Camaronicultura
La camaronicultura és una tècnica d'acuicultura que consistix en la cría de camarones per a consum humà.[1]
Per l'us de llenguage coloquial per a denominar distintes espècies, pot generar-se certa confusió sobretot pel que fa a camarones i a llagostins, ya que no se seguix un mateix criteris en tots els països. Lo que en Espanya es coneix com a llagostins es corresponen als camarones de països d'Amèrica i d'Àsia, és dir, a crustacis de la família Penaeidae. Els crustacis que en Chile reben el nom de llagostins ni tan sols són del grup de macruros nadadors. Actualment, la tendència en Llatinoamèrica és cridar a les espècies de la família Penaeidae camarones peneidos marins o simplement camarones, mentres que criden llagostins a les espècies d'aigua dolça de la família Palaemonidae.[2]
Antecedents històrics
[editar | editar còdic]Artículs principals: Acuicultura, María Concepció Rodríguez de la Creu i Institut Nacional de la Peixca.
El cultiu intensiu d'estes espècies ho va iniciar en Japó el doctor Motosaku Fujinaga en 1933, en les salines de l'illa de Bardiça al sur d'Hiroshima, a on va conseguir la reproducció en captivitat del Penaeus japonicus (kuruma o camarón japonés).[3]
El doctor Fujinaga va passar més de dèu anys estudiant la biologia d'esta espècie, i no va ser fins a 1955 quan va iniciar el cultiu comercial. Per als seus estudis, comprava als peixcadors les femelles madures que estaven llestes para desovar; cada femella posa de 400 mil a 1.2 millons d'ous.[4] Les transportava fins a les seues instalacions i les posava sobre serrín humit; colocava els ous en estanys interiors fins que eixien les larves, a les que alimentava en algues microscòpiques i menuts crustacis. Quan les larves aplegaven a l'estat jovenil, les traslladava a grans estanys que havia construït en les salinas a on els donava com a aliment pechinas, cucs i trossos de calamar fins que alcançaven talles apropiades per a la seua comercialisació.
En Amèrica Llatina, la M. en C. mexicana, María Concepció Rodríguez de la Creu, es va convertir en la primera persona en cultivar el camarón en l'any de 1969. Encara que no en fins comercials, sino com a part de les llabors que es realisaven en l'Institut Nacional de Peixca. Açò es va donar en Guaymas, Sonora, per mig del cultiu de camarón café. Encara que els treballs tècnics varen continuar en el Centre d'Investigació Científica i Tècnica de l'Universitat de Sonora (CICTUS), i en Port Peñasco, Sonora, varen passar molts anys per a que esta tècnica poguera instrumentar-se de manera comercial, lo que va succeir en l'any de 1985.[5]
Els estats de Sinaloa i Sonora varen ser els pioners en esta activitat, a on el cultiu es va realisar en la seua major part en poslarvas selvades de camarón blanc, encara que actualment existixen alguns laboratoris dedicats a la producció controlada d'estos estadis, el cost de producció fa més redituable el cultiu en organismes selvats.[5]
L'experimentació de crío de camarones per a propòsits comercials va començar en la década de 1970, i va presentar un ràpit creiximent, particularment per a satisfer les demandes del mercat d'Estats Units, Japó i Europa Occidental.[1] La producció total va superar en l'any 2003 les 1,6 tonellades de producció, per un valor de 9.000 millons de dólars. Més del 75% de la cría de camarones és realisada en Àsia, destacant dins del continent China i Tailàndia s'és ademés el major exportador mundial. El 25% restant de la producció es realisa majorment en Llatinoamèrica, en Brasil al cap.
Tècnica de cultiu
[editar | editar còdic]
Com ocorre en la majoria de cultius, el del llagostí es basa en el seu cicle vital, que és molt semblant en totes les espècies de crustacis.
Penaeus japonicus és una espècie abundant en àrees d'aigües tropicals i subtropicales, en zones a on la plataforma continental descendix gradualment i el fondo és de fango o d'arena fina. En condicions naturals es reproduïxen en alta mar i passen les seues etapes larvarias i jovenils en les estanys llitorals; atres espècies similars no entren en estes zones i passen les primeres etapes de la seua vida en aigües de poca profunditat propenques a la plaja.
Una volta han creixcut, tornen a aigües marines (a profunditats de 14 a 45 metros) a on maduren sexualment; és fàcil reconéixer a les femelles que estan a punt de desovar ya que abans de lliberar els ous els ovaris es fan visibles a través del exoesquelet a causa de la seua coloració (va del taronja obscur al vert obscur).
Eixes característiques s'aprofiten per a realisar el cultiu (en el cas de que siga un cultiu extensiu o d'engordixca). En les zones de costa, es preparen una série d'estanys en els que entren de forma natural les larves i jovenils (sembra); en eixos estanys es mantenen durant la fase d'engordixca, i es realisa el despesque quan alcança la talla comercial, generalment abans d'aplegar a la madurea sexual i tendixquen a eixir de nou a mar obert (collita).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «La Camaronicultura, una breu història.» (en és). zeonatec. Consultat el 2024-05-23.
- ↑ «LA ACUICULTURA EN AMERICA LATINA VOLUMEN 2 - DOCUMENTOS DE RESEÑA». www.fao.org. Consultat el 2024-05-23.
- ↑ «Seafood Mija Group - Notícies - Cultivant l'Educació, en la Crío de Camarón». www.seafood.media. Consultat el 2024-05-23.
- ↑ «Camaronicultura» (en és). Els diccionaris i les enciclopèdies sobre l'Acadèmic. Consultat el 2024-05-23.
- ↑ 5,0 5,1 María Concepció Rodríguez de la Creu, Rosa María Olvera Llimes, Dilio Fonts Castellanos, Martha Palaus Fest, Fernando Rosers Juárez, Sergio García Sandoval, Martín Ortíz Quintanilla, Rosa María Lorán Núñez, Armant Morales Díaz, María de la Llum Mercé Díaz López (setembre de 2014). Institut Nacional de Peixca 50 anys d'existència: memòria edició especial. ISBN 978-607-9423-44-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Camaronicultura» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.