Sulfat de coure(II)
 |
Est artícul o secció sobre Química necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià . Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora ! Per ara no estem classificant els artículs per a wikificar per Química. Per favor, tria una categoria d'artículs per wikificar d'. |
El sulfat de coure(II), també conegut com a sulfat cúprico, és un sòlit cristalí,[1] un compost inorgànic en la fòrmula química CuSO4(H2O)x, a on x pot variar de 0 a 5. El sulfat de coure(II) pentahidrato (x = 5) és la forma més comuna, triclínic i de color blau lluent.[1] La forma anhidra (x = 0) té una estructura ròmbica i és de color blanc o gris-blanc pàlit.[1] Els noms més antics per a este compost inclouen vitriolo blau,[2] arena blava,[3] pedra blava,[4] caparrosa blau, vitriolo romà[5] o calcantita.
El sulfat de coure pentahidratado pert 4 H2O a 110 °C i la quinta molècula d'aigua a 150 °C. És llavors quan es forma el sulfat de coure anhidro, que es descompon per damunt dels 200 °C. En el pentahidrato, cada ion coure (II) està rodejat per quatre molècules d'aigua en disposició pla quadrada; les posicions que falten per a completar un octaedre estan ocupades per àtoms d'oxigen dels ions sulfat, i la quinta molècula d'aigua s'unix per enllaç d'hidrogen.[1]
El sulfat de coure es dissol exotérmicamente en aigua per a donar el complex acuoso [Cu(H2O)6]2+, que té geometria molecular octaèdrica. L'estructura del pentahidrato sòlit revela una estructura polimèrica en la que el coure és novament octaèdric pero unit a quatre ligandos d'aigua. Els centres de Cu(II)(H2O)4 estan interconectados per aniones sulfat per a formar cadenes.[6]
La forma pentahidratada es prepara per reacció d'òxit o carbonat de coure (III) en àcit sulfúric diluït; la dissolució es calfa fins a alcançar la saturació i es deixa gelar, cristalizándose (generalment s'afigen unes gotes d'àcit sulfúric diluït per a evitar la hidrólisis). A escala industrial es prepara passant aire per una mescla calenta de coure i àcit sulfúric diluït.[1]
El sulfat de coure té el seu principal us en la agricultura (caldo bordelés) i la ganaderia, sobretot agricultura. És precursor d'atres composts de coure i reactius com el reactiu de Benedict.[7][1] S'usa ademés en la realisació de recobriment electrolítics, en el tintat de teixits i com a protector de la fusta. La forma anhidra s'usa com a detector de la humitat.[1] És un efectiu fungicida, plaguicida i bactericida.[7] També té us didàctic, sobretot en experiments de cristalisació d'este compost.[8]
El sulfat de coure és tòxic i irritante i molt perillós per al mig ambient.[9]
Història
[editar | editar còdic]cal recordar que els sulfat es varen originar en la Terra primitiva per processos de dissolució de tizas en el aigua subterrànea per acció d'àcits com el sulfúric. És provable que el sulfat de coure s'originara d'esta forma, creant minerals naturals com la calcantita.[10]
Des del punt de vista de la història humana, el sulfat de coure es ve usant des de molt abans del sigle IV a.C. Els registres trobats en les tombes dels primers egipcíacs sugerixen que, a lo manco, esta antiga civilisació va amprar esta sal com mordiente en el seu procés de teñir. Encara se seguix usant en la actualitat com a tal.[11]
Un atre us igualment enjorn registrat dels composts de coure va ser per a la fabricació d'ungüents i atres preparacions mèdiques. Més vesprada, la civilisació grega de l'era precristiana d'Hipócrates (al voltant del 400 a.C.) va emetre la prescripció de sulfat de coure per a les malalties pulmonars i, en el sigle XVIII d.C., havia adquirit un ampli us clínic en el món occidental, sent amprat per al tractament de trastorns mentals i afligiment dels pulmons.[11]
Esta sal no ha demostrat tindre efectes beneficiosos en la salut, i inclús és tòxic. No obstant, seguix sent molt apreciat per alguns habitants d'Àfrica i Àsia per a curar llagues i malalties de la pell. En Occident li l'utilisa àmpliament en aliments per a bebés i en tònics i píndoles minerals i vitamínicas.[11]
Este compost s'ha utilisat des de 1838 per a preservar la fusta i hui en dia és la base de molts conservants de fusta patentats. Ya a inicis del sigle XX es va descobrir que afectava de cert modo al creiximent de les algues, i es va escomençar a aplicar-ho des de llavors per a controlar les poblacions de les mateixes, o be eliminar-les.[11]
Història agrícola
[editar | editar còdic]El sulfat de coure (i atres composts de coure relacionats) ha tingut i té la seua ocupació més extensa en l'agricultura. El primer us registrat va ser en 1761, quan es va descobrir que els grans de llavors empapats en una solució dèbil de sulfat de coure inhibien els fongos transmesos per les llavors. En 1807 es va descobrir que amerar les llavors de cereals en una solució de sulfat de coure durant un temps llimitat i després secar-les en calç hidratada controlava la “malaltia del carbó volador” del blat, en eixe llavors endèmic d'a on es cultivava precisament este cereal. Aixina es va convertir en la pràctica agrícola estàndart per a controlar dit mal.[12]
La farina mòlta de blat afectat servia d'aliment als animals o be es venia a baix preu als fabricants de pa de gingibre que havien trobat una manera d'emmaixquerar el seu mal sabor i color en gingibre i melaça. En unes poques décades, la pràctica de tractar els grans de llavors en sulfat de coure s'havia tornat tan generalisada i eficaç que l'aparició de més d'uns pocs mechons en un camp de blat es considerava un signe de negligència per part de l'agricultor. Els composts de coure han controlat tan ben el tizón que hui en dia esta malaltia transmesa per llavors ya no té importància econòmica.[12]
.jpg)
El major alvanç de les sals de coure sense dubte es va produir en la década de 1880 quan el científic francés Millardet, mentres buscava una cura per a la malaltia del mildiú velloso de les vinyes en el districte de Bordeus de França, es va donar conte de que les vinyes que vorejaven les carreteres i que havien segut embadurnadas en una pasta de sulfat de coure i calç en aigua per a que els raïms no anaren atractives per als transeünts, semblaven més lliures de mildiú velloso. Esta observació casual va dur a experiments en mescles de sulfat de coure, calç i aigua, i en 1885 Millardet va anunciar al món que havia trobat una cura per al temut mildiú. Esta mescla es va conéixer com caldo bordelés i va vore el començ de la fumigació de cultius protectors.[12]
Un any o dos despuix del descobriment del caldo bordelés, va aparéixer en escena la mescla borgoñesa, que també pren el seu nom del districte de França en el que es va utilisar per primera volta. La mescla borgoñesa es prepara a partir de sulfat de coure i carbonat de sodi (cristals de moixa) i és anàloga al caldo bordelés.[12]
Els ensajos en estes solucions contra diverses malalties fúngicas de les plantes pronte varen demostrar que moltes malalties de les plantes podrien previndre-se en menudes cantitats de sulfat de coure aplicades en el moment adequat i de la manera correcta. Des de llavors, els fungicides de sulfat de coure han segut indispensables i molts mils de tonellades s'utilisen anualment en tot lo món per a previndre malalties de les plantes.[12]
Preparació
[editar | editar còdic]
-sulfate-pentahydrate-sample.jpg){kind=link}
ya que està disponible comercialment, el sulfat de coure es compra, no es prepara generalment en el laboratori per a agregar aldehits i cetones com a carburants. Açò es conseguix de forma industrial per l'acció de l'àcit sulfúric en una varietat de composts de coure(II), tals com Òxit de coure(II) i de carbonat del coure.
La més comuna de les seues produccions, és la precipitació de sulfat pentahidratado per sobre saturació en àcit sulfúric, a partir de solucions concentrades de coure provinents de lixiviación de minerals oxidados de coure, també en mig sulfat, obedint les següents reaccions químiques.
Precipitació:
___CHEM_0___
Hidratació:
___CHEM_1___
Estes reaccions ocorren durant el procés en l'orde que se senyala.
Reacció d'obtenció de Okers
[editar | editar còdic]Una atra reacció química per a obtindre esta substància és la següent, desenrollada per Okers:
___CHEM_2___
Els millors resultats obtinguts en esta reacció es varen conseguir a 25° i amprant un excés d'aire. El àcit sulfúric deu estar a una concentració del 25%. Després, l'oxigen es va reemplaçar en aire, donant una productivitat de sulfat de coure per damunt del 28%. Per damunt dels 30° ocorre la cristalisació, en excés d'aire i per baix de les condicions òptimes.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 (2000) Diccionari de Ciències (en Espanyol), Donoso Cortés, Madrit: Editorial Complutense, p. 218. ISBN 84-89784-80-9.
- ↑ Antoine-François de Fourcroy, tr. by Robert Heron (1796) "Elements of Chemistry, and Natural History: To which is Prefixed the Philosophy of Chemistry". J. Murray and others, Edinburgh. Page 348.
- ↑ «Copper(II) sulfate MSDS». Oxford University. Archivat des d'el original, el 11 d'octubre de 2007. Consultat el 31 de decembre de 2007.
- ↑ EPA Pesticide Fact Sheet.(87)Consultat el 20/11/2021.
- ↑ Oxford University Press, "Roman vitriol [1] archivat en Wayback Machine.", Oxford Living Dictionaries. Accessed on 2016-11-13
- ↑ “In situ neutron powder diffraction and structure determination in controlled humidities” (2009). Chem. Commun. 2009 (48): 7527–7529. doi:. PMID 20024268.
- ↑ 7,0 7,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadacopper.org22 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:28 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:6 - ↑ «Sulfat» (en és-es). Quimipedia. Consultat el 2021-11-24.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 «Uses of Copper Compounds: General Uses».
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Copper Development Association Inc.. «Uses of Copper Compounds: Agricultural Uses».
- ↑ Revista Cubana de Química.Universitat d'Oriente.XVII(2)
- 122-128.Consultat el 10/11/2021.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sulfato de cobre(II)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.