Raïl (botànica)

La raïl és el primer orgue embrionari que es desenrolla durant la germinació de la llavor. Es distinguix primer en una porció poc diferenciada, que constituïx la radícula. Esta, en desenrollar-se, aplega a constituir la raïl primària, en el seu teixit de protecció en la punta denominat cofia o caliptra. La raïl, com a orgue de les plantes vasculars (en excepció de les Psilofitas), generalment creix cap a l'interior del sol per presentar Geotropismo positiu i Fototropismo negatiu. La raïl en conjunt en el talle constituïxen l'eix principal de les plantes. Entre ells no existix una separació clara, ya que abdós tenen un cilindre de teixit vascular inclós en el teixit fonamental. No obstant, l'estructura de la raïl tendix a ser més simple que la del talle pel seu hàbitat subterràneu. Les característiques que la diferencien del talle són l'absència de clorofila, ulls, nucs, entre uns atres, pero hi ha excepcions, com les raïls adventicias del dacsa, que sí apleguen a formar chicotetes cantitats de clorofila, i raïls que posseïxen ulls adventicias, com les del camote, el manzano i alguns roserés.^[1]

Les seues funcions principals són la d'absorció d'aigua i sals minerals del sol per mig dels pèls absorbents, fins a la raïl a on són conduïts (llacor bruta) cap al talle i fulls a on es transformen en composts orgànics durant la fotosíntesis.^[2] Ademés les raïls fixen les plantes al sol per mig de resistència al doblez. Les raïls de moltes espècies vegetals poden realisar funcions d'almagasén de reserves alimentícies, per eixemple: camote, jícama, remolacha, mandioca i moltes atres, les quals s'aprofiten per a l'alimentació humana.^[3]

Les raïls poden ser primàries, secundàries i adventicias. Existixen algunes excepcions ya que algunes raïls poden ser epigeas (que es troben sobre el sol) o aérees (que estan molt per damunt del sol o damunt de l'aigua). També existixen excepcions en el talle, ya que en algunes plantes els tallos creixen baix del sol. Eixos tallos són cridats rizoma.

Funcions de la raïl

Anclaje. És el cas de plantes que creixen en el sol, segons la granulometría del substrat, la raïl es desenrolla i es ramifica més o menys. L'aspecte de les raïls canvia d'una planta a una atra: una carrasca té les raïls desenrollades en profunditat, mentres que un àlber les desenrolla superficialment. En el cas de les Tillandsias, les raïls estan especialisades per a complir solament la funció de anclaje.
L'absorció de l'aigua i dels nutrients del sol, i el seu transport al restant de la planta per al seu creiximent i als fulls per a la fotosíntesis. El transport es realisa per la pressió en la raïl deguda a l'absorció de l'aigua.
Acumulació de reserves
Soport d'associacions simbiòtiques complexes en els microorganismes (bactèrias i fongos) que ajuden a la dissolució del fòsfor, a la fixació del nitrogen atmosfèric i al desenroll de les raïls secundàries.

Creació de sol. Les molèculas i enzimas segregades per les raïls i les seues relacions simbiòtiques contribuïxen a la formació de sol. Les raïls de numerosos arbreés segreguen àcit orgànics prou potents para dissoldre pedres calcàreas i lliberar el calcio i uns atres mineralés útils per a les espècies que produïxen i exploten el humus.
Comunicació. Certes espècies d'arbres poden unir les seues raïls a les d'arbres de la mateixa espècie i aixina posar en comuna els recursos hídrics i nutritius. Esta unió pot ajudar a un arbre greument ferit a sobreviure i a resistir millor l'erosió dels sols, pendents i ribazos. Quan la conexió no és directament física, les comunicacions poden existir per mig del teixit micorrizado. S'ha descobert que rencs d'arbres, bosquetes i parts importants de boscs poden estar units, lo que fa supondre que es tracta d'una ventaja evolutiva important.

Parts de la raïl

Meristemo apical

En la punta de cada raïl en creiximent hi ha una cobertura cònica cridada meristemo apical. Usualment no és visible a simple vista i consistix en teixit bla no diferenciat. La caliptra recobrix, protegint-ho, al teixit meristemàtic o de creiximent, per la proliferació del qual per mitosis s'originen les cèlules que, despuix de la seua diferenciació, formen l'estructura adulta de la raïl. Darrere del meristemo es troben: parènquima, teixits vasculars i, en aquelles raïls que es deuen engrossar en anys successius, meristemos remanentes, responsables del creiximent secundari.

El meristemo apical proveïx de protecció mecànica a les cèlules meristemàtiques quan la raïl creix a través del sol. Estes cèlules són destruïdes pel creiximent de la raïl i la fricció en el sol, pero són ràpidament reemplaçades per cèlules noves generades per divisió celular en la cara externa del meristemo de la raïl. La caliptra també està implicada en la producció de mucílac, que és una substància gelatinosa que cobrix a les cèlules meristemàtiques recent formades. Estes cèlules contenen estatolitos, que són grans d'almidó que es troben dins de la cèlula i són molt densos, per lo que es mouen en resposta a la força de la gravetat, proporcionant a la raïl l'informació necessària per al seu creiximent.

Epidermis

La superfície externa de la raïl és cridada epidermis. Cèlules epidermales noves absorbixen aigua del mig ambient circumdant i produïxen unes pelusses o pèls radiculares els quals incrementen l'àrea d'absorció d'aigua de la cèlula epidermal. Els pèls radiculares són molt delicats i generalment tenen una vida curta d'alguns dies. Quan la raïl creix produïx nous pèls radiculares per a reemplaçar als que van morint. El procés que les plantes utilisen per a absorbir aigua del sol es diu òsmosis. Este procés utilisa la major concentració de sal dins de la raïl comparada en el contingut de sal del sol per a atraure aigua cap a la raïl. Per esta raó les plantes tenen molta dificultat per a absorbir aigua salina.

Córtex

baix l'epidermis trobem al córtex que comprén a la major part de la raïl. La funció principal del córtex és la d'almagasenar almidó. Els espais intercelulares en el córtex permeten el aireamiento de les cèlules, la qual cosa és molt important per a la respiració.

Vore també

Referències

↑ Raven JA, Edwards D (2001). "Roots: evolutionary origins and biogeochemical significance". Journal of Experimental Botany. 52 (Suppl 1): 381–401. doi:10.1093/jxb/52.suppl_1.381
↑ Harley Macdonald & Donovan Stevens. Biotechnology and Plant Biology, EDTECH, pp. 141–. ISBN 978-1-83947-180-3.
↑ Schenk HJ, Jackson RB (2002). "The global biogeography of roots". Ecological Monographs. 72 (3): 311–328. doi:10.2307/3100092. JSTOR 3100092

Bibliografia

Font Quer, P. (1982). Diccionari de Botànica. 8ª reimpressió, Barcelona: Editorial Llabor, S. A..
Gola, G., Negri, G. i Cappeletti, C. (1965). Tractat de Botànica. 2.ª edició. Editorial Llabor S.A., Barcelona, 1110 p.

Strasburger, E. (1994). Tractat de Botànica. 8.ª edició. Omega, Barcelona, 1088 p. ISBN 84-7102-990-1
Entanca, Juan J. (2007). Botànica. Morfologia de les plantes superiors., 1a ed. 20a reimp. edició, Buenos Aires: Hemisferi sur, p. 352. ISBN 950-504-378-3.

Este artícul conté una traducció derivada de «Raíz (botánica)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Raven JA, Edwards D (2001). "Roots: evolutionary origins and biogeochemical significance". Journal of Experimental Botany. 52 (Suppl 1): 381–401. doi:10.1093/jxb/52.suppl_1.381

[Stevens2019-2] Harley Macdonald & Donovan Stevens. Biotechnology and Plant Biology, EDTECH, pp. 141–. ISBN 978-1-83947-180-3.

[3] Schenk HJ, Jackson RB (2002). "The global biogeography of roots". Ecological Monographs. 72 (3): 311–328. doi:10.2307/3100092. JSTOR 3100092

[1]

[2]

[3]