Primera guerra de l'Opi

Archiu:Destroying Chinese war junks, by E. Duncan (1843).jpg

Primera guerra de l'Opi

Plantilla:Primera guerra de l'Opi La primera guerra de l'Opi o la primera guerra anglo-chinenca va ser un conflicte bèlic que va enfrontar al Regne Unit i el Imperi chinenc entre 1839 i 1842. El conflicte va esclatar davant la decisió del govern imperial de China d'endurir les mides contra el tràfic illegal d'opi que narcotraficants britànics liderats per William Jardine practicaven en relativa impunitat en China.

Les raïls del conflicte es troben en els desequilibris en la balança de pagaments entre el Imperi chinenc i el Regne Unit. Per a poder preservar les reserves d'argent del país (que formaven la base monetària del mateix), [[Qianlong|des de mediats de el XVIII]] China practicava una política comercial proteccionista, restringint el comerç en Europa al port de Cantón, i primava les exportacions dels seus propis productes (té, seda, porcelana, teixits) front a l'importació de productes europeus. Els productes chinencs solament podien ser adquirits en argent que els britànics importaven d'Amèrica i Europa. A fi de corregir el dèficit comercial que això causava, els britànics varen començar a exportar opi produït en els seus possessions de l'Índia a China. El tràfic d'opi era illegal tant en China com en el propi Regne Unit, pero es va desenrollar en el consentiment tácito de les autoritats britàniques, desijoses de llimitar la pèrdua de reserves d'argent en Europa.

Per a la década de 1830, els narcotraficants britànics exportaven unes 1400 tonellades d'opi a l'any a China. Açò havia produït un bolque de la balança de pagaments a favor del Regne Unit, i amenaçava en causar una greu crisis monetària en China. Al mateix temps, l'epidèmia d'adicció a l'opi amenaçava la cohesió social chinenca. Desijós d'acabar en el narcotràfic, en 1839 el emperador Daoguang va decretar l'expropiació de tot l'opi en mans estrangeres en Cantón. Açò va causar una escalada del conflicte comercial entre China i el Regne Unit a lo llarc de 1839, que va devindre en una declaració de guerra formal en l'estiu de 1840. Els britànics varen aprofitar la seua superioritat naval per a forçar la rendició de China, que va cedir Hong Kong als britànics i va accedir a obrir al comerç en Occident varis ports de China.

La primera guerra de l'Opi va marcar el començ del decliu definitiu de la dinastia Qing, que va ser incapaç de resistir la superioritat militar d'Occident. China va quedar captiva del imperialisme occidental i japonés.

Antecedents

La primera guerra de l'Opi va esclatar en el context de l'expansió comercial europea en China. La presència activa de comerciants europeus en China va començar sobretot en l'establiment de la colónia portuguesa de Macau en la desembocadura del riu de les Perles en 1557, durant la segona fase de la dinastia Ming. La seua presència en les costes de China garantisava als portuguesos un contacte directe en el mercat chinenc, i pronte es varen convertir en els grans intermediaris entre China i el restant de comerciants europeus.

Posteriorment, atres potències europees començarien a conquistar possessions territorials en el extrem orient. El Imperi espanyol va prendre les Illes Filipines en 1566 i va fundar el port de Manila en 1571, des d'a on es gestionava una ruta comercial entre China i el Virreinato de Nova Espanya: seda, espècies i porcelanes chinenques eren intercanviades per l'argent que Espanya extrea de les seues possessions americanes.

Les Províncies Unides varen establir en 1619 una important colónia en Batavia (actual Jakarta, en Indonèsia), en Penghu (1603) i finalment en l'illa de Formosa (1624), actual Taiwan. Des d'estes possessions els comerciants neerlandesos varen començar l'exportació de bens chinencs com el té, la porcelana o els productes lacados.

Fins a mediats de el XVII, el comerç en China va ser relativament modest, i era portat a terme sobretot per mig d'intermediaris, ben comerciants chinencs o portuguesos. Estos intermediaris exportaven productes chinencs a les possessions europees en l'extrem orient, a on s'intercanviaven sobretot per argent.

L'intercanvi d'argent en Occident es convertiria en crucial per a l'Imperi chinenc. La base monetària chinenca era l'argent, partint de la qual es calculaven els imposts i es realisaven les grans transaccions comercials. La principal font d'argent en l'extrem orient era Japó. Quan en 1639 el shogunato Tokugawa va tancar Japó al comerç en occident, el comerç entre China i Japó es va resentir, i occident va passar a convertir-se en la principal font de reserves d'argent de l'Imperi Chinenc.

A fi de garantisar un continu influix d'argent, en 1685 l'emperador Kangxi (1662-1723) va emetre un edicte imperial autorisant l'obertura de tots els ports chinencs als barcos estrangers. L'edicte de Kangxi també regulava les condicions de dit comerç, que havia de desenrollar-se sobre la base de vàries restriccions. Principalment, el comerç només podia tindre lloc per mig d'un intermediari comercial que recaptava tots els imposts aduanero en nom de l'emperador. Per raons d'índole geogràfica, el comerç europeu es va desenrollar sobretot en els ports de Cantón, Zhoushan i Amoy, en la costa surest de China.

Relacions comercials entre China i l'Imperi britànic

Artícul principal → Sistema de Cantón.

Els comerciants britànics varen escomençar a aplegar a China en 1635, encara que la seua presència en China va ser esporàdica fins que en 1683 la dinastia Qing va conquistar Taiwan, per llavors en possessió dels Països Baixos. L'expulsió dels neerlandesos de Taiwan va supondre el seu replec a les seues bases de Batavia, i els va forçar a centrar-se en defendre el seu monopoli comercial en Japó. Açò va facilitar l'entrada de l'opi en China en el moment precís en que donava començ la laxa política comercial de l'emperador Kangxi. En pocs anys la Companyia Britànica de les Índies Orientals va passar a dominar el comerç europeu en China. Açò també va estar facilitat pel monopoli llegal que ostentaven en el comerç entre el Regne Unit i l'Índia, i entre el Regne Unit i China.

Els britànics es varen assentar sobretot en Cantón, el port comercial més propenc a l'Índia. A partir de 1700, Cantón passaria a ser el principal centre del comerç en China. Els britànics varen desenrollar un comerç triangular, basat en adquirir seda, té i porcelana chinenques a canvi d'argent que els britànics obtenien dels espanyols en Manila, a on obtenien l'argent per mig de la venda de part de la seda i la porcelana.

A fi de regular de forma més eficaç el comerç, en 1720 Kangxi remplazó als intermediaris comercials per un organisme colegial cridat Co-hong, format per una série de gremis o clans comercials cridats hong, que concentraven tot el comerç entre China i Europa. El número de hong va variar entre 10 i 30 clans, i varen passar a dominar tot el comerç entre China i Europa.

La relativa facilitat per al comerç entre Europa i China va ser revertida en 1757, en l'establiment del cridat Sistema de Cantón. Eixe any, l'emperador Qianlong (1736-1796) va decidir tancar al comerç occidental tots els ports de China a excepció del port de Cantón. Va obligar als comerciants estrangers a establir-se a les afores de Cantón junt al riu, en el cridat districte de les factories de Cantón. Els europeus tenien prohibit abandonar-ho llevat en l'época de pluges, quan abandonaven Cantón per a residir en Macau, baix control portugués. Qianlong també va introduir importants restriccions relatives a l'intercanvi de bens comercials, permetent solament l'intercanvi de productes chinencs per argent, i va regular més si cap l'activitat dels comerciants hong, que eren ara responsables del bon comportament dels europeus en China.

Les raons de Qianlong per a això eren d'índole mercantilista i geopolítica. En la seua política comercial restrictiva, pretenia evitar la fuga de reserves d'argent i posicionar la balança de pagaments a favor de China, por cuanto la demanda europea de té i sedes chinenques no deixava de créixer. La necessitat d'un continu influix d'argent era fonamental per a garantisar el creiximent econòmic i l'estabilitat interna de China. Açò s'havia convertit en un objectiu d'envergadura, degut sobretot a dos circumstàncies que havien restringit els influixos d'argent en la década anterior a 1757. Primer, la guerra de l'Assent (1739-1740) entre Espanya i el Regne Unit havia congelat les exportacions d'argent d'Amèrica a China. Segon, des de la década de 1720 l'antany lucratiu comerç de porcelana i de productes lacados chinencs havia entrat en clar decliu. Açò va ser degut sobretot a que fins a 1708 l'única font de porcelana del món era China, que guardava celosament el secret de la seua fabricació. No obstant, en 1708 el desenroll de la porcelana de Meissen en Sajonia va posar fi al monopoli chinenc: a l'hora que les #manufactura de porcelana es generalisaven en Europa, el comerç de la porcelana chinenca, un dels més lucratius, va declinar ràpidament. Encara que el comerç de seda i té es varen mantindre, Qianlong temia que el ràpit decliu en l'exportació de bens lucratius duguera a desequilibris comercials. Finalment, Qianlong també pretenia evitar que la presència estrangera conduïra a disturbis o rebelions com les que havien recentment dut al Imperi Mogol de la Índia a convertir-se en vassall de la Companyia Britànica de les Índies Orientals.

En un principi, les restriccions comercials de Qianlong varen tindre èxit. Els comerciants occidentals, en la Companyia Britànica de les Índies Orientals al cap, varen acceptar estes restriccions per lo lucratiu del comerç en China, i perque facilitava la protecció del seu propi monopoli comercial entre China i el Regne Unit si solament hi havia un port a on comerciar. Sostingut sobretot per la insaciable demanda britànica de té, per a la década de 1790 el comerç entre China i el Regne Unit suponia el 10 % del PIB de Gran Bretanya. Entre 1650 i 1790, China havia rebut 28 millons de quilograms d'argent importat per comerciants europeus a canvi de productes chinencs.

Dèficit comercial entre China i Europa

El proteccionisme comercial chinenc pronte va desembocar en un gran desequilibri de la balança de pagaments comercial a favor de China. Pese a això, a lo llarc de el XVIII el comerç entre China i Europa es va mantindre relativament estable. Açò es devia a la creixent demanda de productes chinencs en els mercats europeus, i al fàcil accés que els comerciants europeus tenien a fonts barates d'argent, fonamentalment les mines espanyoles en Amèrica.

Les conseqüències del desequilibri comercial en China varen ser considerables. Per un costat, China es va tornar completament depenent de les importacions d'argent estranger. Per un atre, es va generar una gran inflació interna, i una devaluación considerable del valor de l'argent. Açò va facilitar l'explosió demogràfica vixcuda per China durant el regnat de Qianlong, puix el colapse del tipo de canvi entre el coure, usat per les classes populars chinenques com a moneda corrent, i l'argent que servia de base sobre la que es fixaven imposts, va supondre de facto un gran rebaixa fiscal a l'campesinado chinenc.

Les conseqüències del desequilibri comercial en Europa varen escomençar a deixar-se vore de forma gradual cap a finals de el XVIII, quan l'expansió econòmica d'Europa va escomençar a acréixer la necessitat d'incrementar la circulació de metals preciosos en Europa. A fi de mantindre el comerç en China, els països europeus, en el Regne Unit al cap, varen escomençar a arriscar l'escassea d'argent en Europa per a poder satisfer la demanda de la mateixa que els seus comerciants tenien en Àsia.

Les necessitats internes d'argent en Europa es varen vore complicades per problemes en el suministrament de la mateixa. En primera instància, les guerres entre Gran Bretanya i Espanya des de mediats de el XVIII varen interrompre el suministrament en el mercat internacional d'argent, causant crisis monetàries en Europa. En segona instància, l'independència dels Estats Units i, sobretot, de les colónies espanyoles de Mèxic i Perú va acabar en el suministrament d'argent barat mundial.

Per a la década de 1820, sense argent barat d'Amèrica a la seua disposició, els mercaders europeus varen escomençar a importar argent directament d'Europa. Açò va alarmar al govern britànic, i va generar gran animositat cap a China per lo que es percebia com una política proteccionista i egoista de China. A açò s'afegia el fet de que la demanda de bens europeus en China era molt reduïda, en lo que si s'exclou el tràfic d'opi, el dèficit comercial a favor de China es va mantindre a lo llarc de les primeres décades de el XIX.

Comerç de l'opi

El comerç de l'opi va ser desenrollat per britànics i holandesos a fi de compensar els desequilibris comercials causats per la política mercantilista de l'Imperi Chinenc.

El comerç en China no va deixar de créixer entre 1790 i 1839. La principal raó era la gran demanda britànica de té, per llavors només cultivat en China. L'atra raó va ser l'introducció gradual de l'opi en China. El consum d'opi estaven explícitament prohibits en China des de 1729 durant el regnat de l'emperador Yongzheng, encara que el seu cultiu era conegut en China des de la dinastia Tang, i sempre havia existit una modesta indústria de producció local. El seu narcotràfic havia segut un assunt menor fins que en la década de 1780 els neerlandesos i els britànics es varen donar conte de que podien reduir el seu dèficit comercial en China i la necessitat d'importar argent si començaven el contrabando d'opi en China.

Producció d'opi en l'Índia i Java

Els neerlandesos varen controlar inicialment la major part de la producció d'opi destinat a China en extenses plantacions en les seues possessions de la illa de Java. Mentrestant, els britànics varen començar a produir-ho en menudes cantitats en les seues colónies de Bengala i la planura del Ganges. La producció britànica d'opi en l'Índia es va desenrollar en un primer moment en base en l'indústria local que havien heretat del Imperi Mogol, i que els mogoles havien usat sobretot per a vendre opi no refinat dins del seu propi imperi. A diferència dels mogoles, els britànics pronte varen saber apreciar el valor de l'opi com un valiós be d'exportació. Encara que la Companyia de les Índies Orientals aduïa que ni produïa ni exportava opi, va establir lleis i mides fiscals per a facilitar el seu cultiu i refinat. No només això, va fundar en Calcuta un orgue regulador, la Junta de #Aduana, Sal i Opi, dedicat a controlar la calitat de les exportacions d'opi. Les roselles no podien ser cultivades sense el permís expresse de la Companyia. L'opi no podia ser refinat per entitats privades, i totes les roselles devien ser venudes a la Companyia en un preu fix. La Companyia després celebrava subastes públiques durant els mesos de novembre a març, i s'embossava la diferència entre el preu de venda en subasta i els costs bases de les roselles i els associats al refinat. Pes a estes mides, l'ocupació de l'Índia per part de la Companyia era un negoci ruïnós per a la mateixa, i només podia ser finançat gràcies als guanys que la mateixa extrea del comerç llegítim en China.

En un primer moment, el narcotràfic britànic d'opi va ser modest, pero per a finals de el XVIII, el cultiu llegal del cotó en l'Índia va entrar en crisis per la competència del cotó d'Egipte i del sur dels Estats Units. L'opi va ser ràpidament identificat com un substitut molt més lucratiu, i la Companyia va escomençar a expandir activament la seua producció a gran escala al començament de el XIX.

En l'esclat de les guerres napoleòniques, els britànics varen ocupar la illa de Java, a on se centrava la major part de la producció de l'opi, i varen passar a dominar per complet el narcotràfic en China en detriment dels Països Baixos, per llavors baixe el mando, teòricament de Luis Bonaparte, germà menor i client polític del gran Cors. L'única una atra nació que es va involucrar activament en el narcotràfic va ser els Estats Units. A principis de el XIX, els mercaders nortamericans varen començar a traficar en opi de Turquia, més barat pero de pijor calitat. La competència entre opi nortamericà i britànic va dur a una caiguda del preu de l'opi en China, #lo que a la seua volta va disparar la demanda del mateix. Els traficants chinencs varen començar a demandar opi en cada volta majors cantitats, de tal forma que els britànics varen doblar la producció del mateix en l'Índia entre 1804 i 1820.

Rutes de l'opi

L'opi britànic entrava en China de la mà de narcotraficants britànics que adquirien l'opi de la Companyia en l'Índia i ho duyen de contrabando a Cantón, a on ho venien a traficants locals a canvi d'argent chinenc. La Companyia tenia el monopoli comercial entre China i Europa, i entre l'Índia i Europa, pero no en el comerç entre l'Índia i China, en lo que la major part del narcotràfic va ser deixat en les mans d'empreses privades i de particulars. Per a 1780 el consum d'opi en China era lo suficientment notori com per a que Qianlong emetera un edicte ratificant la prohibició que el seu pare havia fet del consum mateix, i de nou en 1796 Jiaqing havia ratificat la prohibició total del seu narcotràfic. Per a 1799 l'emperador Jiaqing havia ordenat al governador general de Cantón que erradicara el seu tràfic.

A fi d'evadir a les autoritats chinenques, els narcotraficants britànics varen escomençar a reconvertir barcos vells en almagasens flotants d'opi, als que traslladaven les seues càrregues des de l'Índia i que usaven per a distribuir de forma local l'opi entre els seus contactes chinencs. Estos barcos solien estar posicionats en la desembocadura del Riu de les Perles, aprofitant les múltiples illes i baïes deshabitades de la zona (sobretot, la illa de Lintin), i les dificultats que els barcos de guerra chinencs tenien per a navegar en alta mar. L'argent chinenc que obtenien de la venda de l'opi era després usada en el comerç llegal en els hong per a adquirir té o atres productes llegals que exportaven a Europa. En molts casos, els propis hong participaven en el narcotràfic, ben invertint capital en el mateix, ben controlant part del narcotràfic intern. La connivència dels funcionaris locals chinencs, a sovint sobornats pels hong i els narcotraficants, facilitava el negoci.

Problemes fiscals del govern imperial Chinenc

Entre 1796 i 1804, China s'havia enfrontat a la devastadora i costosíssima Rebelió del Loto Blanco, que havia agotat les reserves d'argent del govern imperial. En un govern imperial desprestigiat i en sérios problemes fiscals, entre 1804 i 1820, una atra série de disturbis varen fer les necessitats d'argent del govern central cada volta més severes. Front a açò, el comerç de l'opi s'havia expandit tant que la balança comercial chinenca s'havia invertit a favor dels britànics.

Que el tràfic d'opi era el responsable d'esta situació era evident per a les autoritats chinenques. El restant de productes importats d'occident, incloent el ginseng, pells, cotons, rellonges i ferramentes d'acer, eren d'un valor molt inferior al del boyante tràfic d'opi, i al de les exportacions chinenques. La Cort Imperial del Gran Qing va debatre activament com fer front al narcotràfic, pero totes les seues mides es veen complicades per la complicitat de les autoritats locals cantonesas i dels mercaders hong, que es beneficiaven grandemente dels soborns i dádivas dels narcotraficants britànics. Els esforços de les autoritats Qing per reduir l'importació d'opi per mig de regulacions i restriccions en el seu consum només varen conseguir incrementar el narcotràfic i la corrupció dels funcionaris chinencs locals. En 1810, l'emperador Jiaqing va emetre un edicte concernent a la crisis de l'opi, a on declarava que

L'opi fa mal. L'opi és un verí, que mina les nostres bones costums i moralitat. El seu us està prohibit per la Llei. Ara fins a un plebeu qualsevol, Yang, gosa dur-ho a la Ciutat Prohibida ¡Es burla de la Llei! Pese a açò, en temps recents els compradors, menjadors i consumidors d'opi s'han tornat numerosos. Mercaders enganyosos ho compren i ho venen en gran benefici. Les #aduana de la Porta de Ch'ung-wen varen ser establides originalment per a supervisar la recolecció d'imposts a les importacions, sense responsabilitat sobre el estraperlo d'opi. Si llimitem els nostres registres d'opi als ports marítims, temem que els registres no siguen lo suficientment exhaustius. Per això ordenem també als comandants generals de la policia i als censores de les cinc portes que prohibixquen i efectuen registres d'opi en totes les portes. Si atrapen a qualsevol violador de la llei, deuran castigar-ho de forma immediata i destruir l'opi. Sobre Kwangtung i Fukien, les províncies de les que ve l'opi, ordenem als virreyes, governadors i superintendentes de les #aduana marítimes que efectuen registres exhaustius en busca d'opi, i acaben en el seu suministrament. ¡No deuen deixar esta orde en paper mullat i permetre que l'opi siga traficat!

Canvi en la política comercial britànica

Ademés de l'introducció del comerç de l'opi, una série d'innovacions econòmiques i socials varen dur a un canvi radical dels paràmetros de les relacions sino-europees cap a començos de el XIX. El lliberalisme econòmic formulat pels economistes clàssics havia dut al decliu de les idees mercantilista en Regne Unit. Espolejat per la Revolució Industrial, el Regne Unit va escomençar a usar el seu poder naval per a expandir el model de comerç lliberal, advocant per una abolició de les barreres comercials i l'obertura de mercats. L'intenció era l'obertura de mercats estrangers als productes de les colónies britàniques, aixina com millorar l'accés del públic britànic a bens de consum estrangers com el té. Ademés, l'adopció del patró ore en 1821 va dur a l'estandardisació dels chelins d'argent, la qual cosa va reduir encara més la disponibilitat d'argent per al comerç en Àsia, #lo que va espolejar el desig del govern britànic d'adquirir majors drets comercials en China i lliberalisar el comerç. Ademés, els monopolis comercials de la Companyia de les Índies Orientals varen escomençar a percebre's com a injusts i mercantilista, i els comerciants particulars i bona part de l'estament polític britànic va escomençar a qüestionar el seu control del comerç en China, que para llavors representava la principal fracció dels ingressos comercials britànics. El desig d'abolir el monopoli de la Companyia només podia anar acompanyat de la necessària obertura comercial de China.

Front a estos problemes, la dinastia Qing advocava pel model confuciano de filosofia econòmica, en una economia planejada i un govern intervencioniste centrat en garantisar l'estabilitat social. El govern Qing no era hostil al comerç, pero l'escàs interés del mercat chinenc en els productes occidentals no va estimular al govern imperial a promocionar les importacions estrangeres, i el desig d'incrementar les reserves d'argent de l'Imperi dominava tota la seua política comercial. Ademés, els mercaders chinencs operant en el mercat intern volien evitar a tota costa les fluctuacions en el mercat intern causades per l'importació de bens estrangers capaços de competir en els productes domèstics, i els clans hong, que eren les corporacions comercials més riques del país, es beneficiaven grandemente del seu monopoli comercial centrat en el port de Cantón.

També es va produir un canvi cultural gradual en la percepció que el públic europeu, sobretot el britànic, tenia de China. Durant el XVIII la China de Qianlong havia segut admirada pels europeus com un paradigma del bon govern i del despotisme ilustrat. El fet de que en China residira un terç de la població mundial, i que els viagers occidentals reportaren la sorprenent prosperitat general del país, de les seues bones costums i del seu bon govern, havia contribuït a crear la percepció de China com la major potència del planeta. Les contínues rebelions i problemes interns que despuix de la mort de Qianlong en 1796 havien assolat China, aixina com la crisis de l'opi, varen contribuir a degradar esta image, sobretot entre els comerciants britànics, que poc a poc varen començar a percebre China com un país arrogant, bàrbar i en decadència.

Al començament de el XIX la política comercial chinenca s'havia convertit en un assunt cada volta més contenciós per a les potències occidentals. El Sistema de Cantón era percebut com una barrera a l'increment de les exportacions europees a China. Els intents de les successives embaixades de britànics (Macartney, 1793), neerlandesos (Titsingh, 1794), russos (Golovkin, 1805) i britànics de nou (Amherst, 1816) de negociar concessions comercials en la Cort Imperial varen ser vetats pels successius emperadors Qing. En particular, el comportament d'Amherst en 1816, qui es va negar a practicar l'habitual postració ritual davant l'emperador Jiaqing i va acabar eixint de la sala d'audiències de l'emperador abans d'aplegar a ser rebut blandiendo la seua espasa contra els seus amfitrions, va ofendre grandemente a la Cort Imperial, mentres que el govern britànic va interpretar l'assunt com un insult diplomàtic.

Davant esta situació de desprestigie cultural i de desijos de lliberalisar el comerç davant un govern chinenc percebut com a monolític i arrogant, els britànics varen perdre tot interés en tractar de remediar el narcotràfic.

Comerciants estrangers en Cantón

L'expansió del comerç de l'opi a lo llarc de la primera mitat de el XIX no va deixar de créixer, espolejada per la creixent demanda de bens chinencs en Europa. En 1729, any de la prohibició de l'opi en China, els britànics havien enviat uns 200 cofres d'opi a China. En 1796, eren uns 4000 cofres d'opi a l'any. En 1838, els britànics i nortamericans traficaven uns 40000 cofres.

Açò va incrementar grandemente la presència d'estrangers en Cantón i Macau. Les tretze factories originals del districte de Cantón varen continuar expandint-se, i es varen convertir en un autèntic "barri estranger". Pese a la prohibició, una fracció dels comerciants estrangers va començar a residir en Cantón tot l'any, quan lo habitual era residir en Macau durant l'estiu, i es va constituir una Cambra de comerç local.

La major part dels comerciants privats britànics residents en Cantón eren narcotraficants dedicats al tràfic d'opi entre l'Índia i China. Els traficants més notoris era William Jardine i James Matheson, fundadors de l'actual conglomerat immobiliari i de construcció Jardine Matheson. Jardine i Matheson mantenien un negoci llegal d'enviament i transport de bens en Cantón i en Macau. No obstant, el seu principal negoci era el narcotràfic. Jardine en particular havia construït una ret clientelar en Cantón involucrant a hongs, en funcionaris i traficants locals, que li permetia importar grandíssimes cantitats de droga a China. També despreciava el sistema llegal chinenc, i no dubtava en usar soborns i la seua influència per a subvertir les activitats de les autoritats chinenques. Per eixemple, va ser un dels grans defensors davant el govern britànic de conseguir la lliberalisació del comerç en China, i va fer campanya activa per a abolir el monopoli comercial de la Companyia.

Assunt Napier

Un dels grans desencadenant final del conflicte bèlic va ser l'abolició del monopoli de la Companyia de les Índies Orientals en 1834. Fins a llavors el comerç llegal estava controlat pels sobrecarregues (agents) de la Companyia, el principal interés de la qual era mantindre la pau interna en China i les bones relacions en els hong i les autoritats chinenques per a mantindre el comerç llegal intacte. En l'abolició del monopoli, les cambres de comerç varen passar a estar controlades sobretot per narcotraficants com Jardine i Matheson, més interessats en incrementar els seus beneficis a costa de China. A partir de 1834, les relacions entre autoritats chinenques i els estrangers es varen deteriorar ràpidament.

Açò es va deure més si cap a les accions de Lord Napier (1786-1834). A fi de regular el seu comerç, una volta abolit el monopoli de la Companía el govern britànic havia decidit enviar una missió comercial a Macau en Lord Napier com superintendente comercial. Napier tenia instruccions d'obedir les regulacions chinenques, establir comunicacions regulars en les autoritats locals, i supervisar en lo possible el narcotràfic. A la seua arribada a Macau, Napier va decidir ignorar les restriccions que prohibien el contacte directe entre funcionaris i comerciants estrangers (devien ser mediats pels hong). Es va presentar davant les portes de Cantón, i va requerir ser conduït davant Lu Kun, el Virrey de Liangguang. Napier va montar en còlera quan els hong li varen transmetre un mensage de Lu Kun, que va ser traduït a l'anglés com "L'Ull Bàrbar [desafortunada traducció del títul de cònsul comercial], si desija vindre a Cantón, ha d'informar primer als mercaders Hong per a que siguen ells els qui m'ho demanen a mi."

Despuix de tornar a Macau, Napier va ordenar el bombardeig dels forts chinencs que guardaven la desembocadura del Riu de les Perles. El virrey Lu Kun va suspendre el comerç britànic i va expulsar als comerciants de Cantón. L'escalada armada només va ser evitada perque Napier va caure malalt en retirar-se a Macau, i va morir de tifus. Despuix de la seua mort, els dos subalternos de Napier de major ranc varen dimitir del seu càrrec, descontents en la desautorisació que Lord Palmerston, el ministre d'Exteriors britànic, va fer de les accions de Napier. El tercer subalterno, George Robinson, era un antic sobrecarregue de la Companyia, en lo que no contava en el favor de Palmerston, qui ho va destituir i va decidir nom a Charles Elliot superintendente de comerç.

Elliot era un antic oficial naval, i havia aplegat a China en calitat de secretari de la missió comercial de Napier, un càrrec de poc ranc. Elliot va seguir el protocol establit, i va demanar permís als mercaders hong per a que intercediren per ell davant el Virrey de Liangguang, qui esta volta va accedir a permetre-li presentar-se en Cantón. Elliot va operar des de Cantón com Superintendente i cap de la missió comercial britànica. Davant l'obvi narcotràfic d'opi que es desenrollava a les seues portes, Elliot es va vore en l'incómoda posició de tindre que defendre nominalmente als seus comerciants pese a desaprovar el narcotràfic. En un despaig datat el 16 de novembre de 1839 Elliot va escriure a Lord Palmerston que

"No hi ha home que senta major aversió contra la desgràcia i el pecat que [és] este tràfic illegal en les costes de China. He intentat reprimir-ho per mig de tots els mijos llegals al meu alcanç, i a costa del complet sacrifici del meu benestar privat en esta societat en la que duc vivint uns quants anys."

Escalada del conflicte

El creiximent descontrolado del narcotràfic en China va generar gran alarma en el govern imperial chinenc. Des de l'edicte de 1729 pel que Yongzheng prohibia el comerç de l'opi, els emperadors chinencs varen promulgar en creixent freqüència edictes relatius al tràfic d'opi. Els edictes de Qianlong (1780) i de Jiaqing (1796) varen confirmar la pena de mort per narcotràfic d'opi. En 1799 Jiaqing va ordenar al virrey de Liangguang mides actives per a erradicar el narcotràfic, i en 1800 va passar a prohibir la possessió de l'opi en China. En 1809, un nou decret de Jiaqing va impondre l'inspecció prèvia de tots els barcos que anaren a atracar en Cantón per a evitar el narcotràfic, que simplement es va desplaçar a atres zones costeres.

No existix un consens entre historiadors sobre si el consum d'opi en China previ a la primera guerra de l'Opi havia alcançat proporcions tan grans com per a amenaçar la cohesió social, tal i com afirmaven molts dels mandarines aixina com els successius emperadors en els seus edictes. El tràfic d'opi en 1820 va ser d'uns 5000 cofres d'opi, lo suficient com per a suministrar en opi a uns 40000 usuaris habituals de la droga. Encara que les importacions d'opi en 1838 s'havien multiplicat per dèu fins a unes 1400 tonellades, per sí mateixes no podien suplir en opi a més que a una menuda fracció dels 300 millons de súbdits chinencs. En estes cantitats, s'estima que en 1838 el mercat de l'opi podria sostindre solament a uns dos millons de fumadors d'opi en China, la major part d'ells ocasionals; per un atre costat, també s'ha afirmat que fins al 27 % de la població masculina de China era adicta a l'opi. S'ha sugerit que l'estament més afectat eren les classes miges i altes urbanes, a les que pertanyien els mandarines i funcionaris chinencs, en lo que la crisis de l'opi era particularment notòria per a la pròpia classe #gobernant chinenca. Molts nobles i príncips imperials, incloent el futur emperador Xianfeng, eren fumadors habituals d'opi.

Un mandarín chinenc va descriure la percepció generalisada que la classe #gobernant chinenca tenia de com s'havia desenrollat la crisis social de l'opi:

Al principi, fumar opi estava llimitat als petimetres de famílies riques, que es donaven al vici com una forma de consum decadent, i inclús ells sabien de que no devien entregar-se al mateix de forma extrema. Posteriorment, gent de tots els estrats socials – des de funcionaris del govern i membres de la noblea fins a artesans, comerciants, artistes i sirvientes, i inclús dònes, monges i monges budistes i sacerdots taoístas – varen caure en l'hàbit de fumar opi i compraven obertament i s'equipaven en tots els instruments necessaris per a fumar. Inclús en el centre de nostra dinastia – la capital de la nació i les seues zones confrontants – alguns dels habitants s'han vist corrompidos per este terrible verí.

L'alarma de les autoritats chinenques va quedar ejemplificada en un edicte de l'emperador Daoguang emés en giner de 1830, en el que afirmava:

L'opi està inundant l'interior de l'imperi celestial. La multitut de consumidors creix dia a dia, i cada volta hi ha més gent que ho ven; són com a fòc i fum, destruint els nostres recursos i fent mal als nostres súbdits. Cada dia és pijor que l'anterior.

Més allà de la dimensió social del consum de l'opi, el cost econòmic del narcotràfic és més fàcil d'evaluar. En 1813, un cofre d'opi (uns 63 kg d'opi) cotisava en Cantón a unes 2400 rúpies, mentres que el cost del mateix en l'Índia era d'unes 240 rúpies – la diferència (2120 rúpies) era el benefici net per cofre d'opi dels traficants. Estes 2400 rúpies eren abonades en argent pels tratantes chinencs. El narcotraficant posteriorment usava part d'este argent per a adquirir productes llegítims chinencs, com a té o seda. Entre 1800 i 1839, conforme creixia el comerç en China, també ho feya el narcotràfic. De fet, el preu de l'opi en China es va disparar en la seua demanda, pese a l'irrupció de l'opi turc, més barat, que exportaven sobretot els narcotraficants americans: per a 1831, un cofre d'opi cotisava en Cantón a unes 20000 rúpies, mentres que el seu cost base era semblat al de 1813. Açò es va deixar sentir en els #fluix nets d'argent que entrava i eixia de China. Entre 1752 i 1800, el fluix net d'argent entre Europa i China va ser de 105 millons de reals de huit a favor de China; entre 1808 i 1856, una volta va desapegar el narcotràfic, el fluix net d'argent va ser de 384 millons de reals de huit a favor d'Europa.

La pèrdua de reserves d'argent en China era crítica per a l'estabilitat interna del país. L'escassea d'argent en China va dur a un increment considerable del seu valor en relació en les monedes de coure que circulaven per a transaccions menors, despeses corrents i en les que es pagava a la mà d'obra. El tipo de canvi habitual era d'unes 1000 monedes de coure per cada tael d'argent. Durant els millors anys del regnat de Qianlong (1735-1799), el tipo de canvi va aplegar a fixar-se en unes 800 monedes de #coure per tael d'argent. Per a 1830, no obstant, el tipo de canvi s'havia disparat a uns 1200 monedes de coure per tael d'argent. Açò era crític. Els imposts i les transaccions financeres en China es realisaven en argent, en lo que un increment del seu valor suponia de facto una pujada d'imposts per a les classes baixes, i promovia la seua arreplega per part de les classes altes, #lo que paradòxicament conduïa a un increment encara major del valor de l'argent por cuanto molta d'ella deixava de circular, en un eixemple pràctic de la llei de Gresham. Açò va generar a lo llarc de la primera mitat de el XIX grans tensions socials, i va conduir a continus #alçament i rebelions en un context econòmic advers, en la recaptació d'imposts en decliu i l'economia en recessió davant una crisis monetària a la que China va estar subjecta de manera casi constant de 1820 en avant.

Debats interns sobre la llegalisació de l'Opi

Les incapacitat de les autoritats chinenques per a erradicar el narcotràfic varen dur a un considerable debat intern entre la classe mandarina chinenca en lo relatiu a cóm enfrontar-se al problema de l'opi. Una corrent defenia una política dura i repressiva, sugerint la necessitat de tancar China a tot el comerç estranger, i criticava la corrupció generalisada dels funcionaris de #aduana i dels hong. No obstant, a partir de la década de 1820 varen començar a alçar-se veus favorables a una llegalisació de l'opi.

El principal defensor de la política de tancament comercial va ser Bao Shichen (1775-1855), un mandarín de baix ranc autor de diversos tractats d'economia política. En un ensaig de 1801 identificava a l'opi com la principal causa de pèrdues de reserves d'argent de l'imperi, i defenia l'expulsió de tots els mercaders europeus. La mida va ser criticada com a extrema, impracticable, i poc eficaç, puix el narcotràfic no depenia del comerç llegal, lucratiu per a China. En el costat opost, Wu Lanxiu, un professor de l'acadèmia confuciana de Cantón, va escriure un memorial titulat "Aliviant el sofriment", en el que defenia el comerç internacional com a inevitable i benigno, i sugeria que l'única forma realista de bregar en el narcotràfic era llegalisar-ho i impondre tarifes comercials. L'ensaig va ser llegit per Lu Kun, virrey de Cantón, qui ho va remetre a la cort imperial en 1830. Encara que possiblement Daoguang no ho llegira, sí que va cridar l'atenció de Xu Naiji, un important mandarín de la Cort Imperial de Sacrificis. Xu Naiji va abraçar les idees de Wu Lanxiu i en 1836 va redactar un memorial dirigit a l'emperador Daoguang, proponent la llegalisació i regulació de l'opi.

Daoguang va llegir en el memorial en esment, i va decidir remetre-ho en juny de 1836 a les autoritats de Cantón per a conéixer la seua opinió. El nou virrey de Cantón, Deng Tingzhen, va abraçar l'idea de llegalisar el comerç de l'opi, i fins a va remetre a l'emperador una série de propostes per a la seua regulació.

El debat intern va coincidir en l'instalació de Charles Elliot com superintendente de comerç britànic en Cantón. Elliot pronte es va fer en una còpia del memorial de Xu Naiji, i va rebre en agrade l'idea d'una possible llegalisació i regulació del comerç de l'opi, a l'hora que Jardine i Matheson es preparaven per a una possible obertura del comerç de l'opi. No obstant, les condicions adverses al narcotràfic es varen recrudecer a lo llarc de 1837. Açò es va deure a una série d'edictes que Daoguang havia remés a Deng Tingzhen junt en el memorial de Xu Naiji, en els que exigia mà ferma contra el narcotràfic mentres la mida de llegalisar-ho era debatuda.

Deng Tingzhen va acatar les mides en esmero. Va destituir a funcionaris corruptes, va tancar fumadors d'opi, i va perseguir en cruor a tots els narcotraficants. Per a l'estiu de 1837 el comerç de l'opi havia colapsat casi per complet. L'èxit de Deng Tingzhen va vindre acompanyat per èxits similars per part d'atres virreyes provincials, com Qishan, virrey de Zhili, o Lin Zexu, governador d'Hunan i d'Hubei, que varen conseguir erradicar el narcotràfic en les seues províncies per mig de bols i perseguint la corrupció dels funcionaris estatals.

Lin Zexu

L'èxit d'estes mides repressives va convéncer a Daoguang que la llegalisació de l'opi no era al cap i a la fi necessària. A fi d'acabar d'una volta en totes en el narcotràfic en Cantón, Daoguang va decidir en decembre de 1838 nomenar a Lin Zexu Comissari Imperial en el mandat d'erradicar el narcotràfic en China. Lin Zexu era un mandarín conegut pel seu incorruptibilidad i estricta moral confuciana. Res més aplegar a Cantón, va remetre una carta oberta a la Reina Victoria en la que explicava la seua política contra el tràfic d'opi. Lin qüestionava la moral del govern britànic, que prohibia el comerç de l'opi en les seues terres pero permetia que els seus comerciants ho practicaren en China, a on també era illegal. Va escriure: "Potser El seu Majestad no haja segut informada fins ara [de la prohibició de l'opi en China], i puga alegar ignorança de la severitat de les nostres lleis, pero ara li oferixc les meues garanties de que estem decidits a acabar en esta amoladora droga per a sempre." També afirmava que "Si el tràfic d'opi no és detingut ara, en unes poques décades no quedaran soldats capaços de resistir a l'enemic, ni argent en la que finançar l'eixèrcit." La carta a la Reina Victoria mai va aplegar a la sobirana britànica, pero va ser publicada en el Claves de Londres.

Mentres Lin Zexu es dirigia a Cantón, per a principis de 1839 les mides de supressió del tràfic d'opi posades en marcha pel virrey Deng Tingzhen havien tingut tant èxit que William Jardine va escriure a un dels seus capitans costers que "No es veu ni un agent comercial, ni es troba una pipa d'opi; tot s'ha desvanit.(...) Les autoritats chinenques han estat especialment vigilants últimament, detenint a fumadors, traficants i venedors en grans números." Jardine va abandonar Cantón de tornada a Anglaterra a finals de 1839, deixant al seu soci Matheson a càrrec del negoci de narcotràfic. La seua presència en Anglaterra mentres es desenrollaven els acontenyiments que varen dur a la guerra de l'opi va ser crucial, puix es va dedicar activament a pressionar al govern i al parlament britànic per a que prengueren mides militars contra China.

Expropiació de l'opi de 1839

Lin Zexu va aplegar a Cantón a principis de març de 1839. Seguit dels èxits del virrey Deng Tingzhen, Lin Zexu va desplegar ràpidament una série d'agressives mides destinades a tallar de raïl el narcotràfic. Mentres Deng Tingzhen havia centrat les seues mides repressives en els súbdits chinencs, Lin Zexu va estendre les mateixes també als traficants estrangers. La mida que acabaria per desencadenar el conflicte armat va ser l'orde d'expropiació que Lin Zexu va emetre el 18 de març de 1839 requerint a tots comerciants de Cantón que entregaren a les autoritats chinenques tot l'opi que albergaven. En un principi es va creure que la mida només seria aplicada sobre els comerciants hong, en lo que els traficants estrangers varen decidir ignorar l'orde. Açò va enfurir a Lin Zexu, qui el 19 de març va anunciar que cap mercader estranger tindria permés abandonar el districte de les factories de Cantón fins que tots ells compliren en l'orde d'expropiació de l'opi, i que ademés estaven obligats a firmar un certificat comprometent-se a no traficar mai més en opi, so pena de mort. Els va concedir tres dies per a entregar l'opi, baix amenaça de que si no ho havien fet per a llavors, ajusticiaría a Howqua i a un atre mercader hong. Howqua (1769-1843) era el líder dels hong, l'home més ric del món, i irònicament l'únic hong que no traficava en opi. Howqua era molt respectat per la comunitat britànica i estrangera, i moltes de les expedicions comercials europees estaven de fet finançades pel propi Howqua.

La detenció de Howqua va causar per això consternació entre els traficants britànics. Es varen reunir ràpidament en els hong la nit del 21 de març per a decidir que fer. Es va decidir, en la garantia de Howqua, que seria suficient en entregar uns mil cofres d'opi. Al sendemà, no obstant, es va córrer el rumor de que 1000 cofres no serien suficients per a calmar a Lin Zexu, en lo que varen tractar d'oferir 4000 cofres a les autoritats. Davant açò, Lin Zexu va decidir escomençar a convocar als narcotraficants més notoris per a interrogar-los en Cantón. Com Jardine havia abandonat Cantón en giner, Lin Zexu va convocar en primer lloc a Lancelot Dent, el principal competidor de Jardine en el narcotràfic de Cantón. Dent es va negar a entregar-se, tement ser ajusticiado. Açò va enfurir encara més a Lin Zexu, qui va ordenar l'arrest de Howqua, amenaçant en eixecutar-ho, sense aplegar a fer-ho.

La comunitat estrangera de Cantón va escomençar a creure que Lin Zexu no portaria a terme les seues amenaces d'eixecutar a Howqua i els hong. Sobretot, no creïen que poguera expropiar l'opi, puix este es trobava en barcos almagasén en alta mar, no en Cantón. Davant les notícies del impasse i de la possible detenció de Lancelot Dent, el 24 de març va aplegar des de Macau el superintendente Charles Elliot decidit a rescatar-ho i reconduir la situació. Ya en Macau, Elliot havia ordenat als bucs britànics que es retiraren de l'estuari del Riu de les Perles a alta mar, i es prepararen per a prestar batalla. Convençut les amenaces de Lin Zexu eren verídicas, va decidir forçar l'evacuació del districte de les factories davant el risc de que les autoritats els detingueren. Va fer aplegar a Lin Zexu un mensage de protesta formal, a on reclamava un salvoconducte per a tota la comunitat estrangera de Cantón.

La nit del 24 de març, enfurit per la negativa a entregar l'opi, l'arrogància de Elliot i el fet de que este haguera ordenat la retirada a alta mar dels bucs d'opi, Lin Zexu va ordenar l'evacuació de tot el personal de servici chinenc de les factories. Va impondre un bloqueig al districte, i va prohibir l'entrada de suministraments al mateix, aixina com l'entrada i eixida de personal al complex. Açò va alarmar encara més si cap a Elliot, qui temia tant per la seua vida com per la continuïtat de la major ruta comercial del món. Decidit a salvar-la, va ordenar, sense autoritat per a això, que tot l'opi dels britànics li anara entregat a ell, representant del govern britànic, per a la seua entrega a les autoritats chinenques. Despuix d'una intensa negociació en la comunitat comercial britànica, va conseguir convéncer als traficants britànics de que cooperaren en les autoritats chinenques. A canvi, va oferir un pagaré en nom de la Corona britànica, "en la promesa de que serien compensats per govern britànic pel valor total de l'opi requisat."

El 27 de març de 1839 els narcotraficants britànics varen començar a entregar el seu opi a Elliot. En total, Elliot va firmar pagarés per valor de 20283 cofres d'opi (unes 1200 tonellades d'opi), en un cost d'uns 2 millons de lliures esterlines. Una cantitat fabulosa que dona conte de les dimensions que havia alcançat el tràfic d'opi per a 1839: en comparació, la producció anual d'opi en l'any 2000 va ser d'uns 70000 cofres. En quant va haver requisat tot l'opi, li'l va fer saber a Lin Zexu, qui receloso va insistir en mantindre el bloqueig fins que tot l'opi fora entregat. El procés des va estendre a abril i maig de 1839, ya que partix de la frega narcotraficant s'havia retirat a alta mar i a ports tan lluntans com Manila.

Lin Zexu va escriure victoriós a l'emperador Daoguang en la notícia de qua havia expropiat més de 20283 cofres d'opi. En comparació, la major expropiació d'opi fins a aquell llavors havia segut l'efectuada per Qishan en 1838 en Zhili, a on es varen requisar 80 cofres. Lin Zexu va ordenar la destrucció pública de l'opi en la costa del estret de Humen, a les afores de Cantón; el procés es va estendre durant unes tres semanes en juny de 1839.

Escalada del conflicte

A finals de maig de 1839, quan es va haver completat l'entrega de tot l'opi, Lin Zexu va restablir el comerç llegal en la condició de que no s'importara més opi a China. Al mateix temps, Elliot es va retirar a Macau, a on es va posar al càrrec de la floteta de la marina real britànica que havia acompanyat a Lord Napier. Va ordenar levar ancores i preparar-se per a un conflicte armat en China. Des del punt de vista de Elliot, el tractament rebut per part de les autoritats chinenques era un insult diplomàtic: havia cooperat en Lin Zexu, i este havia insistit en mantindre el bloqueig. Lin Zexu s'havia negat a oferir indemnisació alguna, i havia amenaçat en ajusticiar als seus compatriotes.

En efecte, a fi de garantisar l'eficàcia de la porga i cerciorar-se de que el contrabando no fora restablit, Lin Zexu i els seus consellers varen decidir reformar el sistema de contractes comercials existent. Sobre la base d'este sistema, el capità del barco estranger i el mercader hong que adquiria els bens transportats pel barco devien declarar que este no transportava productes illegals. Despuix d'examinar els archius en les #aduana del port de Cantón, Lin Zexu es va enfurir en descobrir que en 20 anys no havia segut declarada ni una sola infracció. A conseqüència d'açò, Lin va passar a requerir que tots els mercaders estrangers i funcionaris Qing firmaren una nova declaració jurada per mig de la qual es comprometien a no traficar en opi, so pena de mort.

Elliot es va opondre a la firma de dites declaracions, argumentant que violaven el principi de lliure comerç i temerós de que Lin les usara per a escomençar a ajusticiar a súbdits britànics. Va emetre una orde (sense autoritat per a això) prohibint a tots els comerciants britànics firmar la declaració jurada de Lin. Pese a açò, vàries companyies britàniques que no traficaven en opi (com Olyphant & Co.) es varen mostrar dispostes a firmar dites declaracions, i el comerç llegal va continuar sense problemes.

Mentres, l'escassea d'opi va fer que el mercat negre del mateix es disparara. Alguns barcos nouvinguts de l'Índia, en enterar-se de la nova prohibició de l'opi, varen escomençar a descarregar les seues mercaderies en la illa de Lintin. L'oportunitat causada per l'increment astronòmic del preu de l'opi va fer que alguns hong i contrabandistas decidiren a arriscar-se a violar la prohibició de Lin Zexu, i començaren a transportar l'opi des de Lintin a l'interior de China. Elliot estava al tant de les activitats illegals el Lintin i tenia órdens de Palmerston de fer-les cessar. No obstant, temerós de que qualsevol acció de la Royal Navy en Lintin fora interpretada com una declaració de guerra, va decidir no intervindre.

Escaramuzas en Kowloon

A principis de juliol de 1839 un grup de mariners mercants britànics atracats en la península de Kowloon (actualment partix d'Hong Kong, en l'estuari del Riu de les Perles) es varen emborrachar. Dos dels mariners es varen tornar violents, i varen matar en una tana a Lin Weixi, un llaurador del propenc llogaret de Tsim Sha Tsui. Elliot va acodir ràpidament a Kowloon, va ordenar l'arrest dels dos mariners i va compensar econòmicament a la família de Lin Weixi i al seu llogaret. No obstant, es va negar a entregar als mariners a les autoritats chinenques, tement que anaren ajusticiados segons el còdic llegal chinenc. Lin Zexu va interpretar açò com una mostra més de la política obstruccionista practicada pels britànics, i va ordenar l'entrega immediata dels mariners. Elliot es va negar de nou, i a canvi va decidir celebrar un juí dels acusats en alta mar, en ell mateixa com a juge i varis capitans mercants britànics com a jurats. Va invitar a les autoritats chinenques a acodir com a observadors del procés, pero estes es varen negar. El tribunal de Elliot va trobar als acusats culpables d'assalt i amotinament, els va impondre una multa i els va condenar a treballs forçats en Gran Bretanya; posteriorment este veredicte seria anulat pels tribunals britànics, aduint que Elliot no tenia autoritat per a jujar-los, i que només les autoritats chinenques eren competents.

L'actitut de Elliot va indignar a Lin Zexu. Primerament, el representant britànic havia demorat i després organisat l'entrega de l'opi, #lo que para Lin denotava que li governe britànic sancionava el narcotràfic. Seguidament, Elliot s'havia retirat a Macau i lloc a càrrec d'una floteta de guerra que amenaçava l'estuari del Riu de les Perles. A sabiendas de que el narcotràfic s'havia restablit en Lintin havia decidit no intervindre, i ademés havia prohibit als seus compatriotes colaborar en les autoritats chinenques. Finalment, s'havia negat a entregar als mariners en clara violació de les lleis chinenques.

Per açò, Lin va decidir ordenar la retirada de tots els treballadors chinencs de Macau, i prohibir la venda d'víveres i aliments als britànics. Va desplegar varis navío de guerra chinencs en la boca del Riu de les Perles, a l'hora que s'estenien els rumors de que les autoritats Qing havien enverinat els manantiales i pous d'aigua fresca habitualment usats pels barcos estrangers. El 23 d'agost de 1839, un barco pertanyent a un notori traficant d'opi britànic va ser assaltat per pirates lascar quan realisava el trayecte de Macau a Cantón, i davant el temor (infundat) de que haguera segut assaltat per les tropes de Lin Zexu, Elliot va ordenar la retirada de tota la flota mercant britànica fondejada en Macau i Cantón a alta mar. Una volta varen haver levado ancores del port de Macau el 24 d'agost, Lin Zexu va rescindir el bloqueig a Macau i les autoritats portugueses de Macau varen decidir prohibir als britànics fondejar en Macau de nou. La prohibició d'abastir barcos britànics es va mantindre.

El 30 d'agost va aplegar a l'estuari del Riu de les Perles el HMS Volage, enviat des de l'Índia per a defendre la floteta britànica d'un potencial atac chinenc. Elliot va enviar una advertència al governador de la guarnició de Kowloon de que l'embargament d'víveres i aigua devia terminar pronte. Per a eixe moment els Elliot estava a càrrec d'una floteta d'unes 60 embarcacions en 2000 persones a bordo, fondejats en alta mar front a la costa de China, en lo que s'estaven quedant ràpidament sense recaptes.

El 4 de setembre, Elliot va enviar una goleta i un cúter armats per a aprovisionarse en Kowloon. Les dos embarcacions es varen aproximar als tres juncs de guerra chinencs fondejats en el port de Kowloon, i varen demanar permís per a prendre terra i abastir-se. Les autoritats chinenques els varen obrir el pas i els britànics varen poder abastir-se d'alguns productes bàsics per part dels mariners chinencs. No obstant, el comandant chinenc de Kowloon es va negar a permetre que els britànics comerciaren en els habitants de la península. La situació es va tornar tensa, i durant la vesprada del 4 de setembre Elliot va enviar un ultimàtum als chinencs, amenaçant-los en un bombardeig si es negaven a permetre'ls abastir-se en la població local. A les 3 de la vesprada Elliot va ordenar el bombardeig dels juncs chinencs, que varen tornar el fòc. La refrega va durar fins al vespre, quan els juncs de guerra es varen retirar, donant per terminada a la que va ser cridada la "Batalla de Kowloon". Els oficials de marina britànics volien atacar Kowloon al sendemà, pero Elliot es va negar aduint que tal acció causaria "gran perjuí i irritament" als habitants de Kowloon.

Despuix de la batalla, Elliot va fer circular entre els habitants de Kowloon un manifest a on afirmava que:

Els hòmens de la nació Anglesa no desigen més que la pau; pero no poden acceptar ser enverinats o morir de fam. No alberguen desig algun de molestar o pertorbar a les travessies imperials; pero estos no poden prohibir a la gent vendre [als britànics]. Privar als hòmens d'aliments és una acció només de les gents hostils i no amistoses.

Despuix d'haver expulsat als barcos de guerra chinencs, la floteta britànica va escomençar a comprar recaptes dels habitants locals, a sovint en la connivència dels funcionaris chinencs locals, als que havien sobornat. Lai Enjue, el comandant de la guarnició local, va declarar en el seu despaig a Lin Zexu que China havia triumfat sobre els britànics, afonant dos barcos enemics i matant a uns 40-50 britànics. També va afirmar que els britànics havien segut incapaços de aprovisionarse, i va mentir sobre força de l'armada britànica.

Primera Batalla de Chuenpi

A finals d'octubre de 1839 l'navío mercant Thomas Coutts va aplegar a China i va posar rumbo a Cantón. Els armadors del Thomas Coutts eren cuáqueros, i es negaven per principis religiosos a comerciar en opi, un fet del que les autoritats chinenques estaven al tant. El capità del buc, Warner, creïa ademés que Elliot havia excedit el seu mandat llegal en prohibir als britànics firmar la declaració jurada contra el tràfic d'opi, i va negociar en Lin Zexu poder descarregar les seues mercaderies en Chuenpi, una illa junt a l'estret de Humen. A fi d'evitar que atres barcos britànics que no transportaren opi negociaren en les autoritats chinenques descarregar els seus productes en Chuenpi, Elliot va ordenar un bloqueig dels barcos britànics en el Riu de les Perles.

El 3 de novembre de 1839, un segon barco britànic, el Royal Saxon, va intentar entrar en Cantón per l'estret de Humen. Els navío de la Royal Navy HMS Volage i HMS Hyacinth varen disparar varis cañonazos d'avís al Royal Saxon. En resposta a la commoció, la floteta de juncs de guerra chinencs baix les órdens de Guan Tianpei va eixir en defensa del Royal Saxon, i es va trobar en la Royal Navy front a l'illa de Chuenpi.

La subsegüent Primera Batalla de Chuenpi va resultar en la destrucció de 4 juncs de guerra chinenca, i en la retirada d'abdós flotes. L'informe oficial de l'armada Qing sobre la lluita afirmava que l'armada chinenca havia protegit al barco mercant britànic i obtingut una gran victòria. En realitat, els chinencs havien segut aventajats pels barcos britànics i varis bucs chinencs havien quedat inutilisats. Elliot va informar que el seu esquadró estava protegint als 29 bucs britànics fondejats en Chuenpi, i va escomençar a preparar-se per a les represàlies Qing. Tement que els chinencs prohibiren tot contacte en els barcos britànics i terminaren per atacar-los en brulotes, va ordenar la retirada de Chuenpi i va dirigir la flota a Tung Lo Wan, a uns 30km de Macau, en l'esperança de que fondejant en alta mar quedarien a resguart de l'armada de Lin Zexu. Elliot va demanar a Adrião Acácio dona Silveira Pinte, el governador portugués de Macau, que deixara als bucs britànics descarregar les seues mercaderies en Macau. El governador va rebujar la petició temerós de que Lin Zexu tornara a impondre un bloqueig en Macau. De fet, el 14 de giner de 1840 l'emperador Daoguang va emetre un edicte demanant a tots els mercaders estrangers que deixaren de colaborar en els britànics.

Reacció en Gran Bretanya

Debats parlamentaris

Molts ciutadans britànics simpatizaban en els chinencs, i volien terminar en la venda d'opi. Uns atres, pel contrari, varen mostrar el seu enfade en el tractament del que havien segut objecte els seus diplomàtics i la seua oposició a les polítiques proteccionistes del govern Qing. Els whig (lliberals) controlaven el govern britànic, i pese a l'oposició inicial que Palmerston i Lord Melbourne varen mostrar a l'idea, varen adoptar una llínea dura advocant per declarar la guerra a China. La prensa lliberal va escomençar a referir-se a China com un país "despótico i cruel." Des d'agost de 1839, vàries notícies sobre la crisis de Cantón i de l'imminent guerra en China havien segut publicades en la prensa de Londres. En el discurs anual de la Regna Victoria a la Cambra dels Lores del 16 de giner de 1840, la monarca va expressar la seua preocupació per "Events que han tingut lloc en China, i que han ocasionat una interrupció dels intercanvis comercials dels meus súbdits en dit país. He prestat, i continuaré prestant, la més séria atenció a un assunt que afecta els interessos dels meus súbdits i la dignitat de la meua Corona de forma tan profunda."

El govern de Lord Melbourne estava llavors en una posició delicada. El 31 de giner de 1840 el govern havia sobrevixcut una moció de censura en la Cámara per sol 21 vots de diferència. L'oposició tory va vore en la qüestió Chinenca una oportunitat per a derrotar al govern, i James Graham va propondre una moció el 7 d'abril de 1840 que censurava al govern no per l'imminent guerra en China o el tràfic d'opi, sino per la "falta de preparació i precaució" mostrat en la crisis chinenca, i la seua "negligència en privar al Superintendente en Cantón de plens poders i instruccions" per a bregar en el tràfic d'opi.

Pese a tot, les cridades a favor de la lluita militar varen ser rebudes en poc entusiasme pel parlament. Palmerston, en un principi opost a la guerra va canviar d'opinió en ser dissuadit per, entre uns atres, Jardine, de que China era dèbil i que per mig de la guerra es podria conseguir la tan desijada lliberalisació del comerç en China. Palmerston va acabar per argumentar que l'opi devia ser tractat com a propietat, no contrabando, i que per això mateixa devia haver reparacions de guerra. Va aplegar a dir que ningú "pot honestament creure's que la motivació del govern chinenc en este assunt ha segut la promoció d'hàbits morals" i que la guerra anava a esclatar pel dèficit de la balança de pagaments chinenca. Pocs conservadors o polítics lliberals recolzaven la guerra, que no obstant va rebre l'inesperat (i decisiu) respal de George Staunton, respectat sinólogo que havia pres part en les embaixades de Macartney (1793) i d'Amherst (1816) a la Cort Imperial chinenca. Sir James Graham, Lord Phillip Stanhope i el futur primer ministre William Gladstone varen ser els caps visibles del moviment contrari a la lluita. William Gladstone va denunciar l'ètica de recolzar un conflicte basat en l'opi com una humiliació nacional. Despuix de tres dies de debats, el 9 d'abril de 1840 el parlament britànic va votar per 9 vots de diferència (262 front a 272) a favor de la guerra en China. Subsegüents mocions per a tractar de parar el conflicte varen fracassar, i el 27 de juliol de 1840 el Parlament va aprovar una partida de 173442 lliures esterlines per a cobrir les despeses relacionades en l'expedició naval contra China. Per a llavors, la guerra en China ya havia començat.

Reacció del govern britànic

Les notícies de l'expropiació de l'opi i de la promesa de pagament de Elliot varen aplegar a Lord Palmerston en agost de 1839 de la mà de varis comerciants britànics, unes semanes abans que els primers despachos oficials de Elliot. Lord Palmerston va montar en còlera. El govern britànic, que acabava d'assumir el cost de la manumisión dels esclaus en l'Imperi britànic, no podia fer front a tal indemnisació, Elliot no tenia autoritat per a emetre dits pagarés, i Palmerston i bona part del públic britànic avorrien el narcotràfic d'opi.

Pese a la seua oposició inicial, el govern britànic encapçalat per Lord Melbourne va decidir enviar una expedició militar a China l'1 d'octubre de 1839. Havia somés a moltes pressions a favor de la guerra per part de les indústries textils del nort d'Anglaterra i els comerciants involucrats en el comerç en China, en William Jardine al cap.

A principis de novembre de 1839 Lord Palmerston va donar instruccions a Auckland, governador general de l'Índia, de que preparara una expedició militar contra China. L'expedició anava encapçalada per George Elliot, un cosí de Charles Elliot. En febrer de 1840, encara sense saber de la Primera Batalla de Chuenpi de novembre de 1839, va preparar varis despachos detallant la posició del govern Britànic sobre China. Un dels despachos anava dirigit als dos Elliot, i l'atre a l'emperador Daoguang. La carta a l'emperador informava a China de que Gran Bretanya havia enviat una esquadra militar a la costa de China. En la carta, Palmerston afirmava que

Estes mides hostils per part de Gran Bretanya contra China no només estan justificades, sino que s'han convertit en absolutament necessàries per les injúries que han segut comeses per les autoritats chinenques contra funcionaris i súbdits britànics, i estes hostilitats no cessaran fins que s'alcance un acort satisfactori en el govern chinenc.

En la seua carta als Elliot, Palmerston els instruïa per a que impongueren un bloqueig de l'estuari del Riu de les Perles i remeteren el seu despaig a l'emperador a les autoritats chinenques. Els Elliot devien capturar les illes de Chusan, bloquejar la desembocadura del riu Yangtsé, entaular negociacions en els Qing, i desplegar la flota en el mar de Bohai, des d'a on devien remetre la mateixa missiva a Pequín. Els objectius principals del conflicte, segons instruïa Palmerston, devien ser:

• Exigir ser tractats en el respecte per un embaixador del Rei per part de les autoritats chinenques.
• Extraure el dret a que el superintendente britànic poguera administrar justícia sobre els súbdits britànics en China (extraterritorialidad).
• Exigir indemnisacions per les propietats britàniques destruïdes durant el conflicte (l'opi).
• Obtindre l'estatus comercial més favorable possible en China.
• Conseguir el dret dels estrangers a viure i poder ser amos de propietats en China.
• Garantisar que si bens de contrabando anaren expropiats per les autoritats chinenques, els súbdits britànics involucrats no anaren ajusticiados.
• Acabar en el Sistema de Cantón.
• Exigir que les ciutats de Cantón, Amoy, Shanghái, Ningpo i la zona nort de l'illa Formosa siguen obertes al lliure comerç en totes les potències estrangeres.
• Capturar illes en la costa de China que puguen ser defeses en facilitat i aprovisionadas.

Conflicte armat

Entre la batalla de Chuenpi en novembre de 1839 i l'estiu de 1840, una volta es va haver declarat formalment la guerra, els enfrontaments armats entre britànics i chinencs varen ser de baixa intensitat. Els Elliot havien replegat al flota a Tung Lo Wan, una de les illes que actualment conformen els Nous Territoris d'Hong Kong, des d'a on varen quedar a l'espera d'instruccions de Palmerston i el govern britànic. El comerç llegal de Cantón havia segut clausurat, i el districte de les factories estava desert, en lo que molts comerciants britànics varen decidir tornar a Gran Bretanya o retirar-se a Manila o Singapur.

Les forces Chinenques en la província de Cantón eren considerables. La força naval chinenca en Cantón estava baix el mando de l'almirant Guan Tianpei, que s'havia enfrontat als britànics en Chuenpi. L'eixèrcit Qing en el sur de China estava baix el mando del general Yang Fan (1770-1846), un experimentat militar. La major part de les operacions estaven dirigides directament per la cort imperial de Daoguang, que manava instruccions casi diàriament.

Els problemes de comunicació entre els mandos chinencs eren constants: els oficials chinencs tendien a exagerar les seues victòries i minimisar les seues derrotes en els despachos que enviaven a Daoguang, en lo que la cort imperial tendia a infravalorar l'amenaça britànica. De fet, despuix de la retirada dels Elliot a Tung Lo Wan a finals de 1830 el govern chinenc estava convençut de que, com despuix de l'assunt Napier de 1834, havien conseguit neutralisar als britànics. A conseqüència d'açò, els chinencs no varen fer cap preparació per a una eventual represàlia britànica. A açò s'afegia l'esclat de la guerra sino-sij de 1841 entre els Qing i el Regne sij de l'Índia, que va concentrar tota l'atenció del govern imperial.

Mentres el parlament britànic debatia la declaració de guerra, a principis de 1840 Palmerston va començar a enviar instruccions al governador de l'Índia per a que escomençara a desplaçar tropes i barcos de l'Índia cap a China; també es varen emetre órdens per a desviar tropes i barcos des de Suràfrica, Austràlia, i Singapur, i es varen despachar tropes i barcos des de les illes britàniques. Melbourne i Palmerston havien decidit pronte que la guerra en China consistiria en una expedició punitiva. Palmerston va deixar a Charles Elliot a càrrec dels interessos britànics en China, mentres que va enviar al comodoro James Bremer com a mando a càrrec dels infants de marina. El general Hugh Gough (1779-1869) va ser posat a càrrec de les tropes terrestres britàniques, i li va ser concedit el mando suprem de les tropes britàniques en China. El cost de la guerra seria abonat pel govern britànic. Els principals objectius bèlics delineados per Palmerston era els ports i rius costers Chinencs.

El desplegament de tropes britàniques es va vore ralentisat pel mal temps en el estret de Malaca durant l'estiu de 1840. No obstant, per a principis de juny de 1840 el gros de l'expedició britànica s'havia concentrat en Singapur. Per a mediats de juny de 1840 una força d'uns 15 navío de guerra, 4 barcos de vapor i 25 navío menors al mando del comodoro Bremer havien aplegat al Riu de les Perles, a on es va reunir en la floteta dels Elliot. La floteta britànica, baixe la supervisió del superintendente Elliot, va enviar un ultimàtum a Lin Zexu exigint indemnisacions per l'expropiació de l'opi, que varen ser rebujades pels chinencs.

Captura de Chusan (1840)

Ya que la costa de Cantón estava ben defesa, els Elliot varen decidir evitar una confrontació directa en la zona de Cantón, i varen dirigir la floteta cap al nort de China, en l'intenció de capturar l'archipèlec de Chusan. Varen aplegar a la illa de Zhoushan, la principal illa l'archipèlec, en juliol de 1840, i despuix d'uns enfrontaments menors, el 5 de juliol de 1840 els Elliot varen capturar la ciutat de Dinghai, en l'intenció d'usar-la com a base d'operacions en la costa chinenca. La captura de Dinghai va ser un dur colp per a China, ya que era el port clau que donava accés a Nankín, la segona capital de China, i la seua ciutat més poblada.Despuix de capturar Dinghai, els Elliot varen decidir dividir la flota. Una part va ser enviada de regrés al Riu de les Perles a fi de bloquejar a la flota chinenca, que Lin Zexu havia concentrat en Cantón. Una atra part, al mando dels Elliot, es va dirigir al mar Groga. En la desembocadura del riu Hai, que donava accés a Tientsin i Pequín, Charles Elliot es va entrevistar en Qishan, el virrey de Zhili, al que va fer entrega de les cartes diplomàtiques de Palmerston. Daoguang acabava de nomenar a Qishan virrey de Liangguang en substitució de Lin Zexu, al que l'emperador havia destituït despuix de la derrota chinenca en Dinghai, culpant-ho de l'esclat del conflicte.

Qishan, a la vista de la superioritat naval britànica, va decidir entaular negociacions en Elliot immediatament. Despuix d'una semana de charrades en Elliot, Qishan ho va dissuadir d'alvançar cap a Tientsin, com havia amenaçada en fer en un primer moment, i de celebrar negociacions formals en la costa de Cantón, a a on Qishan devia dirigir-se com a nou virrey. Evitar un atac en Tientsin era crític per a Qishan, puix esta ciutat donava accés directe a Pequín, i un atac a la mateixa haguera constituït un sério risc de seguritat per a la Cort Imperial. A canvi de la seua retirada, Qishan va prometre que el govern imperial indemnisaria als mercaders britànics per les pèrdues ocasionades pel conflicte.

Elliot va accedir a retirar-se de regrés a Cantón, pero açò no va posar fi als enfrontaments. Mentres tornava a Cantón, el restant de la força expedicionaria havia aplegat al Riu de les Perles a finals de la primavera de 1841. Es varen enfrontar a les tropes chinenques que rodejaven Macau, expulsant-les del braç d'arena que unia Macau en terra ferma. Les autoritats portugueses, formalment neutrals, varen decidir permetre l'atraque de la flota britànica en Macau. Açò va facilitar l'entrada de tropes britàniques en Macau, i va proporcionar als britànics d'una base d'operacions en el sur de China. En agost de 1841, en l'arribada de les forces desviades per Elliot de regrés a Cantón des de Dinghai, el mando britànic va decidir escomençar a eixercir una pressió decisiva sobre les tropes chinenques en la baïa del Riu de les Perles. Bremer opinava que obtindre el control del Riu de les Perles posaria als britànics en una situació de força davant les inevitables negociacions en China.

Campanya en el riu de les Perles (1841)

Mentres els britànics atacaven Chusan, l'almirant Guan Tianpei va reforçar la defensa de l'estret de Humen (cridat tradicionalment Bocca Tigris pels europeus), que donava accés al braç del riu de les Perles que passa per Cantón. Guan Tianpei duya reforçant Humen des de l'assunt Napier de 1835, i els chinencs sospitaven que els britànics intentarien atacar el canal per a conseguir accedir a Cantón. El estret de Humen estava dominat per dos forts que bloquejaven el trànsit del riu, i estaven guarnits en 3000 soldats i 306 canons. Para quan la flota britànica a càrrec de Bremer va estar llista per a atacar, els chinencs havien desplegat uns 10000 soldats Qing per a defendre Cantón i els seus voltants. La flota britànica va iniciar l'atac en giner de 1841 en el bombardeig de la guarnició de Chuenpi. Els chinencs varen respondre en un grup de brulotes incendiaris, que els britànics varen evadir. El 7 de giner de 1841 Bremer va conseguir una victòria decisiva en la Segona Batalla de Chuenpi, que va resultar en la destrucció d'11 juncs de guerra chinencs i la captura del fort chinenc de l'illa de Chuenpi. Açò va permetre als britànics impondre un bloqueig complet a la ciutat de Cantón, i el control naval de l'estuari del riu de les Perles.

Sabedor del valor estratègic que dit estuari tenia per a China, i reconeixent que la superioritat naval dels britànics faria molt costosa la reconquista de la regió, Qishan, que acabava d'aplegar des de Zhili per a prendre possessió com virrey, va decidir evitar tota confrontació i entaular negociacions de pau en el Regne Unit. El 20 de giner de 1841, despuix d'una semana de negociacions celebrades en l'illa de Chuenpi, Qishan i Charles Elliot varen redactar el borrador de la cridada Convenció de Chuenpi, per mig de la qual pretenien posar fi al conflicte bèlic. La Convenció establia l'igualtat diplomàtica plena entre China i Gran Bretanya, el bescanvi de Chusan per l'illa d'Hong Kong, l'intercanvi de presoners, i la reobertura del comerç en Cantón l'1 de febrer de 1841. China també es comprometia a pagar 500000 lliures esterlines d'indemnisació per l'expropiació de l'opi de 1838. L'estatus llegal de l'opi quedava en l'aire, i es deixava obert per a futures conversacions diplomàtiques. Pese a l'aparent èxit de les negociacions, tant el govern imperial de China com el govern britànic es varen negar a ratificar-la. L'emperador Daoguang estava furiós en l'idea de que China fòra a cedir territoris per mig d'un tractat que havia segut firmat per Qishan sense el seu permís. Va ordenar l'arrest de Qishan, al que va sentenciar a mort, encara que després va commutar la seua sentència per un servici militar. Lord Palmerston, per la seua banda, va rebujar la Convenció perque l'indemnisació extreta per Elliot no cobria les despeses de guerra i les necessàries indemnisacions a les que Elliot s'havia compromés en 1838. Furiós en el resultat, va destituir a Charles Elliot, al que va cridar de regrés a Gran Bretanya, i va preferir continuar la lluita.

Entre el 20 de giner de 1841 i mediats de febrer de 1841, mentres Qishan i Elliot esperaven la ratificació de l'acort, va haver un alto el fuego. Elliot va ocupar militarment l'illa d'Hong Kong el mateix 20 de giner de 1841, donant començ a la colónia britànica d'Hong Kong eixe mateix dia. Quan es va saber que Qishan havia segut destituït i que Daoguang no anava a acceptar el tractat, es varen reprendre les hostilitats. El 19 de febrer de 1841 el HMS Nemesis va ser atacat junt a l'illa de Wangtong. Els comandants britànics varen ordenar el bloqueig de l'estuari de nou, i varen reprendre els combats contra els chinencs. El 26 de febrer varen capturar el restant dels forts de l'estret de Humen, #lo que va permetre a la flota britànica alvançar aigües arribes cap a Cantón. L'almirant Tianpei va fallir durant estos enfrontaments del 26 de febrer. El 2 de març els britànics varen atacar el fort Qing de Pazhou i varen capturar Whampoa, la principal illa en la marge dreta del riu de les Perles front a Cantón. Esta acció amenaçava directament el flanc este de la ciutat de Cantón. El general Gough, que acabava d'aplegar des de Madrás a bordo del HMS Cruizer va dirigir personalment l'atac a Whampoa. Elliot, que encara ignorava la seua destitució, va negociar una treua de tres dies en el governador general de Cantón. Entre el 3 i el 6 de març, les tropes britàniques que havien evacuat Chusan en virtut de la fallanca Convenció de Chuenpi varen aplegar al riu de les Perles. Els chinencs també varen rebre reforços, i per al 16 de març el general Yang Fan estava al mando de 30000 soldats acantonats en les afores de Cantón.

Mentres el gros de la flota es preparava per a atacar Cantón des de l'estret de Humen, un grup de tres barcos de guerra britànics es varen deslligar de la flota per a tractar d'accedir a Cantón a través del riu Xi, que conectava Macau en Cantón. Esta floteta estava dirigida pel capità James Scott (1790-1872) i el superintendente Elliot, i estava formada per la fragata HMS Samarang i els barcos de vapor HMS Nemesis i HMS Atalanta. El riu Xi era poc profunt, en lo que els Qing creïen impossible un atac per eixe flanc. No obstant, el poc calat dels barcos de vapor va permetre a Scott i Elliot alvançar pel seu curs, i entre el 13 i el 15 de març la floteta britànica va capturar o va destruir numerosos barcos de guerra i equipament militar chinencs. La expedició Broadway, com és coneguda, va afonar 9 juncs de guerra, va capturar 6 forts chinencs i 105 canons.

Despuix de la pren de Whampoa i Pazhou i l'aniquilació de les defenses chinenques en el riu Xi, els britànics havien neutralisat les defenses exteriors de Cantón, i controlaven el riu de les Perles. El mando britànic va començar a considerar un atac directe sobre Cantón. Elliot creïa que era més sensat evitar dit atac i entaular negociacions en els Qing. L'eixèrcit Qing va evitar confrontacions directes en els britànics, i va escomençar a fortificar la ciutat de Cantón. Els ingeniers militars chinencs varen afonar varis barcos a l'entrada de Cantón per a bloquejar el riu, i varen escomençar a construir brulotes. Els mercaders chinencs de Cantón varen rebre órdens d'evacuar tota la seda i el té de Cantón a fi d'impossibilitar el comerç, i es va estendre la prohibició d'abastir a estrangers a tota la població local. El 16 de març, un navío britànic es va acostar a un fort front a Cantón en una bandera de treua. Els chinencs varen disparar contra ell, i els britànics varen respondre incendiant el fort en eixides. Elliot va deduir d'açò que els chinencs s'estaven preparant per a atacar, en lo que va decidir no esperar més i va ordenar un atac frontal contra la ciutat.

El 18 de març de 1841 els britànics varen atacar Cantón, i varen capturar el districte de les factories sense grans dificultats. Encara que no varen entrar en el recint principal, la ciutat va ser parcialment ocupada pels britànics, i el comerç va ser reobert despuix d'entaular negociacions en els mercaders hong. Despuix de dos dies més d'enfrontaments, els britànics varen fer valdre la seua superioritat front als chinencs i varen ocupar totes les zones altes de Cantón, rodejant la ciutat. Es va declarar una treua el 20 de març, i com a senyal de bona fe Elliot va ordenar la retirada de la flota britànica de regrés al estret de Humen.

A mitan d'abril de 1841, Yishan (1790-1878), el successor de Qishan, va aplegar a Cantón. Va declarar que el comerç devia permanéixer obert, va enviar emissaris a Elliot, i va escomençar a reorganisar els seus recursos militars a les afores de Cantón. En uns pocs dies, unes 50000 tropes Qing es varen reagrupar a les afores de Cantón, i els diners obtinguts en el comerç va ser usat per a reparar i expandir les defenses de Cantón. Es varen construir bateries d'artilleria a lo llarc del riu i desplagaron tropes chinenques en Whampoa i les illes de l'estret de Humen. Un edicte de l'emperador Daoguang va ordenar en eixe moment l'extermini dels "rebels", i Yishan va donar órdens d'expulsar als britànics del riu de les Perles. Esta orde va ser filtrada a la comunitat britànica de Cantón, que sospitaven de les autoritats chinenques per l'evident reforç de les defenses de Cantón. En maig de 1841 molts hong varen evacuar Cantón, #lo que va acréixer el temor a un recrudecimiento de les hostilitats. Es varen estendre els rumors de que buceadores Qing estaven trepant els barcos britànics i de que els chinencs havien preparat una flota de brulotes contra la marina real britànica. El 20 de maig Yishan va emetre un comunicat en el que demanava a "les gents de Cantón i a tots els mercaders estrangers que siguen respectuosament creguts que no s'alarmen ni tinguen temor davant les tropes militars que s'estan reunint al voltant de Cantón, puix no hi ha provabilitat alguna d'enfrontaments." Al sendemà, en conéixer la notícia Elliot va demanar als comerciants britànics que evacuaren Cantón, i va ordenar la tornada de varis bucs de guerra a Cantón.

La nit del 21 de maig els Qing varen començar un atac coordinat contra l'eixèrcit i l'armada britànica. Les bateries d'artilleria de les bancadas del riu de les Perles, que els Qing havien reconstruït en secret, varen obrir fòc contra la marina britànica, #lo que va permetre als Qing reprendre el districte de les factories. Una formació de 200 brulotes chinencs va ser llançada contra els barcos britànics en Cantón, que varen conseguir evadir l'atac. Aigües avall en Whampoa, els chinencs varen tractar d'atacar varis bucs britànics que estaven ancorats allí, en l'intenció d'evitar que conseguiren alcançar Cantón. El general Gough, que esperava un atac d'este tipo, va consolidar la plaça britànica en Hong Kong i va enviar tropes de reforç a Cantón, que varen aplegar el 25 de maig. Els britànics varen capturar els quatre últims forts que defenien Cantón, i varen començar a bombardejar la ciutat. L'eixèrcit Qing va fugir de la ciutat, i els britànics varen decidir donar-los caça desplegant tropes pels voltants de Cantón. El 29 de maig, una flota de 20000 llauradors cantoneses va atacar i va derrotar a una companyia de 60 sepoys al servici dels britànics en el llogaret de Sanyuanli, al nort de Cantón. Temerós d'un alçament popular en contra seua, Gough va replegar les tropes de regrés a Cantón. El 30 de maig els enfrontaments varen terminar, i la ciutat de Cantón va passar a estar totalment ocupada pels britànics.

Despuix de la pren de Cantón, el comandant de la guarnició britànica i el governador general de Cantón varen negociar un alto el fuego en la regió conegut com el "Chantage de Cantón". Baixe els térmens de l'acort, els chinencs varen pagar una important suma per a retirar-se de regrés als forts de Humen, #lo que varen fer el 31 de maig. L'acort va ser firmat per Elliot sense consultar en Gough ni en Bremer, #lo que va predispondre en contra seua aGough.

En el seu despaig militar a Daoguang, Yishan va declarar la fallanca defensa de Cantón un èxit. Va afirmar que "els bàrbars han suplicat al general en cap que implore a l'emperador que este tinga misericòrdia d'ells, i que permeta que els seus deutes siguen saldats i que puguen recomençar el comerç en quant retiren els seus barcos de l'estret de Humen i mai tornen a intentar atacar-nos." Pes a açò, el general Yang Fang va ser censurat per l'emperador per haver accedit a una treua en lloc d'haver resistit als britànics. L'emperador no va ser informat de que l'expedició britànica no havia segut derrotada i estava grandemente intacta. La cort imperial va seguir debatent les opcions militars de China, por cuanto Daoguang volia que Hong Kong fora represa.

China central (autumne de 1841 - primavera de 1842)

Despuix de la seua retirada de Cantón, els britànics es varen concentrar en Hong Kong. Mentres Elliot volia entaular conversacions de pau en China, el general Gough advocava per capturar la ciutat d'Amoy i bloquejar la desembocadura del riu Yangtsé. En juliol de 1841 un tifó va assolar Hong Kong, danyant varis barcos i destruint les infraestructures que els britànics havien estat construint en l'illa. La situació va canviar quan el 29 de juliol Elliot va ser informat de que havia segut destituït per Palmerston, i substituït per Henry Pottinger, que va aplegar a Hong Kong el 10 d'agost per a rellevar a Elliot. Pottinger, seguint les instruccions de Palmerston, volia forçar al govern imperial a negociar, en lo que va accedir als plans de Gough i va donar permís a les forces britàniques per a que començaren el seu atac en China central a fi d'eixercir pressió sobre Pequín. El nouvingut almirant Sir William Parker estaria a càrrec de l'expedició naval.

El 25 d'agost la flota britànica va entrar l'estuari del riu Jiulong i va atacar Amoy. La ciutat estava ben defesa, en lo que Parker va descartar un atac naval directe i va coordinar en el general Gough un atac amfibi. El 26 d'agost els infants de marina i l'infanteria regular britàniques varen flanquejar i varen destruir les defenses chinenques que protegia Amoy. La guarnició de la ciutat la va abandonar el 27 d'agost, i les tropes britàniques varen ocupar la ciutat, fent explotar el polvorí de la mateixa. Varen capturar 26 juncs de guerra i 128 canons, que varen destruir tirant-los al riu. Els britànics es varen retirar posteriorment a una illa del riu, a on varen deixar una menuda guarnició. Com Palmerston volia convertir Amoy en un port de comerç internacional, Gough va ordenar que Amoy no fora saquejada. No obstant, com la ciutat havia quedat deserta d'autoritats, una turba de llauradors, desertors i truhanes la va saquejar. Les tropes Qing varen reprendre la ciutat uns dies despuix, i el governador de la mateixa va declarar en un despaig que havien conseguit una gran victòria i destruït 5 bucs britànics.

Mentrestant, en Gran Bretanya Lord Palmerston havia cessat com a ministre d'Assunts Exteriors el 30 d'agost. El seu successor, el propi primer ministre Lord Melbourne advocava per una lluita més mesurada.

En setembre de 1841 el barco de transport Nerbudda es va afonar front a les costes de Taiwan despuix d'un breu enfrontament en un fort chinenc. Els supervivents del Nerbudda varen ser capturats per les autoritats chinenques. 197 d'ells serien ajusticiados el 10 d'agost de 1842, mentres que 87 més moririen de malalties.

En octubre de 1841 els britànics varen capturar de nou Chusan, i varen recobrar el control de l'important port de Dinghai. Açò els va permetre tindre una base en la China central. El 10 d'octubre la força naval britànica va bombardejar i va capturar un dels forts defensius de Ningbo. Els chinencs es varen enfrontar a les tropes britàniques en la carretera que unia el poble de Chinhai en Ningbo, a on varen ser derrotats. Despuix d'açò, les autoritats chinenques varen decidir evacuar Ningbo, i els britànics varen capturar la ciutat buida el 13 d'octubre. La caiguda de Ningbo va supondre un atre colp contra China: una de les principals fàbriques d'armes de China centra estava en Ningbo, #lo que va reduir l'habilitat dels mandos chinencs de repondre les armes perdudes. Ademés, la caiguda de Ningbo amenaçava el propenc riu Qiantang i la ciutat de Nankín.

Les hostilitats varen cessar en l'hivern de 1841, mentres els britànics es reabastecían en les seues posicions de Ningbo, Dinghai, Amoy i Hong Kong. Pels continus informes falsos que Yishan i atres governadors provincials enviaven a la cort imperial, Daoguang infravaloró l'amenaça britànica, i no va fer res per a enfortir China central. A finals de 1841, Daoguang va descobrir que els seus funcionaris havien estat manant-li informes falsos, en lo que va ordenar al governador de Guangxi, Liang Chang-chü, que li enviara un informe detallat i verídico dels acontenyiments de Cantón, província limítrofa en Guangxi. Va fer saber a Liang que disponia de mijos per a contrastar l'informació, en lo que tenia que ser veraç. Liang va oferir a Daoguang un informe brutal de les contínues derrotes sofrides per China. Daoguang va ordenar l'arrest de Yishan, al que va condenar a mort.

Despuix d'açò, Daoguang, coneixedor de la verdadera magnitut de l'amenaça britànica va donar órdens a les províncies i ciutats costeres de que es fortificaran per a possibles incursions britàniques. En la primavera de 1842 va ordenar al seu cosí Yijing (1793-1853) que capturara la ciutat de Ningbo. En la subsegüent batalla de Ningbo del 10 de març de 1842, la guarnició britànica va repelir l'assalt dels Qing, que varen sofrir greus pèrdues. Els britànics varen perseguir a l'eixèrcit en retirada fins a la ciutat de Cixi (en Zhejiang), que varen prendre el 15 de març.

Els britànics varen capturar l'important port de Zhapu en la desembocadura del Yangtsé el 18 de maig. En esta acció els britànics varen derrotar a un destacament de 300 soldats del eixèrcit dels 8 estandarts, les tropes d'èlit de la dinastia Qing. El general Gough va destacar la valentia de dites tropes.

Campanya en el Yangtsé (1842)

Per a finals de maig de 1842, bona part dels ports de China central estaven bloquejats pels britànics. El general Gough va decidir llavors assestar un colp definitiu a les finances de l'imperi Qing atacant el riu Yangtsé, eix del comerç intern de China. Va reunir una força de 25 barcos de guerra i 10000 soldats en Ningpo i Zhapu en maig, planejant alvançar cap a l'interior de la vall del Yangtsé. La avanzadilla d'esta expedició va conseguir capturar prop de Nankín les barcaces que transportaven la recaptació d'impost de tota China, assestant un dur colp als ingressos de la Cort Imperial de Pequín.

El 14 de juny de 1842 la flota britànica es va fer en el control de la boca del riu Huangpu. El 16 de juny, durant la batalla de Woosung, els britànics varen capturar les localitats de Wusong i Baoshan. L'almirant Chen Huacheng va fallir durant esta batalla. El 19 de juny, els britànics es varen desplegar en les afores de Shanghái, que despuix de la derrota chinenca de Woosung havia quedat desguarnecida. En el transcurs de la jornada, els britànics varen saquejar Shanghái.

La caiguda de Shanghái va deixar oberta la ruta cap a la ciutat de Nankín. Considerada com la segona capital de China, Nankín era vital per als Qing, puix concentrava tot el comerç del nort del país en ser el port final del Gran Canal, per a on es transportaven els aliments del sur de China cap al nort. Un eixèrcit de 56000 abanderats manchú del Eixèrcit dels Huit Estandarts i del Eixèrcit de l'Estandart Vert s'havia reunit en Nanjín a fi de reforçar les defenses del Yangtsé. No obstant, es va córrer el rumor de que els britànics preparaven un assalt directe a Tientsin i Pequín, en lo que partix dels recursos d'este eixèrcit varen ser desviats ràpidament per a organisar la defensa de Zhili. Este atac mai es va produir. El pànic entre els quadros de la Cort Imperial era palesa, i els va dur a fer obertures de pau: el comandant de la província de Liangjiang va lliberar als 16 presoners de guerra britànics que tenien, i l'emperador va oferir en secret importants sumes als britànics per no entrar en el Yangtsé.

El 14 de juliol la flota britànica va entrar en el Yangtsé. La flota de reconeiximent va alertar al general Gough de l'importància llogística de la ciutat de Zhenjiang, que Gough va decidir capturar. Zhenjiang estava mal defesa: la major part de la guarnició i dels seus canons havia segut desviats a Wusong, en lo que havien caigut en mans dels britànics. El pànic en la ciutat era palesa: les fonts chinenques parlen de 100 traïdors eixecutats en els dies previs a l'atac britànic. La flota britànica va aplegar a la ciutat el 21 de juliol, i va assolar els forts que la defenien en un bombardeig naval. Els defensors chinencs es varen retirar als tossals propencs, forçant a les tropes de Gough a desembarcar prematurament. Açò va ser aprofitat per la guarnició de la ciutat per a obrir les portes i atacar als britànics. El restant del combat es va desenrollar entre els carrers de Zhenjiang, a on els soldats chinencs i moltes famílies de civils varen preferir suïcidar-se a ser capturades pels britànics. La batalla de Chinkiang, com li la coneix, va ser la més sanguinosa per als britànics: varen perdre 36 soldats prenent la ciutat.

Despuix de capturar Zhenjiang, la flota britànica va tallar el Gran Canal, paralisant el sistema Caoyun en us des de feya casi dos mil anys per a transportar i distribuir gra des de les pròsperes terres del sur de China cap a l'agrest nort. La flota britànica va salpar de Zhenjiang el 3 d'agost de 1842, en l'intenció de prendre Nankín. Varen aplegar al districte de Jiangning el 9 d'agost, i estaven en posició per a atacar la ciutat l'11 d'agost. Encara que l'emperador no havia enviat instruccions explícites per a això, els mandarines de Nankín varen decidir accedir a les negociacions de pau que exigien els britànics.

Tractat de Nankín

El 14 d'agost de 1842, una delegació chinenca encapçalada per Keying, Yijing, i Llipu va eixir de Nankín per a trobar-se en la flota britànica. Despuix de dos semanes de negociacions, els britànics varen alcançar un principi d'acort en el que posar fi al conflicte. Les negociacions es varen demorar vàries semanes davant l'insistència britànica de que el tractat devia ser acceptat per l'emperador Daoguang. Per a eixe llavors, els estralls que els britànics havien causat en infraestructures fonamentals de l'Imperi Chinenc eren tals que el govern imperial va aconsellar a l'emperador que acceptara l'acort. El 21 d'agost l'emperador Daoguang va autorisar als seus representants a firmar el tractat. En la firma del tractat de Nankín a bordo del HMS Cornwallis el 29 d'agost de 1842, la primera guerra de l'Opi va aplegar al seu fi.

Conseqüències

Vore també: Tractat de Nankín

El tractat de Nankín està considerat el primer Tractat Desigual al que les potències occidentals varen sometre a la China Imperial. Segons el mateix, China es comprometia a indemnisar al Regne Unit en 21 millons de taeles d'argent, suficients per a cobrir els costs de la guerra i de les indemnisacions als traficants d'opi. Es va abolir el monopoli dels hong, i es varen obrir al comerç els ports de Shamian, Amoy, Fuzhou, Ningbó, i Shanghái. China també va concedir drets de extraterritorialidad als súbdits britànics que operaren en els ports del tractat, i va reconéixer la sobirania britànica sobre l'illa d'Hong Kong. En 1844, els Estats Units i França varen obtindre concessions similars en virtut de, respectivament, el tractat de Wanghia i el tractat de Whampoa. Els #aranzel comercials varen ser abolits, #lo que impedia als chinencs protegir a les indústries locals de les importacions estrangeres.

El tractat de Nankín va sagellar la derrota definitiva de China. Els térmens del tractat evitaven discutir el narcotràfic, que va continuar creixent sense control en les décades subsegüents. Els chinencs varen perdre el control de les seues relacions comercials a favor de les potències occidentals, i el desgast i humiliació nacional va sumir al govern imperial en una crisis de la que jamai es va recuperar. L'esclat de la brutal rebelió Taiping en 1850 es va deure en gran mida al desprestigie intern de la dinastia Qing, i a la crisis econòmica que la guerra de l'opi va ocasionar en China.

Dos anys despuix de la firma del tractat, les primeres rebelions internes varen escomençar a amenaçar el comerç internacional. Açò va provocar cada volta en major medida l'ingerència de les potències occidentals en assunts domèstics chinencs, a fi de garantisar els seus interessos econòmics i el comerç internacional. Donada l'impossibilitat del govern Qing per a mantindre la recaptació fiscal necessària per a fer front a les indemnisacions, en 1844 els britànics varen convéncer al govern imperial de que escomençara a amprar a estrangers en les seues #aduana. Per a la década de 1850, el Servici de #Aduana Marítimes de China, una de les branques més importants de la burocràcia imperial, estava gestionat en gran part per estrangers occidentals. En 1858, despuix de la segona guerra de l'opi, Gran Bretanya, Rússia, Estats Units i França varen forçar la llegalisació de l'opi en China.

Reaccions

Alguns historiadors sostenen que Lord Palmerston va instigar la guerra de l'Opi per a mantindre el principi del lliure comerç. Glenn Melancon, per eixemple, aduïx que les raons per a anar a la guerra no eren l'opi, sino la necessitat del Regne Unit de mantindre la seua reputació, honor, i el seu compromís en el lliure comerç. China estaria pressionant a Gran Bretanya en un moment en el que els britànics s'enfrontaven a dificultats comercials en el Oriente pròxim, les fronteres de l'Índia i en Llatinoamèrica. Segons Melancon, al final declarar la guerra a China es va convertir en un assunt d'honor i prestigi global. L'expresident americà John Quincy Adams va comentar que l'opi era "una mera anècdota en la disputa...la causa de la guerra era la postració ritual – l'arrogant i insoportable pretensió de China de que podia mantindre intercanvis comercials en el restant de la humanitat no en térmens d'igual reciprocitat, sino segons les formes insultantes i degradants pròpies de les relacions entre senyors i vassalls."

Un dels grans oponents del tràfic d'opi i del conflicte va ser el futur primer ministre britànic William Ewart Gladstone. Com a parlamentari, Gladstone es va referir al narcotràfic entre l'Índia i China com "infame i atroç". Gladstone s'opondria en fiereza tant a la primera com a la segona guerra de l'Opi (1857), denunciaria la violència britànica contra els chinencs, i es va opondre en tot moment al narcotràfic. Gladstone va criticar severament la "guerra de l'Opi de Palmerston", i va afirmar que temia "el juí que Deu vaja a fer d'Anglaterra despuix de la nostra perverso injustícia per a en China" en maig de 1840. En un discurs davant el Parlament britànic, va afirmar que jamai havia sentit parlar de "una guerra d'orige més injust, una guerra en un progrés més calculat per a cobrir a este país en permanent deshonra." La seua hostilitat en l'opi sembla ser deguda als efectes negatius que la droga havia causat en la seua germana Helen Gladstone. Pel conflicte, Gladstone va tindre molts dubtes d'unir-se al govern de Peel en 1841.

El comissari Lin Zexu, cridat a sovint "Lin el del Cel Clar" per la seua moral eixemplar, es va convertir en el chivo expiatorio de China. Se li va culpar d'haver fracassat en el seu intent d'acabar en el narcotràfic, i d'haver causat en el seu intent una guerra desastrosa per a China degut sobretot a la seua rigidea i incapacitat per a entendre el món modern. Esta opinió de Lin Zexu va canviar durant el XX, quan China va començar a buscar héroes: Lin Zexu és actualment reconegut com un héroe nacional i eixemple de virtut cívica, i ha segut immortalisat en estàtues i monuments en moltes ciutats de China. La comunitat chinenca de Nova York va erigir una estàtua en el seu honor en Chatham Square, en Chinatown, Manhattan, a on se li presenta com "Pioner en la guerra contra les drogues". De fet, reconeixent la seua singular virtut i habilitats, el govern Qing va rehabilitar pronte a Lin Zexu: despuix d'uns anys d'exili en Xinjiang, per a 1845 era governador de Shaanxi, i encara que mai va tornar a alcançar el ranc de virrey, va fallir en 1850 sent governador de Guangxi mentres intentava sofocar la rebelió Taiping, que havia esclatat en dita província. Qishan també va conseguir recuperar la seua carrera, en bona mida gràcies al seu major estatus social com manchú i descendent de Gengis Khan: despuix d'un lustre de "exili" com Amban del Tibet, va tornar en 1846 a China com virrey de Sichuan, i va participar en la lluita contra els Taiping, fallint en 1854 mentres organisava un atac contra els rebels en Yangzhou. El superintendente Charles Elliot va retornar al Regne Unit en desgràcia, a on havent alienat als mandos militars, el seu eixercite com a representant britànic va ser molt criticat per la seua indecisió, facilitat per a ser influenciat i la seua tendència a sobrerreaccionar. Va tornar al servici del Ministeri d'Assunts

Exteriors, a on va servir com a governador de vàries illes caribenyes de segona fila abans de jubilar-se en 1869.

Conseqüències financeres i socials

Despuix del tractat de Nankín, China va entrar en una greu crisis econòmica. la crisis de l'opi es va mantindre, i açò va provocar el colapse del tipo de canvi entre l'argent i les monedes de coure chinenques. Nominalmente, un tael d'argent (37 g) cotisava a unes 1000 monedes de coure. En 1845, el tael cotisava a 2200 monedes de coure. Açò va fer que despuix de la guerra de l'opi, els imposts es doblaren.

En el camp, la deterioració de l'economia i l'escalada d'imposts va supondre que els llauradors s'endeutaren cada volta més en els terratinents. Els desdonaments es varen generalisar, i els llauradors expulsats de les seues terres varen escomençar a unir-se a bandes de forajidos i societats secretes. En abandonar el camp, la producció agrícola va entrar en decliu, #lo que va dur a hambruna generalisades. En les ciutats, els artesans urbans es varen enfrontar a un panorama desolador. Les factures angleses i europees, molt més barates, varen entrar en força en el mercat chinenc. Açò va causar desocupació generalisada, hambruna urbanes i gran descontent popular. Entre 1842 i 1849 va haver unes 100 tumults populars ans que en 1850 esclatara en Guangxi la rebelió Taiping. Es varen donar numerosos casos de progroms i atacs contra els "dimonis estrangers" als que se'ls culpava de tot, sobretot en Cantón i Fuzhou.

En l'accés al tro de l'emperador Xianfeng en 1851, la cort imperial va intentar renegociar els térmens del tractat de Nankín. Les potències occidentals es varen negar. Açò va predispondre a molts chinencs en contra de la dinastia Qing, i va donar vida a la rebelió. El govern imperial, pressionat per a derrotar als Taiping per les potències occidentals, i per a expulsar als estrangers pel poble pla, va ser incapaç de donar resposta als problemes de China, i va acabar sucumbint en la segona guerra de l'opi (1856-1860).

Vore també

• Segona Guerra de l'Opi
• Rebelió Taiping
• Diplomàcia de les cañoneras
• Tractats desiguals
• William Jardine
• Charles Elliot
• Lin Zexu
• Qishan
• Lord Palmerston
• La guerra de l'opi (película)

Bibliografia

• McPherson, Duncan, Carruthers, Bob, "The First Opium War, The Chinese Expedition 1840–1842, the illustrated edition", Coda Books Ltd (2013). ISBN 978-1781583609.
• Beeching, Jack, The Chinese Opium Wars, Hutchinson, 1975, Harcourt, 1976.
• Fairbank, John King, Trade and Diplomacy on the China Coast; the Opening of the Treaty Ports, 1842–1854 (Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1953).
• Fay, Peter Ward, The Opium War, 1840–1842: Barbarians in the Celestial Empire in the early part of the nineteenth century and the way by which they forced the gates ajar (Chapel Hill, North Carolina: University of North Carolina Press, 2000).
• Gao, Shujuan (高淑娟); Feng, Bin (冯斌) (2003). Comparative Outline of Chinese and Japanese Foreign Policy: Central Trade Policy in the Final Years of the Imperial Era (中日对外经济政策比较史纲: 以封建末期贸易政策为中心). Qinghua University Chinese Economic Historiography Séries (清华大学中国经济史学丛书) (in Chinese). Qinghua University Publishing (清华大学出版社). ISBN 978-7302075172, ISBN 978-7302075172.

• (2002) Rebellions and Revolutions: China from the 1800s to 2000, New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-870069-2.
• Greenberg, Michael. British Trade and the Opening of China, 1800–42. (Cambridge: Cambridge University Press, Cambridge Studies in Economic History, 1951). Various reprints. Uses Jardine Matheson papers to detail the British side of the trade.
• Greenwood, Adrian (2015). Victoria's Scottish Lion: The Life of Colin Campbell, Lord Clyde, History Press, p. 496. ISBN 978-0-7509-5685-7.
• (2004) Opium Wars: The Addiction of One Empire and the Corruption of Another, Sourcebooks. ISBN 978-1-4022-2969-5.
• (1979) Chinenca's Response to the West: A Documentary Survey, 1839-1923, Harvard University Press. ISBN 9780674120259.
• Hoe, Susanna; Roebuck, Derek (1999). The Taking of Hong Kong: Charles and Clara Elliot in China Waters. Curzon Press. ISBN 0-7007-1145-7.
• Hsin-Pao Chang. Commissioner Lin and the Opium War. (Cambridge,: Harvard University Press, Harvard East Asian Séries, 1964).
• Hoiberg, Dona-li H., ed. (2010). "Aberdeen, George Hamilton-Gordon, 4th Earl of,". Encyclopædia Britannica. I: A-ak Bayes (15th ed.). Chicago, IL: Encyclopædia Britannica Inc. p. 28. ISBN 978-1-59339-837-8.
• Johnson, Kendall, The New Middle Kingdom: China and the Early American Romançada of Free Trade (Baltimore, Johns Hopkins University Press, 2017 ISBN 978-1-4214-2251-0).
• Lovell, Julia, The Opium War: Drug, Dreams and the Making of China (London, Picador, 2011 ISBN 0-330-45747-0). Well referenced narrative using both Chinese and western sources and scholarship.
• Manhong Lin. China Upside Down: Currency, Society, and Ideologies, 1808–1856. (Cambridge, Mass.: Harvard University Àsia Center, Harvard East Asian Monographs, 2006). ISBN 0-674-02268-8. Detailed study of the economics of the trade.
• MacPherson, D. (1842). Two Years in China: Narrative of the Chinese Expedition, from Its Formation in April, 1840, Till April, 1842 : with an Appendix, Containing the Most Important of the General Orders & Despatches Published During the Above Period. London: Saunders and Otley.
• Makeham, John (2008). China: The World's Oldest Living Civilization Revealed. Thames & Hudson. p. 331. ISBN 978-0-500-25142-3.
• Miron, Jeffrey A. (2008). “The Opium Wars: Opium Legalization and Opium Consumption in China”. Applied Economics Letters 15 (12): 911–913. doi:10.1080/13504850600972295.
• Polachek, James M., The Inner Opium War (Cambridge, Massachusetts: Council on East Asian Studies, Harvard University, 1992.) Based on court records and diaries, presents the debats among Chinese officials whether to legalise or suppress the use and trade in opium.
• Perdue, Peter C., "The First Opium War: The Anglo-Chinese War of 1839–1842: Hostilities" (Cambridge, Massachusetts: Massachusetts Institute of Technology, 2011. MIT Visualizing Cultures).
• Haijian, Mao (2016-10-18). The Qing Empire and the Opium War. Cambridge University Press. ISBN 9781107069879.
• Rait, Robert S. (1903). The Life and Campaigns of Hugh, First Viscount Gough, Field-Marshal. Volume 1. Westminster: Archibald Constable.

• Frontier and Overseas Expeditions From Índia, vol. 6, p. 382
• Wakeman, Frederic I. (1997). Strangers at the Gate: Social Disorder in South China, 1839–1861. University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-21239-8.
• Hummel, Arthur William (1943). Eminent Chinese of the Ch'ing Period (1644–1912). Washington, D.C.: United States Government Printing Office.
• (1999) The Search for Modern China, second edició, New York: W.W. Norton & Company. ISBN 978-0-393-97351-8.
• Waley, Arthur, The Opium War Through Chinese Eyes (London: Allen & Unwin, 1958; reprinted Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1968). Translations and narrative based on Lin's writings.
• Correspondence Relating to China (1840). London: Printed by T. R. Harrison.
• The Chinese Repository (1840). Volume 8.
• Waley, Arthur (2013) [First published 1958]. The Opium War Through Chinese Eyes. Taylor & Francis. ISBN 978-1-136-57665-2.
• Myers, H. Ramon; Wang, Yeh-Chien (2002), "Economic developments, 1644–1800", in Peterson Willard J. (ed.), Part One: The Ch'ing Empire to 1800, The Cambridge History of China, 9, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 563–647, ISBN 978-0-521-24334-6.
• Crossley, Pamela Kyle; Siu, Helen F.; Sutton, Donald S. (2006), Empire at the Margins: Culture, Ethnicity, and Frontier in Early Modern China, University of Califòrnia Press, ISBN 0-520-23015-9.
• Elliot, Mark C. (2001), The Manchu Way: The Eight Bàners and Ethnic Identity in Clapix Imperial China, Stanford: Stanford University Press, ISBN 0-8047-4684-2.
• Bingham, John Elliot (1843). Narrative of the Expedition to China from the Commencement of the War to Its Termination in 1842 (2nd ed.). Volume 2. London: Henry Colburn.
• Hoe, Susanna; Roebuck, Derek (1999). The Taking of Hong Kong: Charles and Clara Elliot in China Waters. Richmond, Surrey: Curzon Press. ISBN 0-7007-1145-7.
• Charres C. Mann (2011), 1493: Uncovering the New World Columbus Created, Random House Digital, pp. 123–163, ISBN 9780307596727
• Bernard, William Dallas; Hall, William Hutcheon (1847). The Nemesis in China (3rd ed.). London: Henry Colburn.
• Dillon, Michael (2010). China: A Modern History. I. B. Tauris. ISBN 978-1-85043-582-2.
• Compilation Group for the "History of Modern China" Séries. (2000). The Opium War. Honolulu: University Press of the Pacific; reprint from 1976 edition. ISBN 0-89875-150-0.
• Downs, Jacques M. (1997). The Golden Ghetto: The American Commercial Community at Canton and the Shaping of American China Policy, 1784–1844. Bethlehem, PA: Lehigh University Press; reprinted, Hong Kong University Press, 2014. ISBN 0-934223-35-1.
• Parker, Edward Harper (1888). Chinese Account of the Opium War. Shanghái
• John K. Derden, "The British Foreign Office and Policy Formation: The 1840's," Proceedings & Papers of the Geòrgia Association of Historians (1981) pp 64–79.
• Morse, Hosea Ballou (1910). The International Relations of the Chinese Empire. Volume 1. New York: Paragon Book Gallery.
• “The Tools of Imperialism: Technology and the Expansion of European Colonial Empires in the Nineteenth Century” (1979). The Journal of Modern History 51 (2): 231–263. doi:10.1086/241899.

• Bulletins and Other State Intelligence. Compiled and arranged from the official documents published in the London Gazette. London: F. Watts. 1841.
• Granville G. Loch. The Closing Events of the Campaign in China: The Operations in the Yang-tze-kiang and treaty of Nanking. London. 1843 [2014-07-13]
• "The Count of Aberdeen to Sir Henry Pudding" The "History of the Chinese Empire" (Chinese translation) vol. 1, pp. 755–756.