És una planta herbácea que presenta la seua llegum en diversos tamanys i colors.
Phaseolus vulgaris és l'espècie de frijol més consumida en el món i és originari d'Amèrica. Va ser domesticat en Mèxic, Centroamérica i la regió sur dels Vages fa uns 8000 anys.[13][14] Posseïx extenses varietats.
És de floració anual, trepadora, de talle pubescente o glabrescente quan aplega a l'edat adulta. Les estípulas de les fulls tripinnadas són de forma lanceolada i mig centimetrca. Els folíols són anchamente ovados o ovado-romboidal; els laterals, implantats oblicuamente, medixen de 4 a 15 cm x 2,5 a10 cm i són pubescentes en base redonejada o anchamente cuneada, de vores sanceres i àpiç acuminado. Les florés es disponen en arracadas usualment axilars, més curts que els fulls. Les bractéolas, persistents, són habitualment de llongitut igual o alguna cosa superior al cáliz, que és cupuliforme, bilabiado, de 3 a 4 mm, en cinc sàpia-hos soldats i en el llavi superior bidentado emarginado i l'inferior tridentado. La corola, que pot ser blanca, groga, violácea o roja, té l'estandart centimétrico suborbicular i reflex, les ales obovadas adherides a la quilla, també centimétrica i en àpiç espiralmente retortillat. Els estams són diadelfos (9 soldats i 1 lliure) mentres que el ovari és pubescente en el estil espiralmente torçut de 360° o més i en estigma oblicuo. Dit gineceo deriva en una llegum llineal-oblonga d'uns 10-15 x 1-1,5 cm, alguna cosa curvada i unflada, glabra, picuda i en quatre a dèu llavors oblongas arriñonadas de molt diversos colors i tamanys, usualment 1-2 x 0,5-1,5 cm.[15][16][17]
En Mèxic, Centroamérica (Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica), Cuba i Puerto Rico, la planta és coneguda com "planta de frijol", a la baïna li la crida "ejote", del náhuatl exotl (llevat en Costa Rica, a on es diu "calat" i Cuba, a on es diu baïna a la del frijol sec i fesol a la del frijol vert) i a les llavors li les crida "frijoles" (terme que ve del llatí phaseolus, i este del grec phásēels). En Guatemala, Costa Rica i sur de Mèxic la llavor típica o més preferida és de color negre, en Hondures, El Salvador, Nicaragua i Puerto Rico la preferida és la de color roig.
També en Mèxic se li diu "fesols" a la varietat blanca, que en realitat es consumix molt poc, mentres que el "frijol bayo", la varietat café, i la "flor de maig" són de les més consumides en el centre i nort del país, mentres que en el sur preferixen el "frijol negre".
En Hondures també es coneixen com "bales" i "balines"; d'allí el nom de baleada de la tortilla de blat i frijoles fregits.
En Costa Rica, una varietat de frijoles grans es coneix com "cubaces", i a les flors del frijol li les crida "purisco", paraula de la que ve el nom del cantón de Puriscal.
En Panamà es diu "porotos" als grans grans de color negre o roig i "frijoles" al restant de les varietats.
En la major part del Carib, de la mateixa manera que en Andalusia (Espanya), es diuen "fesols" (diminutivo de fava, nom que prové del llatífaba), pero no cal confondre el terme "fava" o "fesol" en les "faves" de l'arc mediterràneu espanyol, que es referixen a un atre tàxon (Vicia faba).
En Cuba, Panamà, Puerto Rico, les Illes Canàries i Andalusia, es diu fesol a les baïnes verdes d'esta planta.
En Colòmbia es coneixen com "fríjol" (note's la accentuació greu o plana) i en algunes parts "frisol" (en accentuació aguda) els grans rojos o negres, "blanquillo" o "cabecita negra" els blancs, o "gra" en general. Per la seua banda, en el sur del país, especialment en el Cauca i Nariño, es denomina "poroto". A la seua volta, en la regió Orinoquía es coneixen com "caraota" els grans de color negre (per la seua rodalia en Veneçola). En la Regió Carib, els fríjoles rojos es conocn com "zaragoza" o "frijol zaragoza".
En Equador la planta es coneix en el nom de "fréjol" (o "poroto" quan es referix solament al gra).
En el Perú és coneguda com frejol, i les llavors com "frijoles" o "frejoles" i en les regions meridionals de la costa i serra es denomina "poroto".Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut En el consum destaquen les varietats canari, negre, cavaller, panamito, castilla i pallar, segons la Ret Nacional de Difusió d'Informació Agrària Especialisada (Rediagro).[2] Existix una varietat ancestral d'11.000 anys d'antiguetat, pròpia de la cultura preinca.[3]
En Veneçola es diu "caraota" als grans del mateix tipo de color negre, blanc o roig (caraotas negres, blanques i roges). La llavor més preferida o típica és la caraota negra.[4][5] i el restant de les varietats són "frijoles", cada u dels quals es distinguix pel seu orige o les seues característiques ("frijolbayo", "frijol pico negre" i "quinchoncho"), etc.
En gran part d'Espanya es diuen judeues —nom d'orige incert—, o fesols, —del àrap اللوبياء al-lūbiyāʾ, pres del persa لوبيا lubeyā—,[6] En Andalusia es diuen fesols. Quan es consumix el gra encara tendre li les crida pochas.
En Andalusia es coneixen principalment com "fesols".
En Aragó existix una varietat local coneguda com "boliches".
En Astúries es diu "fabes" (en l'idioma asturià) a la varietat local i en ella s'elabora la fabada.
En Galícia, aparte de "fesols" i "judeues", li les denomina en gallec "fabas" o "feixóns". I, a les pintes, "fabocos".
En La Rioja existix una varietat obscura coneguda com "caparrones", sent molt famosos els d'Anguiano.
En Navarra en la zona mija i Terra Estella es diuen "calbotes".
En Extremadura li les denomina "frijones" o "fesols" segons la zona.
En León es coneixen com "fréjoles" (La varietat pinta), "faves" (totes les varietats de color blanc o les que es consumixen encara verts) o "fesols" (en les zones urbanes de major influència del castellà).
En les Illes Canàries li les denomina "judeues" o "frijoles segons zones i a les baïnes verdes "fesols".
↑«PERÚ CULTIVA 13 DE LAS 15 ESPECIES DE LEGUMBRES QUE SE SIEMBRAN EN AMÉRICA LATINA». Agrària.« Encara que existixen 50 espècies de fréjol, les varietats roig motejat, canari, calima negre i blanc panamito són les més apetides pel mercat. Aixina mateix, va destacar que de les espècies cultivades, els frijoles, pallares, tarwi, són originaris del Perú i atres països d'Amèrica. »
↑Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit;
puix no n'hi ha una referència en text nomenada orige
↑Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit;
puix no n'hi ha una referència en text nomenada vzla1
↑Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit;
puix no n'hi ha una referència en text nomenada vzla2
↑«JUDÍA» (en és). Etimologies de Chile - Diccionari que explica l'orige de les paraules. Consultat el 2022-05-17.
És un dels aliments més antics coneguts del ser humà i ha format part important de la dieta humana des de temps remots.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut El frijol comú va escomençar a cultivar-se aproximadament cap a l'any 7000 a. C. en el sur de Mèxic, El Salvador i Guatemala.[1]
Quan els navegants espanyols varen aplegar al Nou Món, florien diverses varietats de frijoles. Cristóbal Colón els va cridar 'faxones' i 'favas' per la seua semblança a les faves del Vell Món. Els azteca els cridaven 'etl'; els mayas, 'búul' i 'quinsoncho'; els incas, 'purutu'; els cumanagotos de Veneçola, 'caraotas'; en el Carib els denominaven cunada; els chibchas, 'histe'.[2]
Els primers exploradors i comerciants varen dur posteriorment les varietats de frijol americà a tot lo món, i a principis de el XVII, els frijoles ya eren cultius populars en Europa, Àfrica i Àsia.
En el frijol existixen algunes substàncies tòxiques, pero eixa toxicitat solament es presenta quan estan crus,[3]Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut[4] ya que en la cocció es destruïxen els seus components tòxics.
El consum en certes cantitats produïx flatulèncias per la rafinosa. No obstant, açò no és tòxic en absolut, encara que puga resultar molest.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut
El frijol prospera en climes càlits, i en les estacions càlides dels climes templats. Hi ha varietats trepadoras i nanes.
Encara que admet una àmplia gama de sols, els més indicats són els sols llaugers, de textura silíceo-limosa, en bon drenage i rics en matèria orgànica.
En sols fortament arcillosos, molt calizos i massa salinos vegeta deficientemente, sent molt sensible als encharcamientos, de manera que un rec excessiu pot ser suficient per a danyar el cultiu, quedant la planta de color pajizo i achaparrada.
Els valors de pH òptims oscilen entre 6 i 7,5, encara que en sol enarenado es desenrolla be en valors de fins a 8,5. Si el sol és llauger i arenenc, s'afig una cantitat abundant de turba humida, abonament o femta madura. Si el drenage no és bo es forma un cúmul o montecito i se sembra en la seua part superior. Si el sol és molt àcit s'agrega calç.
Destaca per la seua capacitat de fixar nitrogen al sol a on és cultivat i per lo tant és ideal per a la rotació de cultius en procura del manteniment fèrtil de les terres.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut
Mundialment, Llatinoamèrica produïx prop del 45 %, en Brasil i Mèxic al cap. Li seguix Àfrica en un 20 % per a alimentar a doscents millons d'habitants en la regió subsahariana. En eixe continent lideren Kènia, Ruanda, Burundi i Tanzània, llocs a on el seu cultiu és realisat en la seua majoria per dònes.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut
Els frijoles posseïxen un alt contingut en proteïnes i en fibra,[6] i són aixina mateix una font excelent de minerals. També cal destacar l'elevada cantitat de folatos que aporten i el contingut equilibrat en vitamines del grup B exceptuant la B12.[6]
Els següents són els sinònims més comuns,Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut descrits per diversos autors:
↑ 6,06,1Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit;
puix no n'hi ha una referència en text nomenada frijol_proteic
Phaseolus vulgaris var. aborigineus (Burkart) Baudet[1]
Frijol castilla: El Frijol Castella és conegut també com Caupi o "fava de China". Esta leguminosa de ràpida cocció i font natural de seleni té el seu orige en Àfrica. Adicionalment, conta en la ventaja de ser de fàcil digestió. Beneficis: destaquen el seu efecte en l'enfortiment del bazo en el procés d'eliminació d'aigua i toxines del cos, el consol dels excessos de calor en el cos i és recomanat com a complement en el tractament de la diabetis. Especificacions Nutricionals: ½ tassa conté 110 calories, 7 grams de proteïna, 0 de greix, 18 grams de carbohidrats, i 6 grams de Fibra.
Frijol de pal: És un membre de la família Cajanus Cajan de color crema o grisa clar, motejat, punteado o jaspeado de gris. El cultiu d'este frijol data de per lo manco fa 3000 anys. Té amplis beneficis nutricionals perque conté alts nivells de proteïnes i aminoàcits com a metionina, lisina, triptófano. En combinació en cereals el frijol de pal constituïx un menjar completament balancejat. Especificacions Nutricionals: ½ tassa conté 352 calories, 22.3 grams de proteïnes, 0 de colesterol, 1.6 de greix, 17.5 mg de sodi, 64.4 grams de carbohidrats i 15.4 grams de fibra.
Frijol canari: És també conegut com "Peruà" o "Mayocoba". Este frijol de color groc azufrado es produïx en tota la costa i valls interandinos de Perú, Mèxic i en l'última década en Estats Units.
Ret Kidney: És un frijol tipo renyó, pertany a una família de leguminosas de gran tamany incloent als frijoles pinte, bolita, mung i grans varietats nortenyes. Té la ventaja de conservar la forma una volta cuinat. Entre algun dels Beneficis es troben: Servix com diurético, utilisat en el tractament de l'unflament per edema. Factors nutricionals: ½ tassa conté 110 calories, 8 grams de proteïna, 0 grams de greix, 20 grams de carbohidrats, 0 mg de sodi i 6 grams de fibres.
En molts països d'Amèrica estos grans són un plat essencial i es cuinen de diverses maneres:
En Brasil, la Feijoada és considerat el plat nacional, també està molt difòs en Portugal. Es prepara en frijoles i carns de porc, i sol acompanyar-se d'arròs, mandioca fregida i taronges. Atres platillo típics són acarajé, feijão tropeiro, tutu de feijão, etc.
Archiu:Judías verdes con beicon.jpgJudeues verdes en beicon.En Colòmbia es coneixen com fríjoles o grans, i formen part fonamental de la cuina de la Regió Carib i Antioquia. En el Carib colombià es preparen guisats les zaragozas (varietat de fríjol roig), les arvejas, els fríjoles cabecita negra, les llentillas, els palomitos, les carautas i varietats de fríjol roig. Es mengen acompanyats d'alguna carn i arròs bàsicament, i és molt comú afegir també gallets de banana madura fregides. També es preparen en sopes (de zaragozas, de arvejas, de fríjol cabecita negra, de llentilles, de guandú), en arrossos (de fríjol cabecita negra, de llentilles, de guandú) i en dolces (guandú). En Antioquia, els fríjoles rojos són el component fonamental de la font paisa i dels fríjoles en garra (cansalada), patica o piteu de porc. Atres grans són el palomito, la caraota i varietats de fríjoles rojos com el cargamanto.
En Argentina es cuina el locro, guis l'orige del qual és prehispánico i que es prepara a pur de productes com el poroto, el zapallo i el dacsa; en ser un aliment en moltes calorias i nutrients el locro resulta molt adequat per a consumir durant l'hivern o en zones fredes. Tradicionalment es consumix de manera massiva l'1 de maig, dia dels treballadors, i el 25 de maig, dia en que es commemora la formació del primer govern patrio. Per este motiu és un plat regional i tradicional per a festejar les dates pàtria.
Archiu:Judías verdes (Phaseolus vulgaris).jpgJudeues verdes (Phaseolus vulgaris).En les comunitats guaraníes de Bolívia (especialment en la capitania d'Alt Parapetí) i en Paraguay es consumix un platillo cridat «cumanda», que consistix en còure les llavors i, despuix de mòltes, mesclar-les en llegums. Se li dona una forma apanada, apta per a menjar cuita, fregida o al forn. També es preparen flanes, refrescs i pans en la seua farina.
En Chile, a on se'ls coneix com porotos, formen part de la menjada típica, com per eixemple, els «porotos en regnes»; que són porotos secs, preparats en pasta de blat (generalment tallarins). Atres eixemples són «porotos en chuchoca»; «porotos en papes» (consumits en el món rural); o també en malnom de blat (i que es consumixen principalment en el centre del país). En la varietat fresca, es preparen els «porotos granats», que són porotos tendres, cuits en grans de choclo desgranats i mòlts, zapallo i albahaca.
En Cuba es coneix com frijoles i es consumixen els llegums secs en potajes elaborats en verdures i espècies aromàtiques sempre acompanyades en arròs. Quan s'acompanya la varietat negra en l'arròs es fa cridar "moros i cristians" o "moros en cristians" i en la roja "congrí".
En molts països d'Amèrica és comú la mescla d'arròs en frijoles o porotos. Els frijoles rojos, cridats "la festa del plat", en Nicaragua i Costa Rica a la mescla d'arròs cuit en frijoles fregits se li crida «gall pinte» i en El Salvador i Hondures es diuen «casament». En República Dominicana i Cuba este platillo típic se li coneix com a «arròs more», i consistix en frijoles negres en arròs blanc acompanyat de carn guisada. En algunes regions de Cuba a este plat típic també se li crida «congrí». Hi ha qui opina que este nom prové del francés CongRiz (o arròs congo), puix aixina cridaven els emigrants francesos que varen aplegar d'Haití a l'orient de Cuba a este plat. Atres versions afirmen que prové de l'anglés concrete i significa ‘formigó’, degut a que els nortamericans que acodien a l'illa consideraven que els frijoles eren massa durs.
En Equador se li coneix com fréjol o poroto, i la seua preparació més comuna és còure-ho fins que escomença a desfer-se de la seua forma (els grans es mesclen i formen un guis), lo que se li crida menestra (la que pot ser també de llentilla, arveja, etc.). És molt comú servir-la en arròs i carn de res, porc o peix.
En Espanya es consumixen els llegums secs en multitut de guisos i cuits, a voltes en forma d'ensalada: ensalada de judeues. Alguns dels plats poden ser tals com el cuit montañés, la fabada i el pote asturià, el potaje de fesols de Saldaña o en el caldo gallec. També es preparen en arròs, en el plat cridat «moros i cristians» o «matrimoni». Famós és el arròs amb fesols i naps (plat típic de Valéncia), que és un ric guis fet de fesols blancs (a les que els valencians criden fesols), creïlla i nap. També és originari de Catalunya les "Seques amb botifarra", (fesols blancs en butifarra), plat típic d'esta comunitat. En Àvila és plat típic les judeues en chorizo i les d'El Barco d'Àvila. També són molt coneguts els judiones de la Granja (Segòvia).
En Estats Units els beans solament és comú en el sur del país,en especial en l'Estat de Texas en la seua gastronomia Tex-Mex que conta en el popular platillo Chile en carn.
En Guatemala es coneixen com frijoles i es consumixen de vàries formes gastronòmiques típiques, el frijol negre es poden menjar cuits (frijoles parats), el caldo de frijol que es pot acompanyar en arròs i crema de llet, colats en ceba fregida, volteados en oli o sagí de porc, els frijoles colorats (rojos) es poden menjar en carn de porc, chicharrones o costella fumada en una encomanda molt especial, i els frijoles blancs que es mengen en espinazo de porc i condimentados en orégano, els frijoles en Guatemala formen part de l'alimentació de la major part de la població.
En Hondures es consumixen com: baleadas, en tortilla de blat, dacsa, en sopa de cardán, que és sopa de frijol en chicharrón i guineos i llet de coco, fregits; esta la variant en costella de porc, cuits a qualsevol hora i temps de menjar, és el principal acompanyament per a cada plat principal.
En Mèxic, a on se'ls denomina frijoles, es consumixen cuits, cridats comunament "del gorc", triturados i fregits tradicionalment en sagí de porc, o be en oli de dacsa despuix d'haver segut hervir i se'ls coneix com «frijoles refritos» generalment es consumixen acompanyats de tortilles de dacsa. També existixen atres variants com els «frijoles charros», «frijoles porcs», «enfrijoladas», sopa de frijol, frijoles en chorizo, etcétera.
En el Perú existix un plat que és la mescla de l'arròs en frijoles, i se li coneix en el nom de «tacu tacu» (de taka-taka: colpejar en quechua), pero que tradicionalment (recepta original dels limeño antics) és l'arròs en frijoles que varen quedar del dia anterior i espolvoreados en orégano. També es prepara el frijol com a dolç cridat «frejol colat», el qual es consumix com a farcidura en alguns bocaditos chinencs o simplement com a darreria. El frijol també és usat en sopes com el «menestrón» i el «shambar» o preparat en guisos com la «frejolada». El chuple de porotos és un plat tradicional de la ciutat meridional de Tacna, mentres que les ciutats de la costa nort gogen els frejoles en el sec de cabrit a la norteño o sec de cabrit.
En República Dominicana se li coneix com a fesol i és part essencial de la gastronomia, ya que es cultiven casi totes les varietats i es consumix de diverses maneres, es pot trobar en el plat típic conegut com "la bandera" que consistix en arròs blanc en fesols (comunament roges o pintes) i carn de pollet guisada, també està el "moro" que és el resultat de la mescla d'arròs blanc en qualsevol varietat de fesol. Una darreria típica són els «fesols en dolç» que consistix en el licuado i colat de la varietat roja d'esta espècie, agregant-los diferents ingredients tals com a llet evaporada o de coco, sucre, canella, sal, panses, batata i galletes de llet. És molt popular en époques de Quaresma.
En Veneçola, se'ls crida caraotas i formen part del plat típic nacional del país que es consumix durant tot l'any, conegut com "pabelló criollo": inclou arròs blanc, carn (cort de falda de ganado vacú) mechada guisada i gallets de banana madura fregides. També se solen preparar en sopes en carn de cochino (marrano, porc) o pollet. Estos plats varien segons les regions, en algunes li afigen sucre. Una senya curiosa és que en l'orient d'esta nació, especialment en l'estat Sucre, les caraotas són guisades i servides en formage rallado com a farcidura de arepas i empanadas. Esta última combinació se li coneix coloquialmente en el nom de va dominar pel contrast entre el color negre dels grans i el blanc del formage. cal destacar que en el estat Lara se'ls fa cridar popularment carotas (es diu que d'ací va provindre el nom de la famosa agrupació musical "Carota, Ñema i Tajá"). El restant de les varietats s'utilisa generalment per a preparar sopes, asopados o atres plats com el cridat pal a pique, el qual es prepara en frijoles del tipo "boca de sant" o "cabecita negra" (són més menuts que les varietats negra, roja i blanca).
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
