Guerra Iran-Iraq
La guerra Iran-Iraq (coneguda en Iran com la Guerra Imposta, en persa: جنگ تحمیلی, tr. Llang-i Tahmilí i la Santa Defensa, en persa: دفاع مقدس, tr. Defâʿ-i moqaddás, i en Iraq com la al-Qādisiyya de Sadam, àrap قادسيّة صدّام, tr. Qādisiyyat Ṣaddām) va ser un conflicte armat entre Iran i Iraq que va durar des de setembre de 1980 fins a agost de 1988.[1] Les hostilitats actives varen començar en l'invasió iraquí d'Iran i varen durar casi huit anys, fins que abdós parts varen acceptar la Resolució 598 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides.[2] Al final el conflicte es resoldria solament per l'enorme pressió internacional, sense reparacions ni canvis territorials, que en teoria haurien segut la seua causa.
Els orígens d'este conflicte es remonten a la llarga hostilitat àrap-persa i a les tradicionals rivalitats locals, pero la raó principal d'Iraq per a l'atac contra Iran va citar la necessitat iraquí d'evitar que l'ayatolá Ruhollah Jomeiní, qui havia encapçalat la Revolució iraní en 1979, exportara la nova ideologia iraní a Iraq.[3] També va haver temors entre el liderage iraquí de Sadam Huseín de que Iran, un Estat teocràtic en una població composta predominantment per musulmans chiïtes, explotara les tensions sectàries en Iraq en unir a la majoria chiïta d'Iraq contra el Govern baazista, que era oficialment secular pero dominat per musulmans suní. Iraq també volia reemplaçar a Iran com a actor poderós en el golf Pèrsic, alguna cosa que no es considerava un objectiu alcanzable abans de la revolució islàmica per la superioritat econòmica i militar de l'Iran del sah Pahlavi i les estretes relacions que este mantenia en els Estats Units i Israel.
La guerra entre Iran i Iraq va seguir a una llarga història de disputes fronterices territorials entre els dos estats, com a resultat de la qual Iraq va planejar recuperar la vora oriental de Chat el Arab que havia cedit a Iran en els Acorts d'Alger de 1975.[4] El respal iraquí als separatistes àraps en Iran va aumentar despuix de l'esclat d'hostilitats; és discutible que Sadam desijara anexar la província iraní de Juzestán, de majoria àrap.
Encara que els líders iraquí esperaven aprofitar el caos posrevolucionario d'Iran i esperaven una victòria decisiva davant un Iran greument debilitat, l'Eixèrcit iraquí solament va alvançar durant tres mesos i, per a decembre de 1980, l'invasió iraquí s'havia estancat. L'Eixèrcit iraní va començar a guanyar impuls contra els iraquí i va recuperar tot el territori perdut per a juny de 1982. Despuix de fer retrocedir a les forces iraquí fins a les fronteres anteriors a la guerra, Iran va rebujar la Resolució 514 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides i va llançar una invasió d'Iraq. La posterior ofensiva iraní dins del territori iraquí va durar cinc anys, en Iraq reprenent l'iniciativa a mitan de 1988 i llançant posteriorment una série d'importants contraofensives que finalment varen dur a la conclusió de la guerra en un punt mort.
Els huit anys d'agotament per la guerra, devastación econòmica, disminució de la moral, estancament militar, inacció de la comunitat internacional cap a l'us d'armes de destrucció massiva per part de les forces iraquí contra soldats i civils iranís,[5] aixina com l'aument de les tensions militars entre Iran i els Estats Units varen culminar en l'acceptació per part d'Iran d'un alto el fuego negociat pel Consell de Seguritat de les Nacions Unides. En total, al voltant de 500 000 persones varen morir durant la guerra entre Iran i Iraq, i Iran va carregar en la major part de les baixes, excloent les decenes de mils de civils morts en la campanya simultànea d'Anfal que va tindre com a objectiu el Kurdistan iraquí. El final del conflicte no va resultar en reparacions ni canvis fronteriços, i es creu que les pèrdues financeres combinades sofrides per abdós combatents varen superar el billó de dólars nortamericans.[6] Va haver vàries forces subsidiàries que varen lluitar per a abdós països: Iraq i les milícies separatistes àraps proiraquíes en Iran varen rebre el respal més notable del Consell Nacional de Resistència d'Iran; mentrestant, Iran va restablir una aliança en els kurdo iraquí, en el respal principal del Partit Demòcrata del Kurdistan i l'Unió Patriòtica del Kurdistan. Durant el conflicte, Iraq va rebre abundant ajuda financera, política i llogística dels Estats Units, el Regne Unit, l'Unió Soviètica, França, Itàlia, Yugoslàvia i la gran majoria dels països àraps. Si ben Iran va estar relativament aïllat, va rebre una cantitat significativa d'ajuda de Síria, Líbia, Corea del Nort, China, Yemen del Sur, Cuba i Israel.
Este conflicte bèlic sol ser comparat en la Primera Guerra Mundial per l'us de les mateixes tàctiques, com el combat des de trincheras a gran escala, nius d'ametralladoras, càrregues de bayoneta, us d'aram de púas davant les trincheres, ataques iranís en onades humanes i l'ocupació extensiva d'armes químiques com el gas mostaça i el gas sarín per part del Governe iraquí contra les tropes iranís i civils, com els kurdo.[7] cal recordar que el líder iraquí Sadam Huseín va escomençar a utilisar armes químiques en l'objectiu de reduir o compensar la gran desventaja poblacional que tenia el seu país i el seu eixèrcit front a les numeroses tropes d'Iran. Els discursos sobre el martiri formulats en el context islàmic chiïta iraní varen propiciar l'us generalisat d'atacs en onades humanes i, per lo tant, varen tindre un impacte durador en la dinàmica del conflicte.[8]
Terminologia
[editar | editar còdic]La guerra solia cridar-se guerra del Golf o la guerra del Golf Pèrsic fins a la guerra del Golf (giner i febrer de 1991, en la que Kuwait va ser lliberat de tropes iraquí per les forces de la coalició internacional), per lo que se li va cridar la Primera Guerra del Golf Pèrsic. El conflicte entre Iraq i Kuwait va ser cridat originalment com la Segona Guerra del Golf Pèrsic, més vesprada se li va conéixer com la guerra del Golf. l'invasió d'Iraq de 2003 per Estats Units i la consegüent ocupació del país de 2003-2011 va ser cridada la segona guerra del Golf Pèrsic.
La guerra de 1980-1988 és coneguda en Iran com la Guerra Imposta (جنگ تحمیلی, tr. Ŷang-i-tahmilí) i la Santa Defensa (دفاع مقدس, tr. Defâ'-i-moqqaddas). En Iraq el president Sadam Huseín va cridar inicialment al conflicte la Guerra llampada[9] i se li coneix també com l'a el-Qādisiyya de Saddam (قادسيّة صدّام, tr. Qādisiyyat Ṣaddām) en referència a l'antiga batalla del-Qādisiyyah.
Antecedents
[editar | editar còdic]
La guerra entre Iran i Iraq (1980-1988) va tindre lloc durant la Guerra Freda, no obstant, el conflicte no s'explica com a conseqüència de l'enfrontament este-oest a nivell internacional, sino per les dinàmiques regionals presenciades des de la década de 1970. En 1971, despuix de la retirada de Gran Bretanya en el Golf Pèrsic, el Sha Mohammad Resa Pahlevi es va apoderar de l'estuari dels rius Tigris i Éufrates en el Golf Pèrsic, Shatt al-arab (Arvand Rud en Iran), i de les illes gran Tumb, chicoteta Tumb i Abu Musa que dominen l'accés a l'Estret d'Ormuz com a part de la seua estratègia per a expandir la possessió dels seus recursos naturals i garantisar el seu paper com a garant de la seguritat a nivell regional.[10] Per la seua banda, el govern iraquí va reclamar que en 1937 el mandat britànic va determinar que Shatt al-arab formaria part dels llímits fronteriços iraquí.[11]
L'increment de les tensions va conduir a la firma de l'Acort d'Alger el 6 de març de 1975 entre el president Ahmed Hasan al-Bkr i el Sha Mohammad Resa Pahleví, en a on es va estipular que la frontera seria en la llínea vaguada,[12] en el centre del canal principal del Shatt al-arab, a canvi de que el govern iraní cessara la seua ajuda a la guerrilla kurdo.[13] Gràcies a les negociacions, els barcos iranís varen obtindre accés irrestricto a l'estuari i Iraq va renunciar a les seues reivindicacions territorials, fet que posteriorment va denunciar públicament com una imposició forçada i una violació dels drets àraps.[14]
Per a finals de 1975, els governs iraquí i iraní varen firmar acorts de bons veïns que incloïen l'interacció entre llocs fronteriços iranís i iraquí, la navegació de Shatt al-Arab i el moviment de ciutadans entre abdós països.[15] A partir de llavors, les relacions d'abdós Estats es varen caracterisar per la cooperació. Posteriorment, la relació irano-iraquí es va afiançar quan en 1977 es va formar una coalició en els estats del Golf Pèrsic i els membres de l'OPEP, en Iran i Iraq al cap, contra Aràbia Saudita, degut a que la coalició va buscar aumentar els preus del petròleu 10 per cent, mentres que Aràbia Saudita va pugnar per estabilisar-els, lo que va generar dos sistemes de preu de petròleu.[15]
No obstant, la situació va adquirir noves proporcions quan en 1979 el fins a llavors vicepresident iraquí, Sadam Huseín, va prendre possessió de la presidència del seu país, mentres que en el mateix any la Revolució Iraní va conduir a l'establiment de la República Islàmica en l'Ayatolá Jomeiní al cap. El nou escenari polític es va caracterisar per el “enfrontament entre dos hegemonia regionals en diferents concepcions d'organisació social, una islamista i l'atra nacionalista àrap, l'objectiu de la qual era posicionar-se com la potència en el Golf Pèrsic.”[16]
El proyecte de Sadam Huseín es basava en l'idea de “convertir-se en el líder de la nació àrap, òrfena d'un conductor carismàtic des de la mort de Nasser en 1970”.[13] En matèria de política exterior realineó els seus interessos en els d'Occident, va minar les que tenia en Moscou despuix de la persecució massiva dels membres del Partit comuniste en el país, i va recomençar els reclams per les illes Tumb. Per la seua banda, el nou règim de Teheran, caracterisat per la seua premissa “ni en Orient ni en Occident”, va proporcionar ajuda a l'organisació chií clandestina al-Dona’wah al-Islamiyah (el cridat Islàmic) en l'intenció d'interferir en la política iraquí per mig de l'assessinat d'alts funcionaris iraquí i incidents fronteriços en benefici de “derrocar el règim ateu del partit ba’th i remplazarlo per una república islàmica.”[17]
El context postrevolución iraní i la superioritat estratègica temporal iraquí va ser aprofitat per Sadam Huseín per a derogar els acorts d'Alger el 17 de setembre de 1980. Després, despuix d'acusar al govern de Teheran de “violacions repetides i flagrants de la sobirania iraquí”, el 22 de setembre l'Eixèrcit iraquí va iniciar la guerra contra Iran per diversos fronts. Posteriorment, en giner de 1981 Iran va llançar la seua contraofensiva.[13]
Preguerra iraní
[editar | editar còdic]Fins a abans de la guerra i de l'instauració de la República Islàmica d'Iran, el govern persa del Sah Mohammad Resa Pahleví va gojar de ser el principal aliat d'Estats Units en la regió, especialment perque els interessos nortamericans varen coincidir en l'ambició del Shah sobre modernisar a Iran en benefici de convertir-ho en un poder regional política i militarment parlant. Com a resultat de l'estreta relació iraní-nortamericà, en la década de 1970 Iran va ser el principal importador d'armament militar en el Mig Oriente, en adquirir el 26,5 per cent de l'armament a nivell regional.
Entre les seues principals adquisicions es varen trobar armes convencionals, grans cantitats d'armes policials i equip paramilitar, com a gasos llacrimògens, pals antidisturbis i armes llaugeres.[18] Ademés, entre 1970 i 1978, el govern nortamericà va proporcionar a Iran assistència i equip militar per al voltant de $20 mil millons de dólars, no obstant, el règim Pahleví també tenia atres proveïdors tals com Regne Unit, Itàlia, França i Alemània.[19]
Va ser també en eixa época que el Sha va buscar enfortir la seua posició com el garant de la seguritat en el Golf Pèrsic, respalat per Estats Units. Com a part d'eixa política, va desplegar al voltant de 3000 soldats en la província de Dhofar, Oman, en benefici de contrarrestar la guerrilla d'esquerra recolzada per la República Popular del Sur de Yemen; va fer declaracions diplomàtiques per a recolzar la seguritat dels països circumdants com Aràbia Saudita i Emirats Àraps Units; i va establir una aliança estratègica en Oman per a controlar l'entrada d'embarcacions en el Golf Pèrsic i previndre l'abastiment d'armes als grups dissidents.[15]
Preguerra iraquí
[editar | editar còdic]
En el context polític a nivell regional, Iraq, de la mateixa manera que els seus veïns àraps, es trobava sumit en l'idea del nacionalisme àrap. Per això, el 6 d'octubre de 1973, el govern iraquí va participar en la quarta guerra àrap-israelita (també crida de Guerra d'Octubre per als àraps i guerra de Yom Kipur per als israelites). La guerra va ser iniciada per Egipte i Síria en l'objectiu de recuperar els territoris ocupats per Israel en la guerra de 1967, a saber, el Sinaí egipcíac i els Alts del Golán siris.
Una volta que va donar inici l'enfrontament, Iraq i Jordània varen participar militarment; menuts contingents varen aplegar des de Marroc i Kuwait; i, Argèlia, Aràbia Saudita, Sudan, Tunis i el Líban varen enviar personal per a atendre als ferits.[20] Com a part de la Guerra de 1973, sis membres de l'Organisació de Països Exportadors de Petròleu (OPEP), entre ells Iraq, varen aumentar el preu de petròleu curdo al doble en decembre del mateix any i varen portar a terme un embargament petrolífer als Estats occidentals que varen recolzar a Israel durant el conflicte bèlic.[20]
En matèria d'estabilitat política el govern iraquí es va enfrontar a tres amenaces, el moviment separatiste kurdo, la comunitat chií iraquí i el Partit Comuniste Iraquí. Per un atre costat, Iraq en 1975 no tenia les condicions materials per a competir contra Iran per l'hegemonia, degut a que les seues forces armades estaven a la vora del colapse total a conseqüència d'una gran escassea de municions, lo que a la seua volta li va impedir continuar la guerra contra els kurdo.[21]
Per una atra part, durant la década de 1970 en matèria armamentista, Iraq es va consolidar com un client de l'Unió Soviètica; no obstant, a partir de 1975 el règim del Baaz diversificó als seus proveïdors i en el mateix any, al voltant del 50 per cent de les seues noves armes les va adquirir de França a canvi de petròleu. Ademés, a nivell regional es va posicionar com el quint major comprador d'armes en el Mig Orient, en importar el 8 per cent del total d'armes adquirides en la regió.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2015) The Iran–Iraq War, Cambridge, MA: The Belknap Press of Harvard University Press. OCLC 907204345. ISBN 978-0-674-08863-4.
- ↑ «UN Security Council Resolution 598, Iran / Iraq». Archivat des d'el original, el 5 de giner de 2017. Consultat el 6 de giner de 2021.
- ↑ Quan va esclatar la guerra en l'any 1980, Iraq tenia una població de 14 millons d'habitants, mentres que Iran posseïa ya una població d'al voltant de 38 millons d'habitants
- ↑ «Iraq Appears to Toughen Stance on Control of Disputed Waterway». The New York Claves.
- ↑ «A History of Iran's Chemical Weapon-Related Efforts».
- ↑ Riedel, Bruce (2012). «Foreword», Becoming Enemies: O. S.–Iran Relations and the Iran–Iraq War, 1979–1988, Rowman & Littlefield Publishers, p. ix. ISBN 978-1-4422-0830-8. «La guerra entre Iran i Iraq va ser devastadora, una de les guerres interestatals convencionals més grans i prolongades des del fi de la guerra de Corea en 1953. Es varen perdre mig milló de vides, potser un atre milló va resultar ferit, i el cost econòmic va superar el billó de dólars. [...] les llínees de batalla al final de la guerra estaven casi exactament a on estaven al començ de les hostilitats. També va ser l'única guerra en l'época moderna en la que es varen usar armes químiques a gran escala. [...] Els iranís criden a la guerra la "guerra imposta" perque creuen que Estats Units li la va impondre i va orquestar la "inclinament" global cap a Iraq en la guerra.»
- ↑ United States Department Of Defense (1997). Proliferation, threat and response, For ix by the O. S. G. P. O., Supt. of Docs. ISBN 9780160427275.
- ↑ Gölz, "Martyrdom and Masculinity in Warring Iran. The Karbala Paradigm, the Heroic, and the Personal Dimensions of War." [1] archivat en Wayback Machine., Behemoth 12, no. 1 (2019): 35–51, 35.
- ↑ Fisk, Robert. The_Great_War_for_Civilisation:_The_Conquest_of_the_Middle_East. New York: Alfred A. Knopf, 2005, p. 219. ISBN 1-84115-007-X.
- ↑ Donovan, Jerome (2011). The Iran-Iraq War. Antecedents and conflict escalation.
- ↑ «Iran-Iraq».Estudis d'Àsia i Àfrica.
- ↑ Boumaza, Bechir (1984). Ni emirs ni ayatollahs. Els orígens d'un conflicte polític cultural i l'actualitat de la guerra entre Iraq i Aniran.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 «Saddam Hussein».
- ↑ «Iran-Iraq».Estudis d'Àsia i Àfrica.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Donovan, Jerome (2011). The Iran-Iraq War. Antecedents and conflict escalation, Routledge.
- ↑ Musalem, Doris (1982). Iran-Iraq Guerra, política i societat, Nova Image.
- ↑ «Iran-Iraq».Estudis d'Àsia i Àfrica.
- ↑ Sipri. World Armament and Disarmament yearbook 1980, SIPRI.
- ↑ «Oil and Geopolitics: The Oil Crisis of the 1970s and the Cold War».Historical Social Research.
- ↑ 20,0 20,1 Qüestiones Àraps. La Guerra d'Octubre de 1973.
- ↑ Karsh, Efrain (1987). The Iran-Iraq War: Military Analysis, The International Institute for Strategic Studies.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra Irán-Irak» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.