Psidium

Psidium

Guayaba i tomatillo

Les guayabas (Psidium) o arasá són un gènero d'unes cent espècies d'arbres tropicals i arbres chicotets en la família Myrtaceae, natives d'Amèrica. Les fulles són opostes, simples, elíptiques a ovalades, de 5 a 15 centímetros de llarc. Les flors són blanques, en cinc pétals i numerosos estams.

El frut és comestible, redona o en forma de pera, entre 3 a 10 cm de diàmetro (fins a 12 cm en cultius selectes). Té una corfa prima i delicada, color vert pàlit a groc en l'etapa madura d'algunes espècies, rosa a roig en unes atres, polpa blanca cremosa o anaranjada en moltes semillitas dures i un fort aroma característic. Esta fruta és rica en vitamines C, A, B, ademés té beneficis nutritius ya que la seua polpa és considerada àcida i disminuïx els nivells de LDL (transportat per VLDL).^{cita requerida}

Composició química

Promig per 100: aigua 78; proteïnes 0.9; grassa 0.40; sucres 7.70; hidrats de carbono 2.70; fibra bruta 8.50; acidea en àcit tánico 1.00; cendra 0.80; calories 43.24; la guayaba conté grans cantitats de vitamina C, A i B1. La guayaba també és una font excepcional de licopeno, proporcionant aproximadament de 5200 μg cada 100 g. Per cada 100 grams de guayabas hi ha al voltant de 0,5 grams de substàncies antioxidants, segons un estudi realisat en l'Índia, proporció tres voltes major que en atres frutes.

Cultius i usos

Erro al crear miniatura:

Guayabo comú en fruts encara verts.

Les guayabas es cultiven en molts països de la zona intertropical subtropical pels seus fruts comestibles. Vàries espècies es cultiven comercialment. Els més importants estan en el quadro a la dreta.

Les plantes són sensibles a les gelades. En algunes regions tropicals, incloent Hawái, algunes espècies s'han convertit en arbusts invasivos. També és d'interés per als cultivadores domèstics en àrees de clima templat, com una de les poques frutes tropicals que es poden desenrollar fins que donen fruta en tests dins de la casa.

La fruta es menja sancera. Algunes persones mosseguen les llavors pero unes atres les eviten, com si foren tunas o pitahayas, o rebanada i servida en sucre i crema com a darreria. En Àsia, la guayaba crua se sumergix en sal o pols de pruna passa. La guayaba hervir també és usada extensivament per a fer dolces, gelea, melades (goiabada) i sucs. És una de les frutes en majors nivells de vitamina C, per gram conté unes 4 voltes més que la taronja. Les fulles i la corfa són astringentes intestinals, especialment en les diarrees dels chiquets, puix són riques en tanino, 30 g de fulls per 150 ml d'aigua, el cocimiento és amprat per a llavar úlceres. La corfa i la raïl del guayabo són un bon reconstituent que cura l'anèmia i debilitats nervioses, prenent el cocimiento en freqüència. El seu contingut natural de producte fresc són 273 unitats en 100 g (vore també vitamina A).

Guayaba "Thai Maroon".

Colòmbia

La guayaba és una fruta molt apreciada comercialment en Colòmbia ya que pot utilisar-se en multitut de preparacions, com a sucs, dolços, melades, casquitos i néctars, sent part important de la gastronomia i cultura colombianes. Colòmbia és un dels majors productors de guayaba del món, no obstant la seua producció no és exportada per l'enorme demanda interna d'esta fruta. La varietat més exitosa cultivada en Colòmbia és la guayaba "pera", de tamany més gran, clafoll més gros i de color vert, polpa groguenca i més dura, encara que el sabor no varia massa. En Colòmbia és molt comú consumir esta fruta en suc o directament sense mondar.

El «entrepà» és un dolç que es prepara en guayaba molt madura i panela, a pur de còure abdós en aigua a fòc llent i removent, fins que l'aigua s'evapore. Termina sent de contextura grossa una miqueta gomosa, semblant al dolç de codonyer, de color roig intens i de sabor molt dolç i agradable; el color, consistència i el sabor poden variar d'acort en diversos factors com la varietat de guayaba i el método de preparació. Es talla en rectànguls grossos i s'envol en fulls de bijao seques color castany clar, lo que li dona la seua característica presentació, encara que en algunes regions és envolt de fulls verts de banana. En la regió andina, és comuna el seu consum en formage fresc com snack, ya siga en cuadritos o com a formage reblixc de gelea de guayaba. Ademés també es consumix en forma d'Herpos: galletes tipo wafer en entrepà. És possible ademés trobar galletes de massa de farina de blat en farcidura de guayaba, estil Settembrini, per l'influència d'immigrants italians. Una atra preparació molt comuna és en arequipe o llet.

Les principals ciutats productores d'entrepà són Moniquirá (Boyacá), Barbosa i Vélez (Santander); d'esta última procedix la denominació d'orige entrepà veleño. La capital mundial de la guayaba és Guavatá (Santander), municipi aledaño a Vélez, el qual és uns dels majors productors de guayaba.

Mèxic

La producció guayabera en Mèxic es dona fortament entre Calvillo (Aguascalientes) i el Canó de Juchipila (Zacatecas). També es produïx en Michoacán, en els municipis de Zitácuaro, Jungapeo, Juárez, Tuxpan, Tuzantla i Taretan; i en la regió sur del estat de Mèxic, és dir, els municipis de Coatepec Farina, Temascaltepec i Zumpahuacán. Ademés, en tot l'estat de Sinaloa, en forma local. També es troben al sur del país en l'estat de Chiapas, en els municipis de Tonalá, Tuxtla Gutiérrez i Pijijiapan, ocupant aixina el tercer lloc a nivell mundial en producció, collita i cultiu.

És una de les frutes típiques de Mèxic, i s'utilisa sobretot per a elaborar sucs, aigües fresques, darreries, antojitos dolces, etc., encara que també es consumix en ensalada de frutes o, a voltes, com a única fruta.

Cuba

S'acostuma consumir-la com a fruta i també en darreries, tals com els casquitos de guayaba, melada i en dolça o pasta, esta última darreria ha alcançat gran popularitat en mercats internacionals.

També s'utilisa una varietat de guayaba en miniatura (Psidium salutare (Kunth) O. Berg), coneguda com "guayabita de la pinada", que creix a les màrgens del riu Cuyaguateje en la província de Pinada del Riu. En dita varietat es macera un rom homònim, aixina com licors derivats del mateix.

Veneçola

És molt popular el consum de la guayaba en Veneçola. En este país es consumix com a fruta sancera, en néctars (sucs), batuts (licuados), merengadas (batuts en llet) i inclusivament es preparen meladas, geleas o entrepans similars al entrepà veleño colombià. La melada també és amprada per a l'elaboració de pans dolços, com lo és el "pa de guayaba" altament consumit pels veneçolans. En efecte, se sol elaborar el cridat entrepà mixt o «bandera espanyola», el qual consistix en intercalar una tableta feta d'entrepà de llet en pols entre dos bastoncillos d'entrepà de guayaba. També és popular consumir els cridats "casquillos de guayaba" (mitats del frut ahuecadas) en almibre, acompanyades o no de formage crema.

Paraguai

En Paraguai són cridats indistintament "arasá", "arazá" (del guaraní arasa) o guayaba, i el seu cultiu es troba concentrat principalment en els departaments de Cordillera, Central i Paraguarí.

Brasil

En Brasil es diu "goiaba". Hi ha les varietats de polpa roja i blanca. Es consumix com a fruta o en un dolç igual que l'entrepà colombià cridat goiabada (guayabada) en portugués. Si el dolç és fet en tota la fruta, no solament en la polpa, incloent-se els clafolls, és cridat "goiabada cascão" (guayabada cascarón). "Romeu i Julieta" (Romeo i Julieta) és una combinació molt popular de "goiabada" en formage fresc.

Espanya

Les guayabas es cultiven en Canàries i comercialment en la costa granadina, al sur de la província de Granada, havent segut introduïdes a mitan de el XX. Les guayabas estan proliferant actualment, ya que, en ser cultius que donen alts beneficis, estan substituint poc a poc a cultius tradicionals com el chirimoyo o els cítrics.

Referències

Bibliografia

• "Manual de Cultius Orgànics i alelopatía" Editor: Grup Llatí LTDA. pag.563