Epirogénesis
En geologia, la epirogénesis (del grec epeiros, terra, i genesis, naiximent) són alçament o depressió de la corfa terrestre que presenten llongituts d'ona llargues i en poc plegament, aparte de les ya mencionades àmplies ondulacions.[1] Les parts centrals i àmplies dels continents es denominen cratones i estan subjectes a epeirogenia.[2] El moviment pot ser d'afonament cap al centre de la Terra o d'elevació des d'ell. El moviment és causat per un conjunt de forces que actuen a lo llarc d'un radi terrestre, com les que contribuïxen a l'isostasia i al fallamente en la litosfera.
La epirogénesis pot ser permanent o transitori. L'alçament transitori pot ocórrer sobre una anomalia tèrmica per la convecció d'un mant anormalment calent, i desapareix quan la convecció disminuïx. L'alçament permanent pot ocórrer quan s'injecta material ígneo en la corfa, i l'alçament estructural circular o elíptic (és dir, sense plegament) sobre un radi gran (decenes a mils de quilómetros) és una característica de plomes mantélicas.[3][4]
A diferència del moviment epirogénico, el moviment orogénico és una deformació més complexa de la corfa terrestre, associada al engrosamiento de la corfa, en particular a la convergència de les plaques tectónicas. Dita convergència de plaques forma cinturons orogénicos que es caracterisen per "el plegament i fallamiento de capes de roca, per l'intrusió de magma i pel vulcanisme".[5][6]
La epirogénesis pot desviar rius i crear divisòria d'aigües en deformar la corfa a lo llarc dels eixos d'alçament.[7][8] Un eixemple d'açò és la desviació del riu Eridanos en l'época del Plioceno per l'elevació del domo suec del sur[7] o les divisòries de drenage actuals entre els rius Limpopo i Zambeze en el sur d'Àfrica.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2004) Holmes principles of physical geology, 4th edició, Taylor & Francis, p. 92. ISBN 0-7487-4381-2.
- ↑ Richard J. Huggett (2003). Fundamentals of geomorphology, Routledge, p. 76. ISBN 0-415-24146-4.
- ↑ (2001) «Elevation as an indicator of mantle-plume activity», Richard E. Ernst, Kenneth L. Buchan (ed.). Mantle plumes: their identification through clave, Geological Society of America, p. 215. ISBN 0-8137-2352-3.
- ↑ (2008) «Neogene exhumation in the Irish Siga area», The nature and origin of compression in passive margins, Geological Society, p. 112. ISBN 978-1-86239-261-8.
- ↑ Frank Northen Magill (1990). Magill's survey of science: Earth science séries, Volume 5, Salem Press, p. 2498. ISBN 0-89356-611-X.
- ↑ Robert J. Twiss, Eldridge M. Moores (1992). Structural geology, 2nd edició, Macmillan, p. 217. ISBN 0-7167-2252-6. «Orogenic belts llaure all characterized by a number of fold systems.»
- ↑ 7,0 7,1 “The South Swedish Dome: a key structure for identification of peneplains and conclusions on Phanerozoic tectonics of an ancient shield” . GFF 139 (4): 244–259. doi:.
- ↑ “A reapprisal of epeirogenic flexure axes in southern Africa” . South African Journal of Geology 102 (4): 363–376.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Epirogénesis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.