Glaciació/Interglaciació Inici, en anys
Holoceno 9700 a. C.
Glaciació Würm 110 000
Interglaciar Riss-Würm 140 000
Glaciació Riss 200 000
Interglaciar Mindel-Riss 390 000
Glaciació Mindel 580 000
Interglaciar Günz-Mindel 600 000
Glaciació Günz 850 000

La glaciació Würm, també cridada Edat de Gèl, és l'últim periodo glacial que ha ocorregut en l'història geològica de la Terra. Va començar fa uns 110 000 anys i va finalisar al voltant del 9700 a. C., donant pas a l'época Holoceno, el periodo de clima templat actual.[1]

Extensió de la glaciació en els Alps. En blau, extensió de la capa de gèl en les glaciacions Mindel i Riss, i en morat, durant la glaciació Würm.

Durant este periodo, extenses zones de la superfície terrestre varen ser ocupades per conyes de gèl, el clima es va gelar moltíssim a nivell global, lo que va afectar inclús a zones tropicals i va provocar una regressió marina que va disminuir la superfície d'oceans i mars. Les principals zones cobertes per gèl varen ser els Andes patagónicos, tota la cordillera dels Andes fins a la cordillera de Mèrida, Fenoscandia, Nova Zelanda, els Alps, el nort de la Cordillera nortamericana, la zona dels grans llac —inclós tot l'est de Canadà—, Islàndia, les illes britàniques, ademés de Groenlàndia i l'Antàrtida que retenen els seus glaciars des de llavors. Producte d'esta glaciació algunes zones, hui en dia àrides, varen tindre majors precipitacions, com és el cas del Altiplano.[2] Des del punt de vista de l'arqueologia humana, l'edat de gèl s'ubica en el Paleolític i Mesolítico primerenc. Quan va començar la glaciació, el Homo sapiens estava confinat a latitut més baixes i usava ferramentes comparables a les que usaven els neandertal en Eurasia occidental i central i els denisovanos i el Homo erectus en Àsia. Les senyes arqueològiques i genètics sugerixen que les poblacions d'orige dels humans del Paleolític varen sobreviure a l'edat de gèl en àrees escassament boscoses i es varen dispersar a través d'àrees d'alta productivitat primària, evitant la coberta forestal densa.[3]

Noms locals

Es denomina a l'última glaciació en distints noms segons elloc que va ser afectat. En les afores dels Alps se li crida Würm; en l'Europa Septentrional, Vístula o Weichsel; en l'est d'Amèrica del Nort, Wisconsin; en els Andes veneçolans, Mèrida; en el sur de Chile, Llanquihue; en Nova Zelanda, Otago i Lauricocha en Perú.

Desenroll

Es considera que l'era glaciar va començar fa 110 000 anys i va terminar fa 12 000.[2] Durant este periodo l'espècie Homo sapiens va eixir d'Àfrica i es va dispersar, primer per Àsia i des d'allí per tots els continents i illes.[4]

Durant este periodo glacial, el clima terrestre es va tornar molt fret. Llavors els glaciars varen alvançar més allà de les conyes polars, fins a prop dels tròpics. En eixa zona els continents es varen cobrir de gèl, es varen congelar els llac, estanys i rius. Els mars de poca profunditat varen desaparéixer, perque les seues aiguas es varen convertir en glaciars. Va ser justament en eixos temps quan els estrets i archipèlecs continentals i insulars varen quedar sense cobertura líquida; per lo tant, i temporalment, moltes zones propenques varen quedar unides. Es va unir, per eixemple, Austràlia-Tasmania en Nova Guinea, Filipines i Indonèsia. Lo mateix va ocórrer entre Japó i Coreja. Es va unir el territori continental d'Amèrica del Sur en Terra del Fòc. Entre Àsia i Amèrica, en reduir-se el nivell de les seues aigües, l'estret de Bering es va convertir en «pont de Bering» o «pont de Beringia». Pot ser que els humans asiàtics de llavors aprofitaren dit pont per a passar a Norteamérica. Els científics afirmen que el «pont de Beringia», en condicions de ser transitat per persones i animals, va durar un breu periodo geològic. En la seua primera etapa, uns 4000 anys i, en la seua segona etapa, uns 15 000 anys. Eixe pont de terra tenia una llongitut de 1500 km i un ample màxim de 75 km. Eixes magnituts són més característiques d'un istme, pero els científics mantenen la denominació de «pont» pel seu significat de «unió» entre abdós continents. Les glaciacions wurmienses són periodos de fret més intens del Paleolític, que es dividixen en:

Entre estos periodos existixen periodos d'oscilacions que els separen i es denominen com interglaciars o subestadíos de clima menys fret. Durant l'últim màxim glacial, en Europa casi es va extinguir l'espècie humana. Solament varen sobreviure grups aïllats d'unes 50 persones cada u en la península ibèrica i el sur de l'actual França. Esta zona va ser també el refugi de numeroses espècies animals (orso pardo, erizo, musaraña) i vegetals (roure). Encara que el descens del nivell de la mar va reduir l'esgambi del estret de Gibraltar, no es va produir contacte entre les poblacions europees i africanes.[5]

Escandinavia i nort d'Europa

 
Europa durant l'últim periodo glacial

Els noms alternatius inclouen glaciació de Weichsel o glaciació de Vistulian (referint-se al riu polac Vístula o el seu nom alemà Weichsel). L'evidència sugerix que les capes de gèl varen alcançar el seu tamany màxim durant solament un periodo curt, entre 25 000 i 13 000 AP. S'han reconegut huit interestadials en el Weichselian, inclosos Oerel, Glinde, Moershoofd, Hengelo i Denekamp; no obstant, la correlació en les etapes d'isòtops encara està en procés.[6][7] Durant el màxim glacial en Escandinavia, solament les parts occidentals de Jutlandia estaven lliures de gèl, i una gran part de lo que hui és la mar del Nort era terra seca que conectava Jutlandia en Gran Bretanya (vore Doggerland). Durant l'apogeu de la glaciació Würm, entre 24 000 i 10 000 anys abans de Crist, la major part d'Europa occidental i central i d'Eurasia era una estepa-tundra oberta, mentres que els Alps presentaven camps de gèl sòlit i glaciars de montanya, Escandinavia i gran part de Gran Bretanya estaven baix el gèl. Durant el Würm, el glaciar del Ródano cobria tot el replanell occidental suïssa, aplegant fins a les actuals regions de Soleura i Aarau. En la regió de Berna es va fusionar en el glaciar Aar. El glaciar del Rin és actualment l'objecte dels estudis més detallats.[8]

Subdivisions locals

Estes subdivisions són les realisades per a Alemània, tenint una correspondència en les franceses com s'indica:[9]

Alemània França
Würm I Würm I + II
Würm II Würm III
Würm III Würm IV

En la península ibèrica s'agrupen en dos blocs: Würm antic (I + II) i Würm recent (III + IV).[10]

Tant a la península ibèrica com a lo que actualment és França en la seua major part se li pot atribuir la següent cronologia, tenint en conte les variacions que hi ha segons les característiques regionals:

Plantilla:Llínea de temps del Würm francés

Vore també

Referències

  1. ↑ «Edat de gèl» (en és). Biodiversitat Mexicana. Institut Nacional d'Antropologia i Història. Consultat el 2022-08-09.
  2. ↑ 2,0 2,1 Glaciation of Wisconsin, Lee Clayton, John W. Attig, David M. Mickelson, Mark D. Johnson, and Kent M. Syverson, University of Wisconsin, Dept. of Geology
  3. ↑ «Biomes and human distribution during the last isse age: Biomes and humans during the isse age».Global Ecology and Biogeography.25(5)
    563–574.doi:10.1111/geb.12437.Consultat el 2022-08-09.
  4. ↑ Macaulay, Vincent; et al.«Single, rapid coastal settlement of Àsia revealed by analysis of complete mitochondrial genomes».308(5724)
    1034—1036.doi:10.1126/science.1109792.
  5. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. El País. Consultat el 2024-03-01.
  6. ↑ «Towards an absolute chronology for the last glacial period in Europe».Vegetation History and Archaeobotany.doi:10.1007/BF00206091.
  7. ↑ «SENAR-MARINE RECORDS». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 27 de juliol de 2017. Consultat el 2022-08-09.
  8. ↑ «Glaciació Würm (Edat de Gèl)» (en és-és). Trenfo. Consultat el 2022-08-09.
  9. ↑ Alimen, Marie-Henriette (1970). Prehistòria, Volum 1 d'Història Universal Sigle XXI, Sigle XXI d'Espanya Editors, p. 37. ISBN 9788432301186.
  10. ↑ «El Pleistoceno en la península ibèrica». Wikiversidad. Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2011. Consultat el 30 d'agost de 2011.

Bibliografia complementària

15-91.ISSN 1132-2217.Consultat el 3 de febrer de 2013.