Dissolució
Una dissolució o solució és una mescla homogénea a nivell molecular o iònic de dos o més substàncias pures que no reaccionen entre sí, els components de la qual es troben en proporcions variables.[1][2] També es pot definir com una mescla homogénea formada per un dissolvent i un o varis soluts. Un eixemple comú pot ser un sòlit dissolt en un líquit, com la sal o el sucre dissolts en aigua; o inclús l'or en mercuri, formant una amalgama. També atres eixemples de dissolució són el vapor d'aigua en l'aire, l'hidrogen en paladi o qualsevol de les aleacions existents.
El terme també és usat per a fer referència al procés de dissolució.[3]
Dissolvent - solvent
Una dissolució homogénea de substàncies pures, freqüentment formada per un solvent, dissolvent, dispersante o mig de dispersió, mig en el que es dissolen un o més soluts. Els criteris per a decidir quin és el dissolvent i quins els soluts són més o menys arbitraris; no hi ha una raó científica per a fer tal distinció.
Wilhelm Ostwald distinguix tres tipos de mescles segons el tamany de les partícules de solut en la dissolució:
- Dispersió, suspensions o falses dissolució: quan el diàmetro de les partícules de solut excedix de 0,1 μm.
- Dispersoides, coloides: el tamany està entre 0,001 μm i 0,1 μm.
- Dispérsidos o dissolució verdaderes: el tamany és menor a 0,001 μm.
Estes últimes es classifiquen en:
- Dissolució en condensació molecular: la partícula dispersa està formada per una condensació de molècules.
- Dissolució moleculars: cada partícula és una molècula.
- Dissolució iòniques: la partícula dispersa és un ion (fracció de molècula en càrrega elèctrica).
- Dissolució atòmiques: cada partícula dispersa és un àtom.
Propietats electrolítiques
Tots els soluts dissolts en aigua es classifiquen en dos categories: electròlits i no electròlits. un electròlit és una substància que, quan es dissol en aigua, forma una dissolució que conduïx l'electricitat. Pel contrari els no electròlit formen dissolució no conductores de l'electricitat quan es dissol en aigua.[4] Les primeres dissolució reben, per tant, el nom de dissolució electrólíticas, mentres que les segones; no electrolítiques.
Característiques generals
- Són mescles homogénees: les proporcions relatives de soluts i solvent es mantenen en qualsevol cantitat que es prenguen de la dissolució (per chicoteta que siga la cantitat), i no es poden separar per centrifugación dissolvent.
- Quan el solut es dissol, este passa a formar part de la dissolució.
- En dissoldre una substància, el volum final és diferent a la suma dels volums del dissolvent i el solut degut a que els volums no són aditius.[5]
- La cantitat de solut i la cantitat de dissolvent es troben en proporciones variables entre certs llímits. Normalment el dissolvent es troba en major proporció que el solut, encara que no sempre és aixina. La proporció en que es trobe el solut en el sí del dissolvent depén del tipo d'interacció que es produïxca entre ells. Esta interacció està relacionada en la solubilitat del solut en el dissolvent, és dir, té que vore en la cantitat de solut que és capaç d'admetre este dissolvent.
- Les propietats físiques de la solució són diferents a les del solvent pur: l'adició d'un solut a un solvent aumenta el seu punt d'ebullició i disminuïx el seu punt de congelació; l'adició d'un solut a un solvent disminuïx la pressió de vapor d'est.
- Les seues propietats físiques depenen de la seua concentració:
- Dissolució HCl 12 mol/L; densitat = 1,18 g/cm³
- Dissolució HCl 6 mol/L; densitat = 1,10 g/cm³
- Les propietats químiques dels components d'una dissolució no s'alteren.
- Com estos no es poden separar per centrifugación o filtració; els seus components s'obtenen a través d'atres métodos, coneguts com a métodos de fraccionament, com és el cas de la destilació o la cristalisació.
- Les propietats de les solucions ideals es poden calcular per mig de la combinació llineal de les propietats dels seus components. Si tant el solut com el dissolvent existixen en cantitats iguals (com en una solució de 50% d'etanol i 50% d'aigua), els conceptes de "solut" i "dissolvent" perden rellevància, pero la substància que s'utilisa en més freqüència com a dissolvent es designa normalment com a dissolvent (en este eixemple, aigua).
Referències
- ↑ (2005) Química (en és), Pearson Educació. ISBN 9789702606949.
- ↑ Reboiras, M. D. (2006). Química: la ciència bàsica (en és), Editorial Paraninfo. ISBN 9788497323475.
- ↑ Society, American Chemical (2005). Química: un proyecte de la American Chemical Society (en és), Reverte. ISBN 9788429170016.
- ↑ Chang, Raymond (2010). «4», Rodolfo Álvarez Manzo; Silvia Ponce López; Rosa Zugazagoitia Herranz (ed.). Química (en Espanyol), The mcGraw-Hill Companies, Inc., p. 122. ISBN 978-007-351109-2.
- ↑ Sandler, Stanley I.(1999).Chemical and Engineering Thermodynamics. Chapter 6.Third Edition.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Disolución» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.