Anar al contingut

Cordillera Oriental (Colòmbia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cordillera Oriental (Colòmbia)

La Cordillera Oriental és un dels tres ramals en els que es dividix la cordillera dels Andes en Colòmbia. S'estén en direcció suroest-nordest des del seu naiximent en el Nuc d'Almaguer o Massiç Colombià (a on se separa de la Cordillera Central), en el departament del Cauca, fins a la serranía de Perijá, en La Guajira.[1]

Esta cordillera inclou el Massiç de Tamá, en Nort de Santander, prop a la frontera en Veneçuela, a on la cordillera es bifurca i dona naiximent a la Cordillera de Mèrida integrant els Andes este país.[2]

Formació

La formació de la Cordillera Oriental és un procés complex que es va desenrollar a lo llarc de diferents escals de temps geològiques. El Neoproterozoico, que comprén des de fa aproximadament 1000 millons fins a 541 millons d'anys, es referix al moment en que es varen formar algunes de les roques que componen la Cordillera Oriental. No obstant, el procés de formació de les montanyes que va donar forma a la cordillera tal i com la coneixem hui en dia és més recent. L'orogènia andina, que va formar la Cordillera Oriental moderna, es va produir en vàries fases, començant fa uns 25 millons d'anys, durant el Oligoceno, en el Cenozoico. Este procés encara continua, en una activitat tectònica que seguix donant forma a la regió. La formació de la Cordillera Oriental en Colòmbia és un procés complex que implica moviments de plaques tectòniques. La cordillera dels Andes, inclosa la Cordillera Oriental, es va formar per la subducció de la Placa de Naixca baix la Placa Suramericana. Alguns punts clau sobre les plaques tectòniques implicades:

  • Placa de Naixca: chicoteta placa oceànica que es subduce baix la placa suramericana.
  • Placa suramericana: placa continental que ha segut sobrecorrida per la placa de Naixca, lo que ha donat lloc a la formació de la cordillera dels Andes. El procés de subducció ha provocat activitat volcànica, terremots i la creació de la complexa estructura geològica de la Cordillera Oriental.

Geografia

La part occidental de la cordillera pertany a la conca del riu Magdalena, mentres que l'alvertent oriental inclou les conques hidrogràfiques dels rius Amazones, el Orinoco i el Catatumbo. Entre el seu relleu es destaca el Altiplano Cundiboyacense i la Serra Nevada del Cocuy (en els únics picos nevats d'esta cordillera). Importants ciutats com Bogotà, la capital de Colòmbia, i Tunja es troben en ella. La cordillera oriental en Colòmbia constituïx una regió dinàmica econòmicament i altament poblada gràcies als seus rics sols i generosos estanys i rius, que pertanyen a les conques del Magdalena i el Orinoco de Colòmbia i Veneçuela.[3]

La cordillera Oriental és la traça predominant en el relleu dels departaments de Cundinamarca (15 %), Boyacá (16 %), Santander (21 %) i Nort de Santander (15 %). Forma ellímit oriental o suroriental d'Huila (7 %), Tolima (3 %), Cessar (4 %) i La Guajira, i la seua piedemonte oriental alcança a l'occident dels departaments de Caquetá (7 %), Meta (6 %), Casanare (4 %) i Arauca (3 %).[4][nota 1]

Fets històrics

Passe de l'eixèrcit delibertador per el Páramo de Pisba, obra de Francisco Antonio Cano, 1922.

A partir de 1810 vàries juntes autonomistes i independentistes es creen en la Nova Granada (actual Colòmbia), en lo que va passar a conéixer-se com Crits independentistes. No obstant, repres/représ el poder en Espanya per Fernando VII, est va enviar una expedició de reconquista en 1815. El virreinato reinstaurado va castigar durament als criollos que varen participar dels alçament (patriotes), consolidant-se un règim del terror al mando del virrey Juan de Sámano. Varis grups patriotes varen sobreviure, be com a guerrilles, ben formant grans eixèrcits en zones com els Plans. En 1819, un eixèrcit provinent dels plans i comandado per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander, ascendix la cordillera pel Páramo de Pisba i derrota a l'eixèrcit realiste en les batalles del Pantà de Vargas i el Pont de Boyacá, ubicat en la ciutat de Tunja. D'esta manera, es crea la Gran Colòmbia, hui coneguda com la República de Colòmbia. La travessia per la cordillera va ser estratègica no solament per la dificultat del terreny, sino també per la necessitat de desarticular a l'eixèrcit realiste que encara mantenia posicions fortes en l'interior del país. L'història d'estes batalles i l'heròica lluita dels patriotes seguix sent un dels relats més emblemàtics de l'independència.[5]

Orografia

La Cordillera Oriental està dividida en varis subsistema montanyosos importants. Entre estos destaquen el Altiplano Cundiboyacense, un ampli replanell ubicat en la regió central de la cordillera, i la Serranía del Perijá, que marca ellímit en Veneçuela. La Serra Nevada del Cocuy és una atra de les formacions més notables, puix en ella es localisen els picos més alts de la regió, com el Ritacuba Blanco.[6]

Atres picos significatius són el Páramo de Santurbán i el Páramo de Sumapaz, que són zones d'alt valor ecològic, especialment en térmens de regulació hídrica i biodiversitat.[6]

Cordillera Oriental vista des de l'espai
Páramo de Guerrer en Cundinamarca.

Subsistema montanyosos

Altures notables

Hidrografia

Riu Suárez en Santander.
Bot del Tequendama.
Aigües de l'Estany de Tota.

La Cordillera Oriental és fonamental per a les conques hidrogràfiques de Colòmbia, ya que la regió és la font de numerosos rius que alimenten tant les conques del riu Magdalena en l'occident com les del riu Orinoco en l'est. Entre estos rius es troben el Guaviare, Meta, Inírida, Orinoco, Catatumbo i Magdalena, que no solament són essencials per a la biodiversitat i l'ecosistema local, sino que també són crucials per a les activitats humanes en la regió, com l'agricultura, el transport i la generació d'energia hidroelèctrica. L'ubicació estratègica de la cordillera també contribuïx al suministrament d'aigua potable per a ciutats importants com Bogotà, que depén dels recursos hídrics provinents de les àrees altes de la cordillera.

Rius

Lagos

Parcs naturals

Artícul principal → Parcs nacionals naturals de Colòmbia.


La Cordillera Oriental alberga varis parcs nacionals naturals que són essencials per a la conservació de la biodiversitat del país. Alguns dels més importants inclouen el Parc Nacional Natural Chingaza, conegut per la seua biodiversitat i el seu paper com a regulador del suministrament d'aigua per a Bogotà, i el Parc Nacional Natural Serra Nevada del Cocuy, en els únics picos nevats de la cordillera. Atres parcs clau són el Parc Nacional Natural Sumapaz, que cobrix un dels páramo més grans de Colòmbia, i el Parc Nacional Natural Tamá, que és conegut per la seua rica biodiversitat i la seua contribució a l'equilibri ecològic en la regió. Ademés, la regió conta en diversos santuaris de fauna i flora, com el Santuari de Fauna i Flora Iguaque, que protegix espècies endèmiques i ecosistemes únics. Estos parcs no solament són vitals per a la protecció del mig ambient, sino que també eixerciten un paper important en el ecoturisme i l'investigació científica.

Parcs nacionals

Parcs regionals

Vore també

Notes

  1. ↑ Els números reflectixen el percentage aproximat que estos departaments representen dins de l'àrea total de la cadena montanyosa

Referències

  1. ↑ «Relleu colombià». TodaColombia. Consultat el 29 de juny de 2011.
  2. ↑ «Parc Nacional Natural Tamá» (en és). Parcs Nacionals Naturals de Colòmbia. Consultat el 2026-04-14.
  3. ↑ Atles de Colòmbia. Suramericana de Segurs i Editorial Eurolibros. Bogotà, 1995.
  4. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada PB
  5. ↑ «Bicentenario: pas de l'Eixèrcit Libertador per el Páramo de Pisba». www. radionacional. co. Consultat el 2025-07-12.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Aus del Parc Nacional Natural Chingaza i zona d'amortiguación, Cordillera Oriental de Colòmbia».Biota Colombiana.21(1)
    117–129.ISSN 2539-200X.doi:10.21068/c2020. v21n01a09.Consultat el 2025-07-12.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cordillera_Oriental_(Colòmbia)&oldid=1545833»