Anar al contingut

Fitzroya cupressoides

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fitzroya (Fitzroya cupressoides)


Fitzroya és un gènero de plantes pertanyent a la família de les Cupresáceas. Es tracta d'un gènero monotípic, que la seua única espècie és Fitzroya cupressoides, un enorme arbre conegut com a làrix, lahuán o làrix patagónico en els seus països d'orige: Argentina i Chile. No està emparentat en els «làrixs» que varen originar el seu nom comú, per lo que anara d'estos països és cridat «fals ciprer de Patagonia». La comunitat aborigen de la seua àrea de dispersió, els mapuches, ho denomina lawal. És l'arbre natiu més alt de la regió del Con Sur d'Amèrica.[1][2]


Distribució

[editar | editar còdic]

És un arbre originari del sur d'Argentina i Chile, en el bosc humit templat valdiviano, entre els 40° i els 43° de latitut Sur, tant en la cordillera dels Vages d'abdós països com en la cordillera de la Costa de Chile. Habita entre els 700 i 1400 m s. n. m. en Argentina i des del nivell de la mar als 1500 m s. n. m. en Chile.[2] Preferix zones molt humides, en sols humits i empantanados, en abundants pluges (majors a 2000 mm a l'any).[2]

Història natural

[editar | editar còdic]

Forma boscs casi purs cridats alerzales. Sol conviure en atres espècies arbòrees, com el ciprer de les Guiatecas (Pilgerodendron uviferum), mañiú femella (Saxegothaea conspicua) i el coihue (Nothofagus dombeyi).[2] És una espècie de creiximent llent, i també molt longeva. Un eixemplar bimilenario, del Parc Nacional Els Làrixs, es va utilisar per a calibrar l'escala de datats per radiocarbono.

En 1993 Antonio Lara i Ricardo Villalba varen publicar en la revista Science que un eixemplar conegut com el «Gran Yayo» en el Parc Nacional Làrix Coster en Chile tenia més de 3622 anys d'edat, lo que ho convertix en el tercer arbre viu més antic del món. Atres autors en un treball del 2022 ho considera l'arbre més antic del món, en una edat estimada de 5485 anys. Lara i Villalba varen declarar que esta espècie seria la segona més longeva despuix de Pinus longaeva.[3]

Descripció

[editar | editar còdic]

És una espècie arbòrea, perennifolia, en fulls en forma de escama o de espátula, dispostes en grups de tres. Alcança els 45 metros, pero pot aplegar a altures superiors als 50 metros, constatant-se espècimen de fins a 57 metros d'alt.[4]

Usos

[editar | editar còdic]

La seua fusta és llaugera, d'un color rojós intens i molt resistent a la pudrición i l'atac d'insectes i es partix molt ben seguint la veta, lo que permet partir la fusta en astral obtenint taules primes i llargues. Per estes raons esta fusta és molt apreciada per a la fabricació de tejuelas que s'usen per a revestir construccions en el sur de Chile. Estes tejuelas són trossos rectangulars d'aproximadament 80 cm de llarc per 20 d'ample i 0,5 de gruixa que s'elaboren en forma manual. Usualment l'extrem visible és retallat i pintat en propòsits ornamentals.


S'ha amprat la fusta de làrix com a diners, fins a época tan recent com la década de 1990 en sectors aïllats de la costa d'Osorno, i en l'época colonial se li va aplegar a donar el nom de real de làrix a una cantitat de fusta amprada com a unitat de pagament.


En Chiloé el seu resina s'usava com a substitut del incens en cerimònies religioses catòliques i l'interior de la corfa o cochay servia per a fer la «estopa de làrix», en la que es calafateaban embarcacions.

Propietats físiques de la fusta

[editar | editar còdic]
Propietats físiques[5]
Senyes numèriques Vert align="center" style="width:160px;color:black;background:Plantilla:RGB;"|Seque
Resistència a la flexión 421 kgf / cm 2 611 kgf / cm 2
Densitat - 480 kg / m 2
Durea - 254 kg
Resistència a l'impacte 91 cm 114 cm
Esforce de compressió 189 kgf / cm 2 362 kgf / cm 2
Rigidea 66 per 1000 kgf / cm 2 81 per 1000 kgf / cm 2
Contracció radial - 4%
Contracció tangencial - 6%

Explotació i conservació

[editar | editar còdic]

En l'arribada dels espanyols al archipèlec de Chiloé en la segona mitat de el XVI, es va iniciar des del Virreinato del Perú una demanda per la fusta, altament valorada per la seua resistència a la humitat. Dit interés va generar una economia entorn a les taules de làrix, la qual va escomençar a créixer a tal punt que cap a fins de XVII ya era el principal producte d'exportació i la «fusta símbol» de Chiloé. D'acort a Segismundo Guell, en 1767 el comerç des de Chiloé al Perú ya registrava una càrrega anual de 40 000 taules, front a les 6000 que s'enviaven a finals de el XVII, i segons els relats del #alferes Lázaro de Ribera i de l'explorador José de Moraleda, cap a la década de 1780 l'exportació de taules —les quals eren embarcades en Chacao en destí al Callao— alcançava les 200 000 unitats.[6][7]

Encara que la guerra de l'Independència pausó l'activitat d'explotació, esta va ser represa despuix de l'anexió de l'archipèlec a la República de Chile en 1826. Cap a 1835 hi havia sis mil «hacheros», segons les observacions de Claudio Gai en el seu viage a Chiloé, i en 1851 s'aplegava a un récort de producció de 2,5 millons de taules.[8]

Pese a l'agotament dels alerzales en els sectors costers del sen i estuari de Reloncaví i a la declinació posterior de l'activitat entorn al làrix, en el XX la seua explotació va continuar en zones cordilleranas, aplegant en la década de 1960 a nivells industrials en la localitat de Contao.[9]

Conservació

[editar | editar còdic]

El perill d'extinció va dur al govern chilé a declarar a l'espècie com monument natural en 1977, per lo que des d'eixe any està prohibit talar arbres vius, encara que es pot amprar la fusta d'arbres morts si es conta en autorisació de la Corporació Nacional Forestal. En la província del Chubut en Argentina va ser declarat monument natural provincial per mig de la Llei 5015 sancionada el 20 de maig de 2003.[7][10]

Aixina, en estos països es fan esforços per a preservar esta espècie de coníferes junt al Pilgerodendron uviferum (Ciprer de les Guaitecas) i Austrocedrus chilensis (ciprer de la cordillera).

Noms vulgars

[editar | editar còdic]

En l'Argentina i Chile, els països d'orige d'esta espècie, s'ampren els nom vulgars «làrix» o «làrix patagónico»; en tant els indígenes de la zona, els mapuches, en el seu idioma ho criden lawan, lawen, o lawal.[2][11][12][13]

El seu nom comú en espanyol (Làrix) es va originar per la seua apariència general, que els europeus varen trobar similar als arbres del gènero Larix del Vell Món, conegudes com a «làrixs», per eixemple el «làrix europeu» (Larix decidua) que s'usa en jardineria i en plantacions madereras, de les quals no està emparentat, per lo que anara d'estos països, per a evitar confusions, és cridat «fals ciprer de Patagonia».[12]

En l'época en que la seua extracció era una activitat freqüent, en l'espanyol de Chiloé s'ampraven diversos noms per a referir-se a arbres en característiques particulars. Per eixemple un «concañ» era un arbre vell i deteriorat, un «changuay» era un arbre de tronc bifurcado i un «peñeng» era una parell de làrixs units que un membre era més chicotet que l'atre.[13]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Fitzroya cupressoides va ser descrita per (Molina) I.M.Johnst. i publicat en Contributions from the Gray Herbarium of Harvard University 70: 91. 1924.[14]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Fitzroya: nom genèric que està dedicat al Capità Robert Fitz Roy.

cupressoides: epítet llatío compost que significa "similar al gènero Cupressus".

Sinonímia

[editar | editar còdic]
  • Cupresstellata patagonica (Hook.f. ex Lindl.) J.Nelson
  • Fitzroya patagonica Hook.f. ex Lindl.
  • Libocedrus cupressoides (Molina) Kuntze
  • Pinus cupressoides Molina[15]

Classificació

[editar | editar còdic]
  • Regne Plantae
    • Divisió Trachaeophyta
      • Classe Pinópsida
        • Orde Pinales
          • Família Cupressaceae
            • Gènero Fitzroya
              • Fitzroya cupressoides[2]

Galeria

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ http://www.chilebosque.cl/flora/fitzroya_cupressoides.html
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Fitzroya cupressoides».
  3. ↑ «A 3620-Year Temperature Record from Fitzroya cupressoides Tree Rings in Southern South America».Science.260(5111)
    1104-1106.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.260.5111.1104.Consultat el 30 d'abril de 2017.
  4. ↑ Christopher J. Earle. «Fitzroya cupressoides». Consultat el 5 de setembre de 2021.
  5. ↑ Martínez, 2018, p. 69.
  6. ↑ «Anàlisis històric-cultural del làrix en la Patagonia septentrional occidental, Chiloé, sigles XVI al XIX».Magallania.Universitat de Magallanes.39(2)
    57-73.Consultat el 14 de giner de 2021.
  7. ↑ 7,0 7,1 «Llei n.° 5015». Archivat des d'el original, el 4 d'octubre de 2012. Consultat el 18 de febrer de 2018.
  8. ↑ Carrasco Pacheco, 2018, pp. 108-109.
  9. ↑ «Aquells sacrificats alerceros». Consultat el 17 de giner de 2021.
  10. ↑ Ministeri d'Agricultura. «Decrete 490 de 1977 del Ministeri d'Agricultura» (HTML). Consultat el 28 de febrer de 2011.
  11. ↑ Tortorelli, Lucas A. (1956). , Buenos Aires: ACME., p. 911. «pág.248»
  12. ↑ 12,0 12,1 Nom vulgar preferit en castellà en Arbres: guia de camp; Johnson, Owen i More, David; traductor: Pijoan Rotger, Manuel, ed. Omega, 2006. ISBN 978-84-282-1400-1. Versió en espanyol de la Collins Tree Guide.
  13. ↑ 13,0 13,1 Cavada, Francisco J. (1914). [1], Santiago: Imprenta Universitària.
  14. ↑ «Fitzroya cupressoides». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 31 de març de 2015.
  15. ↑ «Fitzroya cupressoides». The Plant List. Consultat el 31 de març de 2015.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Carrasco Pacheco, Rudy (2018). , Port Montt: Edicions Quatre Tossals. ISBN 978-956-398-263-3.
  • Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les plantes vasculars del Con Sur. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1–3): i–xcvi, 1–3348.


Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Fitzroya cupressoides en el Viccionari.

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fitzroya_cupressoides&oldid=789915»