Riu Orinoco

Riu Orinoco

El riu Orinoco és un dels rius més importants d'Amèrica del Sur (ademés del ric Amazones) que naix i discorre per Veneçola, en un tram del seu recorregut fa de frontera en Colòmbia. És el quart riu suramericà més llarc — 2140 km— i, en un cabal promig 39 000 m³/s, és el tercer riu més caudaloso del món, despuix de l'Amazones i del Congo. El seu conca té una superfície de casi 989 000 km², dels que el 65 % queden en territori veneçolà i el 35 % restant en territori colombià. El seu major tributari és el riu Guaviare en un cabal mig de 8.200 metros cúbics promig per segon.

El nom del riu prové del otomaco Orinucu.

Història

Mapa del Baix Orinoco (1897)

Menut Caño, riu Orinoco, Estat Amazones.

Riu Orinoco entre Caicara i Cabruta.

Encara que la desembocadura del Orinoco en l'oceà Atlàntic va ser documentada per Cristóbal Colón l'1 d'agost de 1498, durant el seu tercer viage, el seu naiximent és en el cerro Prim Chalbaud en l'est de l'estat Amazones prop de la frontera en Brasil, solament va ser explorat per primera volta pels no indígenes en 1951, 453 anys més vesprada. La font, localisada en la frontera entre Veneçola i Brasil, a 1047 m d'altitut (02°19′05″N 63°21′42″O</noinclude>), va ser explorada en 1951 per un equip conjunt franc-veneçolà liderat per Franz Risquez Iribarren, Major de l'Eixèrcit de Veneçola.

L'explorador espanyol Diego de Ordás va ser el primer europeu en recórrer el Orinoco, entre juny i agost de 1531, des de la seua delta fins a la seua confluència en el Meta.

El delta del Orinoco i els seus afluents en els plans orientals, com l'Apure i Meta, varen ser explorats en el XVI per expedicions alemanes dirigides per Ambrosius Ehinger i els seus successors. En 1531, Diego de Ordaz, partint de la corrent principal en la delta, la Boca de Navío, va remontar el riu fins a la seua confluència en el Meta. Antonio de Berrío va navegar aigües avall pel Casanare fins a alcançar el Meta, que també va descendir fins a aplegar després al Orinoco, que va continuar de tornada a Santa Ana de Cor.

Alexander von Humboldt va explorar la conca en l'any 1800, informant sobre els delfins rosats de riu, i publicant extensament sobre la seua flora i fauna.

Geografia

Artícul principal → Conca del Orinoco.

El Orinoco en la seua confluència en el riu Caroní (part inferior izqda.)

El Orinoco en l'estat d'Amazones.

El riu Orinoco naix en Veneçola, en l'Estat Amazones, i a partir de la confluència en el riu Guaviare forma frontera en Colòmbia fins a la confluència en el Meta, a partir del com separa els estats veneçolans d'Apure, Guárico, Estat Anzoátegui i Monagas, per l'esquerra, del Estat Bolívar, a la dreta. Quan escomença la delta, s'obri formant l'Estat Delta Amacuro, ubicat entre Monagas a l'esquerra del caño Mánamo i, pel costat dret, l'Estat Bolívar i Guyana, encara que en este últim sector, solament seria vàlit si es considera al riu Amacuro (que és el que forma frontera) com un afluent del Orinoco.

El curs del Orinoco dibuixa un ampli arc elipsoidal que rodeja l'Escut Guayanés, primer cap al noroest, després cap a l'oest —fins a la triple confluència en el Guaviare i el Atabapo—, despuix al nort —marcant en el seu punt més important de fauna i flora, la frontera veneçolana en Colòmbia fins a la confluència en el Meta— i finalment en direcció estenoreste fins al oceà Atlàntic —a partir de la confluència en l'Apure. Es pot considerar el seu curs dividit en quatre trams de llongitut desigual que, aproximadament, es corresponen en la zonificació llongitudinal típica d'un gran riu:

• Alt Orinoco, de 242 km de llongitut, un tram que va des de la seua capçalera en Veneçola —en el cerro Prim Chalbaud, en la serranía Parima, ubicat al sur del estat Amazones— fins als ràpits de Raudales de Guaharibos en el que fluïx a través d'un paisage montanyós en direcció noroest;

• Mig Orinoco, de 750 km de llarc, un tram dividit a la seua volta en dos sectors: el primer d'ells, d'uns 480 km, en el que el riu discorre en direcció general oest fins a la confluència en els rius Atabapo i Guaviare en Sant Fernando de Atabapo; el segon, d'uns 270 km, en que fluïx cap al nort junt a la frontera veneçolà-colombiana, flanquejat a abdós costats pels afloraments granítics més occidentals de l'Escut Guayanés, que impedixen el desenroll d'una planura d'inundació, aplega fins als ràpits de Atures, prop de la confluència en el riu Fique en Port Carreño per lo que a nivell internacional és principalment associat al territori colombià;

• Baix Orinoco, de 959 km de llarc, un tram en una planura aluvial ben desenrollada que el Orinoco fluïx en direcció noreste, des dels ràpits de Atures fins a Piacoa, front a la ciutat de Barrancas;

• Delta Amacuro, de 200 km de llarc, en el que el riu desemboca en el golf de Paria i l'Atlàntic formant un gran delta ramificat en centenars de ramals, denominats caños, que cobrixen una zona de selva humida i boscs pantanosos d'entre 22 500-41 000 km² i 370 km en el seu punt més ample. En la temporada de pluges, el Orinoco pot aumentar fins a un esgambi de 22 km i una profunditat de 100 m. La regió de planures aluvials al nort del riu, l'altitut del qual no supera els 100 m s. n. m., s'inunda en eixa época de pluges, deixant el restant de l'any terrenys la vegetació dels quals és de pasturages intertropicales de sabana.

El Orinoco és navegable en pràcticament tota la seua extensió, permetent tràfic de barcos oceànics fins a Ciutat Orinoco i Ciutat Bolívar, a on es troba el pont de Angostura, a 435 km de la desembocadura.

La majoria dels rius veneçolans importants són afluents del Orinoco, sent el més caudaloso el riu Caroní, que se li unix en Ciutat Guayana, prop del bote El Purneig. El riu Guaviare és un dels principals tributaris del Orinoco, i el més austral. Si el naiximent del Guaviare es prenguera com el naiximent del Orinoco, la llongitut oficial d'est seria 2800 km.

Una peculiaritat del sistema fluvial del Orinoco és el canal o riu Casiquiare, que comença com un braç del Orinoco, i que troba el seu camí cap al riu Negre, un afluent de l'Amazones, formant aixina un canal natural entre les conques del Orinoco i de l'Amazones.

Delta del Orinoco

Artícul principal → Delta del Orinoco.

El delta del Orinoco, format en la desembocadura del riu, és un dels més grans del món. La seua extensió va fer pensar als primers exploradors espanyols que es tractava d'un mar. Es troba en l'estat Delta Amacuro, a l'est de Veneçola. Es considera un lloc de gran riquea paisagística per la gran varietat de flora i fauna que alberga. Inspirant-se en el pensament d'Heródoto, el deltano Dumenge Ordaz diu que la delta és un «present del Orinoco», referint-se al conjunt d'illes i caños situats en la zona propenca a la desembocadura. Considerar a la delta com un present del Orinoco no solament servix de manera metafòrica, sino que es plasma en la realitat puix la majoria de les illes que la conformen, són el producte de la constant acumulació de materials que el Orinoco ha arrastrat a través de la seua existència milenària, en l'aporte dels seus afluents i en la mida que la mar va ser retirant-se de les estribaciones de la Serra Imataca, fins a a on havia penetrat, formant un immens golf en una boca aproximadament de 350 km. No totes les seues illes són producte de l'acumulació de sediment, sino que també varen ser formades per l'acumulació de fanc provinent de erupció de volcans de fanc com és el cas del cerro Cedral ubicat en Capure i en l'illa Cotorra i d'Argent, situades al nort de Pedernales. La formació de la delta es remonta en el temps a l'Era Terciaria, mils d'anys abans constituïa un espai geogràfic cobert per la mar, pero per l'acció de les corrents marines es va donar el retir de les aigües de la mar produint-se la delta. El clima es caracterisa per presentar una temperatura mija de 26,7 °C, la màxima mija és de 32,3 °C i la mínima mija és de 23 °C. La pluviosidad alcança des de 900 fins a 2500 mm, entre mínimes i màximes respectivament.

Els vents alisios del noreste i surest, en posar-se en contacte en terres deltanas produïxen el vent este-oest que alvança pel caixer del Orinoco. Durant la riuada s'observa la presència del cridat vent barinés, el qual es desplaça seguint la mateixa direcció del Orinoco. En l'época de menor precipitació pluvial actuen en la zona els vents cridats «nortes». Per l'influència de les marees que es produïxen en l'Atlàntic, s'eleva i baixa el cabal d'aigües del riu Orinoco i els caños de la delta. L'acció per mig de la qual la marea entra i canvia la direcció del riu i la seua ret de caños es diu fluix i l'eixida o descens de l'aigua permetent que la corrent del riu i caños prenguen la seua direcció normal se li denomina refluix. Quan el fluix alcança el seu nivell màxim fa possible que l'aigua salada es desplace cap a l'interior de la delta per les seues caños, els quals es desborden i anegan les terres adjacents facilitant la formació de grans manglars, ubicats en les àrees propenques a la costa atlàntica. Les marees varen constituir un valiós recurs per a la navegació pel Orinoco i els seus caños, en l'época que no existien motors. També s'utilisen per a capturar peixos en artèries fluvials de poca llongitut i escàs cabal, per a això es tapen les boques d'estes i en baixar la marea es facilita la peixca. Eixercix una important funció de neteja, durant el seu refluix, a on les cases es troben construïdes sobre pilotes de fusta, en les rancherías aborigen i centre poblats que es troben ubicats en les zones dels caños.

La delta és citada en el títul original de la novela Robinson Crusoe (Daniel Defoe, 1719), tal com apareix en la portada de la seua primera edició és La vida i increibles aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner, qui va viure vintihuit anys completament solament en una illa deshabitada en les Costes d'Amèrica, prop de la Desembocadura del Gran Riu Orinoco; havent segut arrastrat a la vora despuix d'un naufragi, en el qual tots els hòmens varen morir menys ell. En una explicació de cóm al final va ser insólitamente lliberat per pirates. Escrit per ell mateixa.

Afluents

Els principals afluents del Orinoco són, en direcció aigües avall:

• en territori veneçolà:

• riu Casiquiare (326 km), que no és un afluent sino lo contrari, un efluent, per la marge esquerra, que es dirigix cap a l'oest fins a alcançar el riu Guainía o riu Negre (afluent de l'Amazones);

• riu Ventuari (520 km), per la dreta, aplegant des de l'est de Veneçola (Guayana Highlands) en direcció nort;
• riu Atabapo, per l'esquerra, aplegant des de l'escut guayanés despuix de formar la frontera Colòmbia-Veneçola

• En territori colombià:
• riu Guaviare (1550 km), per l'esquerra, aplegant des de l'est de Colòmbia i que té com a principal afluent al llarc riu Inírida (1300 km);

• riu Vichada (580 km), per l'esquerra, aplegant des de l'est de Colòmbia;
• ric Tom (560 km), per l'esquerra, aplegant des de l'est de Colòmbia;
• ric Meta (1050 km), per l'esquerra, aplegant des de l'est de Colòmbia;

• En territori fronteriç

• riu Cinaruco (480 km);
• riu Capanaparo (650 km), per l'esquerra, aplegant des de Colòmbia;
• riu Arauca (1050 km), per l'esquerra, aplegant des de Colòmbia;
• riu Apure (1000 km), per l'esquerra, aplegant des de l'est;
• riu Guárico (525 km);
• riu Caura (723 km), per la dreta aplegant des de l'escut guayanés en direcció nort;
• riu Caroní (700 km), per la dreta aplegant des de l'escut guayanés del nort de Veneçola i que té com subafluente al riu Carrao, a on es troba la caiguda d'aigua més alta del món, el Bot Angel.

Vore també: canal Casiquiare

Geografia física

Vista del parc nacional Mariusa.

La conca del riu Orinoco sintetisa les tres grans formes de relleu que existixen en la naturalea: massiços antics i escuts per un costat, cordilleres d'alçament recent (és dir, del Terciario) per l'atre, i depressió tectòniques i conques o planures d'acumulació, en tercer lloc. Cada una d'estes formes del relleu té les seues característiques pròpies, pero també les seues semblances en regions naturals similars d'atres parts del món. Per a un país qualsevol, i més si nos trobem en la zona intertropical, representa una gran ventaja ecològica i econòmica tindre representades en el seu territori estes tres formes del relleu i en tota Amèrica, solament Canadà i els Estats Units ademés de Veneçola i Colòmbia, que en el seu territori té una part reduïda de l'escut guayanés, presenten una disposició geològica similar. Si definim la conca del Orinoco com una regió natural, devem començar per establir les característiques geogràfiques que la definixen, com són l'extensió, el relleu, el clima, l'hidrografia, la vegetació, els sols, i els recursos minerals, temes que es presenten a continuació, de manera resumida.

Extensió

La conca del Orinoco té una superfície de casi 989 000 km², dels que 643 480 km² (el 65 %) queden en territori veneçolà, i el 35 % restant queda en territori colombià, en els Plans i l'alvertent oriental de la Cordillera Oriental, un tram de la gran Cordillera dels Vages. Esta regió colombiana rep el nom d'Orinoquía. De la part localisada en Veneçola, una miqueta més de la mitat s'estén des dels Vages veneçolans i la Cordillera de la Costa fins a la ribera nort-occidental del propi riu Orinoco (la marge esquerra), formant la major part dels Plans veneçolans i el Delta del Orinoco. I la partix sur de la conca arreplega la major part de les aigües que procedixen de la Guayana Veneçolana.

Relleu

El Bot Ángel.

Unió de les aigües del Orinoco en el Caroní.

Des del naiximent del Orinoco en el cerro Prim Chalbaud 1047 m s. n. m. fins a la seua desembocadura, el Orinoco descriu un gran arc i la seua conca s'estén com un palmito, raó per la qual la part nort-occidental de la conca és alguna cosa més extensa que la sudoriental. Com ya s'ha indicat, les dos subregions de la conca tenen caràcters prou distints, per les diferències sobre la seua constitució geològica. La màxima altura de la conca es troba en la Serra Nevada del Cocuy, en Colòmbia (més de 5000 m s. n. m.), la qual forma part de la cordillera Oriental dels Vages de Colòmbia.

La vora noroest de la conca estaria format pels alvertents andinas colombo-veneçolanes i les ales meridionals d'atres relleus montanyosos del nort de Veneçola, mentres que la vora meridional de la conca estaria marcat, en la seua major part, per la divisòria d'aigües entre el Orinoco i l'Amazones, la qual està ubicada sobre el massiç guayanés. Entre abdós vores s'estenen la Guayana Veneçolana en la marge dreta del Orinoco i els Plans, tant colombians com a veneçolans, en la marge esquerra. Com veem, el propi riu Orinoco marca nítidamente el llímit natural entre estes dos regions; podria dir-se que el Orinoco és una de les fronteres naturals més notables que existixen en el món, encara que este fet té una senzilla explicació: els rius llaneros tenen una pendent escassa i han anat construint durant millons d'anys una planura d'acumulació en els sediment que carregen des de les cordilleres a on naixen. I són estos sediment els que espenten el caixer del Orinoco contra el propi escut guayanés.

La Guayana veneçolana constituïx, al contrari que els Plans, una superfície d'erosió. De la combinació d'estes dos forces que modifiquen el relleu, una constructiva, la sedimentación i una atra destructiva, l'erosió, sorgix la situació actual en la que el riu marca el llímit entre les dos regions. Este llímit presenta algunes excepcions ya que, en alguns trechos poden vore's cerros redonejats d'orige granític (i que, per lo tant, són relleus guayaneses) en la marge esquerra del Orinoco, és dir, en la vora dels Plans. I front a Ciutat Bolívar pot vore's, sobretot en l'época d'aigües baixes, un d'estos cerros redonejats de granit en el propi centre del riu: es tracta de la Pedra del Mig, a on poden vore's els distints nivells alcançats habitualment per les aigües del riu, expressats en la distinta coloració del granit. Les areniscas de la Guayana veneçolana (de la Formació Roraima) s'han vingut transformant en arena per l'erosió que, encara que mai va ser molt intensa per l'extraordinària resistència de les roques, sí ha segut molt duradora (més de 1000 millons d'anys), per lo que la cobertura sedimentaria ha vingut transformant-se en un relleu invertit que forma els tepuyés. Les arenes procedents d'este procés erosivo, han vingut depositant-se en la marge esquerra del riu, sobretot, en els Plans Baixos de l'estat Apure, entre els rius Meta i el propi Apure. No es varen depositar en la vora dreta perque allí el relleu és més alt.

A la seua volta, estes arenes han vingut a crear un ecosistema únic en el món: un extens camp de dunas (ocupa uns 30 000 km²) que té la particularitat de que no es tracta d'un clima desértico sino d'un clima de sabana en un paisage de pastures naturals que s'alternen en algunes selves de galeria, rius caudalosos i médanos de més de 100 km de llongitut i fins a 20 m d'altura. Alguns d'estos médanos són utilisats pels llaneros per a establir en ells les queseras, en lo que, ademés de processar part de la llet, es va preparant a un grup de reses per a que vagen al front de la manada (lo que en els Plans es denomina la padrina de la rabera). També servixen per a que el ganado es refugie de les inundacions. Aixina que, este ecosistema tan curiós i pintoresc, és el resultat de la modelació eòlica en un clima de sabana. No es tracta, com se senyala en el Atles de Veneçola. Una image espacial (conegut també com el Atles de PDVSA), d'un ecosistema de «paleodunas» format en un ambient en un clima molt més seque que l'actual, sino d'un mecanisme de formació de dunes que actua solament durant l'época de sequia ya que, en baixar el nivell de les aigües del Orinoco pel estiaje dels rius, especialment, dels que procedixen dels Plans, es queden unes extenses plages d'arena molt fina, que els vents alisios molt pronte van traslladant cap al surest formant lo que ara constituïx el parc nacional Sants Luzardo, nom pres d'un dels personages principals de la famosa novela Donya Bàrbara, de Rómulo Gallecs.

Regió natural Sistema Deltaico

Artícul principal → Regió natural Sistema Deltaico.

Vista de Cascades, en el parc nacional Canaima.

La Regió natural Sistema Deltaico és una de les nou regions naturals de Veneçola. Esta posseïx una extensió de 32 000 km² que està situada a l'est de Veneçola entre els Plans baixos de Monagas, el Massiç Guayanés i l'oceà Atlàntic. És una regió que es troba en procés de consolidació d'escassa altura i poc desnivell, per lo que es troba freqüentment inundada i invadida per les marees en les rodalies de la mar, en abundància d'estanys, ciènages, numeroses illes i innumerables braços i caños o canals. Constituïx el delta de la desembocadura del riu Orinoco i d'ahí ve el seu nom.

Fauna

Artícul principal → .

El Orinoco és l'hàbitat de gran cantitat d'espècies. L'estat actual de coneiximent de la seua flora i fauna (insectes, peixos, herpetos, aus i mamífers). Les espècies més destacades són classificades de la següent manera Mamífers, el bote o delfí Rosat (Inia geoffrensis), Jaguar (Panthera onca), Capibara (Hydrochoerus hydrochaeris), Orso Palmero (Myrmecophaga tridactyla), Llúdria (Lutrinae), en els Reptils El Cocodril del Orinoco (Crocodylus intermedius), la Anaconda (Eunectes), Iguana (Iguana iguana), Fardachos (Teiidae), Babillas (Caiman crocodilus), en els Amfibis la Tortuga Morrocoy o de pates roges (Chelonoidis carbonaria), Tortuga Motelo o de pates grogues (Chelonoidis denticulata), Tortuga Cabezona (Peltocephalus dumerilianus),(Podocnemis erythrocephala)Granotes, Sapos entre uns atres, peixos com la piraña Carib (Pygocentrus cariba), Surapire (Myleus schomburgkii) Cachama Negra (Colossoma macropomum), Bagre Dorat (Brachyplatystoma rousseauxi). Esta regió per les explotacions petroleres o el cultiu de la Palma áfricana ha causat grans sequies, de les quals es destaca en el Departament de (Casanare) de la (República de Colòmbia) en el municipi de (Pau de Ariporo) en l'any 2014.

El fenomen hidrològic del «macareo»

Artícul principal → Macareo del Orinoco.

La paraula «macareo» designa a un ràpit i sorollós onage de les aigües en un curs fluvial que desemboca en la mar, per l'irrupció de les aigües marines durant les mareas en la seua fase de pleamar i és el terme amprat en el delta del riu Orinoco en Veneçola al noreste d'Amèrica del Sur. El macareo més conspicuo és el cridat en llengua tupí-guaraní pororoca, tamborinada que es produïx en la desembocadura del ric Amazones. El macareo o, en major propietat, l'entrada de les aigües marines durant el pleamar, és el fenomen que explica lo intrincado de la ret fluvial en la delta, ya que molts dels caños constituïxen aliviaderos momentàneus per a les aigües marines. Per això sempre va ser motiu de sorpresa per als espanyols el sentit d'orientació que tenen els waraos quan naveguen per la delta, inclús de nit quan es guien per les estreles. Recordem que la majoria dels caños o braços de la delta tenen numerosos meandres formant círculs casi complets i, ademés corrents contrapostes d'acort en la fase de les marees: durant el pleamar, la corrent es dirigix riu dalt i poc temps despuix succeïx lo contrari.

Importància econòmica

En l'actualitat, la conca és explotada en l'aspecte forestal, sent Ciutat Bolívar capital de l'Estat Bolívar el gran centre comercial conjuntament en Ciutat Guayana. Aixina mateix s'exploten jaciments de ferro en tota la zona de confluència en el riu Caroní, en el Cerro Bolívar i el cerro Sant Isidro. Els ports de Palúa i els ports d'atraque de les empreses bàsiques en Ciutat Guayana són els centres de maneig i embarque del mineral de ferro. Per un atre costat, en la marge esquerra, s'extrauen hidrocarburs, que es transporten des de la població d'El Tigre fins al Complex Industrial José i Port La Creu per mig d'oleoductes i gasoductes. És aixina mateix de certa importància l'explotació de l'or en les mines del Callao i l'Arc Miner. Les ciutats pròximes al riu són sèus d'empreses mineres, metalúrgiques i hidroelèctriques les quals han evolucionat com una puixant regió ben planificada, incloent empreses bàsiques com Alcasa, Venalum, Carbonorca (productores d'alumini primari, alúmina i ànodos de carbó per a l'indústria de l'alumini, respectivament), Bauxilum i Ferrominera (extracció, processament i comercialisació de bauxita i mineral de ferro) i la Siderúrgica del Orinoco (acer). En Ciutat Guayana tenen la seua sèu l'empresa Electrificació del Caroní, C. A. (Edelca) i la Corporació Veneçolana de Guayana. Edelca va construir, opera i administra la Central Hidroelèctrica Simón Bolívar (esta última és, per ara, la tercera més gran del món, sobre capacitat de generació hidroelèctrica es referix, i va donar orige al embassament de Guri, el segon llac més gran de Veneçola, ubicat a uns 80 km aigües dalt de la seua confluència en el Orinoco. Edelca també maneja vàries centrals hidroelèctriques sobre el riu Caroní: Macagua I, Macagua II i Caruachi, les tres ubicades dins del llímit urbà de Ciutat Guayana.

Ponts

El pont de Angostura sobre el Riu Orinoco en la regió de Guayana, Veneçola va ser dissenyat i construït per l'ingenier Paul Lustgarten, oriunt de la mateixa regió, i inaugurat el 6 de giner de 1967 pel president Raúl Leoni. Al moment de la seua finalisació era el nové pont colgante del Món i primer de Llatinoamèrica. Està localisat a cinc quilómetros de Ciutat Bolívar i de Ciutat Orinoco, conectant els estats Estat Anzoátegui i Bolívar. Té una llongitut de 1678,5 metros, quatre canals de tràfic a una altura de 17 metros, 14,6 metros d'ample, en el seu punt més alt s'eleva a 57 metros per damunt del riu, i posseïx dos grans torres d'acer que soporten el tendit dels cables i medixen 119 m d'altura.

El Pont Orinoquia com va ser batejat el dia de la seua inauguració, és un pont atirantado de formigó i acer construït prop de Ciutat Guayana, en el sur de Veneçola. Unix els estats Bolívar i Anzoátegui, convertint-se en la segona estructura en ser alçada sobre el riu Orinoco despuix del pont de Angostura. Va ser inaugurat el 13 de novembre de 2006 baix la coordinació de la Corporació Veneçolana de Guayana i constituïx un sistema vial mixt que també conecta a la regió en l'estat Monagas. La decisió final de la seua construcció comença per órdens del president de Veneçola Hugo Chávez en l'any 2001. El disseny del pont és obra de l'ingenier guayanés Paul Lustgarten (també dissenyador del pont Rafael Urdaneta sobre el Llac de Maracaibo i el primer de Angostura). La companyia constructora va ser la brasilera Odebrecht i el capital en la seua majoria va ser aportat per l'estat veneçolà, a través de el FONDEN (Fondo de Desenroll Nacional). Té una extensió de 3156 metros, quatre torres principals de 120 m d'altura, 39 piles, dos estribos, 388 pilotes, una altura lliure sobre el nivell d'aigües màxima de 40 metros i un ample total del tauler de 24,7 metros, en quatre canals de circulació més una trocha ferroviària. Ademés posseïx:

• Enllaç des de l'autopista Ciutat Bolívar-Ciutat Guayana: 6 km i quatre canals de 3,6 m;
• Enllaç des dels Pous (Monagas): 35 km i dos canals de 3,60 m;
• Des de la Viuda (Anzoátegui) fins al pont es recorreran 125 km en dos canals de 3,6 m.

El pont mixt (carreter-ferroviari) sobre el riu Orinoco és de tipo atirantado en configuració de palmito i torres en forma de H. El transport de la via férrea facilita el transport cap al restant del país i els ports d'exportació dels productes de ferro, acer, alumini i fusta de la regió Guayana. En principi es va estimar una inversió de 480 millons de dólars per a realisar el proyecte Sistema Vial Pont Mixt sobre el Riu Orinoco, pero en l'actualitat el cost final ronda els 1000 millons de dólars, per les obres conexas, i per problemes que varen sorgir durant la construcció. 886 millons varen ser destinats per a la construcció del pont, 270 millons per als 166 km de via conexa i els quatre distribuïdors vials, mentres que per als sis ponts anexos es varen invertir 127 millons de dólars.

La Pedra del Mig, en el riu Orinoco, denominat com un "Nilómetro" del Orinoco per Alexander Humboldt.

Riu Orinoco a la vespradeta en els Plans Veneçolans.

Actualment Odebrecht construïx el tercer pont sobre el riu Orinoco i s'estima finalisar les obres en el 2013; no obstant 12 anys despuix seguix l'obra inconclusa.

El Orinoco en la cultura

En la lliteratura

Segons Allunte Carpentier, «el Orinoco és una materialisació del temps en les tres categories agustinianas, temps passat (el temps del recort), temps present (temps de l'intuïció) i temps futur (temps de l'espera)». També és usat com a lloc a on es desenrolla l'obra de Juliol Verne, "El soberp Orinoco",una de les poques que tenen lloc en Sudamérica.

L'obra La Vorágine de l'escritor colombià José Eustasio Rivera, menciona el riu Orinoco com "una metàfora de lo infinit" en el recorregut cap a la selva d'Arturo Cova en la busca de la seua amada Alicia.

En el cine

• 1888, L'Extraordinari Viage de la Santa Isabel. Veneçola. 2005
  • Guion: Gustavo Michelena i Alfredo Anzola.
  • Dir.: Alfredo Anzola.
  • Int.: Marque Villarrubia (Jules Verne), Kristin Pardo (Juana de Kermor), Ronnie Nordenflycht (Comte Stradelli), Elba Escobar (Honorine Verne).

És una película basada molt lliurement en el llibre El soberp Orinoco de Jules Verne.

• Orinoko, Nou Món (1984). Dirigida per Diego Rísquez.
• Orinoco, el presoner del sexe (1980). Dirigida per Edwardo Mulargia.
• La guerra de Murphy película britànica de 1971, dirigida per Peter Yates. Protagonisada per Peter O'Toole i Philippe Noiret.
• L'Home de la Fúria (Més allà del Orinoco). Producció mexicà-veneçolana de 1965 en Javier Solís i Miguel Ángel Landa.
• En busca de l'orige del Riu Orinoco. Programa Expedició. (1993). Documental produït per Radi Caracas Televisió.

En televisió

• Viage a les Estreles: Espai Profunt Nou (Star Trek: Deep Space Nine) en la temporada 2, episodi 3 (El Bloqueig); T2 Ep4 (Procediments Invasores); T2 Ep.6 (Melora); T2 Ep.15 (Paraís); T2 Ep. 21 (Maquis partix 2); T2 Ep. 26 (Jem'Hadar). T4 Ep. 9 (Bashir, el nostre home). Es fa menció de "Orinoco" com a nom d'una de les naus de l'estació espacial de la série. Totes les naus tenen nom de rius importants.

• The Expanse: Temporada 1, episodi 4. Menció de nau espacial de la terra en eixe nom.
• Outer Banks: Temporada 3.

En la música

• Enya, compositora irlandesa de música new age, va titular una de les seues cançons més populars «Orinoco Flow», traduïda com «La corrent del Orinoco».
• Betulio Medina va titular una de les seues gaites «Orinoco: Riu Bell».

En el sistema financer veneçolà

• El Banc del Orinoco, l'oficina principal del qual s'ubicava en Ciutat Guayana, Estat Bolívar, va estar en servici des de 1980 fins a 1998 quan és adquirit per Corp Banca en el qual es va fusionar.
• Segurs Orinoco. Esta companyia en 1999 és adquirida i fusionada per Segurs Mercantil, propietat del banc homònim.

En l'himne de Colòmbia

L'Himne Nacional de Colòmbia fa referència a la batalla en la seua tercera estrofa:

Bibliografia

• FERRARO, Carlos i LENTINO, Miguel. Veneçola, paraís d'aus. Caracas: Armitano Editors, 1992.
• GUMILLA, (Pare) Joseph. El Orinoco ilustrat i defés. Història natural, civil i geogràfica d'este gran riu i dels seus caudalosas vertents. Escrit en 1731. Edicions posteriors: 1745, 1791 i 1882. Versió francesa, 1758. Caracas: Acadèmia Nacional de l'Història, Fonts per a l'Història Colonial de Veneçola, N.º 68, 1963.
• GUMILLA, José. Tribus indígenes del Orinoco. Caracas: Institut Nacional de Cooperació Educativa (I.N.C.E.), 1968.
• PANCORBO, Luis. "Orinoco Exterior", "Orinoco Interior", en "Riu d'Amèrica". Pp.233-255. Laertes. Barcelona, 2003.
• REPÚBLICA DE VENEZUELA. Medicions en rius grans. Caracas: Ministeri d'Obres Públiques, 1972.
• RODRÍGUEZ DÍAZ, Alberto J. Desenroll de l'eix de navegació Orinoco-Apure-Arauca. Informe preliminar, vol. I. Caracas: MARNR (Ministeri de l'Ambient i dels Recursos Naturals Renovables), 1980, 219 p., en bibliografia, més 46 p. (Anexos).
• RODRÍGUEZ DÍAZ, Alberto J. Fronteres de Veneçola. Caracas: 1995.
• VARESCHI, Volkmar. Orinoco dalt. Caracas: Edicions Llectura, 1959.
• VERNE, Juliol. El Soberp Orinoco. L'edició original és de 1898. Títul original: Li superbe Orénoque. Paris: J. Hetzel et Cie., s. a., en ilustracions. Edició de gran lux (411 pp.). Existixen vàries edicions en espanyol: Madrit: Saenz de Jubera germans, editors (s.a.), 3 quaderns, ilustrats en gravats (I: 73 pp; II: 67; III: 71 pp.). Barcelona: Editorial Molino, S.A. Caracas: Publicacions Seleven C.A., Hyspamerica Edicions. Traducció: Julia Pérez. Introduccions: Oscar Yanes i José Cuberos. En ilustracions, 226 pp., 1979.
• EWEL, John J. i MADRIZ, Arnaldo. Zones de vida de Veneçola. Memòria explicativa sobre el mapa ecològic. Caracas: M.A.C. (Ministeri d'Agricultura i Crío), Direcció d'Investigació, 1968.
• FUNDACIÓN DE EDUCACIÓN AMBIENTAL. Els Parcs nacionals de Veneçola. Madrit: Incafo, 1983.
• van der SLEEN, PETER. Field Guide of the Fishes of the Rivers Amazon, Orinoco and the Guianas. Princenton Univerity Press. 2018
• GONZÁLEZ, V. C. Els morichales dels Plans orientals. Un enfocament ecològic. Caracas: Edicions CORPOVEN, 1987.
• NATIONAL GEOGRAPHIC SOCIETY. Veneçola’s islands in Clave. Washington: N.G.S., 1989.
• WEIBEZAHN, Franz H.; ALVAREZ, Haymara; LEWIS, William M., editors. El riu Orinoco com a ecosistema. Caracas: Electrificació del Caroni C.A. (EDELCA), Fondo Editorial Acta Científica Veneçolana, C.A. Veneçolana de Navegació (CAVN), Universitat Simón Bolívar. Impresos Rubel C.A., 1990.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Riu Orinoco.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Conca del Orinoco.

• Mapa del riu Orinoco que inclou les illes visibles i els afluents en la delta del riu, 1732
• Fotos del Orinoco