Pijaos
Els pijaos són un conjunt de pobles indígenes originaris del Tolima i atres territoris aledaño en Colòmbia.
En temps precolombís varen poblar la Cordillera Central dels Andes entre els nevats del Huila, del Quindío, del Tolima i també de Caldas, la vall alta del riu Magdalena i l'alt Valle del Cauca en l'actual Colòmbia. Els pijaos no varen aplegar a formar estat centralisat, mantenint-se com a pobles federats.
Informació bàsica i senyes antropològiques
Belicosidad
Els cronistes de la conquista, com a Fra Pedro Simón, Juan López de Velasco, Juan Rodríguez Freyle i Antonio de Herrera, sostenien que els pijaos eren «caribes», ya que aixina es designava en aquella época no solament als pobles caribes o cares, sino també a atres societats indígenes belicosas de caràcter expansionista.[1] La gran extensió que varen alcançar eixos pobles i el mestiçage en atres poblacions locals varen fer sorgir diferències culturals molt marcades entre els caribes d'una zona i una atra, d'acort a les adaptacions adquirides i contactes en atres ètnia. Els pijaos mostren una indubtable influència de pobles caribes que haurien usat com a vies principals de penetració la del riu Magdalena i la del riu Orinoco. Pel Magdalena varen entrar els de linaje ambigues, muizes, colimas, panches, quimbayas, putimanes i paniquitaes.
A principis de el XVII, els pijaos, de la mateixa manera que els tolima, varen desafiar al govern colonial d'Espanya en una rebelió a gran escala.[2]
Encara que alguns cronistes de la colónia els califiquen també com «caribes», dit terme s'aplicava en prou imprecisió a qualsevol poble belicoso del nort dels Andes que no se sometera a l'administració espanyola. Els pijaos, en ser belicosos com atres diverses ètnia caribes dels sigles XIV a XVI, varen ser cridats «caribes» per alguns historiadors.
Els pijaos i els andaquíés varen opondre una formidable resistència als colonizadores per més de dos sigles. Més de quatrecents conquistadors espanyols i quaranta mil indis de tribus aliades a ells varen morir en combat contra estos. Moltes expedicions varen ser enviades a sojuzgarlos pero varen ser desbaratades pels pijaos i els andaquíes.
Apariència
Dins de la seua estètica corporal era comuna la modificació del seu cràneu en tablillas ortopédicas que usaven des de neonato en la regió occipital i frontal que els donava un aspecte de ferocitat, i els assimilava en els Tumaco, en tindre abdós figures d'argila que denoten similars traces facials: la deformació craneal.[3]També modificaven la forma de les seues extremitats superiors i inferiors en l'us ajustat de pita (cordes de fibres entrellaçades). Es posaven braçalets de colors, canviaven l'aspecte del seu nas en la fractura del tabic nassal, ademés la perforaven igual que el lòbul de l'orella per a l'us de decorats adorns d'or emblemàtics. Cridaven balaca als seus adorns corporals. Usaven corones de diversos materials, caraces, diademes de plomes, braçalets, narigueras o uns atres pendents. Pintaven els seus cossos en actes comunitaris de roig en la tenyida de bija.[4]
Nom
Escriu Fra Pedro Simón dels pijaos i el seu nom: Ambiguexs significa Bruixos o Bipxaus[5] que aixina els dien a estes gents els Paeces, els qui actualment els coneixen com Pi'pyshavy[6] (pi'pxsxavx). Estos guerrers que dominaven extensos territoris de lo que hui és el Departament del Tolima en Colòmbia tenien com a activitat econòmica comercial el cultiu del tabac (tenú) al com donaven distints usos i comerciaven en preparacions medicinals cridades ambi[7] o a manera de cigarro per a la fuma. Va penetrar este comerç bona part d'Amèrica fins a trobar el seu nom en regions a on el cultiu d'esta planta no era possible aixina que:
- Els quechuas cridaven ampi a la medicina o al verí.
- Els Tupíes cridaven amby al mucílac elaborat a partir del tabac. (Martius).
- Els Tupí-guaraní criden ambiu a l'unte suc o extracte de tabac (Jover).
Aspectes socials
Els pijaos estaven organisats com a societats de jefatura. Els seus poblats eren de bahareque i les cases estaven apartades unes d'unes atres.[8]
La seua agricultura collia en les cordilleres papes, arracachas, frijol, uchuvas, entre unes atres. En les zones més càlides, dacsa, yuca, coca, tabac, cotó, cacao, ají, achiras, albocats, ahuyama, guayabas, mameyes. Eren destres en la domesticació d'animals. Mantenien en les seues comunitats diferents espècies de mamífers aquàtics,[9] aus i primats, estos últims utilisats en la recolecció de fruts de la selva i racions d'ous; utilisaven com a animals de rastreig a rabosots i pastoreaban en intenció de caça venados, chigüiros i atres animals de sabana. En els seus bahareka els dormitoris els formaven rencs d'hamaques que els servien com a llit o breçols; estes estaven teixides en teler en fibres de cotó. Cridaven a la seua cuina barbacoa, una posada de fusta cobert per terra a on torraven i cuinaven els seus aliments, generalment ubicades en construccions anexes i per al treball de la comunitat nomenades caney.
Eren molt hàbils nadadors, relaten que estes gents fàcilment creuaven el riu Magdalena duent sobre els seus muscles carrega o presoners. Els seus teguas tenien amplis coneiximents de farmacologia a partir de l'us de les substàncies naturals.
Cridaven «tata» als seus ancestros de linaje o yayos, com en Tatacoa nom donat per estos cacicazgos a un àrea desértica rica en fòssils de tot tipo en els departaments de Huila i Tolima, en Colòmbia. Cridaven «mohán» o «chaman» als seus sacerdots i «tegua» als seus curanderos o meges, sent estos rols distints dins de les seues societat.
Vore també
Referències
Notes
- ↑
- ↑ Adelaar, 2004, p. 53
- ↑ «En lo que mes conte posen en naixent els chiquets és entaular-los el cap en dos tablillas una en el colodrillo i una atra en la front, en que queden chatos per abdós parts i el cap alçat i disformable, i a ells els sembla estar en açò els mes graciosos.»Fra Pedro Simón
- ↑ «per a ser gentils hòmens, pintanse en bija que és una cosa colorada»Fernando d'Oviedo
- ↑ Els Paéces els criden Ambiguexs que significa bruixos o bipxsau.
- ↑ Gerdel, Florence i Mariana Slocum (1983) Diccionari Páez-Espanyol Espanyol-Paez: 453. Lomalinda: Editorial Townsend.
- ↑ «I criden fanc al Ambir que és certa massa feta del full i suc del mateix tabac cuita en algunes pols de furao que és cert salitre que trauen d'una lagunilla.»Fra Pedro Simón
- ↑ «bons edificis de parets de fanc i fusta casi de l'ample d'una tàpia de les nostres, altes i blanquejades de greda molt blanca»Fra Pedro Simón
- ↑ «Manatí; solen matar-los pasturant herba,vores dels rios i en rets, sent menuts que aixina prenc un ben chiquito el cacica i ho crie vintisset anys en l'estany a on moraven.»
Bibliografia
- Marshall Durbin & Haydée Seijas (1973): "A Note on Panche, Pijao, Pantagora (Palenque), Colima and Muzo", International Journal of American Linguistics, Vol. 39, No. 1 (Jan., 1973), pp. 47-51
Enllaços externs
- Ret de Biblioteques (Colòmbia)
- Notícies historials de les conquistes de Terra Ferma en les Índies occidentals (1882-92) vol. 5
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pijaos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.