Anar al contingut

Guerrilla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerrilla
Quadro de David Wilkie que representa la reunió en una posada del mando d'un grup guerriller espanyol. Wilkie va estar en Espanya entre octubre de 1827 i juny de 1828.
Escena de l'ocupació francesa, d'Eduardo Zamacois i Zabala (Walters Art Museum, Baltimore, 1866). L'obra mostra a un grup de guerrillers ocultant el cadàver d'un soldat francés.
«Guerrilla» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Guerrilla (desambiguación).

La guerra de guerrilles és una estratègia militar conformada per guerrillers, chicotets grups de combatents, a sovint paramilitarés, irregulars o inclús civilés armats; els quals utilisen atacs mòvils a chicoteta escala contra un enemic major i menys versàtil en l'objectiu de debilitar-ho o véncer-ho per mig d'una guerra de desgast. Estes tàctiques poden incloure emboscadas, sabotages, saqueigs, incursions, guerra llampada, cort de les llínees de suministrament, incendis provocats, seqüestre o assessinat d'enemics importants i interceptació de les comunicacions. Este terme es va falcar en Espanya durant l'intent de conquista per part de Napoleón Bonaparte. La guerrilla generalment naix d'un coneiximent superior del terreny i el respal de la població local per a operar de manera amagada i sorpressiva, moure's en rapidea i reunir-se i dispersar-se sense deixar rastre. Fonamentalment, és un tipo tàctic de guerra que ho subordina tot al hostigamiento en lloc de la conquista convencional de terreny, per lo que es busca la llarga erosió d'una guerra atomizada i dispersa, sense confrontar directament al gros de l'enemic. D'esta manera, es poden alcançar objectius estratègics que un eixèrcit organisat i al descobert no podria conseguir jamai. Henry Kissinger va dir al respecte, en ocasió de la guerra de Vietnam, que "un eixèrcit pert si no gana, una guerrilla guanya si no pert". Este método de guerra s'utilisa en freqüència en situacions de guerra asimètrica i resulta molt difícil de neutralisar gràcies a la seua movilitat, a la seua habilitat per a diluir-se entre la població civil i a la seua fàcil dispersió en chicotets grups i sense uniforme identificatiu.[1] En zones montanyoses, com les que es prodigan en Espanya, esta tàctica ha segut determinant per a repelir invasions, tals com la dels romans, els àraps i els francesos de Carlomagno i Napoleón Bonaparte. Un aspecte distint i destacat d'actuació és el desenrollat per la guerrilla urbana, en les ciutats i certs núcleus rurals, com va ser el cas del maquis front a les tropes alemanes i moltes guerres colonials en Àfrica entre els natius i les forces estrangeres d'ocupació.

Guerra d'intensitat mija

[editar | editar còdic]

Algunes classificacions de conflictes, com l'utilisada pel Departament de Defensa d'Estats Units, dividixen les guerres segons varis criteris, entre ells el del tipo de l'enemic a combatre. Seguint este criteri, els conflictes armats poden agrupar-se aixina:

  1. Conflictes d'alta intensitat o guerres convencionals: l'enemic és un atre eixèrcit, millor o pijor armat que el propi, pero que dispon de quarters, centres de mando i territori que defendre, lo que provoca que la lluita siga més o menys parella.
  2. Conflictes de mija intensitat o guerra de guerrilles: els realisats contra grups paramilitars sostinguts, pobremente armats, pero que controlen certes regions de difícil accés i en el respal tácito de la població directa o pels poders electes a través dels seus eixèrcits.
  1. Conflictes de baixa intensitat: impliquen a moviments terroristes (chicotets grups que no controlen territori, pero que, a voltes, són recolzats per una part de la població). Els seus atacs solen anar dirigits contra els poders establits i les forces de l'orde públic, encara que també poden provocar matances indiscriminades contra la població civil.[2] Quan este tipo de lluita involucra tropes regulars, es denomina operacions de comandos. El comando és un soldat o un grup de soldats entrenats i armats en un eixèrcit regular que realisa accions especials en camp enemic. Els guerrillers també poden actuar en relació en l'eixèrcit regular, pero són normalment milícies integrades pels civils.

Orige del terme

[editar | editar còdic]

Els térmens "guerrilla" i "guerriller" varen començar a usar-se en Espanya durant l'invasió de Napoleón Bonaparte i continuen usant-se a lo llarc d'el XIX durant les guerres carlistas. El sufix "-illa" accepta la desigualluita entre civils i un eixèrcit regular de soldats professionals organisat per un Estat. Es tracta d'un vocablo castellà que, conegut a voltes com guerilla, ha passat a l'àmbit internacional. Sense eixe nom concret, esta forma de lluita s'ha donat en el transcurs de tota l'història. Per eixemple: els judeus varen conquistar Canaán, segons el relat bíblic, per mig d'atacs sorpressius; Alejandro Magne va deure enfrontar-se a les guerrilles de tribus montañesas durant la seua primera incursió contra els perses; i Aníbal va perdre varis guerrers a mans de les tribus salasias quan creuava els Alps. En la pròpia península ibèrica es troben eixemples de guerrilles ya durant l'invasió romana (Viriato, Corocota) i els primers sigles de l'Edat Mija (Don Pelayo i els seus seguidors contra els musulmans en Astúries o els vascones contra Carlomagno en Roncesvalles). Este tipo de guerra va ser usat també usat pels patriotes en la Revolució nortamericana. Segons l'historiadora mexicana Guadalupe Jiménez Codinach, el terme va aparéixer per primera volta en el diari The Times, de Londres, en 1808:

“Per primera volta apareix en la prensa internacionala paraula guerrilla en espanyol. El diari The Times de Londres publica el 27 d'octubre de 1808: En Espanya estan barallant civils en guerrilla, i entre paréntesis posen ‘little war’, chicoteta guerra. I expliquen que és una forma de barallar a on ataquen i es retrauen, ataquen i es retrauen… ¡No són eixèrcit, són civils!”[3]

Pero el terme va alcançar la seua consagració durant les campanyes napoleòniques en Espanya, destacant Jerónimo Merino, Francisco Jupetí, Agustina d'Aragó, Juana "La Galana" i Juan Martín Díez. Enaltit, si es vol, pel propi Napoleón que va aplegar a considerar a la resistència espanyola la causa principal de la seua derrota; per damunt inclús, segons la seua opinió, de les catàstrofe en Rússia que, segons els historiadors, varen anar molt més sanguinoses que les espanyoles.[4]

En el Sàhara Occidental (encara d'iure baix administració espanyola, pero de facto baix administració marroquina en les seues 2/3 parts), el Front de Lliberació del Sahara Occidental combinat en un eixèrcit i tàctiques convencionals va desnugar la primera guerra de guerrilles a gran escala en el desert, principalment contra Marroc, i en menor mida contra Mauritània, Espanya, Estats Units i França, que recolzen o varen recolzar tácito, moral, econòmica, material o militarment, en funció de cada cas, al "Sultanato alawí".

Resum històric

[editar | editar còdic]

En general, la lluita de guerrilles és de resistència a un invasor i està aureolada per motius patriòtics, revolucionaris o religiosos.

  • En 1808 els espanyols se servixen de la guerra de guerrilles com a modo de lluita contra les tropes franceses de Napoleón[6] en el context de la Guerra de l'Independència d'Espanya. No obstant, en esta guerra també es va presentar combat en batalles de manera tradicional, com és el cas de la Batalla de Bailén.
  • Durant tot el XIX, els moviments nacionalistes, com el de Garibaldi, la resistència postunitaria de Carmine Crocco en Itàlia o la guerra d'independència dels grecs durant la dominació turca, es varen basar en lluites de grups civils armats.
  • La lluita independentiste en Estats Units va ser acompanyada per guerrilles que sorprenien a les tropes angleses en emboscades.
  • Durant la guerra de la Triple Aliança, en la coneguda com Retirada d'Estany les tropes paraguayanes del nort al mando del comandant Martín Urbieta varen utilisar tàctiques de guerrilla, terra cremada i trampes a l'estil dels indígenes guaraníes per a derrotar als invasores brasilers superiors en número i en tecnologia.[7][8][9][10]
  • Durant la guerra del Pacífic, entre Perú i Chile, despuix de la pren de Lima, els peruans, liderats per Andrés Avelino Càceres, inicien una guerra de guerrilles contra l'ocupació chilena, en major mida en la serra central. Esta fase és coneguda com a Campanya de la Breña.
  • El patriota dominicà Matías Ramón Mella, que va contribuir de manera significativa com a estratega durant la Guerra de l'Independència Dominicana contra l'ocupació haitiana, sent Ministre de la Guerra va elaborar el Manual de Guerra de Guerrilles donat a conéixer el 26 de giner de 1864.
  • En Cuba, el Major General Ignacio Agramonte va realisar un aporte sobre l'ocupació de la cavalleria en la guerra de guerrilles per mig de càrregues fulminants al machet durant la guerra de l'Independència de Cuba.
  • Durant la Guerra dels bóeres, en l'actual Suràfrica, els colon holandesos varen utilisar eixa tàctica. Els irlandesos també varen crear un eixèrcit d'irregulars per a opondre's als britànics: l'IRA (sigles en anglés d'Eixèrcit Republicà Irlandés). Conseguida l'independència, la guerrilla va seguir operant en la zona que va quedar baix control britànic, l'Úlster.

La Segona Guerra Mundial

[editar | editar còdic]

Durant la Segona Guerra Mundial, les guerrilles varen acossar als invasores alemans en varis països d'Europa: destaquen els maquis francesos, la Resistència italiana i els partisanos yugoslavo. En l'Unió Soviètica, les guerrilles hostigaron a l'eixèrcit alemà durant el seu alvanç cap a Moscou. Aixina mateix, va haver guerrilles que varen lluitar tant contra els alemans com contra els soviètics. Terminada la lluita, els métodos guerrillers varen reaparéixer en Vietnam contra la dominació de França. Hồ Chí Minh va ser elíder d'eixa lluita, i el seu gran estratega el general Võ Nguyên Giáp. el Vietcong (la guerrilla norvietnamita) va continuar lluitant en el sur del país contra els Estats Units, als que finalment va conseguir expulsar infligiéndoles una traumàtica derrota. En Argèlia, els métodos de guerrilla es varen aplicar contra els dominadors francesos.

Els "moviments de lliberació nacional"

[editar | editar còdic]
Membres de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, un grup insurgent actualment desmovilizar, cap a 1998

Les guerrilles es varen propagar per Àfrica i Iberoamèrica en les décades de 1950 i 1960. La guerrilla de Fidel Castro i atres sublevats contra la dictadura de Batista varen conseguir prendre el poder en Cuba en 1959. Un dels seus líders, l'argentí Ernesto Che Guevara, es va convertir en la figura central dels moviments guerrillers d'esquerra, que varen intentar revolucions socialistes en el cridat Tercer Món. Assessinat en 1967 en Bolívia, a on intentava establir un foc guerriller, Guevara teorizó sobre la guerrilla revolucionària, definint-la com a vanguarda del poble en lluita. Els seus escrits i métodos varen donar lloc a que es parlara d'el "foquisme" revolucionari, criticat per atres organisacions de l'esquerra. En Colòmbia, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) varen ser la guerrilla més antiga i numerosa d'Amèrica Llatina fins a la seua dissolució donada en els Acorts de pau entre el govern de Juan Manuel Sants i les FARC. Fundades despuix de l'ofensiva que, "en la finalitat de reafirmar l'autoritat del cridat Front Nacional", l'eixèrcit colombià va realisar en 1964 contra la "República de Marquetalia", una de les comunitats autònomes creada per grups armats comunistes i lliberals radicals a finals de l'época de La Violència que va seguir al Bogotazo en 1948. També està l'Eixèrcit de Lliberació Nacional (ELN). En el Paraguay en decembre de 1959 va fer la seua aparició pública el Moviment 14 de maig, d'identitat lliberal, integrat per jóvens radicalisats d'aquell partit. Pero varen anar ràpidament reprimits i eliminats per la dictadura de Stroessner. No obstant, un atre grup guerriller tindria una presència més sòlida i arraïlada en el Departament de Cordillera, en la zona de Piribebuy. Es va tractar de la Columna Mariscalópez, un grup insurgent llaurador lligat al Partit Comuniste Paraguayà i comandado per Arturo López, més conegut com Agapito Valent. En intermitencias, varen operar fins a maig de 1970, moment en que les forces repressives assessinen a Agapito Valenta.[11]

En Argentina, la primera guerrilla organisada es va donar a conéixer públicament en el copamiento de la comissaria de Fredes, Santiago del Estero, en 1959. Es varen denominar "Uturuncos", que significa "Hòmens Tigres" en idioma aborigen. Entre 1970 i 1979 desenrolla el seu accionar l'organisació guerrillera "Montoneros". Els seus objectius inicials varen ser la desestabilisació del govern de facto autodenominat "Revolució Argentina" (Onganía, Levingston, Lanusse / 1966-1973) i la tornada al poder del general Juan Dumenge Perón. Pero els moviments guerrillers varen efectuar accions en continuïtat i d'alt impacte públic recent al començament de la década de 1970. Finalment, varen ser diezmados durant el "Terrorisme d'Estat" mamprés pels militars en el poder des de 1976 fins a 1983. Lo mateix va succeir en Uruguay, encara que el moviment guerriller MLN Tupamaros ya havia segut desarticulat militarment abans del Colp d'Estat. El 20 de maig de 1973, el Front Polisario inicia els primers enfrontaments armats, combats basats en una estratègia de guerra de guerrilles, la primera en el món organisada en un desert i a gran escala, contra les tropes de l'eixèrcit marroquí. En les colónies portugueses, la Guerra Colonial (1961-1974) va enfrontar a l'eixèrcit d'eixe país en diverses guerrilles de lliberació nacional fins que, despuix de la Revolució de les Clavellineres, es va declarar l'alt al fòc i es va acordar l'independència d'Angola, Moçambic, Guinea-Bisáu, Cap Vert i Sant Vaig prendre i Príncip. Timor Oriental, no obstant, va ser prontamente invadit per Indonèsia, per lo que la guerrilla en eixe país va continuar les seues operacions fins a l'intervenció de Nacions Unides en 1998. Fundada en la década de 1960, la guerrilla del Front Sandinista de Lliberació Nacional (cridat aixina pel general Augusto C. Sandino) va prendre el poder en Nicaragua despuix del derrocament el 19 de juliol de 1979 del dictador Anastasio Somoza D., constituint el segon moviment guerriller triumfal en Amèrica Llatina. En Chile, des de la década del 1960, veem cóm els moviments revolucionaris guerrillers es conformen, tals com el Moviment d'Esquerra Revolucionària (MIR) i a mitan dels anys 1970 i 1980 en el braç armat del Partit Comuniste Chilé, el Front Patriòtic Manuel Rodríguez (FPMR), grups que llegitimaven l'opció armada per a derrocar la dictadura de dretes del general Augusto Pinochet.

Erro al crear miniatura:
Eixèrcit Zapatista de Lliberació Nacional cap a 2012

En la década de 1990, va sorgir l'Eixèrcit Zapatista de Lliberació Nacional en Chiapas, un dels estats més pobres de Mèxic. En Perú en la década de 1980 varen començar els atacs de grups rebels de caràcter socialistes pel Eixèrcit de Lliberació Nacional i el Moviment d'Esquerra Revolucionària posteriorment en la caiguda d'estos varen aparéixer partits polítics de caràcter fonamentaliste ideològic com Sendera Lluminosa i el Moviment Revolucionari Tupac Amaru que varen cometre actes terroristes, d'estos el primer seguix actiu fins a l'actualitat en una zona coneguda com el VRAEM i utilisant el método de guerres de guerrilles per a atacar a les autoritats de l'Estat peruà. L'eixèrcit de dit país també va utilisar tàctiques de guerrilles per a respondre als grups insurgents; més alvance varen utilisar les tàctiques (entre ella la de guerrilla) per a enfrontar-se a les invasions equatorianes de 1981 i 1995.

Guerrilla urbana

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerrilla urbana.


La guerrilla urbana és un tipo específic de tàctiques de guerrilla aparegut en la segona mitat d'el XX, que es caracterisa per desenrollar-se en un ambient urbà com a part d'una estratègia coordinada de lluita militar, moltes voltes de naturalea anticolonial o revolucionària. Per eixemple, el M-19 de Colòmbia o el FPMR de Chile.

Objectius

[editar | editar còdic]

Durant una guerra convencional, la guerrilla és auxiliar del eixèrcit i funcional als seus objectius. Les guerrilles que es varen plantejar com a método de lliberació nacional en la década de 1960 es proponien en canvi crear eixèrcits populars a partir de la lluita de grups guerrillers. D'acort en la concepció militar tradicional (per eixemple, la del teòric militar prusiano Carl von Clausewitz), la guerrilla no és possible si no es desplega en un territori natural de difícil accés. La guerrilla de la segona mitat d'el XX es va ocultar i va actuar en les ciutats i va realisar operatius de comando i atacs en bombes no solament contra objectius policials i militars, sino també contra bancs i atres empreses. També va recórrer al seqüestre com a forma de "propaganda armada" i de "recuperació de fondos" per a finançar les seues activitats. La cridada "guerrilla urbana", marxiste o nacionaliste, va tindre manifestacions en Europa, en les Brigades Rojas d'Itàlia o la Fracció de l'Eixèrcit Rojo en Alemània. També en Amèrica Llatina, principalment en l'Argentina i Uruguay, la guerrilla actuava en les ciutats, com de fet havia ocorregut en Argèlia i en Irlanda. No obstant, varis tractats militars, inclós el del Departament de Defensa d'Estats Units, no consideren a estos moviments com a guerrillers, sino moviments de baixa intensitat, ya que no posseïxen un espai físic que controlen i governen.

Les fases de la guerra de guerrilles

[editar | editar còdic]

Pese a resultar molt difícil establir certs passos donats per la majoria dels moviments guerrillers, per la pròpia naturalea de la guerra i les grans diferències entre països, sí existix cert consens en reconéixer la tesis de Mao (1894-1976) -considerat un lluent estratega militar- "el poder naix del fusil" i el campesinado pot ser movilisat per a participar en la guerra popular de la lluita armada a través d'una guerra de guerrilles en tres fases que tot moviment guerriller està obligat a cobrir:

  • Fase 1.- Consistix en la movilisació d'el campesinado i l'establiment de la organisació.
  • Fase 2.- Consistix en el establiment de bases rurals i l'increment de la coordinació entre les guerrillas.
  • Fase 3.- Consistix en la transició a una guerra convencional. Els escrits de Mao sobre la guerra de guerrilles i la noció de guerra popular són considerats generalment com a llectura essencial per a aquells que desigen conduir operacions de guerrilla i per als que s'oponen a la mateixa.

Ernesto "Che" Guevara (1928-1967) -ideòlec i comandant de la Revolució Cubana- va impulsar l'instalació de focs guerrillers en varis països. Entre 1965 i 1967, ell mateixa va combatre en el Congo i en Bolívia. En el seu llibre, "La guerra de guerrilles" (1960), senyale al respecte (en respal a la tesis de Mao):

  • El terreny de la lluita armada deu ser fonamentalment el camp.
  • Les forces populars poden guanyar una guerra contra l'eixèrcit.
  • No sempre cal esperar a que es donen totes les condicions per a la revolució; el foc insurreccional pot crear-les. En la série de la BBC "Soldats" es pren el cas de China durant la guerra civil entre comunistes i nacionalistes com el paradigma de cóm un eixèrcit guerriller pot aplegar a derrotar a un atre regular pels seus propis mijos i sense ser la força auxiliar de ningú. Segons esta font, la guerra de guerrilles travessa estes tres fases:[12]

Organisació

[editar | editar còdic]
Soldat nortamericà durant la crema i destrucció d'una suposta base del Viet Cong, l'organisació guerrillera de Vietnam, en 1968.

En carir de la força numèrica i de l'armament idòneu per a enfrontar-se un eixèrcit regular, les guerrilles eviten l'enfrontament en camp obert. En lloc d'això, actuen des de bases establides en terrenys inaccessibles i remots tals com boscs, montanyas o junglas, depenent del respal dels seus habitants per a conseguir reclutes, aliments, covil i informació. Les guerrilles també poden rebre respal en forma d'armes, suministraments mèdics i assessoria militar del seu propi eixèrcit o dels seus aliats. Comença en l'entrada d'una força estrangera o un govern opresor i el naiximent d'un sentiment en certs grups per a terminar en ell. Una atra possibilitat és que un grup donat decidixca fer-se en el control del poder, pero evalue que no posseïx el respal popular suficient per a aplegar al govern per métodos democràtics i per això disseny una estratègia per a desestabilisar el país i prendre el govern per la força. En esta fase s'entaulen relacions entre els distints grups opositors, es comença a establir l'organisació de mando i a realisar les primeres accions.

Consolidació

[editar | editar còdic]

Quan la força governamental comença a actuar, els guerrillers solen retirar-se a llocs poc accessibles a on poden fer una vida més o menys normal (si és necessari es duen a la població que els ha estat recolzant). En estos llocs s'entrenen, perfeccionen la seua preparació militar, planifiquen les seues accions i retornen a la zona de combat per a efectuar les seues operacions. Estos llocs solen ser també les atarassanes a on guarden l'armament capturat a l'enemic i comprat en el mercat negre pels diners que arrepleguen per colectas, seqüestres, extorsió, etc.

Pas a guerra convencional

[editar | editar còdic]

La consolidació termina quan s'ha conseguit controlar suficient terreny i població per a formar un eixèrcit i s'han reunit suficients armes de totes classes com per a poder enfrontar-se a l'eixèrcit governamental en el seu propi terreny. Quan es donen estos punts es llancen grans ofensives que terminen per desgastar i desmoralizar a l'eixèrcit enemic que opta per retirar-se, rendir-se o simplement desplomar-se. Este últim pas no és una conseqüència inevitable de la guerra de guerrilles i no tots els moviments guerrillers apleguen a ell. Ho varen conseguir en China, en Cuba, en Vietnam, en Nicaragua o en Afganistan en l'ajuda atres països com l'Unió Soviètica i en atres casos d'Estats Units; pero varen fracassar estrepitosamente o es varen estancar com en ell Sahara Occidental, Argentina, Chile, El Salvador, Guatemala, Colòmbia, Mèxic o Perú. Frustrar este últim pas pot conseguir-se per varis camins: aplicació d'una efectiva campanya contrainsurgente, agotament de la guerrilla, canvis polítics d'a on reben respal econòmic, pèrdua de respal popular o un alto el fuego negociat.

Efectes en l'oponent

[editar | editar còdic]

L'efecte de la guerra de guerrilles sobre l'oponent és variable depenent del terreny en el que es lluite. En camp obert no és molt eficaç, pero en jungles (com el cas de la guerra de Vietnam) o escenaris urbans pot aplegar a ser devastador, especialment per a desmoralizar a l'oponent i agotar les seues forces. Alguns politòlecs com Harkavy R. i Neuman S. (2001) consideren que la guerra de guerrilles és una modalitat bèlica que obedix al patró d'una guerra de desgast.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Funcionament i significat de la guerra irregular i guerra de guerrilles
  2. ↑ Guerra Irregular i Guerra de Guerrilles
  3. ↑ «».
  4. ↑ Manuel Moreno Alonso, L'Imperi, un somi impossible, n.º 74 de L'aventura de l'Història, Arlanza Edicions, Madrit, decembre de 2004
  5. ↑ I. Villarejo i Manuel P. Villatoro. Diari ABC. «Tres batalles en les que la picaresca va donar la victòria a la menguante Espanya del sigle XVII».
  6. ↑ Emissió per RTVE. Productor Eixecutiu Luis González. «Memòria d'Espanya: ¡Vixquen les Caenas!».
  7. ↑ «Mbotetey Campanya del Mate Grosso». Consultat el 20 de giner de 2024.
  8. ↑ «El Major Martín Urbieta». Consultat el 20 de giner de 2024.
  9. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 24 de giner de 2024.
  10. ↑ «BELLA VISTA NORT PARAGUAY – BELA VISTA-MS BRASIL - MAJOR PÓLO TURÍSTIC-HISTÒRIC DE LA FRONTERA». Consultat el 11 de juny de 2024.
  11. ↑ Montero (2019). Agapito Valent. Stroessner kyhyjeha (en Castellà), Arandura Editorial. ISBN 9789996710537.
  12. ↑ Varis, Irregulars, capítul 12 de Soldats, Londres, BBC, 1984.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerrilla&oldid=1296592»