Mont Vert

Mont Vert

Mont Vert és un jaciment arqueològic en evidències d'assentaments humans del Pleistoceno tardà, ubicat en el sector de Mont Vert en la comuna de Port Montt (Chile).

Consta de tres llocs: MV-I, MV-II i Chinchihuapi.; en els quals hi ha restants de distintes edats sent el més important MV-II datat en 14 500 anys. S'ha postulat que MV-I possiblement inclús pot aplegar fins a una antiguetat de 18 500 anys AP.

És el primer lloc en datació reconeguda i acceptada (per a la data de 14 500 anys) que va qüestionar la teoria del poblament d'Amèrica, que fins a eixe moment datava l'arribada de l'home al Nou Món fa no més de 13 000 anys. No obstant un estudi de 2026 ha propost, des d'un punt de vista geomorfològic i estratigráfico, que la tènue vall a on es troba MV-II no podria ser més antic que 8 200 anys, per lo que el lloc arqueològic que alberga obligadament seria més jove. Esta proposta va ser posteriorment desafiada i actualment no hi ha un consens clar sobre la datació de MV-II.

Descripció

Fa 14 800 anys, un chicotet grup humà habitava en les rodalies del riu Maullín, a 27 km a l'oest de l'actual ciutat de Port Montt. Els seus restants arqueològics varen ser excepcionalment ben conservats per causes naturals fortuïtes que varen permetre la formació del lloc.

En 1997, una série d'estudis realisats per un grup de científics ho va reconéixer com un dels llocs més antics d'Amèrica habitat per sers humans que s'haja pogut verificar fins al present.

El descobriment va posar fi al consens de Clovis que postulava el poblament tardà del continent americà i va donar sustente a idees com la del poblament primerenc.

Jaciment

Archiu:Monte Verde 1. caps block 22

Aspecte del Jaciment

Este jaciment es manté perfectament ben conservat, incloent carn i cuiro de gonfoterio, cuerdo, estacas, fustes, gran cantitat de restants d'aliments i plantes i fins a les chafades d'un peu menut.

Esta conservació es va produir per l'ascens del nivell de l'aigua del chicotet estero Chinchihuapi, lo que va transformar el llit del estero i el pis del lloc en el fondo d'un pantà. El depòsit de sediments pobres en oxigen i la bona turba varen cobrir el campament de Mont Vert permetent que es preservara perfectament lo que habitualment no es conserva en un lloc arqueològic. L'evolució d'este pantà en presència d'una gran cantitat de ferro provinent dels volcans andinos, va originar sobre esta turba un segon sagell format per òxit de ferro, dur com una roca, pero més important, impermeable a l'aigua de les pluges meridionals.

Arqueologia

Descobriment

En l'any 1973 llauradors locals, específicament pertanyents a la família Agranava, varen canviar a pala i costell el curs del estero Chinchihuapi per a facilitar el trànsit dels seus yuntas de bous que tiraven carretas que transportaven llarcs troncs. A l'any següent, l'erosió causada per la modificació del estero va deixar a la vista grans ossos de gonfoterios —parents dels mastodonts— que els habitants locals no varen saber reconéixer, pero que els Agranava varen guardar per curiositat. En 1976, per encert, un estudiant de l'Universitat Austral de Chile, Luis Werner, de pas pel lloc va rebre els ossos de la família Agranava, i est li'ls va entregar al professor belga Maurice van de Maele (1914-1986) i al chilé Carlos Troncoso, els qui varen visitar Mont Vert i varen incrementar la colecció d'ossos arreplegant els que estaven a la vista en els estrats del Chinchihuapi.

Investigació

Les investigacions en el lloc Monte Vert han identificat dos components: Mont Vert I (MV-I) i Mont Vert II (MV-II).

Mont Vert tenia instruments líticos, gose-vos, una rica colecció de fusta i moltíssims restants de plantes. Entre els restants de fusta hi havia vestigis de l'arquitectura més primerenca descoberta en Amèrica. Les condicions de conservació del lloc varen permetre recuperar una vivenda de gran tamany en forma de carpa o vela. La seua estructura, formada per branques d'arbres i coberta en cuiro d'animals, és molt semblada a les vivendes dels posteriors grups tehuelches de la Patagonia i semblant a les barraques dels kawésqar dels canals patagónicos.

L'exploració va començar en 1977 quan el grup d'investigadors liderat per l'arqueòlec Tom Dillehay va excavar un pou d'exploració en 4 dels seus alumnes del Bachillerat de l'Universitat Austral de Chile. Immediatament, Dillehay es va donar conte de que estava front a un assentament completament diferent als llocs de la cultura Clovis; este lloc representava un lloc de campament de recolectors i caçadors semisedentario a sedentario. Posteriorment es va poder inferir que els habitants de Mont Vert posseïen coneiximents de la estacionalidad i de les fluctuacions ambientals i que mantenien relacions d'intercanvi en atres grups humans de zones lluntanes.

En 1979, gran part de la cultura Monte Verda i la seua història natural ya havia segut compresa i va ser presentada en el XII Congrés Nacional d'Arqueologia en el Campus Teixixca de l'Universitat Austral de Chile, en l'illa Teixixca (Valdivia).

Els resultats de distints estudis varen ser publicats en Estats Units per Dillehay en 1989 en el seu primer prenc respectes a les troballes de Mont Vert. Posteriorment, en giner de 1997, estant en l'Universitat de Kentucky i en el moment en que es preparava la publicació del segon tom es prepara la visita d'un grup de científics per a visitar el lloc en Chile a on varen poder observar en terreny les excavacions, els perfils i prendre mostres per a les datacions radiocarbónica. El dia 12 de giner en la localitat de Pelluco, prop de Port Montt, dèu científics visitants despuix d'haver vist les proves varen votar a favor de Mont Vert. Este fet seria l'inici del terme del cridat paradigma Clovis.

La datació va ser confirmada per un equip internacional de científics que va visitar el lloc en 1997, sent des d'eixe any reconegut per la major part de la comunitat científica, com un dels llocs més antics habitats per sers humans en Amèrica que s'haja pogut verificar fins al present.

L'any 2002 es publicaria un nou text per l'Editorial de l'Institució Smithsonian sobre el lloc Monte Vert que corregia errors publicats en el segon tom de 1997. Solament l'any 2004 es publica en Chile un resum de les investigacions en idioma espanyol.

Posteriorment, en 2007, Mont Vert seria relacionat en un nou jaciment arqueològic conegut com Pilauco Baix, postulant-se que abdós llocs serien complementaris; en el que Mont Vert seria un lloc habitacional i Pilauco Baix un lloc de caça o carroñeo.

Aspecte del Jaciment des d'una atra perspectiva

El 9 de maig de 2008, un equip de Science va informar que es varen identificar nou espècies d'algues marines recuperades de llars i atres àrees en l'antic assentament. Les mostres d'algues varen ser datades entre 14.220 i 13.980 anys AP, confirmant que MV-II es va ocupar més d'1.000 anys abans que qualsevol atra forma fiable de data dels assentaments humans en el con sur d'Amèrica.

El 26 de novembre de 2013, es varen reprendre les excavacions per l'arqueòlec Tom Dillehay (i finançat per la National Geographic) en l'objectiu de trobar restants i comprovar definitivament l'antiguetat postulada.

Ferramentes de pedra, restants de fauna i àrees cremades evidencien activitats humanes transitòries, datades per carbono-14 i lluminiscència, entre 18.500 i 14.500 anys AP. La presència de materials líticos i espècies de plantes procedents d'atres àrees, especialment les de plages costeres i estuaris, donen conte de que els grups humans que varen recórrer Mont Vert en eixa época varen tindre contacte directe o per mig de rets de trueque en els llocs costers del Pacífic i possiblement en els passos a través dels Vages i fins a la estepas argentines. El patró de poblament fa 18 mil anys va ser provablement el de grups menuts de persones adaptades estacionalmente a climes frets i ambients boreales durant els mesos més càlits. Des de fa 17 mil anys, quan l'ambient va canviar al d'un bosc patagónico norteño llaugerament més càlit i encara més despuix de l'any 15.000 AP, quan el estero de Chinchihuapi es va formar, els grups es varen establir per estàncies més llargues, com és evidenciat per recursos més variats, pels tipos d'artefactes i pels depòsits culturals més extensos.

Repercussions

Els descobriments de Mont Vert i atres jaciments antropològics d'Amèrica, tals com Pedra Museu (Argentina), Pedra Furada (Brasil), Topper (EE. UU.) han replantejat completament la teoria predominant sobre el poblament d'Amèrica, teoria del poblament tardà, fundada sobre la cultura Clovis, que sosté que l'home solament va ingressar al continent americà fa aproximadament 13 500 anys, i han donat fonament a una nova teoria del poblament primerenc d'Amèrica, que ubica la data d'ingrés entre 23 000 i 50 000 anys a. C., al mateix temps que modifica les teories sobre les rutes d'entrada i difusió pel continent.

Àrees d'ocupació i components del lloc

El lloc Monte Vert està compost per quatre zones d'excavació, les zones A i D es troben localisades en la ribera nort del estero Chinchihuapi, en un terrat ocupacional de 80 m de llarc per 15-20 m d'ample i separades entre sí per una distància de 35 m. Per la seua banda, les zones B i C es troben localisades en la ribera sur. Les zones d'ocupació A, D i C es troben pròximes, mentes que la zona B es troba a 250 metros de distància cap a l'oest.

Les investigacions en el lloc Monte Vert han establit dos components o pisos d'ocupació: Mont Vert I (MV-I) i Mont Vert II (MV-II). La zona habitacional del component MV-II és de 3000 m² aproximadament i a on s'ha trobat la major part del material i en molt bon estat de conservació. La gruixa d'este pis és de 2 a 5 cm i d'acort als estudis de radiocarbono es propon una ocupació per a MV-II entre els 12.300 i 12.800 anys. Respecte al component cultural MV-I localisat en un promontori alt de l'ala sur s'han trobat alguns restants datats entre els 32.840 i 33.900 anys pero estos últims no són concloents.

Construccions en la zona D i A

En Mont Vert es varen trobar fins ara les estructures arquitectòniques més antigues d'Amèrica localisades en les zones D i A de el lloc.

En la ribera nort del estero i per al mateix component MV-II es varen trobar els restants de construccions: la zona D concentra els restants de vàries construccions de vivendes en forma de carpes allargades o veles en subdivisions interiors sumant un total de 12 unitats. Estes estructures de base rectangular estaven formades per troncs de fusta en la base i estructura de branques i quila o canya que haurien estat cobertes en cuiro, semblants a les veles de grups Tehuelches de la Patagonia. Es varen trobar escalons d'accés en una de les construccions. Ademés, junt a les estructures havien estacas de fusta i cordes vegetals en nucs (Scirpus sp.). A l'interior d'estes estructura es varen trobar menuts braseros. És possible que els pisos hagen estat coberts en pells ya que es varen trobar mils de fragments de cuiro d'animals. Les estructures, estacas i bases de fusta varen ser fetes en sèt tipos distints de fustes.

Per la seua banda en el zona A, també en la ribera nort del estero i tan sol a 35 metros cap a l'oest de la Zona D, es va trobar una estructura en forma de espoleta la base de la qual estava feta de grava i arena endurida que presentava forats o traces de branques que haurien segut enterrades. Es varen trobar ademés troncs de fusta aplanados i alisados. També es varen trobar restants de 33 espècimen de cordes vegetals en la zona A en la seua majoria de Juncus sp i. possiblement de Scirpus sp. Esta estructura va tindre un us o funció especialisada. Junt a esta estructura de espoleta es varen trobar abundants cristals de sal i ademés d'ocre roig.

Considerant les estructures habitacionales de la Zona D i l'estructura en forma de espoleta en la Zona A, es presumix que varen poder habitar en el lloc un grup que va entre 35 a 40 individus.

Artefactes trobats

Traces

En el lloc Monte Vert es varen trobar les següents traces culturals:

Braseros i foguers; clots, forats i chafades de postes; taques d'ocre i chafades de peu humà. Tots corresponen al component MV-II. Es varen trobar també traces de possibles foguers i minerals de possible orige cultural en el component MV-I pero no varen ser concloents. Particularment en la zona D els foguers del component MV-II contenien carbó, restants de plantes, d'animals i de líticos cremats. També es varen trobar foguers secundaris o braseros a l'interior dels espais interiors o habitacions a l'interior de la vela.

Es varen trobar restants de fem o rebujos darrere de les estructures i principalment darrere de la construcció en forma de espoleta en la zona D. També en les proximitats del estero Chinchihuapi que enfrontaven les Zones A i D.

Es varen trobar en el component MV-II tres chafades humanes, una de les quals o improntes de peus humans una de les quals s'aprecien clarament les chafades dels dits del peu, en 13 cm.

Finalment, es varen trobar impressions de dents humanes en unes boles de plantes medicinals masticables trobades prop de l'estructura en forma de espoleta.

Fustes

Es varen trobar més de 500 peces de fusta en context arqueològic, que inclouen fonaments de troncs de les construccions, postes caiguts, estacas, trossos d'asclons i borumballes, fustes cremades i no cremades. Destaquen la presència de foguers de fusta, taules de morter, pals per a excavar i atres instruments de fusta. Del total es varen identificar 13 espècies de fusta, que incloïen fustes blanes com làrix, canelo, avellaner, mañío, maqui i huahuán. Entre les fustes dures es varen trobar: arrayán, luma, ulmo, coigüe, tineo, tepú i tiaca. Ademés es va trobar restants de boldo, espècie medicinal que no creix en la regió. Entre els artefactes de fusta hi ha bols de fusta, punzones, taladros, torres i estacas. Es va detectar que la major part de la fusta prové d'eixemplars d'arbres jóvens de no més de 10 a 20 cm de diàmetro.

Plantes

Entre els eixemplars botànics es varen identificar 73 tàxons de plantes, totes trobades en el component MV-II. En açò destaquen algunes algues marines dutes al lloc: Sargassum sp., Durvillea antarctica, Porphyra sp. i Gracilaria sp. També plantes costeres com Atriplex sp., Scirpus californicus i Selliera radicans, les quals es troben en ambientes a més de 80 km de distància del lloc per lo que s'assumix que els habitants de Mont Vert feyen intercanvi de recursos en poblacions costeres. Es varen trobar també 23 plantes o arbres en propietats medicinals com Melí i Canelo, ademés de Lycopodium sp., Atriplex sp, Asteraceae sp., Carex sp. i Mimulus sp. Important notar que la major part d'estes plantes en usos medicinals varen ser trobades en la zona A, prop de l'estructura en forma de espoleta i en alguns espais habitacionales de la vela de la zona D. Entre les plantes de consum figuren llavors d'arbres com les avellanes i foncs. Dèu de les plantes trobades són exclusivament medicinals com a sanguinària (Polygonum sanguinària), Anagallis alternifolia i el boldo (Peumus boldo). Destaca entre les plantes trobades alguns espècimen de papa selvat o papa cimarrona (Solanum maglia), una de les quals trobada en un dels morters de fusta.

Ossos i restants de fauna

Hi ha una cantitat important d'ossos trobats en el lloc Monte Vert. La majoria correspon a ossos de Gonfoterios. Solament en les campanyes d'excavació realisades entre 1977 i 1979 es varen recuperar 272 ossos. A açò cal sumar aquells ossos trobats en el rescat superficial realisat per en 1976 pel professor Carlos Troncoso, aplegant a més de 400 ossos en total. Un anàlisis de laboratori va determinar que la major part dels ossos corresponen a mastodonts, entre 6 a 7 individus adults. Ademés de va trobar un os de Paleolama, varis hueros d'animals menuts i de restants d'ous. De determine que tots els ossos de mastodont i el de paleolama eren producte d'activitat humana.

Ademés es varen trobar a lo manco 38 péntols de teixit animal possiblement restants de cuiro i pells. D'estos, sèt fragments estaven adherits a postes de fusta en la vela o carpa allargada de la Zona D. 19 trossos no adherits trobats en el pis d'ocupació i 3 eixemplars remoguts d'instruments líticos. Ademés es trobar-vos dos trossos grans de teixit bla animal, possiblement corts de carn de músculs. Es va concloure que els habitants de Mont Vert haurien caçat alguns mastodonts pero la majoria era resultat d'activitat de carroñeo, tot este material hauria segut traslladat al lloc habitacional.

Material lítico

En el component MV-II al com es reconeix una ocupació entre els 12.300 i 12.800 anys, es varen trobar més de 692 peces líticas compostes per a lo manco 24 instruments tallats tals com 4 bifaciales, 2 choppers bifaciales, 1 núcleu i 14 lascas. Ademés 54 peces líticas molejades per picoteo, polimentat o molienda, que inclouen: 1 perforador, 2 pedres en acanaladuras o boleadoras, 45 esferoides polits i 34 mans de moldre, finalment 12 lascas per fracturación tèrmica. Junt al grup anterior hi ha 454 espècimen líticos moldados per accions naturals.

Per al component MV-I de major profunditat i datat entre els 32.840 i 33.900 anys, es varen trobar solament 26 peces líticas: 1 núcleu, 2 lascas tallades, 14 peces en talla unifacial, 4 peces multifaciales, 3 lascas per fractura tèrmica i 2 percutores.

Colecció en Chile.

Els artefactes recuperats i que formen una colecció almagasenada en el Museu Històric i Antropològic Maurice van de Maele de l'Universitat Austral de Chile en la ciutat de Valdivia, Regió dels Rius són:^{cita requerida}

• 38 trossos de carn i cuiro d'animal.
• 11 espècimen de papa selvat (Solanum maglia).
• 9 espècies d'algas, 7 d'elles comestibles.
• 23 espècies de plantes no locals.

• Més de 20.000 parts de plantes pertanyents a 55 taxonés locals.
• 380 elements arquitectònics i ferramentes fets de fusta, la major part relacionada en l'estructura de vivendes domèstiques.
• Més de 650 líticos culturals.
• Decenes d'oss de gonfoterio i atres animals.
• Varis foguers, braseros i clots en distintes àrees.
• Fragments de cordeles i de péntols de piola fets de juncs.

Data proposta del Holoceno Mig

En 2026, un nou estudi realisat per investigadors de EE. UU. i Chile va qüestionar la cronologia de l'ocupació de Mont Vert II, sugerint que el campament era molt més recent de lo que s'havia propost anteriorment i que no va ser ocupat fins al Holoceno Mig, despuix de fa 8.200 anys. Est va ser el primer anàlisis i datació independent de l'estratigrafia propenca al lloc arqueològic (que va ser destruït per inundacions fa décades), ya que Dillehay i els seus colegues varen mantindre permissos exclusius. Les noves troballes varen ser immediatament qüestionats per Dillehay i alguns atres experts, els qui varen criticar l'extrapolació de l'estratigrafia distant del lloc mateix, encara que alguns atres científics varen proporcionar comentaris favorables respecte a l'artícul.

En març de 2026, la Fundació Monte Verda, de la qual Dillehay és president, va presentar denúncies davant el Consell de Monuments Nacionals de Chile (CMN). La denúncia alegava irregularitats en les activitats de mostreig arqueològic realisades per l'arqueòlec César Méndez, un dels coautores de l'estudi, i solicitava l'invalidació dels permissos i el retractament de les publicacions associades en la revista Science. El 8 d'abril de 2026, el CMN va votar unànimement per a rebujar les denúncies, determinant que les activitats arqueològiques complien en el permís aprovat i que la majoria de les solicituts estaven fora de les competències llegals de el CMN.