Sun Yat-sen

Sun Yat-sen

Sun Yat-sen (en chino tradicional, 孫逸仙; en chino simplificado, 孙逸仙; pinyin, Sūn Yìxiān; Wade-Giles, Sun¹ I⁴-hsien¹; Yale cantonés, Syūn Yaht-sīn; també conegut com Sun Zhongshan, 孫中山^T, 孙中山^S, Sūn Zhōngshān^P, Sun¹ Chung¹-shan^1W, Syūn Jūng sāan^Y), naixcut Sun Wen (孫文^T, 孙文^S, Sūn Wén^P, Syūn Màhn^Y; Cuiheng, província de Cantón; 12 de novembre de 1866-Pequín; 12 de març de 1925), fon un mege, polític, militar, estadiste, filòsof i ideòlec chinenc. Primer president de la República de China i fundador del Kuomintang, és considerat tant en la República Popular China com en l'actual República de China (Taiwan) com el pare de la Chinenca moderna.

En 1905, va fundar la Societat Tongmenghui, una organisació revolucionària per a acabar en la monarquia manchú i instaurar un model polític republicà en China. L'organisació va fomentar una série de fallancs tumults, que la varen dur a la crisis a finals de la década del 1900 i varen motivar l'expulsió de Sun de diversos territoris (Japó, l'Indochina francesa, la Malàsia britànica...). Sun no va abandonar les seues activitats subversivas, pero en vespres de la Revolució de Xinhai que va acabar en la monarquia la seua preeminència entre els revolucionaris estava decaent.

Va ser el primer president, efímer, del Govern provisional de la República de China en 1912, abans de cedir el càrrec al veterà administrador i militar Yuan Shikai, en el Govern del qual va servir al voltant d'un any, com a responsable de ferrocarrils, abans de passar a l'oposició. En 1913, Sun Yat-sen va intentar apartar a Yuan Shikai del poder, sense èxit, lo que ho va dur a un nou exili.

Va presidir els governs rebels, sense reconeiximent internacional, de Cantón, el primer fundat en 1917 front al pequinés controlat per Duan Qirui i el seu caçola de Anhui, i el segon en 1920, opost al pequinés dominat per la caçola de Zhili. Elegit president «extraordinari» per part de les dissoltes Corts, va mamprendre en 1922 una expedició contra el govern septentrional que va fracassar i va acabar en la seua expulsió de Cantón.

Únic entre els líders chinencs de el XX, Sun és venerat tant en la República de China (a on se li considera oficialment el "Pare de la Nació") com en la República Popular China (a on se li considera oficialment el "Precursor de la Revolució") pel seu paper decisiu en el fi del règim Qing i la supervisió de la conclusió del sistema dinàstic chinenc. La seua filosofia política, coneguda com els Tres Principis del Poble, buscava modernisar China advocant pel nacionalisme, la democràcia i la subsistència del poble en una unió ètnicament armoniosa (Zhonghua minzu). Esta filosofia es commemora com l'himne nacional de la República de China, compost per Sun.

Noms

No es pot parlar d'un nom "verdader" en la tradició chinenca, en la que, fins a ben entrat el XX, era habitual adoptar distints noms a lo llarc de la vida. Lo més semblat a un "nom real" seria el nom en el que se li va inscriure en els registres genealògics de la seua família, que va ser 孫德明 (Sūn Démíng). Est, el cridat "nom de registre" (譜名, pǔmíng) era el nom pel que ho coneixien els seus parents, i el nom utilisat en circumstàncies formals, com quan es va casar. El primer caràcter chinenc del nom de pila, done (德), és el caràcter de generació que compartia en el seu germà i en els seus parents del mateix nivell generacional. En la tradició chinenca, este nom no s'utilisava fòra del círcul familiar. De fet, poques persones en China coneixen este nom de Sun Yat-sen. Atres personages històrics, com Mao Zedong, no obstant, sí han passat a l'història en la seua "nom de registre".

Este nom, no obstant, no va ser el nom que se li va donar en nàixer. En China, era tradicional que les famílies esperaren un cert número d'anys abans de donar un nom definitiu als seus fills. Entre tant, s'utilisava el cridat "nom de llet" (乳名, rǔmíng), que s'assignava al chiquet despuix del seu naiximent, i era conegut solament per la família més immediata. Aixina, el nom que va rebre Sun Yat-sen en nàixer va ser Sūn Dìxiǎng (孫帝象), nom de connotacions religioses format pels caràcters 帝, dì, "deu suprem" i 象, xiǎng, "elefant". El terme "elefant" es diu que es deu a un somi que hauria tingut la mare de Sun Yat-sen abans del naiximent del menut.

Als dèu anys, va ingressar en l'escola del poble, a on se li va donar un "nom d'escola" (學名, xuémíng). Este "nom d'escola" solia ser el nom principal d'una persona, llevat quan una persona es feya major i els jóvens devien cridar-li pel nom de cortesia. El nom d'escola que li varen donar a Sun Yat-sen va ser Wén (文), i aixina, com Sun Wen, va ser conegut per la major part de la gent en la primera época de la seua vida. Est va ser el nom pel que se li va conéixer quan va escomençar la seua activitat revolucionària.

En 1883, als 17 anys d'edat, Sun Yat-sen va rebre el batisme cristià, i va començar els seus estudis en Hong Kong. En motiu del seu bateig, va adoptar un nou nom, nom de cortesia (號, hào) en la tradició chinenca, que era Rìxīn (日新, "Renovació Diària"). Supostament, hauria pres este nom d'una cita del clàssic confuciano La Gran Ensenyança (大學, dàxué). Est va ser el nom que va utilisar durant la seua época d'estudiant en Hong Kong. Més alvance, el seu professor de lliteratura chinenca va escriure el seu nom com Yìxiān (逸仙). Encara que en mandarín, les pronunciacions de Rixin i Yixian són molt diferents, en cantonés abdós tenen la mateixa pronunciació: Yat-sen. Esta pronunciació cantonesa del seu nom era l'habitual quan es va donar a conéixer entre occidentals, lo que va fixar el seu nom en Occident com Sun Yat-sen. Curiosament, en China ningú ho coneix hui en dia com Sun Yixian, ni Sun Rixin, ni tampoc Sun Yat-sen en cantonés.

Més alvance, Sun Yat-sen va elegir un nom de cortesia (字, zì): Zǎizhī (載之). Este nom estaria basat en el seu nom d'escola Wen, a partir d'un dit tradicional chinenc que vinculava els dos conceptes. Este nom de cortesia va ser poc utilisat, i a penes és conegut.

En 1897, Sun Yat-sen va aplegar a Japó. En registrar-se en l'hotel en el que s'hostajava, un amic seu li va registrar en el llinage japonés Nakayama (中山) per a ocultar la seua identitat, ya que era buscat per la policia japonesa. Aparentment, el seu amic chinenc s'hauria fixat, de camí a l'hotel, en el ròtul que penjava del Palau del marqués de Nakayama, prop del Parc Hibiya en Tòquio. A partir d'este moment, i durant tota la seua estància en Japó, Sun Yat-sen seria conegut com el Sr. Nakayama. Els caràcters Nakayama es pronuncien Zhōngshān en chinenc mandarín, i est seria el seu nom entre els republicans chinencs despuix de la caiguda de la dinastia Qing. Curiosament, este nom, Nakayama/Zhongshan havia segut utilisat com a llinage en Japó, pero en China, Sun Yat-sen va passar a utilisar-ho com a nom propi junt al seu llinage autèntic Sun. Aixina, es va convertir per a tots els chinencs de les generacions futures, en Sun Zhongshan. Zhongshan significa "montanya central", i no és un nom chinenc habitual, lo que dona a este nom un caràcter molt especial com a nom únic, i en el simbolisme afegit del seu significat de "montanya central", que evoca el seu paper com a pilar de la fundació de la nova China.

En 1940, el Kuomintang o Partit Nacionaliste Chinenc va concedir a títul pòstum a Sun Yat-sen el nom Guófù (國父, "Pare de la Pàtria"), nom utilisat habitualment en Taiwan. En la República Popular China, en canvi, se li coneix a voltes com "Precursor de la Revolució" (革命先行者, Gémìng Xiānxíngzhě).^{cita requerida}

Sun Yat-sen va utilisar molts més noms durant la seua época d'exili. S'ha dit que va aplegar a utilisar fins a trenta noms diferents.^{cita requerida}

Biografia

Sun Deming va nàixer el 12 de novembre de 1866, fill de Sun Dacheng i Madame Yang. El seu lloc de naiximent va ser el llogaret de Cuiheng, districte de Xiangshan (actual ciutat de Zhongshan), província de Cantón (actual Guangdong),a una vintena de quilómetros de la colónia portuguesa de Macau. Era d'ètnia hakka i descendència cantonesa. El seu pare posseïa molt poques terres i va treballar com a sastre en Macau i com jornalero i porter. Despuix de terminar l'educació primària i conéixer al seu amic de l'infància Lu Haodong, es va traslladar a Honolulu en el Regne de Hawái, a on va viure una cómoda vida de modesta riquea recolzat pel seu germà major Sun Mei.

Sun va assistir a diverses escoles primàries —primer en la seua localitat natal, a partir de 1872— a on va rebre una educació tradicional chinenca fins que, en tretze anys, li'l va enviar a Hawái en 1879, a on residia el seu germà major. Allí va continuar la seua instrucció en anglés, en escoles de missions, com a intern. En 1881 va acabar els seus estudis mijos, destacant en especial en llengua i lliteratura angleses. A l'any següent, el seu germà ho va tornar al seu poble natal, d'a on li'l va expulsar poc despuix per haver trencat una figura religiosa local; per a llavors, Sun creïa que la religió tradicional no era més que una superstició. Incapaç d'adaptar-se ya a la vida rural, es va mudar a Hong Kong en l'autumne de 1883, per a seguir estudiant. En 1884, influït per un misionero nortamericà i un pastor protestant chinenc, es va convertir al cristianisme, i se li va donar el nom pel que se li coneix, Yat-sen. Eixe mateix any es va casar en una chicona elegida per la seua família, d'acort a sistema tradicional matrimonial.

Despuix de passar breument per Hawái, va començar estudis de medicina, primer en Cantón i més tart, en Hong Kong, a on va passar de 1887 a 1892. En 1892, es va llicenciar en medicina i cirugia, en notes excelents. Al mateix temps que realisava els seus estudis de medicina, va contractar a un tutor particular per a que li ensenyara els clàssics chinencs. Ya durant els anys d'estudi, Sun va mostrar el seu interés per la situació de debilitat política del país front a les potències i el seu convenciment de la necessitat d'aplicar reformes i modernisar-ho. En juny de 1892, llicenciat ya en medicina i cirugia, es va mudar a Macau, pero no va poder practicar perque caria de llicència per a eixercir en la colónia. A continuació, es va instalar en Hong Kong en la primavera de 1893.

Les seues propostes reformistes enviades a distints funcionaris imperials, no obstant, varen ser desateses, lo que li impelió a adoptar una actitut hostil cap a la dinastia reinante. Des de llavors, va advocar per l'implantació en China d'un sistema polític republicà i modern, que la convertira en una potència mundial.

En 1885 es va casar en Lu Muzhen i, en 1915 va contraure segones nupcias en Song Qingling en Japó. La seua relació en la seua primera esposa va ser escassa; a pesar de tindre tres fills en ella —un varó, Sun Fo i dos dònes—, va anar el seu germà major qui va cuidar d'ella en les seues llargues absències. Despuix de la seua tornada a China una volta abolida la monarquia, va realisar alguns viages en ella abans d'instalar-la en Macau. A penes va tornar a vore-la i més tart es va casar en Song Qingling, 27 anys major que ella; este matrimoni, encara que no va tindre descendència, va ser feliç i les relacions entre els esposos, estretes.

Primeres accions revolucionàries i exili

La primera etapa de la seua activitat revolucionària es va desenrollar entre novembre de 1894 i octubre de 1896. En la primera data va fundar en Honolulú la Societat per a la Regeneració de China (興中會, xīngzhōnghuì), que tenia com a objectiu promoure la renaixença política de China i fomentar les activitats revolucionàries contra la dinastia Qing per a instaurar un govern democràtic i republicà en el seu país. L'organisació, a penes un grupúsculo en uns cent membres, emigrants chinencs en Hawái, va aportar els fondos per a finançar el primer alçament contra la dinastia manchú en el que va participar Sun. Els donatius de l'emigració chinenca es varen convertir des de llavors en una de les fonts principals de les activitats polítiques de Sun. Una de les activitats principals, motiu dels seus abundants viages, va anar precisament l'obtenció de fondos per a finançar les activitats antimonárquicas de les successives organisacions. Estos fondos provenien en la seua major part de menuts donatius i de préstams contrets en nom d'un eventual i futur Govern republicà. L'inseguritat dels ingressos va fer, empero, que Sun passara periodos de penúria intercalados entre uns atres en els que va gojar de majors fondos per a les seues accions contra els manchúes.

Sun va retornar a Hong Kong en els fondos recaptats per a planejar un alçament en Cantón contra el Govern imperial en giner de 1895. Previst per al 26 d'octubre de 1895, la conspiració va ser denunciada a les autoritats i va fracassar; Sun va estar a punt de ser capturat i ajusticiado. A pesar de la valentia de Sun, que havia arriscat la vida en l'empresa, va ser un dels seus correligionaris, Yang Chu-yung, el que va ser elegit president de la Societat i futur president si fructificaven l'implantació de la república. Sun, disgustat, no va cessar de maquinar contra Yang, fins a conseguir substituir-ho al front de l'organisació en giner de 1900. A partir de llavors, Sun va presidir totes les organisacions revolucionàries en les que va participar.

El fracàs de l'alçament i la persecució de les autoritats li varen obligar a exiliar-se. Es va instalar primer en Japó, a on va abandonar el parament chinenc i va adoptar l'occidental en el que es va fer famós abans de passar al vaig dur Zhongshan en 1912. Salve per quatre brevíssimes visites a China, va passar els següents setze anys en l'exili. En giner de 1896, va marchar a Honolulú i en juny va passar al continent americà.

Es va fer famós internacionalment en octubre de 1896, quan va ser seqüestrat per l'embaixada chinenca en Londres durant tretze dies. Gràcies a les pressions d'amics influents i la seua pròpia habilitat en alguns empleats britànics de l'embaixada, va conseguir ser lliberat en lloc d'enviat clandestinament a China per a ser eixecutat. Sun va tractar d'amprar la publicitat del cas, que va aplegar a mencionar-se en el Parlament britànic, per a favorir la seua causa política i guanyar-se el respal del Govern londinenc. Va permanéixer en la capital britànica fins a juliol de 1897, aprofitant per a estudiar les condicions socials de la ciutat i estudiant els escrits de Karl Marx, John Stuart Mill i Henry George i es va convéncer de la necessitat de modernisar chinenca i d'aplicar reformes socials per a evitar els conflictes que havia sofrit Europa per la Revolució Industrial.

Periodo japonés

A partir de 1897, va viure primordialmente en Japó, a on, a finals de sigle, va definir els seus Tres Principis del Poble, que incloïen la lluita contra les desigualtats per mig d'una mescla de socialisme d'Estat en alguns sectors i l'implantació d'un sistema impositiu derivat de Mills i George. Va aplegar al país en l'autumne de 1897, a través de Canadà. En Japó Sun va rebre fondos tant del Govern —clandestinament—, com a d'empreses i particulars. Al començ, va sorgir en ell certa simpatia pel país, un sentiment de comunitat asiàtica i d'oposició a l'imperialisme occidental; al final de la seua estància en Japó, no obstant, Sun es trobava desilusionat per la deriva imperialista i conservadora nipona. Cap a 1907, havia perdut la majoria de les seues fonts de finançació japoneses. Japó va ser, en tot cas, el seu principal centre d'activitats en este periodo, lloc a on va madurar el seu ideari polític i a on va obtindre abundants fondos per a les seues activitats.

En 1899, va fracassar l'intent de cooperar entre l'organisació de Sun i la del reformiste i erudit Liang Qichao. Les dos formacions polítiques rivalizaron des de llavors pels donatius de l'emigració chinenca. En 1899-1900, Sun va recolzar les accions filipines per a tractar d'evitar el control de les illes per part dels Estats Units, u dels seus primers actes antiimperialistes i que mostrava l'interés de Sun pels assunts asiàtics en general. En octubre de 1900, va dirigir des de l'estranger un fallanc alçament contra el Govern imperial en Waichow. El mateix any, va buscar en va el respal del Govern britànic, enfrascado en la rebelió Boxer. Va tractar de dirigir en persona l'alçament en China, pero la policia britànica d'Hong Kong li va impedir passar a territori chinenc. De regrés en Japó, es va instalar en Yokohama.

En 1903 va visitar Indochina de giner fins a l'autumne, quan va retornar a Japó; va fundar llavors una escola militar revolucionària per als seus partidaris. En la primavera de 1904, va visitar novament Honolulú i els Estats Units, a on va publicar Solutions to Chinenca's problem's (Solucions per als problemes de China). En la primavera de 1905, va marchar d'Estats Units a Europa, a on va organisar diversos grups de revolucionaris entre els estudiants chinencs que residien en el continent.

A finals de juliol de 1905, Sun va retornar a Japó del seu viage per Europa i els Estats Units. Rebut en entusiasme pels estudiants chinencs i considerat el dirigent del moviment revolucionari antimanchú, Sun va aprofitar esta nova popularitat per a fundar una nova organisació política. En Tòquio va establir la Societat de l'Aliança (同盟會, tóngménghuì, estrictament, la Societat de l'Aliança Revolucionària China), que va agrupar a varis círculs revolucionaris. Esta societat seria l'embrió del que naixeria en 1911 el Kuomintang, principal partit del nacionalisme chinenc. La formació, de la que Sun va ser nomenat president, va disputar en els monàrquics constitucionalista chinencs tant el favor de la joventut nacionalista com el respal financer de l'emigració, que els dos grups es disputaven. Es va crear al temps un nou diari per a la formació política, el Min Bao (Diari del Poble).

Entre 1900 i 1908, va mantindre contacte en les autoritats colonials franceses en Indochina, que li varen permetre dirigir quatre #alçament en China des d'este territori. El respal al moviment de Sun va provindre principalment d'oficials de baixa graduació, pero va acabar per decisió del Govern francés, que va considerar incompatible este respal en els seus interessos en la regió. París, des del principi, va sostindre que era millor mantindre les bones relacions en el Govern imperial chinenc que favorir les activitats revolucionàries de Sun.

En 1906 va viajar freqüentment per Indochina i és surest asiàtic, preparant #alçament en vàries províncies chinenques del sur. Despuix de la victòria japonesa en la primera guerra sino-japonesa, les autoritats japoneses es varen tornar més intransigents en les activitats dels revolucionaris chinencs. El nou poder militar japonés i el temor a que les activitats dels chinencs s'estengueren a Japó varen fer que veren estes en mals ulls.

Periodo indochino

Al començament de 1907, despuix d'una arenga antimanchú realisada a un grup d'estudiants en Tòquio, el Govern chinenc va exigir l'expulsió de Sun de Japó. En febrer, el Govern japonés va acceptar la petició i ho va expulsar del país al més següent. El Ministeri d'Assunts Exteriors nipó, no obstant, li va entregar una gran suma de diners per a sufragar els seus freqüents viages. Encara que a partir de llavors no va ser benvingut en el país, Sun no va abandonar les seues esperances de seguir obtenint respal japonés, especialment financer.

Aprofitant l'inestable situació de les províncies chinenques meridionals, la facilitat de creuar la fragosa frontera entre China i Indochina i la presència d'una considerable colónia chinenca favorable als revolucionaris, Sun va decidir instalar-se en Hanói. Com en el cas d'atres potències de les que va tractar d'obtindre respal i cooperació, Sun va prometre a les autoritats franceses concessions a canvi del seu respal. Durant el periodo de tolerància en Indochina, va realisar sèt #alçament contra el Govern imperial, tots fracassats.

Cuidadós de no entrar en conflicte en les autoritats franceses per a evitar la seua expulsió, va recolzar els tumults de maig i juny en Cantón, que les forces imperials varen acabar per sofocar, encara que en dificultat. En setembre varen esclatar atres dos, en les que varen participar seguidors de Sun, que novament va fracassar. En vàries ocasions, el Govern chinenc va solicitar infructuosament l'extradició de Sun. En decembre, seguidors de Sun varen prendre una fortalea fronteriça, que Sun va visitar el 3 de decembre. L'aventura a penes va durar una semana, puix les tropes governamentals varen recuperar pronte la plaça. El 15 de giner de 1908, Sun va ser arrestat en Hanói, com a part d'una campanya de repressió dels revolucionaris, fomentada pel Govern francés, incómodo per la permissivitat francesa en les activitats dels antimanchúes. El dia 25, ho varen embarcar en rumbo a Singapur, expulsat. Des de Singapur, Sun va tractar d'enviar armes i diners als rebels que es varen alçar contra el Govern imperial en la frontera de Yunnan a finals d'abril de 1908, en va pels impediments que varen posar les autoritats colonials franceses. Al començament de 1909, els Governs chinenc i francés varen firmar un acort per a combatre les activitats subversivas que va eliminar definitivament a Tonkín com a base de les activitats de Sun i els seus partidaris.

Periodo malayo i vespres de la revolució

Els successius fracassos dels #alçament organisats per la Societat de Sun, la seua absència del país i el descontent que cundía en est varen fer mella en l'organisació, que des de 1908 es trobava en crisis. Sun, sempre optimista sobre la situació, va seguir, empero, porfiando en la caiguda de la monarquia i sent un dels principals opositors del Govern imperial.

Entre març de 1908 i maig de 1909, va residir en Singapur i la Malàsia britànica, escàs de fondos despuix del fracàs de les sis fallanques tentatives antimonárquicas mampreses l'any anterior. A continuació, va viajar a Europa i els Estats Units. En febrer de 1910, es trobava ya en Sant Francisco, a on va fundar una agrupació de la Societat i es va dedicar a recaptar fondos per a finançar una nova rebelió en Cantón, que de nou va fracassar. Va retornar llavors a Àsia i va aplegar a Singapur en juliol.

En novembre de 1910, va celebrar una reunió en les seues més estrets colaboradors en Penang, en la que varen aprovar preparar un nou alçament en Cantón; per a finançar-ho, Sun va marchar als Estats Units i Canadà, per a solicitar nous donatius i préstams, en notable èxit. Para llavors les autoritats colonials britàniques li havien conminado a abandonar Malàsia. Tenia també prohibit assentar-se en les colónies neerlandeses. L'alçament, ocorregut el 27 de 4 de 1911 va resultar un nou fracàs. Durant la seua estància en els Estats Units, va traçar un pla militar en alguns simpatisants nortamericans per a derrocar al règim manchú, que es va frustrar per falta de fondos.

La revolució: efímer president i relacions en Yuan Shikai

Vore també: Revolució de Xinhai

President provisional

El 10 d'octubre de 1911, es trobava en Estats Units, prop de la ciutat de Denver, encara arreplegant fondos per a la seua organisació, quan es va produir l'Alçament de Wuchang, que va conduir a la caiguda de l'última dinastia imperial chinenca. Sun es va enterar del succés pels periòdics i, en lloc de retornar de colp i repent a China, va marchar a Europa, a intentar evitar que el Regne Unit i França concediren crèdits al Govern imperial chinenc. Va passar després per Penang i Singapur. En els dos mesos i mig que Sun va passar en Europa, es varen produir els principals acontenyiments de la revolució, en els successius #alçament de províncies i ciutats contra el Govern monàrquic i les primeres negociacions entre els rebels i Yuan Shikai. L'influència de Sun en estos successos va ser mínima. Els dirigents revolucionaris regionals, reunits en Shanghái únicament varen optar per ell com a president de la nova república despuix d'haver segut incapaces d'haver-se posat d'acort sobre els primers candidats proposts, entre ells el futur president Li Yuanhong. Aplegat a Shanghái per fi el 25 de decembre de 1911, va ser elegit president provisional quatre dies despuix pels delegats de catorze províncies, reunits en Nankín. Per a llavors, no obstant, estava clar que la presidència passaria a Yuan si este es decidia finalment a acabar en el Govern monàrquic i expressar el seu respal a la nova república. L'abdicació de l'emperador va tindre lloc el 12 de febrer de 1912 i, al sendemà, Sun va renunciar al seu càrrec i va recomanar que ho assumira Yuan, sempre que acceptara fixar la capital en Nankín i acatara la nova Constitució provisional que encara s'estava redactant —es va promulgar finalment l'11 de març—. Yuan va defugir totes les condicions, pero inclús aixina va ser investit president el 10 de març; Sun va renunciar al seu càrrec semanes més tart, l'1 d'abril. El Govern provisional de Nankín controlava a penes una part reduïda del país. Sun va aplegar a un acort en Yuan Shikai per a que este, que controlava l'eixèrcit en les terres del nort, derrocara finalment a l'emperador Pu Yi, que encara no havia admés el fi del seu poder.

Periodo de cooperació en Yuan Shikai

Immediatament despuix de cessar, Sun va mamprendre una gira de conferències pel sur del país, que versaven sobre la seua modernisació. De regrés en Shanghái, es enfrascó en un pla per a estendre les llínees férrees, assunt en el que es va obsessionar. A finals d'agost de 1912, va acodir a Pequín per invitació de Yuan, que lo agasajó i va conseguir la seua aquiescencia per a la seua llabor com a president. Sun va declarar públicament el seu total acort en els punts de vista del president. Pel moment, Yuan contava en el favor i decidit respal de Sun, en el que creïa en efecte compartir la seua idea de reformes per al país.

El 25 d'agost, es va produir la fundació del Kuomintang, sorgit de l'unió de la Societat de l'Aliança de Sun i d'atres grups polítics menors. El 3 de setembre va ser triat com a president del Comité Eixecutiu Central (CEC) del nou partit, pero va delegar el càrrec en l'artífex de la formació política Song Jiaoren.

El 9 de setembre, Yuan ho va nomenar responsable dels ferrocarrils, encarregat del seu desenroll, en notable autonomia respecte del Govern i considerables fondos. Sun va acceptar el càrrec en escassos coneiximents, pero gran entusiasme, contant, en conseguir les inversions estrangeres necessàries per a aumentar enormement la ret ferroviària chinenca, a pesar de les tendències nacionalistes contràries. Va indicar a Wang Jingwei, que es trobava en França, que solicitara inversions als bancs francesos i després viajara a Nova York per a demanar fondos a J. P. Morgan. No obstant, l'oposició del president nortamericà Woodrow Wilson va acabar en la possibilitat d'obtindre préstams d'Estats Units. En octubre havia fundat una empresa ferroviària per a gestionar els proyectes de desenroll de la ret.

En febrer i març de 1913 va realisar una gira triumfal de vàries semanes per Japó, en la que va recaptar l'ajuda japonesa per a desenrollar tant els ferrocarrils chinencs com l'explotació de matèries primeres. Mesos despuix i com a resultat dels contactes realisats durant el viage, es va crear la Companyia Industrial de China, en Sun com a president, un vicepresident japonés, i fondos de les principals empreses japoneses.

Ruptura en Yuan

La ruptura de relacions en Yuan varen frustrar tots els plans de desenroll ferroviari de Sun. La relació va començar a empijorar a partir de l'assessinat de Song Jiaoren, candidat del Kuomintang al càrrec de primer ministre, el 20 de març de 1913; el primer ministre estava implicat en la mort, en la que es rumoreaba que també estava envolt el president. Sun va tornar de Japó cinc dies més tart i va expressar la seua intenció de castigar el crim. A finals d'abril, un grup de cinc potències varen otorgar un gran préstam per a la reconstrucció del país a Yuan, que ho va acceptar sense el permís de les Corts i pese a l'oposició de Sun que temia que els fondos reforçaren en excés al president. La protestes de Sun, de varis governadors militars (com el seu correligionari Hu Hanmin) i de trescents diputats no varen conseguir desbaratar la concessió del préstam. Les pregàries de Sun als banquers japonesos per a que renunciaren a participar en ell tampoc varen surtir, pese a les esperances d'aquell, que havia retornat molt satisfet de la recent gira per Japó. Com Sun temia, Yuan va amprar els diners rebuts per a sobornar als diputats, fomentar les disensiones en el Kuomintang i va destituir a tres governadors provincials que pertanyien al partit.

Esta acció va desencadenar la Segona Revolució, que va durar del 12 de juliol al 12 de setembre i va resultar un fracàs total. Dotzenes de revolucionaris, entre ells Sun, varen tindre que partir a l'exili despuix de la derrota. Aporegant al Parlament, Yuan va conseguir l'elecció com a president permanent el 6 d'octubre; poc despuix va privar de les seues actes a tots els diputats del Kuomintang i les Corts, incapaces d'alcançar un cuórum, varen deixar de reunir-se. El resultat va ser la frustració dels somis reformistes de Sun i dels dèneu anys d'activitat revolucionària i l'instauració en China d'un Govern autocràtic que Sun va criticar en durea.

Nou exili

En Japó

D'agost de 1914 a abril de 1916, va residir en Japó, des d'a on va tractar de derrocar a Yuan i corregir lo que creïa havien segut els principals errors de la revolució que havia acabat en la monarquia. En juliol de 1914 va fundar una nova formació política clandestina, el Partit Revolucionari Chinenc, els membres de la qual devien jurar-li fidelitat absoluta en les activitats revolucionàries. El moviment opositor a Yuan, empero, es trobava molt dividit, i competia per les aportacions de l'emigració chinenca. Sun va tractar de recaptar el respal del Govern nipó en la seua lluita contra Yuan, inclús quan este es va opondre a les Vintiuna exigències i va rebre per això el respal de la majoria de l'oposició. Va enviar a varis dels seus seguidors a diferents províncies per a atizar l'oposició a Yuan. Quan Yuan va tractar de proclamar-se emperador, Sun es va opondre també, en ajuda de Japó, encara que va tindre un paper menor en el fracàs dels plans de Yuan. Sun va rebre diners del Govern japonés per a tractar de derrocar a Yuan, pero la mort d'est va posar fi a la cooperació entre les dos parts.

El 25 d'octubre de 1915, Sun va contraure matrimoni en la seua segona esposa, fins a llavors secretària i important colaboradora, Soong Ching-ling.

L'apany del seu matrimoni va ser recolzat per Umeya Shokichi, un partidari japonés que va proporcionar ajuda financera.

En eixe moment, Fusanosuke Kuhara, una figura prominent en els círculs polítics i empresarials de Japó, va invitar a Sun a la seua vila, el Nihonkan, ubicada en el lloc a on actualment es troba el restaurant "Kochuan" en Shirokane Happo-en. Kuhara va oferir a Sun la recent construïda "Orchid Room" per a encorajar i recolzar al seu amic que vivia en una terra estrangera.

La Orchid Room estava equipada en una ruta secreta d'escape coneguda com "El Passage d'Escape de Sun Yat-sen". Esta mida de precaució incloïa una porta amagada darrere del fumeral, que conduïa a un túnel subterràneu, proporcionant una ruta d'escape en cas d'emergències.

En Shanghái

Es va traslladar de Japó a Shanghái en maig de 1916. Entre maig de 1916 i juliol de 1917, Sun es va dedicar principalment a donar conferències i escriure anàlisis sobre la situació política chinenca, que havia canviat en el decés de Yuan Shikai en juny de 1916. A Yuan ho va succeir en el càrrec de president el seu vicepresident, Li Yuanhong, que va tornar a reunir les Corts i a restaurar aixina, a lo manco en apariència, el sistema constitucional de govern.

La següent crisis nacional es va deure a la Primera Guerra Mundial: en febrer de 1917, el Govern nortamericà intimó al chinenc per a que trencara relacions en Alemània, a l'hora que els Governs aliats li solicitaven que entrara en guerra. Sun es va opondre en vehemència a tal possibilitat. A esta tensa situació es va unir la dissolució de les Corts el 13 de juny i el fallanc intent de restauració de l'últim emperador manchú, realisat pel general Zhang Xun, que Sun va rebujar fermament. Segons un informe secret del cònsul alemà en Shanghái, els alemans varen concedir considerables fondos a Sun per a la campanya contra l'entrada en guerra de China, informació que va confirmar el governador militar de Cantón despuix d'establir allí Sun el seu Govern rebel. Sun, no obstant, va desmentir l'informació. Paradòxicament, una volta establit el Govern en Cantón, Sun es va mostrar dispost a declarar la guerra a Alemània a canvi d'obtindre ajuda financera dels Estats Units, necessària per a enfrontar-se al Govern pequinés.

Governs cantoneses

Primer govern: el Moviment de Protecció de la Constitució

Vore també: Moviment de Protecció de la Constitució

A partir de juliol, va posar en marcha el cridat Moviment de Protecció de la Constitució per a opondre's a la deriva autoritària en Pequín. En agost es va establir en Cantón, a on va ser nomenat president d'un autoproclamado Govern d'Unitat Nacional. Havia convocat als diputats a Cantón. Una reunió d'uns cent diputats —el cuórum estava fixat en cinccents huitanta— varen aprovar que es formara un Govern militar i l'1 de setembre, varen nomenar a Sun gran mariscal, cap suprem de les forces armades. El nou Govern devia velar per la defensa de la Constitució. Encara que el número de diputats que varen acodir a Cantón va ser aumentant en el temps fins als doscents trenta, mai varen alcançar el cuórum. El poder real en la zona, empero, no ho tenia Sun ni els seus partidaris, sino els militars de l'antiga caçola de Guangxi, que dominaven la regió. Al començ, l'autoritat del Govern militar de Sun era nula, a pesar dels centenars de nomenaments i órdens que va promulgar. Cap Estat va reconéixer al Govern cantonés i els Estats Units varen tractar de desbaratar els seus intents d'obtindre préstams en l'estranger.

El seu poder va créixer únicament en l'anuència de la caçola de Guangxi, que va acceptar que Chen Jiongming es posara al front d'alguns mils d'hòmens per a mamprendre una campanya contra la veïna província de Fujian. També va influir l'aument dels ingressos del Govern militar, degut a que Sun es va fer en el control del monopoli de la sal en la zona i de part dels beneficis de dos llínees de ferrocarril de la província de Cantón. En abril de 1918, l'oposició a Sun, respalada pels caudillos militars de Guangxi, varen posar fi al seu govern i ho varen substituir per un directori de sèt membres. Encara que Sun va ser inclós en el grup, va decidir dimitir, abandonar Cantón i retornar a Shanghái.

Retir en Shanghái

Entre maig de 1918 i novembre de 1920, va viure semirretirado en Shanghái, dedicat a analisar el fracàs de la revolució chinenca i a propondre un gran pla de desenroll de les infraestructures de transport. Va reflectir este en la seua obra The international development of China (El desenroll internacional de China), a on va expondre un ambiciós pla de modernisació del país que necessitava d'un jagantesc aporte financer internacional, que no va obtindre.

Va participar ademés en les successives i estèrils negociacions entre els Governs del nort i el sur per a reunificar el país. Va seguir defenent la restauració de les Corts com a condició fonamental per a resoldre la divisió territorial. Quan les forces de Chen Jiongming i atres caudillos militars del sur varen decidir recuperar Cantón de mans de la caçola de Guangxi, Sun va cooperar en ells i a finals de novembre de 1920 va poder recomençar el Govern militar cantonés.

Recuperació de Cantón i debilitat militar, financera i organisativa

Va tornar a establir el seu Govern rebel en Cantón i va obtindre el respal de part dels diputats de les dissoltes Corts per a proclamar-se president «extraordinari» de la república. Este periodo va estar marcat per la rivalitat entre Sun i Chen, oficialment subordinat al primer, pero en realitat en gran autonomia, ya que manava el gros de les forces armades cantonesas. Sun desijava embarcar-se en la conquista militar del nort per a conseguir la reunificació del país mentres que Chen preferia dedicar els recursos del Govern cantonés al desenroll de la província. Chen va ser contrari també a l'elecció de Sun com a president, que este va conseguir en l'aprovació de doscents tretze dels doscents vintiun diputats reunits com a «Parlament extraordinari». Sun va prendre possessió el 5 de maig de 1921 i va nomenar un nou Govern, ademés de solicitar el reconeiximent internacional per a Cantón com a Govern llegítim de China.

En l'estiu de 1921, les forces cantonesas varen derrotar a les de Guangxi en la seua província, lo que va permetre a Sun començar l'ansiada expedició al nort. De mitan d'octubre a abril de 1922, va estar en Guangxi, prop de la frontera en Hunan, tractant d'organisar l'expedició, torbada per les activitats contràries de Chen. En la primavera, va decidir retornar a Cantón per a acabar en l'oposició d'est, que entorpia els preparatius, a l'hora que s'aliava en Zhang Zuolin contra el Govern pequinés controlat per la caçola de Zhili. De regrés en Cantón, va destituir a Chen del seu lloc de governador provincial.

L'11 de maig, aliat a distintes faccions, va mamprendre una fallanca expedició militar contra el Govern de Pequín, controlat per llavors per la caçola de Zhili. Sun va penetrar en Jiangxi des de Shaoguan, l'estació terminal de la llínea al nort. Wu Peifu va derrotar al seu soci Zhang Zuolin, senyor de Manchuria, inclús ans que començara l'intervenció de Sun i la rebelió de Chen Jiongming en Cantón va expulsar a Sun de la ciutat en 15 de juny. L'1 de juny, un dels subordinats de Chen havia cercat la ciutat, a la que Sun havia retornat precipitadamente per a tractar de sometre als rebels, sense conseguir-ho. El bombardeig de la ciutat per l'Armada, fidel a Sun, no li va tornar el seu control i les seues forces, que havien retornat del nort, varen ser vençudes per les de Chen. Incapaç d'aplegar a un acort en est, es va retirar en una cañonera britànica a Hong Kong, d'a on va passar a Shanghái el 9 d'agost.

A mitan d'agost, es trobava en Shanghái, planejant cóm recuperar el poder en la ciutat meridional i fer-se la presidència del país. Sun es va dedicar a reorganisar el Kuomintang i a entregar-se a distintes intrigues polítiques: tractar de forjar aliances per a opondre's a Wu Peifu i el seu Govern pequinés i recuperar el control de Cantón, a l'hora que tractava en secret en Wu per a obtindre la presidència del país, ademés d'establir contactes en representants soviètics i del partit comuniste chinenc. El 15 de giner de 1923, tropes a sòu de Sun varen expulsar a Chen de Cantón, a a on aquell va retornar el 21 de febrer, despuix d'alguns nous sobresalts en Cantón.

La posició de Sun en Cantón era dèbil: no controlava les forces que li havien tornat a la ciutat, ni les finances governamentals cantonesas; el partit tenia escassos membres i mala organisació. L'ideari de l'organisació s'havia aclarit llaugerament en la proclama del Kuomintang de l'1 de giner, que va incloure els Tres Principis del Poble, pero la formació caria de pla per a posar-ho en pràctica. Les forces militars supostament someses a Sun —uns trentacinc mil soldats mal adestrats i mal armats— en realitat estaven dominades per una série de caudillos militars cantoneses i de les províncies veïnes (Yunnan i Guangxi) de llealtat dubtosa i entregats a l'explotació del territori del que s'havien apoderat. Estos eixèrcits varen rebujar els atacs de Chen i dels aliats de Wu Peifu durant la primavera i l'estiu de 1923 i varen aumentar el territori somés teòricament a Sun, pero varen seguir mantenint en la pràctica la seua autonomia respecte d'est.

La situació financera de Sun era també greu i els seus ingressos depenien principalment dels fondos de la rica Cantón, governada pel seu fill, Sun Fo. La província, no obstant, escapava a la Facenda governamental; el Govern competia ademés en els cacics militars per la gestió dels onerosos imposts que pagava la població.

Aliança soviètica i reorganisació

En octubre de 1923, va aplegar a Cantón l'assessor soviètic Mijaíl Borodin, en el que Sun va començar a estudiar la reforma del Kuomintang. Despuix de les negociacions entre Sun i el representant diplomàtic soviètic en China, Adolf Iofe, mantingudes en giner en Shanghái, els soviètics havien decidit ajudar-ho a reorganisar el partit i otorgar-li ajuda financera per a les seues activitats. Despuix de vàries reunions en Borodin, Sun va nomenar el 25 d'octubre un comité eixecutiu provisional, encarregat de revisar el programa del partit i d'organisar un congrés. Borodin, assessor del comité, va redactar el borrador d'estatuts del partit, molt similars als que finalment es varen aprovar. Mentres es portava a terme la reorganisació del partit, va resorgir l'amenaça de Chen Jiongming, que en novembre semblava a punt de recuperar Cantón. Borodin va recomanar a aprovació d'una série de reformes radicals —distribució de la terra als llauradors, implantació de la jornada de huit hores i del salari mínim, etc.— per a granjear el respal de la població, pero Sun es va negar a promulgar-les, ya que partix dels seus colaboradors s'oponien fermament a elles.

Va organisar el Kuomintang (KMT) com un partit d'estil leninista, pese a no ser comuniste, lo que li va valdre el respal de l'Internacional Comunista, que va propiciar el primer Front Unit dels Nacionalistes del Kuomintang en el recentment creat Partit Comuniste de China. Sun va rebujar les crítiques dels conservadors per l'influència comunista, que estos temien que acabara per controlar el partit. Estos temors, empero, varen dur a canviar els estatuts i eliminar l'elecció del president de la formació política; es va decidir que ho anara Sun, que va devindre ademés president del congrés del partit i del Comité Eixecutiu Central (CEC), en dret de vet sobre les decisions dels dos.

A mitan de decembre, va esclatar una crisis en les potències estrangeres. Sun va tractar de fer-se en part dels ingressos de l'oficina local del Servici Marítim de #Aduana, que depenia del Govern de Pequín i la recaptació del qual servia per a pagar certes indemnisacions a aquelles i com a aval d'alguns préstams estrangers. A l'amenaça de Sun de nomenar als funcionaris locals de l'oficina les potències varen reaccionar enviant barcos de guerra a la zona. Encara que Sun va tindre que cedir, va reforçar el seu prestigi com a antiimperialiste. A finals de giner de 1924, va presidir el primer congrés del partit, que va aprovar els nous estatuts, el programa —reformiste— i va elegir dos comités centrals (el CEC i el Comité Central de Supervisió). Despuix del congrés, va començar una intensa activitat per a ampliar l'organisació del partit per tot el país i convertir-ho en una organisació de masses. La propaganda del partit es va centrar en el antimilitarismo i el antiimperialismo. Sun va otorgar alguns importants llocs en la nova organisació del partit als comunistes.

Per a millorar la situació militar, gravíssima segons els assessors militars soviètics, Sun va escomençar per intentar atraure's als generals otorgant-los càrrecs en la nova estructura del Kuomintang. Pero els intents per fer-se en el control de les forces d'estos varen ser, en general, estèrils. Per a formar un cos d'oficials adicte i eficaç, Sun i Borodin varen fundar en maig de 1924 l'Acadèmia Militar de Whampoa, situada en l'illa homònima, al sur de Cantón. Sun va nomenar a Chiang Kai-shek cap de l'acadèmia, que contava principalment en instructors que s'havien format en Japó i en atres acadèmies militars chinenques. Els soviètics varen aportar part dels fondos necessaris per al funcionament de la nova institució. L'11 de juliol i per recomanació del nou conseller militar soviètic, es va crear una junta militar, primer pas per a unificar el mando militar de les forces supostament fidels a Sun. Els soviètics també varen començar a enviar armes a Sun, a partir d'octubre.

En juny de 1924 varen resorgir les diferències entre comunistes i nacionalistes; estos últims seguien sospitant dels primers i temien que es feren en el control del partit. Sun va resoldre temporalment la crisis seguint la sugerència de Borodin de crear un nou orgue del partit, el Consell Polític, encarregat de dirimir les diferències en assunts polítics. Noves directrius de la direcció del Kuomintang promulgades en agost exigien cooperació entre tots els membres del partit.

El següent conflicte al que va tindre que enfrontar-se Sun va ser l'oposició dels comerciants cantoneses, contraris als onerosos imposts governamentals, necessaris per a sufragar les despeses militars i temerosos de la radicalisació social. En agost Sun va descobrir que la milícia dels comerciants havia obtingut un gran carregament d'armes, que va confiscar. A mitan d'octubre va esclatar en conflicte armat entre les dos parts; el resultat va ser el aplastamiento de l'organisació dels comerciants i la destrucció del districte comercial de la ciutat. Açò va perjudicar la reputació de Sun entre les comunitats de cantoneses, tant dins de China com en l'estranger, a pesar de no trobar-se en la ciutat quan es varen lliurar els combats.

Últimes activitats

Sun es trobava de nou en el nort de la província, novament dispost a marchar cap al nort aliat a Zhang Zuolin contra el Govern pequinés. A pesar de la seua oposició teòrica als cacics militars que dominaven la república, Sun no va deixar d'aliar-se en alguns d'ells —les caçoles de Fengtian i Anhui, principalment—, tant en Cantón com en els seus intents per fer-se en el Govern nacional, com atres polítics de l'época. Despuix del colp de Pequín que Feng Yuxiang va portar a terme contra Wu Peifu el 23 d'octubre, Sun va albergar noves esperances d'obtindre l'ansiat lloc de president de la república. El 13 de novembre, va abandonar Cantón i va partir a Pequín, invitat per Feng.

El 12 de març de 1925, Sun Yat-sen, als cincuenta y ocho anys d'edat i malalt de càncer de fege, va morir poc despuix d'aplegar a Pequín, cap a on havia acodit per a entaular negociacions en els dirigents manchúes per a conseguir la reunificació nacional.

Despuix de la seua mort, Chiang Kai-shek es va convertir en el líder del Kuomintang. En 1926 est va llançar l'Expedició del Nort, l'objectiu del qual era reunificar el país. En 1927 va traslladar el Govern de Cantón a Wuhan, i en 1928, va establir la capital de la República de China en la ciutat de Nankín, la «capital del sur», complint els desijos de Sun Yat-sen. Des de llavors, en esta urbs es troba el Mausoleu de Sun Yat-sen, a on està enterrat.

Relació en Japó

Restauració Meiji i les visions revolucionàries de Sun Yat-sen

Segons Hosaka Masayasu, una de les raons per les que figures com Miyazaki Toten, Yamada Yoshimasa, i Yamada Junzaburo varen recolzar el moviment revolucionari de Sun Yat-sen va ser perque els ideals de la Restauració Meiji o el Moviment dels Drets del Poble i la Llibertat no varen poder ser realisats en Japó, i ells varen buscar compensar eixe fracàs.

No obstant, Sun Yat-sen mateixa va declarar lo següent en 1919:

El Partit Nacionaliste Chinenc és, despuix de tot, els revolucionaris de Japó de fa 50 anys. Japó, un país dèbil en l'Est, va tindre la sòrt de contar en revolucionaris de la Restauració Meiji, els qui, per primera volta, varen unir i varen transformar a Japó d'un país dèbil a un fort. Els nostres revolucionaris també varen seguir el camí dels revolucionaris japonesos, buscant transformar China.

En 1923, també va dir:

La Restauració Meiji de Japó va ser la causa de la revolució chinenca, i la revolució chinenca va ser el resultat de la Restauració Meiji de Japó. Abdós estan originalment conectats i treballen junts per a conseguir la renaixença d'Àsia Oriental.

Basat en la seua empatia per la Restauració Meiji, Sun Yat-sen va buscar colaboració entre Japó i China. Per a ell, les Vintiuna Demandes de Japó a China varen representar una traïció a les "aspiracions revolucionàries" dels patriotes de la Restauració Meiji i varen promoure la política d'agressió de Japó contra China.

Relació en els japonesos

Durant la seua vida, Sun Yat-sen va tindre una àmplia gama de relacions en persones japoneses. A través de la mediació d'Inukai Tsuyoshi, es familiarizó en Miyazaki Toten, Tōyama Mitsuru, i Uchida Ryōhei, en els qui també va tindre intercanvis ideològics i va rebre respal financer. Ademés, va rebre ajuda financera d'empresaris com Matsukata Kōjirō, Yasukawa Keiichirō, el corredor de bossa Suzuki Kugorou, i Umeya Shōkichi. Un dels seus seguidors durant la seua estància en Japó va ser també el besyayo de l'artista de mànega Shibata Ami.

Ademés, Sasaki Tōichi de l'Eixèrcit Imperial Japonés va servir com a assessor militar de Sun. També es va fer amic de Minakata Kumagusu, i la seua amistat es va profundisar en acabant de que es conegueren quan Sun estava en exili en Londres.

Conferència sobre el Gran Asianismo

La Conferència sobre el Gran Asianismo es referix al discurs pronunciat per Sun Yat-sen el 29 de novembre de 1924, el dia despuix de la seua trobada en Tōyama Mitsuru en Kobe. Va ser pronunciat en l'auditori de l'Escola Secundària Femenina de la Prefectura de Kobe, ubicada en el lloc a on actualment es troba l'Oficina del Govern de la Prefectura de Hyogo, davant cinc organisacions, inclosa la Cambra de comerç de Kobe. Este discurs va distinguir entre el "camí real" d'Orient i el "camí hegemònic" d'Occident, alabant el camí real d'Orient i condenant l'inclinament de Japó cap als camins hegemònics per l'excés, mentres també alabava la modernisació de Japó com a líder en este sentit.

Vostés, el poble japonés, han adoptat els camins culturals hegemònics d'Occident, mentres que també posseïxen l'essència del camí real de la cultura asiàtica. No obstant, en mirar cap al futur de la cultura mundial, queda la pregunta: ¿es convertiran finalment en els instruments dels camins hegemònics occidentals, o s'erigiran com un mur davant el camí real d'Orient? Açò depén de la seua cuidadosa reflexió i de les seues eleccions delliberades.

Este discurs va criticar el colonialisme occidental mentres alabava la modernisació i civilisació de Japó. També va criticar a Japó per haver-se convertit en seguidor del colonialisme occidental i va advocar per la cooperació entre els asiàtics.

Doctrina política

La seua doctrina de caràcter nacionaliste, es desenrolla en la política dels Tres Principis del Poble, que consistix en el "nacionalisme", la "democràcia" i el "benestar del poble". Utilisant estos principis com a base ideològica, Sun pretenia fer de China un país lliure, pròsper i fort, equiparat a les grans potències de l'época, com podien ser Estats Units, el Regne Unit o França. S'ha dit que els Tres Principis del Poble mostren influències de les polítiques del president nortamericà Abraham Lincoln, encara que també té postulats de caràcter socialiste, similars als que varen inspirar el desenroll de les teories comunistes de Mao Zedong. Eixos principis s'apliquen actualment en la Constitució de la República de China de 1947, que seguix vigent en l'illa de Taiwan.

Vore també

• Universitat Sun Yat-sen
• Parc Zhongshan (llista de parcs dedicats a Sun Yat-sen)

• Palau Presidencial (Nankín)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sun Yat-sen.