Con Sur
El Con Sur —compost geopolíticament per Argentina, Chile i Uruguai—[1] és la regió d'Amèrica del Sur que, com una gran península, definix el sur del subcontinent. Llimita en Bolívia, Brasil, Paraguai i Perú al nort;[n 1] l'oceà Atlàntic a l'est, el pas Drake o mar de Hoces al sur —el Con Sur és la zona continental més propenca a l'Antàrtida, en una distància de 960 km entre abdós—[2] i l'oceà Pacífic a l'oest.
Geogràficament, seria el territori suramericà ubicat en la seua major part al sur del tròpic de Capricorn (23°26′17″S) semblant a un triàngul escaleno en vèrtiç en el Cap d'Hornos (Chile).[3] Els seus rajos correrien per les costes dels oceans Atlàntic i Pacífic fins als punts d'inflexió de les llínees costeres: la baïa de Paranaguá (Brasil) en l'Atlàntic i la curva de Arica (Chile) en el Pacífic. El seu llímit nort seria la llínea que els unix i travessa llongitudinalment Paraguai.
L'integració de Paraguai és parcial; segons la RAE, la definició de Con Sur és: «Geopolíticament, regió d'Amèrica del Sur que comprén Chile, l'Argentina i Uruguai, i a voltes el Paraguai».[1] Ocasionalment, i en un concepte més ampli, comprendria la zona al sur del paralel 20° S[4][5] o del paralel 22° S[6] —lo que inclouria el territori meridional brasiler conformat per la Regió Sur i l'estat de São Paulo—.
Nom
Des dels anys 1960, la «gradual convergència dels processos polítics en el context de la guerra freda [(1947-1991)] va dur a un major acostament d'actors polítics i socials a lo llarc de la regió [—l'uruguayà MLN-T (1963), el chilé MIR (1965) i l'argentí ERP (1970) varen integrar la JCR (1972-1979)—]. A partir d'eixe moment la paraula “Con sur” va adquirir una rellevància que no havia tingut».[7] En 1963 es va publicar la novela Con Sur de l'escritor i dramaturc uruguayà Hiber Conteris.[8]
A finals de la década de 1960 i en la de 1970, «el terme va escomençar a ser utilisat com una categoria d'anàlisis associada a l'experiència del cicle de nous autoritarismes [—pels colps d'Estat en Argentina en 1966, Uruguai en 1973, Chile en 1973 i Argentina en 1976—] que va cobrir el territori conosureño de dictadures militars en un fort respal de sectors civils conservadors. Açò va ser lo que va escomençar a donar un sentit comú a la noció de regió».[7]
Geografia
- Artícul principal → Geografia d'Argentina.
El Con Sur comprén una superfície de 3 712 717 km² —suma de les superfícies d'Argentina (2 780 400 km², equivalents al 74,88 %), Chile (756 102 km², el 20,36 %) i Uruguai (176 215 km², el 4,74 %)— i és una de les poques porcions de terra ferma compreses dins del hemisferi sur i també del hemisferi oceànic per contindre la major part dels oceans de la Terra. Aixina mateix, és la porció sur del hemisferi occidental.
-
Cerro Aconcagua (Argentina) és el punt més alt del planeta fòra dels Himalayes, el cim de major altitut dels hemisferis austral i occidental. -
El desert d'Atacama (Chile) és el desert més àrit del planeta.
-
La planura pampeana, ecorregió compartida per Argentina, Uruguai i el sur de Brasil.
-
Boscs caducifolios i de coníferes natives en la Patagonia d'Argentina i Chile. En l'image, Parc Nacional Villarrica (Chile).
-
Camp de gèl patagónico sur, ubicat en Chile i en menor mida Argentina.
-
Serres de Lavalleja (Uruguai).
Geomorfología
- Artícul principal → Geologia d'Argentina.
Entre els elements geogràfics destacats es troben:
- La cordillera dels Andes, que en el Con Sur adquirix les majors altituts del hemisferi occidental i del hemisferi sur (més concretament: les majors elevació del planeta fòra d'Àsia); per contrast, també en el Con Sur existixen les majors depressió continentals de l'hemisferi austral i de tota Amèrica baix el nivell de la mar (Gran Baix de Sant Julián).
- Les dilatades i fèrtils planicies de la Pampa i el Chaco, contrastades per la cridada diagonal àrida —que s'estén des del desert de Atacama, el de major aridez del món,[9] fins a certes regions semidesértiques de la costa de la Patagonia oriental—.
- La replanell patagónica, en especial l'archipèlec fueguino i la seua continuació en la plataforma marina, les illes Malvines.
- Els grans estuaris i rius: al més ample riu/estuari del planeta Terra (el Riu de la Plata), els grans rius de la conca de l'Argent com lo són el Paraná, Paraguai, Uruguay, Iguazú (en les catarates homònimes), Pilcomayo, Bermejo, Salat del Nort que formen un sistema de retroalimentació en el jagantesc acuífero Guaraní el qual aflora en vasts chapulls com el Gran Pantanal o els Esteros del Iberá.
- El mar argentina, una de les plataformes epicontinentales més extenses, i per açò submarines, del planeta Terra.
- Els camps de gèls patagónicos acompanyats de grans glaciars actius.
- Grans i importants sistemes llacustres d'orige glaciar (produïts despuix de la reculada de l'última glaciació Wurmiense fa uns 11 000 anys) com els que es troben en el sur de Chile i en la regió andinopatagónica d'Argentina i Chile, o grans llac salats d'orige tectónico com en Mar Chiquita en el centre de l'Argentina continental americana.
- La part meridional del massiç comunament cridat Brasília.
La geologia del Con Sur és complexa: tot el territori emergit correspon a la placa suramericana, que és prou estable en la major part del territori, lo que fa que la major part del Con Sur es veja exenta de seismes importants. No obstant, les vores occidental i meridional de tal placa estan en contacte i colisió permanent en la placa de Naixca que deriva cap a l'est. L'extrem occidental del Con Sur forma part del cinturó de fòc del Pacífic que al sur del Cap d'Hornos continua en les Antartillas i els Antartandes. El choc d'abdós plaques ha provocat els principals plegament orogràfics recents (els Andes molt llentament seguixen ascendint), i este contacte en la costa occidental del Con Sur seguix lliberant enormes cantitats d'energia que produïxen terremots de subducción en forma de megaterremotos que afecten principalment al centre i centre-sur de Chile i al centre de la regió argentina de Que el seu (com els terremots de Mendoza de 1861, el més catastròfic d'Argentina durant el XIX, i de Valdivia de 1960, el més potent registrat instrumentalment en Chile i en l'història de la humanitat).
D'oest a est despuix del plegament andino en els seus molts volcans (l'immensa majoria d'ells inactius), es troben fosses tectòniques i horsts, mentres que els llac glaciars estan embassats per lomadas d'orige morrénico (drumlins) que parcialment formen al sistema orogràfic dels Patagónides, els drumlins de la Patagonia o deriven els cabals d'aigua produïts per les copioses precipitacions en la cordillera dels Andes cap a l'oceà Pacífic creant rius de molt poc recorregut encara que molt caudalosos (Baker, Futaleufú, Puelo, Lena, Palena etc.) o endican les aigües que són afluents de l'oceà Atlàntic creant extensos i bells llac d'orige glaciar (com el Lácar, Aluminé, Nahuel Huapi, Buenos Aires, Argentí, Viedma, Fontana, Fagnano-Kami, etc.). La reculada dels grans glaciars del Wurmiense ha deixat montanyes aïllades entre replanells escalonats, montanyes basàlticas i granítiques cridades chihuidos molt pròximes a extensos cañadones i rigues en la Patagonia Oriental i fiorts en la Patagonia Occidental i extrem austral de Terra del Fòc (fins a inclusivament l'Illa dels Estats). Per una atra part els estrets marítims com el de Magallanes i el del Beagle són antigues valls provocades pels grans glaciars, els que en finalisar la glaciació Wurmiense i en retirar-se els enormes glaciars, varen ser invadits per les aigües marines.
Al nort del Riu Negre argentí, riu que en gran part discorre per la llínea de falla geològica que separa al massiç Brasília del massiç Patagonia, les terres són molt més planes, estenent-se fins al oceà Atlàntic la planíssima i molt fèrtil extensa planura chacopampeana en gran part recoberta per un tipo de sol podzol i sobretot de tipo loéssico que és poques voltes interrompuda en el seu actual relleu per sistemes montanyosos de baixa altitut restants molt erosionats d'antiquíssimes cordilleres.
En el norest del Con Sur es destaquen les traps (escalons) de Paraná que ademés de constituir gran part de la replanells o «planalto» del norest del Con Sur formen part dels llímits geològics en l'oceà Atlàntic.
Clima
- Artícul principal → Clima d'Argentina.
El Con Sur es troba beneficiat per una gran varietat climàtica, lo que implica una extraordinària varietat de biomes i paisages.
De nort a sur, el clima passa de tropical a fret nival, en clima de montanya en els Andes.
La partix nort de la regió, llevat l'altiplano o Puna i el nort de Chile, té un clima tropical. El clima és desértico en el noroest del Con Sur —com en el desert d'Atacama, el més sec de la Terra—.
En el centre d'Argentina i Uruguai el clima és templat, mentres que en les Serres de Còrdova, Que el seu i el centre de Chile és mediterràneu, en estació seca prolongada en estiu, lo que assembla estes zones a Califòrnia o Espanya. Les estacions marcades en el centre d'Argentina, el centre de Chile i en Uruguai s'assemblen al clima europeu o a certes zones d'Estats Units.
En el sur, el clima és fredor oceànica plujós/nevoso; no obstant, la Patagonia oriental presenta un clima àrit fret. L'extrem austral de la regió conta en un clima de tipo tundra isotèrmica, fret en temperatures parelles a lo llarc de l'any.
La cordillera dels Andes presenta precipitacions escasses, casi nules durant anys, al nort del tròpic de Capricorn (23°26′17″S), les quals aumenten gradual i enormement al sur del paralel 39°S, des d'a on superen els 2000 mm/any, ya siga en forma de pluja, araboga o neu. En la cordillera, existix un total de 33 centres d'esquí i de deports hivernals en Argentina i en Chile.
Les regions més fredes del Con Sur són el sur d'Argentina i el sur de Chile, a on l'hivern és més llarc i notori. Ushuaia (Argentina, 54°48′26″S) i Port Williams (Chile, 54°56′03″S) estan casi a la mateixa latitut antipodal que Copenhague (Dinamarca, 55°40′34″N), pero el clima és encara més fret que en Escandinavia per la rodalia de l'Antàrtida i l'absència d'una corrent càlida com la del Golf que entibia els països europeus en latitut equivalents a les del Con Sur. Per una atra part, i donada la major presència de masses continentals en l'hemisferi nort, l'equador tèrmic està ubicat més pròxim a Europa i Norteamérica que al Con Sur. Tot açò explica, més les elevació andinas, que en l'extrem austral del Con Sur existixquen extenses zones de camps de gèl tot l'any.
Hidrografia
- Artícul principal → Anex:Rius d'Argentina.
Les principals conques fluvials són la de l'Argent —que inclou grans rius: Paraná, Paraguai, Uruguai, Pilcomayo, Bermejo, Iguazú, Negre uruguayà, Salat del nort, Salat bonaerense i Tercer—, les dels rius Colorat argentí, a la que avena ocasionalment la del Desaguadero argentí; Negre argentí i Santa Creu.
En l'alvertent de l'oceà Pacífic destaquen les conques dels rius Lloa, Baker, Biobío i Maule, totes en més de 20 000 km²; i els rius Lloa, Biobío, Baker, Huasco-El Carmen, Copiapó-Jorquera i Maipo, tots en més de 250 km de llongitut.
En comú en gran part de la conca de l'Argent, les naixents dels rius patagónicos i de l'alvertent de l'oceà Pacífic es troben en la cordillera dels Andes, el sistema orogràfic vertebrador del Con Sur.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Real Acadèmia Espanyola(2001).«con».Diccionari de la llengua espanyola.Consultat el 3 de decembre de 2011.
- ↑ (1990) Geopolítica del Con Sur i l'Antàrtida, Buenos Aires: Editorial Pleamar. ISBN 978-950-583-059-6.
- ↑ (2002) El Con Sur: una història comuna, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 978-950-557-509-1.
- ↑ Clavijo Ardila, Adolfo(1985).«La geopolítica en el Con Sur».Revista de les Forces Armades.Bogotà, Colòmbia:
- ↑ Piacentini, R. D.(1993).«Variació de la capa d'ozon sobre el Con Sur americà».Anals Associació Física Argentina (AFA).Rosario:5(1)
- ↑ (2021).«El llegat de l'urbanisació europea en el Con Sur suramericà: Una aproximació a l'història de les teleconexiones sobre l'ecologia del territori».Ecologia Austral.Argentina:31(1)
- ↑ 7,0 7,1 (2019).«Experiència històrica i idea del Con Sur».Conversacions del Con Sur.4(2)
- 11-23.Consultat el 7 de maig de 2026.
- ↑ Conteris, Hiber (1963). Con sur, 1.ª edició, Montevideo: Edicions de Marcha.
- ↑ Bolívar Manaut, Lluna. «A sobra de sol, bona és l'aigua» (HTML). www.dw-world.de. Consultat el 22 de juliol de 2011.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cono Sur» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>