Geografia física

Geografia física

Mapamundi físic.

La geografia física (coneguda en un temps com fisiografía, terme ara en desús) és la branca de la geografia que estudia en forma sistémica i espacial, la superfície terrestre considerada en el seu conjunt i específicament, l'espai geogràfic natural.

Constituïx un dels tres grans camps del coneiximent geogràfic; els atres són la geografia humana l'objecte de la qual d'estudi comprén l'espai geogràfic humanisat i la geografia regional que oferix un enfocament unificador, estudiant els sistemes geogràfics en forma integrada.

La geografia física es preocupa (segons Strahler) dels processos que són el resultat de dos grans fluix d'energia: el fluix de radiació solar que dirigix les temperatures de la superfície junt al moviment dels decorreguts, i el fluix de calor des de l'interior de la Terra que es manifesta en els materials dels estrats superiors de la corfa terrestre. Estos fluix interactuen en la superfície terrestre que és el camp d'estudi del geógrafo físic. Són diverses les disciplines geogràfiques que estudien en forma específica les relacions dels components de la superfície terrestre. La geografia física emfatisa l'estudi i la comprensió dels patrons i processos geogràfics de l'ambient natural, fent abstracció per raons metodològiques de l'ambient cultural que és el domini de la Geografia humana. Això significa que, encara que les relacions entre estos dos camps de la Geografia existixen i són molt importants, quan s'estudia un de dits camps, és necessari excloure a l'un atre d'alguna manera, en la finalitat de poder profundisar l'enfocament i els continguts.

La metodologia geogràfica tendix a relacionar estos camps en proporcionar un marc segur per a la localisació, distribució i representació del espai geogràfic ademés d'amprar ferramentes tals com els sistemes d'informació geogràfica o el desenroll de mapes que servixen a abdós especialitats.

Per una atra part, les ciències en les que es relaciona i els métodos amprats solen ser diferents en els tres camps, encara que tenen en comú l'interés humà en conéixer cada volta més i millor el món en que vivim.

Mapamundi realisat sobre la base d'una compilació d'imàgens de satèlit. Cal tindre en conte que les proyeccions cilíndriques, modificades o no, donen una image exagerada de les regions polars, com es veu ací, que semblen ser les que major superfície coberta de núvols tenen, lo que no és cert.

Patrons i processos

El Gran Glaciar de Aletsch, en els Alps suïssos al sur del Massiç de la Jungfrau, és el més gran d'Europa.

Estos dos conceptes equivalen als d'estructuras i sistemes en la teoria de sistemes, sent el de patrons un concepte similar al d'estructures i el de processos un de similar al de sistemes. De nou solem separar estos dos conceptes de manera individual per raons metodològiques ya que no solen estar separats en la naturalea. La diferència entre processos i patrons és que en el primer cas, resulta fonamental l'escala temporal i en el segon no és tan important: quan estem estudiant els efectes de l'erosió fluvial en els màrgens d'un riu considerem a l'erosió com un procés, és dir, un fenomen que ocorre a lo llarc del temps. Pel contrari, quan nos referim a les característiques de la conca d'un riu, estem fent un estudi de patrons espacials, és dir, nos estem referint a un àrea determinada, en una extensió, relleu, clima, cabal, vegetació, etc., sense referir-nos en detalle a cóm estos patrons han segut modificats a lo llarc del temps pels processos geogràfics. En el cas del glaciar d'Aletsch poden vore's les llengües de gèl, les morrenes intermiges i atres característiques estructurals del glaciar. Pero el seu llent moviment i evolució constituïxen la culminació actual d'un procés que és necessari analisar a través del temps.

Estrats descoberts per l'erosió fluvial en els Cárpatos.

Lo mateixa succeïx en el camp de la geologia: la Geologia històrica fa referència a processos que han ocorregut en el temps geològic, mentres que la Geologia física fa referència al present:^{cita requerida} patrons estratigráficos o geològics de l'época actual i en la forma com es localisen en la superfície terrestre. En el cas dels estrats descoberts per l'erosió fluvial en el marge esquerre d'un riu en els Cárpatos podem vore els patrons estratigráficos típics de les roques sedimentarias, per eixemple, una disposició estratigráfica normal seria quan els estrats més recents són els més alts d'una successió estratigráfica.

Geoformas en Ischigualasto, provocades tant per l'erosió hídrica com l'eòlica, especialment per la primera, temes que té en conte la geografia física.

L'investigació científica progressa bàsicament per mig del anàlisis: l'estudi detallat d'un fenomen precedix al de la comprensió general del mateix (síntesis), si ben no hi ha consens total sobre açò. Aixina molts geógrafos que consideren que la Geografia és una ciència de síntesis han pretés escomençar en la metodologia holística recolzant-se en investigacions temàtiques prèvies. D'esta manera es pot vore les definicions.

Concepte

• Humboldt considerava a la geografia com una cosmologia o cosmografía, és dir, com una geografia física. És cert que plantejava en les seues obres principals, l'acció i reacció de l'home als fenomens i processos de la geografia física, pero sempre vinculats a esta ciència, idea que apareix en la seua obra fonamental Cosmos (recordem que no existia encara la Geografia Antrópica o Humana com a disciplina independent encara que alguns dels seus temes ya estaven presents en la tradició corográfica)
• El Diccionari Rioduero de Geografia es llimita a enumerar els temes que s'inclouen en el camp de la Geografia física (climatologia, geomorfología, oceanografia, i l'hidrografia continental, incloent a la glaciología.)
• El Diccionari de térmens geogràfics de F. J. Monkhouse es referix a la Geografia física com la ciència que estudia aquells aspectes de la geografia que estan entroncados en la forma i relleu de la superfície terrestre, la configuració, extensió i naturalea de les mars i oceans, de l'atmòsfera que nos rodeja i dels processos corresponents, la capa del sol i la vegetació "natural" que la recobrix, és dir, el mig ambient físic del paisage.

• Arthur Newell Strahler, autor d'un text universitari de Geografia Física d'àmplia difusió en molts idiomes, puntualisa que esta ciència es preocupa dels processos que són el resultat de dos grans fluix d'energia: el fluix de radiació solar que dirigix les temperatures de la superfície junt al moviments dels decorreguts, i el fluix de calor des de l'interior de la Terra que es manifesta en els materials dels estrats superiors de la corfa terrestre. Estos fluix interactuen en la superfície terrestre que és el camp del geógrafo físic.
• El Diccionari de Geografia de Elsevier senyala que la geografia física estudia els components de l'ambient físic de la Terra (litósfera, atmòsfera, hidrósfera, biósfera), les relacions entre sí, la seua distribució sobre la superfície de la Terra i els canvis en el temps que experimenten per causes naturals o per l'impacte humà. Menciona que les branques de la geografia física són la geomorfología, l'oceanografia, la climatologia, l'hidrologia terrestre, la glaciología, la biogeografía, la paleogeografia, l'edafogeografía, incloent també la geocriología i l'estudi del paisage. No obstant els autors reconeixen que l'oceanografia s'ha desenrollat com una disciplina independent.