Guerra freda

Guerra freda

Mapa del món durant la Guerra Freda en 1975, baix el concepte de tres móns:
Primer món: Bloc occidental liderat per Estats Units i aliats.
Segon món: Bloc oriental liderat per l'Unió Soviètica i China (independent), i els seus aliats.
Tercer món: països no alineats o neutrals.

La Guerra Freda va ser un enfrontament polític, econòmic, social, ideològic, militar i propagandístic que va tindre lloc despuix de la Segona Guerra Mundial entre dos blocs principals, occidental (capitaliste) i oriental (comuniste), liderats respectivament pels Estats Units i l'Unió Soviètica. L'inici d'este periodo es remonta a 1945. Despuix de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units temien l'expansió del comunisme i buscaven frenar l'influència soviètica en Europa. En 1949 varen crear l'aliança militar coneguda com l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN), l'objectiu principal de la qual era contrarrestar l'influència soviètica i garantisar la seguritat dels països membres. En resposta a la creació de l'OTAN pel bloc occidental, l'Unió Soviètica va establir en 1955 el Pacte de Varsòvia, un pacte militar que buscava enfortir la cooperació entre els països comunistes. A lo llarc de la Guerra Freda, es varen produir vàries crisis que varen aumentar les tensions entre abdós blocs. Algunes de les crisis més destacades varen ser el bloqueig de Berlín de 1948-1949, la segona fase de la guerra civil chinenca (1946-1949), la guerra de Corea (1950-1953), la crisis de Suez de 1956, la revolució hongaresa de 1956,  la crisis de Berlín de 1961 i la crisis dels missils cubans de 1962. L'Unió Soviètica i Estats Units varen començar a competir per l'influència en Amèrica, Oriente Pròxim i els Estats recent descolonizados d'Àfrica i Àsia, a on el comunisme tenia gran força i a on es varen viure conflictes com l'Emergència Malaya o la guerra d'Indochina, també coneguda com la guerra de Vietnam. Despuix de la crisis dels missils cubans, va començar una nova fase que va vore cóm la ruptura sino-soviètica —entre la República Popular China i l'URSS— complicava les relacions dins de l'esfera comunista, mentres que França, aliat dels Estats Units, va començar a exigir una major autonomia d'acció, aplegant inclús a abandonar l'estructura militar de l'OTAN. L'URSS va invadir Checoslovàquia per a reprimir la Primavera de Praga de 1968, mentres que Estats Units va experimentar una agitació interna del moviment de drets civils i oposició a la guerra de Vietnam. En les décades de 1960 i 1970, un moviment internacional per la pau es va arraïlar entre els ciutadans de tot lo món. Es varen produir moviments contra les proves d'armes nuclears i pel desarmament nuclear, en grans protestes contra la guerra. En la década de 1970 abdós varen començar a fer concessions per a la pau i la seguritat, marcant el començ d'un periodo de distensió (o détente) que va vore les conversacions estratègiques de llimitació d'armes i les relacions d'obertura dels Estats Units en la República Popular China com un contrapeso estratègic per a l'URSS. Simultàneament Estats Units va desenrollar la doctrina de la seguritat nacional, per a previndre «l'expansió del comunisme» i promoure en Amèrica Llatina, a través del Pla Còndor, l'instalació de dictadures militars que reprimiren per mig del terrorisme d'Estat, els moviments polítics, socials, sindicals i estudiantils dels seus habitants. La fase d'estabilitat es va derrocar a finals de la década en la guerra d'Afganistan de 1979. La década 1980 va ser un atre periodo de tensió elevada. Estats Units va aumentar les pressions diplomàtiques, militars i econòmiques contra l'Unió Soviètica, en un moment en que esta ya sofria un estancament econòmic. A mitan de la década de 1980, el nou líder soviètic Mijaíl Gorbachov va introduir les reformes conegudes com Glásnost (1985) i Perestroika (1987) i va posar fi a la participació soviètica en Afganistan. Les pressions per la sobirania nacional es varen enfortir en Europa de l'Est, i Gorbachov es va negar a recolzar militarment als seus governs per més temps en la cridada doctrina Sinatra. El resultat en el 1989 va ser una ona de revolucions que (en excepció de Romania) va derrocar pacíficament els governs comunistes d'Europa Central i Oriental. El propi Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS) va perdre el control del territori i va ser prohibit després d'un intent fallanc de colp d'Estat en agost de 1991 contra el govern anticomunista de Borís Yeltsin en la RSFS de Rússia. Açò a la seua volta va conduir a la dissolució formal de l'URSS en decembre de l'any 1991, en la declaració d'independència de les seues repúbliques constituents i el colapse dels governs comunistes en gran part d'Àfrica i Àsia.

Orige del terme

A fins de la Segona Guerra Mundial, l'escritor anglés George Orwell va usar «guerra freda» com un terme general en el seu ensaig You and the Atomic Bomb (en espanyol, «Tu i la bomba atòmica»), publicat el 19 d'octubre de 1945 en el periòdic britànic Tribune. En un món amenaçat per la guerra nuclear, Orwell es va referir a les prediccions de James Burnham d'un món polarisat i va escriure:

No obstant, mirant al món en el seu conjunt, des de fa ya moltes décades la deriva no és cap a l'anarquia, sino cap al restabliment de l'esclavitut [...] La teoria de James Burnham ha segut discutida àmpliament, pero pocs s'han parat a sospesar les seues implicacions ideològiques, açò és, el tipo de visió del món, el tipo de creències i l'estructura social que és provable que s'imponga en un Estat inconquistable i en constant situació de «guerra freda» en els seus veïns.

El mateix Orwell va escriure en el The Observer del 10 de març de 1946 que «despuix de la conferència de Moscou en decembre passat, Rússia va començar a fer una guerra freda contra Regne Unit i l'Imperi britànic».

El primer us del terme per a descriure específicament la confrontació geopolítica entre l'Unió Soviètica i els Estats Units de posguerra va ser en un discurs de Bernard Baruch, un financer i influent assessor presidencial nortamericà, el 16 d'abril de 1947. En el discurs Baruch va dir: «no nos enganyem: estem immersos en una guerra freda». El terme va ser popularisat per el columnista Walter Lippmann en el seu llibre The Cold War. Quan se li va preguntar en 1947 sobre la font de l'expressió, Lippmann ho va remontar a la guerre froide, un terme francés dels anys trenta.

Antecedents

Vore també: Temor roig

Artícul principal → Orígens de la Guerra Freda.

Tropes nortamericanes en Vladivostok, en agost de 1918, durant l'intervenció nortamericana en la guerra civil russa.

Existix un cert desacort sobre quàn va començar exactament la Guerra Freda. Mentres que la majoria d'historiadors sostenen que va escomençar res més acabar la Segona Guerra Mundial, uns atres afirmen que els inicis de la Guerra Freda es remonten al final de la Primera Guerra Mundial, en les tensions que es varen produir entre l'Imperi rus, per un costat, i l'Imperi britànic i Estats Units, per l'atre. El choc ideològic entre el comunisme i el capitalisme va escomençar en 1917, despuix del triumfo de la Revolució russa, de la que Rússia va emergir com el primer país socialiste. Est va ser un dels primers events que va provocar erosió considerables en les relacions rus-nortamericanes.

Alguns events previs al final de la I Guerra Mundial varen fomentar les sospites i recels entre soviètics i nortamericans: l'idea bolchevique en el qual el capitalisme devia ser derribat per la força per a ser reemplaçat per un sistema comuniste, la retirada russa de la I Guerra Mundial despuix de la firma del Tractat de Brest-Litovsk en el Segon Reich, l'intervenció nortamericana en apoyo d'el Moviment Blanco durant la guerra civil russa i el rebuig nortamericà a reconéixer diplomàticament a l'Unió Soviètica fins a 1933. Junt a estos diferents acontenyiments durant el periodo d'entreguerras varen agudisar les sospites: Acorts de Munich, i la firma del pacte antikomintern eixos dos són antecedents d'aliances anticomunista prèvies a l'OTAN, la firma del Tractat de Rapallo i del Pacte germà-soviètic de no agressió són atres eixemples.

Segona Guerra Mundial i la posguerra (1939-1947)

Per a les etapes finals de la Segona Guerra Mundial, els soviètics comencen a sospitar que britànics i nortamericans (i viceversa), els qui havien optat per deixar als russos el gros de l'esforç bèlic, forjarien una unió contra els soviètics (Operació Impensable) una volta que la guerra estiguera decidida a favor dels Aliats, per a forçar a l'Unió Soviètica a firmar un tractat de pau ventajós per als interessos occidentals. Estes sospites varen minar les relacions entre els aliats durant la fase final de la lluita.

Els Aliats no estaven d'acort en cóm deurien dibuixar-se les fronteres europees despuix de la guerra. El model nortamericà de estabilitat es basava en l'instauració de governs i mercats econòmics semblances al nortamericà (capitaliste), i la creència de que els països aixina governats acodirien a organisacions internacionals, com la recent creada ONU, per a arreglar les seues diferències.

No obstant, els soviètics creïen que l'estabilitat hauria de basar-se en l'integritat de les pròpies fronteres de l'Unió Soviètica. Este raonament naix de l'experiència històrica dels russos, que havien segut invadits des de l'Oest durant els últims cent cinquanta anys. El dany sense precedents infligido a l'Unió Soviètica durant l'invasió nazi (al voltant de vintisset millons de morts i una destrucció generalisada i casi total del territori invadit) conminó als líders soviètics a assegurar-se de que el nou orde europeu possibilitara l'existència a llarc determini del règim soviètic, i que este objectiu solament podria conseguir-se per mig de l'eliminació de qualsevol govern hostil a lo llarc de la frontera occidental de l'Unió, i el control directe o indirecte dels països limítrofs a esta frontera, per a evitar l'aparició de forces hostils en estos països.

Les conferències

Els «Tres Grans» durant la Conferència de Yalta: Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i Iósif Stalin.

Vore també: Conferència de Teheran, Conferència de Yalta, i Conferència de Potsdam

Durant la Conferència de Yalta, en febrer de 1945, els aliats varen tractar de crear un marc sobre el que treballar en la reconstrucció de l'Europa de la posguerra, pero no es va aplegar a cap consens. Despuix del fi de la Segona Guerra Mundial en Europa, els soviètics varen ocupar de facto les zones de l'Europa de l'Est que havien defés, mentres que les forces nortamericanes i els seus aliats es mantenien en l'Europa Occidental. En el cas de l'Alemània ocupada, es varen crear les zones d'ocupació aliada en Alemània i una difusa organisació cuatripartita compartida en francesos i britànics. Per al manteniment de la pau mundial, els aliats varen crear les Nacions Unides, pero la seua capacitat d'actuació estava llimitada pel Consell de Seguritat, en el que les potències victorioses de la Segona Guerra Mundial es varen assegurar el poder de vetar aquelles accions contràries als seus interessos. l'ONU es va convertir aixina durant els seus primers anys en un fòrum a on les potències s'enredraven en lluites retòriques, i que els soviètics utilisaven en fins propagandístics.

En la Conferència de Potsdam, iniciada a finals de juliol de 1945, varen emergir les primeres diferències rellevants sobre Alemània i l'Europa de l'Est; Els participants de la conferència no varen ocultar les seues antipatia, i l'us d'un llenguage belicoso va confirmar les intencions mútuament hostils que defenien cada volta en més afany. Durant esta conferència, Truman va informar a Stalin que els Estats Units havien creat una nova arma. Stalin, que ya estava al tant dels alvanços nortamericans en el desenroll de la bomba atòmica, va expressar el seu desig de que aquella nova arma fora usada contra Japó. Una semana despuix de finalisar la conferència, els Estats Units varen llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki.

El Teló d'Acer

Artícul principal → Cortina de Ferro.

En febrer de 1946, George Kennan va escriure des de Moscou el conegut com Telegrama Llarc, en el que es recolzava una política d'inflexibilidad en els soviètics, i que es convertiria en una de les teories bàsiques dels nortamericans durant el restant de la Guerra Freda. En setembre d'eixe mateix any, els soviètics varen respondre en un atre telegrama firmat per Nikolái Vasílievich Novikov, encara que escrit junt en Viacheslav Mólotov; en este telegrama se sostenia que Estats Units usava el seu monopoli en el món capitaliste per a desenrollar una capacitat militar que creara les condicions per a la consecució de la supremacia mundial a través d'una nova guerra.

Semanes despuix de la recepció del «Telegrama Llarc», el primer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar el seu famós discurs sobre la Cortina de Ferro o Teló d'Acer en una Universitat de Misuri. El discurs tractava de promoure una aliança anglo-nortamericana contra els soviètics, als que va acusar d'haver creat una «cortina de ferro» (iron curtain) des de Szczecin, en el Bàltica, a Trieste, en l'Adriático.

De la teoria de la contenció a la guerra de Corea (1947-1953)

Artícul principal → Guerra Freda (1947-1953).

Cap a 1947, els consellers del president nortamericà Harry S. Truman li urgieron a prendre accions per a contrarrestar la creixent influència de l'Unió Soviètica, citant els esforços de Stalin per a desestabilisar els Estats Units i azuzar les rivalitats entre els països capitalistes en la finalitat de provocar una nova guerra.

En Àsia, l'eixèrcit comuniste chinenc havia ocupat Manchuria durant l'últim més de la Segona Guerra Mundial i es preparava per a invadir la península coreana més allà del paral 38. Finalment, l'eixèrcit comuniste de Mao Zedong, encara que va ser poc receptiu a l'escassa ajuda soviètica, va conseguir derrotar al prooccidental eixèrcit nacionaliste chinenc (Kuomintang), recolzat per Estats Units.

Europa

Des de finals de la década de 1940, l'Unió Soviètica va conseguir instaurar governs porrito en Bulgària, Checoslovàquia, Hongria, Polònia, Romania i Alemània Oriental, lo que li va permetre mantindre una forta presència militar en estos països. En febrer de 1947, el govern britànic va anunciar que no podia seguir finançant al règim militar grec contra els insurgents comunistes en el context de la guerra civil grega. El govern nortamericà va posar en pràctica per primera volta la Teoria de la Contenció, que tenia com a objectiu frenar l'expansió comunista, especialment en Europa. Truman va emmarcar esta teoria dins de la doctrina Truman, donada a conéixer a través d'un discurs del president en el que es definia el conflicte entre capitalistes i comunistes com una lluita entre «pobles lliures» i «règims totalitaris».

El Pla Marshall

Aliances econòmiques en Europa (1949-1989)

Artícul principal → Pla Marshall.

En Estats Units, es va estendre l'idea de que l'equilibri de poder en Europa no s'alcançaria solament per la defensa militar del territori, sino que també es necessitava atallar els problemes polítics i econòmics per a evitar la caiguda de l'Europa Occidental en mans comunistes. Sobre la base d'estes idees, la doctrina Truman seria complementada en juny de 1947 en la creació del Pla Marshall, un pla d'ajudes econòmiques destinat a la reconstrucció dels sistemes polític-econòmics dels països europeus i, per mig del afiançament de les estructures econòmiques capitalistes i el desenroll de les democràcies parlamentàries, frenar el possible accés al poder de partits comunistes en les democràcies occidentals europees (com en França o Itàlia). Aixina mateix, el Pla Marshall va contribuir a la remodelació de numeroses ciutats europees que havien quedat destruïdes per la Segona Guerra Mundial.

• Stalin va vore en el Pla Marshall una tàctica nortamericana per a mermar el control soviètic sobre l'Europa Oriental. Va creure que l'integració econòmica d'abdós blocs permetria als països baix òrbita soviètica escapar del control de Moscou, i que el Pla no era més que una manera que tenien els EE. UU. per a «comprar» als països europeus. Per lo tant, Stalin va prohibir als països de l'Europa Oriental participar en el Pla Marshall. A modo de remiendo, Moscou va crear una série de subsidis i canals de comerç coneguts primer com el Pla Molotov, que poc despuix es desenrollaria dins del COMECON. Stalin també es va mostrar molt crític en el Pla Marshall perque temia que dites ajudes provocaren un rearmament d'Alemània, que va ser una de les seues majors preocupacions respecte al futur d'Alemània despuix de la guerra. I part del seu control cap a la part oriental.

El bloqueig de Berlín

Artícul principal → Bloquege de Berlín.

En 1948 com a represàlia pels esforços d'Estats Units per reconstruir l'economia alemana, Stalin, qui temia que la població del Sector Soviètic d'Alemània es posicionara a favor del Bloc capitaliste, va tancar les vies terrestres d'accés a Berlín Oest, impossibilitant l'arribada de materials i atres suministraments a la ciutat. Este fet, conegut com el bloqueig de Berlín, va precipitar una de les majors crisis de principis de la Guerra Freda. el pont aéreu organisat per Estats Units i el Regne Unit, destinat a proveir de suministraments al bloquejat sector occidental de la ciutat, va superar totes les previsions, desbaratant la suposició soviètica de que el sector occidental es rendiria davant l'oriental per falta de suministraments. Finalment el bloqueig es va alçar pacíficament. Abdós bandos varen usar este bloqueig en fins propagandístics: els soviètics per a denunciar el supost rearmament d'Alemània favorit per Estats Units, i els nortamericans per a explotar la seua image de benefactors. El millor eixemple d'açò va ser l'anomenada Operació Little Vittles, a on els avions que contrarrestaven el bloqueig de Berlín varen llançar dolços entre els chiquets berlinesos. En juliol, el president Truman anula el Pla Morgenthau, una série de proposicions acordades en els soviètics despuix del fi de la guerra, que imponia severes condicions a la reconstrucció alemana (entre elles, la prohibició explícita de que els EE. UU. facilitaren ajudes a la reconstrucció del sistema econòmic alemà). Este pla va ser substituït per una nova directiva (cridada JSC 1779) molt més benévola en la reconstrucció alemana, i que emfatisava la necessitat de crear una Alemània econòmicament forta i estable per a conseguir la prosperitat en tota Europa.

Kominform

Artícul principal → Kominform.

En setembre els soviètics creen el Kominform, una organisació el propòsit de la qual era mantindre l'ortodòxia ideològica comunista dins del moviment comuniste internacional. En la pràctica, es va convertir en un mecanisme de control sobre les polítiques dels estats satèlit soviètics, coordinant l'ideari i les accions dels partits comunistes del bloc de l'Est. El Kominform va tindre que fer front a una inesperada oposició quan, en juny del següent any, la ruptura Tito-Stalin va obligar a expulsar a Yugoslàvia de l'organisació, que va mantindre un govern comuniste, pero es va identificar com un país neutral dins de la Guerra Freda. Junt en el Kominform, la policia secreta soviètica, el NKVD, s'ocupava de mantindre una ret d'espionage en els països satèlit baix el pretext d'acabar en elements anticomunista. El NKVD (i els seus successors) varen acabar per convertir-se en organisacions parapolicials encarregades de biaixar qualsevol intent d'alluntar-se de l'òrbita de Moscou i l'ortodòxia soviètic-comunista (ortodòxia: Conformitat en els principis d'una doctrina o en les normes o pràctiques tradicionals, acceptades per la majoria com les més adequades en un determinat àmbit).

En el pla econòmic, l'URSS i els països en la seua òrbita creen en giner de 1949 el Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (CAME o COMECON).

L'OTAN

Erro al crear miniatura:

Aliances militars en Europa (1949-1989)

Artícul principal → OTAN.

En abril de 1949 es constituïx l'OTAN, en lo que els Estats Units varen prendre formalment la responsabilitat de defendre l'Europa Occidental, junt als països europeus que es varen adherir a l'OTAN. En agost d'eixe any, l'Unió Soviètica detona la seua primera bomba atòmica.

En maig de 1949, s'establix la República Federal d'Alemània com a producte de la fusió de les zones d'ocupació aliada. Com a rèplica, en octubre d'eixe any, els soviètics proclamen la seua zona d'ocupació com la República Democràtica Alemana. Des de l'inici de l'existència de la RFA, Estats Units ajuda al seu desenroll militar. Per a evitar que la RFA acabe per convertir-se en membre de l'OTAN, el primer ministre soviètic, Lavrenti Beria, propon fusionar abdós països en una sola Alemània que es mantindria neutral. La proposició no va eixir avant i en 1955 s'admet a la RFA com a membre de l'OTAN.

Àsia

Dins d'esta estratègia de generalisació de la «contenció», el teatre d'operacions es va ampliar d'Europa a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, en l'intenció de detindre els moviments revolucionaris, moltes voltes finançats des de l'Unió Soviètica, com ocorria en el cas de les excolonias europees del Surest Asiàtic. A principis de la década de 1950, els EE. UU. varen formalisar aliances militars en Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia i Filipines (aliances englobades en l'ANZUS i el SEATO), garantisant a Estats Units una série de bases militars a lo llarc de la costa asiàtica del Pacífic.

Iran

En autumne de 1945 l'Unió Soviètica es va negar a evacuar les seues tropes del Azerbaiyan iraní, ocupat des de l'Invasió anglosoviética d'Iran en 1941 i a on el partit comuniste Tudeh mantenia una república en govern propi. Per l'influència del Tudeh es va declarar una folga general en la refineria d'Abadán, de la Anglo-Iranian Oil Company (anteriorment Anglo-Persian Oil Company). El govern es va mantindre ferm i en octubre de 1946 caïa Azerbaiyan. En giner de 1948 es va suspendre la llei marcial despuix de sèt anys d'aplicació. El 4 de febrer de 1949 es va prohibir el Tudeh despuix de sofrir un atentat el sah Mohammad Resa Pahleví.

Guerra civil chinenca

Artícul principal → Guerra civil chinenca.

En 1949, l'Eixèrcit Rojo de Mao Zedong es proclama vencedor de la guerra civil chinenca despuix de derrotar als nacionalistes del Kuomintang, que contaven en el respal d'Estats Units. Immediatament, l'Unió Soviètica establix una aliança en els vencedors, que havien creat un nou Estat comuniste en la denominació de República Popular China. En coincidir en el temps la Revolució China en la pèrdua del monopoli atòmic d'Estats Units (despuix de l'inesperat èxit del RDS-1), l'administració del president Truman va tractar de generalisar la Teoria de la Contenció. En un document secret datat en 1950 (conegut com el NSC-68) l'administració de Truman proponia reforçar els sistemes d'aliances prooccidentals i cuadruplicar les despeses en Defensa.

Guerra de Corea

Erro al crear miniatura:

Tripulació d'un tanc M-24 nortamericà en les rodalies del Riu Nakdong.

Artícul principal → Guerra de Corea.

Un dels eixemples més significatius de l'implementació de la contenció va ser l'intervenció nortamericana en la guerra de Corea. En juny de 1950, despuix d'anys d'hostilitats mútues, Corea del Nort, governada per Kim Il-sung va invadir Corea del Sur a través del Paral 38. Stalin havia segut contrari a recolzar l'invasió, pero finalment va enviar assessors i pilots. Per a sorpresa de Stalin, les Resolucions 82 i 83 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides varen respalar la defensa de Corea del Sur, encara que els soviètics estaven boicotejant reunions en protesta pel fet de que la República de China (Taiwan), no la República Popular de China, tenia un assent permanent en el consell. Una força de l'ONU de setze països es va enfrontar a Corea del Nort, encara que el 40 % de les tropes eren surcoreanes, i al voltant del 50 % eren dels Estats Units.

Estats Units inicialment semblava seguir la contenció quan va entrar per primera volta en la guerra. Açò va dirigir l'acció dels EE. UU. Per a fer retrocedir a Corea del Nort a través del paral 38 i restaurar la sobirania de Corea del Sur, permetent la supervivència de Corea del Nort com a estat. No obstant, l'èxit del desembarc d'Inchon va inspirar als Estats Units i les Nacions Unides a adoptar una estratègia de reversión i derrocar a Corea del Nort comunista, lo que va permetre eleccions a nivell nacional baix els auspicis de l'ONU. El general Douglas MacArthur va alvançar a través del paral 38 fins a Corea del Nort. Els chinencs, temerosos d'una possible presència nortamericana en la seua frontera o inclús d'una invasió d'ells, varen enviar al Eixèrcit Popular de Lliberació i varen derrotar a les forces de l'ONU, espentant-els novament per baix del paral 38. Truman va insinuar públicament que podria usar la bomba atòmica, pero Mao no es va commoure. L'episodi es va usar per a recolzar el saber de la doctrina de la contenció en oposició a la reculada. Els comunistes varen ser espentats més vesprada al voltant de la frontera original, en canvis mínims. Entre atres efectes, la guerra de Corea va impulsar a l'OTAN a desenrollar una estructura militar unificada.

De l'aument de les tensions a la crisis de Cuba (1953-1962)

Artícul principal → Guerra Freda (1953–1962).

En 1953 es varen produir canvis en eliderage polític d'abdós bandos, que varen donar començ a una nova fase en la Guerra Freda. En giner de 1953, Dwight D. Eisenhower va ser investit president d'EE. UU. Durant els últims mesos de l'administració Truman, el presupost per a Defensa s'hi havia cuadruplicado; Eisenhower va pretendre reduir la despesa militar recolzant-se en la superioritat nuclear nortamericana i en una gestió més efectiva de les situacions provocades per la Guerra Freda.

En març, mor Stalin, i Nikita Jrushchov es convertix en el nou líder de l'Unió Soviètica, despuix d'haver depost i eixecutat al cap de la NKVD, Lavrenti Beria, i finalment en apartar del poder a Georgy Malenkov i Vyacheslav Molotov. El 25 de febrer de 1956, Jrushchov va impressionar als delegats del XX Congrés del PCUS en denunciar els crims comesos per Stalin durant el seu discurs Sobre el cult a la personalitat i les seues conseqüències. En el discurs se sostenia que l'única manera de conseguir una reforma exitosa era sent conscients dels errors comesos en el passat apartant-se de les polítiques portades a terme per Stalin.

Ruptura chinenc-soviètica

Artícul principal → Ruptura Sino-Soviètica.

Despuix del canvi de líder en l'Unió Soviètica es varen produir numeroses friccions en alguns dels aliats soviètics més proclius al estalinisme o a la figura de Stalin. La més notable d'estes discrepàncies entre països comunistes es va plasmar en la ruptura de l'aliança chinenc-soviètica. Mao Tse Tung va defendre la figura de Stalin despuix de la mort d'est en 1953, i va descriure a Jrushchov com un arribista superficial, acusant-ho d'haver perdut el perfil revolucionari de l'Estat.

• Jrushchov es obcecó en reconstruir l'aliança chinenc-soviètica, pero Mao va considerar que les seues propostes eren inútils i va descartar qualsevol tipo de proposició. Chinencs i soviètics varen començar un desplegament propagandístic dins de la pròpia esfera comunista que acabaria convertint-se en una lluita peliderage del moviment comuniste internacional, fins a aplegar tres anys més vesprada a l'enfrontament militar directe en la frontera que abdós potències compartien.

Aument de les tensions

El 18 de novembre de 1956, durant un discurs front a embaixadors del bloc occidental en l'embaixada de Polònia, Jrushchov va pronunciar unes polèmiques paraules que varen impressionar als presents: «Vos agrade o no, l'Història està del nostre costat. ¡Vos enterrarem!» No obstant, posteriorment va aclarir que no es referia a la possibilitat d'una guerra nuclear, sino a l'inevitabilitat històrica de la victòria del comunisme sobre el capitalisme.

El Secretari d'Estat d'Eisenhower, John Foster Dulles, va iniciar un nou gir en la Teoria de la Contenció en emfatisar en el possible us d'armes nuclears contra els enemics d'EE. UU. Va agregar al discurs clàssic de la «contenció» un nou punt de respal en anunciar la possibilitat d'una «represàlia massiva», fent entendre que qualsevol agressió soviètica seria resposta en tots els mijos necessaris. Esta nova teoria es va posar en pràctica durant la crisis de Suez, a on la superioritat nuclear d'Estats Units, junt en l'amenaça d'usar-la, va retraure als soviètics de començar una batalla oberta contra interessos nortamericans.

Des de 1957 fins a 1961, Jrushchov va mostrar obertament la seua confiança en la superioritat nuclear de l'Unió Soviètica. Afirmava que la capacitat destructiva dels missils de l'Unió Soviètica era molt superior a la d'Estats Units i que podrien alcançar qualsevol ciutat nortamericana o europea. No obstant, Jrushchov rebujava la visió de Stalin d'una guerra inevitable i va declarar que la seua intenció era obrir una nova época de coexistència pacífica. Jrushchov va tractar de reformular l'idea soviètic-estaliniana, segons la quala lluita de classes a nivell mundial provocaria inevitablement una gran guerra entre proletarios i capitalistes el resultat final de les quals seria el triumfo del Comunisme. Jrushchov arguyó que la guerra era evitable, puix durant el temps de pau el capitalisme es colapsaria per sí mateixa, mentres que la pau deixava temps i recursos disponibles per a millorar la capacitat econòmic-militar de l'Unió Soviètica. Els EE. UU. es defenien mostrant la seua capacitat militar anara de les seues fronteres i l'èxit del capitalisme lliberal en tot lo món. A pesar del discurs de Kennedy que va caracterisar a la Guerra Freda com una «lluita per les ments dels hòmens» entre dos sistemes d'organisació social, a mitan de la década de 1960 la lluita ideològica havia quedat apartada front als objectius geopolítics de caràcter militar i econòmic.

Mapa dels firmants del Pacte de Varsòvia.

Estancament de la situació en Europa

Encara que certament va haver una transitòria relaixació de les tensions despuix de la mort de Stalin en 1953, la situació en Europa seguia sent incómoda, en abdós bandos fortament armats, pero sense moviments aparents. Les tropes nortamericanes seguien apostades indefinidament en l'Alemània de l'Oest i les tropes soviètiques continuaven estacionades indefinidament per tota l'Europa de l'Est. Per a contrarrestar el rearmament de l'Alemània Occidental despuix de la seua entrada en l'OTAN, els països de l'òrbita soviètica varen sagellar una aliança militar coneguda com el Pacte de Varsòvia en 1955. No obstant, este moviment va ser més polític que estratègic, puix l'Unió Soviètica ya havia construït una ret de defensa mútua en tots els seus satèlits abans inclús de que es formara l'OTAN en 1949.

Aixina, el status quo d'Europa es va mantindre inalterado. Els soviètics varen reprimir la Revolució Hongaresa de 1956 sense que cap de les potències occidentals tractara de movilisar el seu eixèrcit contra l'invasió del Pacte de Varsòvia en sol hongarés. Igualment, la ciutat de Berlín va continuar dividida i disputada.

Berlín

Durant novembre de 1958, Jrushchov va tractar de desmilitarizar la ciutat de Berlín. Va plantejar a nortamericans, britànics i francesos abandonar les seues respectives zones d'ocupació baix l'amenaça de transferir el control dels accessos de les potències occidentals a l'Alemània Oriental (lo que significaria l'aïllament del sector occidental de Berlín). L'OTAN va rebujar l'ultimàtum i a mitan de decembre, Jrushchov va abandonar l'idea a canvi d'una conferència en Ginebra per a dilucidar la qüestió berlinesa.

Tancs soviètics enfrontats a tancs nortamericans en el Checkpoint Charlie, durant la crisis de 1961.

L'última gran crisis de la ciutat es va viure en 1961. Des de principis de la década de 1950, l'Unió Soviètica i despuix els seus estats satèlit varen començar a restringir fortament els moviments migratoris. A pesar d'això, centenars de mils d'alemans orientals conseguien emigrar a Alemània Occidental a través del forat en la frontera que existia en la ciutat de Berlín, a on la circulació entre sectors orientals i occidentals era lliure, creant aixina un trampolí per a l'emigració a Europa Occidental.

Esta facilitat va provocar una massiva fuga de cervells d'Alemània Oriental cap a Alemània Occidental de jóvens qualificats: en 1961, el 20 % de la població activa en territori oriental havia emigrat a occident. En juliol d'eixe any, l'Unió Soviètica va tornar a plantejar com a ultimàtum l'abandó de la ciutat de totes les potencies ocupants i la devolució de les zones ocupades de Berlín Occidental a Alemània Oriental, en lo que el forat fronteriç seria eliminat. Les potències occidentals varen fer cas omís de l'ultimàtum. Dos mesos despuix de l'ultimàtum soviètic, Alemània Oriental va començar la construcció d'una barrera de ciment i aram que separava físicament abdós zones de la ciutat berlinesa, impedint la lliure circulació entre les zones oriental i occidental. La barrera va ser creixent fins a convertir-se en el Mur de Berlín.

La descolonisació

Aprofitant l'acceleració de la descolonisació durant la década de 1950 i primers anys de 1960, tant EE. UU. com l'Unió Soviètica varen competir per aumentar la seua influència en els països descolonizados. Ademés, des del punt de vista soviètic, la desaparició dels grans imperis colonials era una senyal inequívoca de la victòria de l'ideologia comunista. Els moviments nacionalistes en alguns països (especialment en Guatemala, Iran, Filipines i Indochina) varen ser iniciats o recolzats en molts casos per grups comunistes autòctons —o, equívocamente, va ser l'idea més estesa entre els aliats Occidentals—.

En este context, els EE. UU. varen usar a la CIA per a derrocar a certs governs i favorir a uns atres. La CIA va tindre un paper clau en el derrocament de països sospitosos de ser procomunistas, com en el cas del primer govern electe democràticament en Iran (Operació Ajax) en 1953 i la caiguda de Jacobo Arbenz Guzmán despuix del Colp de 1954 en Guatemala. A la seua volta, EE. UU. va tractar d'ajudar a governs amics en ajuda econòmica i militar, com en el cas de Vietnam del Sur. La majoria de nacions i governs sorgits despuix de la descolonisació en Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina varen tractar de zafarse de la pressió d'elegir el bando procapitalista o procomunista. En 1955, durant la Conferència de Bandung, decenes de països del Tercer Món varen acordar mantindre's al marge de la dinàmica de la Guerra Freda. Este consens es va plasmar en la creació del Moviment de Països No Alineats en 1961. Com a resultat de l'aparició d'un nou factor en la Guerra Freda, nortamericanes i soviètics varen moderar les seues polítiques i varen tractar d'acostar-se a estos nous països neutrals (sobretot en cas de països clau com Índia o Egipte) d'una manera menys agressiva que la sostinguda fins a llavors. Els moviments nacionalistes i independentistes varen conseguir aixina crear un nou escenari més plural, superant la confrontació bipolar de la posguerra, i varen crear les bases per a les reivindicacions nacionalistes en Àsia i Amèrica Llatina.

Ademés, la descolonisació no solament va implicar una ruptura en els antics imperis europeus, sino també una redefinició de l'orde internacional. Els nous Estats-nació varen exigir una veu activa en organismes multilaterals i varen promoure principis com l'autodeterminació, el no-allineament i el anticolonialisme, lo que va contribuir a un canvi en l'història del món i el desenroll humà.

Carrera armamentista

Número de caps nuclears d'abdós superpotencia. Observe's l'abrupta escalada al voltant de la década de 1960.

En terminar la Segona Guerra Mundial, les dos potències vencedores disponien d'una enorme varietat d'armas, moltes d'elles desenrollades i millorades durant el conflicte. Tancs, avions, submarís i atres alvançats dissenys de navío de guerra, constituïen les anomenades armes convencionals. No obstant, la desigualtat resultava palesa, o per lo manco això els semblava als estadistes. Abans de la Segona Guerra Mundial, l'Unió Soviètica contava en el mateix número de carros de combat que el restant de les nacions juntes, i superava en avions de combat, al conjunt de totes les demés forces aérees.

Despuix del conflicte, la diferència numèrica no era tan marejant, pero encara resultava ostentosa. No obstant, la seua flota no podia competir en condicions d'igualtat en la d'Estats Units. Despuix de la batalla de Midway va quedar demostrada l'importància de l'avió naval d'atac i el portaavions en els conflictes marítims. L'armada soviètica disponia de molts menys barcos d'este tipo que la nortamericana, i ademés, les seues naus eren de menor tamany, i no disponien de coberta correguda per a operar dos aeronaus simultàneament, per lo que la seua inferioritat resultava manifesta. Per a l'Unió Soviètica, més problemàtic encara que la falta de portaavions, era la falta d'una ret mundial de bases d'aprovisionament obertes durant tot l'any. Mentres que Estats Units podia atracar els seus bucs en Nàpols, Trencada, Hawái, Filipines i molts atres ports més, l'Unió Soviètica no podia traure els seus barcos de ports propis durant varis mesos a l'any, puix els seus ports o estaven gelats, o podien ser fàcilment bloquejats pels aliats. Era el cas de la flota del mar Negra, que devia travessar els 35 quilómetros del estret del Bósforo, que Turquia podia bloquejar fàcilment. En l'aviació convencional, tant en número com en calitat, els nous caces i bombarders soviètics, no solament estaven a l'altura, sino per damunt dels occidentals, els avions bombardero El teu-4 varen llançar la primera bomba atòmica soviètica. Pese a que el Pentàgon sempre afirmava posseir aparats superiors als de qualsevol atre país, els enfrontaments vixcuts durant la guerra de Corea, guerra de Vietnam i posteriorment, en la guerra de la Frontera de Suràfrica varen demostrar l'igualtat, quan no la superioritat, dels avions soviètics.^{cita requerida}

Pero eren les denominades armes no convencionals les que cridaven poderosament l'atenció: més poderoses, eficients, difícils de fabricar i extremadament cares. La principal d'estes armes era la bomba atòmica. Al principi de la Guerra Freda solament Estats Units disponia d'estes armes, lo que aumentava significativament el seu poder bèlic. L'Unió Soviètica va iniciar el seu propi programa d'investigacions, per a produir també tals bombes, alguna cosa que va conseguir en quatre anys; relatiu poc temps, ajudant-se d'espionage. En un principi, Estats Units va centrar les seues investigacions en perfeccionar el vector que transportara les bombes (missil o bombarder estratègic); pero va ser quan es va saber que Moscou havia detonat la seua primera bomba nuclear de fissió, quan es va donar llum verda al proyecte per a fabricar la bomba d'hidrogen, arma que no té llímit de potència conegut. Açò es va conseguir en 1952, i l'Unió Soviètica la va obtindre a l'any següent. Pese a que la carrera anava molt parella en el pla qualitatiu no era lo mateix en el quantitatiu: contradient a la preocupació occidental d'aquella época, el ciutadà nortamericà i membre del Institut Thomas Watson, Serguéi Jrushchov afirma que en temps de la crisis dels missils de Cuba el poder nuclear nortamericà superava a l'oriental en 10 voltes o més.

Esta carrera armamentística va ser promoguda pel cridat Equilibri de Terror, segons el qual, la potència que es colocara al front en la producció d'armes, provocaria un desequilibri en l'escenari internacional: si una d'elles tinguera major número d'armes, seria capaç de destruir a l'atra. No obstant, ya en el XXI fonts com The Times consideren que l'esforç soviètic no es va encaminar a superar a l'atre adversari, sino a alcançar-ho per a, seguidament, obligar-ho a posar en pràctica una estratègia defensiva no ofensiva (arrebatar-li quants aliats poguera conseguir). D'esta mateixa opinió és Serguéi Jrushchov, qui afirma que la carrera estava sol en la ment dels occidentals, perque per als soviètics es tractava d'anar incrementant la seua atarassana i perfeccionant les seues vectores (missils, bombarders i submarins) segons les seues possibilitats, perque no podia igualar o superar a occident. Esta desproporció semblen confirmar-la fets com que els missils intercontinentals (ICBM) solament varen començar a estar a l'altura dels nortamericans, en lo que a operatividad i fiabilitat es referix, cap a finals dels setanta. Tampoc els submarins nuclears semblaven poder medir-se en els occidentals, com a prova la gran cantitat d'accidents que varen patir.

Carrera espacial

Artícul principal → Carrera espacial.

Ellançament del Sputnik 1 va marcar l'inici de la carrera espacial. L'eixida que ho va posar en òrbita era una versió modificada d'un missil ICBM.

La carrera espacial es pot definir com una subdivisió del conflicte no declarat entre Estats Units i l'Unió Soviètica en l'àmbit espacial. Entre 1957 i 1975, i com a conseqüència de la rivalitat sorgida dins de l'esquema de la Guerra Freda, abdós països varen iniciar una carrera en la busca de fites històriques que es varen justificar per raons tant de seguritat nacional com per raons ideològiques associades a la superioritat tecnològica. La carrera es dona per iniciada en 1957, quan els soviètics varen llançar el Sputnik, primer artefacte humà capaç d'alcançar l'espai i orbitar el planeta. Aixina mateix, les primeres fites en la carrera espacial els varen alcançar els soviètics: en novembre d'eixe mateix any, llancen el Sputnik II i, dins de la nau, el primer ser viu ix a l'espai: una gossa Kudriavka, de nom Laika, que va morir a les set hores d'eixir de l'atmòsfera. La següent fita també seria obra dels soviètics, en conseguir llançar en 1961 la nau Vostok 1, tripulada per Yuri Gagarin, el primer ser humà en anar a l'espai i retornar sano y salvo. L'arribada de l'home a l'espai va ser celebrat com un gran triumfo per a la humanitat. En Estats Units, la ciutadania va rebre la notícia com un dur colp a la creència de la superior capacitat tecnològica nortamericana. Com a resposta, el president Kennedy va anunciar, més i mig despuix del viage de Gagarin, que Estats Units seria capaç de posar un home en la Lluna i dur-ho sano y salvo a la Terra abans d'acabar la década.

A principis de 1969, Estats Units va conseguir fabricar el primer artefacte humà que orbitó sobre la Lluna (l'Apolo 8) mentres que els soviètics tenien greus problemes en el seu programa llunar. El 20 de juliol de 1969 s'alcançava el cénit en l'exploració espacial quan la missió Apolo 11 va conseguir realisar en èxit la seua tasca i Armstrong i Edwin Aldrin es varen convertir en els primers humans en caminar sobre un atre cos celest. Poc despuix, els soviètics cancelaven el seu programa llunar. Estats Units va seguir manant astronautes a la Lluna, fins que la falta d'interés i presupost varen fer cancelar el programa. En 1975, la Missió Conjunta soviètic-nortamericana Apolo-Soyuz va donar per finalisada la carrera espacial.

Crisis dels missils de Cuba

Artícul principal → Crisis dels missils de Cuba.

Les fotografies preses pels avions O-2 varen demostrar la construcció de siges soviètics en sol cubà.

En triumfar la Revolució cubana en 1959, es dona un verdader gir en l'història d'Amèrica Llatina, puix el naixent procés de nacionalisacions i reforma agrària afecta greument els interessos nortamericans en l'illa que s'havien assegurat en l'Esmena Platt en 1902, açò conduïx a forts contactes entre Cuba i els Estats Units que desencadenen en la ruptura de relacions diplomàtiques i a l'expulsió de Cuba de l'OEA, per l'aïllament del restant de l'hemisferi i el bloqueig econòmic, el país es convertix en un fort aliat de l'Unió Soviètica i el restant del bloc comuniste, convertint-se posteriorment en membre del COMECON. Esta crisis va dur al món a la vora de la guerra nuclear. Despuix del fracassat intent d'invasió de la Baïa de Cochinos en abril de 1961. En 1962, l'Unió Soviètica va ser descoberta construint 40 siges nuclears en Cuba. Segons Jrushchov, la mida era purament defensiva, per a evitar que els Estats Units intentaren una nova envestida contra els cubans. Per un atre costat, era sabut que els soviètics volien realment respondre davant l'instalació nortamericana de missils Júpiter II en la ciutat d'Esmirna, Turquia, que podrien ser usats per a bombardejar el suroest soviètic. L'Unió Soviètica va enviar navío de càrrega i submarís transportant armes atòmiques feya Cuba. Un avió espia va descobrir les rampes de llançament, i Estats Units va prendre immediatament decisions donant inici a la crisis dels missils. El 22 d'octubre de 1962, Estats Units va ordenar una quarantena total sobre l'illa, posicionant navío militars en la mar Carib i tancant els contactes marítims entre l'Unió Soviètica i Cuba. Kennedy va dirigir un ultimàtum a l'Unió Soviètica: va demandar a l'Unió Soviètica que detinguera eixos navío baix amenaça de mamprendre represàlies massives. Els soviètics varen argumentar que no entenien per qué Kennedy prenia esta mida quan varis missils nortamericans estaven instalats en territoris de països membres de l'OTAN contra els soviètics, en distàncies idèntiques. Fidel Castro va aduir que no hi havia res d'illegal en instalar missils soviètics en el seu territori, i el primer ministre britànic Harold Macmillan va dir no haver entés per qué no va ser proposta siquiera l'hipòtesis d'un acort diplomàtic. El 23 i 24 d'octubre Jrushchov hauria enviat mensage a Kennedy senyalant: «L'URSS veu el bloqueig com una agressió i no instruirà als barcos que es desvien»; pero en les primeres hores del matí, els bucs soviètics varen disminuir la velocitat en els seus desplaçaments feya Cuba, en la finalitat d'evitar algun conflicte major, mentres s'obrien les possibilitats d'una negociació entre les parts. El 26 d'octubre va informar que retiraria els seus missils de Cuba si Washington es comprometia a no invadir Cuba. Al sendemà, va demanar ademés la retirada dels missils balístics Júpiter de Turquia. Dos avions espia nortamericans O-2 varen ser derribats en Cuba i Siberia el 27 d'octubre, just en l'àpiç de la crisis. El 28 d'octubre, Kennedy va acceptar retirar els missils de Turquia i no agredir a Cuba. Aixina Nikita Jrushchov va retirar els seus missils nuclears de l'illa cubana. Esta crisis va donar naiximent a un nou periodo: la distensió, senyalada per la posada en marcha del teléfon roig —en realitat blanc—, llínea directa entre Moscou i Washington, que allaugeraria les comunicacions en cas d'una atra crisis.

Les détente (1962-1979)

Artícul principal → Guerra Freda (1962–1979).

En el transcurs de les décades de 1960 i 1970, les superpotencia varen tindre que gestionar un nou model de geopolítica, en el que el món va deixar d'estar clarament dividit en dos blocs antagónicos. Europa i Japó es varen recuperar ràpidament de la destrucció de la Segona Guerra Mundial i la seua renda per càpita s'acostava a la d'Estats Units. Mentrestant, l'economia del Bloc de l'Est entrava en un cicle d'estancament econòmic. A la seua volta, el Tercer Món conseguia establir-se com a bloc independent a través d'organisacions com el Moviment de Països No Alineats i varen demostrar la seua força de negociació en el paper fonamental que va tindre l'OPEP durant la crisis del petròleu de 1973.

En l'Unió Soviètica, la gestió dels problemes econòmics interns va apartar la necessitat d'estendre l'influència soviètica en l'orde mundial. Com a conseqüència, líders soviètics com Alekséi Kosygin i el propi Leonid Brézhnev varen apostar per una relaixació en les relacions internacionals obrint un nou periodo conegut com la distensió o détente.

Europa

La Primavera de Praga i l'invasió soviètica de Checoslovàquia

En 1968, va tindre lloc un periodo de lliberalisació política en Checoslovàquia cridat Primavera de Praga. Les reformes varen incloure una major llibertat de prensa i llibertat d'expressió junt en un émfasis econòmic en bens de consum, la possibilitat d'un govern multipartidista, llimitacions en el poder de la policia secreta, i possible retirada del Pacte de Varsòvia.

En resposta a la Primavera de Praga, el 20 d'agost de 1968, l'Eixèrcit soviètic, junt en la majoria dels seus aliats del Pacte de Varsòvia, a excepció de la República Socialista de Romania de Nicolae Ceaușescu varen invadir Checoslovàquia. L'invasió va ser seguida per un èxodo massiu de 70 000 checs i eslovacos

Maig del 68

el «Maig del 68» és el nom donat a una série de protestes estudiantils i folgues generals que varen provocar la caiguda del govern de De Gaulle en França. La gran majoria dels protestants seguia ideologies d'esquerres, encara que les organisacions polítiques i sindicalistes de l'esquerra tradicional varen tractar de distanciar-se del moviment. Les protestes es varen dirigir especialment al sistema educatiu i laboral imperant. Encara que el Maig del 68 va acabar per ser un relatiu fracàs polític, l'impacte social va ser molt important. Especialment en França (i de manera menys evident, en el restant del món occidental) el tumult va marcar el pas d'una societat moralment conservadora provinent d'aquells que varen viure l'II Guerra Mundial (basada en la religió, el patriotisme i el respecte per l'autoritat) a una moral més lliberal de la generació que va nàixer despuix de la guerra (basada en l'igualtat, la lliberació sexual i el respecte pels drets humans).

Tensions en el Tercer Món

Henry Kissinger va tindre un paper protagoniste en la Guerra Freda durant les administracions de Nixon i Ford.

Vore també: Doctrina Nixon

Amèrica Llatina

doctrina de la seguritat nacional

la doctrina de la seguritat nacional és un concepte utilisat per varis historiadors lationamericanos per a definir certes accions de política exterior, tendientes a que les forces armades dels països llatinoamericans modificaren la seua missió per a dedicar-se en exclusivitat a garantisar l'orde intern, en la finalitat de combatre aquelles ideologies, organisacions o moviments que, dins de cada país, pogueren favorir o recolzar al comunisme en el context de la Guerra Freda, llegitimant la pren del poder per part de les forces armades i la violació sistemàtica dels drets humans, per mig de polítiques de terrorisme d'Estat.

Escola de les Américas

En 1946 Estats Units va instalar en la Zona del Canal de Panamà, per llavors baix el seu poder, l'Escola de les Américas. L'Escola va educar i va entrenar a decenes de mils de militars llatinoamericans, en vistes a la seua actuació en la Guerra Freda. Va sorgir com a iniciativa en el marc de la doctrina de seguritat nacional, per a conseguir que les nacions llatinoamericanes cooperaren en els Estats Units, contrarrestant l'influència de les corrents polítiques d'ideologia marxiste, socialiste, antiimperialiste, izquierdista i en general d'assimilades al cridat "populisme".

Guerra civil dominicana

A finals d'abril de 1965, el president Lyndon B. Johnson va ordenar el desplegament de 42 000 soldats en la República Dominicana per a l'ocupació del territori dominicà durant un any, en una operació coneguda com Operació Power Pack, escudant-se en la possible aparició d'una «nova Revolució Cubana» en Amèrica Llatina. Durant les eleccions dominicanes de 1966, baix ocupació nortamericana, es va proclamar guanyador al conservador Joaquín Balaguer. Encara que és cert que Balaguer tenia el respal real de les èlits del país, aixina com dels llauradors, les eleccions es varen vore desprestigiades per la negativa de l'anterior president Juan Bosch de disputar-les. Despuix de la victòria de Balaguer, els activistes del Partit Revolucionari Dominicà (PRD) de l'expresident Bosch, varen començar una campanya d'atacs contra la policia i l'eixèrcit.

Chile

En Chile, el candidat del Partit Socialiste de Chile Salvador Dellà va guanyar les eleccions presidencials de 1970, convertint-se en el primer marxiste elegit democràticament. La CIA va apuntar a Dellà per a que ho expulsara i va actuar per a socavar el seu respal a nivell nacional, lo que va contribuir a un periodo de disturbis que va culminar en el colp d'Estat del general Augusto Pinochet l'11 de setembre de 1973 iniciant un periodo de dictadura militar. Per la crisis econòmica que travessava el país les reformes de l'economia de Dellà es varen posar en marcha arrere. La dictadura militar va combatre a grups armats d'extrema esquerra com el MIR o la VOP i al mateix temps militants de l'oposició democràtica izquierdista varen ser assessinats o detinguts en camps d'internament baix la Direcció d'Inteligència Nacional (DINA). Els estats socialistes —en l'excepció de China i Romania— varen trencar relacions en Chile. El règim de Pinochet es convertiria en un dels principals participants en l'Operació Còndor, una campanya internacional d'assessinats polítics i terrorisme d'Estat organisada per dictadures militars de dreta en el Con Sur d'Amèrica del Sur que va ser encubiertamente respalada pel govern dels Estats Units.

Argentina

En Argentina va haver varis intents fracassats d'implantació de grups de guerrillers en major o menor respal de la Cuba de Fidel Castro, encara abans de la creació dels després molt conegudes bandes Montoneros i Eixèrcit Revolucionari del Poble. Estos i atres grups varen començar a actuar en époques del govern de facto cridat Revolució Argentina i després d'un breu periodo d'inacció bèlica durant la tornada al país de Perón, varen recomençar el seu accionar durant el govern majoritàriament elegit d'este últim, durant el govern de la seua successora llegal i durant el govern de facto iniciat en 1976 que va terminar derrotant-els en el pla militar.

Operació Còndor

Artícul principal → Pla Còndor.

Monument d'Orlando Letelier en elloc que va ser assessinat: Sheridan Circle, Washington D. C.

Henry Kissinger citat judicialment en França per l'Operació Còndor.

El terrorisme d'Estat en Amèrica Llatina va ser part d'una operació continental. l'Operació o Pla Còndor va ser el nom en el que es va designar el pla d'inteligència i coordinació entre els servicis de seguritat dels règims militars del Con Sur (Argentina, Chile, Uruguay, Brasil, Paraguay i Bolívia), en conexions en les forces militars de Perú, Equador, Colòmbia i Veneçola, i cooperació i respal operatiu dels Estats Units. La Operació Còndor va constituir una organisació clandestina internacional per a la pràctica del terrorisme d'Estat a escala continental. La Operació Còndor ha pogut ser descoberta bàsicament a partir dels documents secrets del govern nortamericà desclasificados en época del president Bill Clinton. Va ser concebuda i dissenyada pellavors coronel chilé Manuel Contreras qui en 1975, va redactar un extens document en les proposicions per al seu funcionament. El primer pas cap a l'organisació es va produir a mitan de 1975 quan el coronel chilé Mario Jahn, va viajar a Paraguay i va entregar al coronel paraguayà Benito Guanes, el document d'organisació del mecanisme i ho va invitar a participar en la Primera Reunió de Treball d'Inteligència Nacional, realisada en Santiago de Chile entre el 25 de novembre i l'1 de decembre de 1975. En eixa reunió es va decidir organisar l'Operació Còndor entre els sis països del Con Sur (Argentina, Bolívia, Brasil, Chile, Paraguai i Uruguay). Després se sumarien, en distints graus de compromís, Perú, Equador, Colòmbia i Veneçola. Va tindre el seu centre d'operacions en Santiago de Chile i el seu principal coordinador va ser Manuel Contreras, qui era conegut com "Còndor Un". Entre decenes de seqüestres i atentats contra opositors, l'Operació Còndor va concretar accions de gran resonància pública com:

• l'assessinat de l'excomandant en cap de l'Eixèrcit de Chile general d'eixèrcit Carlos Prats en Buenos Aires

• l'assessinat de l'expresident de Bolívia Juan José Torres en Buenos Aires
• l'assessinat del senador uruguayà Zelmar Michelini i el diputat Héctor Gutiérrez Ruiz, també uruguayà, en Buenos Aires en 1974
• l'assessinat de l'exministre de relacions exteriors del govern chilé de Salvador Dellà, Orlando Letelier i la seua secretària Ronni Moffitt en Washington D. C. en 1976
• l'atentat contra l'exministre de l'Interior del govern del president chilé Eduardo Frei Montalva, Bernardo Leighton en Roma en 1975
• la colaboració argentina en el colp de García Engrunse en Bolívia en 1980. El 26 d'abril de 2000 el exgobernador de Riu de Janeiro Leonel Brizola va sostindre que els expresidents del Brasil, João Goulart i Juscelino Kubitschek, varen anar supostament assessinats en el marc de l'Operació Còndor, simulant-se un atac cardíac i un accident, respectivament i que això devia ser investigat.

la Força Aérea Uruguayana ha reconegut oficialment la realisació de vols de la mort conjunts en el règim militar argentí. Al voltant de 110 uruguayans varen ser detinguts-desapareguts en Argentina entre 1976 i 1983.

el governe d'Estats Units va participar activament de la Operació Còndor. El 22 d'agost de 1978 el servici d'inteligència nortamericana va enviar a les seues principals embaixades en Sudamérica la següent advertència:

L'Operació Còndor és un esforç cooperatiu d'inteligència i seguritat entre molts països del Con Sur per a combatre el terrorisme i la subversión. Els membres originals incloïen als servicis d'inteligència de Chile, Argentina, Uruguay, Paraguay, Brasil i Bolívia, mentres que Perú i Equador es varen integrar recentment.

• Orgánicamente, l'Operació Còndor va començar a ser desmontada quan va caure la dictadura argentina en 1983. No obstant, els contactes i els assessinats coordinats varen continuar. En abril de 1991, es va posar en marcha la Operació Silencie per a impedir l'enjuïciament dels responsables. El 31 de maig de 2001, mentres Henry Kissinger es trobava en París, va ser notificat pel juge Roger Li Loire que devia presentar-se a declarar sobre la seua participació en l'Operació Còndor, lo que va provocar l'immediata eixida del exsecretario nortamericà, de França. Pocs mesos despuix, Kissinger va deure cancelar una visita a Brasil, perque el govern no podia garantisar-li immunitat judicial.

El 22 de decembre de 1992, es va descobrir en una estació de policia de Lambaré, Asunción (Paraguay), els cridats Archius del Terror, expedients en els que existixen constància documentals sobre el terrorisme d'Estat en el Con Sur. Segons els archius descoberts en Lambaré (Asunción) en 1992, l'Operació Còndor va causar 50 000 morts, 30 000 desapareguts i 400 000 presos.

En febrer de 2004, el periodiste nortamericà John Dinges, va publicar Operació Còndor: una década de terrorisme internacional en el Con Sur, a on entre atres coses revela que els militars uruguayans varen intentar assessinar al diputat nortamericà Edward Koch en 1976.

Àsia

La guerra de Vietnam

Reunió de líders de l'Organisació del Tractat del Surest Asiàtic en Manila, en 1966, en la presència dels líders autoritaris Nguyễn Cao Kỳ de Vietnam del Sur (primer des de l'esquerra, en el primer ministre australià Harold Holt al seu costat), Park Chung-hee de Corea del Sur (tercer des de l'esquerra), Ferdinand Marcos de Filipines (quarto des de l'esquerra, en el primer ministre de Nova Zelanda Keith Holyoake a la seua dreta) i Thanom Kittikachorn de Tailàndia (segon des de la dreta, en el president nortamericà Lyndon B. Johnson al seu costat).

baix la presidència de John F. Kennedy, els nivells de tropes nortamericanes en Vietnam varen créixer baix el programa del Grup Assessor d'Assistència Militar de poc menys de mil en 1959 a 16 000 en 1963. La forta repressió del president vietnamita Ngo Dinh Diem contra els budistes els monges en 1963 varen dur als Estats Units a respalar un colp militar mortal contra Diem. La guerra es va intensificar encara més en 1964 despuix del controvertit Incident del Golf de Tonkin, en el que s'alega que un destructor nortamericà es va enfrontar en una nau d'atac ràpit norvietnamita. la Resolució del Golf de Tonkin va otorgar al president Lyndon B. Johnson una àmplia autorisació per a aumentar la presència militar dels EE. UU., Desplegant unitats de combat terrestre per primera volta i aumentant els nivells de tropes a 184 000. Elíder soviètic Leonid Brézhnev va respondre invertint la política de retirada de Kruschev i aumentant l'ajuda als norvietnamitas, en l'esperança d'atraure al nort de la seua posició prochina. No obstant, l'URSS desalentó una nova escalada de la guerra, proporcionant l'assistència militar suficient per a unir a les forces nortamericanes. Des d'este punt, l'Eixèrcit Popular de Vietnam (PAVN), també conegut com l'Eixèrcit de Vietnam del Nort (EVN), va participar en una guerra més convencional en les forces nortamericanes i de Vietnam del Sur.

l'Ofensiva del Tet de 1968 va resultar ser el punt d'inflexió de la guerra. A pesar dels anys de tutela i ajuda nortamericanes, les forces de Vietnam del Sur no varen poder resistir l'ofensiva comunista i la tasca va recaure en les forces nortamericanes. L'Ofensiva del Tet va demostrar que el final de la participació d'Estats Units no estava a la vista, aumentant l'escepticisme intern de la guerra i donant lloc a lo que es coneix com el Síndrome de Vietnam, una aversió pública a les implicacions militars nortamericanes en l'estranger. No obstant, les operacions varen continuar creuant les fronteres internacionals: Vietnam del Nort va utilisar àrees limítrofes de Laos i Camboya com a rutes de suministrament, i varen anar fortament bombardejades per les forces nortamericanes.

Al mateix temps, 1963-65, la política domèstica nortamericana va vore el triumfo delliberalisme. Segons l'historiador Joseph Crespino:

S'ha convertit en un element bàsic de l'historiografia d'el XX que les preocupacions de la Guerra Freda varen ser la raïl d'una série de guanys polítics progressistes en el periodo de posguerra: una taxa impositiva marginal progressiva alta que va ajudar a finançar la carrera armamentista i va contribuir a una àmplia igualtat d'ingressos; respal bipartidista a la llegislació de drets civils de gran alcanç que va transformar la política i la societat en el sur dels Estats Units, que durant molt temps havia mentit al ethos igualitario d'Estats Units; respal bipartidista per a revocar un sistema d'immigració explícitament racista que existia des de la década de 1920; i atenció mèdica gratuïta per als vells i els pobres, un compliment parcial d'un dels objectius no complits de l'era del New Deal. La llista podria seguir.

China

Artícul principal → Visita de Richard Nixon a China en 1972.

Com a resultat de la ruptura sino-soviètica, les tensions a lo llarc de la frontera chinenc-soviètica varen alcançar el seu punt màxim en 1969, en l'esclat del cridat conflicte fronteriç sino-soviètic. El president dels Estats Units, Richard Nixon, va decidir utilisar el conflicte per a canviar l'equilibri de poder cap a Occident en la Guerra Freda. Els chinencs havien buscat millorar les relacions en els nortamericans per a guanyar ventaja sobre els soviètics. En febrer de 1972, Nixon va conseguir un sorprenent acostament en China, viajant a Pequín, en plena Revolució Cultural, i reunint-se en Mao Zedong i Zhou Enlai. En este moment, l'URSS va conseguir una paritat nuclear aproximada en els Estats Units; mentrestant, la guerra de Vietnam va debilitar l'influència d'Estats Units en el Tercer Món.

Atres llocs d'Àsia Oriental

Tropes australianes junt a helicòpters Bell UH-1 Iroquois durant la guerra de Vietnam.

Vore també: Guerra de Vietnam

En Indonèsia, l'anticomunista general Suharto va arrebatar la presidència al seu predecessor, Sukarno, per a impondre lo que es va conéixer com el Nou Orde (Orde Baru). Entre 1965 i 1966, en l'ajuda dels Estats Units, els militars varen assessinar a entre 500.000 i tres millons de persones simpatisants del Partit Comuniste d'Indonèsia i atres organisacions d'esquerra o membres de minories ètniques.

Durant la guerra de Vietnam, Vietnam del Nort va utilisar les zones fronterices en Camboya per a establir bases militars, que el cap d'Estat camboyano Norodom Sihanouk va tolerar en un intent per preservar la neutralitat de Camboya. Despuix de la deposición de Sihanouk en març de 1970 pel general proestadounidense Lon Nol, que va ordenar als norvietnamitas que abandonaren Camboya, Vietnam del Nort va intentar invadir tota Camboya despuix de les negociacions en Nuon Chea, el segon al mando dels comunistes camboyanos (malnomenats Jemeres Rojos) lluitant per a derrocar al govern camboyano. Sihanouk va fugir a China en l'establiment del GRUNK en Pequín. Les forces nortamericanes i de Vietnam del Sur varen respondre a estes accions en una campanya de bombardejos i una breu incursió terrestre, lo que va contribuir a la violència de la guerra civil que pronte va envoldre a tota Camboya. El bombardeig en estora nortamericana va durar fins a 1973, i encara que va evitar que els jemeres rojos prengueren la capital, també va accelerar el colapse de la societat rural, va aumentar la polarisació social i va matar a decenes de mils de civils. Despuix de prendre el poder i distanciar-se dels vietnamites, elíder comuniste Pol Pot va matar entre 1,5 i 2 millons de camboyanos en els camps de treball, aproximadament una quarta part de la població camboyana (un event comunament etiquetat com genocidi camboyano). Martin Shaw va descriure estes atrocitats com el genocidi més pur de l'era de la Guerra Freda. [266] Respalat pel Front Unit Kampucheo per a la Salvació Nacional, una organisació de comunistes jemer prosoviéticos i desertor jemeres rojos liderats per Heng Samrin, Vietnam va invadir Camboya el 22 de decembre de 1978. L'invasió va conseguir depositar Pol Pot, pero el nou estat lluitaria per obtindre el reconeiximent internacional més allà de l'esfera del Bloc Soviètic, a pesar de la protesta internacional prèvia per les greus violacions dels drets humans del règim de Pol Pot, es va permetre als representants dels Jemeres Rojos s'assentarà en l'Assamblea General de l'ONU, en un fort respal de China i les potències occidentals, els països membres de la ASEAR, i s'estancarà en una guerra de guerrilles liderada per campaments de refugiats ubicats en la frontera en Tailàndia. Despuix de la destrucció dels Jemeres Rojos, la reconstrucció nacional de Camboya es voria greument obstaculisada, i Vietnam sofriria un atac punitiu chinenc.

Egipte i Àsia Occidental

Si ben Egipte es declarava neutral, la majoria de l'armament i l'assistència econòmica provenien de l'Unió Soviètica. Esta aliança, encara que de manera contrària, es va comprovar en el respal tècnic i militar de l'Unió Soviètica durant la guerra dels Sis Dies i la guerra de Desgast contra Israel, que es considerava aliat d'Estats Units. Encara que en l'arribada al poder d'Anwar el Sadat en 1972 Egipte començara virar de prosoviético a prooccidental, l'amenaça d'una possible intervenció directa de l'Unió Soviètica en defensa d'Egipte durant la guerra del Yom Kippur va provocar la movilisació de les forces nortamericanes, en una série d'actes que varen poder desbaratar la noció de la «coexistència pacífica». Estratègicament, els conflictes en Orient Mig varen obrir una nova fase en la Guerra Freda, en la que l'Unió Soviètica podia amenaçar els interessos d'EE. UU. basant-se en la paritat nuclear que havien conseguit els soviètics. Encara que Egipte va ser el major foc d'atenció, les potències també varen actuar en atres països de la zona. Els soviètics varen reforçar les seues relacions en el govern comuniste de Yemen del Sur i en el govern nacionaliste d'Iraq. Els soviètics també varen recolzar a l'OLP de Yasir Arafat. Per un atre costat, entre 1973 i 1975, la CIA va recolzar i va conspirar en el govern d'Iran per a finançar i armar als rebels kurdo durant la segona guerra kurdo-iraquí, per a debilitar el govern d'Ahmed Hassan al-Bakr. El respal de la CIA va finalisar quan Iran i Iraq varen firmar l'Acort d'Alger en 1975.

Àfrica

Soldats portuguesos combatent als comunistes del MPLA.

En 1974, va esclatar en Portugala Revolució de les Clavellineres en contra de la dictadura del Estat Novo. Els canvis polítics en Portugal varen facilitar l'independència de les colónies portugueses d'Angola i Timor Oriental. En Angola, a on les faccions rebels havien sostingut una guerra per l'independència contra Portugal des de 1961, despuix de l'independència en 1974 estes mateixes faccions que havien lluitat juntes contres les forces colonialista varen començar una guerra civil en enfrontar-se entre elles. En una mostra dels equilibris polític-estratègics de la Guerra Freda, la guerra civil angoleña va enfrontar a tres faccions distintes: el MPLA, recolzat per cubans i soviètics, el FNLA, recolzat per EE. UU., China i Zaire i l'UNITA recolzat també per Estats Units, el règim del apartheid surafricà i una atra série de països africans. Finalment, el MPLA, en tropes cubanes i respal soviètics, vencerien a la UNITA a pesar del respal militar de Suràfrica. Igualment, els soviètics varen reforçar les seues relacions en el govern nacionaliste d'Argèlia. Per un atre costat oficials de l'eixèrcit somalí, encapçalats per Mohamed Siad Agrana, varen portar a terme un colp d'Estat incruent, formant la República Democràtica Somalí, d'ideari socialiste. L'Unió Soviètica va prometre respal a Somàlia. Quatre anys despuix, en el país veí d'Etiopia, l'emperador Haile Selassie, prooccidental, va ser derrocat pel Derg un grup d'oficials radicals de l'eixèrcit etíope, liderats pel prosoviético Mengistu Haile Mariam, que es va afanyar a reforçar les relacions en Cuba i l'Unió Soviètica. Quan varen esclatar les hostilitats entre Somàlia i Etiopia (guerra d'Ogaden) el somalí Siad Agrana va perdre el respal dels soviètics, i a canvi va buscar l'assistència del conegut com Safari Club —una aliança dels servicis d'inteligència d'Iran, Egipte i Aràbia Saudita—. A través del Safari Club, Somàlia va conseguir armes soviètiques i tancs nortamericans. L'eixèrcit etíope estava recolzat per soldats cubans i assessors i armament soviètic. La postura oficial d'Estats Units era la de neutralitat en el conflicte, encara que defenent que va ser Somàlia la que va violar la sobirania territorial d'Etiopia. Aixina i tot, l'administració Carter va començar a recolzar a Somàlia des de 1980.

La «coexistència pacífica»

Leonid Brezhnev i Jimmy Carter firmen el SALT II en Viena en 1979.

Vore també: Détente

Despuix de la seua vista a China, Nixon es va reunir en els líders soviètics en Moscou i com a resultat d'estes reunions, es va firmar el primer dels Acorts SALT (SALT I), el primer acort complet de llimitació d'armes firmat entre les dos superpotencia, i el Tractat sobre Missils Antibalísticos (Tractat ABM), que prohibia el desenroll de sistemes dissenyats per a l'interceptació de missils en l'aire. En això s'intentava llimitar el desenroll dels costosos missils antibalísticos i missils en càrrega nuclear.

Despuix dels acorts alcançats, Nixon i Brézhnev varen proclamar una nova era de «coexistència pacífica» basada en una nova política de «détente» (o cooperació) entre les dos superpotencia. Durant esta «coexistència», Brézhnev tractaria de revitalisar l'economia soviètica, que estava en decliu en part per les grans despeses militars que provocaven una situació de tensió contínua. Entre 1972 i 1974, abdós potències també varen enfortir els seus llaços econòmics, en la firma de varis acorts per a aumentar el comerç entre elles. Com a resultat de tots estos pactes i acorts, l'hostilitat mútua es reemplaçava per un nou marc històric a on abdós potències podien conviure i desenrollar-se.

A la seua volta, en Europa, la situació de divisió interna es relaixava en el desenroll de la «Ostpolitik», portada a terme pel canceller de la RFA Willy Brandt i la firma dels Acorts d'Helsinki en el marc de la Conferència sobre la Seguritat i la Cooperació en Europa en 1975.

El fi de la «coexistència pacífica»

A pesar de les crides a l'acort d'abdós potències, durant la década de 1970, el KGB, dirigit per Yuri Andrópov, va continuar perseguint a personalitats dissidents com Aleksandr Solzhenitsyn i Andréi Sájarov, que criticaven durament el règim soviètic. Varen continuar també els conflictes indirectes entre abdós superpotencia (guerres "proxy"). Encara que el president Jimmy Carter va intentar frenar la carrera armamentística en la firma d'un nou tractat de llimitació d'armes (SALT II) en 1979, els seus esforços varen ser socavats pels events que es varen produir eixe any, com el triumfo de la Revolució Iraní i la Revolució Sandinista, recolzada per el KGB, que varen derrocar als governs prooccidentals d'abdós països. Com a represàlia, EE. UU. es va opondre a l'invasió soviètica d'Afganistan que es va produir en decembre, donant per finalisada l'era de la «coexistència pacífica».

L'etapa més tensa de la Guerra Freda: Reagan i la seua diplomàcia en l'URSS (1979-1989)

Artícul principal → Guerra Freda (1979–1985).

Estat de les Aliances en 1980.

L'intervenció soviètica d'Afganistan

Artícul principal → Intervenció soviètica en Afganistan.

En abril de 1978, el comuniste Partit Democràtic Popular d'Afganistan (PDPA) es va fer en el poder en Afganistan despuix de la Revolució de Saur. Als pocs mesos, els opositors al govern comuniste varen llançar un tumult en l'est del país, que es va créixer ràpidament fins a convertir-se en una guerra civil que s'estenia per tot el país, en els rebels muyahidín atacant a les forces governamentals a lo largo y ancho d'el país. El govern de Pakistan proveïa estos rebels de llocs a on amagar-se i entrenament militar. En l'atre bando, el PDPA era recolzat pels assessors militars manats des de l'Unió Soviètica. Mentrestant, en el PDPA es lluitaven guerres internes entre la majoria Jalq i els moderats Parcham. Com a resultat, els parchamíes varen renunciar als seus càrrecs en el govern i els oficials militars parchamíes varen ser arrestats en l'excusa d'un supost colp d'Estat parchamí. Cap a 1979, Estats Units havia començat un programa secret per a donar assistència militar i armes als muyahidines.

En setembre de 1979 el president jalq, Nur Mohammad Taraki, va ser assessinat en un colp intern del PDPA orquestat pel seu primer ministre Hafizullah Amín, que va assumir la presidència. Els soviètics, que desconfiaven d'Amín, ho varen assessinar en decembre de 1979. Es va formar un nou govern baix les órdens dels soviètics, liderat pel parchamí Babrak Karmal i en la participació d'abdós faccions. Es varen desplegar més forces soviètiques per a estabilisar el país baix el poder de Karmal, encara que els soviètics no esperaven dur el pes de les operacions militars. No obstant, en la seua presència i respal a un dels bandos, els soviètics es varen vore envolts en lo que devia haver segut una guerra domèstica.

El president Carter va descriure l'intervenció soviètica com «la més séria amenaça per a la pau des de la Segona Guerra Mundial». Com a conseqüència, va retirar el tractat SALT II de la seua aprovació en el Senat, va impondre un embargament sobre els cereals i la transferència de tecnologia a l'Unió Soviètica, va demanar un increment significatiu de la despesa militar nortamericana i finalment va liderar el boicot dels Jocs Olímpics de Moscou de 1980.

La doctrina Reagan

En giner de 1977, quatre anys abans de convertir-se en president, Ronald Reagan va revelar clarament en una entrevista la seua postura en relació en la Guerra Freda: «La meua idea de lo que deu ser la política nortamericana pel que fa a l'Unió Soviètica, és simple, i alguns diran que simplista», va dir. «És esta: nosatres guanyem i ells perden, ¿qué et sembla?». En 1980, Reagan va guanyar les eleccions, en la promesa d'incrementar la despesa militar i enfrontar-se als soviètics en qualsevolloc que fora necessari. Tant Reagan, com la recent elegida primera ministra britànica Margaret Thatcher, varen denunciar tant a l'Unió Soviètica com a l'ideologia comunista. Reagan va calificar a l'Unió Soviètica com el «Imperi del mal» i va senyalar que el comunisme acabaria en «el montó de cendres de l'Història».

A principis de 1985, el anticomunisme visceral de Reagan es va desenrollar en una postura coneguda com la doctrina Reagan en la que, ademés de la Contenció, advocava pel dret dels EE. UU. de subvertir i derrocar els governs comunistes existents. Ademés de continuar en la política de l'administració Carter de recolzar als opositors islamistes de l'Unió Soviètica i del govern prosoviético del PDPA. La CIA també buscava debilitar a l'Unió Soviètica promovent l'aparició d'un Islam polític en aquelles Repúbliques Soviètiques d'Àsia Central de majoria musulmana. Ademés, la CIA va encorajar a l'ISI pakistaní, d'ideologia anticomunista, a entrenar a musulmans de tot lo món per a que participaren en la yihad contra l'Unió Soviètica.

Estancament econòmic soviètic i reforçament militar nortamericà

Problemes estructurals de l'economia soviètica

A principis de la segona mitat de la década de 1980, les despeses militars representaven el 25 % del PIB soviètic, a costa de la despesa en bens de consum per als ciutadans i l'inversió en sectors civils. Les despeses acumulades en la carrera armamentística i atres compromisos derivats de la seua implicació en la Guerra Freda, varen causar i varen magnificar els profunts problemes estructurals del sistema econòmic soviètic, que varen acabar provocant una crisis econòmica permanent durant el mandat de Brezhnev. L'inversió soviètica en el sector de la Defensa no estava dirigida tant per una necessitat militar real, sino pels interessos privats dels membres de la Nomenklatura que depenien de les inversions públiques en el sector per a mantindre el seu poder i influència. Les forces armades soviètiques es varen convertir en les més grans en funció de la cantitat i tipos d'armes que posseïen, en número de tropes i el tamany del seu complex militar-industrial. No obstant, totes estes ventages quantitatives de bloc oriental es veen moltes voltes superades per les ventages qualitatives dels eixèrcits més moderns i tecnològicament més alvançats del bloc occidental.

L'escalada militar que va començar Reagan no va ser seguida d'una escalada igual en l'Unió Soviètica, per falta de recursos econòmics. Les despeses militars soviètiques ya es consideraven excessius, i junt en una economia planificada ineficiente i una agricultura colectivizada poc productiva, eren un llastre molt pesat per al desenroll de l'economia soviètica Al mateix temps, tant Aràbia Saudita com atres països no-OPEP varen començar a incrementar la seua producció, saturant el mercat del petròleu i espentant els preus cap a avall. Esta baixada de preus va afectar greument a l'Unió Soviètica, ya que l'exportació de petròleu era la seua font principal de divises. Els problemes derivats d'una economia centralisada, la baixada del preu del cru i la despesa militar descontrolado varen conduir a l'economia soviètica a una crisis sistémica.

Aument de la capacitat militar nortamericana

Des de 1980, EE. UU. va començar una escalada militar en el desenroll d'armes com el bombarder Rockwell B-1 Lancer, el missil LGM-118A Peacekeeper, i sobretot, el desenroll experimental de l'Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda com «La Guerra de les Galàxies» que pretenia, per mig d'uns satèlits colocats en l'òrbita terrestre, tindre la capacitat d'interceptar els missils enemics en ple vol.

La ciutadania nortamericana encara guardava molts recels a l'intervenció militar directa des del desastre de la guerra de Vietnam. L'administració Reagan va optar per l'us de tàctiques ràpides i de baix cost per a l'intervenció en els conflictes en l'estranger, com l'us de la contrainsurgencia. Durant 1983, l'administració Reagan va intervindre en la guerra civilibanesa, va invadir Granada, va bombardejar Líbia i va recolzar als Contres, un grup de paramilitars anticomunista que buscaven derrocar al govern sandinista prosoviético de Nicaragua. Mentres que les seues actuacions en Granada i Líbia varen ser populars, el seu respal als contrainsurgentes va ser més controvertit, com en el cas del Iran-Contra.

Mentrestant, els soviètics seguien aumentant la despesa de les seues intervencions en l'estranger. Encara que Brezhnev afirmava que l'intervenció soviètica en Afganistan seria breu, les guerrilles musulmanes, en el respal d'EE. UU., oferien una resistència fera al invasor. L'Unió Soviètica va aplegar a movilisar 100 000 soldats en sol afgà per a sostindre el seu govern-porrito, lo que va dur a molts observadors a calificar la guerra en Afganistan com «el Vietnam dels soviètics». La guerra d'Afganistan va tindre unes repercussions pijors encara que la de Vietnam per als nortamericans, puix el conflicte afgà va coincidir en un periodo de desintegració interna i crisis econòmica en el sistema soviètic.

Les reformes de Gorbachov

En el moment en el que el (comparativament) jove Mijaíl Gorbachov es va convertir en secretari general en 1985, l'economia soviètica estava totalment estancada i sense fondos de divises estrangeres a causa de la caiguda dels preus del petròleu de la década de 1980. Esta situació va motivar a Gorbachov per a buscar noves mides que revixqueren l'economia i milloraren la calitat d'un Estat malt i podrido per la corrupció.

Despuix d'unes reformes cosmètiques, Gorbachov va aplegar a la conclusió de que eren necessaris canvis estructurals profunts, i en juny de 1987 va anunciar una série de reformes econòmiques que es varen conéixer com la Perestroika (reestructuració). La Perestroika va relaixar el sistema de producció soviètic, va permetre l'activitat econòmica privada, i va posar les primeres mides per a impulsar l'inversió estrangera. Estes mides pretenia redirigir els recursos del país dels costosos compromisos militars de la Guerra Freda a atres àrees més productives dels sectors civils.

A pesar de l'escepticisme inicial d'Occident, el nou líder soviètic va demostrar estar més compromés en el desenroll econòmic de l'Unió Soviètica que de continuar en una costosa carrera armamentística en EE. UU. Com a mida per a calmar a l'oposició interna, Gorbachov va introduir la glásnost (obertura), que incrementava la llibertat de prensa i la transparència de les institucions de l'Estat. La glásnost intentava reduir la corrupció que s'havia instalat en les altes esferes del Partit Comuniste i moderar els abusos del Comité Central. La Glásnost també permetia un contacte més intens dels ciutadans soviètics en el món occidental-capitaliste, particularment en els Estats Units, accelerant el procés de «détente» entre abdós potències.

El desgel de les relacions

Reagan i Gorbachov, durant el Cim de Ginebra.

Com a resposta a les concessions militars i polítiques del Kremlin, Reagan va acceptar reprendre les conversacions sobre els assunts econòmics i el replanteig de la carrera armamentística. La primera d'estes reunions va tindre lloc en Ginebra, en novembre de 1985. En la sala de delliberació només varen estar presentes abdós mandataris acompanyats d'un intérpret. En principi, varen acordar reduir l'atarassana nuclear de cada país en un 50 %. La segona reunió va tindre lloc en la Cim de Reykjavík. Les conversacions marchaven per bon camí fins que es va discutir l'assunt de la «Guerra de les Galàxies», que Gorbachov volia que es desmantellara, a lo que Reagan es negava. Les negociacions varen fracassar, pero en una tercera reunió en 1987 es va produir un gran alvanç en la firma del Tractat INF, que va eliminar els missils balístics i de travessia nuclears o convencionals, el ranc de les quals estiguera entre 500 i 5500 quilómetros. Les tensions entre Occident-Orient anaven desapareixent ràpidament durant la segona mitat de la década de 1980, fins a aplegar al seu punt màxima expressió en el cim final de Moscou, en 1989, per a firmar els acorts START I A lo llarc d'eixe any, es feya més aparent que els soviètics no podrien mantindre els subsidis en els que venia gas i petròleu a preus baixos als seus aliats, ni soportar el cost de movilisar un gran número de tropes fòra de la seua frontera. Ademés, en la proliferació dels missils intercontinentals, la ventaja estratègica d'una defensa basada en «països satèlit» era irrellevant; per lo tant, els soviètics varen declarar oficialment (doctrina Sinatra) que no tornarien a intervindre en els assunts domèstics dels seus aliats en l'Europa de l'Est. Les tropes soviètiques es varen retirar d'Afganistan i ya en 1990, en el Mur de Berlín ya destruït, Gorbachov va firmar el Tractat Dos més Quatre que consagrava d'iure la Reunificació alemana.

El 3 de decembre de 1989, durant la Cim de Malta Gorbachov i el successor de Reagan, George H. W. Bush, varen declarar terminada la Guerra Freda.

La caiguda del mur de Berlín i la dissolució de l'Unió Soviètica (1989-1991)

el Mur de Berlín a principis de 1990.

• A lo llarc de l'estiu de 1989, una série de romançades llegals varen permetre als ciutadans d'Alemània Oriental passar a l'Europa Occidental: la desaparició de controls en la frontera d'Hongria en Àustria permetia als ciutadans de Berlín Este eixir com a turistes a Hongria, i d'allí a Àustria. El Govern d'Alemània Oriental va respondre prohibint els viages a Hongria, solament per a trobar-se en que el mateix problema es reproduïa en Checoslovàquia, des d'a on els ciutadans passava a Hongria i des d'allí a Àustria.

El 18 d'octubre el president d'Alemània Oriental Erich Honecker dimitia i assumia el seu càrrec Egon Krenz. Mentrestant, les protestes se succeïen a lo llarc de tota Alemània Oriental, fins a aplegar a la seua cénit el 4 de novembre, quan mig milló de persones es varen manifestar en Alexanderplatz.

Els ciutadans d'Alemània Oriental seguien aplegant en onades a Checoslovàquia per a escapar a través d'Hongria i Àustria. L'administració de Krenz va acabar tolerant esta romanç i finalment, per a facilitar les complicacions aduanero que es presentaven, el govern de Krenz va decidir permetre als ciutadans de Berlín Este a eixir directament pels llocs fronteriços cap a Berlín Oest. La nova regulació que permetia els viages privats entre abdós zones s'anava a presentar el 9 de novembre, i entrarien en efecte al sendemà.

Günter Schabowski, el portaveu del SIGAU, tenia la tasca d'anunciar estos canvis; no obstant, Schabowski no va participar en les conversacions que varen donar forma a la nova regulació i no estava enterat de tots els detalls. Poc abans de la roda de prensa que es donaria per a anunciar els canvis, se li va passar una nota en els canvis en la regulació, pero sense oferir-li més informació de cóm gestionar la notícia. En realitat, estes noves regulacions s'havia completat solament unes hores abans de l'anunci, i deurien haver entrat en efecte al sendemà per a poder avisar als guardes dels llocs fronteriços; pero ningú va avisar a Schabowski d'este detall.

• Schabowski, per lo tant, no va poder fer una atra cosa que llegir la nota en veu alta. Quan va començar la tanda de preguntes, un dels periodistes va preguntar quàn tindrien efecte les mencionades regulacions. Despuix de dubtar uns segons, va respondre que la nova regulació entrava en efecte de manera immediata, i seguint la tanda de preguntes, va afirmar que les regulacions afectaven igualment als llocs fronteriços de Berlín Oest, encara que en la nota que s'havia llegit no es feya referència cap a la ciutat de Berlín.

Els extractes d'esta roda de prensa varen obrir els informatius d'Alemània Occidental (la senyal del qual aplegava també a la pràctica totalitat d'Alemània Oriental) el presentador d'un dels programes de l'ARD, Hans Joachim Friedrichs, va proclamar: «Est és un dia històric. Alemània Oriental ha anunciat que, en efecte immediat, les fronteres han segut obertes. la RDA està obrint les fronteres... els llocs fronteriços de Berlín estan oberts».

Despuix de sentir la retransmissió, els ossis (ciutadans de Berlín Este) varen començar a reunir-se en els sis llocs fronteriços a lo llarc del Mur de Berlín, exigint als guàrdies fronteriços que obriren immediatament els llocs de control. Els guàrdies, sorpresos i sobrepassats per la situació, varen començar a cridar frenèticament als seus superiors. En un principi, es va ordenar controlar a les persones «més agressives» i sagellar-els el passaport de manera que no pogueren tornar a entrar a Alemània Oriental (lo que significava revocar-els la ciutadania). Aixina i tot, mils de persones seguien en els controls fronteriços, exigint passar a l'atre costat «tal i com Schabowski ha dit».

Al poc temps, estava clar que cap autoritat del Berlín Oriental prendria la responsabilitat d'ordenar l'us de la força letal, de manera que els guàrdies, superats clarament en número, es varen vore impotents davant les onades de ciutadans. Finalment, a les 22:45, els guàrdies varen cedir i varen obrir els llocs fronteriços deixant passar a la gent sense a penes control, o directament, sense demanar siquiera el passaport. Mentres transcorria la nit, centenars de persones varen escomençar a destruir vàries zones del mur fronteriç, lo que va donar començ a la Caiguda del Mur de Berlín.

La divisió de la ciutat acabaria formalment el 3 d'octubre de 1990, culminant en la reunificació alemana.

La caiguda de les repúbliques socialistes en Europa de l'Est

En 1989, el sistema soviètic d'aliances estava a la vora del colapse, i sense respal militar de l'Unió Soviètica, els líders comunistes del Pacte de Varsòvia varen perdre gran part del seu poder. Organisacions de base, com el sindicat polac Solidarność, varen aumentar ràpidament la seua popularitat. En 1989, els governs comunistes de Polònia i Hongria varen ser els primers en començar a negociar l'organisació d'unes eleccions lliures. En Checoslovàquia i Alemània Oriental les massives protestes varen depondre als immòvils líders comunistes. També varen caure els règims de Bulgària i Romania, sent esta última l'única en la que va haver derramamiento de sanc durant el canvi de règim.

La ruptura interna de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

Dins de l'Unió Soviètica, la nova política de glásnost va acabar per trencar els llaços que mantenien a les distintes Repúbliques de l'Unió Soviètica. La llibertat de prensa i la dissidència amparada baix la glásnost va provocar un resorgiment de la «qüestió nacional» i va provocar que vàries repúbliques proclamaren la seua autonomia dels designis de Moscou. En febrer de 1990, mesos abans de la dissolució total de l'Unió Soviètica, el Partit Comuniste de l'Unió Soviètica va tindre que cedir el monopoli centraliste del poder estatal despuix de 73 anys. Les repúbliques bàltiques varen ser més allà i varen proclamar la seua independència total de l'Unió Soviètica.

Dissolució final de l'Unió Soviètica

Artícul principal → Dissolució de l'Unió Soviètica.

En un principi, l'actitut tolerant que Gorbachov tenia cap als canvis en Europa de l'Est, no significava la mateixa tolerància cap als canvis radicals dins del territori de l'Unió Soviètica. La repressió soviètica que es va eixercir en els països bàltics despuix de la declaració de la seua independència, chocaven en l'intenció del president Bush de mantindre unes relacions normalisades en l'Unió Soviètica, avisant a Gorbachov de que els llaços comercials entre abdós països es vorien greument afectats si la violència continuava. No obstant, la realitat era que l'Estat soviètic es desmoronaba inexorablemente, fins al colp de gràcia que va supondre el fallanc colp d'agost de 1991. Un número cada volta major de Repúbliques soviètiques manifestava la seua intenció d'independisar-se de l'Unió Soviètica, especialment la Rússia, lo que haguera significat l'afonament total i caòtic de l'Unió Soviètica. El 21 de decembre de 1991 es produïa la dissolució de l'Unió Soviètica firmant-se el tractat que creava la Comunitat d'Estats Independents, que deuria ser l'hereua llegal de l'Unió Soviètica, en la que cada república seria independent i lliure d'unir-se, i es mantindria una unió molt laxa en una espècie de confederació. La CEI va acabar sent el marc a on, segons els líders russos, es portaria a terme «un divorç civilisat» de les distintes repúbliques soviètiques.

L'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, l'Unió Soviètica, es va declarar oficialment dissolta el 25 de decembre de 1991.

La Guerra Freda en atres latitut

Amèrica Llatina

Vore també: Operació Còndor

L'intervenció nortamericana en la Guerra Freda es va forjar a través del respal polític i econòmic a governs (en la seua majoria de cort militar) que s'oponien als processos revolucionaris que apuntaven cap al socialisme. Un eixemple d'açò ho trobem en Guatemala, quan per mig d'una intervenció de la CIA va ser derrocat el president Jacobo Arbenz en 1954, interrompent-se aixina el procés democratizador en Guatemala, iniciant-se un periodo de dictadures militars que duraria fins a 1985 i que sumiria al país en una guerra civil fins a 1996. Un atre eixemple és el de Chile; en el Govern de Salvador Dellà, l'Unitat Popular va ser deposta pel general Augusto Pinochet. En l'Argentina l'intervenció armada de grups inspirats ya en el comunisme chinenc, ya —majoritàriament— en el castrisme o el cridat guevarisme va ser oberta i sense cap ocultamiento, en l'acció de Montoneros i l'Eixèrcit Revolucionari del Poble, entre uns atres. Fidels a la tàctica comunista d'ampliar i explotar les diferències (que per supost existien) en la societat, varen captar inicialment a una porció del peronisme i varen començar la seua acció guerrillera ya des dels anys 60. La varen proseguir durant governs militars i durant els governs democràtics de Perón i de la seua successora llegal i també durant el govern militar començat en 1976. Este últim, va donar inici al cridat terrorisme d'Estat en el que va aniquilar militarment a estos grups. De la mateixa manera, l'intervencionisme del bloc oriental en assunts més que tot suramericans es va instaurar a través del respal a diversos grups guerrillers en Bolívia, Colòmbia, Perú, Brasil i atres nacions centre i suramericanes. Este procés es va iniciar en el respal soviètic al govern socialiste sorgit en Cuba a raïl de la revolució dirigida per Fidel Castro en, qui a la seua volta va donar respal a les guerrilles procomunistas aixina com a governs d'idees afins com el de Dellà, Peron o dels sandinista en Nicaragua.

• 20 de decembre de 1989: Fi de la dictadura de 21 anys des de l'época del general Omar Torrijos en Panamà fins a la caiguda del general Manuel Antonio Noriega en l'Invasió nortamericana de Panamà de 1989.

Surest Asiàtic

(Cronologia indicativa):

• 2 d'octubre de 1949: El partit comuniste chinenc guanya la guerra civil i proclama la República Popular China. Independència de facto de Taiwan proclamada República de China. Amenaça d'un nou conflicte neutralisada per la presència naval nortamericana.
• 25 de juny-agost de 1950: Ofensiva de les tropes nortcoreanes en Corea del Sur.
• 27 de juny de 1950: El president nortamericà Truman envia a l'eixèrcit a socórrer a Corea del Sur despuix del cridat de l'ONU
• Setembre-octubre de 1950: Contraofensiva nortamericana en Coreja
• Novembre de 1950-giner de 1951: Resposta de Corea del Nort, recolzada per China.
• Març de 1951: El front s'estabilisa.
• 27 de juliol de 1953: Les dos Coreges firmen un armistici.
• agost de 1954-maig de 1955: Bombardejos intensius a illes depenents de Taiwan per China.

• agost-juliol de 1958:Bombardejos intensius de les illes de Quemoy i Matsu i enfrontaments navals i aéreus entre la República Popular China i Taiwan; la presència de la marina nortamericana impedix el desembarc de tropes chinenques continentals.
• 20 de decembre de 1960: Creació del Front Nacional de Lliberació de Vietnam del Sur.
• Agost de 1964: Escaramuzas entre les flotes nortamericana i norvietnamitas en el Golf de Tonkín.
• Març de 1965: Les forces nortamericanes decidixen l'intervenció.
• Giner-febrer de 1968: Els norvietnamitas introduïxen 70 000 hòmens en Vietnam del Sur.
• Maig de 1968: tenen lloc negociacions entre les diferents parts.
• 1971: La República Popular China és admesa en l'ONU i obté una plaça permanent en el consell de seguritat, en tongada de Taiwan, que és exclós de l'organisació.
• Febrer de 1972: Visita de Richard Nixon a China Popular.
• 27 de febrer de 1973: Acorts de París. Retirada de tropes nortamericanes.

• 17 d'abril: Pren de Nom Pen pels Khmers rojos.
• 30 d'abril de 1975: Saigon és presa pels norvietnamitas.
• 25 d'abril de 1976: Elecció d'una assamblea nacional vietnamita.
• juny de 1978: 70 000 soldats vietnamites ocupen una zona fronteriça en l'interior de Camboya.
• 1 de giner de 1979:Estats Units reconeix a Pequín com a capital de China al mateix temps que tanca el seu embaixada en Taipéi.
• 7 de giner de 1979: Pren de Nom Pen per tropes vietnamites.
• Febrer de 1979: Ofensiva militar chinenca en Vietnam.
• Setembre de 1989: Retirada de les forces vietnamites de Camboya.

Guerra Freda en Àfrica

A partir de 1975, les guerrilles comunistes prenen el poder en els països recentment independisats de l'antic imperi colonial portugués en Àfrica (Angola i Moçambic). Varen iniciar accions militars contra Suràfrica en el respal de l'eixèrcit cubano, que varen devindre en autèntiques batalles, especialment en Namíbia, ocupada pel règim raciste de Suràfrica (Apartheid). A partir de 1976 en Etiopia, l'eixèrcit soviètic i les forces cubanes varen intervindre contra moviments opositors a la dictadura de Mengistu Haile Mariam. L'eixèrcit francés va entaular accions de desestabilisació, com el salvament de Kolwezi.

La Guerra Freda en l'historiografia occidental

Hi ha tres periodos definits en l'estudi de la Guerra Freda en Occident:^{cita requerida} tradicionalista, revisionista i postrevisionista. Durant més d'una década tras d'el final de la Segona Guerra Mundial, pocs historiadors nortamericans varen discutir l'interpretació «tradicionalista» sobre el començ de la Guerra Freda; la que sostenia que la ruptura de les relacions va ser resultat directe de la violació de Stalin dels acorts de Yalta, l'imposició de governs adictes a Moscou en la devastada Europa Oriental, la intransigencia soviètica i l'agressiu expansionisme soviètic. No obstant, posteriorment els historiadors revisionista, especialment William Appleman Williams en la seua obra de 1959 The Tragedy of American Diplomacy i Walter LaFeber en la seua obra America, Russia, and the Cold War, 1945-1966 (1968), varen senyalar una preocupació passada per alt: l'interés nortamericà en mantindre una «porta oberta» per al comerç nortamericà en els mercats mundials. S'ha senyalat pels revisionista que la política de contenció nortamericana expressada en la doctrina Truman era equivalent a un intent de culpar a l'atre. S'indicava com a data d'inici de la Guerra Freda a les explosions nuclears d'Hiroshima i Nagasaki, interpretant l'us d'armes nuclears per part dels Estats Units com una advertència (o velada amenaça) dirigida a una Unió Soviètica que estava a punt d'entrar en guerra contra el ya derrotat Imperi japonés. Pronte els historiadors varen perdre interés en la pregunta sobre el responsable de la ruptura de les relacions soviètic-nortamericanes, per a senyalar que el conflicte entre les superpotencia era en cert modo inevitable. Esta aproximació revisionista al fenomen de la Guerra Freda va alcançar especial auge durant la guerra de Vietnam, en la que molts varen observar als Estats Units i l'Unió Soviètica com dos imperis moralment comparables. En últims anys de la Guerra Freda es varen fer esforços per a aplegar a una síntesis posrevisionista, i des del final de la Guerra Freda, l'escola postrevisionista ha aplegat a ser predominant. Entre els historiadors postrevisionistas més destacats trobem a John Lewis Gaddis i Robert Grogin. Més que atribuir la responsabilitat de l'inici de la Guerra Freda a alguna de les superpotencia de llavors, els historiadors postrevisionistas se centren en temes com la mútua desconfiança, les mútues falses percepcions i reactivitat, i les responsabilitats compartides entre les dos superpotencia. Prenent elements de l'escola realista de les relacions internacionals, els historiadors posrevisionistas accepten la política nortamericana en Europa, com l'ajuda a Grècia en 1947 i el Pla Marshall. D'acort en esta síntesis, l'activitat comunista no va ser l'orige de les dificultats en Europa, sino que va ser una conseqüència dels destructius efectes de la guerra en l'estructura econòmica, política i social d'Europa. En este context, el Pla Marshall va reconstruir un sistema econòmic capitaliste, frustrant la crida política al radicalisme izquierdista. En Europa Occidental, l'ajuda econòmica va terminar en l'escassea de divises i estímul'inversió privada per a la reconstrucció de postguerra. En els Estats Units, el pla va traure a l'economia d'una crisis de superproducció, i va mantindre la demanda per les exportacions nortamericanes. L'OTAN va servir per a integrar a Europa Occidental en una ret de pactes de mútua defensa. D'esta manera, va proporcionar salvaguardes contra la subversión, o a lo manco la neutralitat en bloc. Rebujant la percepció del comunisme com un monolit internacional caracterisat per agressives alusions al «món lliure», l'escola postrevisionista sosté que l'intervenció dels Estats Units en Europa va ser una reacció contra l'inestabilitat que amenaçava en alterar l'equilibri de poder en favor de l'Unió Soviètica, modificant el sistema polític i econòmic occidental.

Factors latents de la Guerra Freda

Este periodo va entrevore una guerra estratègica, política i científica. Es va donar una disconformitat entre abdós nacions tant en la creació de noves tecnologies i armament, com en la conquista de l'espai exterior. Si be les condicions en els temps de la Guerra Freda eren unes atres, la divisió geopolítica imperant en el món depenia del domini de l'extinta Unió Soviètica (model de referència per a futurs estats socialistes) i Estats Units. L'actualitat mostra que dita atribució no està tan marcada com en aquella época, pero els fets recents mostren que el fi de la beligerància dista molt de ser un cas tancat. Per una atra part, el fi de la Guerra Freda no va resultar en l'eliminació del conflicte en el sistema polític internacional. En l'era contemporànea, existix una tensió prou pronunciada entre Estats Units i potències revisionista com China i Rússia.

Està clar que les diplomàcia entre Rússia i Estats Units es troben en una posició delicada, els diferents moviments estratègics donen a pensar que la guerra seguix latent, la tensió entre una nació i una atra ha escalat més del conte. El cas d'Edward Snowden, la situació en Síria i la crisis d'Ucrània han induït a que les relacions entre EE. UU. i Rússia comencen a recordar als anys durs de la Guerra Freda; esperant eixe moment que acabe en els anys de pactes i negociacions que han sostingut, pero els seus interessos contrastats solen impedir-ho, i això crea tant riscs com a oportunitats per a tercers.^{cita requerida}

Vore també

• Guerres Mundials
• Bloc Occidental
• Bloc de l'Est
• Segona Guerra Freda
• Guerra Freda en la ficció
• Pactomanía
• Imperi nortamericà
• Imperi soviètic
• Relacions Estats Units-Unió Soviètica

Conflictes regionals durant la Guerra Freda

Artícul principal → Anexe:Conflictes relacionats en la Guerra Freda.

Bibliografia

En espanyol

• Leffler, Melvin P. (2008). [7], Crítica. ISBN 978-84-8432-784-4.
• Robert J. McMahon (2009). , Aliança. ISBN 978-84-206-4967-2.
• Veiga, Francisco; Dona Calç, Enrique O.; Duarte, Ángel. La pau simulada. Una història de la Guerra Freda, 1941-1991, Madrit, Aliança Editorial, 2006 (2.ª edició)
• Saunders, Frances Stonor. La CIA i la Guerra Freda cultural. 2002
• Hernández Folgat, Fernando. Història de l'OTAN: de la Guerra Freda a l'intervencionisme humanitari. 2000.
• Hobsbawm, Eric John. Primer món i tercer món despuix de la Guerra Freda. 1999.
• Dobrynin, Anatoli. En confiança: l'Embaixador de Moscou davant els sis presidents nortamericans de la Guerra Freda (1962-1986). 1998.
• Engelhardt, Tom. El fi de la cultura de la victòria: Estats Units, la Guerra Freda i el desencant d'una generació. 1997.
• Pollard, Robert A. La seguritat econòmica i els orígens de la Guerra Freda (1945-1950). 1990.

• Hardt, John P. Els efectes econòmics de la Guerra Freda: ¿l'hegemonia americana en perill? 1963.
• Lorbés, María Rosa. Despuix de la Guerra Freda, la pau calenta. 1995
• O'Sullivan, John. El President, el Papa i la Primera Ministra. Un trio que va canviar el món. 2007. ISBN 978-84-96729-06-3
  • limh. (2013). Síria, país en ubicació estratègica en Mig Orient. Abril 13, 2015, de Notimex| L'Universal Sitie web: http://www. eluniversal. com. mx/el-mundo/2013/siria-ubicacion-estrategica-949950. html [8] archivat en Wayback Machine.
• EFE. (2015). Rússia advoca per la "no ingerència des de fòra" en Veneçola. Abril 13, 2015, de RPP Notícies Sitie web: http://www. rpp. com. pe/2015-03-25-rusia-aboga-por-la-no-injerencia-desde-fuera-en-venezuela-noticia_781472. html
• EFE. (2015). ¿Qué busca el primer ministre grec en Rússia?. Abril 13, 2015, de Semana Sitie web: https://www. semana. com/mundo/articulo/que-busca-el-primer-ministro-griego-en-rusia/423346-3
• Der Spiegel. (2014). Un pacte Rússia-China canvia l'escenari geopolític. Abril 13, 2015, del Tribuno Sitie web: http://www. eltribuno. info/un-pacto-rusia-china-cambia-el-escenario-geopolitico-n386530
• SÁNCHEZ, R. (2015). Rússia amenaça a Dinamarca en missils. Abril 14, 2015, del Món Espanya Sitie web: https://www. elmundo. es/internacional/2015/03/23/550f0963ca474196758b456b. html
• González R. (2015). Cuba i Estats Units, guanyadors de reunió hemisfèrica en Panamà. Abril 14, 2015, del Financer Mèxic Sitie web: https://www. elfinanciero. com. mx/mundo/cuba-y-estados-unidos-ganadores-de-reunion-hemisferica-en-panama. html

• • Irina G. (2015). L'OTAN justifica la seua postura cap a Rússia en Crimea i la crisis d'Ucrània. abril 12, 2015, de Sputnik Sitie web: ^{[enllaç trencat]}
• Marcelo J. (2014). ¿Fins a on afecta la crisis de Rússia a Amèrica Llatina? 30 de decembre de 2014, de BBC Món Sitie web: http://www. bbc. co. uk/mundo/noticias/2014/12/141229_economia_crisis_rusa_america_latina_en
• Carlos R. (2014). Rússia vs EE. UU.: Història d'una tensió constant. març 6, 2014, de que! Sitie web: http://www. que. es/blogs/201403060800-rusia-eeuu-historia-tension-constante. html [9] archivat en Wayback Machine.
• Ian B. (2013). La creixent tensió entre Rússia i EE UU. setembre 30, 2013, del país Sitie web: https://elpais. com/elpais/2013/09/26/opinion/1380187334_925561. html
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFWestad2018">Westad (2018). , Barcelona: Galàxia Gutenberg. ISBN 9788417355555.

En anglés

• Ball, S. J. The Cold War: An International History, 1947-1991, 1998 - a British perspective

• Brzezinski, Zbigniew. The Grand Failure: The Birth and Death of Communism in the Twentieth Century (1989);
• Flory, Harriette i Jenike, Samual. The Modern World 16th century to present. New York: Pitman Publishing, 1992.
• Gaddis, John Lewis, The Cold War: A New History, Penguin Press, 2005. ISBN 1-59420-062-9 (US edition). The Cold War, Allen Lane, 2005. ISBN 0-7139-9912-8 (UK edition)
• Gaddis, John Lewis. Russia, the Soviet Union and the United States. An Interpretative History 2nd ed. ( 1990)
• Gaddis, John Lewis. Long Peace: Inquiries into the History of the Cold War (1987)
• Gaddis, John Lewis. Strategies of Containment: A Critical Appraisal of Postwar American National Security Policy (1982)
• Isaacs, Jeremy i Downing, Taylor, Cold War: For 45 Years the World Held Its Breath, Bantam Press, 1998. ISBN 0-593-04309-X
• LaFeber, Walter. America, Russia, and the Cold War, 1945-1992 7th ed. (1993)
• Mitchell, George. The Iron Curtain: The Cold War in Europe (2004)
• Ninkovich, Frank. Germany and the United States: The Transformation of the German Question since 1945 (1988)

• Paterson, Thomas G. Meeting the Communist Threat: Truman to Reagan (1988)
• Powaski, Ronald I. The Cold War: The United States and the Soviet Union, 1917-1991 (1998)
• Sivachev, Nikolai and Nikolai Yakolev, Russia and the United States (1979), by Soviet historians
• Ulam, Adam B. Expansion and Coexistence: Soviet Foreign Policy, 1917-1973, 2nd ed. (1974)

En francés

• La guerre de Cinquante ans, de Georges-Henri Soutou, 2001-2016

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra freda.