Chelonoidis carbonaria
[1]La tortuga terrestre de pates roges o tortuga morrocoy de pates roges (Chelonoidis carbonarius) és una espècie de tortuga terrestre nativa de les sabanes i boscs, des de Panamà fins a les Guayanas, Brasil, Paraguay. En Veneçola i Colòmbia és coneguda com morrocoy sabanero (o simplement morrocoy) i karumbe en Paraguay. És víctima del tràfic d'espècies ya que és comuna vore-la de mascota.
El nom de l'espècie a sovint s'ha escrit incorrectament com carbonaria, un error introduït en la década de 1980 quan Chelonoidis va ser elevat a gènero i tractat erròneament com a femella, un error reconegut i corregit en 2017.
Morfologia
[editar | editar còdic]La tortuga morrocoy de pates roges és molt més menuda que la seua veïna, la tortuga morrocoy de pates grogues (Chelonoidis denticulata). La closca és de color negre o pardo obscur en taques grogues-anaranjadas o anaranjadas-rojoses, medix entre 30 i 35 cm de llarc, encara que en la varietat del noreste del Brasil alcança els 40 cm i en Paraguay a penes alcança entre 20 i 25 cm.
El plastrón és predominantment groc. En el cap i les pates, especialment les davanteres, té taques roges o anaranjadas.
El mascle és més chicotet que la femella, sense mencionar que la seua coa és molt més gran i la seua closca és més groc i afonat en la part inferior per a facilitar el moment del apareamiento.
Hàbitat i distribució
[editar | editar còdic]Esta tortuga és diürna, normalment habita en els boscs secs tropicals i en mates de mont en els països d'Amèrica del Sur com Colòmbia, Veneçola, Brasil, les Guayanas, en països de Centroamérica, com Panamà i en algunes illes del Carib.
Ocupa una série d'hàbitats dins d'esta àmplia gama.
Viu en tots els tipos d'hàbitat de selva i també habita en la sabana, inclosos pasturages resultants de la ganaderia, la tala i crema agrícola.
La humitat és d'al voltant de 60-90 %, la temperatura és constant, de 25-30 °C de dia, 15-20 °C durant la nit.
Comportament
[editar | editar còdic]La majoria de les espècies de tortugues passen gran part del dia inactives, i les tortugues de pates roges generalment passen més del 50% de les hores del dia en repòs. Poden descansar inclús més temps despuix d'un menjar abundant, sent comuns els periodos de cinc a dèu dies. Un espècimen gran sembla haver permaneixcut en la mateixa posició durant més d'un més. Les tortugues en repòs a penes es mouen, permetent que la #fulleram s'acumule sobre elles, i les termites han construït túnels en les closques de les tortugues de pates roges en repòs.
Reproducció
[editar | editar còdic]El ritual del corteig inicia en el mascle cridant l'atenció de la femella; la colpeja en la seua closca per a demostrar-li que ho té dur, el mascle pot ser molt insistent en els colps de closca fins a despertar l'interés, després el mascle inicia els moviments en el cap; la femella no mou el cap i el mascle es mou per a olorar-li la coa i després es produïx la monta i el apareamiento; el mascle emet un esclafit durant el corteig i el apareamiento.
La femella cava un clot de fins a 30 cm per a depositar els ous. En la naturalea posen de 5 a 15 ous i en captiveri poden depositar fins a 8 ous depenent de la fertilitat de la femella, i poden fer fins a dos posades en l'any, pero tots els ous eclosionan en setembre. En captiveri són capaços de produir ous en qualsevol moment durant l'any.
Per lo general són enterrats en un niu en el sol. No obstant, alguns autors senyalen que els locals en Panamà han observat els ous posats en la #fulleram en el sol del bosc.
Els ous són allargats (al voltant de 5 cm x 3 cm) i tenen un clafoll fràgil, L'incubació dura entre 2 a 3 mesos. L'ou és amniótico en una membrana (amnios) envolent la part dorsal de l'embrió en un sac líquit a modo de almohadilla.
Entre 2 i 3 mesos despuix de la posada; les crío trencaran l'ou en lo que es diu "dent de l'ou", després d'eixir del cascarón dit dent li caurà a la veta d'unes hores i no es regenera mai, ya que la seua funció és solament per a trencar el cascarón. Poden durar alguns dies dins del cascarón i eixiran quan se senten segurs. Les crío són redones i planes, i medixen al voltant d'1,5 cm de diàmetro.
En nàixer; tenen en el plastrón un sac vitelino, el qual no se li deu llevar, ells absorbiran el calcio d'eixe sac per a sobreviure i la bossa els caurà per sí sola en tancar l'obertura d'alimentació.
A partir dels 8 anys ya es troben llests per a iniciar el procés reproductiu.
Alimentació
[editar | editar còdic]La tortuga morrocoy és omnívora; en captivitat s'alimenta d'una gran varietat de verdures i frutes. Deuen ser alimentades en una mescla de calcio, fulls, frutes, verdures i flors i una menuda cantitat de proteïna animal. És important la varietat d'aliments per a una bona nutrició.
Esta espècie de tortugues és molt selectiva en la seua alimentació, menjaran solament lo que els agrada, és recomanable suministrar-li varietat en el menjar per a evitar que s'acostumen a solament menjar lo mateix o a que rebugen per sempre eixe aliment. Els morrocoy faran la seua selecció natural de les plantes que troben a la seua disposició per a menjar.
El balanç dietètic per a l'alimentació d'un morrocoy és: 50% de verdures, 30% de plantes, 15% de frutes i 5% de proteïna animal. Un llistat dels aliments més recomanats:
- Verdures: Brócoli, Coliflor, Pepino, Carabassa, Albargina.
- Plantes: Verdolaga, Escalora, Celiandre, Api, Bleda, Trébols, Pétals de flors (especialment roges i grogues), Dents de lleó, Fulls (nap, parra, guanabana, hibisco), també un aliment comú d'elecció en la naturalea. (La lletuga no té aporte nutricional).
- Frutes: Figa, Poma, Pera, Meló, Patilla, Lechosa, Mànec, Fraules. (L'alt contingut de sucre en les frutes no és beneficiós, per això es recomanen baixes cantitats de fruta).
- Proteïna animal: invertebrats vius i carn fresca de lagartijas i peixos. (La proteïna és molt més llenta de digerir, d'ahí que el percentage d'incorporació a la seua dieta és tan baix).
- Aigua: neta i fresca; a temperatura ambiente. (la producció de saliva per a engolir és molt llimitada, per lo tant es recomana el suministrament d'aigua en el menjar)
Entre els aliments que es deuen evitar estan: judeues, dacsa, arròs, pésols, grans, espinac, carlota, creïlla, espárragos, carabasseta, pimentons, remolacha, tomata, granada, banana, cambur, bresquilla, dátil, raïms, kiwi, albercoc, champiñones, sucres (baixe cap presentació ni circumstància), aliments per a un atre tipo de mascotes. El consum d'estos aliments pot ocasionar-los obesitat, deficiències nutricionals i inclusivament malalties en el fege.
Una closca plana és el resultat d'una bona alimentació, en canvi una closca no plana i piramidal és síntoma d'una mala alimentació i principalment falta de calcio.
És important buscar els aliments més rics en calcio per a la seua dieta, encara que també es pot incorporar al seu menjar els suplements vitaminicos i càlcics recomanats pels veterinaris.
El suministrament de pens formulat per a tortugues no es recomana com a aliment principal, puix no conté tots els nutrients necessaris, lo ideal és suministrar una dieta casera i natural i oferir l'aliment de forma esporàdica.
Conservació
[editar | editar còdic]Esta espècie de tortuga està en perill d'extinció. Les tortugues morrocoy estan protegides baix l'Apèndix II del Conveni sobre el Tràfic Internacional d'Espècies en Perill d'Extinció (CITES, per les seues sigles en anglés).
En tots els països de la seua àrea de distribució, la major amenaça per a la supervivència de les tortugues morrocoy és la caça excessiva per l'home. Molts eixemplars són arreplegats i enviats a diferents ciutats d'Amèrica del Sur per a ser venuts com un manjar. D'un modo especial, sol amprar-se per a elaborar un plat típic veneçolà cridat pastiç de morrocoy el qual és molt consumit especialment en época de Semana Santa.
El fet de que esta tortuga puga tolerar llarcs periodos de temps sense menjar ni aigua, de lo contrari una ventaja evolutiva, fa que esta espècie siga fàcil i rendable per al transport.
Una atra amenaça que sofrix C. carbonarius és la pèrdua d'hàbitats i l'agricultura. Encara que s'ha observat que les tortugues morrocoy poden viure en la terra que s'ha convertit a l'agricultura, les seues #densitat són molt menors que es troben en hàbitat natural, sense alteracions. Les tortugues que viuen en les terres agrícoles són molt més fàcils de localisar, per #lo que taxes més altes de caça pot explicar esta diferència.
L'exportació per al comerç de mascotes també té un efecte negatiu en les tortugues de pates roges, encara que és molt major l'amenaça a la seua supervivència la caça o la pèrdua d'hàbitat. L'història natural de la tortuga roja proporciona dos conseqüències, la susceptibilitat d'esta espècie a la pèrdua d'hàbitat i la caça excessiva, i la crío en captivitat i la reproducció.
Els esforços de conservació inclouen l'establiment i la protecció de reserves naturals i parcs nacionals, a on les tortugues morrocoy i atres animals estan protegits de la caça.
Taxonomia
[editar | editar còdic]L'espècies va ser assignada originalment al gènero Testudo, per Spix.[2] En 1835, Leopold Fitzinger va usar Geochelone per a diferenciar algunes tortugues no mediterrànees, aparentment en funció del tamany i la falta de característiques d'identificació específiques, com la closca en frontices en les tortugues africanes en frontices. Va usar el terme Chelonoidis com un subgénero per a l'espècie d'Amèrica del Sur. Poques persones varen usar estos térmens fins que varen ser resucitats per Hewitt en 1933 i Loveridge i Williams en 1957.
En 1982, Roger Bour i Charles Crumly varen separar cada Geochelone en diferents gèneros en funció de les diferències anatòmiques, especialment en els cràneus. Això va resultar en la formació o restauració de varis gèneros: Aldabrachelys, Astrochelys, Cylindraspis, Indotestudo, Manouria i Chelonoidis. Chelonoidis es va distinguir d'atres Geochelone per la seua ubicació en Amèrica del Sur, aixina com per l'absència de l'escut nucal (el marginal centrat sobre el coll) i la presència d'un supracaudal gran i indiviso (l'escut o escuts directament sobre la coa), com aixina com diferències en el cràneu.[3]
L'espècie té varietats a lo llarc dels seus hàbitats diferents. Si ben no existixen oficialment subespecies.
Segons l'orige, pot haver fins a sèt "fenotips" de C. carbonarius. La diferència més evident és la coloració del plastrón. Des del nort de la selva amazónica els plastrones són sobretot pàlits, a sovint en marques més obscures prou distintives. Des del sur de la amazonía els plastrones són sobretot obscurs.
- Grup nort
- segons Pritchard, els tipos són:
- La majoria de Veneçola i a l'est. Estos són els "típics" que la majoria de les descripcions es basen en, i vist comunament com a animals domèstics o en les fotos. Hi ha variacions de color dins d'este grup, els de Guayana Francesa, per eixemple, solen tindre més groc en el hocico i la part superior del cap.
- Veneçola. Closca més clara i sense marques en el plastrón pàlit.
- Formes isleñas, especialment de la Antilles Menors, poden tindre tamanys més menuts en general, pero açò pot ser per l'influència humana.
- Grup sur
- inclou:
- La regió del Gran Chaco, centrat en Bolívia i Paraguay. Estes tortugues són generalment més grans que la majoria "del nort" i els machos carixen de la "cintura d'avespa".
- "El noreste de Brasil" la forma que s'assembla a les de el "nort", pero és més gran i té patrons com a rajos en el plastrón sobretot obscur.
- Un tipo ben conegut és el cridat "cap de cirera" (Cherry head) del sur-este de Brasil (encara que el ranc exacte es desconeix). Es poden identificar pel típic "del sur" plastrón obscur, aixina com de colors lluents, escamas en el cap i les extremitats de pell obscura. Els colors són generalment de color roig lluent, pero pot ser de color taronja també. Una característica inusual és un nas llaugerament encorvada. Són molt populars per la seua coloració única i es consideren més resistents i tolerants a la fredor. Alguns semblen alcançar la madurea sexual a un tamany més chicotet i poden permanéixer més menuts, pero la majoria semblen ser de tamany mig o gran.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hernández Urbaneja. La tortuga Morrocoy.
- ↑ von Spix (1838). Species novae Testudinum quas in itinere annis 1817-1820: per Brasiliam, Monachii inprensis editoris, pp. 22-23.
- ↑ (1982).16(3)
- 215–234.doi:10.2307/1563715.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Castanyer Mora, O. V. i M. Lugo-Rugeles (1981) «Estudi comparatiu del comportament de dos espècies de Morrocoy: Geochelone carbonaria i G. denticulata i aspectes comparables de la seua morfologia externa.» Cespedesia 10 (37-38): 55-122.
- Castanyer Mora, O. V. (1985) «Notes adicionals sobre la reproducció i el creiximent dels morrocoyes (Geochelona carbonaria i G. denticulata, Testudines, Testidinidae).» Lozanía (52): 1-5.
- Medem, F.; O. V. Castanyer i M. Lugo-Rugeles (1979). «Contribució al coneiximent sobre la reproducció i el creiximent dels "morrocoyes": Geochelone carbonaria i G. denticulata; Testudines. Testidinidae".» Caldasia 12 (59): 497-511.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Chelonoidis carbonaria.
Wikispecies té un artícul sobre Chelonoidis carbonaria.- Este artícul conté una traducció derivada de «Chelonoidis carbonaria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.