La Guajira (Plantilla:Lang-guc) és un dels treinta y dos departaments que formen la República de Colòmbia. La traducció més precisa del seu nom seria «Carib bell» i en wayunaiki antic Karive Pala «Mar Carib» també pot significar 'Mar del Carib'. La seua capital és Riohacha. Està ubicat en l'extrem noreste del país, en la regióCarib.[1]
El seu territori està constituït per la península de la Guajira, en el seu centre per una bajiplanicie; i al sur en parts de la Serra Nevada, la serranía del Perijá i la planicie aluvial dels rius Ranchería i Cessar. Està conformada per 15 municipis. Des de la década de 1970 ha segut punt d'arribada de moviments poblacionals i immigracions de països de Mig Oriente, fet que ha ocasionat un creiximent poblacional accelerat que a la seua volta genera una riquea demogràfica. En el seu territori es troben tres parcs naturals, cinc pobles indígenes i una gran comunitat àrap que ha tingut un transcendental paper en la seua economia. En les seues característiques climatològiques, resalta en posseir tots els pisos tèrmics de la zona intertropical en temperatures promig entre 22 i 40 °C —inferior als mil metros d'altura de relleu—. En les seues característiques ecològiques constituïx varietats d'ecosistemes terrestres, entre els més predominants es troben el desert (vore Desert guajiro), la selva seca i humida de montanya. En les seues característiques hidrològiques, conta en depòsits d'aigua com a pous aqüífers i estanys o jagüeyes que abastixen per al consum de les comunitats. Com a principals rius estan el Ranchería i el Cessar, uns atres més curts, el Jerez, Ample i Palomino; també solquen el seu territori rieras, entre estos el Carraipía i Paraguachón. En els seus aspectes culturals es destaca en compartir ser el breçol del vallenato junt en el Cessar, es destaca també en ser lloc d'orige de cantants i compositors del gènero musical. En el turisme detenta llocs exòtics molt atractius. Econòmicament és un departament que té potencial energètic en producció elèctrica —el qual no ha segut explotat—, en aprofitament de la radiació solar, els vents alisios del nordest, termoelèctrica i hidroelèctrica; i el gas natural. Històricament la guajira ha pertanygut ha Veneçuela i es reclama la seua sobirania.
Toponímia
El nom departamental "La Guajira" procedix de la península en el mateix nom, que comprén un terç del territori d'este departament i l'extrem nort de l'estat veneçolà de Zulia. En idioma wayuunaiki s'utilisa en el seu context ètnic el nom Wajiira, Woumain o Wajiiramuin, que es traduïx com "La nostra Terra" i és una aproximació al nom en espanyol. En els idiomes arhuaco, damana, kabbagga i kankuamo es denomina en el seu context ètnic en el nom Shi Mukshi, que es traduïx com "Llínea Negra" o en figura retòrica "Marge (frontera) del nostre Territori". En eixe context multiétnico verdaderament no existien fronteres que delimitaren els territoris indígenes.
Està compost per un blasón de quatre quarters casi desiguals, brodat per perles. La secció esquerra és de fondo vert en un castell que s'assembla a un torreón, la dreta és de fondo argent a on apareix una espasa doble tall entrecreuada per dos flechasparals en direccions opostes a la seua punta. En les seccions inferiors de costat dret apareix un sol en centelleigs/centellejos de llum sobre fondo vert; al costat opost es troba en fondo argent, un paisage representatiu, a l'esquerra una serranía i a la dreta una planicie en 2 típics arbustos de cactáceas
L'escut va ser adoptat el 29 de novembre de 1966, i modificat en dos ocasions.
Està conformada per dos franges horisontals d'igual distribució, i constituïda pels colors vert (franja inferior) i blanc (franja superior). És usada de manera oficial i representativa des del 29 de setembre de 1877.
L'himne a la Guajira comprén tres estrofes i resalta principals llocs del departament, recursos naturals i característiques comunes com l'hospitalitat. La lletra va ser composta pel docent i poeta Luis Alejandro López i la música per Carlos Espeleta Fince. En el seu context, descriu la situació econòmica i social del departament en els anys de 1970 i 1980.
Lema
el lema del Departament de la Guajira és: «La Pàtria d'Honor de la Guajira»; fent alusió a l'ancestral nació wayuú —Wajiira en el seu idioma propi— conformada pels wayú, ètnia que va conservar la seua independència en la seua història.
Característiques geogràfiques
Situació
La Guajira és un departament coster en l'extrem nort de Colòmbia i de Sudamérica, la seua llínea de costa s'estén des de la desembocadura del riu Palomino al sur del municipi de Palomino de cara al mar Carib, fins als replanells de Castilletes; en una breu llínea de costa sobre la porció occidental del golf de Veneçuela, a on es troba la baïa Tukakas al sur de Port López. Integra el grup de departaments de la Regió Carib de Colòmbia en el 15,10% del seu superfície i el 2% del nacional;[2] i en extensió territorial de 20.848 km²,[1] ocupant elloc 25.º de superfície nacional i el número 2.º de llínea costera precedit pel Departament de Chocó. Coordenades: 10°23′ i 12°28′ latitut nort, 71°6′ i 73°39′ llongitut oest.[3]11°51′00″N72°02′00″O / 11.85, -72.033333</noinclude>
En La Guajira es troba el punt més septentrional d'Amèrica del Sur: Punta Gallines.[4] Este extrem de terres s'interna en la mar Carib donant pas la famosa veta de la Vela.
El departament està conformat pel Massiç Guajiro al noreste, un massiç antic que comprén la península de la Guajira i comprén les serranías de Jarara Cuines, Carpintero i La Makuira, esta última posseïx la màxima elevació que alcança el cerro Palúa en 865 m;[5] ademés el cerro LaTeta i Huitpana.[6]
Al suroest està la Serra Nevada de Santa Marta, un massiç jove que alcança la seua màxima altura en el pico Codazzi en 5390 m,[7] aplegant a ser la major elevació del departament. Està constituïda per la serra de Trenta i numeroses cuchilles que definixen el paisage de la planicie aluvial Ranchería-Cessar en el sector occidental. La serranía del Perijá comprén una angosta franja territorial al sur de la Guajira, sent els Montes d'Oca i la serranía de Carraipía les principals formes del relleu al nort d'este massiç jove. Definix de costat orientala planicie aluvial del departament i la seua màxima elevació es troba al sur en cerro Pintao, en 3000 m convertint-se en la segona elevació.[8]
També existixen cerros independents d'altura inferior als 200 m, els quals són cerro Peralta i Anaime. La planicie aluvial solcada pels rius Ranchería i Cessar es troba a una altitut promig de 200 m, a diferència de la planicie baixa del centre del departament que posseïx altura inferior a 50 m i constituïx la major porció territorial.
Característiques climatològiques
Els promijos de temperatura en La Guajira són de 22 i 30 °C, en màximes de fins a 42 °C. En la part montanyosa la temperatura mínima aplega fins als 3 °C. El clima de sabanaxerófila al sur i occident i d'estepa àrida o semiárida al nort i orient. Hi ha només pluges entre setembre i decembre. El clima de la Guajira ha generat una vegetació molt típica, en arbustos espinosos i cactus, constituint la regió més seca de Colòmbia.
Edifici de la governació de la GuajiraTradicionalment s'ha dividit pel que fa a la naturalea en tres regions: Alta (nort), Mija (centre i suroest en ocasions) i Baixa (Sur). No obstant esta divisió ha quedat obsoleta en el temps i els acadèmics pensen que deu replantejar-se considerant els ecosistemas que es presenten (aspecte que no es tenia en conte).
Per un atre costat, la regionalisació administrativa dividix al departament en dos províncies: La Nort constituïda per la zona septentrional, central i suroest; i la Sur que constituïx la part central sur i l'extrem meridional.
Branca judicial
Està representat pel Tribunal Administratiu de la Guajira en sèu en la ciutat de Riohacha, en comprensió territorial judicial sobre el Departament La Guajira i conformat per quatre (4) Circuits Judicials Administratius aixina:
Maicao: comprén Albània, Maicao i Uribia.
Riohacha: comprén Dibulla, Manaure i Riohacha.
Sant Joan del Cessar: comprén Barrancas, Distracció, Fonseca, Hatonuevo i Sant Joan del Cessar.
Villanueva: comprén El molí, La Jagua de Pilar, Urumita i Villanueva.
Està ubicat en el corregimiento de Camarones i el riu Tàpies, en una extensió de 7000 hectàrees i una temperatura promig de 27 °C. Posseïx innumerables ciènages conegudes en els noms de: Manzanillo, Estany Gran, Ciènaga d'el Navío Quebrat i Tocorromanes. El seu principal atractiu són els flamencs, aus en bell plomall rosat els nius del qual, construïts en fanc alcancen els 6 dm d'altura. És necessari prendre la Troncal del Carib fins a Riohacha i d'allí a Camarones.
Està constituït per un ecosistema únic per la presència de montanyes i boscs que contrasten en la geografia desértica de la zona. Posseïx naiximent d'aigua i és hàbitat de micos, tigrillos, el gat pardo, venados, guacharacas, mirlas i rajoletes entre atres espècies. L'entrada és debades, despuix d'una curta caminada s'aplega a la cascada de Porcina i els pous aledaño.
Este parc nacional natural és compartit en atres dos departaments, Magdalena i Cessar.
Història
Prehistòria
El territori del departament estava habitat pels pobles wiwa, kogui, arhuaco i kankuamo situats en la Serra Nevada. El guajiro en la península de la Guajira i la bajaplanicie, junt als cuina, guanebucán, caquetíos, makuiras, anates, coanaos i eneals —tots extints—; i per últim els cariachiles els qui habitaven la planicie aluvial i ales de la serranía del Perijá abans de la seua extinció.
Les primeres expedicions estrangeres varen començar en 1499 per Américo Vespucio capitaneado per Juan de la Cosa junt a Alonso d'Ojeda que varen arribar des de Veneçuela fins a una veta al que varen cridar La Vés-la, recorrent aixina la península i varen creure que era una illa a la que varen nomenar Coquivacoa. Este últim va fundar en 1502 l'efímera Governació de Coquivacoa. En el XVI va fer part de la província colonial espanyola de Santa Marta que disputava els seus territoris en la província de Maracaibo, encara que les autoritats colonials no eixercien domini en zones molt adinsades a la Serra Nevada, la serranía del Perijá, la península de la Guajira i partix nort de la bajaplanicie del centre del departament. En el XVIII va ser creada la província de Riu de l'Astral que comprenia de forma similar, els territoris de l'actual departament, encara que sense eixercir domini total sobre est. La província virreinal mencionada va estar baix el règim militar i mercantil de Cartagena d'Índies i en justícia de la Real Audiència de Santafé. El territori del departament va pertànyer en dos ocasions —des de 1542 – 1717 i 1723 – 1739— al Virreinato del Perú, i va conformar el Virreinato de Nova Granada de 1717 a 1723 i de la seua restauració en 1739 fins a 1819.
En 1886 Colòmbia es redefinix com una nació conservadora, de poder concentrat i centralisat, per lo que el restant del departament era pertanyent a aquell Departament del Magdalena; en l'any de 1891 es va presentar un diferendo per la possessió de la península entre Colòmbia i Veneçuela que va ser resolt en el Laudo Arbitral Espanyol del 16 març de dit any, mentres que en 1898 el Territori de la Guajira és erigit com intendencia.[9]
la guerra dels Mil Dies va fer presència en territori guajiro en un fet bèlic que inclús va implicar participació internacional com la de l'eixèrcit de Veneçuela, qui va ser derrotat per l'eixèrcit colombià en la Batalla de Carazúa ocorreguda el 13 de setembre de 1901. En 1911 la Intendencia de la Guajira és degradada a comissaria i novament és erigida en 1954 casi al mateix temps en que els territoris del sur d'est varen ser elevats a Municipi. Mentres, Riohacha és anexat a la Intendencia mencionada, i automàticament en 1965 va aplegar a formar l'actual departament de la Guajira, la qual va ser defesa pel senador Nacho Vives i el representant a la Cambra Eduardo Abuchaibe Ochoa. En el transcurs de la década de 1930 La Guajira va experimentar un increment poblacional per l'arribada d'immigrants musulmans procedents dellavors extint Imperi Otomà —o turc, usat al mateix temps com a gentilici—. En els anys de 1970 ocorre una tercera arribada d'immigrants musulmans procedents en la seua majoria de Líban i Palestina, aixina mateix de moviments poblacionals de Colòmbia que continua en actualitat; al mateix temps que en eixa década procedida per la de 1980, es va presentar la bonança marimbera que entre atres coses, va generar un periodo de violència sostinguda baix impunitat. Actualment, el departament va sofrir una recessió econòmica interna entre 2004 a 2007 per les mides que va prendre el govern central colombià sobre el seu comerç departamental, al que considerada —en gran part— com a contrabando. També en 2004, organisacions de drets humans denuncien casos de desplaçament, assessinat i amenaça per part de grups paramilitars vinculats en el narcotràfic; i des de 2009 ha tornat a patir el seu segon periodo de violència, caracterisada pel sicariato i atres accions delincuencials. També preocupa la creixent hambruna que assota a les comunitats indígenes del nort, sobretot als chiquets.
La major població es concentra en els municipis de Riohacha, Maicao i Uribia.
El departament posseïx diversitat ètnica per la seua ubicació estratègica en el Mar Carib. Està conformat pels pobles americans wayúu que s'estén pel centre i nort, els kogi, ika i kankuamo que predominen en la serra nevada junt als wiwa que comprenen ademés la planura aluvial en el sur. La població criolla la conformen les comunitats afrodescendientes i europees junt a la massa d'habitants constituïts de les mescles del tipo europeu, africà i indígena. La ciutat de Maicao és el principal centre de presència musulmà en Colòmbia. Els siri-libanesos, cridats erròneament "turcs", perque varen entrar a fins d'el XIX en documents del Imperi otomà que llavors regia el Mig Oriente, són procedents de Síria, Líban, Palestina i Jordània. Els primers asiàtics eren en general cristians de la denominació maronita i varen trobar molt més fàcil el mestiçage en els locals de professió catòlica. Els musulmans, que varen entrar al país a partir dels anys 1970, han conservat celosament la seua identitat, sobretot en resposta a una cultura regida per una Constitució confessional fins a 1991. En Maicao es troba la tercera mesquita més gran de Llatinoamèrica, la mesquita d'Omar Ibn Al-Jattab, només superada pel Centre Cultural Islàmic Rei Fahd en Buenos Aires i de la Mesquita d'Ibrahim A l'Ibrahim en Caracas, aixina i tot musulmans colombians són minoria en comparació a atres països del continent.
Etnografia
La composició ètnica del departament, segons el DANE, és la següent:[10]
El més recent cens general de la nació, realisat pel Departament Administratiu Nacional d'Estadística de Colòmbia (DANE), presenta els següents resultats sobre el país de naiximent dels habitants del departament de la Guajira:[11]
En la República de Colòmbia l'idioma oficial és el castellà, que a la seua volta és cooficial en La Guajira junt al wayúu —idioma dels guajiros— per mig de l'Ordenança departamental de 1992, degut a que este poble representa més del 40 % del total de població de dit departament. Aixina mateix estan atres idiomes natiu-americans estos són el damana del poble wiwa, iká de l'arhuaco, koguián del kogui, kankuamo de l'ètnia homònima; i zenú parlat pels zenúés poble originari del Departament de Còrdova.
Aspectes econòmics
Salines de Manaure, en el nort de la Guajira.el Cerrejón, en el sur del departament
Sectors econòmics
Sector primari
La Guajira es constituïx de la mineria que representa en generació de recursos financers el 70 % de l'economia per l'explotació de la sal marina i les reserves de gas natural (producció de 500 millons de peus cúbics de gas al dia, en les estacions Chuchupa i Ballenes) en Manaure, el carbólignit, turba i hulla en els jaciments dels municipis Maicao, Albània, HatonuevoFonseca i Barrancas. També es troben la de pedreras i l'explotació aurífera en Dibulla. Bona part de la mineria que es realisa en La Guajira és de caràcter illegal, sobretot la relacionada en l'or i el carbó en la zona de frontera en Veneçuela.[13][14]
Servicis agropecuarios
Les activitats agropecuarias en el tercer lloc representat en un 11 % de l'economia compost pels cultius de yuca, banano i frutes tropicals; i en ganaderia es representa el pastoreo de ganado caprino. S'ha considerat que la aridez i erosió en el terreny dificulta l'agricultura i ganaderia, pero es coneix que els sols són aptes per a estes activitats depenent d'espècies vegetals i animals adequats per a est. Igualment, la peixca artesanal tecnificada és extensiva en pràctica de peixca deportiva pels exuberantes recursos hidrobiològics en peixs, crustacis, moluscs, entre uns atres; l'acuicultura és un sector en creiximent representat per l'acuicultura continental de tilapia i cachama i en la marina per la camaronicultura. el camarón, la langosta espinosa, les ralles i el taburó són els productes aquàtics potencials en el departament.
Indústria
L'indústria en el quart lloc en un 4 % de l'economia conformada pel processament de fusta, producció de carbó vegetal i deforestació; i productes derivats de metals i concret per a la construcció. I el turisme (llegir més alvance) és un sector en creiximent que conta en 3 parcs naturals per al ecoturisme, les ruïnes històriques com Port López i els balnearis públics de tota la costa del departament.
Sector terciario
En segon lloc s'ubica el sector de servicis i comerç que representa el 15 % pel monopoli d'empreses mixtes generalment de la multinacional espanyola Gas Natural Fenosa que presten servicis públics domiciliaris i empresarials, i una diversitat d'entitats prestadora de servicis de salut, llogística, banca, entre unes atres. Aixina mateix, el comerç és la principal activitat generadora d'ocupació (junt al sector de transport terrestre urbà i interurbà) en el departament i involucra l'importació pels ports lliures de Maicao, Manaure i Uribia, d'electrodomèstics, aliments, i licors principalment cervesa i whisky aplegant a ser el major importador d'este últim en Colòmbia i Veneçuela.
El departament registra algunes de les taxes de desnutrición més altes de Colòmbia. Segons sifres del Institut Nacional de Salut de Colòmbia, més de 600 chiquets wayuu varen morir oficialment de fam entre 2011 i 2023, pero atres fonts sugerixen que esta sifra pot estar subestimada. Esta situació es deu en part a l'inacció de l'estat colombià.[15][16]
Segons l'investigació El riu que es varen furtar: l'extermini del poble wayúu (2016) de Gonzalo Guillén més de 7000 indígenes han mort.[17]
En La Guajira se celebren els tradicionals carnestoltes, aixina mateix festivals en diferents municipis, sent dels més destacats el Festival Francisco l'Home en Riohacha, Festival Breçol d'Acordeones en Villanueva, Festival i Regnat Nacional i Internacional del Divi divi en Riohacha, el Festival de la Cultura Wayúu en Uribia, el Festival Nacional de Compositors en Sant Joan del Cessar, Festival del Cantant en El molí, Festival de la frontera en Maicao, Festival de la Tornada en Fonseca, Festival de l'amistat en Hatonuevo i en Barrancas Festival i regnat nacional del Carbó; en tots ells es resalta el gènero musical vallenato. En tot l'any se celebren festes populars, religioses i oficials.
Gastronomia
Els plats típics de la Guajira són el friche, la dacsa, peixos fregits, mariscs i el chivo en diferents presentacions.
En la lliteratura
La novela Un asil en La Goajira, escrita per Priscila Herrera de Núñez en 1879, és la primera escrita per una dòna en la regió del Magdalena Gran. Té lloc en Riohacha i una ranchería wayú de l'época. Quatre anys a bordo de mi mateixa, novela d'Eduardo Zalamea Broda publicada en 1934, té lloc en Manaure i Riohacha. En abdós treballs lliteraris s'aborda la relació entre la perspectiva indígena (els wayú) i la mestiza (els alijuna), donant peu als acontenyiments narrats.
Riohacha és nomenada moltes voltes en Cent anys de soletat de Gabriel García Márquez; d'allí varen partir els antepassats d'Úrsula Iguarán despuix de l'assalt pirata de Francis Drake, i és finalment hostigada pels hòmens del Coronel Aureliano Buendía. També apareix en L'amor en els temps del còlera, sent la ciutat en la que Fermina Daza s'establix —obligada pel seu pare— abans de tornar a trobar-se en Florentino Ariza. D'eixa ciutat partix la protagonista del conte Dèsset anglesos enverinats, que fa part de Dotze contes pelegrins. Per una atra part, el desert de la península de la Guajira és l'espai en el que transcorren els events narrats en L'increible i trista història de la càndida Eréndira i de la seua yaya desalmado. En l'aspecte de la novelística d'autors guajiros es destaquen els treballs de l'escritora de Sant Joan del Cessar, Ketty Coll de Lizarazo, en la seua obra: Sant Tropel Etern (1985), -finaliste del concurs Nacional de Novela Plaça i Janés-; de l'escritor José Soto Berardinelly, en la seua novela Jepira (1989)..., de la novelista wayuú, Delia Bolaños i la recent publicada Marga Palau (Riohacha), residenciada en Itàlia; en el gènero de Contes descollen noms del professor Abel Medina Serra (Maicao), Polac Rosat (Riohacha), Edén Viscaí (Uribia), Alejandro Rutto (Maicao), Antonio Parodi (Fonseca), Euclides Moscote (Dibulla) i de les autores wayuu, reconegudes internacionalment, Vicenta Siosi Pi ("Eixa Horrible Costum d'Alluntar-me de tu") i Esthercilia Simanca Pushaina ("Manifest no saber firmar"); en la Poètica es troben noms contemporàneus, com els de Víctor Bravo Mendoza (Distracció), Gustavo Macea (del Taller El Solar), Lindantonella Solano i Betsy Fancs (Riohacha)... i del poeta d'orige wayuu Miguelángel Epeeyüi, més conegut en l'heterònim de Vito Apüshana, guanyador del Premi Llatinoamericà Casa de les Américas, en el seu poemari: "Trobades en les Senderes d'Abya Yala" (La Habana, 2000), l'obra del qual de poesia reunida es va publicar en el títul "Antics Nouvinguts" (Sílaba Editors, 2019), la seua obra poètica ya celebra els 30 anys de reconeiximent nacional i internacional; en el camp de la ensayística i la crònica es proyecten en llum pròpia Fredy González Zubiría (Maicao), Amilcar Acosta Medina (Riohacha) i el destacat antropòlec wayuu Wilder Guerra Curvelo ("La Disputa i la Paraula").
Veneçuela
Equador
Líban
Albània
México
CHL
Espanya
