Relleu terrestre

Archiu:Aarschot Aarschot Gijmelberg fig6 - 173644 - onroerenderfgoed.jpg

Relleu terrestre

Archiu:Earth Topographic Map.jpg

Relleu de la superfície terrestre, inclós el dels fondos oceànics.

Archiu:Mapa 3D de parte de la Península Ibérica.jpg

Partix de la península ibèrica en un model tridimensional en el Parc escolar de Carlet, província de Valéncia, a on poden vore's la major part de les formes del relleu terrestre (montanyes i cordilleres, valls i planures, replanells, conques fluvials, etc.)

El relleu terrestre és el terme que definix a les formes que té la corfa terrestre o litosfera en la superfície, tant en relació en les terres emergides com sobre el relleu oceànic, és dir, al fondo de l'mar. És l'objecte d'estudi de la geomorfología i de la geografia física, sobretot, en fer referència a les terres continentals i insulars. Pierre George oferix una senzilla definició del relleu terrestre:

El relleu terrestre és la part eixint de la superfície del globo: tossal o montanya.

Pierre George ()

La geomorfología és una de les branques de la geologia, que s'engloba en atres ciències dins de les ciències de la Terra. Per lo general, en geomorfología es fa referència com a relleu terrestre, al relleu de les parts emergides de la superfície terrestre, és dir, dels continents i illes.

Del mig físic formen part el relleu dels continents, marés i oceàs, que és molt estable perque els canvis són llents, i es fan visibles en el pas dels anys. El mig físic condiciona desigualment els grups humans.

Relleu segons morfologia i altimetria

Segons la morfologia i la altimetria, el relleu pot dividir-se també en relleu terrestre pròpiament dit i relleu submarí. El relleu continental pertanydria als continents i illes, i el relleu submarí pertanydria al fondo marí que inclou tant al sol de les mars i al dels oceans i inclou a les dorsals oceàniques, el talús continental, la zona abissal i les fosses submarines.

• Planuras: Extensions de terreny pla o en escasses irregularitats i que sol trobar-se a escassa altura sobre el nivell de la mar, especialment en el cas de les planures sedimentarias o aluvionales.
• Replanells: són formes de relleu relativament planes, encara que elevades, per lo que s'ampra a voltes el nom d'altiplans. Poden ser replanells intermontanas, quan es troben rodejades de cordilleres com el Altiplano andino i uns atres en diversos continents.
• Montanyas: zones més elevades del relleu que descollen sobre les terres d'entorn i que generalment es presenten en forma de cordilleras.
• Depressió o Conca: Terrenys que es troben a menor altitut que els relleus circumdants i poden ser relatives, com en una conca sedimentaria i absolutes, quan ocupen un àrea baixe el nivell de la mar, com succeïx en la depressió del Mar Morta o del Valle de la Mort.

Relleu segons la seua magnitut

Grans formes del relleu (macroformas)

Dins d'este grup podríem incloure als tres tipos majors del relleu terrestre, tant con relación a la seua extensió com a la seua importància: els massiçs antics i escuts, les conques o planuras sedimentarias i les cordilleras recents, alçades durant el Cenozoico.

Massiços antics i escuts

Formats en el Precámbrico, constituïxen les formes de relleu de formació més antiga que existixen, sobre les quals s'ha eixercit una acció molt llarga i intensa de les forces erosivas i, en alguns casos, forces internes que varen realçar eixos relleus i, per lo tant, els varen rejovenir. Per regla general, este rejuvenecimiento dels relleus més antics de la corfa terrestre es realisa per alçament generals o epirogenéticos en àmplies zones per l'acció de les forces internes sobre les pròpies plaques de la Litosfera. El resultat és la formació d'un relleu invertit, en el que els sinclinals ocupen les parts més elevades del relleu, mentres que els anticlinals resulten buidats en ser atacats des d'un principi per l'erosió. Un eixemple d'este tipo de macroforma seria el escut Fenoscándico.

Conques i planures sedimentarias

Són terrenys poc accidentats i prou baixos, normalment no superen els 200 metros d'altitut. En Llatinoamèrica predominen els de tipo sedimentario, és dir, planures reblides per arrastre de sediment. En molts casos posseïxen alguns recursos miners (jaciments petrolífers), forestals i agropecuarios.

Cordilleres de formació recent

Són les alliniacions montanyoses d'alçament més recent, generalment alçades durant el Cenozoico, és dir, són macroformas del relleu generalment propenques al Pacífic, com són les cordilleres alpines, la dels Vages, Himalaya i moltes atres. Constituïxen les parts més elevades del relleu terrestre pel curt temps geològic en el que ha actuat l'erosió.

Formes menors del relleu

Archiu:CAPS 0 carte des deux Versants du Valais. - CAPS 1 Ch2.png

Part de la vall del Ródano (Suïssa) en el relleu indicat pel método de traços (hachures, en francés). Este mapa va ser dibuixat per Eliseo Reclus per a la seua obra L'homme et la Terre de 1905. Els traços coincidixen en les llínees de major pendent. A este sistema se li va afegir un sombreado oblicuo en l'allumenament procedent del cantó superior esquerre. Les franges en blanc entre les llínees de traços vindrien a coincidir, encara que no en exactitut, en curves de nivell.

Entre elles es poden citar: els valls fluvials, les terrats aluvials, els cons de dejecció (o palmitos aluvials), plajas, formes residuals (cerros testics, etc.), formes característiques del relleu, com són els canons o golas, els lenares i les dolina, etc. També devem incloure a les formes menors del relleu d'orige glaciar (eskers, kettles o marmitas de jaganta, morrenas, etc.), d'orige volcàico (pitó volcànics o necks, columnates basálticas, "jameos", etc.) i d'atres orígens (volcans de fanc, etc.).

• Els terrats aluvials, també cridades terrats fluvials, constituïxen menudes plataformes sedimentarias o taules construïdes en una vall fluvial pels propis sediment del riu que es depositen als costats del caixer en els llocs en els que la pendent del mateix es fa menor, en lo que la seua capacitat d'arrastre també es fa menor. Posteriorment, en anar-se erosionant el caixer aigües avall queda aïllada i suspesa el terrat que s'havia format, ya que el propi riu profundisa fàcilment el seu caixer en dita terrat per la constitució dels materials poc consolidats de la mateixa.

• Els cons de dejecció o palmitos aluvials són formacions similars als terrats que es formen a l'eixida d'un torrent a una zona de planures: els sediment arrastrats pel torrent es depositen en forma de palmito i generalment no formen un caixer únic, sino varis caixers que s'òbrin durant les riuades més intenses. La deposición de sediment en els caixers nous fa que puge el nivell del con, precisament en eixos caixers, lo que obliga en el temps a obrir nous caixers entre els més antics i per lo tant, més elevats. En algunes obres de Geografia Física s'ampra el nom espanyol de baixada a estos cons de dejecció; curiosament, este nom s'ampra en anglés (lo mateix que plaja), procedent de l'espanyol que es parla en l'oest dels Estats Units. Existix una forma mixta, la de con - terrat que apareix a on un con resulta travessat per un caixer predominant que s'encaixa en el mateix.

• A sovint existix la superposició de diversos cons de dejecció a lo llarc de les falles que llimiten les valls tectónicos: és el cas, per eixemple, del Valle de la Mort, en els Estats Units, a on una successió de torrents molt junts s'òbrin en aplegar al fondo de la vall, mesclant-se uns en uns atres de manera successiva. A este fenomen se li denomina coalescencia fluvial, quan els sediment arrastrats per torrents molt pròxims entre sí se superponen entre sí formant depòsits sedimentarios que, en el temps, poden donar orige a un procés d'estratificació creuada.