Les lleis de Kepler varen ser enunciades per Johannes Kepler per a descriure matemàticament el moviment dels planetes en les seues òrbites al voltant del Sol.[1]

Lleis de Kepler
Primera llei (1609)
Tots els planetes es desplacen al voltant del Sol descrivint òrbites elíptiques. El Sol es troba en un dels focs de l'elipse.
Segona llei (1609)
El ràdio vector que unix un planeta i el Sol recorre àrees iguals en temps iguals.
La llei de les àrees és equivalent a la constància del moment angular, és dir, quan el planeta està més alluntat del Sol (afeli) la seua velocitat és menor que quan està més propenc al Sol (periheli).
El afeli i el periheli són els dos únics punts de l'òrbita en els que el radi vector i la velocitat són perpendiculars. Per això solament en eixos 2 punts el mòdul del moment angular L es pot calcular directament com el producte de la massa del planeta per la seua velocitat i la seua distància al centre del Sol.
L=m⋅va⋅ra=m⋅vp⋅rp
En qualsevol atre punt de l'òrbita distint del Afeli o del Periheli el càlcul del moment angular és més complicat, puix com la velocitat no és perpendicular al radi vector, cal utilisar el producte vectorial.
L→=m⋅r→×v→
Tercera llei (1619)
Per a qualsevol planeta, el quadrat del seu periodo orbital és directament proporcional a la gaveta de la llongitut del semieix major de la seua òrbita elíptica.
T2a3=C=constante
A on, T és el periodo orbital (temps que tarda en donar un regrés al voltant del Sol), a  la distància mija del planeta en el Sol i C la constant de proporcionalitat.
Estes lleis s'apliquen a atres cossos astronòmics que es troben en mútua influència gravitatòria, com el sistema format per la Terra i el Sol. El valor "C" per a un sistema com el solar és C=4⋅π2GM


Referències

  1. ↑ Kepler, Johannes (1609). Astronomia Nova.