Dinastia Yuan

La dinastia Yuan (chinenc: 元, Wade-Giles: Yüen, pinyin: Yuán), oficialment Gran Yuan^[1] (chinenc: 大元; mongol: Plantilla:MongolUnicode, Dai Ön Ulus, "Gran Estat Yuan") o dinastia mongol(a), va ser una dinastia chinenca fundada pels invasores mongoles en l'any 1271. Va ser establida per Kublai Kan, el net del conquistador Gengis Kan, i va durar fins a 1368, quan els chinencs Han varen expulsar als estrangers i varen establir la dinastia Ming.

Història

L'ascens de Kublai Kan

Gengis Kan va unificar a les tribus mongolas i turques de les estepas i es va convertir en Gran Kan en 1206. Ell i els seus successors varen expandir l'Imperi mongol per tota Àsia, i baix el regnat del tercer fill de Gengis, Ogodei, els mongoles varen destruir la debilitada dinastia Jin en 1234, conquistant la major part del nort de China. Ögedei va oferir al seu nebot Kublai una posició en Xingzhou, Hebei. Kublai era incapaç de llegir chinenc, pero va tindre varis professors chinencs de la tribu Han contractats per la seua mare Sorgaqtani; també va buscar el consell de chinencs budistes i consellers confucianos. Möngke va succeir al fill de Ögedei, Kuyuk, com a Gran Kan en 1251. Va concedir al seu germà Kublai els territoris mongoles en China, i est va construir escoles per als estudiosos confucianos, va emetre paper moneda, va reviure rituals chinencs i polítiques aprovades que varen estimular el creiximent agrícola i comercial. També va fundar la ciutat de Kaiping, en Mongòlia Interior, més tart rebatejada Shangdu, la seua capital.

Möngke va iniciar una campanya militar contra la dinastia Song del sur de China. En morir en el 1259 sense un successor, Kublai va retornar de la lluita contra la dinastia en 1260, quan es va enterar de que el seu germà, Ariq Böke, estava desafiant el seu dret al tro. Despuix d'açò, Kublai va convocar una kurultai en la ciutat chinenca de Kaiping que ho va elegir Gran Kan, mentres que un kurultai rival en Mongòlia va proclamar a Ariq Böke Gran Kan, començant una guerra civil. Kublai Khan depenia de la cooperació dels seus súbdits chinencs per a assegurar-se de que el seu eixèrcit rebera amplis recursos, per lo que va reforçar la seua popularitat entre els seus súbdits modelant el seu govern en la burocràcia de les dinasties chinenques tradicionals i adoptant el nom chinenc de Zhongtong. Ariq Böke es va vore obstaculisat pels seus suministraments inadequats i es va acabar rendint en 1264. Aixina, els atres tres kanatos mongoles varen reconéixer com a Gran Khan a Kublai, pero en realitat es varen mantindre funcionalment autònoms. En això, la lluita civil havia terminat definitivament.

Regnat de Kublai Khan

Artícul principal → Kublai Kan.

Primers anys

L'inestabilitat va marcar els primers anys del regnat de Kublai Khan. El net de Ögedei, Kaidu, es va negar a sometre's a Kublai i va amenaçar la frontera occidental dels seus dominis. L'hostil, pero debilitada Dinastia Song seguia sent un obstàcul en el sur. Kublai va assegurar la frontera norest en 1259 instalant al príncip rehé Wonjong com a governant de Coreja, convertint-ho en un estat tributari mongol. També va ser amenaçat per disturbis domèstics. Li Tan, el gendre d'un poderós funcionari, va instigar un tumult contra el govern mongol en 1262. Despuix de reprimir exitosamente el tumult, Kublai va frenar l'influència dels assessors Han en la seua cort. Temia que la seua dependència dels funcionaris chinencs ho deixara vulnerable a futurs tumults i desercions als Song.

El govern de Kublai despuix de 1262 va ser un compromís entre preservar els interessos mongoles en China i satisfer les demandes dels seus súbdits chinencs. Va instituir les reformes propostes pels seus assessors chinencs en centralisar la burocràcia, expandir la circulació de paper moneda i mantindre els monopolis tradicionals sobre la sal i el ferro. Va restaurar la Secretaria Imperial i va mantindre l'estructura administrativa local de les dinasties chinenques anteriors sense canvis. No obstant, va rebujar els plans per a reviure els exàmens imperials confucianos i va dividir la societat Yuan en tres, després quatre classes, en els Han ocupant el ranc més baix. Els assessors chinencs de Kublai encara eixercien un poder significatiu en el govern, pero el seu ranc oficial era nebuloso.

Fundació de la dinastia

Kublai va preparar el trasllat de la capital mongol de Karakorum en Mongòlia a Khanbaliq (Cambaluc, en occident) en 1264, construint una nova ciutat prop de l'antiga capital dels Jurchen, Zhongdu, ara la moderna Pequín, en 1266. En 1271, Kublai va reclamar formalment el Mandat del Cel per mig del Edicte de Jianguo. D'ahí va declarar a l'any 1272 com el primer any del Gran Yuan (chinenc: 大元) en l'estil d'una dinastia chinenca tradicional. El nom de la dinastia es va originar en l'I Ching i descriu el "orige de l'univers" o una "força primordial". Kublai va proclamar a Khanbaliq la "Gran Capital" o Daidu (Dadu, chinenc: 大都 en chinenc) de la dinastia. El nom de l'era es va canviar a Zhiyuan per a anunciar una nova era de l'història chinenca. L'adopció d'un nom dinàstic va llegitimar el govern mongol en integrar al govern en la narrativa de la successió política tradicional chinenca. Khublai va evocar la seua image pública com un sapient emperador en seguir els rituals de la propietat confuciana i la veneració dels antepassats, a l'hora que conservava les seues raïls com a líder des de les estepas.

Kublai Khan va promoure el creiximent comercial, científic i cultural. Va recolzar als comerciants de la ret comercial de la Ruta de la Seda protegint el sistema postal mongol, construint infraestructures, otorgant préstams per a finançar caravanes comercials i fomentant la circulació de billets de banc en paper (Ch, Chao). Durant el començ de la dinastia Yuan, els mongoles varen continuar emetent moneda; no obstant, baix Külüg Khan les monedes varen ser reemplaçades completament per paper moneda. No va ser fins al regnat de Toghon Temür que el govern de la dinastia Yuan intentaria reintroducir les monedes de coure per a la seua circulació. La Pax Mongolica, va permetre la difusió de tecnologies, productes i cultura entre China i Occident. Kublai va expandir el Gran Canal des del sur de China fins a Daidu en el nort. El domini mongol era cosmopolita baix Kublai Khan. Va donar la benvinguda a visitants estrangers a la seua cort, com el mercader veneciano Marque Pol, qui va escriure la narració europea més influent sobre l'imperi Yuan. Els viages de Marque Pol després inspirarien a molts uns atres com Cristóbal Colón a traçar un viage al Lluntà Oriente en busca de la seua llegendària riquea.

Conquistes i campanyes militars

Despuix d'enfortir el seu govern en el nort de China, Kublai va seguir una política expansionista en llínea en la tradició de l'imperialisme mongol i chinenc. Va renovar un massiu atac contra la dinastia Song al sur. Va sitiar Xiangyang entre 1268 i 1273, últim obstàcul en el seu camí per a capturar la rica conca del riu Yangtsé. Va realisar una expedició naval sense èxit contra Japó en 1274. Va prendre la capital dels Song, Hangzhou, en 1276, la ciutat més rica de China. Els lleals als Song varen escapar de la capital i varen entronisar a un chiquet com emperador Bing de Song. Els mongoles varen derrotar als lleals a la dinastia Song en la batalla de Yamen en 1279. L'últim emperador Song es va ofegar, lo que va posar fi a la dinastia. La conquista dels territoris de la dinastia Song varen reunir el nort i el sur de China per primera volta en trescents anys.

La dinastia Yuan va crear un «eixèrcit d'Han» (漢軍) a partir de tropes Jin i un eixèrcit de soldats Song desertors, que va ser cridat «Eixèrcit recent enviat» (新附軍).

El govern de Kublai va enfrontar dificultats financeres despuix de 1279. Les guerres i els proyectes de construcció havien agotat el tesor mongol. Els esforços per a aumentar els ingressos fiscals es varen vore plagats de corrupció i escàndals polítics. Les expedicions militars mal manejades varen seguir als problemes financers. La segona invasió de Kublai a Japó en 1281 va fracassar per un tifó desfavorable. Kublai va ser vençut en les seues campanyes contra Annam, Champa i Java, pero va conseguir una victòria pírrica contra Birmània. Les expedicions es varen vore obstaculisades per malalties, un clima inhòspit i un selvático terreny tropical inadequat per a la guerra dels mongoles. La dinastia Trần que governava Annam (Dai Vaig voreệt) va derrotar als mongoles en la batalla de Bạch Đằng (1288). Pero Annam, Birmània i Champa varen reconéixer l'hegemonia mongola i varen establir relacions de vassallage en la dinastia Yuan.

La lluita interna va amenaçar a Kublai dins del seu imperi. Kublai Khan va reprimir les rebelions que desafiaven el seu govern en el Tibet i el noreste. La seua esposa favorita va morir en 1281 i també ho va fer el seu hereu elegit en 1285. Kublai es va desanimar i es va retirar dels seus deures com a emperador. Va caure malalt en 1293 i va morir el 18 de febrer de 1294.

Successors de Kublai

Timur Kan

Artícul principal → Timur Kan.

La successió de la dinastia Yuan, no obstant, fon un problema intractable, que més tart va causar molts conflictes i lluites internes. Açò va sorgir ya en el final del regnat de Kublai. Kublai originalment va nomenar al seu fill major, Zhenjin, com a príncip hereu, pero est va morir abans que Kublai en 1285. Aixina, el tercer fill de Zhenjin, en el respal de la seua mare Kökejin i el ministre Bayan, ho va succeir en el tro i va governar com Timur Kan o emperador Chengzong, des de 1294 fins a 1307. Timur Kan va decidir mantindre i continuar gran part del treball iniciat pel seu yayo. També va fer les paus en els kanatos mongoles occidentals, aixina com en països veïns com Vietnam, que va reconéixer la seua sobirania nominal i va pagar tributs durant algunes décades. No obstant, la corrupció en la dinastia Yuan va començar durant el regnat de Timur Kan.

Külüg Kan

Artícul principal → Külüg Kan.

Külüg Kan (emperador Wuzong) va aplegar al tro despuix de la mort de Timur Kan. A diferència del seu predecessor, no va continuar en el treball de Kublai, rebujant en gran mida els seus objectius. Més significativament, va introduir una política anomenada "Nous acorts", centrada en les reformes monetàries. Durant el seu breu regnat (1307–11), el govern va tindre dificultats financeres, en part per les males decisions preses per Külüg. Al moment de la seua mort, China estava greument endeutada i la cort Yuan enfrontava el descontent popular.

Ayurbarwada Buyantu Kan

Artícul principal → Ayurbarwada Buyantu Kan.

El quart emperador Yuan, Buyantu Kan (Ayurbarwada), fon un governant competent. Va ser el primer emperador Yuan en recolzar i adoptar activament la cultura chinenca despuix del regnat de Kublai, davant el descontent de part de l'èlit mongol. Ell havia segut tutelat per Li Meng, un acadèmic confuciano. Va realisar moltes reformes, inclosa la liquidació del Departament d'Assunts de l'Estat (chinenc: 省), que va resultar en l'eixecució de cinc dels funcionaris de més alt ranc. A partir de 1313 els exàmens imperials tradicionals varen ser reintroducidos per a elegir els futurs funcionaris, provant el seu coneiximent sobre obres històriques significatives. Ademés, va codificar gran part de la llei, ademés de publicar o traduir varis llibres i obres chinenques.

Gegeen Kan i Yesün Temür

Artícul principal → Gegeen Kan.

L'emperador Gegeen Kan, fill i successor de Ayurbarwada, va governar per sol dos anys, de 1321 a 1323. Va continuar les polítiques del seu pare per a reformar el govern basant-se en els principis confucianos, en l'ajuda de la seua recent nomenat gran canceller Baiju. Durant el seu regnat, el Dona Yuan Tong Zhi (chinenc: 大元通制, ‘les institucions integrals del Gran Yuan’), una gran colecció de còdics i regulacions de la dinastia Yuan iniciada pel seu pare, va ser promulgada formalment. Gegeen va ser assessinat en un colp d'Estat que va involucrar a cinc príncips d'una facció rival, tal volta l'èlit de la estepa oposta a les reformes confucianas. Varen colocar a Yesün Temür (o Taidingdi) en el tro i, despuix d'un intent fallanc de calmar als príncips, també va sucumbir al regicidi.

Abans del regnat de Yesün Temür, China havia estat relativament lliure de rebelions populars despuix del regnat de Kublai. No obstant, el control Yuan va començar a descompondre's en aquelles regions habitades per minories ètniques. L'inici d'estos tumults i la subsegüent repressió varen agravar les dificultats financeres del govern Yuan, que va tindre que adoptar algunes mides per a aumentar els ingressos, com la venda d'oficines, aixina com reduir les seues despeses en alguns artículs.

Jayaatu Kan Tugh Temür

Quan Yesün Temür va morir en Shangdu en 1328, Tugh Temür va ser cridat a Janbalic pel comandant Kipchak, El Temür. Va ser instalat com l'emperador (emperador Wenzong) en Janbalic, mentres que el fill de Yesün Temür, Ragibagh, va assumir el tro en Shangdu en el respal del criat favorit de Yesün Temür, Dawlat Shah. En el respal de príncips i oficials del nort de China i algunes atres parts de l'imperi, Tugh Temür, en sèu en Janbalic, al final va guanyar la guerra civil contra Ragibagh, coneguda com la Guerra de les Dos Capitals. Posteriorment, va abdicar en favor del seu germà Kusala, qui va ser respalat pel Kan Eljigidey de Chagatai i va anunciar l'intenció de donar-li la benvinguda a Janbalic. No obstant, Kusala va morir sobtadament solament quatre dies despuix d'un convit en Tugh Temür. Supostament va ser enverinat pel Temür, i Tugh Temür va tornar a assumir el tro. Tugh Temür també va conseguir enviar delegats als kanatos mongoles occidentals, la Horda d'Or i l'Ilkanato, per a ser acceptat com el sobirà del món mongol.^[2] No obstant, fon un títaro del poderós oficial El Temür durant els seus últims tres anys de regnat. El Temür va porgar als funcionaris seguidors del fallit Kusala i va dur el poder als senyors de la guerra, el govern de la qual despótico va marcar clarament el decliu de la dinastia.

Degut a que la burocràcia estava dominada pel Temür, Tugh Temür és conegut per la seua contribució cultural. Va adoptar moltes mides per a honrar el confucianisme i promoure els valors culturals chinencs. El seu esforç més concret per a patrocinar l'ensenyança chinenca va ser fundar l'Acadèmia del Pabelló de l'Estrela de la Lliteratura (chinenc: 奎章閣學士院), establida per primera volta en la primavera de 1329 i dissenyada per a realisar "una série de tasques relacionades en la transmissió de l'alta cultura confuciana a l'establiment imperial mongol". L'acadèmia va ser responsable de compilar i publicar varis llibres, pero el seu guany més important va ser la compilació d'un vast compendio institucional cridat Jingshi Dadian (chinenc: 經世大典). Tugh Temür recolze a Zhu Xi i el seu neoconfucionismo i també es va dedicar al budisme.

Toghon Temür

Artícul principal → Toghon Temür.

Despuix de la mort de Tugh Temür en 1332 i la mort posterior de Rinchinbal (emperador Ningzong) el mateix any, el chiquet de 13 anys Toghon Temür (emperador Huizong), l'últim dels nou successors de Kublai Kan, va ser convocat de nou des de Guangxi i va assumir el tro. Despuix de la mort del Temür, Bayan es va convertir en un funcionari tan poderós com lo havia segut al principi del seu llarc regnat. A mida que Toghun Temür va créixer, va aplegar a desaprovar el govern autocràtic de Bayan. En 1340 es va aliar en el nebot de Bayan, Toqto'a, que estava en desacort en el seu tio, i va desterrar a Bayan per mig d'un colp d'Estat. En el desterro de Bayan, Toqto'a va prendre el poder de la cort. La seua primera administració va exhibir clarament un nou esperit fresc. També va donar algunes senyals primerenques d'una direcció nova i positiva en el govern central. Un dels seus proyectes exitosos va ser terminar les llargues històries oficials de les dinasties Liao, Jin i Song, en 1345. No obstant, Toqto'a va renunciar al seu càrrec en l'aprovació de Toghun Temür, marcant el final de la seua primera administració, i no va ser cridat de nou fins a 1349.

La decadència de l'imperi

Els últims anys de la dinastia Yuan varen estar marcats per la lluita, la fam i el descontent entre la població. En el temps, els successors de Kublai Khan varen perdre tota influència en les atres terres mongolas en Àsia, ya que els mongoles més allà del Regne Mig els veen com a massa chinencs. Gradualment, també varen perdre influència en China. Els regnats dels últims emperadors Yuan varen ser curts i varen estar marcats per intrigues i rivalitats. Sense interés en l'administració, estaven separats tant de l'eixèrcit com de la població, i China estava esgarrada per la disensión i l'inquietut. Els forajidos varen devastar el país sense l'interferència dels eixèrcits Yuan.

Des de finals de la década de 1340 en avant, els habitants del camp varen sofrir freqüents desastres naturals com a sequies, inundacions i les hambruna resultants, la falta de polítiques efectives del govern va dur a la pèrdua del respal popular. En 1351, va començar la Tumult dels Turbants Rojos i es va convertir en un alçament nacional. En 1354, quan Toghtogha va dirigir a un gran eixèrcit per a esclafar als rebels, Toghun Temür ho va despedir de sobte per temor a la traïció. Açò va donar lloc a la restauració del poder de Toghun Temür per un costat i al ràpit carpiment del govern central per l'atre. No tenint més remei que confiar en el poder militar dels senyors de la guerra locals, gradualment va perdre el seu interés en la política i va deixar d'intervindre en les lluites polítiques. Va fugir al nort a Shangdu (actual Pequín) en 1368 despuix de l'acostament de les forces de la Dinastia Ming (1368–1644), fundada per Zhu Yuanzhang en el sur. Va tractar de recuperar Khanbaliq, pero finalment va fracassar; va morir en Yingchang (ubicat en l'actual Mongòlia Interior) dos anys despuix (1370). Yingchang va ser capturat pels Ming poc despuix de la seua mort. Alguns descendents de la família real encara viuen en Henan actualment.

El Príncip de Liang, Basalawarmi, va establir un Estat separat de resistència als Ming en Yunnan i Guizhou, pero les seues forces varen ser derrotades de manera decisiva pels Ming en 1381. Per a 1387, les forces Yuan restants en Manchuria baix Naghachu també s'havien rendit a la dinastia Ming. Els restants dels Yuan es varen retirar a Mongòlia despuix de la caiguda de Yingchang en 1368, a on el nom de Gran Yuan (大元) va seguir sent usat formalment, i es coneix com la dinastia Yuan del Nort.

Llista d'emperadors de la dinastia Yuan

Plantilla:Per a Chinenc convencional: "Yuan" + nom de temple (llevat Kublai, Yesün Temür, Ragibagh i Toghon Temür).

Nomene Kan	Nom de temple		Nom pòstum		Nom propi	Regnat
Kublai [忽必烈]	Shìzǔ	世祖	no usat		Borjigin Kublai	1260-1294
Timur	Chéngzōng	成宗	no usat		Borjigin Temür	1294-1307
Külüg	Wǔzōng	武宗	no usat		Borjigin Qayshan	1308-1311
Buyantu	Rénzōng	仁宗	no usat		Borjigin Ayurparibhadra	1311-1320
Gegeen	Iīngzōng	英宗	no usat		Borjigin Suddhipala	1321-1323
Yesün-Temür	Jìnzōng	晉宗	Emperador Taiging	泰定帝	Borjigin Yesün-Temür	1323-1328
Ragibagh	—		Emperador Taishun	天順帝	Borjigin Arigaba	1328
Jayaatu	Wénzōng	文宗	no usat		Borjigin Toq-Temür	1328-1329
Khutughtu	Míngzōng	明宗	no usat		Borjigin Qoshila	1329
Jayaatu	Wénzōng	文宗	no usat		Borjigin Toq-Temür	1329-1332
Rinchibal	Níngzōng	寧宗	no usat		Borjigin Rinchibal	1332
no usat			Emperador Shun	順帝	Borjigin Toghan-Temür	1333-1370

Notes

↑ Karla W Simon (2013). Civil Society in China: The Llegal Framework from Ancient Claves to the "New Reform Era", p. 39, note 69. ISBN 978-0199765898
↑ Hsiao, 1994, p. 550.

Vore també

Enllaços externs

Commons

Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dinastia Yuan.
Breu cronologia històrica de China
Chinenca Imperial en el Museu Nacional d'Antropologia (Mèxic).

Bibliografia

Gernet, Jacques. El Món Chinenc. Crítica, Barcelona, 2005.
Hansen, Valerie. The Open Empire. A History of China to 1600. W.W. Norton and Company, Nova York, 2000.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Dinastía Yuan» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Karla W Simon (2013). Civil Society in China: The Llegal Framework from Ancient Claves to the "New Reform Era", p. 39, note 69. ISBN 978-0199765898

[FOOTNOTEHsiao1994{{{c}}}550-2] Hsiao, 1994, p. 550.

[1]

[2]