Història de China

Mapa polític animat de les dinasties en l'història de China.

Erro al crear miniatura:

China i els principals països lligats a la seua història cultural: Coreja, Japó, Mongòlia, Vietnam i els territoris adjacents del Surest Asiàtic i Àsia Central.

La història de China, una de les civilisacions més antigues del món en continuïtat fins a l'actualitat, té els seus orígens en la conca del riu Huang i Yangtsé a on varen sorgir les primeres dinasties Xia, Shang i Zhou. L'existència de documents escrits fa prop de 3500 anys ha permés el desenroll en China d'una tradició historiográfica molt precisa, que oferix una narració contínua des de les primeres dinasties fins a l'Edat Contemporànea. La cultura chinenca, segons el mit, s'inaugura en els tres emperadors originaris: Fuxi, Shennong i finalment l'Emperador groc Huang, este últim considerat com el verdader creador de la cultura chinenca. No obstant, no existixen registres històrics que demostren l'existència real d'estes personalitats, que d'acort en la transmissió oral de generació en generació, haurien vixcut fa uns 5000 a 6000 anys.

L'enorme extensió geogràfica de l'estat actual de la República Popular China fa que l'història de tot este territori comprenga, en sentit ampli, a un gran número de pobles i civilisacions. No obstant, la cronologia tradicional de l'història chinenca se centra, en un sentit més restringit, en el grup ètnic dels chinencs, i està íntimament associada a l'evolució de la llengua chinenca i el seu sistema d'escritura basat en els ideogramas. Esta continuïtat cultural i llingüística és la que permet establir una llínea expositiva de l'història de la civilisació chinenca, que, tant des dels texts més antics de l'I mileni a. C., com des dels clàssics confucianos, passant per les grans històries dinàstiques promogudes pels emperadors, ha continuat fins al present. Els descobriments arqueològics d'el XX, molt en especial els d'els ossos oraculares, que arrepleguen les primeres manifestacions escrites en llengua chinenca, han contribuït en les últimes décades a un coneiximent més detallat dels orígens de la civilisació chinenca.

la narració tradicional chinenca de l'història es basa en el cridat cicle dinàstic, per mig del qual els acontenyiments històrics s'expliquen com el resultat de successives dinasties de reis i emperadors que passen per etapes alternes d'auge i decliu. Este model del cicle dinàstic ha segut criticat per molts autors per dos raons fonamentals. En primer lloc pel seu simplisme, ya que el model adopta un patró recurrent segons el qual els primers emperadors de cada dinastia són heròics i virtuosos, mentres que els últims són dèbils i corruptes. Esta visió està sense dubte influïda per l'interpretació de les pròpies dinasties reinantes, les quals trobaven en la degradació de la dinastia precedent una llegitimació del seu propi ascens al poder. En segon lloc, el model dinàstic ha segut també criticat per presentar una visió nacionalista artificial, puix lo que en una interpretació alternativa podria vore's com una successió de diferents estats i civilisacions en un mateix territori, apareix com una mera alternança de règims de govern en el marc imperturbable d'una entitat nacional única. A pesar d'estes crítiques, el model del cicle dinàstic permet vore els acontenyiments històrics que han dut la formació de la China actual com una estructura llineal de fàcil comprensió, lo que ha mantingut la seua vigència entre els historiadors fins a l'actualitat. Una atra raó principal per la que l'estudi de les dinasties i els seus emperadors ha segut fonamental entre els chinencs per a l'anàlisis de la seua pròpia història és el sistema tradicional de datació de dates, segons el qual cada emperador establia els seus periodos de regnat com a marc per a contabilisar els anys. Aixina, l'any cristià de 1700 es correspon segons el sistema tradicional chinenc en el any 38 de l'era Kangxi, mentres que l'any 1750 seria el any 15 de l'era Qianlong. Inclús hui en dia, en Taiwan l'any 2017 es designa en contexts formals com a any 106 de la República. Este us de les dinasties i els seus emperadors per a la pròpia datació dels anys ha fet imprescindible el domini de la cronologia dinàstica en la tradició cultural chinenca per a adinsar-se en l'estudi de l'història.

Antiga China

Paleolític

Artícul principal → Prehistòria de China.

Erro al crear miniatura:

Cràneu del Home de Pequín, que data de fa entre 500 000 i 250 000 anys.

El territori que actualment ocupa la República Popular China ha estat poblat des de fa mils d'anys. S'han trobat restants d'homínits, que constituïxen els antepassats més remots del ser humà. Aixina ho demostren els restants trobats pertanyents al home de Renzidong, l'home de Yuanmou, l'home de Nihewan, l'home de Lantian, l'home de Nankín o l'home de Pequín. Posteriorment sorgirien atres cultures, com l'home de Dali, l'home de Maba, l'home de Fujian o l'home de Dingcun. El Homo Sapiens apareix fa uns 40 000 anys. Fa al voltant d'uns 10 000 anys s'escomença a cultivar arròs en el riu Yangtsé i poc despuix dacseta en la província d'Henan. En el VIII mileni a. C. les cultures de la zona de la vall del riu Groc es varen fer sedentarias. Un mileni despuix començaria la domesticació d'animals. Del Paleolític Tardà data la ceràmica més primerenca del món (17 000 a. C.), porosa, grossa i cuita a baixa temperatura. Durant el Pleistoceno Terminals vasijas ceràmiques varen ser utilisades per a còure mariscs i atres aliments, com l'arròs. En China la ceràmica va aparéixer per primera volta en caçadors recolectors en armes líticas.

També durant el Paleolític Tardà apareixen els artefactes de vora polida i les pedres de molienda de comunitats de caçadors-recolectors independents entre sí. Esta tecnologia no va impactar en l'assentament i subsistència de les cultures del Paleolític. No obstant dona conte de l'incorporació de certs aliments a la dieta humana.

Durant l'Holoceno (9000 a. C.) les poblacions de caçadors-recolectors es tornen sedentarias. Al voltant del 9000 a 8000 a. C. es domestiquen animals, per eixemple el gos. Els caçadors-recolectors incorporen ademés productes com a fruts secs i cereals. El sedentarisme no va ser immediat, es va incrementar en el temps. Se sap poc sobre la movilitat llogística que es va desenrollar i que va permetre el total sedentarisme. Solament hi ha patrons regionals d'assentament i subsistència.

Neolític aldeà

Artícul principal → Prehistòria de China.

Fins a fa unes poques décades, en els círculs arqueològics chinencs el concepte de ‘neolític’ era entés com un conjunt d'innovacions que consistien en agricultura, animals domesticats, ceràmica, tecnologia de piqueteado, líticos i sedentarisme. Es creu que esta complexa transformació revolucionària va ocórrer al voltant del 7000 al 5000 a. C., sobre la base del registre arqueològic prèviament conegut. No obstant, els descobriments recents han demostrat que estes traces neolítics es varen desenrollar de forma independent durant un lapsus llarc i sobre una àmplia regió. Va prendre més de dos milenis d'evolució, més que una revolució —des de les primeres aparicions de la ceràmica (17 000 a. C.) durant l'Últim Màxim Glacial— per a aplegar a la societat agrícola neolítica completament desenrollada (5000-3000 a. C.), en el Holoceno Mig.

Establida l'economia agrícola, es fonamenta l'existència i desenroll de societats organisades jerárquicamente. Els processos evolutius, des dels llocs estacionals o semi-permanents en el Holoceno Primerenc als sistemes d'assentaments organisats jerárquicamente en el Neolític Tardà, no varen ser unilineals.

Els camins cap a la complexitat social no sempre varen ser clars o varen tindre una sola direcció, sino que experimentaven cicles de desenroll, deterioració i colapse. No obstant, va haver traces comunes compartides per moltes d'estes societats: l'excedent agrícola va ser essencial per a formar un fonament econòmic per al sorgiment de la complexitat social, mentres que l'èlit va crear i va mantindre la seua autoritat política per mig del control del poder ritual; d'esta manera, la producció i intercanvi d'objectes rituals de prestigi varen ser decisius per a la formació d'estatus social i rets d'èlit.

En el Neolític hi ha varis desenrolls independents en àmplies regions per lapsus, aixina ho indiquen restants de ceràmica, pedra polida, etcétera. Durant el Pleistoceno superior lo més desenrollat va ser la ceràmica i els artefactes líticos en vora de desgast produït per abrasió i les pedres de molienda.

En el Neolític es varen establir llogarets agrícoles fins a aproximadament el 5000 a. C. L'economia agrícola va ser el fonament de les societats jerarquizades en existència de grups de poder. Durant el Neolític mig i tardà (5000-2000 a. C.) les societats complexes entren en decadència en China. En el Neolític precerámico les societats depenien, molt emfàticament, dels recursos alimenticis selvats i, en particular, va continuar la recolecció intensificada de fruts secs. Falta investigació per a entendre el Neolític precerámico, per eixemple per a determinar si va existir arboricultura.

El Neolític mig es caracterisa pel desenroll total dels llogarets agrícoles sedentarias. També va haver un aument de la població i de llocs d'assentament, i hi ha abundant evidència que dona conte de la complexitat social (per eixemple, l'arquitectura d'Hongshan).

Entre el VII i VI mileni a. C. sorgixen les cultures neolíticas, Peilikan i Cishan, precursores de la cultura de Yangshao, que es fusionaria en la Dawenkou i l'Hongshan per a donar lloc a la cultura de Longshan, que marca el començ de l'unitat territorial i política de la planura del Nort de China.

Neolític urbà

Artícul principal → Prehistòria de China.

Hongshan (aprox. 4700 - 2900 a. C.)

Erro al crear miniatura:

Copa de ceràmica negra de clafoll d'ou de la cultura de Longshan, desenterrada en la província de Shandong

En la civilisació Hongshan va haver grans assentaments, pero no hi ha certea d'una entitat política de caràcter centralisat. S'aprecia segregació en funció dels llocs trobats. Existència d'arquitectura monumental, lo que dona conte d'una realitat en mà d'obra i activitat administrativa. També s'observa especialisació artesanal per a la manufactura de bens rituals, en especial el tallat del jade. L'artesania del Neolític precerámico era de dimensions reduïdes: us domèstic. En el Periodo Hongshan va incrementar el seu tamany: us ritual públic.

Tals canvis sugerixen representacions rituals que varen passar per una transformació des de l'àmbit domèstic a les activitats integrades d'àmbit regional.

Entre els anys 10 000-3000 a. C. colapsa la cultura Hongshan, lo que coincidix en deterioració climàtica (disminució de precipitacions). El colapse també s'explica per la sobreexplotació de la terra, la construcció d'arquitectura ritual i activitats afanyades com a estratègia política davant eventuals amenaces externes.

Liangzhu (aprox. 3400 - 2000 a. C.)

la cultura de Liangzhu es concentra en l'àrea del llac Tai. En abundants troballes, predomina l'abundància d'artefactes de jade colocats en els sepelis. Taosi i Liangzhu representen les societats complexes més desenrollades durant el tercer mileni a. C. en China. Sistemes polítics estratificados i en acumulació de poder i permanència en el temps. En el final del Periodo Neolític disminuïx el número de llocs i l'abandó de centres regionals va ser un fenomen comú en el paisage a lo llarc de les valls dels rius Groc i Yangzi. Inici de la civilisació de l'Era del Bronze en China; ascens del Estat Erlitou (1900-1500 a. C.), que va tindre el seu centre en la conca del Yiluo, en la part occidental d'Henan (Liu i Chen 2003).

En l'II mileni a. C., el poble d'Huaxia, el nom del qual prové de la montanya Hua (actualment denominada Montanya Sung) i el riu Hsia (actualment denominat Riu Han), és promotor de varis elements comuns d'esta civilisació, com la roba, la preparació dels aliments, el matrimoni, i un sistema de govern, i eleva la complexitat cultural de China fins a la fundació de la nació Chung-Hua, que és comuna a varis llogarets escampats a l'est de la Cordillera del Pamir pels valls dels rius Hwang-ho, Huai, Yangtze, Amur, i Perla, conformant tots estos pobles el núcleu principal de la població chinenca primigènia.

Longshan (aprox. 2600-2000 a. C.)

la cultura de Longshan va sorgir a finals del Neolític, pròxima al curs mig i baix del riu Groc. Durant el tercer mileni a. C., l'agricultura intensiva supera l'extensió dels rius Groc i Yangzi, la seua població és major i hi ha registres que donen conte de major complexitat social. Societats jerarquizades, intercanvi de bens de prestigi i guerra.

Cultura de Longshan, tres nivells de jerarquia expressades en el jaciment de Taosi: va ser el centre econòmic, polític i religiós més important de la regió, s'ocupava de la producció artesanal i va ser testic del sorgiment dels grups d'èlit. Conta en l'observatori astronòmic més antic d'Àsia (4100 anys d'antiguetat). L'estructura circumdant de terra apisonada va ser destruïda, segons pareix per agitació social del periodo.

Edat Antiga

Dinastia Xia (aprox. 2070 - 1600 a. C.)

Artícul principal → Dinastia Xia.

Erro al crear miniatura:

Expansió territorial de la dinastia Xia.

La dinastia Xia, que segons les cròniques chinenques hauria durat d'el XXI a el XVI a. C., està considerada la primera dinastia en l'història chinenca. Les Memòries històriques d'Alvenc Qian arrepleguen els noms dels 17 reis d'esta dinastia. Va ser seguida per la dinastia Shang i, segons el relat d'Alvenc Qian, precedida pel periodo llegendari dels tres deus i cinc emperadors. El caràcter d'esta dinastia forma part del nom de la regió chinenca actual de Ningxia i apareix també en el nom poètic de China Huáxià.

Dinastia Shang (aprox. 1600 - 1046 a. C.)

Artícul principal → Dinastia Shang.

La Dinastia Shang, també coneguda com a Dinastia Yin, és la segona dinastia en l'història de China i la primera l'existència històrica de la qual està documentada. La seua extensió territorial comprenia la vall del riu Groc, i va tindre una duració de casi sis sigles.

Dinastia Zhou (1046 - 256 a. C.)

Artícul principal → Dinastia Zhou.

La dinastia Zhou (chinenc: 周, pinyin: Zhōo, Wade-Giles: Chou) va ser una dinastia chinenca que va governar entre 1046 i 256 a. C. És la tercera dinastia chinenca en l'història tradicional, i la segona, despuix de la dinastia Shang, de la que existix constància per fonts escrites de la seua época. Varen florir arts i tècniques ornamentals, que varen manifestar, com en moltes cultures mesoamericanas i europees, el desig dels hòmens de comunicar-se en els immortals. La dinastia Zhou va ser l'última de les dinasties de reis anteriors a les dinasties imperials. En esta época varen viure els grans pensadors chinencs de l'Antiguetat, com Confucio, i es va iniciar la lliteratura chinenca clàssica.

Periodo de les Primaveres i els Autumnes (771 - 476 a. C.)

Artícul principal → Primaveres i Autumnes.

El periodo de les Primaveres i Autumnes (en chino tradicional, 春秋時代; en chino simplificado, 春秋时代; pinyin, Chūn qiū shí dài) va representar una era en l'història chinenca entre 771 i 476 a. C. Este periodo pren el seu nom dels Anals de primavera i autumne, una crònica del periodo l'autoria del qual s'atribuïa tradicionalment a Confucio. Durant el periodo de les Primaveres i Autumnes, plena era Zhou, el poder es va descentralisar. Este periodo va estar plagat de batalles i les anexió d'uns 170 chicotets estats. Ellent progrés de la noblea va resultar en un aument en l'alfabetisació, el qual va animar la llibertat de pensament i l'alvanç tecnològic.

Periodo dels Regnes Combatents (476 - 221 a. C.)

Artícul principal → Regnes Combatents.

China a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), a finals del Periodo de les Primaveres i els Autumnes.

El periodo dels Regnes Combatents (en chino tradicional, 戰國時代; en chino simplificado, 战国时代; pinyin, Zhànguó Shídài) va tindre lloc en la franja de temps que va començar en algun punt d'el V a. C. i que va acabar en l'unificació de China per la dinastia Qin en 221 a. C. Normalment és considerat com la segona part de la dinastia Zhou oriental, seguint al periodo de les Primaveres i Autumnes. De la mateixa manera que en este últim, el rei de Zhou va actuar merament com un emperador títaro. El nom del periodo dels Regnes Combatents prové del Registre dels Regnes Combatents compilado en els primers anys de la dinastia Han. La data del començ del periodo dels Regnes Combatents esta en disputa. Mentres freqüentment se cita l'any 476 a. C. com dita data, seguint al periodo de les Primaveres i Autumnes, en atres ocasions es menciona el 403 a. C., la data de la tripartición de l'estat de Jin, com el començ d'este periodo.

Era Imperial

Dinastia Qin (221 - 206 a. C.)

Artícul principal → Dinastia Qin.

Extensió de la dinastia Qin.

Qin Shi Huang, fundador de la Dinastia Qin.

El rei dels Qin funda una nova dinastia i pren per a sí el nou nom de 皇帝 (huángdì), de connotacions religioses, que traduïm a l'espanyol per "emperador". A partir d'este moment històric tots els monarques chinencs posteriors utilisaran este títul, abandonant la denominació de "reis" (王 wáng). El nou emperador es va fer cridar 始皇帝 Shǐ Huángdì ("primer emperador"), veent-se sí mateixa com el primer de lo que esperava fòra una llarga dinastia d'emperadors. És la primera dinastia d'una China reunificada i molt més gran que la governada pels Zhou. Hui en dia els chinencs ho criden més freqüentment Qin Shi Huang ("Primer Emperador Qin"). En ell sorgix, per primera volta en l'història, un estat chinenc fort, centralisat i unificat. L'Estat Qin va portar a terme una llabor intensa d'unificació de normes: Es varen unificar les peses i les mides, aixina com el sistema d'escritura. Es va ordenar la tristament célebre crema de llibres, en la que es varen destruir escrits que no s'ajustaven al model religiós i social del nou imperi. Qin Shi Huang va construir enormes palaus en Xianyang per a convertir als seus antics enemics en cortesanos; va unificar els fragments de muralla construïts durant els sigles anteriors en la Gran Muralla i també va iniciar la construcció del seu mausoleu, a on eixe troben els famosos Guerrers de Terracota. A pesar de l'èxit militar de l'unificació, les característiques de l'estat Qin varen fer la seua supervivència inviable, i este es va vindre avall despuix de la mort de Qin Shi Huang. La seua crueltat i els numerosos treballs que va impondre al poble varen sembrar el descontent; despuix de la seua mort en 209 a. C., els rebels varen aprofitar el regnat del seu dèbil fill Èrshì Huángdì ("Emperador Segon"), per a acabar en la dinastia Qin i arrasar la seua capital, Xianyang. En 206 a. C., Liu Bang, que dirigia la rebelió militar contra l'eixèrcit Qin, es proclama emperador, fundant una nova dinastia: els Han.

Dinastia Han (206 a. C. - 220 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Han.

Liu Bang va establir una nova dinastia, l'Han. China va prosperar en rapidea: l'agricultura, l'indústria i el comerç varen florir. El general Zhang Qian va ser enviat a les regions de l'Oest a buscar els cavalls necessaris per a les contínues guerres contra els hunos; al seu regrés es va inaugurar la Ruta de la Seda, puix les sedes chinenques es venien molt be en eixes terres, de les que aplegaven productes fins a llavors desconeguts. S'inventa el paper, lo que ajuda a promoure l'educació, el sismógraf i numeroses tècniques noves que revolucionen el país. Els ideals que varen contribuir a alçar la dinastia van desapareixent; el poble que es trobava disgustat va aumentant el seu rebuig al règim i sorgixen revolucions en distints punts del país, com la dels "Leñadores Verts" i els "Celles Rojas", que obliguen a traslladar la capital des de Xi'an a Louyang en l'any 25. I la dels Turbants Grocs, en l'any 184, acabarà per posar fi a la dinastia. La dinastia Han es dividix en dos periodos: els Han occidentals, que varen tindre la seua capital en Chang'an, i els Han orientals, que varen mantindre un control menys efectiu sobre el territori i varen tindre que desplaçar la cort a l'est, prop de l'actual Luoyang. Entre abdós periodos, la dinastia Han es va vore interrompuda breument per el "usurpador" per excelència de l'història chinenca, Wang Mang, que va instaurar la seua pròpia dinastia Xin i va intentar organisar un estat basat en el pensament confuciano. El periodo Han Occidental va ser un periodo de prosperitat econòmica i cultural, especialment durant el regnat del emperador Wu (Han Wudi, en chinenc), que va derrotar al poble nómada Xiongnu i va obrir rutes comercials en Àsia Central i Índia, en particular la Ruta de la Seda, la qual, en intensificar els contactes entre China i atres pobles asiàtics, va fer possible l'entrada del budisme en China. Durant el regnat de l'emperador Wu, el gran historiador chinenc Alvenc Qian va completar les Memòries Històriques, obra començada pel seu pare, Alvenc Tan, en la que es narra tota l'història chinenca fins a aquell moment.

Periodo dels Tres Regnes (220 - 280 d. C.)

Erro al crear miniatura:

L'era dels Tres Regnes.

Artícul principal → Tres Regnes.

És el periodo en que China es troba dividida despuix de la caiguda de la dinastia Han i per les lluites que s'estenen pel país. Breument s'unifica baix els Jin de l'Est, per a novament ser dividida en numeroses dinasties de breu regnat. Es destaca la dinastia Wei del Nort (386-534), fundada pels Tuoba, un poble de la família dels Hunos, que des de les capitals Datong i després en Luoyang donen un impuls a l'establiment del budisme. En este periodo es va iniciar la construcció de les majestuoses coves de Yunggan, Longmen i Mogao. L'autoritat de Cao Cao en Luoyang, a on el poder nominal encara residia en l'emperador Xian, li va enfrontar als seus dos rivals militars Liu Bei i Sun Quan. Despuix de la Batalla dels Tallats Rojos, en l'any 208, en que estos varen derrotar a les tropes de Cao Cao, l'imperi va quedar dividit en tres. En l'any 220, despuix de la mort de Cao Cao, el seu fill Cao Pi va derrocar a l'últim emperador Han i es va proclamar emperador en Luoyang de la nova dinastia Wei. Liu Bei no va acceptar la llegitimitat de la nova dinastia i en 221 es autoproclamó continuador de la dinastia Han en Chengdu, en el regne de Shu-Han, actual província de Sichuan. De la mateixa manera, Sun Quan, des de la seua base de poder en el baix Yangzi, despuix de fracassar en els intents d'alcançar un acort en Cao Pi, va fundar el Regne de Wu en 222, i uns anys despuix, en 229, es va proclamar emperador. D'esta manera, China va quedar dividida en tres regnes, Wei, Shu-Han i Wu, que es disputaven la llegitimitat de la continuïtat dels Han.

Dinastia Jin (266 - 420 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Jin (266-420).

La reunificació de China es va produir baix la dinastia Jin, que pot dividir-se en dos etapes: els Jin Occidentals (266-316), que varen conseguir unificar China, i els Jin Orientals (317-420), que varen continuar governant el sur de China. En l'any 263 les tropes de Wei conquistaven l'estat de Shu, en lo que els tres regnes es varen convertir en dos. En 266, Alvenc Yan, de la prestigiosa família Alvenc, descendents d'Alvenc Qian, va derrocar a l'emperador Wei, acabant en el poder de la família Cao, i va instaurar la dinastia Jin. En l'any 280, els Jin varen conquistar el regne de Wu, en lo que varen conseguir reunificar baix la nova dinastia l'antic imperi Han. Esta unificació no duraria molt temps. La cort Jin en Luoyang es vea amenaçada pels pobles nómades del nort que havien format varis estats i gojaven d'una llarga tradició militar. Estos estats del nort acabarien conquistant les capitals; Luoyang en l'any 311, i Chang'an en 316. Aixina, l'estat Jin va desaparéixer del nort de China, que va passar a estar dividit en setze regnes. La conquista del nort per part dels pobles nómades o seminómades va provocar un important èxodo de població cap al sur. La cort Jin es reconstituyó en la ciutat meridional de Jiankang, prop de l'actual Nankín, a on seguiria governant fins a l'any 420.

Setze Regnes (304 - 439 d. C.)

Artícul principal → Setze Regnes.

Els historiadors chinencs han donat el nom de "periodo dels Setze Regnes" a l'época compresa entre els anys 304 i 439, durant la qual el nort de China va travessar una etapa de fragmentació política i de caos. Estos setze regnes havien segut formats per pobles d'ètnia no chinenca.

Dinasties Meridionals i Septentrionals (420 - 589 d. C.)

Artícul principal → Dinasties Meridionals i Septentrionals.

Erro al crear miniatura:

Escultures budistes en les coves de Longmen, propenques a Luoyang, de l'época Wei del Nort.

Precisament seria un atre poble d'ètnia no chinenca, els tuoba, el que conseguiren unificar el nort de China en derrotar a tots estos chicotets estats i proclamar la dinastia Wei del Nort en l'any 440. En l'unificació del nort, China queda dividida en dos estats: un en el nort, en el que se succeiran les anomenades dinasties septentrionals: Wei del Nort, Wei de l'Est, Wei de l'Oest, Qi del Nort i Zhou del Nort; i un atre en el sur, en el que, en ser derrocat l'últim emperador Jin en 420, es varen succeir quatre dinasties en la cort de Jiankang: els Song, Qi, Liang i Chen.

Dinastia Sui (581 - 618 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Sui.

En l'any 581 Yang Jian, general de l'eixèrcit de la dinastia Zhou del Nort, es va fer en el poder i va proclamar una nova dinastia: els Sui. Huit anys despuix, en 589, la dinastia Sui derrotava a la dèbil dinastia Chen del sur, en lo que conseguia la reunificació del sur i el nort. Despuix de la reunificació, es va iniciar una etapa de reformes institucionals i de consolidació del poder central. En esta época es va construir el Gran Canal i es va ampliar la Gran Muralla China. També va ser una época de promoció del budisme. En l'any 604, Yang Guang va succeir al seu pare en el tro. Despuix d'una série de revessos militars en les regions fronterices, es varen produir insurgencia militars. El segon emperador Sui moria assessinat en l'any 617. S'intenta millorar en reformes la situació del poble, pero són traïcionades pel seu fill, desencadenant-se una successió de guerres llauradores, que finalisen en la pren del poder per Li Yuan, en l'any 618, que funda la dinastia Tang, en capital en Xi'an.

Dinastia Tang (618 - 907 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Tang.

En efecte, en l'any 618, un any despuix de la mort de l'últim emperador Sui, el militar Li Yuan assumia el poder com a emperador Gaozu de la nova dinastia Tang. En l'any 624, el seu fill, despuix d'haver matat a dos dels seus germans front a la porta de Xuanwu en Chang'an, li obligava a abdicar, convertint-se en el segon emperador Tang, Taizong. Despuix de la mort violenta del primer hereu al tro, un segon fill de l'emperador va ser nomenat hereu, i pujaria al tro com a emperador Gaozong en 649. Durant el regnat de Taizong, una de les seues concubinas, que havia segut anteriorment concubina del seu pare, alcançaria un gran poder i influència fins al punt en que finalment, despuix de seguir governant des de l'ombra baix el regnat de dos dels seus fills, ella mateixa es convertiria en emperatriu. Aixina, despuix de derrocar al seu propi fill, l'emperador Zhongzong, l'Emperatriu Wu es va convertir en la primera i única dòna que governaria China en tota la seua història. En pujar al tro, va proclamar una nova dinastia Zhou. El regnat de l'emperatriu Wu estaria marcat pel seu intent de llegitimar el seu poder, qüestionat per molts que veen una vulneració de les normes confucianas en la presència d'una dòna en el tro imperial. L'emperatriu va patrocinar el budisme i, en especial, formes d'este que donaven llegitimitat al seu poder. En l'any 705, l'emperatriu Wu, que, segons les cròniques existents, tenia ya 80 anys d'edat, va ser derrocada i el seu fill'emperador Zhongzong va reprendre el poder, restaurant la dinastia Tang. Despuix de varis anys de lluites internes, l'emperador Xuanzong consolidaria el poder de la dinastia. A pesar de totes estes lluites pel poder que es varen succeir en estos anys, esta primera part de la dinastia Tang va ser una época d'esplendor cultural i en la que l'imperi dominava grans extensions de terreny, inclús parts d'Àsia Central, en l'actual Regió Autònoma de Xinjiang, que no tornarien a estar controlades per un emperador chinenc fins a l'última dinastia Qing. En la visió tradicional chinenca, la dinastia Tang representa una de les époques glorioses de China. No obstant, esta época d'esplendor tindria el seu fi al final del regnat de Xuanzong. A pesar de l'aparent fortalea de l'imperi, el general d'orige centroasiático An Lushan dirigiria un dels majors intents de rebelió de l'història chinenca: la Rebelió d'An Lushan, que sacsaria els fonaments de l'estat chinenc en l'any 755. A pesar de que l'estat, en mans del nou emperador Suzong va conseguir finalment sofocar la rebelió en l'any 763, les conseqüències se sentirien en els següents sigles. La pèrdua de poder efectiu per part de l'estat, que per a acabar en la rebelió havia tingut que fer concessions a militars i a pobles fronteriços, com els uigurs i els tibetans, va fer que el control efectiu sobre els recursos del territori es reduïra d'una manera dràstica. El model d'estat centralisat i fort que havien implantat els Tang es va vindre avall, i no tornaria a existir un estat fort i centralisat fins a la proclamació de la República Popular China en el XX. Molt més debilitada, la dinastia Tang es mantindria en el poder en Chang'an fins a principis d'el X. En l'any 904, el dirigent militar Zhu Wen va llançar un atac contra Chang'an, destruint la ciutat i fent matar a la cort de l'emperador. Finalment, en 907 Zhu Wen va fer matar a l'últim emperador Tang i va proclamar una nova dinastia: la dinastia Liang, en capitals en les ciutats de Luoyang i Kaifeng.

Periodo de les Cinc Dinasties i els Dèu Regnes (907 - 960 d. C.)

Artícul principal → Cinc Dinasties.

Despuix del fi de la dinastia Tang, en la fundació de la dinastia Liang en el nort de China, s'inicia una etapa d'inestabilitat que voria succeir-se cinc dinasties breus en el nort de China (dinastia Liang posterior, dinastia Tang posterior, dinastia Jin posterior, dinastia Han posterior i dinastia Zhou posterior), mentres que en el sur varen aparéixer dèu regnes independents. A esta época, de 907 a 960, els historiadors chinencs la coneixen com "periodo de les Cinc Dinasties i els Dèu Regnes", o simplement "de les Cinc Dinasties". Les Cinc Dinasties (Wu Dai) i els Dèu Estats (Shi Guo), fan referència als regnes formats tant en el nort, Wu Dai, com en el sur, Shi Guo. L'historiografia chinenca ignora el sur, denominant este periodo sol per les cases reinantes del nort: Liang, Tang, Jin, Han i Zhou, que conformen les Cinc Dinasties. És a partir de la caiguda de la dinastia Tang quan es va iniciar un moviment basculant, en el que el sur va a substituir al nort des d'un punt de vista no solament econòmic sino també polític i artístic. El nort, amenaçat eternament per les invasions, va dur als seus habitants al sur de Yangzi, a on se sentien protegits dels bàrbars i a on varen poder desenrollar-se econòmicament a través de l'agricultura o el comerç. Entre els pobles invasores els kitanes es varen impondre sobre el restant i instauració la dinastia Liao (907-1125). Es varen estendre geogràficament des de l'actual Manchuria a la província d'Hebei, conquistant la ciutat de Yu (hui, Pequín); el seu poder va ser molt gran, això li va permetre exigir un tribut a la dinastia Jin (936-943) i continuar les seues conquistes cap al sur. Junt als kitanes, en una menor força i presència, es va establir un poble procedent del Tibet, els Shato, que per mig del seu poder militar varen impondre les seues formes de govern i costums als Han, residint el seu valor en el seu poder militar, en lloc d'en la raó i la força de la seua cultura. Mentres en el nort es varen ser creant estructures polítiques més o menys sòlides que donaven entrevore la possibilitat d'una reunificació, els Dèu Estats del Sur (Shi Guo) es varen debilitar per chicotetes guerres de conquista, facilitant l'invasió dels regnes del nort. En l'any 960, Zhao Kuangyin (Emperador Daizu, 960-976), va iniciar el procés d'unificació del país, inaugurant una nova dinastia, la Song.

Dinastia Song (960 - 1279 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Song.

En l'any 960, el militar de la dinastia Zhou del Nort Zhao Kuangyin fundava la dinastia Song, continuació de les cinc dinasties que es varen succeir en el nort despuix de la caiguda dels Tang. Esta dinastia, que va establir la seua capital en Kaifeng, va conseguir conquistar els regnes del sur i reunificar gran part del territori que hi havia estat baix sobirania Tang. Durant la dinastia Song es va produir un gran desenroll del comerç. Es generalisa l'us de diners i aumenta de manera espectacular el moviment de persones i mercaderies dins del país. Este aument del comerç du a l'aparició de grans ciutats. Durant el periodo Song es varen succeir tres estats importants formats per pobles d'ètnia no chinenca en el nort. Els kitán fundarien la dinastia Liao en el noreste. En el noroest, en les actuals regions de Gansu i Ningxia, els tangut funden la dinastia Xia Occidental. El tercer d'estos estats, i el més important, seria la dinastia Jin, fundada pels yurchen (o jürchen), que aplegaria a conquistar el nort de China, obligant als Song a fugir al sur en 1127. Estos tres estats varen adoptar el model dinàstic chinenc, per lo que l'historiografia tradicional chinenca els inclou en els llistats de dinasties. El periodo Song es pot dividir en dos parts: "Song del Nort", fins a 1127, quan la dinastia controlava la part principal del territori històric de China, i "Song del Sur", de 1127 a 1279, periodo durant el quala cort Song va haver de refugiar-se en el sur, establint la capital en l'actual Hangzhou, despuix de la seua derrota front als Jin. Des del sur, els Song mantenien l'objectiu de reconquistar el nort, pero mai varen poder fer front a la superioritat militar dels pobles altaics. La reunificació de China es produiria, paradòxicament, gràcies a la conquista del territori chinenc per un atre poble estranger procedent del nort: els mongoles. Per raons de política exterior va tindre dos capitals, la primera d'elles va ser Pian (hui Kaifeng) en la província d'Henan, a on la dinastia Song del Nort va regnar del 960 a 1127. Per l'alvanç dels kitanes i dels mongoles cap al sur es va aconsellar traslladar la capital a Linan (hui Hangzhou) en la província de Zhejiang, iniciant-se un segon periodo denominat Song del Sur (1127-1279). Durant la dinastia Song va sorgir la renaixença intelectual i artístic Song, pel desenroll del comerç intern i extern, aixina com mides polítiques canalisades cap a la coexistència en els pobles del nort per mig del pagament de tributs. El ministre del emperador Shenzhong (1068-1085) Wang Anshi (1021-1086), va ser qui va desenrollar estes reformes en el (Memoràndum de les dèu mil paraules) o l'articulació del canvi social adequat als nous temps. Existia una absència de movilitat social, per l'assentament d'una classe ilustrada (Shih) sobre el rígit sistema d'exàmens, esta va ser una de les causes per les que les innovacions tecnològiques i econòmiques no varen constituir el motor del canvi social, com si va succeir en Europa. Wang Anshi, en les seues reformes polítiques i econòmiques, va intentar dotar a la classe mercantil (shang) de suficient poder en la finalitat de poder contrarrestar la falta de moviment dels Shih, per això és que va introduir en les matèries d'examen a l'Estat el coneiximent tècnic i científic, ignorats fins a eixa época. Va favorir també el desenroll del paper moneda i les lletres de canvi, en la finalitat d'agilitar el comerç entre les diferents regions, aixina com protegir als chicotets propietaris i llauradors equilibrant la pressió fiscal. Va desenrollar el sistema de graners, com a rebost de l'Estat. El desenroll de les comunicacions interiors i la navegació varen favorir el desenroll econòmic, pero no varen ser eficaços per a frenar l'alvanç militar dels pobles del nort. En 1127, despuix de la captura de l'emperador Huizong i de l'emperatriu regente, la cort va fugir a la ciutat de Nankín i d'ahí a Hangzhou, a on es va establir provisionalment. La ciutat d'Hangzhou es va convertir gràcies a la dinastia Song en una ciutat rica i en la més poblada del món, en un modo de vida absolutament diferent al del nort, pel desenroll de la seua economia monetària i de l'exportació del té i la porcelana.

La dinastia va finalisar en la victòria militar dels mongoles i l'inici de la dinastia Yuan.

Dinastia Yuan (1271 - 1368 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Yuan.

Els mongoles, poble nómada del nort de llengua altaica, aplegarien a establir un dels majors imperis de l'història de la humanitat. baix el seu gran líder Gengis Kan, les conquistes mongolas varen aplegar a unir baix el seu imperi territoris tan distants com Europa Oriental, Iran i China. El propi Gengis Kan va conseguir la conquista dels Xia occidentals, mentres que el seu fill Ogodei, el segon Gran Kan, va derrotar als Jin en 1234. L'Imperi mongol havia segut dividit en quatre parts. Una d'elles, el Gran Kanato, va ocupar gran part del territori de les actuals China i Mongòlia. En 1271 el Gran Kan Kublai va fundar una dinastia a l'estil chinenc, baix el nom Yuan, en capital en Pequín.

Kublai Kan, ya com a emperador Yuan, va derrotar definitivament a la dinastia Song del Sur en la batalla de Yamen en 1279. Els emperadors mongoles varen tindre que enfrontar-se a la difícil tasca de governar una societat molt diferent de la seua. Varen classificar a la població en vàries categories ètniques i, despuix d'un periodo d'interrupció, varen recomençar els exàmens imperials per a captar funcionaris per a l'administració. El periodo Yuan va estar marcat per una gran inestabilitat social, situació agravada per desastres naturals, com les inundacions en la vall del riu Groc, que varen provocar hambruna, i també per l'epidèmia de pesta, que va afectar a una gran part del territori.

Dinastia Ming (1368 - 1644 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Ming.

Representació artística de Zhū Yuánzhāng, el fundador de la dinastia Ming.

El desorde social del final de la dinastia Yuan va provocar numeroses rebelions contra els mongoles. Un líder rebel d'orige humil, Zhū Yuánzhāng, funda la dinastia Ming en 1368, establint la capital en Nankín. A Zhū Yuánzhāng, l'emperador Hongwu, li succeirà, despuix d'una breu guerra civil, el seu fill'emperador Yongle, que traslladarà la capital a Pequín. L'emperador Hongwu de la dinastia Ming, va morir a l'edat de 71 anys, va sobreviure a la mort de l'emperatriu i del seu fill i hereu per cinc anys. Dotzenes de concubinas varen ser cremades vives en el seu funeral i enterrades en ell; la tomba està en el sector nort de la Montanya Morada (Montanya Morada d'Or) en Nankín, China; la seua construcció va començar en 1381 i va terminar en 1405. Durant el regnat de Yongle, China es convertiria en la primera potència marítima del món, com evidencien els sèt viages de Zheng He al sur d'Àsia i Àfrica. No obstant, estos viages no tindrien continuïtat. Provablement pel cost que estos havien supost per a les arques de l'Estat, China va abandonar la seua flota i va renunciar a continuar les expedicions marines. En l'àmbit econòmic, durant el periodo Ming cau en desús el paper moneda, pels problemes d'inflació que generava, i s'escomença a utilisar l'argent. A pesar de que els Ming havien prohibit el comerç en estrangers, l'escassea d'argent en China fa que sorgixquen numerosos contactes comercials en Japó i, més alvance, en els portuguesos, establits en Macau des de mediats d'el XVI, i en els espanyols, que transportaven argent d'Amèrica a Filipines.

Dinastia Qing (1644 - 1912 d. C.)

Artícul principal → Dinastia Qing.

Retrate de l'emperador Kangxi (1661 - 1722), un dels principals monarques Qing.

A partir de la década de 1630, la dinastia Ming es veu sumida en una série d'hambruna, crisis polítiques i econòmiques que conduïxen a l'esclat simultàneu de vàries rebelions contra els Ming. La cort imperial és incapaç de reaccionar i sofocar les rebelions, i els rebels chinencs, encapçalats per Li Zicheng, sitien Pequín, que cau en les seues mans a principis de 1644. Li Zicheng es declara emperador, derrocant als Ming. Aprofitant la situació de confusió, el general manchú Dorgon desplega tropes en Hebei, i davant les notícies de la caiguda de la dinastia Ming, convenç al general chinenc Wu Sangui (1612–1678) que òbriga el pas de Shanhai a les seues tropes, permetent el pas dels manchú al nort de China. Wu Sangui i Dorgon, aliats, marchen en les seues tropes cap a Pequín. Les tropes rebels de Li Zicheng, mal ormejades, són derrotades ràpidament pels manchúes, i eixe mateix any, en 1644, els manchúes declaren al seu líder, el jove Shunzhi (1638-1661) el primer emperador de la dinastia Qing.

Els Qing sempre han segut considerats com una dinastia "estrangera", pese a que en molts aspectes varen ser molt més tradicionalistes i fomentadores dels valors confucianos i chinencs que els propis Ming. Els manchúes, una confederació de tribus yurchen, mongolas, i inclús chinencs d'ètnia han, varen impondre una série de reformes socials destinades a garantisar la seua pròpia superioritat front a la dels chinencs. Varen practicar una política de discriminació contra els chinencs, als que varen prohibir servir en l'eixèrcit regular (solament podien servir com a tropes auxiliars), discriminaven obertament en l'accés dels mateixos a càrrecs polítics (una política que es va ser relaixant a lo llarc d'el XVIII), i favorien als manchúes tant en l'accés a l'eixèrcit com al mandarinato, per mig d'exàmens simplificats. A fi de fomentar lo que consideraven era la deguda llealtat dels seus nous súbdits, els manchúes varen impondre el seu estil de pentinat i la seua forma de vestir a la població chinenca, i la llengua manchú s'utilisava per als assunts més importants en la cort, dominada per la classe dirigent d'orige manchú. Durant els sigles XVII i XVIII la dinastia Qing va presidir una etapa de gran prosperitat econòmica, cultural, i una gran estabilitat interna. Els Qing varen favorir els interessos d'el campesinado, mantenint uns imposts agrícoles molt baixos, favorint la roturación de terres, la reforma agrària, i recelando dels intents de les classes adinerades d'acaparar terres. També varen permetre una expansió comercial interna i externa sense precedents en l'història de China. A lo llarc d'el XVIII la població de China es va triplicar fins a constituir un terç de la població mundial. Els Qing varen promoure la cultura confuciana chinenca com a mig pel que emfatisar un paternalisme jeràrquic que promoguera l'obediència dels seus súbdits. L'emperador Qianlong consolidaria l'expansió territorial de China, incorporant a l'imperi Taiwan, Tibet, Zungaria i Mongòlia. A finals d'el XVIII China comença a donar senyals d'agotament. A pesar de la fortalea militar de l'imperi Qing, la rebelió deloto Blanco (1794-1804) merma greument els seus recursos, i el prestigi dels Qing es resent. el comerç en Occident s'escomença a convertir en una font de tensions internes i externes, dominades per disputes comercials degudes sobretot als intents Qing de controlar el narcotràfic d'opi. Se succeïxen les disputes comercials en les potències occidentals, que donen lloc a la primera guerra de l'Opi, que va enfrontar a China en el Regne Unit entre 1839 i 1842, i a la segona guerra de l'Opi, entre 1856 i 1860, en la que una aliança franc-britànica va prendre la ciutat de Cantón. El resultat d'estes guerres és la firma dels tractats de Nankín i de Tianjin, pels que el Regne Unit va conseguir la sobirania sobre part de l'actual territori d'Hong Kong, ademés de drets comercials i de navegació per a les potències occidentals. El descontent intern conduïx a noves rebelions, de les que la Rebelió Taiping (1851-1864), que va costar la vida a més de 20 millons de chinencs, va amenaçar en derrocar als Qing. En l'ajuda de les potències occidentals, els Qing conseguixen derrotar als Taiping i s'òbrin tímidament a modernisar China. L'última etapa de la dinastia Qing està dominada per la poderosa emperatriu viuda Cixi, que actua successivament com regente del seu fill Tongzhi (1861-1875), i del seu nebot Guangxu (1875-1908). Encara que Cixi conseguix estabilisar China, l'emperatriu es mostra contrària a modernisar el país de forma radical, i continuen els conflictes en les potències estrangeres per disputes comercials. Ademés, la rivalitat en Japó per l'influència sobre Coreja va provocar la guerra chinenc-japonesa entre 1894 i 1895. Despuix de la derrota chinenca en esta guerra, es firma el Tractat de Shimonoseki, pel que China reconeixia l'independència de Coreja, que passava a estar baix influència japonesa, i cedia Taiwan a Japó. La derrota front a Japó va fer créixer el desprestigie de la dinastia Qing, i el descontent en les potències occidentals. En 1899 esclata l'alçament dels bóxers, una rebelió de tenyides xenòfobes que la pròpia regente Cixi recolzaria inicialment. Els Bóxers són derrotats en 1900 per l'Aliança de les Huit Nacions, que ocupen Pequín i obliguen als Qing a accedir a la reforma radical de China. Es abolen en sistema d'exàmens imperials, i Cixi inclús accedix a promoure la creació d'un parlament chinenc en un futur pròxim. per a quan mor Cixi en 1908, el descontent en el govern imperial manchú es manifesta en l'aparició de numerosos moviments revolucionaris que demanaven la formació d'una república.

Era Moderna

República de China (des de 1912)

Artícul principal → República de China (1912-1949).

Sun Yat-sen, primer President de la República de China.

El 10 d'octubre de 1911 es produïx l'Alçament de Wuchang, rebelió contra la dinastia Qing en l'actual ciutat de Wuhan, que provoca la Revolució de Xinhai, que acabarà en el derrocament definitiu de l'últim emperador Qing, Puyi, en 1912 donant aixina fi al periodo conegut com a 'antiga China'. Elíder revolucionari chinenc Sun Yat-sen, en tindre notícia de l'alçament de Wuchang, torna a China des d'Estats Units. Encara que Sun aplega a ser nomenat President de la República de China, el país es troba dividit, dominat per dirigents locals, i aplega a un acort en el destacat militar Yuan Shikai, que controlava els restants de l'eixèrcit Qing en el nort, per a que este siga president. L'ambició de Yuan Shikai, que aplegaria a autoproclamarse emperador en 1915, fa créixer l'oposició a est. China es trobava encara dividida, i Sun Yat-sen torna de l'exili per a instalar-se en Cantón, des d'a on dirigix el Kuomintang, el partit polític que ell havia fundat. En Cantón, Sun Yat-sen funda l'Acadèmia Militar de Whampoa, en la que es formarà l'eixèrcit que, baix el mando de Chiang Kai-shek, successor de Sun Yat-sen al front del Kuomintang, conseguirà conquistar gran part de China i establir en Nankín la capital de la República de China, complint l'ambició de Sun Yat-sen.

Chiang Kai-shek es convertix en president de la República i, des del principi, tindrà que enfrontar-se a dos problemes. Per un costat, el Partit Comuniste Chinenc, a pesar de varis periodos de colaboració en el Kuomintang, lluita per establir un règim comuniste. Per un atre costat, l'imperialisme japonés pressiona a China. En 1931 Japó conquista Manchuria, i establix allí l'estat títaro de Manchukuo.

Segona guerra chinenc-japonesa

Vore també: Front de China en la Segona Guerra Mundial

Recomençament de la guerra civil i triumfo comuniste

Quan semblava que el govern de Chiang Kai-shek podria ya conseguir consolidar l'estabilitat de la república, el partit comuniste va iniciar una rebelió armada contra el Kuomintang que es convertix en una guerra civil total a partir de 1947. En contra de les previsions, els comunistes conseguixen véncer a l'eixèrcit de la República en 1949. El govern del Kuomintang, part de l'eixèrcit i molts dels seus simpatisants, fugen a Taiwan, des d'a on confiaven en poder reconquistar el continent. Esta situació mai es donaria i la República de China seguix existint en l'actualitat en l'illa de Taiwan.

República Popular China (des de 1949)

Artícul principal → Història de la República Popular China.

L'era de Deng Xiaoping (1978-1989)

Estàtua de Deng Xiaoping en Lianhuashan Park en Shenzhen en 2010.

Protestes de la plaça de Tiananmén de 1989

Jiang Zemin i la tercera generació (1989-2002)

Erro al crear miniatura:

Vore també

• Interpretacions de l'Història de China
• Cultura de China
• La dòna en l'antiga China
• Història de Taiwan
• Història d'Hong Kong
• Història de Macau

Bibliografia

• Bregolat Obiols, Eugenio (2007). La segona revolució chinenca, Colecció Imago Mundi. Barcelona: Edicions Destine. ISBN 9788423339198.
• Ceinos, Pedro (2006). Història breu de China, Madrit: Silex edicions. ISBN 978-84-7737-173-1.
• Domenach, Jean-Luc (2006). ¿A a on va China?, Colecció Paidós Història Contemporànea. Barcelona: Edicions Paidós Ibèrica. ISBN 978-84-493-1841-2.
• Fairbank, John K. (1997). China. Una nova història, Santiago de Chile/Barcelona: Ed. Andrés Bell.
• Freches, José (2006). Erase una volta Chinenca, Colecció Gran Austral (Espasa). Madrit: Espasa-Calp. ISBN 978-84-670-2215-5.
• Gernet, Jacques (2007). El món chinenc, Barcelona: Editorial Crítica. ISBN 978-84-8432-868-1.

• Hansen, Valerie (2000). The Open Empire. A History of China to 1600, W. W. Norton and Company: New York.
• Hsu, Cho-yun (1990). «The Spring and Autumn Period», Loewe, Michael; Shaughnessy, Edward L. (ed.). The Cambridge history of ancient China: from the origins of civilization to 221 BC (en EN), Cambridge University Press.
• Lovell, Julia (2007). La Gran Muralla: China contra el món (1000 a. C.-2000 d. C.), Barcelona: Editorial Debat. ISBN 978-84-8306-720-8.
• Martinelli, Franc (1975). Història de Chinenca, Dos volums. Barcelona: Editorial de Vecchi.
• Olle I Albiol, Manel (2005). Made in China: el despertar social, polític i cultural de la Chinenca contemporànea, Colecció Imago Mundi. Barcelona: Edicions Destine. ISBN 978-84-233-3769-9.

• VV. AA. (2003). El despertar de la nova China: implicacions de l'ingrés de China en l'organisació mundial del comercie, Madrit: Associació Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-8319-169-9.
• Wolpin, Samuel (2003). Lao Tse i el seu tractat sobre la virtut del Tao (Tao Et Ching), Kier. ISBN 950-17-0127-1.

Enllaços externs

• chinaviva. com/cultura/historia. htm Història de China en China Vixca
• archive. org/web/20130908224954/http://china. globalasia. com/cultura-china/historia-de-china/ Història chinenca en tot China
• archive. org/web/20070811235156/http://www. spanish. xinhuanet. com/spanish/2004-05/14/content_303. htm Taula cronològica de l'història de China
• umd. edu/history/toc. html Pàgina sobre història de China de Leon Poon (en anglés)