Expansió del fondo oceànic
La expansió dels fondos oceànics ocorre en les dorsals oceàniques, a on es forma una nova corfa oceànica per mig de l'activitat volcànica i el moviment gradual del fondo alluntant-se de la dorsal. Este fet ajuda a entendre la deriva continental explicada per la teoria de la tectónica de plaques.[1]
Història de l'estudi
[editar | editar còdic]Les primeres teories d'Alfred Wegener i Alexander du Toit sobre la deriva continental postulaven que els continents en moviment "llauraven" el fondo marí fix i inamovible. L'idea de que el propi fondo marí es mou i també arrastra els continents conseguixc a mida que s'expandix des d'un eix de rift central va ser proposta per Harold Hammond Hess de la Universitat de Princeton i Robert Dietz del Laboratori d'Electrònica Naval dels Estats Units en Sant Diego en la década de 1960.[2][3] Este fenomen es coneix hui com tectónica de plaques. En els llocs a on dos plaques se separen, en les dorsals oceàniques, es forma contínuament nou fondo marí durant l'expansió del mateix.[4]La teoria s'accepta àmpliament en l'actualitat, i es creu que el fenomen és causat per corrents de convecció en la part dèbil i plàstica de la capa superior del mant (denominada astenosfera en la definició clàssica). Les majors proves de la mencionada teoria són les fosses oceàniques, les dorsals oceàniques, el magma eixint cap a la superfície, el nou fondo marí.[5]
A principis dels anys 60, Hess va postular l'hipòtesis de l'expansió del fondo oceànic. Afirmava que la corfa terrestre es formava en les dorsals i que deuria estar desapareixent en atres parts. Va sugerir que la nova corfa oceànica creada s'anava alluntant de les dorsals, i que millons d'anys més vesprada, descendiria en les fosses oceàniques. Segons Hess, l'oceà Atlàntic s'estava expandint mentres que el oceà Pacífic es reduïa. Per tant, l'edat de la corfa oceànica és molt moderna prop de les dorsals, pero aumenta de forma progressiva segons nos alluntem de la dorsal, sent més antiga prop de les fosses marines. Per esta raó també, la gruixa de sediment marins és major en zones alluntades de la dorsal, ya que han tingut més temps per a depositar-se. Açò, unit a l'evidència de les bandes magnètiques simètriques a abdós costats de les dorsals indicant les inversions magnètiques (la magnetita present en la lava, a mida que es gela, s'orienta cap al nort magnètic, com les brúixoles), recolzen l'idea de que la corfa més recent està prop de la dorsal i la més antiga, més llunt.
Per tant, tal com va propondre Hess, la corfa oceànica es forma en les dorsals oceàniques a partir de materials procedents del mant i s'aniria acumulant a abdós costats de la dorsal, creixent la corfa oceànica. La destrucció de dita corfa es produiria en les fosses oceàniques, a on es produïx la subducción, introduint-se la corfa en l'interior de la Terra.
Importància
[editar | editar còdic]L'expansió del fondo oceànic ajuda a explicar la deriva continental en la teoria de la tectónica de plaques. En un centre d'expansió, el magma basáltico ascendix per les fractures i es gela en el fondo marí, formant nous llits oceànics. Les fumerals hidrotermales són comuns en els centres d'expansió. Les roques més antigues es troben més llunt de la zona d'expansió, mentres que les més jóvens es troben més prop.
En la década de 1960, es va observar el registre històric de les inversions geomagnètiques del camp magnètic terrestre per mig de la detecció de "anomalies" en forma de franges magnètiques en el fondo oceànic.[6][7] Açò dona lloc a "franges" clarament visibles a partir de les quals es pot inferir la polaridad del camp magnètic passat a partir de senyes recopilades en un magnetómetro remolcat en la superfície de la mar o des d'una aeronau. Les franges a un costat de la dorsal oceànica eren l'image especular de les de l'atre costat. En identificar una inversió en una edat coneguda i medir la distància de dita inversió al centre d'expansió, es va poder calcular la taxa d'expansió a la mitat.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vladis, Arthur N. (1992). «9», Geologia física, Barcelona: Omega, pp. 274-86. ISBN 84-282-0770-4.
- ↑ Hess, H. H.. «History of Ocean Basins», A. E. J. Engel (ed.). Petrologic studies: a volume to honor A. F. Buddington (en anglés), Geological Society of America, pp. 599–620.
- ↑ Nature.190(4779)
- 854–857.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/190854a0.
- ↑ (1992) Geologia Física, Barcelona: Omega, pp. 269. ISBN 84-282-0770-4.
- ↑ Tarbuck, Edward J.; Lutgens, Frederick K. (2013). «13», Miguel-Martín-Romo (ed.). Ciències de la Terra (una introducció a la geologia física), Madrit: Pearson, p. 420. ISBN 978-84-9035-309-7.
- ↑ “{{{title}}}” . Nature (4897). doi:. Bibcode: 1963Natur.199..947V.
- ↑ “{{{title}}}” . Science (3755). doi:. ISSN 0036-8075. PMID 17821553. Bibcode: 1966Sci...154.1405V.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Expansión del fondo oceánico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.