistan. No obstant, els enfrontaments entre insurgents i les tropes del govern varen continuar fins a abril de 1992, quan la dissolució de l'Unió Soviètica va provocar el colapse econòmic del país i els fonamentalistes varen poder implantar un Estat islàmic.[5] La guerra ha segut reiterades voltes calificada per la prensa nortamericana com «el Vietnam de l'Unió Soviètica».[6][7]

La població d'Afganistan va caure de 13.4 millons en 1979 a 11.6 millons en 1988 com a conseqüència de la violència de la guerra i la crisis de refugiats.[8]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Relacions entre Afganistan i l'Unió Soviètica

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Relaciones Afganistan-Unió Soviètica.


Des del mateix naiximent de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es varen establir relacions diplomàtiques entre abdós països, independentment del règim o govern existent en Afganistan.

El Governe soviètic va ser el primer en reconéixer, en 1919, l'independència i sobirania d'Afganistan, aun cuando no havien finalisat la lluita per la seua independència contra el Regne Unit. Este país va exigir la ruptura de relacions entre Afganistan i el naixent «País dels Soviets» aplegant a presentar en 1923 el cridat «ultimàtum de Curzon», una de les principals exigències de la qual era retirar el personal diplomàtic soviètic en Afganistan i el seu reconeiximent com a estat independent i sobirà.

L'emir Amanulá li va enviar al bolchevique Lenin una històrica carta en decembre de 1920. Despuix de l'intervenció militar del Regne Unit, Habibulá Kalakani es fa en el poder i obri un periodo de governs més o menys depenents colonialment del Regne Unit; fins que Mohammed Daud inicia un acostament a l'Unió Soviètica, que en els anys cinquanta comença a colaborar en el Govern d'Afganistan. En juny de 1955 es va firmar l'acort soviètic-afgà sobre trànsit. De conformitat en ell, les mercaderies d'Afganistan podien transitar lliurement, exentes de drets aduanero, per territori soviètic en destí a tercers països.

En 1963, el rei Mohamed Zahir Shah va expulsar del seu càrrec a Daud, i va assumir personalment el govern incrementant i millorant la relació en la veïna Pakistan. A l'any següent es promulga una constitució que convertix el país en una democràcia parlamentària, encara que en extensos poders per a la Corona. La constitució intenta modernisar el país otorgant drets als seus ciutadans, aixina com també l'integració de les dònes en la vida pública.

En 1973, Mohammed Daud va impulsar un colp d'Estat, va proclamar la república, va fundar el Partit Revolucionari Nacional, i es va acostar a Iran i a atres nacions àraps, abandonant poc a poc els seus vínculs en l'Unió Soviètica.

Revolució comunista afgana

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució de Saur.


El 17 d'abril de 1978, Mir Ali Akbar Kaibar, destacat militant del Partit Democràtic Popular d'Afganistan va ser assessinat per agents del govern de Daud. Va haver una manifestació de protesta espontànea de més de dèu mil persones.[9] Després, els dirigents del PDPA varen ser encarcerats, com Nur Muhammad Taraki i Babrak Karmal. No obstant, Hafizullah Amín va estar durant les cinc primeres hores baix arrest domiciliari, donant-li l'oportunitat d'ordenar un alçament de les Forces Armades. En la nit del 27 al 28 d'abril, unitats militars varen irrompre en el palau en el cor de Kabul. En l'ajuda de la força aérea, les tropes sublevades varen véncer la resistència de la Guàrdia Presidencial. Daud va morir durant l'atac.

El 30 d'abril de 1978 Nur Muhammad Taraki va ser elegit president del Consell Revolucionari i primer ministre. Si ben el partit estava amenaçat pel fraccionament intern (dividit en la facció radical Jalq i la moderada Parcham), els líders varen buscar diversos métodos per a tractar de reduir a l'oposició, ya siga enviant-los com a embaixadors a països lluntans o per mig de l'assessinat.El govern de Taraki va iniciar un programa de reformes que va illegalisar l'usura, va iniciar una campanya d'alfabetisació (per primera volta en les escoles es va ensenyar en les llengües natives dels alumnes i també assistien dònes), va implantar una molt radical reforma agrària,[10] separació de la religió de l'Estat, va prohibir el cultiu del opi en penes fortes, va llegalisar els sindicats que havien segut proscrits i va establir una llei de salari mínim. També va promoure l'igualtat de drets per a les dònes: permís de no usar vés-ho —que ya havia segut permés durant la monarquia—, permís de transitar lliurement i conduir automòvils, abolició de la dote,[10] integració de dònes al treball i a estudis universitaris, aixina com a la vida política en càrrecs públics (i inclús sèt dònes varen ser elegides al parlament).[11]

També va haver un fort aument en la repressió política en el país, aplegant a haver fins a més de 11000 presos polítics en 1979.[12] L'abolició de la #dot, junt en les mides «anti-usura» varen tindre com a conseqüència que moltes persones en el camp no pogueren rebre préstams ni casar-se, a l'hora que la reforma agrària va resultar un fracàs i molts llauradors varen tindre que abandonar les seues terres.[13]

Tot açò desencadenen l'oposició dels fonamentaliste islàmics, en el respal armat de Pakistan, Estats Units, Regne Unit i Aràbia Saudita, que ya intervenien clandestinament des de 1973.

En decembre de 1978, Taraki va visitar l'Unió Soviètica, a on va firmar el Tractat d'Amistat, Bo Veïnat i Cooperació entre l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i la República Democràtica d'Afganistan. Encara que els soviètics li varen otorgar al Govern afgà ajuda material i militar, els primers no se sentien cómodos en el radicalisme de Taraki i Amín i varen tractar infructuosament de promoure a izquierdista moderats.[10]


No obstant, cada volta eren més els sectors que se li oponien. Uns, com Ahmad Shah Masud que estava al front de la resistència clandestina des del colp de Daud contra la monarquia. Uns atres, en oposició al programa de reformes, que era vist com una amenaça per a la tradició.

Les manifestacions violentes de l'oposició varen començar en l'estiu de 1978 en la ciutat de Nurestán. Atres tumults —en la seua majoria sense coordinació entre sí— varen començar a succeir-se a lo llarc del país, ademés de periòdics atentats terroristes. El govern va escomençar a reprimir als manifestants i va encarcerar a varis mulás, lo que va generar més violència.

Entre el 10 i el 20 de març de 1979 l'eixèrcit d'Herat, baix el control de Ismail Khan, es va rebelar i trescents cinquanta assessors militars soviètics i els seus familiars varen ser assessinats. l'URSS va bombardejar la ciutat, causant una destrucció massiva i mils de morts, i va anar novament recapturada en tancs i paracaigudistes.[14] La destrucció de la ciutat d'Herat va marcar l'inici de la guerra civil afgana.

Colp i assessinat de Amín

[editar | editar còdic]

Al començament de setembre de 1979, Taraki va partir a la capital cubana de La Habana per a assistir a la conferència del Moviment de Països No Alineats i en el viage de tornada, fa una breu parada en Moscou, a on conversa en Leonid Brézhnev.[15] Els soviètics li informen que en la seua absència, Amín ha assessinat a quatre alts oficials lleals a Taraki i ha realisat atres maniobres de caràcter golpista.

El 14 de setembre de 1979, en circumstàncies no clarificades, va haver un tiroteig en el palau de govern entre els guardaespales de Amín i els de Taraki, quan els líders devien reunir-se. Abdós es varen acusar mútuament d'haver tractat d'assessinar a l'atre. Al sendemà, partidaris de Amín varen arrestar al president. En eixa mateixa data es creu que Taraki va ser eixecutat; encara que algunes versions mencionen que la seua eixecució sumaria i secreta es va produir el 9 d'octubre.

Durant els cent quatre dies del seu govern, Amín va tractar de conseguir l'interés dels governs de Pakistan i d'Estats Units en matèria de la seguritat afgana. El gir de la seua política cap als interessos nortamericans provoca la definitiva intervenció directa de l'Unió Soviètica. El 27 de decembre, l'URSS envia un comando especial del KGB, OSNAZ (Grup Alfa), compost per 600 soldats vestits en uniformes d'afgans que en Kabul ocupen les principals instalacions governamentals, militars i de mijos de comunicació, incloent el seu principal objectiu, el Palau de Tajbeg, en el que Amín és assessinat (Operació Tormenta-333).

L'Unió Soviètica defén la llegalitat d'estes operacions conforme el Tractat d'Amistat, Bo Veïnat i Cooperació entre l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i la República Democràtica d'Afganistan, concertat entre Brézhnev i Taraki el 5 de decembre de 1978, puix l'intervenció es realisa per petició del Consell Revolucionari, orgue suprem de l'Estat, que hores abans de la mort de Amín s'havia reunit i ho havia condenat a mort per traïció. Per lo tant, des del punt de vista de l'Unió Soviètica, no es va produir una «intervenció soviètica en Afganistan», ya que les tropes varen entrar en el país per petició de les autoritats afganes.


En total, la força soviètica inicial va ser d'al voltant de mil huitcents tancs, huitanta mil soldats i dos mil blindats. En la posterior arribada de dos divisions, va ascendir a més de cent mil efectius en total.[16]

Cronologia

[editar | editar còdic]
  • El 14 de febrer de 1979, l'embaixador d'Estats Units en Afganistan Adolph Dubs és assessinat, acció que desencadena un canvi de relacions en Afganistan, la ruptura de tots els tractats econòmics i la no renovació de l'embaixador nortamericà en Kabul, aixina com l'acusació de «règim comuniste» i la falta de drets humans.[17]
  • El 31 de març, Amín assumix el càrrec de primer ministre, Taraki reté els seus càrrecs de president i secretari general del PDPA.
  • El 3 de juliol, el president nortamericà Jimmy Carter firma la primera directriu per a que la CIA recolze de forma clandestina als muyahidines d'Afganistan; eixe mateix dia, el conseller de Seguritat Nacional de EE. UU. Zbigniew Brzezinski comunica al president que, en la seua opinió, dita ajuda provocaria una intervenció militar soviètica.[18]
  • El 2 d'agost, un gran número de les forces soviètiques de l'aire comencen a aterrisar en Kabul per a unir-se a les tropes de terra ya estacionades.
  • El 14 de setembre es produïx un tiroteig entre els guardaespales de Taraki i de Amin, i després, est fa detindre al president.
  • El 16 de setembre, Amín assumix el poder absolut per mig d'un colp d'Estat.
  • El 8 d'octubre, Amin ordena l'assessinat en secret de Taraki.
  • El 7 de decembre, el govern de Amín solicita assistència tècnica de les Forces Armades de l'Unió Soviètica per al manteniment dels seus tancs i atres equips vitals. Els enllaços de comunicacions en Kabul són tallats, deixant aïllada a la capital.
  • El 27 de decembre de 1979 les forces especials soviètiques assessinen a Amín i eixe mateix dia, les forces armades soviètiques creuen la frontera nort del país i comencen l'intervenció.

Intervenció militar

[editar | editar còdic]

En el derrocament de Amín, el Consell Revolucionari va nomenar a l'ex vice primer ministre Babrak Karmal com a president.

Els rebels varen formar aliances i es varen unir en subgrups en funció d'una ètnia o context comuns. Ademés, tant China com Estats Units els varen recolzar enviant-los grans cantitats d'armament a través de Pakistan. Estats Units va proporcionar ajuda als rebels de forma clandestina. A l'inici de la guerra varen proporcionar material obsolet de la Primera Guerra Mundial, i inclús més antic, a fin de que siga impossible relacionar el material entregat en els Estats Units, per a evitar molestar als soviètics. Més alvance, varen acabar proporcionant material prou més alvançat, com missils antitanque guiats de fabricació francesa i morters de 120 mm, que serviran per a bombardejar els campaments soviètics en la zona.

Durant el govern de Ronald Reagan en els Estats Units, va aumentar considerablement l'enviament d'armes i fondos per als bastions de la resistència situats en territori de Pakistan i Iran. La publicació de les intencions del govern nortamericà en la zona és coneguda com la «Declaració de la TASS».[19]

1980

[editar | editar còdic]
  • 10 a l'11 de giner — Un regiment d'artilleria afgà en Kabul se subleva. Durant la batalla varen morir prop de cent rebels, les forces soviètiques varen perdre dos hòmens i atres dos varen resultar ferits.
  • Febrer-març — Primera operació important per a sofocar una rebelió armada en un regiment de la província de Kunar.
  • Abril — El Congrés nortamericà autorisa el directe i obert respal a l'oposició afgana en quinze millons de dólars.
  • 19 de juny — El Politburó ordena retirar tancs, missils i unitats de defensa aérea.
  • 3 d'agost — Batalla en el llogaret Shaesta. Embosquen al 783.º batalló de reconeiximent soviètic i al 201.º afgà per separat, matant a quarantahuit soldats i ferint a quarantanou. Va ser un dels episodis més violents en la guerra.
  • 12 d'agost — Apleguen unitats especials de la KGB «Karpaty».[20]
  • 23 de setembre — El tinent general Borís Tkach és nomenat comandant del 40.º eixèrcit.

1981

[editar | editar còdic]

1982

[editar | editar còdic]
  • 5 d'abril — Durant una operació militar en l'oest d'Afganistan, les tropes soviètiques varen creuar per error a Iran. Un avió militar iraní va destruir dos helicòpters soviètics.[23][24]
  • En maig i juny es va iniciar la pren de Panjshir: solament durant els primers tres dies varen ser llançats en paracaigudes més de quatre mil efectius de la Aerotransportada, i més posteriorment. En la batalla varen participar dotze mil soldats d'armes diferents. L'operació va ser exitosa.
  • 15 de novembre — Reunió de Yuri Andrópov i Muhammad Zia-ul-Haq en Moscou.
  • 7 de decembre — Es reunixen els caps per a tractar d'aplegar a un acort.

Retirada

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Retirada de tropes soviètiques d'Afganistan.

Mijaíl Gorbachov va ordenar la retirada de les tropes soviètiques. A principi de 1989, es varen retirar ordenadamente els últims soldats del Eixèrcit Soviètic. La guerra va deixar profundes ferides en la societat afgana i també en la soviètica primer i russa despuix.

En els Jocs Olímpics de 1980, celebrats en Moscou, casi xixanta països es varen negar a presentar-se a raïl del conflicte. Quatre anys despuix els països comunistes farien lo mateix en els Jocs Olímpics celebrats en Los Àngeles.[25]

El 24 de decembre de 1989, el Segon Congrés dels Diputats del Poble de l'Unió Soviètica va expressar la seua «condena moral i política» de l'intervenció en Afganistan en decembre de 1979.[26]

A pesar d'haver perdut el respal del seu gran aliat, el govern del PDPA es va mantindre en el poder fins a 1992, any en el que va ser derrocat per la resistència integrista dels muyahidines.

Este conflicte, simultàneu a la Revolució iraní de 1979 i a la Guerra Iran-Iraq, es recorda com el «Vietnam de l'URSS» pel seu alt cost en vides i econòmic, i per lo estèril dels resultats, tenint com a única conseqüència l'encara major desestabilisació de la situació política soviètica en un moment quan estava pròxima la seua desintegració.


La guerra d'Afganistan en el cine

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Emadi, Hafizullah. . Greenwood Press. Consultat el 22 d'agost de 2012.
  2. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Abdul Nasir Dotani. . Doshisha University, Kyoto, Japan.. Consultat el 22 d'agost de 2012.<ref>BBC News. «Timeline: Soviet war in Afghanistan» (en anglés). BBC. Consultat el 22 d'agost de 2012.
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Kinsella, Warren. . Lester Publishing. Consultat el 22 d'agost de 2012.
  4. ↑ Shichor, pàgines 157-158. Consultat el 22 d'agost de 2012
  5. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Yousaf, Mohammad & Adkin, Mark. . Casemate ISBN 0-9711709-2-4. Consultat el 22 d'agost de 2012.
  6. ↑ Richard Cohen. «The Soviets' Vietnam» (en anglés). Washington Post. Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2013. Consultat el 22 d'agost de 2012.
  7. ↑ «Afghanistan was Soviets' Vietnam» (en anglés). Boca Raton News. Consultat el 22 d'agost de 2012.
  8. ↑ https://senyes.bancomundial.org/indicador/SP.POP.TOTL?locations=AF
  9. ↑ «[1]». Consultat el 24 de decembre de 2016 (en en).
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 La lluita de classes en la societat afgana en la segona mitat del sigle XX (en rus).
  11. ↑ Sant Francisco Chronicle, edició del 17 de novembre de 2001.
  12. ↑ cf. BRADSHER, H.S. Afghanistan and the Soviet Union; SEN GUPA, B. Afghanistan, politics, economics, and society, revolution, resistance, intervention i NOJUMI, N. The rise of the Taliban in Afghanistan
  13. ↑ Speciale Afghanistan: dalla rivoluzione vaig donar Saur al ritiro sovietico (1978-1989).Consultat el 2021-08-23.
  14. ↑ «Herat History, History of Herat a Major city of Afghanistan». www.afghanistan-culture.com. Archivat des d'el original, el 23 d'agost de 2021. Consultat el 2021-08-23.
  15. ↑ «Электронная библиотека - Книги для читателей и качателей (; Художественная литература Драма Бояркин Сергей. Солдаты Афганской войны -» (en ru). biblioteka.org.ua. Consultat el 24 de decembre de 2016.
  16. ↑ Goodson, Larry P.(2001); Afghanistan's Endless War: State Failure, Regional Politics, and the Rise of the Taliban; University of Washington Press; ISBN 978-0-295-98050-8; p. 56-57
  17. ↑ Semanari «Blitz» (Índia), 9 de giner de 1980
  18. ↑ David N. Gibbs. «The Brzezinski Interview with Li Nouvel Observateur (1998)» (en en). Universitat d'Arizona. Archivat des d'el original, el 26 de giner de 2022. Consultat el 26 de giner de 2022.
  19. ↑ Pravda, 19 de març de 1981
  20. ↑ V.I. Markov i V.V. Milyachenko: Afganistan: Guerra d'espies, Eksprint Editorial, 2001, ISBN 5-94038-014-X. En rus.
  21. ↑ Panjshir [2] archivat en Wayback Machine.
  22. ↑ B. Kerimbayev: Batalló Kapchagai [3] archivat en Wayback Machine..
  23. ↑ Как теряли ориентацию (Коммерсантъ, 16 сентября 2005)
  24. ↑ Потери авиационной техники в 1982 году
  25. ↑ «Boicot als Jocs Olímpics de Moscou (1980) i Los Angeles (1984)». www.historiasiglo20.org. Consultat el 24 de decembre de 2016.
  26. ↑ СЪЕЗД НАРОДНЫХ ДЕПУТАТОВ СССР. ПОСТАНОВЛЕНИЕ от 24 декабря 1989 г. N 982–1. О ПОЛИТИЧЕСКОЙ ОЦЕНКЕ РЕШЕНИЯ О ВВОДЕ СОВЕТСКИХ ВОЙСК В АФГАНИСТАН В ДЕКАБРЕ 1979 ГОДА.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_d%27Afganistan_(1978-1989)&oldid=815877»