Amerindis

Amerindis

Els indígenes d'Amèrica, també nomenats indis americans, amerindis, indoamericans, natius americans, aborigens americans o jashtes, són els primers pobladors humans d'Amèrica i els seus descendents que mantenen la seua cultura o es reconeixen com a tals. Alguns autors exclouen d'entre els amerindis als esquimals i a voltes també als pobles de llengües na-dené, ya que d'acort en l'hipòtesis amerindia el seu orige etnolingüístico i arribada a Amèrica va ser posterior.

Orige del nom

Dònes quechuas en trage de festa, en l'illa de Taquile (llac Titicaca).

Dònes wayúu artesanes, en la Guajira colombo-veneçolana.

Els viages de Cristóbal Colón en 1492 buscaven alcançar una ruta a Àsia que permetera evitar el pas pel Mediterràneu oriental, bloquejat llavors pels turcs. Els càlculs de Colón, en excés optimistes, li varen dur a pensar que la ruta occidental era més curta de lo que és en realitat. En aplegar a Amèrica, aproximadament en el determini que els seus càlculs indicaven que aplegaria a les costes de Cipango —l'actual Japó—, no va reconéixer el territori com lo que era, i va creure pel contrari haver aplegat a «les Índies», el nom genèric per al extrem Oriente asiàtic. El «descobriment d'Amèrica» no es va reconéixer com a tal en un primer moment, i no seria sino fins a anys més tarde quan Américo Vespucio descobriria l'error. Als oriunts de les terres descobertes se'ls va cridar, en virtut de la confusió, «indis». Encara que el descobriment de Vespucio va permetre corregir la cartografia, en l'us llingüístic la confusió es va perpetuar en el nom donat als natius. En la majoria dels idiomes europeus, la paraula indi és la mateixa per als naturals de l'Índia i per als pobles autòctons americans. En algunes, no obstant, existixen dos paraules diferents; per eixemple, els natius de l'Índia en alemà es denominen Inder i els pobles americans es denominen Indianer. En efecte, en alguns països, com, per eixemple, Veneçola, s'ampra el terme «indi» per als aborigen americans mentres que per al gentilici de l'Índia s'usa el terme «hindú», també arreplegat pel Diccionari en eixa accepció.

Durant l'época colonial, no s'havia desenrollat un us despectiu de la paraula contra els habitants natius d'Amèrica, sino que el seu us era general per a els qui vixqueren en les Índies (siguen les Índies Occidentals, que es referien als indígenes americans, com a les Índies Orientals, que es referien als chinencs, indis, redactors, etc. per igual).

"D'acort en la concepció de l'época, indis i índies, i la seua pàtria d'orige, l'Índia, incloïa per igual China, Japó, i Índia".

Irigoyen, 1994

"El termine indi en la mentalitat popular peruana remet a "natural dels Vages", no sense cert sentit despectiu. A això va contribuir l'indigenisme del sigle XX. No obstant, en la realitat històrica peruana la denominació de "indi", des de la seua aparició en el sigle XVI, va comprendre un univers molt ampli i complex, simplificant en excés a voltes en l'historiografia tradicional peruana, en la posició "indi-espanyol". Pero un acostament als documents que informen sobre la població índia que vivia en la Ciutat de Lima d'inicis del sigle XVII mostra que els denominats "indis" no eren solament els naturals dels Vages, sino gents vingudes d'atres parts del món, com l'Àsia, o els hi havia també de Centroamérica i Mèxic".

Alcántara i Montero, 2018

En el XX, denominar als natius originals d'el “Nou Món” indis, o el seu equivalent en anglés, Indian, es va tornar políticament incorrecte i varen sorgir una série de noms alterns acceptats tant en espanyol com en anglés. Els térmens indoamericano, indígena, indígena americà, amerindi i originari han tingut vigència en idioma espanyol, i els térmens American Indian, Native American i First Nations varen ser alguns dels nous apelatius utilisats en anglés. En el món hispànic, també ha obtingut algunes connotacions negatives des de mediats i finals d'el XX degut a que autors de la Modernitat (usualment de caràcter progressiste) ho han reduït despectivamente al significat desigual que tenia en l'estatus jurídic colonial de la República d'indis, anhelant una ruptura en l'Antic Règim per a fomentar el desenroll; uns atres també ho rebugen per l'us pijoratiu que ha tingut pel seu us per a representar estereotips dels natius americans i que promoga la generalisació d'un grup particular de persones. No obstant, molts natius s'aferren a identificar-se com a indis puix veuen el concepte com un element de reconeiximent, protecció i identitat cultural front a el "un atre" (els criollos, o mestizos europeizados). Per això, no tenen problemes en amprar tal categoria "colonial", ya que entenen que representa en essència a una comunitat concreta que és preexistente al domini espanyol o republicà. La terminologia hauria passat per un procés de singularisació i abstracció que hi hauria relativizado el seu significat segons la perspectiva de cóm configurar la "indianidad" concorde a fixació polítiques, geogràfiques i temporals, aixina com pel conflicte de tradició front a modernitat.

"Si be durant més de 350 anys el termine “indi” no era considerat ofensiu, en l'actualitat, despuix d'haver assimilat una série de corrents ideològiques externes, molts pobles indígenes veuen el terme "indi" com a ofensiu. A partir de la década de 1950 es torna poc freqüent l'us del terme "indi" en els texts acadèmics, sent cada volta més usats les designació de "poble natiu, originari, natiu americà, autòcton, indígena, aborigen o poble llaurador". L'influència de l'indigenisme i marxisme durà en si una diferenciació entre l'indi i l'indígena, lo que du a un estat de confusió, a on lo "indi" és vist com un terme "colonial" que deu rebujar-se del vocabulari d'el "proletariat llaurador".

T. Wasserman, 1985

Si be en la gran majoria dels països d'Amèrica hi ha presència de pobles indígenes, estos són majoria únicament en Guatemala i en Bolívia, mentres que en Mèxic, en Perú i en Equador dita cantitat és menor pero significativa, ya que estos països contenen major cantitat de mestizos, a diferència dels dos primers, que varen tindre poc mestiçage.

En Paraguay es té la llengua indígena guaraní com un dels dos idiomes oficials del país des de la Constitució Nacional de 1992. En els Estats Units, les reserves indígenes tenen estatus de «sobiranes», i les seues lleis i governs tribals estan per damunt de les normatives municipals i lleis estatals, i solament per baix de les lleis federals i la Constitució, lo que establix una relació «de govern a govern» (vejau tribal sovereignty en la Wikipedia en anglés).

País	Indígena	Part indígena	Total combinat
Norteamérica
Groenlàndia	89 %		89 %
Canadà	1.8 %	3.6 %	5.4 %
Mèxic	9.36 %
República Dominicana
Granada (illa)	0.4 %	0 %	0.4 %
Haití	0 %	0 %	0 %
Jamaica
Puerto Rico	0.4 %	84 %	84.4 %
Sant Cristóbal i Nieves
Santa Lucía
Sant Vicente i les Granadines	2 %		2 %
Trinitat i Tobago	0.8 %	88 %	88.8 %
Centroamérica	Indígena	Part indígena	Total combinat
Guatemala	43.5 %	56 %	99.5 %
Sudamérica	Indígena	Part indígena	Total combinat
Argentina	2.38 %	53 %	56.38 %
Bolívia	20 %	68 %	88 %
Brasil	0.4 %	23 %	23.4 %
Chile	4.6 %		4.6 %
Colòmbia	10.4 %	47.4 %	57.8 %
Equador	7 %	65 %	72 %
Guayana Francesa
Guyana	10.5 %		10.5 %
Paraguay	1.7 %	95 %	96.7 %
Perú	25.8 %	60.2 %	86 %
Surinam	2 %		2 %
Uruguay	2,4 %		38 %
Veneçola	2.7 %	51.6 %	54.3 %

Història

Vore també: Història d'Amèrica

Vore també: Catàstrofe demogràfica en Amèrica despuix de l'arribada dels europeus

Home mapuche en Chile.

Chiquet navajo en l'entanque dels monuments (Arizona, Estats Units).

Dònes maya en l'Antiga Guatemala.

Segons la teoria més coneguda i acceptada sobre el poblament d'Amèrica, els indígenes americans descendixen de grups de caçadors recolectors d'orige siberiano que migraren a Amèrica pel estret de Bering durant l'última glaciació Würm. No obstant, certs descobriments controvertits recents, com Pedra Furada, en Brasil, i Mont Vert, en Chile, semblen contradir la teoria i indiquen una possible colonisació anterior a la siberiana. Com en el restant del món, llevat en Àfrica, la colonisació humana va vindre acompanyada de la pràctica extinció de tota la megafauna local, exceptuant alguns bóvidos, com el bisont. Cap al 2500 a. C. hi havia ya importants comunitats agrícoles, com la civilisació de Caral, en el Perú, els indicis del qual més antics es remonten al 3000 a. C. la cultura Valdivia, per la seua banda, es va desenrollar entre el 3800-3500 a. C. en la província de Santa Elena de l'actual Equador, lo que la convertix en la cultura ceràmica més antiga d'Amèrica, encara que cal mencionar que 10 000 a. C. en Equador ya existien la cultura les Vegas, de la que es creu va domesticar la carabassa, i la cultura La Tolita de 600 a. C., els qui varen anar els primers en l'història de la humanitat en fer orfebreria en platí. Les altes cultures precolombinas varen sorgir en Mesoamérica i Sudamérica. De nort a sur podem nomenar als mexicas, mixtecas, toltecas, mayas, xincas, chibchas i incas. En canvi, en Norteamérica els assentaments humans no varen alcançar un nivell cultural tan complex com en les civilisacions abans senyalades, en part per la seua menor densitat de població i, sobretot, per les seues activitats seminómades. Es creu que, en el XI de nostra era, vikingos d'orige noruec varen establir les primeres colónies europees en Amèrica, concretament en lo que hui es diu Nova Escòcia, encara que la seua estància va deure ser molt breu i la seua repercussió sobre els indígenes americans no molt important. A partir de 1492, s'inicia la colonisació europea d'Amèrica. l'Imperi espanyol es va expandir en els territoris d'Amèrica baix la bandera de l'evangelisació. la colonisació espanyola va dur la tongada dels sistemes locals de govern i l'imposició d'administracions subjectes a la Corona de Castella. Junt en les accions militars, la subjecció dels natius a sistemes de treball forçat —mitas, encomanas i atres règims— i el contacte en malties per a les quals carien d'anticossos varen ocasionar una brusca reducció en la població indígena americana. En les regions de colonisació portuguesa, anglesa i francesa, la continuïtat cultural indígena americana ha segut menor, com s'acaba de senyalar, mentres que, en regions de sobirania castellana, les costums natives es varen preservar en la seua gran majoria. En Perú, Bolívia, Equador, Paraguai i la província de Corrents (Argentina) hi ha llengües indígenes en ranc de cooficials junt al castellà. Groenlàndia té com a única llengua oficial al idioma groenlandés. Ademés, tant en Paraguai i Mèxic com en Veneçola les llengües indígenes han alcançat el reconeiximent de llengües nacionals, encara que, en comparació a atres països, en Mèxic és molt chicotet el percentage d'habitants que parla una llengua indígena. En 2020 solament el 6.2 % dels mexicans varen ser registrats pel Institut Nacional d'Estadística i Geografia (INEGI) com a capaces de parlar una llengua autòctona, mentres que el 93 % dels indígenes són parlants natius de castellà com monolingües, o bilingües que tenen el castellà com a segon idioma.

Aspectes culturals

Home andino tocant una zampoña, antara o siku.

La cultura dels indígenes d'Amèrica varia enormement. La llengua, la vestimenta i les costums diferixen prou d'una cultura a una atra. Açò es deu a l'extensa distribució dels americans i a les adaptacions a les diferents regions d'Amèrica. Per eixemple, per la regió semidesértica, els chichimecas d'Aridoamérica mai varen aplegar a formar una civilisació com les de Mesoamérica, els seus veïns al sur. Com a conseqüència d'açò, els chichimecas varen crear una cultura basada en la pràctica del nomadisme. Encara que els azteca i incas varen establir civilisacions extenses i riques, la vestidura d'abdós depenia molt del clima de les seues terres. En Mesoamérica, a on el clima és més càlit, solien usar menys vestimenta que els habitants dels Andes. Aixina i tot, hi ha algunes característiques culturals que la majoria dels indígenes americans practicaven.

Música

Chiqueta pijao.

Els alé i les percussions varen ser els instruments majorment usats per les cultures indígenes d'Amèrica. En casi tot Estats Units i Canadà, la música va ser acompanyada de percussions monofòniques. Es creu que en el centre de Mèxic i Centroamérica la música va ser feta a partir d'escals pentafónicas. Se sol considerar que, abans de l'arribada dels espanyols, la música era inseparable de les festivitats religioses, festivitats que incloïen una gran varietat d'instruments de vent i percussió com a tambors, flautes, closques de caragol (usats com a trompeta) i tubos de pluja. Sobre els instruments de corda, alguns grups varen aplegar a amprar-els utilisant elements naturals (fruts i troncs ahuecados) i inclús la cavitat bucal com a caixa de resonància; usualment no es varen amprar sino dos o tres cordes tensades sobre algun arc, les quals eren punteades, en o sense plectre, sense formar lo que en Occident es coneix com a harmonia. Despuix de l'entrada dels espanyols, el procés de conquista espiritual es va vore favorit, entre atres coses, pel servici musicallitúrgic al que es va integrar als indígenes, les dot musicals dels quals varen aplegar a sorprendre als misionero. Estes eren de tal magnitut, que pronte varen deprendre les regles del contrapunt i la polifonia i inclús el maneig virtuós dels instruments, de modo que no va ser necessari solicitar més músics duts d'Espanya, lo que molestava significativament al clero.^{cita requerida} La solució que es va plantejar va ser no amprar sino a cert número d'indígenes en el servici musical, no ensenyar-els contrapunt, no permetre'ls tocar certs instruments (alé metals, per eixemple, en Oaxaca, Mèxic) i, per últim, no importar més instruments per a que els indígenes no tingueren accés a ells. Açò últim no va ser óbice per al goge musical dels indígenes, els qui varen experimentar la construcció d'instruments, particularment de cordes fregades (violins i contrabajos) o punteades (tercerolas). És allí a on podem trobar l'orige de l'ara cridada música tradicional, els instruments de la qual posseïxen una afinación pròpia i una estructura típica occidental.^{cita requerida}

Sobre la fusió de tradicions musicals, en Mèxic es preserven dos chicotetes obres sacras de dò Hernando Franco, Deu itla tonantzin i In ilhuicac, que combinen el método contrapuntístico occidental en l'idioma náhuatllengua náhuatl i una rítmica no molt comuna que introduïx lo que semblaren alguns errors contrapuntísticos que més que accidents són provocats.

Agricultura

En el curs de mil anys, es varen domesticar, varen crear i varen cultivar gran cantitat d'espècies de plantes en el continent americà. Es calcula que més de la mitat de la producció de cultius del món procedixen de plantes inicialment desenrollades pels indígenes d'Amèrica. En molts casos, la gent indígena va crear espècies totalment noves d'algunes salvages que ya existien, com és el cas del dacsa, creat del teosinte selvat de les valls del nort de Guatemala. Un gran número d'estos productes agrícoles encara mantenen els seus noms adaptats de la paraula en náhuatl o en quechua. Entre les tècniques agrícoles desenrollades pels indígenes americans es troben l'associació de cultius com la milpa mesoamericana o la chacra andina, el cultiu en molls i diverses classes de sistemes de rec. la terra negra amazónica és un sol molt fèrtil creat per acció humana, pero es discutix si la seua formació va ser intencional. Entre les tècniques del tractament d'aliments es destaquen la nixtamalisació, que aumenta la disponibilitat de nutrients de la dacsa, i l'elaboració de chuño (papes deshidratades per congelació). Una llista parcial dels cultius d'orige americà inclou:

Principals cultius en Norteamérica (també coneguts com les quatre germanes):

• dacsa o choclo (Zea mays)
• carabassa o zapallo (Cucurbita)
• frijol, judeua o poroto (Phaseolus vulgaris)
• tomata o jitomate (Solanum lycopersicum)

Atres cultius coneguts mundialment són:

papa o creïlla (Solanum tuberosum) camote, batata o boniato (Ipomoea batatas) albocat o palta (Persea americana) cacahuate, cacau o maní (Arachis hypogaea) cacao (Theobroma cacao)

vainilla (Vanilla) pinya o ananá (Ananas comosus) yuca o mandioca (Manihot esculenta) chile, ají o pimentó (Capsicum) pebre de Jamaica (Pimenta dioica)

Cultivats regionalmente:

oca (Oxalis tuberosa) olluco (Ullucus tuberosus) nopal o tuna (Opuntia) jícama (Pachyrhizus erosus) papaya o mamón (Carica papaya) guayaba (Psidium) amaranto (Amaranthus) quinua o quínoa o quinoa (Chenopodium quinoa) chirimoya (Annona cherimola)

zapote (Pouteria sapota) mamey (Mammea americana pitaya (Stenocereus queretaroensis) verbena (Verbena (planta)) tupinambo o topinambur (Helianthus tuberosus) estevia (Stevia) yerba mat (Ilex paraguariensis) pitanga o ñangapiry (Eugenia uniflora) tomata o tomata verda (Physalis ixocarpa)

Fonts proteínicas amerindies:

• girasol o maravella (Helianthus annuus)
• pecana (Carya illinoinensis)
• piñón d'araucaria o pehuén (Araucaria araucana)

Usos ceremonials:

• tabac (Nicotiana tabacum, Nicotiana rustica)
• coca (Erythroxylum coca)
• peyote (Lophophora williamsii)
• ayahuasca (decocció de Banisteriopsis caapi en Psychotria viridis o Diplopterys cabrerana, entre atres plantes)

• yerba mat (Ilex paraguariensis)
• willka, cebil, cohoba, yopo (Anadenanthera colubrina, Anadenanthera pelegrina)

Atres cultius:

• caucho (Hevea brasiliensis)
• chicle (Manilkara zapota)
• cotó (Gossypium), el cultiu del qual va escomençar independentment en Amèrica i Índia.
• quina (Cinchona officinalis)
• achiote (Bixa orellana)

• 
  Guayabas. Natives de Centroamérica.

Tecnologia

La llimitada distribució d'animals de càrrega disponibles per a la domesticació sense dubte és un dels factors que va dificultar el transport en l'Amèrica prehispánica. Ademés, la configuració del continent, orientat segons l'eix nort-sur, dificultava la difusió de certs cultius en variar el clima molt en la latitut. Note's que Eurasia té una orientació predominant este-oest lo que va permetre la difusió de certes tecnologies i cultius a lo llarc de franges en que la latitut variava poc.

A l'arribada dels europeus a Amèrica, la metalúrgia era d'us llimitat i contava en poca difusió. Pràcticament totes les societats americanes de l'época precolombina es valien de ferramentes de pedra. En alguns aspectes particulars, les civilisacions americanes varen conseguir importants èxits. En Mesoamérica, el coneiximent del calendari i l'astronomia havia alcançat nivells de desenroll notables. Sobre l'agricultura, els mexicas varen usar sistemes d'agricultura intensiva basats en chinampas en produccions totals d'aliment per hectàrea provablement molt superiors a la d'atres llocs del planeta, mentres que els incas varen utilisar un sistema de terrats en la finalitat d'aprofitar el terreny escabroso en el que es varen desenrollar, irrigando de millor manera el sol i obtenint una gran producció alimentària, lo que va permetre el creiximent poblacional en la zona d'Els Andes. Alguns dels cultius americans eren especialment productius. Per eixemple, quan es va dur el dacsa a China, es varen resoldre en gran part els seus problemes de fam, i el seu cultiu va ser un cofactor responsable de l'explosió demogràfica d'eixa regió cap a el XVIII.

Idiomes

Artícul principal → llengües indígenes d'Amèrica.

Àrees de distribució d'algunes de les llengües amerindies més parlades en Llatinoamèrica a principis d'el XXI:

 Náhuatl

 Llengües mayas

 Llengües quechuas

 Aimara

 Guaraní

 Mapudungún

El continent americà és una de les zones més diverses sobre número d'idiomes i cantitat de famílies de llengües. Es té documentació de prop de 900 llengües indígenes diferents, encara que el número original deu haver segut major puix un bon número de llengües varen desaparéixer sense ser documentades. En l'actualitat hi ha encara prop de 500 llengües que conten en parlants, la major part d'elles en solament uns pocs mils de parlants. La classificació filogenético de les llengües indígenes d'Amèrica les agrupa en unes 80 unitats filogenético ben assentades, ademés de més d'un centenar de llengües no-classificades. Les comparacions de més llarc alcanç que pretenen provar el parentesc entre estes famílies llingüístiques són controvertides, ya que freqüentment es recorre a tècniques no tan exigents com el método comparatiu estricte. Entre les classificacions de llarc alcanç, provablement la més polèmica i, també, una de les més influents és l'hipòtesis amerindia deguda a Joseph Greenberg (1987), que sugerix que en última instància les llengües indígenes americanes es poden agrupar en tres unitats filogenético:

• La de les llengües amerindies pròpiament dites, que engloba a la gran majoria de les llengües americanes.
• La de les llengües esquimo-aleutianas, que formen part d'una suposta macrofamilia euroasiàtica.
• La de les llengües na-dené, que formen part de l'hipotètica macrofamilia dené-caucásica.
• Greenberg també propon una divisió en grups de les llengües amerindies sobre una evidència llingüística. No obstant, la majoria dels americanistas consideren insuficient l'evidència en la que es basa Greenberg com per a que el seu resultat siga fiable i, de fet, atres especialistes com Campbell consideren que la proposta de Greenberg no solament és inconcluyente, sino ademés altament especulativa.

Aspectes antropològics i genètics

Artícul principal → Història genètica dels indígenes d'Amèrica.

Els amerindis en conjunt representen una de les poblacions humanes a on més freqüent és el grup sanguíneu O dins del sistema ABO. En cap atre continent la població nativa té un percentage tan alt d'eixe grup sanguíneu. L'anàlisis d'ADN en els seus tres diferents camps (genètica autosomal, mitocondrial i del cromosoma I) demostra que hi ha una rodalia evident entre tots els pobles natius d'Amèrica. Aixina, trobem alta uniformitat genètica a lo llarc del continent, major que en qualsevol un atre. Al mateix temps, estos anàlisis confirmen les teories del poblament d'Amèrica a partir de la regió de Siberia cap al final de l'Edat de gèl.

Demografia

Vore també: Anex:Població indígena d'Amèrica

La taula següent presenta un càlcul sobre la població amerindia en els països d'Amèrica. A banda s'inclou el càlcul de la població "mestiza" en alguna ascendència indígena i la suma d'estos en els amerindis pròpiament dits. Es deu tindre en conte que estes categories es definixen molt vagament i es medixen de maneres diferents en cada país. De fet, en la majoria dels països americans no existixen senyes confiables sobre la pertinença ètnica dels seus habitants. En freqüència s'equipara el número de parlants de llengües natives d'Amèrica en el número d'indígenes; no obstant això exclou a la població ètnica de cada comunitat llingüística que ha abandonat l'us de la seua llengua nativa pero seguix sent indígena per cultura o perque assumix eixa identitat. Per una atra part, un atre desafiu estadístic consistix en determinar qué part de la població d'un país podria considerar-se genèticament indígena. cal dir que els censos realisats en casi tots els països d'Amèrica reflectixen la població que es autoidentifica com a pertanyent a qualsevol dels pobles precolombins, ya siga per idioma, afinitat cultural o per qualsevol atre factor. Les senyes presentades en la següent taula provenen dels censos dels països o fonts externes.

Percentage de pobles indígenes d'Amèrica respecte de la població total de cada país
País o Regió	Percentage de la població
Groenlàndia	89 %
Bolívia	44 %
Guatemala	43,4 %
[[Image:|border|20px|Perú]] Perú	25,8 %
[[Image:|border|20px|Mèxic]] Mèxic	19,4 %
Panamà	17,2 %
Chile	11,5 %
Belize	11,3 %
Guyana	10,5 %
Equador	7 %
Erro al crear miniatura: Hondures	7 %
Uruguay	6,4 %
Canadà	5,1 %
Nicaragua	5 %
Erro al crear miniatura: Guayana Francesa	5 %
Colòmbia	4,4 %
Surinam	3,8 %
Dominica	3,8 %
Erro al crear miniatura: Sant Vicente i les Granadines	3 %
Estats Units	2,9 %
Argentina	2,8 %
Erro al crear miniatura: Veneçola	2,7 %
Costa Rica	2,4 %
Paraguay	2,3 %
El Salvador	1,2 %
Brasil	0,6 %
Puerto Rico	0,4 %
Santa Lucía	0,3 %
Erro al crear miniatura: Antigua y Barbuda	0,3 %
Granada	0,1 %
Erro al crear miniatura: Trinitat i Tobago	0,1 %
Erro al crear miniatura: Sant Cristóbal i Nieves	0,1 %
Cuba	ND
Jamaica	ND
Haití	ND
República Dominicana	ND
Barbados	ND
Bahames	ND

Bibliografia

• Central Intelligence Agency (CIA, 2010): The World Factbook [4] archivat en Wayback Machine., versió electrònica consultada el 4 de juliol de 2010.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Amerindis.
• Conveni 169 de la OIT wikisource. org/wiki/Conveni_169_de_la_OIT
• Nativa de Queros manu peru
• índies (Norteamérica): Revisió de les cultures indígenes, líders, mits, cronologia
• ¿Aborigen, amerindi, indígena o indi?; el problema de la denominació dels d'Amèrica
• Pobles indígenes - Survival International
• Pensament Arhuaco. Pensament de les comunitats indígenes americanes [5]
• Aborigen d'Argentina, en fotografies del sigle XIX.
• Innus - Survival International
• Survival pels pobles indígenes