Anar al contingut

Confucio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Confucio

Confucio (en chino simplificado y tradicional, 孔夫子; pinyin, Kǒngfuzǐ; Wade-Giles, K'ung-fu-tzu, lit. "Mestre Kong"; Qufu, Lu, 28 de setembre de 551 a. C. &#; Estat Lu, 11 d'abril de 479 a. C.)[Nota 1] va ser un reconegut filòsof chinenc la doctrina del qual va rebre el nom de confucianisme.[3] Procedent d'una família noble arruïnada, a lo llarc de la seua vida va alternar periodos en els que va eixercir com a mestre en uns atres en els quals va anar funcionari del chicotet Estat de Lu, va treballar de carpintero en el noreste de China, durant l'época de fragmentació del poder baix la dinastia Zhou o periodo de les Primaveres i Autumnes (770-476 a. C.).[4]

Despuix d'establir-se l'Imperi chinenc en el 221 a. C., la seua filosofia va ser suprimida en favor del legalisme. No obstant, dita filosofia va ser abandonada despuix de la caiguda de la dinastia Qin i l'ascens de la dinastia Han. Les ensenyances de Confucio varen ser oficialisades durant el regnat del Emperador Wu (141-87 a. C.), establint-se com la corrent de pensament més popular dels següents 2000 anys. Confucio és considerat com un dels pensadors més importants de l'història de la humanitat pel gran impacte que ha tingut la seua filosofia tant en China com en el món.[5]

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom habitual de Confucio en chinenc mandarín és Kǒngzǐ, lliteralment «Mestre Kong», encara que moltes voltes s'escriu «K'ung Fu Tse» (sistema Wade-Giles). Una variant d'este nom, poc habitual actualment, és Kǒng Fūzǐ, de la que es deriva el nom tradicional en espanyol —a partir de la forma latinizada Confucius—[6] que li varen donar els misionero jesuïtes.[7] En época de Confucio la llengua coloquial de l'estat de Lu era el chinenc antic, que sonava prou diferent del modern chinenc estàndar, usant la reconstrucció de Baxter i Saggart l'apelatiu 孔子 s'ha reconstruït fonológicamente com a /kʰˤoŋʔ tsəʔ/, encara que Bernhard Karlgren lo havia reconstruït prèviament com a /kʰoŋ tsjɛg/.

Biografia

[editar | editar còdic]

Joventut

[editar | editar còdic]

Es creu que Confucio va nàixer el 28 de setembre de 551 a. C.[8][9] en Zou (鄒, en la moderna província de Shandong).[9][10] L'àrea estava teòricament controlada pels reis de Zhou, pero era efectivament independent baixe els senyors locals de Lu, que governaven des de la propenca ciutat de Qufu. El seu pare Kong He (o Shuliang He) era un comandant vell de la guarnició local de Lu.[11] La seua ascendència es remonta als ducs de Song fins a la dinastia Shang, que havia precedit als Zhou.[12][13][14][15] Els relats tradicionals de la vida de Confucio relaten que el yayo de Kong He hi havia migrado a la família de Song a Lu.[16]


Kong va morir quan Confucio tenia tres anys, per lo que va ser criat per la seua mare Yan Zhengzai (顏 徵 在) en la pobrea.[17] La seua mare moriria més tarde quan tenia menys de 40 anys.[17] Als 19 anys es va casar en Qiguan (亓 官), i un any despuix la parella va tindre el seu primer fill, el seu fill Kong Li (孔 鯉).[17] Qiguan i Confucio més vesprada tindrien dos filles junts, una de les quals es creu que va morir quan era chiqueta.[18] Confucio va ser educat en escoles per a plebeus, a on va estudiar i va deprendre les Sis Arts.[19]

Confucio va nàixer en la classe de shi (士), entre l'aristocràcia i la gent comuna. Es diu que va treballar en varis llocs governamentals quan tenia poc més de 20 anys, i com a contable i cuidador d'ovelles i cavalls, utilisant els guanys per a donar-li a la seua mare un sepeli adequat.[17][20] Quan va morir la seua mare, es diu que Confucio, als 23 anys, va estar de luto durant tres anys, com era la tradició.[20]

Carrera política

[editar | editar còdic]

En l'época de Confucio, l'estat de Lu estava encapçalat per una casa ducal governant.[21] Baix el duc hi havia tres famílies aristocràtiques, els caps de les quals duyen el títul de vescomte i ocupaven llocs hereditaris en la burocràcia Lu.[22] La família Ji ocupava el càrrec de "Ministre de les Masses", que també era el "Primer Ministre"; la família Meng va ocupar el càrrec de "Ministre d'Obres"; i la família Shu va ocupar el càrrec de "Ministre de Guerra".[22] En l'hivern de 505 a. C., Yang Hu, un sirviente de la família Ji, es va rebelar i va prendre el poder de dita família.[22] No obstant, en l'estiu de 501 a. C., les tres famílies hereditàries havien conseguit expulsar a Yang Hu de Lu.[22] Per a llavors, Confucio s'havia guanyat una reputació considerable a través de les seues ensenyances, mentres que les famílies varen aplegar a vore el valor de la conducta adequada i la rectitud per a poder conseguir la llealtat a un govern llegítim. Aixina, eixe any (501 a. C.), Confucio va aplegar a ser designat per al càrrec menor de governador d'una ciutat.[23] Finalment, va ascendir al càrrec de Ministre de Crim.[23]


Confucio desijava tornar l'autoritat de l'estat al duc desmantellant les fortificacions de la ciutat, fortalees pertanyents a les tres famílies.[24] D'esta manera, podria establir un govern centralisat.[24] No obstant, Confucio es va basar únicament en la diplomàcia ya que ell mateixa no tenia autoritat militar.[24] En 500 a. C., Hou Fan, el governador de Hou, es va rebelar contra el seu senyor de la família Shu.[24] Encara que les famílies Meng i Shu varen sitiar sense èxit a Hou, un oficial lleal es va alçar en la gent de la regió i va obligar a Hou Fan a fugir al estat de Qi.[24] La situació va poder haver segut favorable per a Confucio ya que açò provablement va fer possible que este i els seus discípuls convenceren a les famílies aristocràtiques de desmantellar les fortificacions de les seues ciutats.[24] Finalment, despuix d'un any i mig, Confucio i els seus pupils varen conseguir que la família Shu arrasara els murs de Hou, que la família Ji derribara els de Bi i la família Meng els de Cheng.[24] Primer, la família Shu va dirigir un eixèrcit cap a la seua ciutat, Hou, i va derribar els seus murs en 498 a. C.[24]

Tumult de Gongshan

[editar | editar còdic]

Poc despuix, Gongshan Furao (també conegut com Gongshan Buniu), un sirviente de la família Ji, es va rebelar i va prendre el control de les forces en Bi.[25][26] Immediatament va llançar un atac i va entrar en la capital Lu.[24] Abans, Gongshan s'havia acostat a Confucio per a que s'unira a ell, lo que Confucio va considerar com l'oportunitat de posar en pràctica els seus principis, pero al final va renunciar a l'idea.[25] Confucio va desaprovar l'us d'una revolució violenta per principi, a pesar de que la família Ji va dominar l'estat Lu per la força durant generacions i havia exiliat al duc anterior.[25]

Durant el tumult de Gongshan, Zhong You havia conseguit mantindre junts al duc i els tres vescomtes en la cort.[27] Zhong You era un dels discípuls de Confucio, que havia dispost que la família Ji li donara el lloc de governador.[28] Quan Confucio es va enterar de l'incursió, va solicitar que el vescomte Ji Huan permetera que el duc i la seua cort es retiraren a una fortalea en els terrenys del seu palau.[29] A partir de llavors, els caps de les tres famílies i el duc es varen retirar al complex del palau de Ji i varen ascendir al Terrat Wuzi.[30] Confucio va ordenar a dos oficials que encapçalaren un assalt contra els rebels.[30] A lo manco un dels dos oficials era un sirviente de la família Ji, pero no varen poder rebujar les órdens mentres estaven en presència del duc, els vescomtes i el tribunal.[29] Els rebels varen ser perseguits i derrotats en Gu.[30] Immediatament en acabant de que el tumult va ser derrotat, la família Ji va arrasar en les muralles de la ciutat Bi.[30]

Els atacants es varen retirar despuix de donar-se conte de que tindrien que tornar-se rebels contra l'estat i el seu senyor.[29] A través de les accions de Confucio, els funcionaris de Bi s'havien rebelat inadvertidamente contra el seu propi senyor, lo que va obligar al vescomte Ji Huan a desmantellar els murs de Bi (ya que podria haver albergat a tals rebels) o confessar haver instigat l'event anant en contra de la conducta adequada i la justícia com a funcionari.[29] Dubs sugerix que l'incident va traure a la llum la previsió, la capacitat política pràctica i la comprensió del caràcter humà de Confucio.[29]

Quan va aplegar el moment de desmantellar les muralles de la família Meng, el governador es va mostrar contrari a que es derribaren i va convéncer al cap de la família de que no ho fera.[30] El Zuo Zhuan recorda que el governador va desaconsellar derribar els murs perque va dir que això feya a Cheng vulnerable a l'estat Qi i causaria la destrucció de la seua família.[29] A pesar de que el vescomte Meng Yi va donar la seua paraula de no interferir, es va retractar de la seua promesa anterior de desmantellar les parets.[29]


Ruta de Confucio per diferents estats en el seu exili entre el 497 i el 484 a. C.

Més vesprada, en el 498 a. C., el duc Ding va ser personalment en un eixèrcit a sitiar Cheng en un intent d'arrasar els seus murs, pero no va tindre èxit.[31] Per lo tant, Confucio no va poder conseguir les reformes idealistes que volia, inclosa la restauració del govern llegítim del duc.[32] S'hi havia ganado poderosos enemics dins de l'estat, especialment en el vescomte Ji Huan, pels seus èxits fins ara.[33] Segons relats en Zuo Zhuan i Shiji, Confucio va abandonar la seua terra natal en el 497 a. C. despuix del seu respal a l'intent fallanc de desmantellar les muralles de la ciutat fortificada de les poderoses famílies Ji, Meng i Shu.[34] Va abandonar l'estat de Lu sense renunciar, permaneixent en el autoexilio i sense poder retornar mentres el vescomte Ji Huan estiguera viu.[33]

Tornada despuix de l'exili

[editar | editar còdic]
Tomba de Confucio en el cementeri de Kong Lin, Qufu, Shandong.

Segons el Zuo Zhuan, Confucio va retornar al seu natal Lu quan tenia 68 anys, en acabant de que Ji Kangzi, el primer ministre de Lu, ho invitara a fer-ho.[35] Les Analectas ho representen passant els seus últims anys ensenyant a 72 o 77 discípuls i transmetent el vell saber a través d'un conjunt de texts cridats els Cinc Clàssics.

Durant la seua tornada, Confucio a voltes va actuar com a assessor de varis funcionaris del govern en Lu, inclós Ji Kangzi, en assunts que incloïen la gobernanza i el crim.[35] Abrumar per la pèrdua tant del seu fill com dels seus discípuls favorits, va morir a l'edat de 71 o 72 anys per causes naturals. Confucio va ser enterrat en el cementeri de Kong Lin, que es troba en la part històrica de Qufu en la província de Shandong.[36]

Filosofia

[editar | editar còdic]
45px|link=
Este artículo o sección tiene referencias, pero necesita más para complementar su verificabilidad.
Plantilla:Busca fuentes
Este aviso fue puesto el 5 de juny de 2017.
[[Categoria:Wikipedia:Artículos que necesitan referencias adicionales| Plantilla:Problemas artículo/validar]]
Atención: Por ahora no estamos clasificando los artículos para referenciar por biografies. Por favor, elige una categoría de esta lista.
Artícul principal → Confucianisme.


L'essència de les seues ensenyances se centra en la bona conducta en la vida, el bon govern de l'Estat (caritat, justícia i respecte a la jerarquia), el conte de la tradició, l'estudi i la meditació. Les màximes virtuts són: la tolerància, la bondat, la benevolència, l'amor al pròxim i el respecte als majors i antepassats. Si el príncip és virtuós, els súbdits imitaran el seu eixemple, seguint el model gobernant/súbdit, pare/fill, etcétera. Una societat pròspera solament es conseguirà si es mantenen estes relacions en plena harmonia. La base de la doctrina confuciana és recuperar als antics sabio de la cultura chinenca i influir en les costums del poble.

El mestre Kong va ser el primer que va reunir a un grup de discípuls provinents de distints principats per a formar-los adequadament en el bon govern. Junt en les mides a prendre que ya havia formulat en la seua época de jove funcionari, va propondre dur a la pràctica les seues idees basant-se en el respecte de les Tres Dinasties i recuperar la política del duc de Tcheu. Confucio confiava que un príncip seguira les seues indicacions. D'esta manera, al final d'un cicle de dotze mesos, s'hauria conseguit algun resultat; en tres anys, el seu proyecte social s'hauria consumat a la perfecció. Es pot resumir la doctrina confuciana en una série de mandats que deurien ser els principals deures de tot home de govern:

  1. Amar al poble, renovar-ho moralment i procurar-li els mijos necessaris per a la vida quotidiana.
  2. Per este motiu, deu servir-se en primer terme en sobirà respecte a Aquell que és el Primer Dominador.
  1. Cultivar la virtut personal i tendir sense cessar a la perfecció.
  2. En la vida privada com en la pública, observar sempre la sendera superior del «Just Mig».
  3. Tindre en conte les dos classes d'inclinament pròpies de l'home: unes procedixen de la carn i són perilloses; les atres pertanyen a la raó i són molt sotils i fàcils de perdre.
  4. Practicar els deures de les cinc relacions socials (explicades més avall).
  5. Tindre per objecte final la pau universal i l'harmonia general.

En el poc llegat escrit que va deixar, les Analectas, una colecció de conversacions en els seus discípuls, es pot observar que basava tota la seua filosofia moral en una ensenyança central: el ren (jen), que és la virtut de la humanitat i a la seua volta està basada en la benevolència, la llealtat, el respecte i la reciprocitat. Estos valors són imprescindibles en les relacions humanes, que Confucio va descriure:

  1. Entre governador i ministre.
  2. Entre pare i fill.
  3. Entre marit i dòna.
  4. Entre germà major i germà menor.
  5. Entre esclaus i amo.

Estes relacions tenen, ademés, una característica principal: el superior té l'obligació de protecció i l'inferior, de llealtat i respecte. En últim terme, totes les persones estan subjectes a la voluntat del Cel (tiamchi; t’ien-chih), que és la realitat primera, la font màxima de moralitat i d'orde. No és el tema d'especulació, pero en cert modo està relacionat per mig del ritual. En alguns texts és sinònim de Shang-tu, el senyor suprem. L'Emperador governava per mandat del Cel.

Segons Confucio, ademés del ren i les relacions adequades, són precisos els rituals i el sacrifici regular. El cult al Cel requeria de l'Emperador, mentres que «fill del Cel», que realisara un sacrifici animal a l'any en el temple del Cel de Pequín. També s'oferien sacrificis a la terra, al sol, a la lluna i als antepassats imperials. No obstant, tot lo que Confucio va voler portar a terme no era nou, sino que corresponia, com ell mateixa confessava, a lo ya dit per una llarga tradició d'sabio. Les seues idees estaven basades en una herència espiritual que l'escola dels ru o lletrats, i més concretament el mateix Confucio, havien compilado i sistematisat de forma sublim.

També s'atribuïxen a Confucio els «Cinc Clàssics», que varen aparéixer en posterioritat a la mort del mestre. Despuix d'esta, la seua obra i la seua vida es varen convertir en objecte de cult i varen generar tot un paradigma entorn a les seues ensenyances, les quals alcancen els nostres dies.

Descendència

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Duc Yansheng.

La família de Confucio, els Kong, és la més extensa i antiga de tot lo món, en més de dos millons de descendents registrats fins a la data.[37] El seu arbre genealògic complet, incloent branques alternes i descendents femenins, comprén fins a 83 generacions.[38] Per a verificar la veracitat de la llínea de successió, el govern de la República Popular China va portar a terme un proyecte científic en el que s'analisaria el ADN de les distintes branques de la família de Confucio. No obstant, es va preferir no portar-ho a terme per l'enorme importància cultural de Confucio i la seua família.[37]


Els descendents de Confucio han segut condecorats des de l'era de la dinastia Han, rebent diferents títuls nobiliarios a lo llarc de l'història. El primer d'estos va ser Kong Ba (孔霸), de la dècim-tercera generació. En 1055, durant el regnat del Emperador Renzong de Song, es va crear el títul de "Duc Yansheng", ostentat per primera volta per Kong Zongyuan (孔宗願), de la generació N.º 46.[39] Els seus descendents varen continuar usant este títul fins a la seua abolició pel govern nacionaliste en 1935, despuix de la qual cosa va ser reemplaçat pel títul honorífic de "Oficial de sacrifici a Confucio", el qual continua existint en la República de China (en l'Illa de Taiwan). Kung Tsui-chang (孔垂長), de la generació N.º 79, és el portador del títul des de l'any 2008.[40]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Estes són les dates acceptades oficialment pel govern de la República de China. El natalici de Confucio és commemorat nacionalment com el "Dia del Mestre" (教师节). Est cau el dia 27 del 8° més segons el calendari llunar (data a voltes interpretada com 27 d'agost), que, convertida al calendari gregoriano, dona com resultat el 28 de setembre. No obstant, existixen controvèrsia respecte a la seua veracitat. Segons alguns estudis més recents, Confucio va poder haver naixcut el 3 d'octubre del 552 a. C. i fallit el 3 de març del 479 a. C. segons el calendari gregoriano (9 d'octubre i 9 de març en l'antic calendari juliano).[1][2]
  1. ↑ Xu Wenxin 徐文新. «孔子诞辰的推算». Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2015. Consultat el 27 de febrer de 2021.
  2. ↑ Jiang Xiaoyuan 江晓原. «孔子诞辰：公元前552年10月9日». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 5 de decembre de 2020.
  3. ↑ Chengley, Luo (1 de giner de 2006). L'història de Confucio, LD Books. ISBN 9707321881.
  4. ↑ Shiru, Chang (2009). Confucio. Analectas, Barcelona: Herder Editorial, pp. 178. ISBN 9788425443886.
  5. ↑ «China Confucianism: Life of Confucius, Influences, Development».
  6. ↑ (coord.), Antoni Prevosti i Monclús; Riu, {{{nom2}}}; Prats, {{{nom3}}} (6 de novembre de 2014). Pensament i religió en Àsia Oriental, Editorial UOC. ISBN 9788490641811.
  7. ↑ Lenoir, Frédéric (2018). Breu tractat d'història de les religions, Barcelona: Herder Editorial, p. 75. ISBN 978-84-254-3976-6.
  8. ↑ Confucius: A Guide for the Perplexed, A&C Black, p. 3. ISBN 978-1-4411-9653-8.
  9. ↑ 9,0 9,1 Creel, 1949, p. 25.
  10. ↑ Rainey, 2010, p. 16.
  11. ↑ Legge, 1887, p. 260.
  12. ↑ Legge, 1887, p. 259.
  13. ↑ Yao, 1997, p. 29.
  14. ↑ Yao, 2000, p. 23.
  15. ↑ Rainey, 2010, p. 66.
  16. ↑ Creel, 1949, p. 26.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Confucius: A Guide for the Perplexed, A&C Black, p. 4. ISBN 978-1-4411-9653-8.
  18. ↑ Confucius: And the World He Created, Basic Books. ISBN 978-0-465-04057-5.
  19. ↑ Confucius: A Guide for the Perplexed, A&C Black, pp. 4–5. ISBN 978-1-4411-9653-8.
  20. ↑ 20,0 20,1 Confucius: Chinese Philosopher and Teacher, Capstone, p. 23. ISBN 978-0-7565-3832-3.
  21. ↑ Dubs, 1946, pp. 274–275.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Dubs, 1946, p. 275.
  23. ↑ 23,0 23,1 Dubs, 1946, pp. 275–276.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 24,7 24,8 Dubs, 1946, p. 277.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Creel, 1949, pp. 35–36.
  26. ↑ Dubs, 1946, pp. 277–278.
  27. ↑ Dubs, 1946, p. 278.
  28. ↑ Dubs, 1946, pp. 278–279.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 29,5 29,6 Dubs, 1946, p. 279.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 Chin 2007, 30.
  31. ↑ Dubs, 1946, p. 280.
  32. ↑ Dubs, 1946, pp. 280–281.
  33. ↑ 33,0 33,1 Dubs 1946, 281.
  34. ↑ Riegel, 1986, p. 13.
  35. ↑ 35,0 35,1 Confucius: A Guide for the Perplexed, A&C Black, pp. 27–28. ISBN 978-1-4411-9653-8.
  36. ↑ Centre, UNESCO World Heritage. «Temple and Cemetery of Confucius and the Kong Family Mansion in Qufu» (en en).
  37. ↑ 37,0 37,1 Seed. «Inheriting Confucious». Archivat des d'el original, el 29 d'octubre de 2012. Consultat el 4 de decembre de 2020.
  38. ↑ Xinhua. «Confucius family tree revision». Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2012. Consultat el 4 de decembre de 2020.
  39. ↑ Association for Asian Studies.55(3)ISSN 0021-9118.doi:10.2307/2646446.
  40. ↑ New York Claves.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Clements, Jonathan (2008). Confucius: A Biography. Stroud, Gloucestershire, England: Sutton Publishing. ISBN 978-0-7509-4775-6.
  • Confucius (1997). Lun yu, (in English The Analects of Confucius). Translation and notes by Simon Leys. New York: W.W. Norton. ISBN 0-393-04019-4.
  • Confucius (2003). Confucius: Analects – With Selections from Traditional Commentaries. Translated by E. Slingerland. Indianapolis: Hackett Publishing. (Original work published c. 551–479) ISBN 0-87220-635-1.
  • Creel, Herrlee Glessner (1949). Confucius and the Chinese Way. New York: Harper.
  • Creel, Herrlee Glessner (1953). Chinese Thought from Confucius to Mao Tse-tung, Chicago: University of Chicago Press.
  • Csikszentmihalyi, M. (2005). "Confucianism: An Overview". In Encyclopedia of Religion (Vol. C, pp. 1890–1905). Detroit: MacMillan Reference
  • Dawson, Raymond (1982). Confucius, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-287536-5.
  • Fingarette, Hebert (1998). Confucius : the secular as sacred, Long Grove, Ill.: Waveland Press. ISBN 978-1-57766-010-1.
  • Nylan, Michael and Thomas A. Wilson (2010). Lives of Confucius: Civilization's Greatest Sage through the Ages. ISBN 978-0-385-51069-1.
  • Ssu-ma Ch'ien (1974). Records of the Historian, Yang Hsien-yi and Gladys Yang, trans, Hong Kong: Commercial Press.
  • Sterckx, Roel. Chinese Thought. From Confucius to Cook Ding. London: Penguin, 2019.
  • Van Norden, B.W., ed. (2001). Confucius and the Analects: New Essays. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-513396-X.
  • Van Norden, B.W., trans. (2006). Mengzi, in Philip J. Ivanhoe & B.W. Van Norden, Readings in Classical Chinese Philosophy. 2nd ed. Indianapolis: Hackett Publishing. ISBN 0-87220-780-3.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Commons

Confucio en Viquidites.

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Confucio&oldid=786322»