Chiang Kai-shek

Chiang Kai-shek

Est és un nom chinenc; el llinage és Chiang o Jiang.

Chiang Kai-shek o Jiang Jieshi (en chino tradicional, 蔣介石; en chino simplificado, 蒋介石; pinyin, Jiǎng Jièshí; Wade-Giles, Chiang Chieh-Shih; pe̍h-ōe-jī, Chiúⁿ Kài-es̍k; grafies alternatives: 蔣中正^T, 蒋中正^S, Jiǎng Zhōngzhèng^P, Chiang Chung-cheng^W, ChiúⁿTiong-chìng^POJ; Xikou, 31 d'octubre de 1887-Taipéi, 5 d'abril de 1975) va ser un militar, estadiste i dirigent chinenc. Va succeir a Sun Yat-sen com a president del Partit Nacionaliste Chinenc (Kuomintang o KMT), i governador suprem baix diversos càrrecs, de la República de China fundada en Nankín en 1927. Despuix de la derrota dels nacionalistes front als comunistes en 1949, es va refugiar en el seu govern en l'illa de Taiwan (Formosa).

Chiang Kai-shek va ser dictador de Taiwan des de 1949 fins a la seua mort en 1975 a través del decret de llei marcial, quan va ser succeït pel seu fill Chiang Ching-kuo. Durant la seua etapa en Taiwan mai es va resignar a que l'exili fora definitiu. Va mantindre l'esperança de que el comunisme acabaria caent i que la República de China, baix el seu liderage, reconquistaría la China continental.

Despuix de l'invasió japonesa de China, el Govern dirigit per Chiang Kai-shek es va replegar cap a l'interior del país, establint la capital provisional en Chongqing, ya que Nankín havia caigut en mans dels japonesos, que varen instaurar allí un Governe títaro presidit per Wang Jingwei.

Durant l'invasió japonesa, el KMT va interrompre la lluita contra el Partit Comuniste de China, formant un front unit contra els invasores. Al final de la Segona Guerra Mundial, els japonesos es retiren de China, que recupera ademés l'illa de Taiwan. En eixe moment, es recomença l'enfrontament en els comunistes, dirigits per Mao Zedong.

L'1 de giner de 1947, es va aprovar una nova Constitució per a la República de China (no confondre en la República Popular China). A lo llarc d'eixe any, es va elegir als membres de les diferents cambres del Parlament nacional, i en abril de 1948, Chiang Kai-shek va assumir el càrrec de president de la República. El govern del KMT semblava estar afiançant el seu control sobre el territori, a pesar de totes les dificultats, pero ya en 1946 es va intensificar la lluita en els comunistes. Contra tot pronòstic, les forces comunistes del cridat Eixèrcit Popular de Lliberació, des de les seues bases de poder en el camp, varen conseguir finalment guanyar esta guerra civil. A lo llarc de 1949, es varen succeir les victòries comunistes. Chiang Kai-shek va escomençar a enviar personal cap al sur per a preparar des d'allí l'ofensiva contra els comunistes. El govern del KMT es va vore obligat a abandonar Nankín. El 5 de febrer, la capital es va traslladar a Cantón. El 26 de maig, Chiang es va desplaçar a Taiwan.

Davant l'alvanç comuniste (l'1 d'octubre Mao Zedong havia proclamat la fundació de la República Popular China), el Govern republicà va traslladar la capital provisional de Cantón a Chongqing el 15 d'octubre i finalment a Chengdu el 29 de novembre. Chiang havia tornat al continent des de Taiwan el 14 de novembre i va estar en Chonqqing i Chengdu intentant resistir la victòria comunista. Finalment, el 8 de decembre, Chiang va donar per perduda la China continental i va ordenar a les seues tropes i als més alts càrrecs del Govern que abandonaren Chengdu. El 10 de decembre de 1949, Chiang Kai-shek i el seu fill Chiang Ching-kuo varen volar a Taiwan, des d'a on esperaven poder reorganisar-se per a derrotar als comunistes. Chiang Kai-shek mai va tornar a chafar la China continental.

Noms

Chiang va utilisar noms diversos a lo llarc de la seua vida. Durant la seua etapa en Cantón al front de l'Acadèmia Militar de Whampoa, usava el nom la transcripció del qual pinyin és Jiǎng Jièshí (en chinenc tradicional: 蔣介石, en chinenc simplificat: 蒋介石, Wade-Giles: Chiang Chieh-shih). La forma habitual en Occident "Chiang Kai-shek" correspon a la transcripció que es va fer en aquella época d'este nom d'acort en la seua pronunciació en el dialecte cantonés parlat en Cantón. Chiang Kai-shek i Sun Yat-sen són les úniques personalitats històriques chinenques els noms de les quals es transcriben habitualment en Occident en forma cantonesa, i no en mandarín.

En el món hispanohablante, este nom ha aparegut en els mijos escrits en molta freqüència en la forma errònea «Chiang Kai-chek», provablement per influència de l'antiga adaptació francesa Tchiang Kaï-cheki ya que en la grafia de l'espanyol no existix el #fonema 'sh'.

Infància i joventut

Chiang Kai-shek va nàixer el 31 de octubre de 1887 en la localitat de Xikou del districte de Fenghua, en la província de Zhejiang. La família era la principal del menut llogaret de tres carrers, situada a la vora del riu Shanxi; el pare de Chiang tenia un comerç en el que venia, entre atres productes, sal, mercaderia que era un monopoli de l'Estat. La seua mare era la tercera esposa del seu pare, una viuda ambiciosa que s'havia casat en ell despuix de passar una temporada retirada en un monasteri budiste despuix de la mort del seu primer marit. Chiang va nàixer a l'any de casar-se els seus pares.

Va ser un chiquet malaltiç, soberp i necessitat de l'atenció dels demés chicons, entre els que tractava de destacar a tota costa, inclús posant en risc la seua salut. Estudiant poc destacat segons els seus tutors d'infància que li ensenyaven de memòria els clàssics chinencs, tenia també certa tendència a la soletat —que va mantindre tota la seua vida— i a vagar per parages naturals (abundants en la seua localitat natal) i monasteris. Quan tenia sèt anys, la sòrt de la família va canviar: va morir el seu pare i la seua mare va perdre gran part dels bens de la família a mans dels seus cunyats, que des de feya dos anys es disputaven l'herència del yayo de Chiang. La família va tindre que abandonar l'antiga casa familiar i mudar-se a una atra molt més modesta del llogaret. La mare va tindre que reprendre el seu antic ofici de costurera per a mantindre a la família, que va passar corruixes econòmiques. L'educació dels chiquets va ser espartana. La mare, despuix de la mort d'un atre dels seus fills, va centrar les seues grans ambicions en Chiang, en el que va establir una estreta relació, mescla de protecció, ambició materna i dura disciplina.

En 1901, ho varen casar en una chicona analfabeta del poble, Mao Fu-mei. La mare de Chiang, en la seua severitat, va desbaratar pronte el carinyo inicial de la parella. Poc despuix Chiang, que tenia per llavors catorze anys, va partir a l'escola de la Montanya del Fénix. Dos anys despuix va passar a una atra del port de Ningbo i a l'any següent, a una atra de Fenghua.

Decidit a mamprendre una carrera militar, en la primavera de 1905 va marchar a Japó, la potència regional que en 1895 hi havia derrotat a l'imperi i en 1905, a Rússia. Per a llavors ya s'havia declarat contrari a la dinastia Qing i s'havia tallat la coleta, símbol de sumissió als manchúes. Sense la necessària recomanació de la Junta de Guerra pequinesa, requisit necessari per a ingressar en les acadèmies militars nipones, Chiang va passar varis mesos en Japó deprenent japonés abans de retornar a Xikou. Poc despuix va tornar a partir, esta volta a Shanghái. Li va seguir la seua mare, convençuda per una endevina del lluent futur que tindria el seu net, que per això va arrastrar en si a Mao Fu-mei. Encara que Chiang no desijava tindre fills, va tindre un en la seua esposa, intimidat per la seua mare, que li va amenaçar en suïcidar-se si no ho feya.

En 1906 va ingressar en l'acadèmia militar de Baoding. Esta contava en instructors japonesos. Un any despuix, en 1907, es va traslladar a Japó, a on, despuix d'ingressar en l'Acadèmia de l'Eixèrcit Imperial Japonés, va acabar destinat en una unitat d'artilleria de l'Eixèrcit imperial japonés en la que va servir un any, fins a 1911, quan va tornar a China en motiu del alçament de Wuchang, l'insurrecció que va desencadenar el final de la China imperial. Durant la seua estància en Japó, en la que es va acostumar a la duríssima disciplina militar japonesa, s'havia unit als círculs revolucionaris antimanchúes, encapçalats per Sun Yat-sen, en 1910.

Colaboració en Sun Yat-sen

Vana oposició a Yuan Shikai

En novembre va organisar un grup revolucionari d'unes cent persones que va prendre la guarnició de la principal ciutat de la seua província natal, Hangzhou. Esta va ser una dels diversos tumults que varen seguir a la Revolució de Xinhai d'octubre. Chiang es va traslladar llavors a Shanghái, a on li'l va nomenar cap d'una brigada revolucionària pagada per comerciants locals, que pronte es va desfer per l'escassa calitat dels reclutes. Chiang, que va adoptar un estil de vida depravado, va establir vínculs en les societats secretes de la ciutat. Nomenat cap de regiment per Chen Qimei, en el que mantenia estretes relacions, va forjar amistat en diversos personages del partit que li varen ajudar en el seu ascens en ell. Despuix d'assessinar a un rival polític en 1912, va passar a Japó acompanyant a Chen, que havia renunciat al Govern de Shanghái; allí va començar a publicar una revista militar en la que va advocar per un govern de despotisme ilustrat, mescla dels «ideals de Washington en els métodos de Napoleón». Posteriorment va retornar a Shanghái, de nou junt a Chen, per a opondre's al creixent poder de Yuan Shikai.

Durant la fallanca Segona Revolució mampresa per a apartar del poder a Yuan, Chiang va assaltar sense èxit l'atarassana de Shanghái. Fracassat el colp de mà, es va refugiar en la concessió internacional abans d'exiliar-se en Japó, perseguit per les autoritats. En 1914, de regrés en Shanghái, va participar en un atre fracassat alçament contra Yuan, desbaratat pel governador. Va fugir novament a Japó a on es va unir a Sun Yat-sen i va ingressar en el nou i diminut Partit Revolucionari Chinenc d'est. Enviat per Sun a recaptar fondos per a l'organisació pel surest asiàtic, va abandonar la missió quan el seu barco va hacer en Shanghái. Per insistència seua, els revolucionaris varen assessinar al símbol més destacat del govern de Yuan en l'urbs, el governador militar, el 10 de novembre de 1915. Eliminat el governador, Chiang i el seu correligionari Chen Qimei varen sobornar a la tripulació de buc insígnia de la flota ancorada en la ciutat per a que s'alçara contra Yuan. La gresca, que va esclatar el 5 de decembre i va contar en respal de grups afins en terra, va fracassar. Un atre intent posterior de guanyar-se a la guarnició d'una fortalea al noroest de la ciutat també va acabar en fracàs. Despuix de passar a la clandestinitat, va marchar a Shandong per orde de Sun Yat-sen, per a participar en el malhadado pla per a fer-se en el control de la província. Despuix de dos semanes, va abandonar l'operació, que va terminar en derrota per als revolucionaris.

Despuix de la mort de Yuan Shikai en juny de 1916, va començar l'época dels caudillos militars en la que estos es varen disputar el poder en el país. Una de les agrupacions militars de Guangxi que havia ocupat la veïna província de Guangdong va permetre a Sun Yat-sen instalar-se en Cantón. Sun va nomenar a Chiang cap de les unitats revolucionàries de l'eixèrcit regional que ho sostenia, que es trobava al mando de Chen Jiongming, en el que Chiang va mantindre tirants relaciones. Encara que els diputats de Pequín, expulsats de la capital, varen acodir a Cantón, varen elegir a Sun president i li varen encarregar preparar una expedició al nort per a expulsar als caudillos militars, els generals cantoneses que ho protegien no varen mostrar interés algun en l'empresa i Sun caria per llavors de forces militars pròpies per a portar-la a terme pel seu conte. Frustrat, Sun va abandonar Cantón i va passar a Shanghái en l'estiu de 1918, a on ho va acompanyar Chiang.

De nou en la gran ciutat, va reprendre la vida de desenfré anterior, que va unir al seu temperament irascible, arrogant i enterc. Chiang, a pesar del seu conservadurisme confuciano, mostrava escàs respecte pels seus superiors i majors, en escasses excepcions, entre les que es contava Sun. Durant esta época, va establir llaços en la Banda Verda, una societat secreta que controlava gran part del crim organisat de la urbs.

Durant la seua estància en Shanghái es va casar en la seua segona esposa, quatre anys major que el fill de Chiang, Chiang Ching-kuo. Para llavors Chiang havia adoptat a un atre chiquet, Chiang Wei-kuo, segons Chiang fill natural del seu correligionari Dai Jitao. Chiang, estèril ya per les seues malalties venéreas —molt esteses entre la població de la urbs—, va deixar estèril també a la seua nova esposa, a la que no havia comunicat que estava malalt. Al començament de 1922, la parella va marchar a Cantón, a unir-se a Sun Yat-sen. Chiang va retardar el regrés al sur tot lo possible, puix no desijava treballar en Chen Jiongming. Alguns mesos més vesprada, en la primavera, va tornar a Zhejiang, per a estar en la seua mare, moribunda, que va fallir el 14 de juny.

Periodo cantonés

En octubre de 1921, va tornar a Cantón, que Chen Jiongming havia recuperat de mans de la caçola de Guangxi. Pronte varen sorgir desavenències entre Sun Yat-sen, que desijava continuar les operacions militars en Hunan i Hubei per a començar la reunificación territorial del país, i Chen, que desijava concentrar l'activitat en Cantón. En juny la tensió es va baratar en enfrontament militar; per llavors Chiang no es trobava en Cantón, sino en el seu llogaret natal, en les tradicionals celebracions de l'aniversari del decés de la seua mare, pero va retornar de colp i repent al sur. El 29 del més, es va unir a Sun en la cañonera en la que este s'havia refugiat de l'envestiment de Chen.

No va poder evitar la derrota de Sun Yat-sen a mans del caudillo militar cantonés Chen Jiongming, que va acabar en l'exili d'aquell en Shanghái, en agost de 1922. Encara que Chiang va ser incapaç de véncer a Chen, l'ajuda que va prestar a Sun en este destret va servir per a convertir-ho en el seu estret colaborador. El 20 d'octubre, li'l va nomenar cap de l'Estat major d'un dels generals cantoneses que havien permaneixcut fidels a Sun i que dominava Fuzhou. En giner de 1923, estes forces, en concert en les de Guangxi i Yunnan, varen expulsar a Chen de Cantón, lo que va permetre que retornara a ella Sun en febrer. Chiang ho va seguir a finals d'abril i allí se li va nomenar cap de l'Estat Major de Sun.

En agost, Sun va enviar a Chiang com a representant del partit a Moscou per a recaptar ajuda soviètica. Va aplegar a la capital soviètica el 2 de setembre, al front d'una reduïda delegació. Despuix del rebuig de la Comintern a respalar el proyecte de Sun d'una ofensiva contra els caudillos militars del nort de China, que aquella considerava prematur, Chiang va retornar relativament descontent a China a finals de novembre, havent obtingut, no obstant, la promesa d'ajuda militar per al partit. Va aplegar a Cantón en giner de 1924. Encara que l'informe a Sun va ser molt crític en els soviètics, als que va acusar d'imperialistes i de pretendre sometre el país al seu model polític, Sun va decidir posar en pràctica l'aliança en Moscou, ajudat pel seu nou assessor soviètic, Mijaíl Grusenberg Borodin. Durant varis anys i fins a la ruptura en Moscou en 1927, la relació en l'URSS va ser la principal d'entre les mantingudes en les potències.

El 21 d'abril de 1924, li'l va nomenar director de l'Acadèmia Militar de Whampoa i cap de l'Estat Major de l'Eixèrcit de Cantón. Segons Sun, els oficials que es graduaren en l'acadèmia devien formar el núcleu de l'eixèrcit del partit que portara a terme l'ansiada revolució. Entre agost i octubre, Chiang va dirigir, en l'ajuda de Borodin, l'enfrontament en els comerciants de Cantón, que s'armaven per a enfrontar-se al Govern. A mitan d'este últim més, la tensió va conduir a chocs armats que varen acabar en varis centenars de morts. Chiang va conseguir esclafar a les forces rebels i Sun li va otorgar el mando de totes les unitats militars. El choc, no obstant, va arrasar gran part de l'important districte comercial cantonés.

Entre febrer i abril de 1925, va participar al front de dos regiments de l'acadèmia i junt a algunes unitats de l'eixèrcit de Cantón en la Primera Expedició Oriental, una campanya contra les forces de Chen Jiongming que va conseguir expulsar-ho temporalment de la zona oriental de la província. En juny les forces del Kuomintang varen tindre que abandonar la persecució de Chen i retornar a Cantón, que havien ocupat les forces teòricament aliades dels eixèrcits de Yunnan i Guangxi. En la lluita contra les unitats mercenàries, disputada entre el 6 i el 12 de juny de 1925, es va nomenar a Chiang cap de la guarnició de Cantón. Les seues tropes varen realisar algunes de les principals accions que varen conduir a la derrota d'aquelles, lo que va aumentar el prestigi de Chiang. De nou, en els combats va tindre un paper destacat la planificació del seu assessor militar soviètic, Blücher. A partir de l'estiu d'eixe any, Chiang va ser el principal militar del Govern cantonés, gràcies tant a presidir l'Acadèmia de Whampoa com a manar la guarnició de la ciutat. Des de juliol pertanyia ademés al Consell Militar. En març d'eixe any havia fallit Sun Yat-sen, lo que va desnugar la rivalitat entre els membres del Kuomintang, tant per a succeir-ho al front del partit com per les diferències ideològiques entre ells. Els tres principals dirigents per a ocupar el lloc de Sun eren Wang Jingwei, Hu Hanmin i Liao Zhongkai, tots ells colaboradors del fallit Sun durant llarc temps. Fins a llavors Chiang era un personage secundari en la lluita pel poder en el partit. En juliol es va formar un Govern encapçalat per Wang —aliat de Liao—, lo que va supondre un revés per a Hu i els seus partidaris.

Apartat Hu Hanmin, que va ser enviat a Moscou despuix de l'assessinat d'a mans d'un membre d'una societat secreta organisada pel seu germà, Chiang es va desfer d'un atre important rival. En la aquiescencia de Wang Jingwei, va neutralisar al general Xu, comandant de l'Eixèrcit de Cantón i ministre de Guerra, que va ser rellevat en setembre. En la pràctica, Cantón va quedar llavors dominat per un triumvirat format per Wang, Borodin i el propi Chiang. L'eliminació de Xu havia acabat en l'amenaça d'un colp de la dreta del partit i aumentat les tropes a les órdens de Chiang fins als trenta mil soldats, pero havia reduït la calitat de les forces armades. Chiang va quedar com a cap militar del partit. l'Eixèrcit Nacional Revolucionari (ENR) es va reorganisar en cinc cossos d'eixèrcit, dels que Chiang manava el primer. El ENR es fogueó en tres campanyes entre octubre de 1925 i giner de 1926, que varen reforçar el control del Kuomintang de la província de Cantón. El prestigi de Chiang va créixer per la derrota definitiva de Chen Jiongming en novembre de 1925.

A principis de 1926, els nacionalistes varen conquistar Hainan, illa en importants depòsits minerals i abundants collites. A continuació es va celebrar el congrés anual del partit, dominat per l'esquerra, pero en el que Chiang va eixir ben lliurat, representant l'unitat entre l'esquerra i la dreta del partit. Va ser elegit membre del Comité Eixecutiu Central, dominat per la corrent izquierdista del partit i els comunistes.

El 20 de març i per sorpresa, va implantar la llei marcial i va detindre a alguns comunistes i assessors soviètics, acusats de participar en una conspiració. Segons Chiang, la seua acció havia segut segut una simple reacció a una confabulación comunista per a seqüestrar-ho, mentres que estos i l'esquerra del Kuomintang creïen que Chiang havia demostrat la seua força en un moment que li era favorable, en mig d'una gran tensió entre les corrents izquierdista i dretana del partit. Despuix de conseguir el 23 de març que el CEC del partit respalara la seua exigència de que els representants de l'esquerra foren rellevats dels seus llocs, va retirar les tropes, va afirmar que tot s'hi havia per una confusió i va sostindre que el colp de mà s'havia dirigit exclusivament als comunistes, somesos en la seua opinió als soviètics. Va conseguir ademés que partix dels assessors soviètics, els més hostils a la seua posició, tornaren a l'URSS. A continuació, va obtindre la renúncia de Wang Jingwei, que va marchar a França i, teatralmente, va oferir la seua pròpia que com s'esperava no va ser acceptada. Quan Borodin va retornar a Cantón, va tindre que assumir la reducció d'importància de la missió soviètica que va exigir Chiang, qui, no obstant, va seguir rebent armament i diners de l'URSS. Els soviètics transigieron en les condicions de Chiang per a mantindre l'aliança entre nacionalistes i comunistes. Al mateix temps, Chiang va entregar els llocs claus de l'eixèrcit als seus partidaris. El partit també va quedar dominat pels seus seguidors; el propi Chiang es va reservar la direcció de l'Oficina d'Organisació, l'organisme responsable del nomenament de càrrecs. Encara que va rellevar a alguns destacats dretans, els canvis que va realisar varen perjudicar principalment a l'esquerra. Tan sol setze mesos despuix de la mort de Sun Yat-sen, Chiang havia devingut en el senyor de Cantón, adalid d'una revolució conservadora i nacionalista. La successió de Sun s'havia resolt sorprenentment en favor de Chiang.

Ideologia i temperament

Nacionaliste dispost a reunificar el país i a acabar en els tractats discriminatoris firmats antany en les potències occidentals i Japó i dedicat en teoria al ideari de Sun, en la pràctica sí havia adoptat el seu aspecte nacionaliste, pero no els de la revolució social i l'establiment de la democràcia. El seu ideal de societat corporativista tenia grans influències de l'autoritarisme patriarcal confuciano i primava en ell l'obediència al caudillo. El seu model social era el patriarcal chinenc, en el que al pare o caudillo —ell mateixa— el poble devia obedir en devoció filial. El poble no devia participar en la presa de decisions polítiques, sino simplement obedir als seus dirigents en disciplina. Primava l'orde i l'estabilitat política, descartava la diversitat ideològica i la democràcia. Hostil a tot moviment popular de masses, l'ideari polític era conservador i tradicionaliste, neoconfuciano. Va ser també en part impulsor de la "Societat dels Camises Blaves", la qual tenia influències fascistes. Sobre el repte d'eliminar el poder estranger en China, Chiang sostenia que el primer adversari seria el Regne Unit, pero el més dur de batre seria Japó. En l'interior, la seua preferència per atraure's a l'enemic en lloc d'eliminar-ho va fer que alguns caudillos militars conservaren el seu poder, inclús despuix de la suposta unificació del país i eliminació dels cacics militars.

Extremadament treballador, caria, no obstant, de la capacitat per a delegar tasques. Açò feya que en ocasions tinguera que prendre decisions sobre les que no tenia coneiximents o es vera obligat a dedicar el seu temps qüestions excessivament detallades. Mal administrador, no admetia be les crítiques. El seu círcul de confiança era molt reduït. A pesar de les seues duríssimes crítiques contra la corrupció i les seues campanyes moralistes, va permetre la degeneració del règim de Nankín que va presidir. Cauto i conservador, va instaurar un règim escassament reformiste.

Successor de Sun Yat-sen, divisions en el Kuomintang i Expedició del Nort

Expedició del Nort

Artícul principal → Expedició del Nort.

El 1 de juliol de 1926, Chiang va anunciar el començ de l'Expedició del Nort, la major operació militar del periodo de entreguerras. Per a portar a terme la campanya, que devia acabar en el poder dels cacics militars que dominaven el país i implantar un govern basat en els Tres Principis del Poble de Sun Yat-sen, Chiang va obtindre el mando de totes les organisacions civils i militars, llevat del Kuomintang. Un més més vesprada, va partir de Cantón per a dirigir l'ofensiva cap al nort.

En realitat i a pesar de la propaganda oficial contra els caudillos militars, la campanya va començar en una aliança de les forces de Kuomintang en dos grups d'ells: la caçola de Guangxi i les unitats de Tang Shengzi, general que controlava Hunan i s'havia rebelat contra Wu Peifu. La llabor de Chiang no va ser dirigir els combats ni planejar l'estratègia general —dels primers es varen encarregar principalment els caudillos militars aliats i de la segona, els assessors militars soviètics, en especial Vasili Blücher—, sino organisar la diplomàcia, el control financer i les operacions de subversión de l'enemic (inclosa la manipulació política i el soborn de caps militars) per a facilitar l'empresa. A finals de juliol, havia conseguit que sis generals canviaren de bando i les seues forces havien creixcut notablement gràcies a açò, encara que a costa de la merma de la calitat de les tropes. Per insistència de Blücher, l'objectiu principal de la campanya va ser Wuhan, formada per llavors per tres ciutats separades. Ans que esta anara completament conquistada, Chiang va decidir llançar un atac sorpresa contra la província de Jiangxi, al surest, sense consultar esta volta als assessors soviètics. Al començ l'envestiment va ser tot un èxit i els nacionalistes es varen fer en la província, pero Sun Chuanfang contraatacó, desbaratant les unitats enemigues i confonent a Chiang, que va tindre que cedir al mando a un atre general que va portar a terme la retirada. Per a compensar el contratemps, el Kuomintang va conseguir conquistar finalment Wuhan despuix de duríssims combats a mitan d'octubre.

En giner de 1927, varen tindre lloc disturbis contra els estrangers, que varen acabar en la devolució als nacionalistes de la concessió britànica en Hankou, la primera que es va realisar i que va aumentar el prestigió del Kuomintang. No obstant, pronte es varen accentuar les discrepàncies entre l'esquerra del partit, que va establir una Junta General Provisional en Wuhan —Governe rival del de Chiang entre novembre de 1926 i juliol de 1927—, i Chiang, que va formar un organisme alternatiu —la Junta Política Central Provisional— en la sèu del seu quarter general, Nanchang. Chiang, que desijava controlar l'activitat governamental, havia sugerit que el Govern nacionaliste es traslladara a esta localitat des de Cantón. Tang Shengzi es va tornar el principal rival pel mando militar, respalat per l'esquerra del partit a pesar del seu obscur passat com a cacic militar.

Amenaçat per la nova coalició de Sun Chuanfang i Zhang Zongchang, les unitats de la qual alvançaven cap al Yangtsé per a defendre Shanghái, Chiang va decidir prendre l'iniciativa i marchar cap a la seua província natal, Zhejiang, pero l'operació va resultar un fracàs. Blücher, que havia permaneixcut en Wuhan, va tindre que retornar apresuradamente junt a Chiang per a organisar la campanya, que va resultar un èxit, en part gràcies al soborn del governador provincial, que va traïcionar a Sun i es va passar als nacionalistes. A continuació, Chiang va mamprendre la conquista de Shanghái, amprant de nou el soborn dels caps militars rivals per a aplanar l'alvanç. Provablement corrompido pels nacionalistes, el governador d'Anhui es va declarar neutral, torbant els moviments de l'enemic i varis oficials es varen passar al Kuomintang. Els sindicats de la ciutat varen convocar una gran folga general, que Sun Chuanfang va esclafar salvajemente i no va contar en l'auxili de Chiang, desprevenido i poc inclinat a colaborar en l'esquerra en un moment de tirants relaciones en Wuhan. A mitan de març, Chiang per fi va marchar cap a la ciutat. La falta de cooperació en l'esquerra de la urbs va fer que Blücher abandonara finalment a Chiang, despuix de tres anys de cooperació militar. Mentres Chiang aplicava un pla d'atac típic de l'assessor soviètic, els seus partidaris intensificaven la repressió de l'esquerra en els territoris que controlaven, aumentant la tensió en l'esquerra de Wuhan i els soviètics.

El 18 de març de 1927 els nacionalistes varen quebrar les defenses de Shanghái, en ajuda del propi comandant enemic encarregat de la ciutat, que va facilitar l'operació. Al mateix temps, els comunistes es varen alçar en la ciutat, en l'intenció d'apoderar-se d'ella ans que aplegaren les unitats del Kuomintang, que la varen ocupar el 22. Tant en la ciutat com en la vall del Yangtsé, varen esclatar disturbis antioccidentales, que varen anar especialment greus en Nankín, que els nacionalistes varen conquistar el 23. Per a enfrontar-se als comunistes i els seus rivals izquierdista en el Kuomingtan, Chiang va forjar una aliança en els caps del crim organisat de Shanghái. A canvi d'immunitat, els caps de la Banda Verda varen formar unitats armades per a enfrontar-se als comunistes que controlaven part de la urbs; els responsables de la concessió internacional i de la concessió francesa varen cooperar en l'operació, oferint protecció i armament. A mitan d'abril, estes forces varen esclafar als comunistes en una brutal repressió, acció que varen recolzar varis grups empresarials. Les víctimes mortals es calculen entre cinc i trentaquatre mil. La repressió es va estendre a atres punts del centre i sur de China. Eliminats els comunistes, Chiang va passar a acossar als capitalistes de la metròpoli, que havien recolzat alborozados les seues primeres mides. Les forces armades i les bandes criminals aliades es varen dedicar a l'extorsió per a obtindre fondos per a Chiang, amprant inclús el seqüestre i l'acossament.

En Wuhan, els rivals izquierdista de Chiang varen reaccionar expulsant-ho del Kuomintang; va perdre aixina mateix finalment el respal de Moscou. No obstant, la debilitat de Wuhan, escàs de fondos, acuciado per l'inflació, la pèrdua de respal de les classes miges i l'amenaça constant de les potències i els seus barcos de guerra, era manifesta. Per la seua banda, Chiang va formar un Govern rival en Nankín el 18 d'abril, en el que va ingressar el dretà Hu Hanmin; carent de gran respal popular, contava, empero, en les simpaties de les classes miges, principal sostingues econòmic del partit. El respal primordial del nou Govern era, no obstant, l'eixèrcit, cada volta més poderós.

El nou envestiment dels caudillos militars del nort en abril, que varen aplegar a amenaçar tant Nankín com Wuhan, va obligar als dos sectors del Kuomintang a colaborar a regañadientes. Davant la debilitat de la seua posició, varen decidir reforçar-la aliant-se en el derrotat Feng Yuxiang, les tropes del qual es trobaven a lo llarc del riu Groc. En maig els tres aliats, Feng, els izquierdista de Wuhan i els dretans de Nankín, varen mamprendre una ofensiva; Chiang va derrotar a Zhang Zongchang i va alvançar cap a Qingdao, a on varen esclatar protestes contra els japonesos; estos varen concentrar sis mil hòmens en la zona, en els que Chiang va decidir no enfrontar-se. Mentres les unitats de Wuhan alvançaven arduamente per Henan en escassa cooperació de Feng, els partidaris de Chiang varen conquistar Changsha i varen tractar de prendre Wuhan, que es va salvar gràcies a la decidida defensa organisada per Borodin.

Paradòxicament, el colp de Wuhan, a pesar del pacte en Feng Yuxiang que havia abandonat a l'esquerra del partit, va debilitar en lloc de reforçar la posició de Chiang a finals de l'estiu de 1927: terminada la cooperació de l'esquerra del Kuomintang en els comunistes i expulsats els assessors soviètics, el partit tendia a la reunificación, per a la que Chiang semblava un obstàcul. Falte de respal en la Junta Militar de Nankín, a mitan d'agost es va retirar al seu llogaret natal; els seus partidaris varen abandonar també els seus càrrecs i la Banda Verda va deixar de sostindre econòmicament al Govern de Nankín. La caçola de Guangxi va formar un nou gabinet, que va excloure a Wang Jingwei, va derrotar a les forces de Wuhan i va rebujar noves ofensives de Sun Chuanfang, pero que no tenia aliats polítics i sí greus problemes de finançació. Per la seua banda, Chiang havia reforçat la seua posició per mig de l'abandó de la seua segona esposa —en la que va negar haver-se desposado mai— i la seua boda en una de les germanes Soong, Meiling, (l'1 de decembre de 1927), matrimoni de conveniència que li va garantisar el respal del clan i en ell el dels banquers i industrials de Shanghái. L'iniciativa va provindre de la germana de Meiling, Ailing, i del propi Chiang, interessat en obtindre esta important ajuda a la seua carrera política.

En novembre va tornar d'un viage a Japó, preparant-se ya per a reprendre el mando militar i la campanya contra el nort. El fallanc alçament comuniste en Cantón de l'11 de decembre, ordenat per Stalin i esclafat brutalment pel Govern de Nankín, va favorir a Chiang: va desacreditar a l'esquerra. Cada volta més, semblava la persona necessària per a reprendre l'unificació del país. El fallanc alçament va conduir a la ruptura final entre els nacionalistes i l'Unió Soviètica. Açò va dur també un important canvi en la política exterior del partit: de donar precedència a l'aliança en els soviètics, el Kuomintang va passar a esforçar-se per obtindre la neutralitat japonesa en la guerra chinenca.

A mitan de març i en lliga en Feng Yuxiang i Yan Xishan, Chiang va recomençar la campanya militar contra Zhang Zuolin i els seus aliats. A mitan d'abril, un quarto de milló de soldats es dirigien cap a Jinan, capital de Shandong. Conquistada Pequín i terminada la campanya d'unificació del país, Chiang va dimitir dels seus càrrecs militars, dimissió que no va ser acceptada. Va visitar breument la ciutat en juliol, principalment per a millorar les relacions diplomàtiques del Govern de Nankín en les potències i realisar una visita a la tomba de Sun Yat-sen. Favorit ademés per les preferències populars en Manchuria, va conseguir també que esta regió se sometera en teoria a l'autoritat del Govern de Nankín el 22 de juliol, encara que l'acort entre les dos parts incloïa la cessió a Zhang Xueliang del control de Jehol i el manteniment d'este com a autoritat autònoma en el noreste.

Década de Nankín

Artícul principal → Década de Nankín.

Al front del Govern

L'1 de giner de 1928, el Govern de Nankín va solicitar la tornada de Chiang i li va oferir entregar-li el poder. Al regrés triumfal de Chiang a la capital es va formar un nou Govern clarament dretà, el 4 de giner, que ell va presidir. De colp i repent, va reprendre les operacions militars per a derrotar al «vell mariscal» de Manchuria, Zhang Zuolin i arrematar la reunificación nacional. Per a esta última campanya, Chiang es va aliar en Feng Yuxiang i Yan Xishan, el caudillo militar de Shanxi i va contractar assessors militars alemans. Alemània era, junt a l'URSS, l'única potència exclosa dels tractats en China que els nacionalistes desijaven eliminar. Finalment igualats als seus enemics en número de soldats, els nacionalistes varen mamprendre la nova ofensiva el 7 d'abril. Un milló d'hòmens aportats pels quatre aliats —el Kuomintang, Feng, Yan i la caçola de Guangxi— varen marchar contra els militars del nort, primer Zhang Zongchang en Shandong, a on Chiang, que no desijava enfrontar-se als japonesos, es va vore envolt no obstant en l'incident de Jinan, duríssim combat entre les seues tropes i les japoneses que va causar varis mils de morts, majoritàriament chinencs. Al començament de juny, casi totes les unitats de Zhang varen evacuar Pequín, lo que va aplanar la conquista de la capital pels aliats. L'immediat assessinat de Zhang per oficials japonesos va posar fi als combats.

A lo llarc de l'any, el seu poder va ser aumentant: al prestigi d'haver dirigit les operacions militars que varen conduir a la reunificación del país es varen unir el nomenament com a president del Consell Polític Central del partit en març, el control creixent d'est gràcies a l'activitat dels seus aliats els germans Chen —Chen Lifu i Chen Guofu— i l'assunció de la presidència del Govern nacional establit en Nankín el 10 d'octubre. Este nou Govern amprava la divisió administrativa en cinc yuan, segons el model propugnat pel difunt Sun Yat-sen.

Reformes

Acabat el conflicte contra els caudillos militars, el Govern de Nankín va mamprendre un gran programa de modernisació del país, en resultats diversos. Es varen nomenar assessors estrangers per a modernisar distints aspectes de l'Administració Pública i Tse-veuen Soong va implantar vàries reformes financeres d'importància, com l'unificació d'imposts, la creació d'un banc central o la redacció de presuposts governamentals moderns. Es va suprimir també el sistema de delegació de la recaptació d'imposts, es varen unificar els pesos i mides i es va adoptar el calendari solar. Es va ordenar la creació d'un catastre i es va aumentar el sòu dels funcionaris, en l'intenció d'acabar en la corrupció administrativa.

En 1927, Chiang també va reprimir i va sometre als comerciants de Shanghái, arrancant-los préstams baix amenaça de mort o exili. Va manar arrestar a rics comerciants, magnats i empresaris, els va acusar de «contrarrevolucionarios» i els va retindre fins que varen donar diners al Kuomintang. Les detencions de Chiang també varen tindre com a blanc als millonaris, acusant-los d'activitats comunistes i contrarrevolucionarias. També va aplicar un boicot contra Japó, enviant als seus agents a saquejar les tendes a on es venien productes d'este país, i imponent multes als seus propietaris. Chiang també va ignorar la protecció internacional de l'Assentament Internacional, va posar gàbies en els seus llímits i va amenaçar en ficar ahí als comerciants, comunitat a la que aterrorizó sistemàticament. L'aliança del Kuomintang en la banda verda li va permetre desdenyar els llímits de les concessions estrangeres. Es varen proyectar nous ferrocarrils, autopistes i un servici aéreu nacional. Els plans governamentals varen fructificar en especial en la producció industrial elèctrica i en les comunicacions ferroviàries, que varen créixer al voltant del 10 % anualment. No obstant, el desenroll impulsat per l'Estat en conjunt va ser llimitat, concentrat en alguns punts del país i no va conseguir traure a este del retart i la pobrea predominants. La majoria del país va seguir sofrint els mals d'antany: #catàstrofe naturals, grans hambruna que afectaven a millons de persones, bandidaje dels soldats convertits en bandolers, epidèmies, destrucció d'infraestructures per les successives guerres i àmplia corrupció administrativa.

El método amprat per a unificar el país, acceptant l'unió al Kuomintang de caudillos militars, també va socavar l'autoritat del Govern central, que estos acceptaven únicament de manera teòrica. Nankín controlava directament solament cinc províncies i en moltes atres els cacics militars encara mantenien el seu antic domini. Tant estos com el Govern central mantenien ademés la producció i el comerç d'opi, a pesar de la prohibició oficial, ya que era una font crucial d'ingressos. Els comunistes també rebujaven l'autoritat del Govern nacionaliste. El Govern de Nankín es trobava ademés en constants destrets financers, en part per les grans despeses militars i de pagament de deute, que acaparaven el 80 % del presupost.

Les àmplies reformes fomentades per Chiang tenien ademés una tenyida nacionalista, no democràtic. Buscaven l'enfortiment del país com a potència, pero reservaven el control polític al partit, no a la població. En el congrés del partit de març de 1929, dominat pels partidaris de Chiang, es va aprovar una moció per la que el partit «tutelaria al poble» fins a 1935, lo que en la pràctica descartava l'implantació d'un sistema democràtic. Al temps, el Govern va continuar la dura repressió dels comunistes, que varen conservar, empero, algunes bases. El sistema de govern es va reformar, creant-se cinc oficines governamentals, en els que Chiang va obtindre el càrrec principal, el de president del Consell d'Estat. Els més sobreixents aliats de l'Expedició al Nort, també varen rebre distints llocs en la nova organisació estatal.

Guerra de les Planicies Centrals

Artícul principal → Guerra de les Planicies Centrals.

La coalició vencedora de l'Expedició al Nort era inestable: els aliats de Chiang desijaven conservar el seu poder i recelaban dels plans centralizadores d'est. Els intents per reduir l'enorme eixèrcit, compost per un milló siscents mil soldats, varen fracassar per la renuencia de les parts a desarmar-se. Les desavenències entre aliats varen esclatar en conflicte armat en la primavera de 1929, en la rebelió de la caçola de Guangxi, que va prendre Wuhan. Novament, Chiang va conjugar les operacions militars en el soborn dels enemics per a enfrontar-se al problema i el tumult va ser esclafat.

A continuació, casi tots aquells que s'havien aliat a Chiang durant l'Expedició al Nort —Feng Yuxiang, Yan Xishan, la caçola de Guangxi i Wang Jingwei— varen formar un Govern rival al de Nankín en Pequín —recent renombrada Peiping—. Aliança molt heterogénea que incloïa grups de dreta i esquerra, el seu nexe era el rebuig de tots ells a Chiang. Est s'enfrontava a una situació apurada, puix els seus enemics contaven en uns trescents mil soldats, el doble dels que disponia ell. No obstant, per mig de grans soborns va conseguir que uns cent mil soldats de Feng es passaren a les seues files i va rebre el respal dels militars de Guangdong, que varen torbar l'alvanç dels de Guangxi cap a Hunan. Inclús aixina, la guerra va ser molt cruenta: alguns calculen que va causar entre doscents cinquanta i trescents mil morts, cent mil d'ells de les unitats fidels a Chiang. El cost va ser ademés enorme: la despesa militar del Govern de Nankín va aumentar en la mitat. Despuix de prendre Shandong, les seues forces es varen apoderar de Zhengzhou i Kaifeng, pero la sòrt de la lluita no depenia tant de les victòries de Chiang com de l'actitut de Zhang Xueliang. Decidit a mantindre el seu poder autònom en Manchuria, Zhang finalment va optar per recolzar a Chiang, convençut de que este li permetria conservar-ho. Açò va assegurar el triumfo de Chiang.

Despuix de la victòria, Chiang es va convertir al cristianisme metodista de la família de la seua tercera esposa (ho varen batejar el 23 d'octubre de 1930). A continuació, es va desfer del seu rival de la dreta del partit, Hu Hanmin, a qui es va obligar a cessar de tots els seus càrrecs i a retirar-se. Hu s'havia opost a convocar una assamblea nacional per a redactar una nova Constitució, concessió als derrotats en la guerra de 1930 que contava en el beneplàcit de Chiang, que va arrestar a Hu poc despuix de la seua dimissió com a president del Yuan Eixecutiu a finals de febrer de 1931. A pesar de l'oposició d'algunes destacades figures del partit, l'eliminació política de Hu no va supondre problema algun per a Chiang, que va organisar un congrés que va aprovar la nova Constitució que desijava. Esta disponia la creació d'un lloc de president que devia nomenar als responsables de les cinc oficines governamentals (yuan, equivalents a varis ministeris). Chiang, figura dominant despuix de les últimes victòries militars sobre els seus rivals, va obtindre el càrrec, aixina com el de president del Govern.

Lluita en els comunistes i tensió en Japó

Encara que Chiang va tornar a cooperar en ocasions en els seus antics adversaris polítics i militars com Feng Yuxiang, Yan Xishan o Wang Jingwei, la seua lluita contra els comunistes va ser permanent despuix de la ruptura inicial a mitan de la década de 1920. L'enfrontament entre nacionalistes i comunistes va ser desapiadat per les dos parts. Cada bando perseguia i assessinava als partidaris de l'atre en els territoris que controlava. La lluita contra els comunistes, part de l'encabotament per unificar el país, va motivar que evitara enfrontar-se a Japó. En 1930 i 1931, Chiang va mamprendre tres campanyes per a eliminar als comunistes d'un dels seus núcleus, la província de Jiangxi. La primera, que va començar en octubre de 1930, va resultar un fracàs en el que les divisions nacionalistes varen ser diezmadas pels comunistes, que ampraven métodos guerrillers per a emboscar a l'enemic. En la primavera de l'any següent, va tindre lloc una nova ofensiva, en més del doble de tropes —cent mil soldats—, que va terminar en una greu derrota nacionalista i la multiplicació del territori controlat pels comunistes. En juliol i per sorpresa, Chiang va dirigir en persona, assessorat pels seus consellers militars alemans, un tercer envestiment, en més tropes encara que l'anterior. La llentitut de l'alvanç nacionaliste, torbat per la calor, la resistència llauradora i la disenteria, va permetre la retirada de l'enemic.

Als revessos militars en la lluita contra els comunistes es varen afegir en l'estiu de 1931 unes gravíssimes inundacions en les conques de Yangtsé i del riu Groc que varen afectar a uns cent huitanta millons de persones.

Quan Chiang es disponia a recomençar la campanya contra els comunistes en Jiangxi a mitan de setembre, va haver d'abandonar-la per la crisis desencadenada per l'invasió japonesa de Manchuria. La renuencia de Chiang a enfrontar-se a Japó despuix del incident de Mukden pese a les vehements manifestacions antijaponesas ocorregudes en diverses ciutats del país —inclús en la capital, a on una flota va assaltar el Ministeri d'Assunts Exteriors en protesta per la passivitat governamental—, varen perjudicar la seua reputació nacionalista. Chiang es va llimitar a demanar unitat interna en el país i en el partit, i es va reunir en els seus rivals Wang Jingwei, Hu Hanmin i Sun Fo. Els quatre varen acordar treballar per la reconstrucció del país i per la reconciliació de les distintes corrents del Kuomintang, per a lo que es va organisar una conferència. Per a assegurar el seu poder, Chiang va realisar un atre gest teatral, renunciant als seus càrrecs el 15 de decembre de 1931, recolzat per Zhang Xueliang, que va fer lo propi. La seua renúncia, junt en la lliberació de Hun Hanmin, havia segut una de les condicions impostes pel Govern rebel de Cantón —format entre uns atres per Wang i Li Zongren— per a dissoldre's i sometre's de nou a Nankín davant la delicada situació nacional sorgida de l'incident. Les manifestacions d'estudiants en Shanghái, que exigien major beligerància en Japó en contra de les prioritats de Chiang —que preferia assossegar a l'imperi nipó per a concentrar-se en la lluita contra els comunistes chinencs—, varen anar el desencadenant immediat de la dimissió.

La conferència d'reunificación va resultar un fracàs que no va acabar en les divisions entre les corrents; cap dels tres principals dirigents —Chiang, Wang i Hu— varen assistir. Es va formar un nou Consell de Ministres presidit per Sun Fo, pero este es va trobar immediatament en dificultats, ya que T. V. Soong va abandonar el gabinet, els partidaris de Chiang varen deixar d'aportar les habituals contribucions i les províncies desafiaven més obertament que mai al nou Govern. Desesperat, Sun va solicitar l'ajuda dels tres dirigents del partit. Despuix d'alcançar un acort en Wang que aïllava a Hu, Chiang va indicar a Sun que estava dispost a reprendre les seues responsabilitats militars a l'hora que el seu aliat passava a presidir l'Eixecutiu. En estes condicions, Chiang i Wang varen retornar a la capital; el Govern va quedar en gran part dominat pels partidaris de Chiang, que varen ocupar llocs clau en l'Administració Pública. Chiang va quedar com a president de la nova Comissió d'Assunts Militars des del 6 de març, en potestat sobre l'Eixèrcit i encarregat de la direcció de tota operació militar. Esta comissió eixercia ademés autoritat total en assunts militars i civils en les províncies a on es desenrollaven operacions contra els comunistes. Per la seua banda, Wang va assumir la presidència del Yuan Eixecutiu, que va ocupar de giner de 1932 a decembre de 1935 i la cartera d'Assunts Exteriors, posat des del que va mantindre l'aliança en Chiang i es va encarregar de les relacions en Japó. Els dos polítics es varen dividir les tasques: les militars varen quedar en mans de Chiang, les purament polítiques, en les de Wang. Chiang, no obstant, gojava d'influència en sectors clau: l'informació de l'espionage —rellevant en ocasions per a les relacions en Japó— estava en les seues mans, els dos ministres de Finances d'este periodo eren cunyats seus i els assunts del Kuomintang els gestionaven els seus partidaris.

També com a conseqüència de la crisis desencadenada per l'incident en Manchuria i la lluita pel domini del Kuomintang, en febrer de 1932 es va fundar la Societat per a l'Acció Séria dels Tres Principis, coneguda erròneament com la Societat de Camises Blaves, formada per antics alumnes de Chiang en Whampoa, en la finalitat de dispondre d'una organisació afí i totalment lleal en el partit, i més eficaç políticament que est. L'organisació, semisecreta, tenia gran influència en les Forces Armades, va respalar sense dubtes l'acció governamental de Chiang, les seues campanyes anticomunista i antijaponesas i els distints programes de reforma. Responia directament davant Chiang i contava inclús en un servici d'espionage propi. Per a opondre's a l'ideari comuniste, Chiang va fundar el "moviment de la Nova Vida", neoconfuciano teñir de metodismo i que pretenia una reforma moral de la ciutadania. Al mateix temps, es va posar en marcha un ampli pla de modernisació econòmica general, que va fracassar pronte per falta de finançació. Des de la crisis de Mukden fins al desencadenamiento de la guerra en Japó, la política nacional va quedar centrada en la lluita del Govern en els comunistes —tasca principal per a Chiang, recolzat per Wang Jingwei— i la postergación de l'enfrontament en Japó, pese a la tensió creixent en est. Les relacions en Japó es varen basar en la teoria de Wang de combinar resistència militar —en les escasses forces disponibles per a això— en negociació política, a pesar de l'antipatia pública cap a tot acort en l'imperi veí.

A finals de giner de 1932, va esclatar la primera batalla de Shanghái, que va lliurar principalment el 19.º Eixèrcit de Ruta. Pese a la gran movilisació local contra els japonesos, Chiang va preferir evitar el conflicte i, quan este va esclatar, llimitar-ho, puix temia que li obligara a distraure tropes de les campanyes contra els comunistes. Despuix de vàries semanes de combats i quan va quedar clar l'impossibilitat de resoldre la lluita per mig de la negociació, Chiang es va decidir a intervindre, encara que de manera discreta, per a no agravar la crisis mentres no haguera acabat en els comunistes. En març va acabar la lluita, en un acort les clàusules del qual preveen la retirada de les tropes japoneses de la ciutat i la prohibició de que el Govern de Nankín enviara les seues a la urbs.

Terminada la batalla de Shanghái, Chiang va reprendre les ofensives contra els comunistes, el cost dels quals va fer que T. V. Soong dimitira efímeramente en protesta per les grans despeses militars governamentals. Chiang va enviar tropes a quatre províncies en les que, encara que varen sofrir vàries derrotes, varen conseguir espentar a l'enemic cap a Sichuán des de les seues bases en Oyuwan, al nort del Yangtsé. Després va abordar la quarta campanya contra Jiangxi, en uns doscents quaranta mil soldats, que no varen conseguir acabar en els sesenta y cinco mil comunistes. Els intents governamentals de guanyar-se el favor dels llauradors varen fracassar.

L'1 de giner de 1933, es va produir la següent crisis en Japó, en l'incident de Shanhaiguan. Despuix de denunciar que havien trobat unes bombes en els seus quarters, les tropes japoneses varen atacar i varen conquistar la ciutat. Al mateix temps, varen tractar d'apoderar-se de la província de Jehol, governada per un corrupte colaborador del difunt Zhang Zuolin, incapaç de fer front a les unitats japoneses pese a les ventages del terreny, montanyós i de fàcil defensa. Despuix d'apoderar-se de la província, els japonesos varen alvançar fins a la Gran Muralla, mentres Chiang, insatisfet en els resultats de la quarta campanya contra els comunistes i acuciado per la nova crisis, va tindre que posar fi a les operacions militars contra el PCCh. Despuix de sofrir alguns contratemps, els japonesos varen seguir alvançant i varen alcançar les afores de Pequín, que varen amenaçar en prendre per la força si el Govern chinenc no es avenía a retirar les seues forces de la zona, exigència que este va acceptar en maig per mig de la firma de la treua de Tanggu. Jehol va passar a formar part de Manchukuo i les unitats governamentals chinenques es varen retirar d'una zona de trescents mil quilómetros quadrats; els japonesos varen dominar a partir de llavors Tianjin i casi tot Hebei al nort de Pequín. Encara que Chiang recolzava plenament a Wang en la seua actitut conciliadora en Japó, va anar este el que va concentrar les crítiques d'aquells que consideraven pusilánime la posició governamental.

A finals de 1933, Chiang va esclafar una rebelió del 19.º Eixèrcit de Ruta, enviat a Fujian a combatre als comunistes despuix de la batalla de Shanghái, pero que s'havia alçat contra el Govern coligado en estos. Els alçats exigien que el Govern es concentrara en combatre a Japó i implantara un sistema democràtic, pero no varen conseguir suficient respal i varen ser esclafats per Chiang en giner de 1934.

Per la mateixa época, va traçar la campanya que devia acabar en l'Eixèrcit Roig chinenc. A l'hora que entrenava tropes selectes per a l'ofensiva, va impondre el bloqueig econòmic a la zona controlada pels comunistes i va millorar les carreteres d'accés a ella, per a facilitar el desplaçament de les tropes. Va contar en l'assessorament del general alemà Hans von Seeckt, que va recomanar el sege de les posiciones enemigues per mig d'una llínea de fortes ben comunicats. La tàctica va resultar efectiva. Chiang va concentrar ademés dèsset divisions triades i adestrades pels instructors alemans contra les posicions comunistes; estos no varen conseguir destruir els fortines governamentals. Per añadidura, els nacionalistes contaven en cinc voltes més soldats que les tancades. Finalment, a finals de 1934, els comunistes varen tindre que abandonar la regió i mamprendre la Llarga Marcha, en la que varen seguir sofrint el dur castic de les forces governamentals. En creuar el riu Xiang, les unitats nacionalistes varen acabar en prop de la mitat de les forces enemigues. Per a evitar ser completament aniquilades, les tropes comunistes varen tindre que canviar constantment de rumbo. Chiang, no obstant, seguia la campanya a distància, i s'involucrava en ella intermitentemente. En Guizhou, la resistència del cacic local, Long Yun, a l'alvanç dels comunistes va ser mínim, puix temia que qualsevol enfrontament durador comportara l'arribada d'abundants tropes governamentals que amenaçarien el seu domini del territori. Un nou intent d'aniquilació junt al Yangtsé, en la frontera en Sichuán, va fracassar. La persecució va acabar en l'arribada de les diezmadas unitats comunistes al nort de Shaanxi a finals d'octubre de 1935. Chiang no havia alcançat l'objectiu d'eliminar definitivament les forces enemigues, pero les havia debilitat notablement i arrinconado en una zona pobra i desolada del país. De pas, havia conseguit estendre l'autoritat del Govern de Nankín a algunes províncies occidentals, fins a llavors en la pràctica independents d'est.

A l'hora que es lliuraven els combats de la llarga campanya contra els comunistes, Chiang va tindre que cedir davant els japonesos. Estos varen exigir la destitució del governador de Chahar i dels funcionaris del nort de China que consideraven hostils. El comandant de la regió, el general He Yingqin, va rubricar un pacte secret en el general japonés al mando de les unitats acantonades en Tianjin, l'Acort He-Umezu, pel que les forces governamentals es varen retirar de la zona entorn a Pequín i Tianjin i de la mitat de Chahar. El pacte, que va permetre la formació d'un Govern colaboracioniste en un territori de més d'setenta y cinco mil quilómetros quadrats, va contar en el beneplàcit de Chiang. Part dels cent huitanta mil soldats que es varen retirar del nort es varen concentrar en Xi'an, per a participar en un nou envestiment contra els comunistes.

Alçament de Cantón-Guangxi i incident de Xi'an

En decembre de 1935, va succeir a Wang Jingwei —ferit en un atentat— en la presidència del Yuan Eixecutiu, qui havia segut el blanc de la principals crítiques per l'actitut passiva davant Japó. El seu domini del partit havia quedat palés el més anterior en el congrés celebrat en la capital. L'actitut respecte a Japó no va canviar en l'assunció de la presidència per Chiang: es va mantindre la combinació de resistència militar i negociacions, sempre que estes exclogueren la cessió de Manchuria.

En el sur, el disgust dels caudillos militars regionals per lo que consideraven intromissió de Chiang en els seus territoris, el desplegament de tropes governamentals en la zona i el bloqueig de la ruta tradicional de l'enviament d'opi al nort del país varen conduir a la formació d'una aliança militar contra Chiang, l'Eixèrcit de Salvació Nacional Antijaponés de Cantón-Guangxi, que va invadir Hunan l'1 de juny de 1936. L'alçament va ser un fracàs en el que els rebels varen sofrir importants desercions. Chiang va obtindre el control de Cantón, pero va tindre que permetre que els caps de la caçola de Guangxi conservaren la seua província. Mentres, els continus intents de Chiang d'alcançar un acort en Japó varen fracassar, per l'incompatibilitat de les posicions de les dos parts. En China, Chiang va mantindre una actitut ambigua cap als comunistes: va continuar tractant d'aniquilar-los militarment, a l'hora que negociava secretament en ells.

En decembre es va produir el curt seqüestre de Chiang quan visitava als comandants de les forces destacades en Xi'an per a atacar als comunistes, conegut com l'incident de Xi'an. Els rebels, que exigien mides per a enfrontar-se a Japó i recuperar Manchuria, en realitat varen conseguir que quedara palesa que no existia en eixe moment cap alternativa política a la figura de Chiang com a símbol de l'ansiada unitat nacional. El succés, no obstant, va desbaratar l'imminent ofensiva contra els comunistes i va marcar el començ de les negociacions en estos que varen concloure en la formació del segon front unit per a enfrontar-se a Japó. Paradòxicament, ya que l'iniciativa provenia dels seus seqüestradors, Chiang va devindre el símbol de la guerra contra els japonesos.

Guerra en Japó

Vore també: Segona guerra sino-japonesa

Pèrdua de les zones costeres i de les zones més desenrollades

La lluita va esclatar en l'estiu de 1937, en l'incident del Pont de Marque Pol. Els japonesos es varen apoderar de Pequín i Tianjin. En juliol Chiang va organisar una gran conferència nacional a la que varen assistir quatrecentes destacades figures de la política chinenca, inclosos comunistes. El pacte entre estos i els nacionalistes es va firmar en setembre. El país va quedar dividit en cinc regions militars, i les forces comunistes varen ser reconegudes com a part de l'Eixèrcit nacional. A pesar de les declaracions belicosas de Chiang, el conflicte en Japó va esclatar quan els plans de desenroll militar que havia dispost no havien conclós.

Desijant no centrar els combats en el nort, a on els japonesos gojaven d'una clara superioritat, Chiang els va obligar a combatre en Shanghái, a on es va lliurar una duríssima batalla de tres mesos. Els motius, més que militars, eren polítics: unir a la nació en la defensa de la seua major ciutat, mostrar el conflicte a les potències —molt presents en la metròpoli— i potser precipitar la seua intervenció en favor de China. Despuix d'una lluita encarniçada, els japonesos es varen apoderar de la urbs el 12 de novembre.

Davant la passivitat de les potències i la retirada de l'ajuda alemana, Chiang va tornar a estretir llaços en els soviètics —interessats que Japó quedara immers en el conflicte chinenc—: es va firmar un tractat de no agressió i els soviètics varen començar a enviar armament i pilots a China. Perduda Shanghái i amenaçada Nankín, el Govern chinenc es va traslladar a Wuhan. La mediació de Trautmann, realisada per l'embaixador alemà per a posar fi al conflicte, va fracassar. Chiang va decidir plantar batalla novament en una ciutat i va ordenar la resistència de Nankín a l'alvance enemic, encara que el 8 de decembre ell va abandonar la ciutat, la defensa de la qual va encarregar a Tang Shengzi. El pla de Chiang, segons va declarar en Wuhan, era guanyar temps per a millorar les defenses al preu de cedir territori a l'enemic. Decidit a concentrar-se en les operacions militars, va cessar com a president del Yuan Eixecutiu, càrrec que va assumir el seu cunyat H. H. Kung, encara que va conservar el poder efectiu. Per a llavors, es calcula que havia perdut entorn a mig milló de soldats en els combats a lo llarc del Yangtsé; les víctimes civils varen ser molt més copioses.

La passivitat chinenca despuix de la victòria en Taierzhuang va permetre als japonesos continuar el seu alvanç cap a Wuhan, que Chiang finalment va detindre destruint els dics que canalisaven el riu Groc. Les conseqüents inundacions, que varen causar mils de morts i varen afectar a uns sis millons de persones, varen frenar temporalment l'alvanç enemic. Quan els japonesos ho varen recomençar, les autoritats chinenques varen començar a evacuar Wuhan en agost, mentres els militars es aprestaban a defendre-la. Cada volta més, Meiling es va tornar l'encarregada de les relacions públiques governamentals —en especial, en l'estranger—, mentres Chiang se centrava en els assunts militars. El 13 de decembre, els japonesos varen conquistar per fi Nankín, de la que Chiang havia eixit pocs dies abans. La brutalitat nipona en la ciutat va escandalisar a l'opinió pública mundial.

En l'estiu de 1938, va començar una nova fase d'expansió japonesa en China: de consolidació en el nort, d'alvanços en el centre, i de sege de Cantón en el sur. En octubre els nipons varen alcançar Wuhan. En autumne de 1938, es varen succeir els revessos militars chinencs en el sur del país: els japonesos varen prendre Fuzhou i Shantou, varen desembarcar junt a Hong Kong i varen conquistar Cantón en poc esforç. La pèrdua d'este port va llimitar la cantitat d'armament que Chiang rebia des de la costa surest. En novembre es va celebrar una important conferència militar en la que es va decidir canviar l'estratègia: d'una defensa decidida de cada posició important es va passar a una de defensa mòvil i d'ocupació de métodos guerrillers per a desgastar a les forces enemigues. Per a paliar les enormes pèrdues que havia sofrit l'Eixèrcit, es va decretar el servici militar obligatori i es varen instaurar nous cursos d'adestrament per als reclutes.

Els anys de Chongqing

Finalisada la conferència militar, Chiang es va mudar a la remota i provinciana ciutat de Chongqing, en el Sichuán occidental. Va passar allí els sis anys següents. La situació del Govern era delicada: les províncies que encara controlava eren en general pobres i atrassades, pese al trasllat de part de l'indústria de les regions orientals a l'interior. La producció textil i férrea eren escasses, les llínees de comunicacions, molt deficients i la producció d'aliments, exigua. Per a paliar l'escassea d'aliments, es varen implantar programes de venda obligatòria de gra al Govern, que varen resultar en opressió de l'campesinado i gran corrupció, que Chiang no va castigar suficientment i que varen produir regirades llauradores.

Pese a contar des del començ de la guerra en poders dictatorials i acaparar una cantitat excessiva de càrrecs que no podia eixercitar en eficàcia, la posició de Chiang era dèbil. A finals de 1938, l'Eixèrcit havia quedat pràcticament desbaratat i les unitats que quedaven estaven molt diezmadas. Gran cantitat d'oficials carien de la necessària formació, tant bàsica com a militar i molts dels d'alta graduació tenien un historial de rebelions contra el seu Govern. Els cacics militars varen recuperar el seu poder territorial gràcies a la debilitat del Govern central. Els intents de reconstituir les forces armades varen chocar en l'escassea d'armament i mijos, la deserció i les males condicions en que vivien els soldats, a sovint reclutats per la força. A pesar de que es devien reclutar un milló i mig d'hòmens a l'any, l'Eixèrcit va seguir contant en quatre millons de soldats, els mateixos que tenien en 1938, abans de l'implantació de les levas. L'insistència de Chiang per controlar en detalle els moviments de tropes, a sovint sense conéixer la situació de les unitats, entorpia les operacions. Els seus crítics li acusaven de rodejar-se de aduladores, gent més fidel que capaç que no qüestionava les seues decisions. El trasllat de la sèu de govern de Wuhan a Chongqing també va posar fi al periodo de tolerància en la dissidència i va aumentar la repressió dels opositors. El Kuomintang va perdre dos terços dels seus membres —molts d'ells afiliats per les ventages de ser membre del partit— i la falta de debat intern ho va debilitar. Mentres, l'entorn de Chiang es trobava dividit en diverses caçoles rivals.

La situació econòmica era ademés greu: entre 1937 i 1939, la despesa governamental va créixer en un terç, especialment per les operacions militars, mentres que els ingressos es varen reduir en dos terços. Inclús en els crèdits obtinguts dels Estats Units i el Regne Unit, Chiang es trobava escàs de fondos. Per a quadrar els contes, el Govern chinenc va optar per imprimir diners. Si en 1937 l'emissió de yuanes havia segut d'un millardo quatrecents cinquanta mil, al començament de la década següent va alcançar els quinze millardos. El resultat va ser un afonament de la cotisació de la divisa i una enorme inflació. En 1941, els preus varen començar a duplicar-se cada any, en part també per les males collites i l'escassea de productes manufacturados. A la carestia de la vida li va acompanyar un gran aument de la corrupció, tant per codícia com per necessitat, ya que els sòus a sovint no aplegaven per a cobrir les necessitats.

A mitan de 1939, les esperances de Chiang de revertir la situació militar i d'obtindre la cooperació de les potències va semblar factible: els chinencs havien repelit l'envestiment japonés contra Changsha, els soviètics semblaven a punt d'entrar en guerra contra Japó despuix de la batalla de Jaljin Gol i els nortamericans havien decidit no renovar el seu tractat comercial en Japó i no acceptar les seues conquistes en Àsia. La millora va ser efímera: els soviètics, despuix de la firma del Pacte Ribbentrop-Mólotov, varen alcançar una treua en els japonesos i varen reduir notablement l'ajuda militar a Chiang, mentres que els nipons varen aumentar els seus efectius en China i en 1940 varen realisar un desembarc en Guangxi i varen conquistar Nanning. Per a contrarrestar les victòries japoneses, Chiang va ordenar una gran ofensiva d'hivern, aun cuando l'eixèrcit encara s'estava recuperant de les derrotes anteriors. A pesar de les adverses condicions, els eixèrcits chinencs varen conseguir alvançar breument al començament de 1940 cap a Kaifeng i Wuhan, pero no varen alcançar els seus objectius i en abril es varen abandonar els atacs. Va ser l'última gran ofensiva chinenca; a partir de llavors, Chiang va confiar que els Estats Units finalment tindrien que enfrontar-se a Japó i ho vencerien. Mentres, va desplegar les forces que li quedaven per a tractar de controlar als seus rivals polítics, tant cacics militars com a comunistes. Durant l'estiu de 1940, no obstant, la situació chinenca va empijorar, tant per la derrota francesa que va facilitar l'arribada de forces japoneses a Indochina com per la decisió britànica de tancar temporalment la carretera de Birmània, per exigència de Japó.

A principis de 1941 es varen produir chocs entre les forces lleals a Chiang i les comunistes, que varen marcar el principi del fi de la cooperació entre les dos parts. Chiang va deixar d'abastir a l'Eixèrcit roig chinenc, va bloquejar Yan'an i va continuar els atacs a algunes unitats comunistes. Va créixer també la repressió dels dissidents.

A finals d'any, despuix del atac a Pearl Harbor, els nortamericans varen entrar finalment en guerra en Japó. Les relacions entre el general nortamericà Joseph Stilwell, nomenat cap de l'Estat Major chinenc per a reforçar la cooperació entre els nous aliats, i Chiang, no obstant, varen ser pèssimes, en part pels seus caràcters, oposts. Entre atres diferències, Chiang no estava dispost a acceptar les reformes que els nortamericans desijaven impondre i que vea com una intromissió en els assunts chinencs. Per a ell, els plans nortamericans eren una amenaça política; de Washington desijava mijos per a sostindre's, no consells polítics. Ademés, els nortamericans ho tractaven en un aliat secundari: les decisions estratègiques dels Aliats es prenien sense participació de representants chinencs. En l'estiu de 1942, en el front del Nort d'Àfrica en perill, els nortamericans varen decidir enviar part dels seus avions destinats en l'Índia a Egipte, sense consultar a Chiang ni a Stillwell; açò impelió a Chiang a amenaçar-los en abandonar la guerra i firmar la pau en Japó si no aumentava l'ajuda militar que rebia. Els nortamericans varen acceptar algunes de les seues condicions, pero no es varen prendre en sério l'amenaça de Chiang, més preocupats per la situació d'atres fronts.

En novembre de 1943, Chiang va assistir a la Conferència d'El Caire, que va confirmar l'importància de China com una de les quatre potències —si be la menor d'elles— que anaven a regir el món en la posguerra. El prestigi obtingut en la conferència, no obstant, no es corresponia en la debilitat chinenca. En el front, Japó mantenia l'iniciativa, a pesar de l'ajuda nortamericana a Chiang, més de mig milló de soldats s'havien passat a les files dels diversos règims projaponeses, l'inflació estava desnugada (un 243 % eixe any) de la mateixa manera que la corrupció, els ingressos estatals a penes cobrien un octau de les despeses i el 60 % del presupost ho acaparava la guerra. Entorn a un quarto de la població estava desplaçada i en la sequia que va afligir al sur del país varen morir més d'un milló de persones.

En la posterior Conferència de Teheran, a la que Chiang no va assistir, el restant d'aliats va decidir retardar les operacions en Birmània per a donar prioritat als desembarcs en el Mediterràneu. A pesar d'açò, Chiang va decidir actuar pel seu conte i va permetre a Stillwell atacar en Birmània; en domini de l'aire, el general nortamericà va començar l'ofensiva per a recuperar el contacte en China el 21 de decembre. En China, no obstant, els japonesos varen mamprendre en la primavera de 1944 la major ofensiva de la guerra en China, l'Operació Ichi-Go. L'objectiu de la campanya era unir Manchukuo en Cantón i Indochina. L'imparable alvanç japonés cap al sur semblava conduir a la partició en dos del territori chinenc i el Govern nacionaliste va perdre decenes de mils d'hòmens en els combats. En maig els japonesos varen conquistar per fi Changsha; en agost, Hengyang; i, despuix de penetrar en Guangxi, en octubre i novembre es varen fer en Guilin —a on hi havia un gran base aérea aliada— i Nanning. L'ofensiva nipona va coincidir en el desenllaç del conflicte entre Chiang i Stillwell i en una crisis entre el mandatari chinenc i la seua esposa. Chiang va exigir i va obtindre finalment el relleu de Stillwell en octubre. El fi de l'ofensiva japonesa va supondre una millora de la situació militar, encara que va deixar diverses zones del sur del país arrasades.

Pese al pessimisme nortamericà per la situació militar i política i la creixent tensió entre nacionalistes i comunistes, Chiang es va mantindre com caudillo indiscutido en el seu territori i en maig va ser reelegit en el sext congrés del Kuomintang. Per les mateixes dates, va obtindre un lloc fix en el Consell de Seguritat de les Nacions Unides per a China, senyal de que esta era una de les grans potències mundials.

En juny de 1945, Chiang va firmar un acort en Stalin en el que, a canvi d'algunes concessions en Manchuria, est reconeixia als nacionalistes com a llegítim Govern chinenc i llimitava el temps durant el qual els soviètics desplegarien tropes en esta regió —la més industrialisada del país—. El pacte, que va disgustar als comunistes chinencs, tenia com a meta impedir que els soviètics entregaren la zona als seus correligionaris chinencs. Dos mesos més vesprada, la rendició japonesa despuix del bombardeig nuclear nortamericà va sorprendre a Chiang, puix este esperava que la guerra es prolongara a lo manco un any més.

Posguerra i guerra civil

Acabada la guerra entre China i Japó en la rendició japonesa en Nankín del 9 de setembre, es va recomençar l'enfrontament entre nacionalistes i comunistes chinencs.

Chiang va enviar les seues millors unitats a Manchuria. Els Estats Units varen colaborar en el desplegament de les forces de Chiang: cooperaven únicament en elles i varen ordenar als japonesos que es rendiren a elles, i no a les comunistes, lo que va aumentar a hostilitat d'estes cap als nortamericans. En l'autumne de 1945, es varen celebrar reunions entre Mao i Chiang, en les que els dos bandos no varen alcançar cap acort rellevant. Únicament varen acceptar convocar una assamblea nacional en representació dels principals grups polítics per a tractar els assunts del país. El corresponsal de Reuters va descriure la situació de la següent manera:

Cap dels dos bandos confia en l'atre, ni està dispost a ser el primer en cedir. Cada u intenta que el seu rival no puga formar un bloc provincial baix el seu control. Abdós desigen fer-se en el poder polític, civil, militar i territorial. Al mateix temps, abdós afirmen desijar la democràcia, l'unitat, la llibertat i la nacionalisació dels eixèrcits.

A finals de novembre, el president nortamericà Truman va nomenar al general Marshall enviat especial i embaixador, per a mediar entre les dos parts i evitar enfrontaments. En giner de 1946, el general va conseguir que es proclamara una treua. La desconfiança entre els dos bandos, en tot cas, va frustrar la mediació nortamericana, que va coincidir ademés en una ajuda cada volta major en armament i llogística als nacionalistes.

Com Stalin no desijava enfrontar-se en els Estats Units en aquell moment, les protestes de Chiang per alguns incidents en les tropes soviètiques en Manchuria varen fer que ordenara als mandos soviètics que cooperaren en Chiang, lo que va facilitar, junt en l'ajuda dels nortamericans, que s'apropiara de la regió. El poder aparent de Chiang es basava, no obstant, en la cooperació que havia conseguit fins a llavors de nortamericanes i soviètics, puix no contava en tropes suficients per a controlar Manchuria si els comunistes decidien impedir-ho per la força. Encara que l'Eixèrcit era teòricament numerosíssim, en realitat les unitats de calitat a penes eren mija dotzena, en uns onze mil hòmens cada una. Decidit a no cedir políticament davant els comunistes ni a acceptar els consells nortamericans de cooperació en estos, va terminar optant per resoldre la rivalitat per mig de les armes, en un moment de gran debilitat militar despuix de la llarga guerra en Japó.

No solament Chiang havia repres/représ el seu antic anhel d'acabar militarment en els seus enemics comunistes, sino que la tornada dels seus partidaris als territoris lliberats de l'ocupació japonesa també va supondre a sovint un regrés a la situació anterior a la guerra. Alguns d'ells es varen apoderar de bens d'aquells acusats de colaboracionisme en els japonesos, i l'Estat va expropiar edificis i fàbriques. Si en la Manchuria urbana es va estendre la corrupció, en les zones rurals la població va sofrir el regrés del vell orde. En les tropes governamentals varen retornar la corrupció, els terratinents i l'opressió dels llauradors i es varen anular les reformes agràries aplicades durant la guerra pels comunistes en algunes comarques. Esta situació va fomentar l'aparició de bandes guerrilleres que hostigaban a les forces del Govern i els seus partidaris en el camp i, posteriorment, varen facilitar les operacions de les unitats comunistes. A nivell nacional, l'oligarquia dominant no va conseguir millorar la situació econòmica del país, ni acabar en la gran inflació. La creació d'una nova moneda en agost de 1948, el yuan d'or, emés per a tractar d'acabar en l'inflació i millorar la situació econòmica, no va alcançar el seu objectiu.

La polarisació de la guerra freda va desbaratar l'intenció de Chiang d'obtindre el respal tant de nortamericans com de soviètics per a derrotar definitivament a l'enemic. En març de 1946, mentres acceptava la mediació del general nortamericà Marshall en l'esperança d'obtindre més ajuda dels Estats Units, va exigir la retirada de les tropes soviètiques de Manchuria. Encara que esta va tindre lloc, per a llavors els soviètics havien entregat gran cantitat d'armament japonés als comunistes chinencs, que varen mamprendre a continuació una ofensiva en la zona. Per una atra part, les gestions de Marshall escomençaven a resultar inútils davant el rebuig de nacionalistes i comunistes a aplegar a un acort i formar una coalició. Empenyorat en alcançar la victòria militar i no compartir el poder, Chiang va conseguir recuperar les ciutats manchúes que en la primavera de 1946 havien segut conquistades per l'enemic. No obstant, Marshall va amenaçar en retirar l'ajuda americana i posar fi a la seua mediació si no es detenia l'ofensiva i Chiang va accedir, lo que va permetre als comunistes reforçar les seues posicions en Manchuria i atres regions del país. Temporalment, en tot cas, la sòrt de la guerra va somriure a Chiang: els primers díhuit mesos de la lluita varen ser en general favorables a les seues forces, gràcies tant al número de tropes amprades com a l'ajuda nortamericana o l'habilitat dels mandos nacionalistes. En agost de 1947, Chiang va fer una visita simbòlica a Yan'an, presa per les seues forces i de la que els comunistes s'havien retirat. Aixina i tot, els seus soldats estaven cada volta més concentrats en les ciutats i units principalment per llínees férrees cada volta en pijors condicions pels sabotages de l'enemic, que es feya cada volta més fort en les zones rurals. Les disputes entre els mandos nacionalistes i l'intromissió de Chiang en les operacions complicaven ademés la coordinació. Els comunistes varen començar a contraatacar a principis de 1947, manats per Lin Biao. En giner Marshall havia abandonat la mediació, fracassada, i el país. Encara que durant l'estiu els comunistes varen sofrir algunes derrotes, durant l'autumne havien conseguit ya cercar a les forces governamentals en les ciutats. En el restant de China, els nacionalistes varen sofrir vàries derrotes. Els principals combats, no obstant, es varen continuar lliurant en Manchuria, a on els dos bandos tenien les seues millors unitats. En l'estiu de 1948, els comunistes varen acometre una nova ofensiva: en setcents mil hòmens, casi el doble dels que disponien els nacionalistes, contaven també en respal llaurador. Els canvis de mandos nacionalistes no varen conseguir millorar la situació. Les ciutats, cercades, es varen abastir per aire, encara que insuficientment. L'1 de novembre de 1948, Mukden, la principal ciutat del sur de Manchuria, va caure en mans de les unitats comunistes.

En novembre de 1947, el Kuomintang va convocar una assamblea nacional, a la que tant els comunistes com la Lliga Democràtica China es varen negar a acodir. L'assamblea va aprovar una nova Constitució, que es va promulgar l'1 de giner de 1948 i es basava en l'ideari de Sun Yat-sen. En les eleccions celebrades en els territoris controlats pel Govern en novembre d'eixe any, el Kuomintang va resultar guanyador, i Chiang va ser elegit president de la república pels diputats en abril de 1948. Davant l'adversa situació militar, Chiang tractava de reforçar la seua posició política, reunint una Assamblea Nacional en Nankín que ho va elegir president en poders extraordinaris, si ben sol els seus correligionaris del Kuomintang varen participar en les sessions, de les que es va excloure tant als comunistes com a la Lliga Democràtica. El major gest de desafiu dels delegats va ser elegir a Li Zongren vicepresident en lloc de Sun Fo, el candidat de Chiang. En tot cas, l'assamblea, alegant la situació de guerra civil, va otorgar a Chiang poders especials que li permetien defugir els llímits de la nova Constitució.

A finals de 1948, els eixèrcits governamentals varen perdre les batalles del riu Huai i varen sofrir centenars de mils de baixes. Al mateix temps, la crisis econòmica es va agravar. La reforma monetària havia fracassat i el control governamental del territori era cada volta més precari. En Any Nou Chiang va realisar una oferta de pau als comunistes, pero en unes condicions que varen resultar inacceptables per a estos. Poc despuix, a mitan de giner, va caure l'estratègica ciutat de Xuzhou. Els eixèrcits enemics es aprestaron a creuar el Yangtsé i apoderar-se de Nankín i Shanghái, mentres en el nort prenien Tianjin. Chiang va començar a preparar Taiwan, que Japó havia entregat despuix de la derrota en la guerra mundial, com a base dels nacionalistes. El disgust de la població local per l'arribada dels nacionalistes des del continent, que va produir contactes, va culminar en un tumult que va ser esclafada brutalment; es calcula que en ella varen morir entre cinc i vint mil persones.

Chiang va seguir rebujant tota pressió per a pactar en l'enemic, a pesar de les contínues derrotes militars. Els intents d'obtindre major ajuda nortamericana varen fracassar, i el 21 de giner de 1949 Chiang va anunciar la dimissió, un nou cas de retir aparent de la política, que va seguir controlant. Des del seu retir en Xikou, va seguir donant órdens als generals i entrometiéndose en assunts polítics. Va frustrar ademés els plans del president Li Zongren d'establir una llínea defensiva a lo llarc del Yangtsé en ordenar el general que defenia Shanghái, Tang Enbo, que es mantinguera en la ciutat i defugira qualsevol orde per a abandonar-la. Desijava seguir obtenint fondos i tropes de la ciutat per a traslladar-los a Taiwan. Li va tractar en va de que Chiang reprenguera oficialment el poder o s'exiliara, pero no ho va conseguir; est va seguir preparant el seu regrés providencial a l'hora que mantenia a aquell enfrascado en els problemes governamentals.

Una volta conclosa l'operació de trasllat de les reserves d'or i argent, de la burocràcia estatal i de forces militars suficients a Taiwan, Chiang va recomençar obertament la seua activitat política, volant a Cantón, a on llavors es trobava el Govern, en juliol de 1949. Va crear un nou organisme, la presidència del qual es arrogó, per a dominar l'activitat del Kuomintang, va nomenar governador de Fujian al fidel Tang Enbo i va dispondre els següents plans militars, sense consultar al Govern. Açò no va detindre l'alvanç comuniste, que va alcançar Gansu, Xinjiang i, despuix de la proclamació de la República Popular China l'1 d'octubre, del mateix Cantón. El Govern nacionaliste es va traslladar a Chongqing, que va caure també l'1 de decembre. El 8 de va aprovar el trasllat de la capital a Taiwan, a a on Chiang va volar el 10.

Govern en Taiwan

A lo llarc de 1949, es varen establir en Taiwan numerosos alts càrrecs i simpatisants del règim republicà.^{cita requerida} Al voltant d'un milló i mig de chinencs continentals es varen refugiar en Taiwan.

Durant els vintissís anys que varen transcórrer des de 1949 fins a la seua mort, Chiang Kai-shek va governar Taiwan com a dictador. L'1 de març de 1950, es va proclamar president de China. Els successius congressos del Kuomintang (en 1952, 1957 i 1963) varen seguir elegint-ho com a president del partit. L'indiferència nortamericana cap a Chiang va desaparéixer sobtadament en l'esclat de la guerra de Corea i Truman va enviar a la 7.ª Flota en juny per a protegir Taiwan.

En mitat de la Guerra Freda, va gojar de la protecció nortamericana, d'ajuda econòmica i militar i va conservar fins a 1971 el lloc de China en el Consell de Seguritat de les Nacions Unides; eixe any l'organisació va reconéixer finalment al Govern de la República Popular China com a llegítim. Al voltant de 1960 i aprofitant el caos desnugat en el continent pel Gran Bot Alvance, va pretendre infructuosament invadir-ho en ajuda i armes —també bombes nuclears— nortamericanes. També, durant la seua época en Taiwan, l'illa va gojar de creiximent econòmic, aplegant en 1952 el país a tindre tan sol 8. 8 de la població de l'illa en condició de desocupació. Pese a la distensió entre la república popular i els Estats Units que va ocórrer en la década de 1970 i va perjudicar les aspiracions de Chiang, este es va mantindre convençut fins a la seua mort de ser l'únic governant llegítim de China.

La política econòmica va ser un èxit, i Taiwan va conseguir unes taxes altíssimes de creiximent econòmic. No obstant, en el pla polític, Chiang, que sempre va vore a Taiwan com una estació de pas cap a la reconquista de China, va impondre la llei marcial i un sistema que no tolerava cap tipo de dissidència política. Va ser considerat un déspota pel seu paper en el periodo de el "Terror blanc". Entre 1949 i fins a 1987, data de l'alçament de la llei marcial, baix el regnat de Chiang i del seu fill, mils de persones considerades hostils al govern varen ser torturades i assessinades.

Va fallir d'un infart el 5 d'abril de 1975, despuix de sofrir vàries #neumonia. A la seua mort, li va succeir el seu fill Chiang Ching-kuo, que iniciaria una obertura política llimitada.

El cadàver de Chiang Kai-shek es troba encara hui a l'espera d'un sepeli definitiu, que ell desijava que se celebrara en la seua localitat natal, en la província chinenca de Zhejiang. L'impossibilitat d'un funeral d'Estat en el territori de la República Popular ha mantingut el cadàver de Chiang en una tomba provisional des de la seua mort en 1975. En 2004, davant l'evidència de que el sepeli en el continent no seria possible, la viuda del fill de Chiang, Chiang Ching-kuo, va demanar que abdós, pare i fill, anaren enterrats definitivament en Taiwan. La cerimònia, prevista en un principi per a 2005, s'ha pospost de manera indefinida. En 2017 més de 200 estàtues de Chiang Kai-shek, varen ser retirades dels coleges i dels edificis oficials de l'illa.

Vore també

• República de China (1912-1949)
• Guerra civil chinenca
• Kuomintang
• Història de la República de China en Taiwan

Bibliografia

• Friedrich Wilhelm Schlomann, Paulette Friedlingstein. Tschiang Kai-schek. Ein Leben für China. Lizenzausgabe. Bastei Lübbe, Bergisch Gladbach 1979, ISBN 3-404-01158-9, (Bastei Lübbe 61040)
• Jung Chang, Jon Halliday: Mao. Dones Leben eines Mannes. Dones Schicksal eines Volkes. 2ª ed. Pantheon, Munich 2008, ISBN 978-3-570-55033-5
• Thomas Weyrauch: Chinenques unbeachtete Republik. 100 Jahre im Schatten der Weltgeschichte. Vol. 1: 1911 - 1949. Longtai, Giessen (i. i.) Heuchelheim 2009, ISBN 978-3-938946-14-5
• Thomas Weyrauch: Chinenques unbeachtete Republik. 100 Jahre im Schatten der Weltgeschichte. Vol. 2 (1950 – 2011) . Longtai 2011, ISBN 978-3-938946-15-2

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Chiang Kai-shek.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Chiang Kai-shek.