L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Guerra civil chinenca

La guerra civil chinenca, cridada guerra de Lliberació pel Partit Comuniste Chinenc (PCCh), va anar el conflicte que va tindre lloc en China entre el Kuomintang o Partit Nacionaliste Chinenc (KMT) i el Partit Comuniste Chinenc (PCCh).[1] Esta guerra civil es va desenrollar en dos etapes: la primera d'elles entre 1927 i 1936, i la segona entre 1945 i 1949, comprenent esta última la Revolució chinenca de 1949. El conflicte va quedar en gran mida suspés entre 1936 i 1945, quan abdós partits varen colaborar per a enfrontar al Imperi japonés, el qual havia invadit China en el marc de la segona guerra sino-japonesa. La guerra va iniciar en 1927 despuix de l'Expedició del Nort, quan la facció nacionalista del KMT, dirigida per Chiang Kai-shek, va decidir exterminar als comunistes i trencar l'aliança KMT-PCCh. Va finalisar en 1949 en la victòria comunista, baix eliderage de Mao Zedong. El Partit Comuniste, en aliança en atres partits democràtics, va fundar l'actual República Popular China, en sobirania efectiva en casi la totalitat del territori chinenc. El Partit Nacionaliste es va refugiar en l'illa de Taiwan, des d'a on va reclamar ser la continuïtat llegal de la República de China. Des de 1971, l'Organisació de les Nacions Unides solament reconeix a la República Popular China, que a la seua volta considera com a pròpies a Taiwan i les demés illes que varen quedar en poder dels nacionalistes després de la guerra.[2]

Guerra civil chinenca

Primer Front Unit

editar

Orígens

editar
Erro al crear miniatura:
Sun Yat-sen en l'Acadèmia Militar de Whampoa.

Sun Yat-sen, líder del Kuomintang o Partit Nacionaliste Chinenc (KMT), va buscar l'auxili de potències estrangeres per a véncer als senyors de la guerra que, despuix de la caiguda de la dinastia Qing en el marc de la Revolució de Xinhai, controlaven àmplies zones de China —especialment del nort del país—. Les democràcies occidentals varen ignorar els esforços delíder nacionaliste per a guanyar-se la seua ajuda, per lo que, en 1921, va recórrer a l'Unió Soviètica. L'Estat socialiste, fent us del pragmatisme, va llançar una política ambigua en virtut de la qual brindava respal tant al KMT com al recent fundat Partit Comuniste Chinenc (PCCh), esperant idealment que els comunistes consolidaren el poder, pero estant en bona posició davant la victòria de qualsevol dels dos partits. D'esta manera, es va donar inici a un periodo de cooperació entre nacionalistes i comunistes, que no deixava de tindre en el fondo una tensió ideològica que esclataria més vesprada. En 1923, Sun va firmar en un representant rus una declaració conjunta per mig de la que l'Unió Soviètica es va comprometre a prestar ajuda per a l'unificació nacional de China. Eixe mateix any, els assessors soviètics —el més prominent d'ells, Mijaíl Borodin, agent de l'Internacional Comunista— varen començar a aplegar a China en la missió de treballar en la reorganisació i consolidació del KMT conforme als paràmetros establits pel Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS). En aquell moment, el PCCh seguia sent un partit menor; específicament, contava en 1922 en 300 membres i en 1925, en 1500, mentres que el KMT disponia en 1922 de 50 000 efectius.[3]Per esta raó, el PCCh va rebre per part de l'Internacional'instrucció de cooperar en el KMT, sempre i quan abdós partits mantingueren les seues identitats pròpies; açò va donar orige al Primer Front Unit entre nacionalistes i comunistes. El KMT va fundar en Moscou, en el respal de l'Estat socialiste, l'Universitat Sun Yat-sen, orientada a educar als futurs quadros polítics chinencs. Els assessors soviètics varen ajudar als nacionalistes a crear un institut destinat a la formació de propagandistes especialisats en tècniques de movilisació de masses. En 1923, Chiang Kai-shek, qui havia segut un dels lloctinents de Sun Yat-sen des dels dies de la Societat de l'Aliança (moviment polític precursor del KMT), va ser enviat a Moscou per a portar a terme estudis militars i polítics durant varis mesos. En retornar a China, a finals d'eixe mateix any, va participar en la creació de l'Acadèmia Militar de Whampoa, en les afores de Cantón, ciutat sede del govern durant l'aliança KMT-PCCh. En 1924, Chiang va passar a dirigir l'acadèmia, iniciant el seu ascens cap a la posició de successor de Sun com a líder del KMT i unificador de China baix el govern nacionaliste.

Expedició del Nort i cisma en el KMT

editar

En el sur del país també existien senyors de la guerra, sent els principals els següents:

Encara que estos caudillos posseïen grans eixèrcits i territoris, solien envoldre's en aliances i guerres entre sí de forma constant, lo que els debilitava i els impedia amenaçar conjuntament al govern del KMT. Ademés, dita fragmentació entre els senyors de la guerra debilitava el poder chinenc davant l'agressió japonesa, per lo que es considerava necessari derrotar-els per a poder fer front a l'expansionisme nipó. No obstant, els majors problemes per al poder de Chiang estaven dins del seu partit. Ya en 1926, el KMT es trobava dividit en faccions de dreta i d'esquerra, mentres que la facció comunista interna també creixia. En març d'eixe any, Chiang va despedir als seus assessors soviètics i va llimitar la participació de membres del PCCh en la direcció, després del incident del buc de guerra de Zhongshan, que va interpretar com un intent de seqüestre en contra seua. Açò ho va dur a consolidar-se com a líder preeminent del KMT. L'Unió Soviètica, que encara desijava evitar la ruptura entre el KMT i el PCCh, va ordenar que els comunistes facilitaren l'Expedició del Nort per mig d'activitats clandestines. La campanya militar finalment va ser iniciada per Chiang, al mando del Eixèrcit Nacional Revolucionari, en juliol de 1926; va durar fins a 1928 i va contar en la participació de més de 250 000 soldats nacionalistes.

 
Generalísimo Chiang Kai-shek en març de 1945.

A principis de 1927, mentres que l'Expedició del Nort alvançava en conquistes contra els senyors de la guerra, la rivalitat entre els partits i les ideologies continuava acreixent-se. El PCCh i els seus simpatisants en el KMT varen traslladar la sèu del govern de Cantón a Wuhan, a on el moviment comuniste tenia força.[16] Chiang va pressionar a l'ala esquerra dels nacionalistes per a que es desfera de l'influència del comunisme, i al no ser acatat, els va acusar de traïdors als Tres Principis del Poble que Sun havia formulat, argumentant que seguien órdens de l'Unió Soviètica. Segons Mao Zedong, a mida que el poder de Chiang aumentava i conseguia nous èxits militars, la seua tolerància cap al PCCh disminuïa.[17]

Quan l'Eixèrcit Nacional Revolucionari va estar prop de Shanghái, ciutat que encara es trobava en poder d'un senyor de la guerra, líders locals del PCCh —partit que tenia força en dita ciutat, en tractar-se d'un centre industrial— varen liderar a al voltant de 5000 treballadors en un alçament armat, despuix del que varen establir, en colaboració en els seus aliats del KMT, un govern provisional, conegut com la comuna de Shanghái. Quan l'eixèrcit de Chiang va aplegar, va haver un periodo de cooperació inicial que no va durar massa. Després d'argumentar en una reunió que les activitats comunistes eren social i econòmicament disruptives, elíder nacionaliste va ordenar el 12 d'abril de 1927 la porga de l'ala esquerra del KMT i del PCCh en Shanghái, lo que va comportar centenars d'arrests i eixecucions. La novela La condició humana (1933) d'André Malraux està ambientada en eixe moment. Despuix de la massacre, el govern de Wuhan, liderat per Wang Jinwei, va terminar la seua relació en Chiang, qui en resposta va fundar un atre govern en la ciutat de Nankín. D'esta manera, China va aplegar a contar en tres capitals: Pequín, com a part del règim dels senyors de la guerra i reconeguda internacionalment com la capital de China; Wuhan, sèu del govern de l'ala esquerra del KMT, en colaboració en el PCCh; i Nankín, a on es trobava el règim cívic-militar nacionaliste de Chiang. La matança de Shanghái va generar una forta tensió no solament en China, sino també dins de l'Internacional Comunista, principalment entre la facció liderada per León Trotsky, que s'oponia a que el PCCh colaborara en el KMT, i la llínea oficialista d'Iósif Stalin, que defenia sostindre l'aliança en el govern de l'ala esquerra del KMT, en Wuhan. La cooperació es va tornar insostenible quan dit govern va començar a apartar a comunistes dels seus càrrecs en juliol de 1927, baix pressió del govern de Chiang, que pese a haver segut fundat recentment, concentrava prou poder pels èxits militars del seu líder. En eixe context, l'Internacional va adoptar una nova política, que va consistir en encorajar alçament armats per part del PCCh en les ciutats i en el camp, a modo de preludi d'una futura ona revolucionària. Els comunistes varen fundar l'Eixèrcit Roig Chinenc i varen intentar prendre ciutats com Nanchang, Changsha, Shantou i Cantón, mentres que els llauradors de la província d'Hunan varen mamprendre un tumult rural conegut com l'alçament de la Collita d'Autumne, baix eliderage de Mao Zedong. No obstant, totes estes rebelions varen ser derrotades. Finalment, el govern de Wuhan va acceptar dissoldre's darrere d'una reunificació en Nankín. Chiang, com a compensació, va renunciar als seus càrrecs militars i polítics més importants. En 1928, el KMT va recomençar la campanya contra els senyors de la guerra, capturant Pequín —el nom de la qual va ser canviat de Beijing a Beiping— en juny d'eixe mateix any. A raïl d'açò, la major part de l'est de China va quedar baix domini de Chiang, a la parell que el govern de Nankín va passar a ser reconegut internacionalment com l'únic govern llegítim de China. Els nacionalistes varen anunciar que havien alcançat la primera de les tres fases de la revolució propostes per Sun Yat-sen (a saber: unificació baix govern militar, tutela política i govern constitucional), preparant-se llavors per a dirigir a China cap a la segona fase. Aixina i tot, varen tindre que esperar fins a 1930 per a que, durant la guerra de les Planicies Centrals, i en un eixèrcit de 600 000 persones, conseguiren sometre als senyors de la guerra Yan Xinshan, Feng Yuxiang i Li Zongren (qui havia derrocat a Bai Chongxi anteriorment), els qui en el seu conjunt varen movilisar 800 000 hòmens. Esta guerra va durar entre maig i novembre d'eixe any i va costar la vida de 300 000 combatents. Despuix d'ella, el nort i centre de China varen passar a estar baix control nacionaliste. Atres senyors de la guerra varen ser derrotats per l'invasió japonesa de Manchuria a l'any següent.

Primera etapa (1927-1937)

editar

Alçament urbans i rurals

editar

En 1927, quan va quedar clar que el Primer Front Unit havia terminat, l'Internacional va encorajar al PCCh a portar a terme insurrecció armades urbanes. D'esta manera, i en el respal de personalitats com He Long i Zhou Enlai, aixina com de caps militars com Zhu De, Ye Ting i Liu Boncheng, va tindre lloc en agost l'alçament de Nanchang, en el que membres del Partit dirgieron a unitats de l'Eixercite Nacional Revolucionari que simpatizaban en el comunisme i varen establir el control militar de la ciutat. En l'historiografia de la República Popular China, este moment és considerat com la fundació del Eixèrcit Roig Chinenc, que actualment es constituïx en les forces armades del país (l'Eixèrcit Popular de Lliberació). Davant el perill d'un contraatac nacionaliste, els comunistes varen mamprendre la retirada i varen fixar curs cap a la ciutat de Cantón, que havia segut senyalada com un dels objectius més importants per l'Internacional. No obstant, varen ser derrotats en Chaozhou, a on les seues forces varen ser diezmades i varen acabar dividint-se en dos: un grup que va seguir la guerra de guerrilles baix eliderazo de Peng Pai, i un atre grup que va marchar rumbo a Hunan. Este últim grup va acabar unint-se a les tropes de Mao Zedong en Jinggangshan (Jiangxi), al sur de China, a on s'havien retirat després de l'alçament de la Collita d'Autumne, que també havia segut derrotat; allí varen establir una base guerrillera permanent. L'11 de decembre, el PCCh va intentar un últim gran alçament urbà en Cantón, pese a la oposicion interna que existia per la falta d'armament. La ciutat va ser presa al cap d'unes hores, pero les nacionalistes la varen recuperar ràpidament, havent derrotat completament a la comuna per al dia 13 de decembre. Estes derrotes varen marcar el fracàs de l'estratègia d'alçament urbans proposta per l'Internacional. Per açò, el PCCh va decidir un canvi en el seu accionar —impulsat per Mao Zedong i atres líders—, per mig del que es va adoptar una estratègia d'alçament rurals, partint de la base de que la major part de la població chinenca vivia en el camp. D'esta manera, varen ocórrer alçament com els d'Hailufeng, Huangma, Pingjiang, Baise, Longzhou, entre uns atres; que varen donar lloc a la creació de zones soviètiques, és dir, territoris controlats pel PCCh, principalment en el sur de China. El primer d'ells va ser el sóviet d'Hailufeng, que encara que va acabar dissolt en 1928, va tindre una duració considerable. En els següents anys, varen ocórrer atres levantamienos que varen establir més zones sovíeticas, entre elles, Xiangexi, Xianggan, els monts de Jinggang i el sóviet d'Eyuwan. El 7 de novembre de 1931, en el marc de l'aniversari de la Revolució d'Octubre, l'Unió Soviètica va ajudar a celebrar una Conferència Nacional de Delegats del Poble Soviètic, que va resoldre fundar la República Soviètica de China, a modo de govern central de totes les zones controlades pel PCCh. El sóviet més important d'esta república era el de Jiangxi, format a partir de la base permanent establida per Mao Zedong en 1927, i a on es trobava Ruijin, ciutat que va ser seleccionada com a capital, i en a on es va celebrar la mencionada conferència. No obstant, per la separació territorial de les zones soviètiques, el govern central no va aplegar a eixercir un control central ple, motiu pel que existien distintes divisions de l'Eixèrcit Rojo en considerable autonomia.

Campanyes nacionalistes

editar

Una volta finalisada la guerra de les Planicies Centrals, el govern del KMT va poder centrar-se novament en combatre al PCCh. Entre 1930 i 1934, Chiang Kai-shek va llançar quatre campanyes de sege —principalment contra el sóviet de Jiangxi— que varen resultar en un fracàs.[18] En dites campanyes, l'eixèrcit del Partit Nacionaliste va penetrar directament en el territori comuniste, pero va acabar dispers en el camp, puix l'Eixèrcit Rojo va optar per evitar confrontacions directes per a atacar unitats aïllades en el seu lloc. Esta estratègia militar adoptada pel PCCh, i principalment promoguda per Mao, va generar discussions internes. En la conferència de Ningdu, que va tindre lloc en 1932, alguns membres del grup conegut com els vintihuit bolcheviques (comunistes formats en Moscou) varen sostindre que es tractava d'una estratègia excessivament defensiva, motiu pel que Mao va acabar sent relegat de les seues funcions.[19] Més vesprada, a finals de 1933, Chiang Kai-shek va llançar una quinta campanya, esta volta en una estratègia distinta, elaborada en colaboració en les seues consultes alemans.[20] Dit pla va consistir en cercar progressivament el territori del sóviet de Jiangxi per mig de la construcció de blocaos o fortines del KMT comunicats entre sí, que tallaven l'accés a suministraments i fonts d'aliment.[21] Esta campanya, a diferència de les anteriors, va ser exitosa.

  • la primera ofensiva de 100 000 soldats, al mando de Chiang Kai-shek i els seus lloctinents Lu Diping i Zhang Huizan, entre 1930 i 1931 contra 40 000 comunistes, va ser rebujada en 15 000 baixes.[22]
  • la segona campanya, que va tindre lloc entre abril i maig de 1931, va contar en 200 000 soldats al mando de Chiang Kai-shek i el seu lloctinent He Yingqin, contra 30 000 comunistes. Va fracassar a un cost de 30 000 baixes.[23]
  • la tercera ofensiva va iniciar en juliol del mateix any i va durar dos mesos. Va contar en 300 000 soldats al mando de Chiang Kai-shek i els seus lloctinents He Yingqin i Chen Mingqu, i es va enfrontar a 30 000 comunistes, pero va ser abortada a causa del incident de Mukden, després d'haver sofrit 30 000 baixes.[24]
  • la quarta campanya va tindre lloc entre 1932 i 1934; va contar en 500 000 tropes,al mando de Chiang Kai-shek i els seus lloctinents He Yingqin, Chen Cheng i Cai Tingkai, que es varen enfrontar a 70 000 comunistes. Les tropes de Chiang varen alcançar algunes victòries inicials, pero varen eixir molt mal parades en tractar d'entrar en el cor de la República Soviètica de China, lo que els va costar 30 000 hòmens.[25]
  • Per últim, a finals de 1933, Chiang va llançar la quinta campanya, orquestada pels seus consultors alemans, que va implicar el sege sistemàtic de la regió soviètica de Jiangxi per mig de blocaos fortificados. Els nacionalistes varen movilisar més d'un milló de soldats per a no repetir els anteriors errors al subestimar a l'enemic.[26] Ya en l'autumne de 1934 els comunistes, en 130 000 hòmens, es varen enfrontar a la possibilitat real de ser completament derrotats. En eixe context, semblava que havia aplegat l'hora de donar el colp de gràcia al PCCh, lo que permetria atacar despuix als últims senyors de la guerra, i més tarde recuperar Manchuria, derrotant als seus ocupants redactors.

La Llarga Marcha

editar
Artícul principal → Llarga Marcha.


A principis d'octubre de 1934, despuix de mesos d'alvanços dels blocaos fortificados del KMT, Bo Gu —dirigent prominent entre els vintihuit bolcheviques— i atres dirigents del Comité Central i de la Comissió Militar del Partit Comuniste varen decidir abandonar definitivament el sóviet de Jiangxi. El pla inicial era que el Primer Eixèrcit Rojo, que era el que es trobava en el sóviet susodicho, es reunira en el Segon i el Quart Eixèrcit Rojo en Hunan. Per a esta operació, es va designar a Bo com a encarregat de la política, a Otto Braun com a responsable de l'estratègia militar i a Zhou Enlai com a encarregat d'implementar l'estratègia decidida. Zhou va realisar els seus plans en absolut secret, fins a l'últim moment es desconeixia qué unitats devien quedar-se i quins marchar. Es desconeix el criteri que va prendre per a realisar dita selecció, pero la 24.ª Divisió Roja, de més de 16 000 soldats i dirigida per importants comandants comunistes (incloent a Xiang Ying, Chen Yi, Tan Zhenlin i Qu Qiubai) es va quedar per a conformar una retaguàrdia i defendre la retirada que s'estava orquestant.[27][28]

Al voltant de 86 000 soldats, acompanyats per uns 11 000 treballadors administratius i mils de civils varen partir des de Changting, Ninghua, Ruijin i Xingguo per a trobar-se en Yudu.[29] Paralament, Chiang va notar la movilisació i va manar a instalar quatre llínees de bloqueig en el camí que considerava més plausible fins a Hunan. La primera d'elles, que passava per la província de Cantón, va ser travessada fàcilment pels comunistes el dia 21 d'octubre, per un pacte secret en el governador Chen Jitang, qui desconfiava de Chiang.[30] Entre el 5 i el 8 de novembre, els comunistes varen trencar la segona llínea, i entre el 13 i el 15 de novembre varen travessar la tercera.[31] No obstant, en aplegar a la quarta, en el riu Xiang, es varen topar en una gran concentració de soldats nacionalistes, lo que va ocasionar una série de combats sanguinosos que varen tindre lloc entre els dies 27 de novembre i 1 de decembre.[32] Finalment, els comunistes varen poder superar este últim bloqueig, encara que dels seus 86 000 soldats, entre morts i desercions, varen quedar al voltant de 30 000.[33]

  • Bo i Braun sostenien l'objectiu de dirigir-se cap a l'oest d'Hunan. El 12 de decembre, el Comité Central va celebrar la conferència de Tongdao, en la que Mao va propondre canviar de destí i dirigir-se a Guizhou, argumentant que Hunan ya havia segut fortament bloquejada pels nacionalistes, i que per lo tant alvançar cap a allí seria com entrar en un atzucac.[34] La proposta de Mao va ser ratificada sis dies més vesprada en la conferència de Liping.[35] El 7 de giner de 1935, l'Eixèrcit Rojo va aplegar a la ciutat de Zunyi, a on va celebrar una semana despuix una atra conferència. Allí, Zhang Wentian, Wang Jiaxiang i Mao Zedong varen formar discretament una aliança per a opondre's a la direcció de Bo Gu i d'Otto Braun.[36] Despuix de dies de debat, el plenari va resoldre colocar a Zhu D'i Zhou Enlai al front del mando militar, i integrar a Mao al Comité Permanent del Buró Polític del Partit Comuniste, lo que li va tornar l'autoritat que havia perdut en 1932.[37] Este eventó va consolidar a Mao com una de les figures més importants del PCCh. Bo i Braun, per la seua banda, varen ser relegats de la seua autoritat.
  • Guizhou va ser alcançat i abandonat. Durant 1935, com a part de la Llarga Marcha, les distintes divisions de l'Eixèrcit Rojo varen aplegar a distintes ciutats i regions, en les que varen residir temporalment i en les que en ocasions varen enfrontar a l'eixèrcit nacionaliste. El 22 de setembre de 1935, es va celebrar la conferència d'Hadapu, a on Mao va presentar un informe i va anunciar en representació del Comité Central el destí final de la marcha: Shaanxi, en el nort de China, a on es trobava ya una base comunista dirigida per Liu Zhidan.[38] El 19 d'octubre de 1935, despuix d'aproximadament un any de l'inici de l'expedició, el destacament Shaanxi-Gansu del Primer Eixèrcit Rojo va aplegar a Wuqi, Ya'an, en el nort de Shaanxi,[39] en entre 6000 i 8000 hòmens. Este número representa una reducció abrupta comparat als 86 000 soldats inicials, o als 30 000 que varen quedar despuix del creuament del riu Xiang, encara que és important destacar que algunes unitats del Primer Eixèrcit es varen quedar arrere i varen aplegar més alvance. El Segon Eixèrcit, al mando d'He Long i del seu lloctinent Xiao Ke, i el Quart Eixèrcit, al mando del comandant Zhang Guotao, varen aplegar un any més vesprada i es varen reunir en el Primer per a celebrar el fet en lo que es va conéixer com la trobe de Jiangtaibao.[40] D'esta manera, la Llarga Marcha va constituir una migració del núcleu comuniste des del sur cap al nort de China.

Instalació del Partit Comuniste en el nort de China

editar

En el camí, l'Eixèrcit Rojo va confiscar propietats i armes de senyors de la guerra i terratinents locals, mentres va reclutar a llauradors i pobres. No obstant, solament al voltant de 8000 tropes baix eliderage de Mao varen aplegar fins al destí final en Wuqi. D'estes 8000, menys de 7000 formaven part dels 100 000 soldats originals que varen iniciar la marcha. La pèrdua d'efectiu va estar influenciades per una varietat de factors, inclós la fredor, la fam, la maltia, la fatiga, la deserció i les baixes militars. Durant la marcha, el número de membres del PCCh va passar de 300 000 a al voltant de 40 000. Pese a estos números desalentadores, la Llarga Marcha va recompensar als comunistes en l'aïllament necessari per a reconstruir-se, en este cas, en Shaanxi, una zona montanyosa que els donava major ventaja territorial. Ademés, els va permetre guanyar-se una image positiva entre els llauradors per la dedicació i a la determinació que va comportar la travessia. En novembre de 1935, poc despuix del final de la marcha per al Primer Eixèrcit Rojo, Mao es va convertir oficialment en la figura líder del Partit en posicionar-se com a president de la Comissió Militar. Zhou i Deng Xiaoping varen quedar com a vicepresidents, encara que Deng va ser reemplaçat per Zhang Guotao, comandant del Quart Eixèrcit Rojo.

Segon Front Unit

editar

Suspensió durant la Segona Guerra Sino-Japonesa (1937-1945)

editar
Artícul principal → Segona guerra sino-japonesa.
 
Soldats redactors lluiten en Shanghái durant la Segona guerra sino-japonesa.

Quan l'Imperi japonés va iniciar l'ocupació de China, al invadir la Manchuria en 1931 i crear l'Estat títaro de Manchukuo baix el govern aparent de l'últim emperador de China, Puyi, Chiang Kai-shek es va mostrar reticent a donar prioritat a la defensa del territori i la sobirania chinenca, per a continuar la seua guerra d'extermini contra els comunistes. L'enrossinament de Chiang Kai-shek en no aliar-se als comunistes va provocar que el 12 de decembre de 1936 els generals nacionalistes Zhang Xueliang i Yang Hucheng, abdós líders del KMT, ho seqüestraren i li conminaran a firmar una treua en els comunistes. Este episodi passaria a conéixer-se com l'incident de Xi'an. Els dos partits varen acordar suspendre les hostilitats i formar una aliança coneguda com Segon Front Unit, que concentrara totes les forces chinenques contra els redactors. L'Eixèrcit Rojo va passar a formar part de l'Eixèrcit Nacional Revolucionari de China, formant dos cossos, el 8.º Eixèrcit de Ruta i el Nou 4.º Eixèrcit. El 8.º Eixèrcit de Ruta va estar compost per tres divisions: la 115.ª, que va ser comandada per Lin Biao, la 120.ª baix He Long i la 129.ª baix Liu Bocheng). Va operar principalment en el nort de China, infiltrant-se darrere de les llínees japoneses, per a establir bases guerrilleres en zones rurals i remotes. Les principals unitats de l'Eixèrcit de l'Octava Ruta varen ser ajudades per milícies locals organisades per el campesinado. Les oficines d'enllaç del Partit Comuniste en ciutats baix control nacionaliste com Chongqing, Guilin i Dihua (Ürümqi) es varen cridar Oficines del 8.º Eixèrcit de Ruta. Pese a l'acort KMT-PCCh, la relació entre abdós partits va ser molt tensa i la cooperació molt escassa, aplegant inclús a mantindre enfrontaments armats, com l'incident del Nou Quart Eixèrcit. El 7 de juliol de 1937 Japó va iniciar l'ocupació total de China, utilisant com a excusa l'incident del Pont de Marque Pol. Tropes japoneses estacionades en Manchuria varen atacar a l'Eixèrcit chinenc en les rodalies del Pont de Marque Pol, uns vint quilómetros a l'oest de Pequín, desencadenant una guerra oberta. En menys d'un més Japó va ocupar Pequín, la capital chinenca, i Tianjin, i va prendre control del nort del país. Chiang Kai-shek es va replegar cap al riu Yangtsé i va establir la capital en Nankín.

  • Mao Zedong, per la seua banda, va reagrupar al PCCh en el nort, al voltant de la base de Yan'an, ciutat a la que havien aplegat en la Llarga Marcha, fugint de la persecució nacionalista, i des d'a on controlaven una part de la província de Shaanxi i de Mongòlia Interior, aixina com la totalitat de les províncies de Gansu i Ningxia. Molts intelectuals afins al PCCh, com l'escritora Ding Ling, es varen unir als comunistes en Yan'an. Mentrestant, les forces baix el mando directe de Chiang Kai-shek, varen deure abandonar successivament les ciutats de Nankín i de Wuhan, a on havia establit la capital, despuix de sofrir derrotes i enormes massacres de caràcter genocida, per a establir-se en la lluntana Chongqing, en l'occident del país, des d'a on mantenia un control tènue sobre el sur de China. A partir de 1939, la guerra en China, va passar a formar part de la Segona Guerra Mundial, en China en el bando aliat i Japó en el bando de l'Eix. Japó va ocupar una gran part de China, incloent el nort, l'est i el sur, aixina com les principals ciutats, causant massacres d'enorme magnitut, pero els chinencs varen conseguir impedir que els redactors ocuparen l'interior. L'ingrés a la Segona Guerra Mundial dels Estats Units en 1941 i les derrotes successives de Japó després de la batalla de Midway (7 de juny de 1942), va afectar la capacitat japonesa en el front chinenc, estancant les posicions militars. Finalment, la rendició incondicional de Japó després dels bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki, l'Eixèrcit japonés va colapsar i les tropes chinenques varen recuperar els territoris ocupats. S'obria aixina un procés de recuperació de l'orde i la institucionalidad, que requeria d'acorts profunts entre els dos principals partits, pero també d'atres partits i organisacions socials que venien actuant en les últimes décades.

Conversacions de pau i l'Acort del Doble Dèu

editar
 
Mao Zedong i Chiang Kai-shek brindant en 1946 per a celebrar l'Acort del Doble Dèu.

Ellançament de la bomba atòmica sobre ciutats japoneses i l'entrada de l'URSS en la guerra del Pacífic varen dur als nipons a una rendició molt més ràpida de lo que els chinencs havien imaginat. En els térmens de la rendició incondicional del Japó, dictats pels Estats Units, a les tropes japoneses se'ls va ordenar entregar-se al KMT i no als comunistes. El final repentí de la Segona Guerra Mundial en Àsia Oriental, va provocar l'afluència de més de 1 500 000 hòmens del Eixèrcit Rojo de l'URSS cap a les províncies manchúes en el propòsit de prendre les posicions japoneses i rebre la rendició de 700 000 efectius nipons estacionats en la regió. Eixe mateix any Chiang Kai-shek acabaria aplegant al convenciment de que caria dels mijos necessaris per a impedir que el PCCh es fera en Manchuria despuix de la retirada programada dels soviètics. Per a evitar-ho va aplegar a un acort en els russos per a que retardaren la seua retirada fins que el KMT haguera traslladat a la regió a una cantitat suficient dels seus millors hòmens i equips per a prendre control del territori. Els soviètics varen aprofitar la prolongació de la seua estància per a desmantellar tot el parc industrial manchú i traslladar-ho al seu país devastat per la guerra. També varen recolzar l'establiment del PCCh en les zones rurals manchúes. El general George Marshall va aplegar a China, prenent part en les negociacions per a una cessació de les hostilitats entre el KMT i el PCCh. Segons els seus térmens es formaria un govern de coalició que donaria cabuda a totes les faccions polítiques/militars de China, en la finalitat d'establir un govern democràtic en múltiples partits polítics. El 10 d'octubre de 1945 el KMT i el PCCh varen aplegar a un acort per a normalisar China baix un nou règim democràtic, conegut com l'Acort del Doble Dèu pel qual:

  1. El PCCh reconeixia al KMT com el partit gobernant llegítim de China.
  2. Es llegalisaven tots els partits polítics dins de China en condicions d'igualtat.
  3. El govern devia posar fi al sistema de partit únic impost pel KMT i per a això es va crear la Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc (CCPPC), en una composició multipartidaria.
  4. El govern devia incloure en el Senat als demés partits.
  5. El govern devia cridar a eleccions generals democràtiques per a elegir al pròxim govern.[41]

La CCPPC es va reunir per primera volta en Chongqing , entre el 10 i el 31 de giner de 1946, integrada pel Partit Nacionaliste (Kuomintang), el Partit Comuniste Chinenc (PCCh), la Lliga Democràtica de China i el Partit de la China Jove, aixina com delegats independents. La conferència va aprovar cinc acorts sobre cóm reestructurar el govern, cóm fundar un nou Estat pacíficament, cóm resoldre problemes militars, cóm convocar l'Assamblea Nacional i cóm redactar una Constitució.[42]

Pero Chiang Kai-shek no va integrar al PCCh en el Senat, ni va reformar la Constitució per a establir un règim democràtic, ni va convocar a eleccions democràtiques, duent a que la treua fora deixada sense efecte. L'11 i 15 de juliol, dos magnicidios varen sacsar el país i l'opinió pública internacional, en ser assessinats per agents del KMT Li Gongpu i Wen Yiduo, dos intelectuals opositors. Els assessinats varen generar preocupació en Estats Units sobre la seguritat i la llibertat d'expressió dels acadèmics chinencs baix el govern del KMT i desconfiança entre els intelectuals chinencs.[43] En giner de 1947 Marshall va rebre orde d'EE. UU. d'abandonar China. L'incompliment del Tractat del Doble Dèu i la violència política creixent, va trencar les relacions entre abdós partits, duent a un estat de guerra a gran escala, iniciant la segona part de la guerra civil, que seria definitiva. El bando nacionaliste va buscar tardíamente, per mig de reformes internes, el respal popular. L'intent va ser, no obstant, infructuós per la corrupció desenfrenada del govern i al caos polític i econòmic que va acompanyar la seua gestió, sense faltar el fenomen de l'hiperinflación.

Segona etapa (1946-1949)

editar
Artícul principal → Revolució chinenca de 1949.

Chang Kai-shek reinicia la guerra civil

editar

La segona etapa de la guerra civil es coneix en China continental i en l'historiografia comunista com la "Guerra de Lliberació" (chinenc:解放 战争; pinyin: Jiěfàng Zhànzhēng). El 20 de juliol de 1946, Chiang Kai-shek, en poder de l'Estat chinenc i conscient de la seua superioritat militar, va llançar un atac general sobre els territoris en mans dels comunistes, concentrats en el nort, des de la Llarga Marcha i l'instalació en les zones rurals manchúes, ocupades per l'Unió Soviètica, després del colapse japonés. Els nacionalistes varen atacar les posicions comunistes en la Planura Central i Manchuria, a on s'havien fet forts, en sòlits respals en la població llauradora. Per llavors l'eixèrcit nacionaliste era 2,2 voltes superior al dels comunistes en número, 4,8 voltes en artilleria i 6,3 voltes en avions.[44] Estats Units va recolzar als nacionalistes en excedents dels seus suministraments militars per valor de centenars de millons de dólars i en el préstam generós de centenars de millons en equip militar. Les estimacions prèvies eren àmpliament favorables al Kuimitang. El 17 de març de 1947 el cap d'Estat Major de l'Eixèrcit nacionaliste, general Chen Cheng, va informar en la tercera reunió plenària del VI Comité Eixecutiu Central del Kuomintang que el bando nacionaliste estava en condicions de véncer als comunistes en tres mesos.[45] El Partit Comuniste, per la seua banda, va recórrer als eixèrcits creats per a la lluita contra els redactors, el 8.º Eixèrcit de Ruta i Nou Quart Eixèrcit, que ya havia fusionat en 1946 per a formar l'Eixèrcit Popular de Lliberació (EPL). El 19 de març de 1947 l'Eixèrcit nacionaliste, en una força de 250.000 hòmens baix el mando del general Hu Zongnan, va obtindre una victòria de gran valor simbòlica en prendre Yan'an, la "capital" comuniste, després de ser arrasada per mig d'un bombardeig aéreu.[46] Les tropes comunistes sumaven a penes 20.000 soldats al mando del general Peng Dehuai, héroe de l'Ofensiva dels Cent Regiments durant la guerra contra l'invasió japonesa. Pese a l'enorme disparitat de forces les tropes comunistes varen conseguir causar considerables revessos i demores als nacionalistes, que varen permetre guanyar un temps crucial per a que Mao Zedong i el restant de la conducció del PCCh pogueren eixir de la ciutat i posar-se fòra de perill. De març a setembre de 1947 Partit Comuniste va adoptar una estratègia defensiva de «guerra mòvil», dissenyada per Mao Zedong,[47] que acceptava la pèrdua de bases i ciutats, en la finalitat de distribuir de manera desconcentrada les tropes i obligar a que l'Eixèrcit nacionaliste dividira les seues forces, fent-ho vulnerable als atacs. En els primers mesos de la guerra els nacionalistes varen alvançar ràpidament sobre el territori comuniste i varen capturar moltes ciutats que estaven en mans del PCCh, pero el comunisme va mantindre la seua influència en les zones rurals circumdants i els pobles chicotets. Els comunistes varen buscar contraatacar i el 30 de juny de 1947, les tropes del PCCh varen creuar el riu Groc i es varen traslladar a la zona de les Montanyes Dabie, pocs quilómetros al nort de Wuhan, a on varen restaurar les seues posicions en la Planura Central. Al mateix temps, el EPL també va iniciar el contraatac en el noreste, el nort i l'est del país.[48]

Pero Chiang Kai-shek va redoblar esforços i el 20 de juliol de 1947 va llançar un assalt a gran escala en territori comuniste en el nort de China en 113 brigades (un total d'1,6 millons de soldats). Açò va marcar la primera etapa de la fase final de la guerra civil chinenca. El PCCh va intentar desgastar les forces del KMT tant com fora possible. Esta tàctica va semblar tindre èxit a l'any següent, quan la relació de poder es va tornar cap al costat comuniste.[48]

Simultàneament, Chiang Kai-shek va endurir la seua dictadura i va prohibir la Lliga Democràtica de China, que d'eixe modo es va inclinar per donar el seu respal al bando comuniste. Després de la victòria, la Lliga Democràtica seria un dels partits autorisats en la China comunista, situació que continua en el present. En novembre de 1947, en plena guerra civil i baix l'estat d'emergència, el Chiang Kai-shek va convocar a una assamblea nacional, per a fer aprovar una nova Constitució redactada pel Partit Nacionaliste. En novembre es varen realisar eleccions en les que el KMT va obtindre més del 90% de les banca, en els territoris que controlava militarment. En abril de 1948 Chiang va ser elegit per l'Assamblea com a president en poders extraordinaris. Cap a fins de 1947, les sifres oficials informaven que la força militar nacionalista alcançava 5 millons de soldats, la mitat dels quals tenien instrucció militar. Estats Units estimava per llavors que les tropes comunistes sumaven 1,1 millons.[49]

Mao propon convocar a la Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc

editar

En començar 1948, la posició militar dels nacionalistes s'estava debilitant progressivament, perdent l'iniciativa en tots els fronts. Encara mantenien superioritat en número i armament, pero la distància s'estava reduint. Chiang Kai-shek va adoptar una estratègia conservadora en Manchuria (nort), establint quatre places fortes, aïllades entre sí: Changchun, Siping, Mukden i Jinzhou, en el fi mantindre fòra dels núcleus urbans als comunistes, que dominaven les àrees rurals.[49]

En abril de 1948 va caure l'històrica i estratègica ciutat de Luoyang, separant a l'eixèrcit del KMT de Xi'an.[49] En eixe moment Mao va advertir que el Partit Comuniste estava en condicions de prendre l'iniciativa. El 30 d'abril de 1948 el PCCh va propondre als diferents partits i organisacions socials chinenques, convocar a una reunió de la Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc creada per l'Acort del Doble Dèu en 1945, que va obtindre el respal general de les forces polítiques i socials chinenques, entre elles les de líders de varis partits democràtics, inclosos Li Jishen i He Xiangning del Comité Revolucionari del Kuomintang chinenc, aixina com Shen Junru i Zhang Bojun de la Lliga Democràtica de China.[50]

El 18 de maig, Chiang Kai-shek va estar a punt d'assessinar a a Mao, en enviar dos avions per a bombardejar la casa en que es trobava vivint, després de ser traïcionat per un cuiner de l'Eixèrcit de Lliberació; Mao va ser tret de la casa instants abans del bombardeig.[51]

L'iniciativa canvia de costat

editar
 
Província de Liaoning, en capital en Shenyang, a on es va desenrollar la Campanya de Liaoshen, la primera de les tres grans campanyes comunistes que varen bolcar la guerra al seu favor.

En la segona mitat de 1948 l'Eixèrcit Popular de Lliberació va iniciar una ofensiva estratègica activa, cercant a l'Eixèrcit Nacionaliste en unes poques ciutats aïllades en el noreste, obtenint una posició dominant en la Planura Central i pressionant sobre la regió del riu Yangtsé, a on es troba Nankín, que era per llavors la capital de la República de China i sèu central del poder nacionaliste. L'iniciativa va passar gradualment a estar del costat comuniste. L'Eixèrcit Popular de Lliberació va llançar llavors tres ofensives, cap al noreste (Campanya de Liaoshen), cap a l'est (Campanya Huaihai) i cap al nort (Campanya Pingjin), eixint victoriós en les tres, obtenint el control del nort del país i obrint el camí per a dirigir-se al sur. L'ofensiva es va completar en la decisió política de proclamar la conformació de Govern Popular de China del Nort, anunciada l'1 de setembre de 1948.[49]

Les tropes del KMT, faltes de moral i de disciplina, varen començar a mostrar que no estaven a l'altura del EPL del PCCh. Est, al mando del seu comandant en cap Zhu De, estava fermament establits en les zones rurals del nort i el nordest (Manchuria). Encara que els nacionalistes sobrepassaven numèricament i en cantitat d'armes als comunistes, controlaven un territori major i gojaven d'un considerable respal internacional, es trobaven aixina mateix afectats per la prolongada guerra contra els redactors i desgastats per les obligacions del govern.

 
L'Eixèrcit Popular de Lliberació realisa l'atac final front a les muralles de Jinzhou, durant la Campanya de Liaoshen.

La Campanya de Liaoshen es va iniciar el 12 de setembre de 1948 i va durar 52 dies, finalisant el 2 de novembre. Es va desenrollar principalment en la província de Liaoning, en la regió de Manchuria a on Japó havia instalat l'Estat títaro de Manchukuo, i va tindre com a objectiu principal prendre les ciutats de Shenyang, Mukden, Jinzhou i Changchun. El EPL va contar en 700 000 soldats i 300 000 guerrillers de l'Eixèrcit de Llauradors del Nort i Noreste, al mando del comandant Lin Biao i dels seus lloctinents Luo Ronghuan (comissari polític) i de Liu Yalou. Mentres es desenrollava en el nort la Campanya de Liaoshen, el 24 de setembre de 1948 el EPL va prendre la ciutat de Jinan, ubicada a 1000 km al sur de Shenyang, sobre el Riu Groc. Va ser el primer centre urbà important en ser capturat pels comunistes (el sege de Changchun ya havia començat el 23 de maig, pero la ciutat no va ser capturada fins al 19 d'octubre de 1948). Zhou Enlai es referix a la batalla com el punt de partida de les cridades «tres grans batalles» (chinenc: Triple大战役; pinyin: sān dà Zhan yì).

Erro al crear miniatura:
Memorial de la Campanya d'Huaihai en la ciutat de Xuzhou.

El 12 de novembre de 1948, el PCCh va llançar la Campanya d'Huaihai, entre el Riu Groc i el Yangtsé, en les províncies de Shandong i Jiangsu. Va durar dos mesos i 4 dies i va tindre com a objectius prendre les ciutats de Xuzhou (a penes 300 km de la capital Nankín) i prendre control de la província d'Anhui. Les forces comunistes varen alcançar 6.510.000 combatents, que incloïen 5.450.000 llauradors armats, 400.000 guerrillers i 660.000 soldats regulars, baix el comando de Liu Bocheng, Deng Xiaoping, El seu Yu, Tan Zhenlin i Chen Yi. Les forces nacionalistes sumaven 800.000 soldats, comandados per Liu Zhi, Du Yuming (pres presoner), Huang Wei (pres presoner), Huang Baitao (mort en batalla) i Qiu Qingquan (mort en batalla). Mentres que el bando comuniste va sofrir 134.000 baixes, el bando nacionaliste va perdre 555.099 hòmens.

 
L'Eixèrcit comuniste ingressa victoriós a Pequín durant la Campanya de Pingjin.

El 29 de novembre de 1948, el Partit Comuniste va llançar la Campanya de Pingjin, en el territori ubicat entre les dos campanyes anteriors, en l'objectiu central de prendre Pequín (llavors cridada Beiping) i terminar d'assegurar el nort. Les forces comunistes sumaven al voltant d'1.000.000 de combatents i estaven comandades per Lin Biao i Luo Ronghuan, mentres que les tropes nacionalistes sumaven unes 600.000 soldats, comandados per Fu Zuoyi i Chen Changjie (pres presoner). Les operacions es varen estendre durant dos mesos i varen finalisar en una victòria marejant dels comunistes. El 31 de giner de 1949, sobre el final de la campanya, el general Fu, desilusionat de Chiang i influït pels agents comunistes que integraven el seu círcul privat, va entregar la ciutat de Beiping (Pequín). Una de les primeres mides va ser designar-la capital i preparar la reunió Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc (CCPPC), que es realisaria sis mesos despuix. En les tres campanyes, l'eixèrcit nacional va perdre més d'1,5 millons de persones i el cos d'èlit va ser aniquilat casi per complet. El PCCh va eliminar 144 divisions regulars i 29 irregulars del KMT, inclosos 1,54 millons de soldats veterans del KMT, lo que va reduir significativament la força de les forces nacionalistes.[48] A excepció del noroest, l'àrea al nort del riu Yangtsé va quedar casi completament baix control comuniste. El territori controlat pel PCCh va passar d'una dècima part de China a l'inici de 1946, a un terç de China a finals de 1948, en una població de 200 millons d'habitants (China tenia per llavors una població d'uns 500 millons). Els comunistes tenien control complet de Manchuria, la mitat de Mongòlia Interior i gran part de les províncies d'Hebei, Henan, Shandong, Shanxi, Shaanxi, Jiangsu i Anhui. La frontera entre abdós bandos va quedar marcada de fet pel riu Yangtsé, que es va convertir virtualment en l'última llínea de defensa nacionaliste, per a defendre Nankín i Shanghái. La captura de grans unitats del KMT va proporcionar al PCCh els tancs, l'artilleria pesada i atres actius d'armes combinades necessaris per a estendre les seues operacions ofensives al sur. El EPL superava ara a l'Eixèrcit nacionaliste en cantitat i en armes.[49]

Al començament de 1949 el Partit Comuniste va començar a movilisar a centenars de mils de quadros en el nort per a enviar-els al sur en la finalitat de completar el control territorial. Despuix de la victòria, els comunistes es varen fer del control del nort del país i es varen preparar per a passar bolcar les seues forces en la guerra que es lliurava en el sur de la Gran Muralla.[52]

Chiang Kai-shek renuncia

editar
Erro al crear miniatura:
Li Zongren, va assumir com a president després de la renúncia de Chiang Kai-shek.

Per les derrotes militars, Chiang Kai-shek va renunciar al seu càrrec de president el 21 de giner de 1949, passant a ocupar el seu càrrec el vicepresident Li Zongren. Poc despuix de la renúncia de Chiang, els comunistes varen detindre els seus alvanços i varen intentar negociar la pau en Li, sense èxit, davant la proposta de Li de partir a China en dos, en frontera en el riu Yangtsé. Davant la falta de resultats en les negociacions, els comunistes varen reiniciar les operacions militars en abril, després de vençut el determini de ultimatum. Per la seua banda, Chiang va fugir a Taiwan duent en si 200 millons de dólars nortamericans en or i dólars nortamericans pertanyents al govern central que Li necessitava desesperadament per a cobrir les creixents despeses del govern. El president Li es va negar a acompanyar al govern central en la seua fugida a Guangdong, expressant aixina el seu descontent en Chiang, retirant-se a Guangxi. Pero finalment Li revió la seua decisió i va acceptar fer-se càrrec del govern en Guandong, a canvi de que Chiang tornara la major part de l'or i els dólars nortamericans en el seu poder que pertanyien al govern central, alguna cosa que Chiang mai va complir. Entre abril i novembre de 1949 les principals ciutats varen canviar de mans a favor del PCCh sense a penes opondre resistència. En la majoria dels casos les zones agràries que circundaban les ciutats duyen ya temps baix control comuniste. En l'oest de Pequín i despuix de l'ocupació d'esta, el comandant Peng Dehuai va dirigir les tropes comunistes que varen ocupar les províncies de Shaanxi, Gansu, Ningxia i Qinghai.


  • Stalin inicialment va favorir un govern de coalició en la China de posguerra i va tractar de persuadir a Mao per a que impedira que el PCCh creuara el Yangtsé i atacara les posicions del KMT al sur del riu. Pero Mao va rebujar l'exigència de Stalin i el 21 d'abril va començar la campanya del creuament del riu Yangtsé. Dos dies despuix varen ocupar Nankín, la capital nacionalista, i en maig ocupen Shanghái.
editar
 
Primera Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc.

Fent efectiva la convocatòria de l'any anterior, entre el 21 i el 30 de setembre de 1949, es va portar a terme la Primera Sessió Plenària de la Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc (CCPPC) en Beiping (després renombrada Pequín), en una assistència de 662 representants, inclosos els d'el Partit Comuniste de China (PCCh), partits democràtics, organisacions de masses, vàries localitats, l'Eixèrcit Popular de Lliberació, minories ètniques, chinencs d'ultramar i grups religiosos. Eixercint les funcions i el poder de l'Assamblea Popular Nacional (APN), que encara no s'havia establit, la sessió va proclamar la fundació de la República Popular China, va adoptar el Programa Comú de la Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc, la Llei Orgànica de la Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc i la Llei Orgànica del Govern Popular Central de la República Popular China. En eixa reunió, es va decidir també establir la capital en Pequín, designar la bandera roja de cinc estreles com a bandera nacional, declarar la cançó de la «Marcha dels Voluntaris», presa de l'exitosa película «Fills i filles en temps de tormenta» (1935), referida a la guerra chinenc-japonesa. La CCPPC, va elegir també al president, vicepresidents i membres del Govern Popular Central, aixina com al primer Comité Nacional i Mao Zedong va ser nomenat primer president del Comité Nacional de la CCPPCh.[50] Al sendemà, l'1 d'octubre de 1949, Mao Zedong va proclamar la fundació de la República Popular China en la Plaça de Tiananmén.

Els comunistes prenen control del país i els nacionalistes es refugien en Taiwan

editar
 
El texto que sigue es una traducción defectuosa. Si quieres colaborar con Wikipedia, busca el artículo original y mejora esta traducción.
Copia y pega el siguiente código en la página de discusión del autor de este artículo: {{subst:Aviso mal traducido|Guerra civil chinenca}} ~~~~

A mida que les forces comunistes alvançaven cap al sur i l'oest, els nacionalistes es varen vore obligats a traslladar vàries voltes la capital: Nankín, Guangzhou (Cantón), Chongqing, Chengdu i finalment, Xichang, abans de retirar-se a Taiwan el 7 de decembre de 1949. Mentrestant, en Guangdong, el govern nacionaliste de Li Zongren, es va debilitar sériament quan Chiang es va refusar a tornar les reserves governamentals, al mateix temps que establia una espècie de govern paral informal, bloquejant els plans militars de Li. Finalment la rivalitat entre Chiang i Li, va paralisar a les tropes nacionalistes que no varen poder evitar la pèrdua de Cantón en octubre de 1949. En acabant de que Cantón (Guanzhou) caiguera en mans dels comunistes, Chiang va traslladar el govern a Chongqing, mentres que Li va entregar els seus poders i va volar a Nova York. Li va visitar al president dels Estats Units, Harry S. Truman, i va denunciar a Chiang com a dictador i usurpador. Li va jurar que "tornaria a esclafar" a Chiang una volta que retornara a China, pero mai ho va fer. En octubre cau també Cantón. Despuix d'açò, les forces regulars del EPL varen alvançar fins a la frontera en l'Indochina francesa i la província de Yunnan. En eixa zona varen trobar el respal de la guerrilla comunista que estava actuant en les província de Guangdong i Guangxi des de 1945 i havia lliberat molts territoris. Ademés es varen trobar en les forces comunistes-nacionalistes del Vietminh delíder vietnamita Ho Chi Minh i del comandant Vo Nguyen Giap, a l'adop en guerra contra els francesos i refugiades en territori chinenc. El EPL posteriorment recolzaria a dita força.

 
Membres del Eixèrcit Nacional Revolucionari del Kuomintang es retiren a l'illa de Taiwan (decembre de 1949).

Mentrestant, el 10 de decembre de 1949, les tropes comunistes varen sitiar Chengdu, l'última ciutat controlada pel KMT en China continental, des d'a on Chiang Kai-shek i el seu fill Chiang Ching-kuo varen ser evacuats a Taiwan. Despuix de la seua caiguda, el mateix dia 10 de decembre, va proclamar a Taipéi, illa de Taiwan, com a capital provisional de la República de China i va seguir presentant al seu govern com a única autoritat llegítima en China. L'1 de març de 1950 va decidir tornar a assumir la presidència. A finals de 1949, l'Eixèrcit Popular de Lliberació perseguia els restants de les forces del KMT que fugien cap al sur i solament quedava el Tibet. Ademés, la rebelió d'allí va ser un tumult respalat pels soviètics per la Segona República de Turkestán Oriental contra el KMT de 1944 a 1949, ya que els mongoles de la República Popular estaven en una disputa fronteriça en la República de China. El govern chinenc va enviar un regiment de cavalleria chinenc musulmà Hui , el 14 ° de Cavalleria Tungan, per a atacar les posicions mongolas i soviètiques a lo llarc de la frontera durant l'incident de Pei-ta-shan. En abril de 1950 les tropes comunistes varen prendre l'illa d'Hainan. En maig l'Illa Zhoushan i entre maig i agost l'Archipèlec de Wanshan. Anys despuix, les tropes República Popular China varen prendre en febrer de 1955 les Illes Dachen i Illes Yijiangshan. Despuix de la primera crisis de l'estret de Taiwan. El Kuomintang va fer varis intents desesperats d'utilisar les tropes de Khampa contra els comunistes en el suroest de China. El Kuomintang va formular un pla en el que tres divisions Khampa serien assistides pel Panchen Llepe per a opondre's als comunistes. L'inteligència del Kuomintang va informar que alguns caps tusi tibetano i el Khampa El seu Yonghe controlaven 80.000 soldats en Sichuan, Qinghai i Tibet. Esperaven usar-els contra l'eixèrcit comuniste.

  • Chiang Kai-shek i aproximadament dos millons de soldats nacionalistes es varen retirar de China continental a l'illa de Taiwan en decembre en acabant de que el EPL alvançara cap a la província de Sichuan. Els focs de resistència nacionalistes aïllats varen permanéixer en l'àrea, pero la majoria de la resistència es va derrocar despuix de la caiguda de Chengdu el 10 de decembre de 1949, en certa resistència que va continuar en l'extrem sur. Un intent de la República Popular China de prendre l'illa de Quemoy controlada per la República de China es va frustrar en la Batalla de Kuningtou, detenint l'alvanç del EPL cap a Taiwan. En decembre de 1949, Chiang va proclamar a Taipéi com la capital temporal de la República de China i va continuar afirmant al seu govern com l'única autoritat llegítima en China. Les atres operacions amfíbies dels comunistes de 1950 varen tindre més èxit: varen dur a la conquista comunista de l'illa d'Hainan en abril de 1950, la captura de les illes Wanshan front a la costa de Guangdong (maig-agost de 1950), l'illa de Zhoushan front a Zhejiang (maig de 1950).

Conseqüències

editar

En general, s'esperava la caiguda del govern nacionaliste com a conseqüència d'una invasió comunista de Taiwan. En principi, els Estats Units no varen mostrar tindre un gran interés en sostindre artificialment al govern de Chiang Kai-shek en el seu trance final. La situació va canviar completament a raïl de l'invasió de Corea del Sur per tropes nortcoreanes en juny de 1950, donant lloc a la guerra de Corea. En eixes circumstàncies es va considerar políticament inviable en els Estats Units el permetre una victòria comunista sobre el KMT. El president nortamericà Harry S. Truman va donar orde a la VII Flota dels Estats Units de que evitara qualsevol possible invasió comunista a Taiwan. Alguns historiadors nortamericans han postulat que la pèrdua de la China continental a favor dels comunistes va donar al senador Joseph McCarthy la possibilitat de depurar el Departament d'Estat dels Estats Units de presunts elements prochinos. Per una atra part, és possible que John Fitzgerald Kennedy no contara en verdaders experts en el Lluntà Oriente a l'hora de formular la seua política per a en Vietnam, de lo que podria concloure's que la guerra civil chinenca podria tindre una relació causal en la guerra de Vietnam. Mentrestant, en els anys 1950 i 1960, tenien lloc escaramuzas intermitents en zones costeres del continent. No obstant, la poca disposició nortamericana a deixar-se arrastrar a un conflicte de major entitat va deixar a Chiang Kai-shek llunt de poder «reconquistar el continent», com agradava de repetir constantment. Aeronaus de la República de China bombardejaven objectius en el continent i successius grups d'operacions especials nortamericans desembarcaven en freqüència en la China continental, matant soldats de la República Popular China, seqüestrant quadros del PCCh, destruint infraestructura i apoderant-se de documents. La República de China va perdre uns 150 hòmens en una incursió realisada en 1964. l'Armada de la República de China va portar a terme incursions navals de baixa intensitat, perdent alguns barcos en vàries refregues en el EPL. En juny de 1949, la República de China va declarar el bloqueig de tots els ports de la China comunista i la seua marina va tractar d'interceptar tots els barcos estrangers, principalment d'orige britànic i del bloc soviètic. Degut a que la ret ferroviària del continent estava insuficientment desenrollada, el comerç nort-sur depenia en gran part del tràfic marítim. Les activitats navals de la República de China també varen causar greus dificultats als peixcadors del continent. Despuix de perdre el continent, uns 1200 soldats del KMT varen conseguir fugir a Birmània, des d'a on varen seguir mamprenent atacs guerrillers contra el sur de China. El seu líder, el general Li El meu va seguir estant en nòmina del govern de la República de China, que li va concedir el títul nominal de governador de Yunnan. Al principi, els Estats Units varen recolzar a estos rebels i la CIA els va prestar la seua ajuda. A raïl de les protestes cursades pel Govern birmà davant l'ONU, els Estats Units varen pressionar a la República de China per a que retirara a les seues guerrilles. Per a finals de 1954, uns 6000 soldats haurien abandonat Birmània i Li El meu va declarar dissoltes a les seues tropes. No obstant mils d'hòmens varen permanéixer en els seus llocs i varen seguir rebent órdens i suministraments secretament de la República de China, i en ocasions inclús reforços. Les incursions en la China comunista varen ser cessant paulatinament per a finals dels anys 1960, a mida que millorava l'infraestructura de la República Popular China. Restants de les tropes del Kuomintang es varen assentar definitivament en la zona prenent part en el tràfic d'opi.

Les crisis de l'estret de Taiwan

editar
Artícul principal → Primera crisis de l'estret de Taiwan.


 
Estret de Taiwan.

Encara que els Estats Units les consideraven una càrrega militar, la República de China vea les seues illes de Fujian com a fonamentals per a qualsevol futur intent de reconquista de la China continental. El 3 de setembre de 1954 va esclatar la primera crisis de l'estret de Taiwan a raïl dels bombardejos realisats per l'Eixèrcit Popular sobre Quemoy, amenaçant prendre les illes Dachen. El 20 de giner de 1955 l'Eixèrcit Popular va prendre les rodalies de Yi Kiang Shan produint la baixa d'una guarnició nacionalista de 720 hòmens que defenia l'illa. El 24 de giner del mateix any el Congrés dels Estats Units va aprovar la Resolució de Formosa, que autorisava al president a defendre les illes menors pertanyents a la República de China. El president Dwight Eisenhower, llunt d'embarcar-se en eixa defensa, va pressionar a Chiang Kai-shek per a que evacuara a les seues 11 000 efectius i 20 000 civils de les illes Dachen, deixant-les caure en mans de la República Popular China. L'illa de Nanchi també es va abandonar, quedant únicament les illes majors de Quemoy i Matsu. La primera crisis de l'estret de Taiwan va terminar en març de 1955, en la cessació dels bombardejos mampresos per l'Eixèrcit Popular i davant amenaces nortamericanes d'amprar armes nuclears. la segona crisis de l'estret de Taiwan va escomençar el 23 d'agost de 1958 a conseqüència d'un intens bombardeig artillero sobre Quemoy, terminant en novembre del mateix any. Les patrullero de la República Popular varen efectuar un bloqueig a les illes, tallant les seues llínees de suministrament. Encara que els Estats Units varen descartar el pla nacionaliste de bombardejar les bateries d'artilleria del continent, els varen entregar immediatament caces i missils antiaèreus. També varen entregar bucs d'assalt amfibi per a llabors de suministrament, ya que un barco nacionaliste havia segut afonat en la bocana del port, bloquejant-ho per complet. El 25 d'octubre la República Popular va anunciar una cessació el fòc que s'efectuaria solament en dies impars, de manera que Quemoy seria bombardejada interdiariamente els dies pares. Al final de la crisis, Quemoy havia rebut 500 000 impactes d'artilleria i 3000 civils junt en 1000 soldats varen resultar morts o ferits. Els fets de Quemoy i Matsu varen cobrar una gran importància de cara a les eleccions a la presidència dels Estats Units de 1960. A mida que anaven transcorrent els anys 1960, el fòc d'artilleria anava sent reemplaçat pels panflets. En giner de 1979, la República Popular China va fer pública la seua intenció de deixar de bombardejar Quemoy i Matsu. Els chocs armats entre abdós bandos han cessat a pesar de l'increment de les tensions i de les maniobres militars de llançament de missils per part de la República Popular, que varen caracterisar la tercera crisis de l'estret de Taiwan. Des de finals dels anys 1980 ha tingut lloc un creixent intercanvi econòmic entre abdós parts encara que la zona de l'estret de Taiwan seguix sent un lloc molt delicat, susceptible d'albergar un conflicte armat entre les dos Chinenques. El clima polític ha canviat a raïl de la democratisació de Taiwan i una major visibilitat del moviment per l'independència de Taiwan en els anys 1990.

Personalitats

editar

Partit Nacionaliste

editar

Partit Comuniste

editar

Senyors de la guerra

editar

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ Dikötter, Frank (2019). La tragèdia de la lliberació. Una història de la revolució chinenca (1945-1957), 1ª edició, Barcelona: Penya-segat. ISBN 9788417346621.
  2. ↑ Green, Leslie C.. The Contemporary Law of Armed Conflict, p. 79.
  3. ↑ Fairbank, John King (1994). China: A New History, Harvard University Press. ISBN 0-674-11673-9.
  4. ↑ Anhui clique
  5. ↑ Zhili-Anhui War
  6. ↑ Zhili clique
  7. ↑ Fengtian clique
  8. ↑ Second Zhili-Fengtian War
  9. ↑ Xinjiang clique
  10. ↑ Ma clique
  11. ↑ Shanxi clique
  12. ↑ Yunnan clique
  13. ↑ New Guanxi clique
  14. ↑ Chen Jitang
  15. ↑ Sichuan clique
  16. ↑ Fairbank, John King (1994). China: A New History., Harvard University Press. ISBN 0-674-11673-9.
  17. ↑ Mao, Zedong; Thompson, {{{nom2}}} (1990). Reporte de Xunwu, Stanford University Press. ISBN 0-8047-2182-3.
  18. ↑ (2003) Mao, Routdledge. ISBN 0-415-21577-3.
  19. ↑ Larry M. Wortzel (1999). Dictionary of contemporary Chinese military history (en anglés), ABC-CLIO, p. 190. ISBN 978-0-313-29337-5.
  20. ↑ Karl (2010). Mao Zedong and China in the twentieth-century world: a concise history, Duke University Press, p. 46. ISBN 978-0-8223-4780-4.
  21. ↑ (2000) Beyond Declaring Victory and Coming Home: The Challenges of Peace and Stability operations., Greenwood, p. 58. ISBN 0-275-96768-9.
  22. ↑ First Encirclement Campaign against Jiangxi Soviet
  23. ↑ Second Encirclement Campaign against Jiangxi Soviet
  24. ↑ Third Encirclement Campaign against Jiangxi Soviet
  25. ↑ Fourth Encirclement Campaign against Jiangxi Soviet
  26. ↑ Fifth Encirclement Campaign against Jiangxi Soviet
  27. ↑ (2006) Zhou Enlai: A Politicalife (en anglés), Editorial de l'Universitat Chinenca d'Hong Kong, pp. 56-57. ISBN 978-962-996-280-7.
  28. ↑ Wang (2006). 长征 (en chinenc simplificat), Editorial de Lliteratura Popular, p. 75. ISBN 978-7-02-005798-6.
  29. ↑ Wang (2006). 长征 (en chinenc simplificat), Editorial de Lliteratura Popular, p. 77. ISBN 978-7-02-005798-6.
  30. ↑ (2006) Zhou Enlai: A Politicalife, Editorial de l'Universitat Chinenca d'Hong Kong, pp. 58. ISBN 978-962-996-280-7.
  31. ↑ Guo, Tingyi (2012). 近代中國史綱 (en chinenc simplificat), Editorial Popular de Shanghái, p. 433. ISBN 978-7-5432-2049-2.
  32. ↑ Wang (2006). 长征 (en chinenc simplificat), Editorial de Lliteratura Popular, p. 190. ISBN 978-7-02-005798-6.
  33. ↑ Pye, Lucian W. (2008). The Long March: The True History of Communist Chinenca's Founding Myth; Zhou Enlai: The Last Perfect Revolutionary. Written by Sun Shuyun, Gao Wenqian. Reviewed by Lucian W. Pye. (en anglés), Consell de Relacions Exteriors.
  34. ↑ Zeng, Jingzhong (1996). 通道会议研究. 近代史研究. (en chinenc simplificat).
  35. ↑ (1991) 中共中央文件选集 第10册 1934-1935 (en chinenc), Editorial de l'Escola Central del Partit Comuniste Chinenc, pp. 441-442. ISBN 7-5035-0303-3.
  36. ↑ Cheng, Zhongyuan (2006). 张闻天传 (en chinenc simplificat), Prensa Chinenca Contemporànea, p. 135. ISBN 978-7-80092-927-4.
  37. ↑ Hu, Sheng (1991). 中国共产党的七十年 (en chinenc simplificat), Editorial sobre l'Història del Partit Comuniste Chinenc, p. 110. ISBN 7-8013-6339-6.
  38. ↑ (2015).«哈达铺会议及其历史意义».(11)
    420-421.
  39. ↑ (2006) Zhou Enlai: A Politicalife (en anglés), Editorial de l'Universitat Chinenca d'Hong Kong, pp. 62. ISBN 978-962-996-280-7.
  40. ↑ «陝西省志».Editorial Popular de Shaanxi.59
  41. ↑ «The Nanjing Decade» (en en-us).
  42. ↑ «10-31 de giner de 1946: Conferència consultiva política multipartidista celebrada en Chongqing.». Chinenca Daily.
  43. ↑ Zhang, Feng. «民国名人日记中各方对“闻一多遇刺案”的最初反应».
  44. ↑ Jordán, Gyula (1999). Kína története (Història de China), Budapest: Aula.
  45. ↑ (2011) Oficina d'Investigació de l'Història de la República de China. Institut d'Història Moderna, Acadèmia Chinenca de Ciències Socials (ed.). Events en l'Història de la República de Chinenca, Pequín: Zhonghua Book Company.
  46. ↑ «The tide turns (1947–48)». Enciclopèdia Britànica. Consultat el 22 d'agost de 20221.
  47. ↑ «Seminari marxisme i teoria política. Mao: Reformem el nostre estudi». Pensar Amèrica Llatina. Consultat el 28 d'octubre de 2021.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 Nguyễn Quốc Hùng; Vũ Ngọc Oanh; Trần Thị Vinh; Đặng Thanh Toán; Đỗ Thanh Bình (2002). Nguyễn Anh Thái (ed.). (en vietnamita), Ho Chi Minh City: Giáo Dục Publisher, pp. 320–322.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 «Chinese Civil War». Enciclopèdia Britànica. Consultat el 29 d'octubre de 2021.
  50. ↑ 50,0 50,1 «Processe de fundació i guanys clau de l'història». Conferència Consultiva Política del Poble Chinenc. Consultat el 8 de setembre de 2021.
  51. ↑ «Mao Zedong was in distress in Chengnanzhuang, the secret agent's food was poisoned, but the insider directed the plane to bomb the plane accurately». Min News.
  52. ↑ Liaoshen Campaign

Enllaços externs

editar

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_civil_chinenca&oldid=1303307»