Guerra civil de Surinam
La Guerra civil de Surinam (, «Guerra de l'Interior») va ser un conflicte bèlic lliurat en el noreste de Surinam, encara que expandint-se a atres àrees del país, entre els anys 1986 i 1992. La guerra va ser combatuda entre el comando guerriller Jungle Commando, liderat per Ronnie Brunswijk, els membres del qual eren originaris del grup ètnic cimarrón, i l'eixèrcit nacional comandado pel llavors cap militar de facto i cap d'Estat Dési Bouterse.
Antecedents
Surinam té una de les poblacions en major diversitat ètnica de Sudamérica, en grups d'orige indi oriental, indonesi, chinenc, europeu, amerindi i africà (criollo i cimarrón). Els ancestros del poble cimarrón varen ser esclaus africans que varen escapar de la regió costera de Surinam entre mediats del XVII i fins del XVIII per a formar assentaments independents en l'interior del país. Establits allí, varen obtindre l'independència firmant un tractat de pau en els holandesos en la década de 1760, els qui, al no poder conquistar-els, varen acordar permetre'ls l'autonomia dins del territori de la Guayana Neerlandesa.[1]
En 1975, Surinam va obtindre la seua independència definitiva dels Països Baixos. Dési Bouterse va participar en l'instauració d'un eixèrcit nacional. Cinc anys despuix, en 1980, ell i atres quinze sargents varen conduir un colp d'Estat en contra del govern nacional. Bouterse eventualment va consolidar tot el poder. En 1987, va instruir a l'Assamblea Nacional per a que s'adoptara una nova constitució que li permetera continuar com a cap de l'eixèrcit, mentres s'establia un govern civil baix la seua estreta vigilància.
Conflicte
La guerra va escomençar com una disputa personal entre Bouterse i Brunswijk, un cimarrón que havia servit com el seu guardaespals personal anteriorment, pero despuix va alcançar dimensions polítiques. Brunswijk va exigir reformes democràtiques, drets civils i desenroll econòmic per a la minoria cimarrona del país.[2]
En novembre de 1986, les forces militars varen atacar Moiwana, poble natal de Brunswijk. Varen massacrar a 39 persones, en la seua majoria dònes i chiquets. Varen destruir la major part del poble, incendiant la casa de Brunswijk i uns atres. Més de 100 supervivents varen fugir per mig de la frontera a la Guayana Francesa.
L'1 de juny de 1989, els rebels varen capturar la represa d'Afobaka, principal planta hidroelèctrica de Surinam, i varen amenaçar en inundar la capital Paramaribo a menos que el govern acceptara negociar. A pesar de les amenaces, els rebels es varen retirar 36 hores despuix de les órdens de Brunswijk.[2]
El 7 de juny de 1989 es varen celebrar conversacions en l'illa Portal, en Guayana Francesa. Les delegacions varen aplegar a un acort sobre una proposta de proposta de pau. El govern va firmar el pacte el 21 de juliol de 1989, el que va ser aprovat per l'Assamblea Nacional el 7 d'agost de 1989. L'acort va declarar l'intenció d'abdós parts de posar fi a les hostilitats.[2]
En juny de 1989 es va firmar un alt al fòc. Un programa d'ajuda d'emergència per a reconstruir els llogarets cimarronas, el fi de l'estat d'emergència en la part oriental del país i la tornada dels refugiats a Surinam figuraven entre les accions iniciades per l'acort de pau. El govern havia propost que les tropes del Jungle Commando anaren transformades en una unitat de seguritat, per a patrullar l'interior del país.[2]
Les violacions a l'alt al fòc varen continuar despuix de la treua sense aplegar a convertir-se en un conflicte a gran escala,[3] pero en setembre de 1989, a lo manco 300 persones havien mort, numerosos llogarets havien segut destruïdes i la mineria de bauxita i alumini estaven interrompudes. Es calcula que 7 mil cimarrones varen fugir als camps de refugiats en la Guayana Francesa.[2]
El 19 de març de 1991 es va celebrar una reunió entre representants en la ciutat minera oriental de Moengo. El govern va oferir l'integració del Jungle Commando en l'Eixèrcit de Surinam, i treballs per als cimarrones en la prospecció minera aurífera i la silvicultura a canvi del desarmament complet.[3]
El 27 de març de 1991, es varen celebrar conversacions finals en la ciutat de Drietabbetje, posant efectivament terme al conflicte. A pesar de l'acort, una série d'oficials del Jungle Commando residents en els Països Baixos varen denunciar les condicions i varen prometre continuar la seua lluita armada.[3]
Referències
- ↑ «The Saramaka Peace Treaty in Sranan: An edition of the 1762 text (including a copy of the original manuscript)» (en anglés). Consultat el 19 de juliol de 2015.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «[1]». Consultat el 19 de juliol de 2015 (en anglés).
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «[2]». Consultat el 19 de juliol de 2015 (en anglés).
Bibliografia
- Vries, I. de: Suriname na de binnenlandse oorlog, Ámsterdam 2005: KIT Publishers, ISBN 90-6832-499-3
- Hoogbergen, W. & D. Kruijt: d'oorlog van de sergeanten: Surinaamse militairen in de politiek, Ámsterdam 2005: Bakker, ISBN 90-351-2998-9
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra civil de Surinam» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.