Tectónica de plaques
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La tectónica de plaques o tectónica global (del grec τεκτονικός, tektonicós, "el que construïx") és una teoria que explica la forma en que està estructurada la litosfera (porció externa més freda i rígida de la Terra). La branca de la Geologia que s'encarrega del seu estudi és la tectónica.
La teoria dona una explicació a les plaques tectónicas que formen part de la superfície de la Terra i a les esmonyides que s'observen entre elles en el seu moviment sobre el mant terrestre decorregut, les seues direccions i interaccions. També explica la formació de les cadenes montanyoses (orogénesis). Aixina mateix, dona una explicació satisfactòria al fet de que els terremots i els volcans es concentren en regions concretes del planeta (com el Cinturó de Fòc del Pacífic) o a l'ubicació de les grans fosses oceàniques junt als arcs insulars i continents i no en el centre del oceà.[1]
Les plaques tectónicas es desplacen unes respecte d'atres en relativa llentitut, a una velocitat mai perceptible sense instruments, pero en taxes diferents. La major velocitat es dona en la dorsal del Pacífic Oriental, prop de la Illa de Pasqua, a uns 3400 km de Chile continental, en una velocitat de separació entre plaques de més de 15 cm/any i la més llenta es dona en la dorsal àrtica, en menys de 2,5 cm/any.[2][3] Ya que es desplacen sobre la superfície finita de la Terra, les plaques interaccionen unes en atres a lo llarc dels seus llímits provocant intenses deformacions en la corfa i litosfera de la Terra, lo que ha donat lloc a la formació de grans cadenes montanyoses (per eixemple les cordilleres d'Himalaya, Alps, Pirineus, Atles, Urales, Apenins, Apalaches, Vages, entre molts uns atres) i grans sistemes de falles associades en estes (per eixemple, el sistema de falles de Anatolia del Nort). El contacte per fricció entre les vores de les plaques és responsable de la major part dels terremots. Atres fenomens associats són la creació de volcans (especialment notoris en el cinturó de fòc de l'oceà Pacífic) i les fosses oceàniques.
Les plaques tectónicas es componen de dos tipos distints de litosfera: la corfa continental, més grossa, i la corfa oceànica, la qual és relativament prima. A la part superior de la litosfera li la coneix com corfa terrestre, novament de dos tipos (continental i oceànica). Açò significa que una placa litosférica pot ser continental, oceànica, o be d'abdós tipos, en el cas dels quals es denomina placa mixta.
Un dels principals punts de la teoria propon que la cantitat de superfície de les plaques (tant continental com a oceànica) que desapareixen en el mant a lo llarc de les vores convergents de subducción està més o menys en equilibri en la corfa oceànica nova que s'està formant a lo llarc de les vores divergents (dorsals oceàniques) a través del procés conegut com expansió del fondo oceànic. També se sol parlar d'este procés com el principi de la "cinta transportadora". En este sentit, el total de la superfície en el globo es manté constant, seguint l'analogia de la cinta transportadora, sent la corfa la cinta que es desplaça gràcies a les fortes corrents convectivas de la astenosfera, que fan les voltes de les rodes que transporten esta cinta, afonant-se la corfa en les zones de convergència, i generant-se nou pis oceànic en les dorsals.
La teoria també explica de forma prou satisfactòria la forma en que les immenses masses que componen les plaques tectónicas es poden "desplaçar", alguna cosa que quedava sense explicar quan Alfred Wegener va propondre la teoria de la deriva continental, encara que existixen varis models que coexistixen: Les plaques tectónicas es poden desplaçar perque la litosfera té una menor densitat que la astenosfera, que és la capa que es troba immediatament inferior a la corfa. Açò fa que les plaques "suren" en la astenosfera i el magma líquit més calent vaja cap a dalt i el més fret i dens cap a avall, generant una corrent que mou les plaques. Les variacions de densitat laterals resulten en les corrents de convecció del mant, mencionades anteriorment. Es creu que les plaques són impulsades per una combinació del moviment que es genera en el fondo oceànic fòra de la dorsal (per variacions en la topografia i densitat de la corfa, que resulten en diferències en les forces gravitacionals, arrastre, succió vertical, i zones de subducción). Una explicació diferent o complementària es recolza en les diferents forces que es generen en la rotació del globo terrestre i les forces de marea del Sol i de la Lluna; no obstant, l'importància relativa de cada u d'eixos factors no està clara i és objecte de debat.cita requerida
Plaques tectónicas en el món
[editar | editar còdic]Actualment existixen les següents plaques tectónicas en la superfície de la terra en llímits més o menys definits, que es dividixen en 15 plaques majors (o principals) i 43 plaques menors (o secundàries).
Les 15 plaques majors
[editar | editar còdic]
Les 42 plaques menors
[editar | editar còdic].svg){kind=link}
- Placa de Altiplano
- Placa de Amuria
- Placa de Anatolia
- Placa dels Vages del Nort
- Placa Apuliana o Adriática
- Placa del Sec de Balmoral
- Placa del Sec de Conway
- Placa de Birmània
- Placa de Bismarck del Nort
- Placa de Bismarck del Sur
- Placa Cap de Pardal o Doberai
- Placa de les Carolinas
- Placa de Chiloé
- Placa de l'Explorador
- Placa de Futuna
- Placa Galápagos
- Placa de Grossa
- Placa Iraní
- Placa de Juan Fernández
- Placa de Kermadec
- Placa de Manus
- Placa de Maoke
- Placa de la Mar de Banda
- Placa de la Mar Egeo o Helènica
- Placa de la Mar de les Molucas
- Placa de la Mar de Salomón
- Placa de les Marianes
- Placa Niuafo'ou
- Placa africana
- Placa de les Noves Hébridas
- Placa de Ojotsk
- Placa de Okinawa
- Placa de Panamà
- Placa de Pasqua
- Placa de Rivera
- Placa de Sandwich
- Placa de Shetland
- Placa somalí
S'han identificat tres tipos de vores: convergents (dos plaques choquen una contra l'atra), divergents (dos plaques se separen) i transformantes (dos plaques s'esgolen una junt a una atra).
La teoria de la tectónica de plaques es dividix en dos parts, la de deriva continental, proposta per Alfred Wegener en la década de 1910, i la d'expansió del fondo oceànic, proposta i acceptada en la década de 1960, que millorava i ampliava a l'anterior. Des de la seua acceptació ha revolucionat les ciències de la Terra, en un impacte comparable al que varen tindre les teories de la gravetat d'Isaac Newton i Albert Einstein en la Física o les lleis de Kepler en la Astronomia.
Causes del moviment de les plaques
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Convecció.
L'orige del moviment de les plaques està en unes corrents de materials que succeïxen en el mant, les denominades corrents de convecció, i sobretot, en la força de la gravetat. La convecció és una de les tres formes de transferència de calor i es caracterisa perque es produïx por intermedio de un decorregut (aire, aigua) que transporta la calor entre zones en diferents temperaturas. La convecció es produïx únicament per mig de materials decorreguts. Estos, en calfar-se, aumenten de volum i, per lo tant, disminuïxen el seu densitat i ascendixen desplaçant el decorregut que es troba en la part superior i que està a menor temperatura. Lo que es diu convecció en sí, és el transport de calor per mig de les corrents ascendent i descendent del decorregut. Les corrents de convecció es produïxen per diferències de temperatura i densitat, de manera que els materials més calents pesen menys i ascendixen, i els materials més frets són més densos, pesats, i descendixen.
El mant, encara que és sòlit, es comporta com un material plàstic o dúctil, és dir, es deforma i s'estira sense trencar-se, per les altes temperatures a les que es troba, sobretot el mant inferior.
En les zones profundes el mant fa contacte en el núcleu, la calor és molt intens, per això grans masses de roca es fonen parcialment i en ser més llaugeres ascendixen llentament pel mant, produint unes corrents ascendents de materials calents, les plomes o penachos tèrmics. Alguns d'ells alcancen la litosfera, la travessen i contribuïxen a la fragmentació dels continents.
En les fosses oceàniques, grans fragments de litósfera oceànica freda s'afonen en el mant, originant per tant unes corrents descendents, que apleguen fins a la base del mant.
Les corrents ascendents i descendents del mant podrien explicar el moviment de les plaques, en actuar com una espècie de "rodell" que les moguera.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Tectónica de placas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.