Ilkanato
El Ilkanato o Iljanato persa (en persa: ایلخانان, Iljanán; Plantilla:Lang-mn, Hulagu-yn Ulus) va ser una de les quatre parts en que es va dividir l'Imperi mongol, i va ser governada per la casa mongola de Hulagu. Va ser fundat en el XIII, i estava centrat principalment en la regió de Pèrsia, i incloïa el territori de l'actual Iran i de la major part dels seus actuals països veïns.
El Ilkanato es va originar, inicialment, en les campanyes de Gengis Kan contra l'Imperi corasmio d'Àsia Central entre els anys 1219-1224, i va ser fundat per un dels nets de Gengis, Hulagu Kan. En el seu apogeu, este estat es va expandir per territoris que hui conformen la major part d'Iraq, Iran, Turkmenistan, Armènia, Azerbaiyan, Geòrgia, Turquia, Afganistan occidental i Pakistan suroccidental.
El Ilkanato va adoptar al principi moltes religions, pero va sentir especial simpatia pel budisme i el cristianisme. Durant gran part de la seua història va haver una situació religiosa tensa, puix gobernant mongoles budistes regien sobre una població fonamentalment musulmana, lo que va motivar una tébea intervenció dels mongoles en les creuades recolzant al bando europeu cristià. No obstant, el ilkán Ghazan es va convertir finalment al islam, i tots els últims ilkanes varen ser musulmans com el seu poble.
El títul
[editar | editar còdic]Segons l'historiador Rashid-al-Din Hamadani, Kublai va concedir a Hulagu (Hulegu) el títul de Ilkán despuix de la seua derrota d'Ariq Böke. El terme il-kan (o il-jan) significa «kan subordinat» i es referix a la seua deferència inicial a Möngke Kan i els seus successors grans kanes de l'imperi complet. El títul de Ilkán/Ilján, a càrrec dels descendents de Hulagu i més vesprada d'atres príncips Borjigin de Pèrsia, no es materialisa en les fonts fins al cap de 1260.[1]
Història
[editar | editar còdic]Primer govern mongol en Pèrsia
[editar | editar còdic]
Quan Mohamed II de Corasmia va eixecutar als comerciants enviats pels mongoles, Gengis Kan va declarar la guerra en 1219 a la dinastia jorezmita. Els mongoles varen invadir l'imperi, ocupant totes les ciutats i centres de població principals entre 1219 i 1221. L'Iraq persa va ser devastat pel destacament mongol al mando dels generals Jebe i Subotai, i varen deixar la regió en ruïnes. Transoxiana també va quedar baix domini mongol despuix de l'invasió. L'àrea indivisa localisada a l'oest de la Transoxiana va ser l'herència que va deixar Genghis Kan a la família Borjigin.[2] Per lo tant, les famílies dels últims quatre fills varen designar als seus funcionaris baix el mando dels governadors del Gran Kan, Chin-Temür, Nussal i Korguz, en eixa regió.
El fill de Jalal ad-Din Mingburnu va retornar a Iran cap a 1224, despuix del seu exili en l'Índia. Els Estats túrquicos rivals, que era tot lo que quedava de l'imperi del seu pare, es varen afanyar a declarar-li la seua llealtat. Va rebujar el primer intent mongol de prendre la Pèrsia central. No obstant, Jalal ad-Din va ser anulat i esclafat per l'eixèrcit de Chormaqan enviat pel gran kan Ögedei en 1231. Durant l'expedició mongol, Azerbaiyan i les dinasties meridionals perses en Fars i Kermán es varen sometre voluntàriament als mongoles i varen acordar pagar-los tribut.[3] Cap a l'oest, Hamadán i el restant de Pèrsia varen ser assegurats per Chormaqan. Els mongoles varen tornar la seua atenció cap a Armènia i Geòrgia en 1234 o 1236. Varen completar la conquista del regne de Geòrgia en 1238; no obstant, l'Imperi mongol va començar a atacar la part occidental de la Gran Armènia, que estava governada pels selyúcidas a l'any següent.
En 1236 Ögedei va decidir abandonar Jorasán i va procedir a poblar Herat. Els governants mongoles, en la seua majoria militars, varen acampar en la planura Mughan en lo que hui és Azerbaiyan. En donar-se conte de la perillositat dels mongoles, els governants de Mossul i del regne armeni de Cilicia es varen sometre al Gran Kan. Chormaqan va dividir la regió de Transcaucasia en tres districtes basant-se en la jerarquia militar mongol.[4] En Geòrgia, la població es va dividir temporalment en huit tumenés.[5] Cap a l'any 1237 l'Imperi mongol ya hi havia subyugado la major part de Pèrsia (excloent l'Iraq abasí i les fortalees ismaelitas), i tot Afganistan i Cachemira.[6]
Despuix de la batalla de Köse Donağ en 1243, els mongoles al mando del general Baiju varen ocupar Anatolia, mentres que el sultanato selyúcida de Rüm i l'Imperi de Trebisonda convían en Estats vassalls seus.[7]
Guyuk Kan va abolir els decrets emesos pels príncips mongoles que havien ordenat l'increment dels ingressos dels districtes en Pèrsia, aixina com va oferir exencions fiscals a uns atres cap a l'any 1244.[8]
D'acort en la queixa del governador d'Arghun el Vell (Arghun agha), Möngke Kan va prohibir als comerciants ortog i als nobles abusar en els llocs de descans, yam, i els va fer civils en 1251.[9] Va ordenar un nou cens i va decretar que cada home en l'Orient Mig governat pels mongoles devia pagar en proporció a la seua propietat. Pèrsia va ser dividida en quatre districtes baix Arghun. Möngke Kan va concedir l'autoritat a la dinastia Kart sobre Herat, Jam, Bushanj, Ghor, Khaysar, Firuz-Kuh, Gharjistan, Farah, Sistán, Kabul, Tirah i Afganistan.[10]
El primer ilkán
[editar | editar còdic]El fundador de la dinastia dels Ilkanes va ser Hulagu Kan, net de Gengis Kan i germà tant del llavors gran kan Möngke aixina com de Kublai Kan, que li succeiria. Partint des de Baiju en l'any 1255 o 1256, estava encarregat de sojuzgar als regnes musulmans de l'oest «fins a les fronteres d'Egipte». La seua expedició va ser, no obstant, detinguda en Palestina per la mort del kan Möngke, despuix de la qual cosa els mongoles es varen retirar, sofrint una dura derrota en la batalla de Ain Yalut. Despuix de l'ascens del seu germà Kublai, Hulagu va tornar, i la successió va continuar d'allí en avant a través de la seua família —el verdader començ de la dinastia dels Il-Janes, un terme que significa «kan subordinat» i es referix a la seua deferència a Kublai com a sobirà suprem—.
Els descendents de Hulagu varen governar Pèrsia durant els següents huitanta anys, convertint-se al islam (Ghazan va ser el primer kan en fer-ho). Els Ilkanes varen continuar oponent-se als mamelucos, els quals havien derrotat als anteriors invasores mongoles i als creuats, pero no varen conseguir guanyar ni un pam del seu terreny, sent forçats a abandonar els seus objectius en Síria i el regne armeni en Cilicia. L'hostilitat dels atres kanatos al nort i a l'oest va impedir una expansió del Ilkanato cap a l'oest: el kanato de Chagatai en Mogulistán i la Horda Blava de Batu varen amenaçar al Ilkanato en el Caucas i la Transoxiana. Inclús baix el mandat de Hulagu el Ilkanato va estar enredrat en una guerra oberta en el Caucas en els mongoles de les estepas russes. Despuix de la mort d'Abu Sa'aneu en l'any 1335, el kanato va començar a desintegrar-se ràpidament, dissolent-se en una série d'Estats rivals. L'últim dels pretesos il-janes va ser assessinat en l'any 1353.
Conversió a l'islam
[editar | editar còdic]
En el periodo despuix del govern d'Hulagu (que era animiste com era tradicional entre els mongoles), els seus successors varen escomençar a adoptar el budisme tibetà que va ser la religió dels kanes entre Abaqa (1265-1282) i Baydu (1295). A pesar de que molts països cristians es varen animar en percebre una preferència pel nestorianismo per part dels governants del Ilkanato, esta situació provablement es devia a la tradicional imparcialitat mongola davant les religions competidores,[11] i va crear una brecha creixent entre els iljanes i la majoria musulmana que governaven. Açò va canviar quan Ghazan, poc abans de destronar a Baydu, es va convertir al islam i va promoure esta religió com a oficial, en un clar intent d'acostar al règim al seu poble. Els cristians i judeus varen perdre el seu estatus d'igualtat en els musulmans i varen tindre que pagar novament l'impost de capitació. Per un atre costat, els budistes varen tindre que enfrontar la difícil decisió de convertir-se a l'islam o ser desterrats.[12]
La conversió del iljanato a l'islam a penes va tindre efectes sobre la seua hostilitat cap a atres regnes musulmans i Ghazan va seguir disputant el control del Alce mediterràneu als mamelucos per mig de la guerra, imponent-se durant uns mesos despuix de la batalla de Emesa de 1299, única victòria iljaní sobre els sultans d'Egipte. La política islàmica de Ghazan va continuar baix el seu germà Ölŷeitü, qui durant varis anys va promoure com a religió oficial el chiismo duodecimano per influència dels ulemas Allāmat al-Ḥilli i Mayṯam al-Baḥrāni.[13][14] Ölŷeitü va conseguir conquistar la regió de Guilán, costera del mar Caspio, i va erigir el seu magnífic mausoleu de Soltaníeh, que es conserva com el millor monument del iljanato de Pèrsia.
Ilkanes
[editar | editar còdic]Casa de Hulagu (1256-1335; reis del Ilkanato mongol)
[editar | editar còdic]- Hulagu (1256-1265)
- Abaqa (1265-1282)
- Tekuder (1282-1284)
- Arghun (1284-1291)
- Gaikhatu (1291-1295)
- Baydu (1295)
- Ghazan (1295-1304)
- Öljeitü (1304-1316)
- Abu Sa'aneu (1316-1335)
Despuix del Ilkanato, els estats regionals que es varen establir durant la desintegració varen alçar els seus propis candidats com a pretenents.
Casa de Ariq Böke
[editar | editar còdic]- Arpa Ke'ün (1335-1336)
Casa de Hulagu (1336-1357)
[editar | editar còdic]- Musa (1336-1337) (títaro de 'Ali Padshah de Bagdad)
- Muhammad (1336-1338) (títaro yalayírida)
- Sati beg (1338-1339) (títaro chobánida)
- Sulayman (1339-1343) (títaro chobánida, reconegut pels Sarbadars 1341-1343)
- Jahan Temür (1339-1340) (títaro yalayírida)
- Anushirwan (1343-1356) (títaro chobánida)
- Ghazan II (1356-1357) (conegut sol per les monedes)
Casa de Hasar
[editar | editar còdic]Pretenents de Pèrsia oriental (Jorasán):
- Togha Temür (c. 1338-1353) (reconegut pels kártidas 1338-1349; pels yalayíridas 1338-1339, 1340-1344; pels Sarbadaras 1338-1341, 1344, 1353)
- Luqman (1353-1388) (fill de Togha Temür i el protegit de Timur)
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Peter Jackson The Mongols and the West, pag. 127.
- ↑ Jeremiah Curtin The Mongols: A history, pag. 184.
- ↑ Timothy May Chormaqan, pag. 47.
- ↑ Grigor of Akanc The history of the nation of archers, (trad. R. P. Blake), pag. 303.
- ↑ Kalistriat Salia History of the Georgian Nation, pag. 210.
- ↑ Thomas T. Allsen Culture and Conquest in Mongol Eurasia, pag. 84.
- ↑ George Finlay The history of Greece from its conquest by the Crusaders to its conquest by the Ottomans, pag. 384.
- ↑ C.P. Atwood - Encyclopedia of Mongòlia and the Mongol Empire, vore: Monqe Khan.
- ↑ M. Th. Houtsma E.J. Brill's first encyclopaedia of Islam, 1913-1936, Volume 1, pag. 729.
- ↑ Ehsan Yar-Shater Encyclopædia Iranica, pag. 209.
- ↑ Medieval Pèrsia 1040-1797, David Morgan, p.64
- ↑ Medieval Pèrsia 1040-1797, David Morgan, p.72
- ↑ (2001).Shīʻite Heritage: Essays on Classical and Modern Traditions.Global Academic Publishing.
- ↑ Encyclopædia Iranica.XII
Referències
[editar | editar còdic]- Atwood, Christopher P. (2004). The Encyclopedia of Mongòlia and the Mongol Empire. Facts on File, Inc. ISBN 0-8160-4671-9.
- C.E. Bosworth, The New Islamic Dynasties, New York, 1996.
- R. Amitai-Preiss: Mongols and Mamluks: The Mamluk-Ilkhanid War 1260-1281. Cambridge, 1995
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ilkanato.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ilkanato» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.