Anar al contingut

Pisum sativum

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pisum sativum
«Arveja» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Arveja (desambiguació).


Pisum sativum és una planta herbácea de la família de les leguminosas (Fabaceae), més o menys trepadora, pròpia de la conca mediterrànea, encara que molt estesa en tot lo món. Es cultiva per a consumir les llavors. Rep diferents noms depenent de la regió: chícharo (del mozárabe číčar-o, i este del llatí cicĕra),[1] petipuás (del francés petit pois), arveja, alverja o pésol, les baïnes tendres són comestibles i es coneixen com miracielo, cometodo o tirabeque.

Descripció

La planta posseïx un sistema vegetatiu poc desenrollat encara que en una raïl pivotante que tendix a profundisar prou. Les fulles estan formats per parells de folíols terminades en zarcillos. Les inflorescèncias naixen arracimadas en grans bràcteas foliàcees –de fins a 9 per 4 cm– que s'inserten en les aixelles dels fulls. Les llavors (pésols) es troben en baïnes d'entre 5 a 10 cm de llarc que contenen entre 4 i 10 unitats. Existixen varietats d'hàbit determinat, és dir, que creixen com herbes fins a una altura definida, i unes atres d'hàbit indeterminat, que es comporten com enredaderas que no deixen de créixer i requerixen mijos de soport o "guies".

Són plantes herbàcees anuals, trepadoras, molt variables en forma i hàbit, glabras. Fulls imparipinnadas; els 3–5 (7) folíols distales generalment reduïts a zarcillos trepadores, folíols normals 2–6, oposts, ovados, elíptics o obovados, generalment 1,5–5,5 cm de llarc i 1–2 cm d'ample, estipelas absents; estípulas foliàcees, ovadas, generalment més llargues que els folíols, basalmente semicordadas, amplexicaules i dentadas. Inflorescència flors solitàries o arracades en 2 o 3 flors en l'àpiç del pedúncul; càliç campanulado, 5-lobado, els 2 llops superiors més amples; corola 1,5–2 cm de llarc, blanca o rosada, estandart obovado o suborbicular, les ales falcado-oblongas, la quilla encorvada, apicalmente obtusa; estams 10, diadelfos, el vexilar lliure; estil barbado en la superfície interna. Llegums oblongas o cilíndriques, més o menys comprimides o teretes, 2,5–12,5 cm de llarc i 1,5–2,5 cm d'ample, rectes o curvades, carnosas i ceràcees en madurar, dehiscentes; llavors 3–12, forma i tamany variable; conten en una gran cantitat diversa de proteïnes les quals controlen el seu creiximent, inhibició, fotosíntesis, entre uns atres.[2]

  • Estípula, full i flor en pre antesis.
    Estípula, full i flor en pre antesis.
  • Flores.
    Flores.
  • Flor, detall dels aparats reproductors (s'ha llevat la quilla).
    Flor, detall dels aparats reproductors (s'ha llevat la quilla).
  • Fruts in situ.
    Fruts in situ.
  • Erro al crear miniatura:
    Llavors (pésols) inmaduras in situ en la seua baïna oberta.
  • Pisum sativum.
    Pisum sativum.

Història

S'han trobat restants fosilizados de pésols en jaciments arqueològics del Próximo Oriente que daten de fa casi 10 000 anys. Les espècies cultivables varen aparéixer relativament poc despuix del blat i l'ordi, i al mateix temps que les llentillas i les faves, per lo que se supon que ya es cultivaven cap al 7800 a. C.[3] En el 2000 a. C. el seu cultiu s'havia estés per Europa i cap a l'est a l'Índia. Es poden trobar chafades de Pisum sativum, en particular, en el lloc arqueològic de Troya, en Europa central (cap a 4000 a. C.), en Europa occidental i en l'Índia (cap a 2000 a. C.).[4] S'han trobat restants de pésols especialment en hàbitats llacustres de l'Edat del Bronze primerenca en Suïssa i França (Llac de Bourget).[5]

Llocs arqueològics del Propenc Oriente i els Balcans a on es varen trobar restants de pésols[6]
Sitie País Periodo Atres espècies presents
Çayönü Turquia 7500-6500 a. C. escanda, llentilla, arveja, lli
Jericó, Neolític precerámico Cisjordània cap a 7000 a. C. escanda, ordi de dos rencs, llentilles, faves
Jarmo Iraq 6750 a. C. escanda, ordi de dos rencs, llentilles, faves
Çatalhöyük, VI-II Turquia 5850-5600 a. C. escanda, blat bla, ordi de dos rencs, faves
Hacilar Turquia cap a 7000 a. C. escanda espontànea, escanda, ordi de sis rencs, llentilles i faves
Ca Hassan, Neolític superior Turquia cap a 5250 a. C. ordi de sis rencs
Ghediki Grècia (Tesalia) cap a 6000-5000 a. C. escanda, ordi de dos rencs, llentilles, faves
Sesklo Grècia (Tesalia) cap a 6000-5000 a. C. ordi de dos rencs

Els grecs i els romans varen cultivar pésols. Teofrasto ho cita notablement en la seua Història de les plantes (D'història plantarum) en el III, després per Columela (De re rustica) i Plinio el Vell en el seu Història Natural escrita cap a l'any 77 d. C. Segons Columela, el pésol se sembrava, com atres leguminosas, en el equinoccio d'autumne, en “terra solta i llaugera”.[7]

De l'Edat Mija al XVIII

Cap a l'any 800, baix Carlemany, el pésol era citat en el nom de pisos mauriscos[8] entre les plantes recomanades per a horts en el capitular de De Villis. Els pésols secs, de fàcil conservació, varen constituir un dels principals recursos alimentaris de les classes pobres durant tota l'Edat Mija.[3] A sovint es cuinaven en puré[3] o en cansalada.

Una antiga cuarteta llauradora en francés recorda la seua importància:

Qui a dones pois et du pain d’orge,
Du lard et du vin pour sa gorge,
Qui a cinq sous et ne doit rien,
Il es peut dire qu’il est be.[9]



En el Viandier de Guillaume Tirel, que data de el XIII, es troba la recepta de la cretonnée de pois nouvelle[10] un guis espés de pésols; no obstant, els “nous pésols” en qüestió encara no serien els “pésols” actuals.

L'introducció del pésol al Nou Món la va realisar per primera volta Cristóbal Colón durant el seu primer viage a Amèrica en Sant Dumenge.

El consum de baïnes sanceres (tirabeques) està documentat des de el XVI en els Països Baixos i França.[11] El tirabeque és mencionat per Jean Ruel en la seua obra De Natura Stirpium libri tres publicada en 1536.[12]

El consum de pésols verts #fresca es va iniciar en Itàlia en la cort dels Medici (piselli novelli) i es va introduir en França quan Catalina de Médicis es va casar en Enrique II de França.[13] Es va desenrollar en França en l'época de Luis XIV.[3] El 18 de giner de 1660, el senyor Audiger (o Audiguier), encarregat d'aliments de la comtesa de Soissons, va presentar a la cort del rei Luis XIV pésols en baïna duts d'Itàlia.[3][14] Varen ser desgranats i preparats a l'estil francés per al rei, la reina i la moradura i va anar l'inici d'una moda que va causar furor en la Cort, afalagada per la precocitat del producte. Madame de Sévigné va escriure més tart, en maig de 1696:

"El capítul dels pésols continua per a sempre: l'impaciència per menjar-los, el plaure d'haver-los menjat i l'alegria de tornar a menjar-los, són els tres punts que els nostres príncips duen quatre dies discutint. Hi ha senyores que, despuix d'haver sopat en el rei, i d'haver sopat be, troben en casa pésols per a menjar abans de gitar-se, a risc de sofrir una indigestió: és una moda, un furor, i l'una seguix a l'atre".[15]

En el XVIII, el poeta irlandés Oliver Goldsmith, que va viajar vàries voltes a França, va atacar la cocció dels pésols al “estil francés”, a la que va acusar en les seues cartes de toxicitat.[14]

Des de el XIX

Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units, de 1801 a 1809, apassionat de la ciència i en particular de l'agronomia, estava molt interessat en la viticultura, pero també en els pésols. Va cultivar numeroses varietats, la precocitat de les quals va intentar millorar en la seua finca de Monticello.[16]

Durant el XIX, la popularitat dels pésols es va estendre en França i va aumentar el número de varietats. Denaiffe i fills, criadors, varen enumerar al voltant de 250 en el seu treball sobre els pésols (Els pois potagers) publicat en 1906. Esta cita atribuïda a Gustave Flaubert, criador d'ànets, atesta esta moda. Solia exclamar quan els seus pardals feyen massa soroll: “Em sembla que és hora de pelar els pésols".[17]


Cap a finals de el XIX es va desenrollar la producció de “pésols partits”, pésols secs als que se'ls havia llevat per mig d'abrasió la coberta de la llavor, relativament indigerible.[14]

Des de principis de el XX, la producció de pésols es va industrialisar en els països occidentals (Europa, Amèrica del Nort) gràcies al desenroll de l'envasament en tarros o llandes i de la congelació. Este moviment va acompanyat d'un cultiu en camp obert que es va mecanisar ràpidament.

En la década de 1920, un inventor nortamericà, Clarence Birdseye, fundador de l'empresa General Seafood, va produir els primers pésols congelats.[18]


En 1926, l'empresa nortamericana Minnesota Valley Canning Company, que més tart va adoptar el nom de Green Giant, va crear eixa marca per a comercialisar pésols de major tamany que els pésols habituals.[19] Esta marca, encara utilisada, va passar a ser propietat de l'empresa General Mills. El mateix any, en França, l'empresa Bonduelle, que s'havia convertit en la número un d'Europa en conserves vegetals, va produir les seues primeres llandes de pésols en la fàbrica Bonduelle de Renescure (Nort).[20]

A partir de 1979, una societat de llavors americana, Rogers (filial de Syngenta), va comercialisar, baix el nom de 'sugar snap pea', un nou cultivar de la varietat tirabeque de baïna carnosa, el mercat de la qual s'estava desenrollant en Estats Units.[21] Este tipo de pésol ya era conegut en el passat; entre els pésols presentats per Vilmorin-Andrieux en Els Plantes potagères (primera edició en 1883) hi havia una varietat anomenada “pésols de manteca” en baïnes carnosas la gruixa de les quals alcançava el mig centímetro.[22]

Els pésols secs varen experimentar un nou desenroll a finals de el XX, destinats principalment a l'alimentació animal, primer en Europa, després en Canadà i Austràlia en particular.

En Europa, particularment en França, el cultiu de pésols proteics es va desenrollar significativament en els anys 1970 i 1980 com a font de proteïnes per a l'alimentació animal. El detonant va ser l'embargament decretat en 1973 per Estats Units a les seues exportacions de farina de soja, que va posar de relleu la dependència estratègica d'Europa de les importacions de proteïnes d'orige vegetal.

Aixina, en França, les superfícies cultivades varen passar de 500 hectàrees en 1977 a 500.000 hectàrees en 1985. Des de finals dels anys 1990, les superfícies sembrades de pésols han tendit a disminuir per la relativa caiguda de les ajudes comunitàries[23] i a l'estancament dels rendiments, alcançant les 100.000 hectàrees en 2008. Es va establir un “pla proteic” en França en subsidis específics en 2009[24] que va aumentar l'àrea cultivada a 182.000 hectàrees en 2011.


Des de principis dels anys 1990, Canadà, buscant diversificar la seua producció agrícola, ha duplicat la seua producció de pésols secs (cultivats principalment en les províncies de Manitoba, Saskatchewan i Alberta), dels que s'ha convertit en el primer productor mundial i també en el primer país exportador, particularment cap a l'Índia,[25] principalment per a alimentació humana.

En 1998 es va establir un mapa genètic consensuat del pésol i es va validar per mig dels resultats obtinguts en tres laboratoris diferents.[26][27]

Reproducció

Es reproduïx en l'hemisferi boreal, per llavor en febrer o març, encara que en les zones de climes benignos es pot fer també en novembre.

Cultive

Els pésols són una collita d'estació fresca que es pot gojar tant en primavera com en autumne. Requerix una terra solta i llaugera. Encara que no és molt exigent respecte a la riquea orgànica del sol, és convenient aportar algun abonament complex, que continga una miqueta de calç i dolomita. Este cultiu no tolera sols molt àcits i s'ha de vigilar el pH per a tractar de que no siga inferior a 6,5. Necessita una exposició solejada i recs freqüents.

Com totes les leguminosas, ademés de ser una bona font de proteïnes, minerals i fibres és beneficiosa per a la terra, ya que fixa el nitrogen en el sol per bactèrias del gènero Rhizobium que proliferen en els nòduls de les raïls i produïxen nitrats.

Malalties i plagues

És propens a l'atac de foncs com el mildiu, l'oídio i l'antracnosis, aixina com a insectes com el pulgón, l'arna del pésol i els coleòpters (escarabats) Bruchus pisi (laria o corcó de pésol) i Sitona lineatus. També pot ser atacat per la mosca minadora (Liriomyza huidobrensis).

Taxonomia

Pisum sativum va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 727. 1753.[2]

Citologia
Varietats acceptades
Sinonímia
  • Pisum sativum var. pumilio Meikle
  • Pisum sativum subsp. pumilo (Meikle) Ponert
  • Pisum sativum var. elatius (M. Bieb.) Asch. & Graebn.
  • Pisum sativum var. sativum L.[30][31]

Noms vernàculs

La denominació pésol (del mozárabe biššáuṭ, i este del llatí pisum sapĭdum, pésol saborós, influït per guisar) o chícharo (del mozárabe číčar-o, i este del llatí cicĕra) aplicada a tota la planta és una metonímia, puix este no és més que la llavor. Rep, entre uns atres, el nom vernàcul de arveja, encara que este és un apelatiu comú que es dona en certs països a atres plantes del gènero Vicia, especialment en la arveja selvada (Vicia cracca) i la arveja comuna (Vicia sativa), àmpliament cultivada com a planta forrajera.[32]

Atres noms: abejaquilla, alvilla, arbeja (2), arbella, arveja (3), arvejana, arvejo, arvejote, arvejón, bisaltera, bisaltero, bisalto (6), bisantes, bisarto, chicharro (5), chícharo (2), cuchillejo, disante major, disante menor, fasolera, garbaneta, pésol (24), pésol ordinari (2), guisantera (2), guisón, haver-vos, ilar, moros, nanos, pelailla, pequeñicos, poa, prinsol, présoles (2), pésole, tabilla, tirabeques, tres reis. Entre paréntesis, la freqüència d'us del vocable en Espanya.[30][33]

En Amèrica també es coneix al pésol com bisalto o tirabeque (nom que en Espanya s'aplica al pésol inmaduro que es prepara i menja en la baïna).

Per la seua banda, en Veneçuela se li coneix com petipuá (si són els tendres que es expenden generalment enlatados)[34] mentres que el nom arveja aplica per als pésols secs (en els que en este país es prepara una versió del minestrone).


Vore també

Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ 2,0 2,1 «Pisum sativum». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 12 d'agost de 2014.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Éric Birlouez (2020). Petite et gran histoire dones légumes, Unix fabuleuse diversité, Els légumes à cosse: un exemple, li petit pois (en francés), Éditions Quæ, pp. 95-97. ISBN 978-2-7592-3196-6..
  4. ↑ Michel Pitrat et Claude Foury, coord., Histoire de légumes dones origines à l'orée du Plantilla:S-, INRA éditions, 2003, ISBN 2-7380-1066-0 Plantilla:Abréviation discrète 350-351. (francés)
  5. ↑ Roger Cousin, Li pois : variabilité, objectifs de sélection, Li Courrier de l'environnement de l'INRA, 1996. (francés)
  6. ↑ J. R. Harlan, Els Plantes cultivées et l'homme, AGCT/CILF/PUF, 1987, ISBN 2-85319-188-5, Plantilla:Abréviation discrète 224-225.
  7. ↑ Columela, De re rustica Wikisource.
  8. ↑ Capitulaire De Villis, texte latin, encyclopedie-universelle.com.
  9. ↑ (1993) Dones légumes (en francés), Librairie Arthème Fayard, pp. 167. ISBN 2-213-03034-0..
  10. ↑ «Li Viandier du manuscrit de la Bibliothèque nationale d'après l'édition de T. Scully». Diachronie.be (gastronomie historique). Consultat el 5 agost 2009..
  11. ↑ C.-M. Messiaen, A.A. Seif, M. Jarso et G. Keneni, « Pisum sativum L. Fiche de Protabase [1] archivat en Wayback Machine. », dans Prota, M. Brink et G. Belay, 2006.
  12. ↑ Désiré Bois, Els Plantes alimentaires chez tous els peuples et à travers els âges, Phanérogames légumières, Paul Lechevallier, Paris, 1927 (réimpression parell els éditions Comedit en 1995), Plantilla:Abréviation discrète 110.
  13. ↑ «The Garden Pea» (en en). h2g2. Consultat el 29 maig 2019.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Maguelonne Toussaint-Samat, Histoire naturelle et morale de la nourriture, Brodes, collection Cultures, 1987 ISBN 2-04-016370-0, Plantilla:Abréviation discrète 43
  15. ↑ referit per Antoine Furetière, Li Roman bourgeois, P. Jannet libraire, Paris, 1854, Plantilla:Abréviation discrète 167.
  16. ↑ «Jefferson: the Scientist and Gardener» (en en). monticello.org. Jefferson's Monticello..
  17. ↑ Daniel Meiller et Paul Vannier, Li Grand Livre dones fruits et légumes, histoire, culture et usage, Éditions la Manufacture, 1991, ISBN 2-7377-0291-7, Plantilla:Abréviation discrète 248.
  18. ↑ Galaxy Babe. «The Garden Pea» (en en). bbc.co.uk. H2G2 (sitie web)..
  19. ↑ Lloc oficial de Géant Vert.
  20. ↑ Plantilla:Lien web.
  21. ↑ «A Snappy Development» (en en). rogersadvantage.com. Rogers/Syngenta. Consultat el 5 agost 2009.
  22. ↑ Els plantes potagères - Description et culture dones principaux légumes dones climats tempérés, Vilmorin-Andrieux, 2a edició, París, 1891, Plantilla:Abréviation discrète 523. (francés)
  23. ↑ Li pois protéagineux INA P-G – 2003(PDF)
  24. ↑ Rapport UNIP 2011(PDF) [2] archivat en Wayback Machine..
  25. ↑ Mark Goodwin. «Crop Profile for Peas» (en en) (pdf). pulsecanada.com. Archivat des d'el original, el 20 de novembre de 2008. Consultat el 13 de febrer de 2024.
  26. ↑ Jacques Guéguen (coordonnateur). «format=pdf La recherche dans la filière Protéagineux». Institut national de la recherche agronomique, INRA. Consultat el 15 setembre 2009..
  27. ↑ N.F. Weeden, T.H.N. Ellis, G.M. Timmerman-Vaughan, W.K. Swiecicki, S.M. Rozov et V.A. Berdnikov. «A consensus linkage map for Pisum sativum» (en en). hermes.bionet.nsc.ru..
  28. ↑ Contribuiçao para o conhecimento citotaxonòmic dones spermatophyta de Portugal. IX. Cruciferae Fernandes, A., M. F. Sants & M. Queirós (1977) Bol. Soc. Brot. ser. 2 51: 137-186
  29. ↑ Chromosome atles of flowering plants. Darlintong, C. D. & A. P. Wylie (1955)
  30. ↑ 30,0 30,1 Anthos, Sistema d'informació sobre les plantes d'Espanya - Real Jardí Botànic - CSIC Madrit (requerix busca)
  31. ↑ Plant List
  32. ↑ «Arveja en Fundació Ahdonay, Alimentació». Archivat des d'el original, el 23 de febrer de 2014. Consultat el 24 de decembre de 2012.
  33. ↑ Real Acadèmia Espanyola. «Diccionari de la llengua espanyola, vigèsima segona edició.». Archivat des d'el original, el 24 de decembre de 2012. Consultat el 24 de decembre de 2012.
  34. ↑ «Cóm es diu pésol en Veneçuela».

Enllaços externs

Commons


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pisum_sativum&oldid=1572768»