Chiismo

El chiisme, islam chiïta o islam chií (o chía, àrap شيعة, shiʿa) constituïx la segona branca més gran del islam despuix del sunisme. És el nom tradicional pel que es coneix a l'escola de jurisprudència islàmica Ya'farita. El chiisme és professat per al voltant del 5 % al 10 % dels 1900 millons de musulmans existents en el món. La major comunitat chií viu en Iran, a on constituïx el 90 % dels habitants i a on es concentra al voltant de la mitat de la població mundial chiïta. El principalíder simbòlic a nivell mundial és en l'actualitat Ali al-Sistani.

Significat

Un seguidor de l'Islam és conegut com a «musulmà», mentres que un musulmà que creu que Ali ibn Abi Tálib va ser el successor polític (califa) i espiritual (imam) designat pel Profeta Mahoma és cridat «chía» —forma abreviada de «chíat-o-Ali», que significa «partidari d'Alí»— terme que ha segut castellanizado com a «chií» o «chiïta».

Chía, que significa lliteralment ‘partidari’ o ‘seguidor’, es referix a aquells que consideren que la successió del Profeta és un dret especial de la seua família (i els descendents del matrimoni entre Ali i Fátima az-Zahra), i a aquells que en el camp de les ciències i cultura islàmiques seguixen l'escola de la Ahl ul-Bayt.

Història

Vore també: Història del chiisme

Etimológicamente, chía deriva de l'àrap shi‘a, que significa facció, partit, o seguidor. Es referix històricament als seguidors de la shi'a del imam Ali, partit, facció o seguidors d'Alí, en les lluites pel poder que varen seguir a la mort de Mahoma. Els chiïtes consideren que poc abans de la seua mort, Mahoma, en retornar del pelegrinage a La Meca, va reunir a més de 100 000 creents en Ghadir Jum i va dir davant ells que els qui li consideraren el seu mestre feren lo mateix en Ali Ibn Abu Tálib. Usualment, la postura chií tradicional és que el califato (considerat dret llegítim d'Alí i orde directa de Mahoma) va ser usurpat per Abu Bakr, Umar ibn al-Jattab, i Uthman ibn Affán respectivament. Per això, encara que els musulmans sunitas consideren als quatre califes ortodoxos com a successors llegítims del profeta Mahoma, els chiítes consideren a Alí ibn Abi Talib com l'únic i llegítim successor immediat de Mahoma.

Ghadir al-Jumm

En el Corán es menciona que en retornar de l'últim pelegrinage, el Profeta Mahoma va rebre la següent orde de Deu:

¡Oh, Mensager, difon lo que se t'ha revelat del teu Senyor; si no ho fas, seria com si no hagueres difòs el mensage en lo absolut. Deu et protegirà de la gent.

Corán 5:67.

Mahoma es va detindre en Ghadir al-Jumm el 18 de du l-hiyya del dècim any de la Hègira per a comunicar el mensage als peregrins ans que es dispersaren. Com feya molta calor, es va construir per a ell una tarima coberta en branques. Després el Profeta va donar un sermón molt extens. En un moment li va preguntar als seus fidels seguidors si ell (Mahoma) tenia més autoritat (awla) sobre els creents de la que ells tenien sobre sí mateixos. La multitut va cridar: «Sí, és aixina, Oh Apòstol d'Alá». Llavors Mahoma va prendre de la mà a Ali ibn Abi Tálib, el seu cosí i gendre, i va declarar:

Man kuntu Maulahu fa fada Aliyun maulahu.

Per a qui yo siga la seua Maulá, este Alí també és el seu Maulá.

El 18 de du l-hiyya de cada any se celebra en el món chií l'aniversari de la declaració de Ghadir al-Jumm.

Successió de Mahoma

Quan va morir Mahoma en l'any 632, un grup dels seus companyers varen decidir ignorar la proclamació de Ghadir al-Jumm i varen nomenar d'entre ells al successor del Profeta [elegint a Abu Bakr com a califa en lloc d'Ali]. No obstant, part dels creents varen prendre partit per Ali ibn Abi Tálib, primer i gendre de Mahoma, ya que consideraven que este era el seu únic successor llegítim ya que havia segut la persona més propenca a Mahoma, i el Profeta lo havia senyalat com a successor en vàries ocasions, la més notable en Ghadir al-Jumm. Este grup de partidaris d'Alí (chíat-o-Ali) es varen negar a reconéixer als successius califas o successors del Profeta: Abu Bakr, Umar i Uthmán. Despuix de la mort d'este últim, Alí és finalment elegit califa. No obstant, acusat d'haver instigat la mort del seu predecessor, el seu poder serà contestat per Mu'awiya, governador de Síria i membre de la família dels Omeyas, iniciant-se aixina una guerra civil entre abdós faccions. En el camp de batalla de Siffín abdós líders varen acceptar sometre les seues diferències al dictamen d'un àrbit independent. No obstant, de les files d'Alí sorgirà una tercera facció, la dels jariyíés, que no varen acceptar l'arbitrage. Esta facció va assessinar a Alí en el 661, i el mateix dia varen tractar d'acabar també en Mu'awiya i en l'àrbit, sense conseguir-ho. Els partidaris d'Alí varen posar llavors les seues esperances en el seu fill Hasan, que pressionat i enganyat per Mu'awiya va renunciar al poder. El segon fill d'Alí, Husáyn ibn Ali, es va negar a jurar llealtat a Mu'awiya, per la seua corrupció, i va ser mort junt a 72 seguidors en la Batalla de Karbalá (Iraq) contra l'eixèrcit de Yazid, fill de Mu'awiya, compost per més de trenta mil hòmens. La seua mort en el camp, en 680, marcarà el principi del cisma entre els chiïtes i aquells a els qui es dirà més vesprada «suní». Els chiïtes commemoren este succés el dia d'Ashura, el dècim dia del més Muharram. Despuix del succés d'Ashura (el martiri d'Husáyn ibn Ali) els chiïtes varen nomenar a Ali ibn al-Husayn com el següent Imam. No obstant, una minoria, coneguda com Kisaniyah, va seguir a Muhámmad Ibn Hanafiyah com la seua Imam i ho va considerar com el quarto i últim Imam.

Ali ibn al-Husayn mor martirisat l'any 95 de la Hègira en Medina (el 712 en el calendari gregoriano). Els chiïtes nomenen llavors a Muhámmad al-Báqir com a següent Imam. De nou, una minoria, coneguda com els Zaidíes, va discrepar d'esta successió i varen considerar que el Imam devia ser Zaid Ibn Alí, un atre fill del Imam Sayyad.

Despuix de la mort de Muhámmad al-Báqir, els chiïtes varen nomenar Imam a Yá‘far as-Sádiq i després a Musa ibn Ya'far (Musa al-Kazim). Este últim nomenament va causar un nou cisma entre els chiïtes, ya que un grup va considerar que Ismaíl (un atre fill del Yá‘far as-Sádiq) devia ser el següent Imam despuix de Sádiq. Són els cridats Ismailíes. Simultàneament, un atre grup, conegut com els Fatahíes, va seguir a Abdulah Aftah, germà de Musa ibn Ya'far.

Musa ibn Ya'far mor el 25 de Rayab de l'any 183 d'Hègira, i els chiïtes nomenen com a següent Imam a Ali ibn Musa (Alí ibn Musa ar-Rida). Alguns chiïtes coneguts com els Waqifiyah (aquells que es varen detindre en el sèptim Imam) consideren que no hi ha cap Imam despuix de la mort de Musa ibn Ya'far. Despuix del martiri d'Ali ibn Musa, els chiïtes varen seguir al seu fill Muhammad al-Yawad i, més vesprada, a Ali al-Hadi. Despuix del seu martiri els chiïtes varen seguir a Hasan al-Askari i després també a Mahdi ibn Hasan. Este últim té una especial consideració per als chiïtes. Segons les seues creències, el Mahdi seguix en vida, amagat. També creuen que és el salvador esperat per la humanitat.

Imans

Els imans dels chiïtes són dotze:

1. Ali ibn Abi Tálib (600-661), també conegut com Ali, Amir al-Mu'minin.
2. Hasan ibn Ali (625-669), també conegut com Hasan al-Mujtaba.
3. Husáyn ibn Ali (626-680), també conegut com Husayn al-Shahid, o Sah Husseyin.
4. Ali ibn al-Husáyn (658-713), també conegut com Ali Zayn al-Abidin.
5. Muhámmad ibn Ali (676-743), també conegut com Muhámmad al-Báqir.
6. Yá'far ibn Muhámmad (703-765), també conegut com Yá‘far as-Sádiq.
7. Musa ibn Ya'far (745-799), també conegut com a Musa al-Kazim.
8. Ali ibn Musa (765-818), també conegut com Ali al-Rulla.
9. Muhámmad ibn Ali (811-835), també conegut com Muhammad al-Yawad.
10. Ali ibn Muhámmad (829-868), també conegut com Ali al-Hadi.
11. Hasan ibn Ali (846-874), també conegut com Hasan al-Askari.
12. Muhammad al-Mahdi (naixcut en el 869), també conegut com Mahdi.

Teologia i principis del chiisme

Vore també: Principis de la religió

La fe islàmica chiíta és vasta i inclou molts grups diferents. Les creències teològiques i pràctiques religioses chiïtes, com les seues oracions, diferixen llaugerament de les dels suní. Si ben tots els musulmans oren cinc voltes al dia, els chiïtes tenen l'opció de combinar el Dhuhr en el Asr i el Magrib en el Isha', en tant hi ha tres distintes hores mencionades en el Corán. Els suní tendixen a combinar-les només baix certes circumstàncies. L'islam chiïta comprén un sistema completament independent d'interpretació religiosa i autoritat política en el món musulmà. L'identitat chiïta original es referia als seguidors de l'Iman Alí i la teologia chiïta es va formular en el II A. H. (despuix de la Hègira, VII). Els primers governs i societats chiïtes es varen establir per a finals del II AH (IX). Louis Massignon s'ha referit a el IV AH (X) com «el sigle ismaelí chií en l'història de l'Islam». Segons la doctrina chiïta els principis de la religió són cinc:

• Monoteisme

Els chiïtes creuen en l'existència d'un únic Deu, creador i governant. La majoria dels versículs del Corán sobre esta matèria emfatisen l'Unitat de Deu sobre la Creació, les órdens (la direcció del món) i el cult. En ell s'indica que Deu és l'únic creador del món, que solament Ell té l'autoritat sobirana sobre el mateix, i per lo tant, solament Ell mereix ser adorat.

• Justícia Divina

Tots els musulmans (incloent als chiïtes) creuen en la Justícia de Deu ya que la justícia deu formar part dels atributs de la perfecció que se li atribuïxen. Basen esta creència en les paraules del Corán que nega per a Deu qualsevol forma d'opressió i es referix a Ell com «establecedor de l'equitat».

• Profecia

Artícul principal → Nubuwwah.

Els chiïtes creuen que la profecia és la principal via de comunicació entre Deu i el ser humà. Un profeta (Nabí) deu informar de la revelació de Deu i té, per tant, la funció de la profecia (Nubuwwah), és dir, la funció de dur la Llei Divina o Sharíah. Segons els chiïtes, un profeta és la manifestació perfecta de Deu i té el poder esotèric d'iniciar als hòmens en els misteris divins.

• Imamah

Artícul principal → Imamah.

Un dels principis de la creència del chiíta és el Imamat o Imanato (ser Imam o Iman). Imam, des del punt de vista de la filogia, significa líder i abanderat; també per als chiítas significa una persona en una rellevància especial dins de l'islam i que eixercix el liderage dels creents.

La imamah (Imamato o liderage) posseïx en el islam un sentit ampli, que comprén tant eliderage intelectual com l'autoritat política. Despuix del decés del Profeta, es va buscar en el Imam a algú capaç d'ensenyar a la gent la cultura corànica, les veritats religioses i les disposicions socials, algú digne de ser seguit (i imitat) en tots els aspectes, métodos i dimensions, de modo que es preservara ellegat de Mahoma i els seus objectius, aixina com per a donar continuïtat a la conducció dels seus creents.

• Escatologia

Yaum al-Qiyamah (يوم القيامة; lliteralment: «Escatologia o Dia de la Resurrecció» (Corán 71:18), també coneguda com «l'Hora» (Corán 31, 34, 74, 47), «Dia del Conte» (Corán 72.130), «Dia de la Trobada», «Dia del Juí», «Dia de l'oix» (Corán 74, 9), o el «Gran Anunci») és el Juí Final per als creents chiïtes. Els chiïtes creuen en Qiyamah com un dels principis fonamentals del islam. Creuen que despuix de l'aniquilació d'este món, Deu alçarà la humanitat per al Juí Final. En este juí cada u serà responsable de lo que haja comés (Corán 74, 38), i cada ser humà tindrà que respondre davant els seus fets.

Ramificacions

Vore també: Ramificacions de la religió

Segons la doctrina chiïta les ramificacions de la religió, seguint la classificació més utilisada, són:

1. El oració (Oració).
2. El dejuni.
3. El jums (quint).
4. L'almoina obligatòria (zakat).
5. La pelegrinage (hach).
6. L'esforç en el camí de Deu (yihad).
7. L'ordenar el ben.
8. El prohibir el mal.
9. L'amistat.
10. La exoneración.

Hadiz

Els chiïtes creuen que l'estatus d'Alí té soport en numerosos hadices, incloent el Hadiz de l'Estany de Khumm, el Hadiz de les dos coses pesades, el Hadiz de la ploma i el paper, el Hadiz de l'invitació de les famílies propenques i el Hadiz dels Dotze Successors. En particular, el Hadiz del Mant és citat en freqüència per a ilustrar els sentiments de Mahoma cap a Alí i la seua família per part d'escolars tant suní com a chiïtes. Els chiïtes preferixen hádices atribuïts als Ahl Bayt i els seus companyers propencs, i tenen la seua pròpia colecció d'hadices.

Professió de fe

La versió chií de la Shahada, el credo islàmic, diferix de la dels suní. La Shahada suní afirma que «No hi ha més deu que Alá i Mahoma és el mensager de Deu», pero a açò els chiïtes afigen que «Alí és el Wali (custodie) de Deu» ( علي ولي الله). Esta frase ejemplifica l'émfasis chiïta en l'herència d'autoritat a través delinaje de Mahoma. Les tres clàusules de la Shahada chiïta aborden per tant el tawhid (l'unitat de Deu), el nubuwwah (el profetisme de Mahoma), i el imamah (imanato, eliderage de la fe). La base d'Alí com el «wali» és presa d'un vers específic del Corán, la Aleya de Wilayah.

Infalibilidad

Ismah és el concepte d'infalibilidad o «llibertat otorgada per Deu sobre l'error i el pecat» en l'islam. Els musulmans creuen que Mahoma i atres profetes en l'islam posseïen ismah. Els musulmans chiïtes imamíes (duodecimanos) i ismaelíes li atribuïxen també esta qualitat als imans aixina com a Fátima, la filla de Mahoma, en contrast en els zaidinos, que no li atribuïxen ismah als imans. Encara que va escomençar inicialment com un moviment polític, la infalibilidad i impecabilidad dels imans va evolucionar despuix com una creència distintiva del chiisme (no zaidino). D'acort en els teòlecs chiïtes, la infalibilidad es considera una precondició racional necessària per a la guia espiritual i religiosa. Argumenten que posat que Deu ha ordenat obediència absoluta d'estes persones, estes deuen per tant només ordenar allò que és correcte. L'estat d'infalibilidad es basa en l'interpretació chiïta del vers de purificació (vers 33 del Al-Ahzab). D'esta manera, ells són els més purs, els únics inmaculados preservats de, i immunes a, tota brutea. No significa que hi haja poders sobrenaturals evitant que cometen un pecat, sino que gràcies a la seua absoluta creència en Deu, s'abstenen de fer qualsevol cosa que siga pecat. Tenen també un coneiximent ple de la voluntat de Deu. Posseïxen tot el coneiximent dut pels àngels als profetes (nabi) i als mensagers (rasul). El seu coneiximent comprén la totalitat de tots els temps. Actuen, per tant, sense falla en assunts religiosos. Els chiïtes consideren a Alí com el successor de Mahoma, regint no solament sobre la comunitat en justícia, sino també interpretant les pràctiques islàmiques i el seu significat esotèric. D'allí que anara considerat com a lliure d'error i de pecat (infalible), i triat per Deu per decret diví (nass) per a ser el primer Iman. Alí és conegut com a «home perfecte» (al-insan al-kamil) similar a Mahoma, d'acort en el punt de vista chiïta.

Ocultamiento

El Ocultamiento (al-Ghayba, o ghaybat en persa) és la creència en algunes formes de l'islam chiïta de que una figura mesiánica, un iman amagat conegut com el Mahdi, retornarà un dia i omplirà el món de justícia. D'acort en els chiïtes imamíes, l'objectiu principal del Mahdi serà establir un estat islàmic i aplicar les lleis islàmiques que li varen ser revelades a Mahoma. El Corán no conté versos sobre el Imanato, que és la doctrina bàsica de l'islam chiïta. Alguns chiïtes, com els Zaidinos i els Ismaelíes Nizaríes, no creuen en l'idea del Ocultamiento. Els grups que sí creuen en això diferixen sobre quin linaje del Imanato és vàlit, i per tant sobre quin individu és el que ha entrat en ocultamiento. Creuen que hi ha molts signes que indicaran el moment de la seua tornada. Els Imamíes creuen que el Mahdi (el duodècim iman, Hujjat-Allah al-Mahdi, de nom Abu ul-Qásim Muhámmad, fill d'Hasan al-Askari) es troba ya en la terra, està en ocultamiento (originalment per a escapar dels seus perseguidors), i retornarà al final dels temps. Els Fatimíes/Bohras/Bohras Dona'udíes creuen lo mateix pero cap al seu 21.º Tayyib, At-Tayyib Abu'l-Qasim, mentres que els suní creuen que el futur Mahdi no ha aplegat encara a la terra.

Herència

Es creu que els armament i objectes sagrats de tots els Profetes, incloent a Mahoma, varen ser donats en successió als imans de la Ahl Bayt. En el Kitab al-kafi, Yaʿfar as-Sadiq menciona que «en mi es troben les armes del Mensager d'Alá. No està obert a disputa».

Més encara, afirma que en ell es troben l'espasa del Mensager de Deu, el seu escut d'armes, la seua Lamam (gallardete) i el seu caixco. Ademés, menciona que en ell es troba la bandera del Mensager de Deu, el victoriós. En ell estan el Bàcul de Moisés, l'anell de Salomón i la font en la que Moisés solia donar les seues ofrenes. En ell es troba el nom que quan anara que el Mensager de Deu ho coloque entre els musulmans i pagans cap flecha dels pagans alcançarà als musulmans. En ell es troba l'objecte similar que varen dur els àngels.

As-Sádiq narra també que la successió d'armament és sinònima a rebre el Imanato (liderage), similar a cóm l'Arca de l'Aliança en la casa dels israelitas senyalava la facultat del profeta. L'Iman Ali ibn Musa narra que «doquier que els armament entre nosatres vagen, el coneiximent anirà despuix d'ells i els amamentos mai se separaran d'aquells en coneiximent (Imanato)».

Fonts sobre el chiisme

Els llibres generals d'hadîz compilados que hui es consideren l'eix de referència de la doctrina i les normes del Chiisme són:

1. Al-Kâfî, escrit per Muhammad Ibn Ya‘qûb Al-Kulainî (fallit en 329 HL), que està conformat per huit toms.
2. Man lâ iahduruh al-faqîh, escrit per Muhammad Ibn ‘Alî Ibn Al-Husain Ibn Bâbûaih, conegut com a As-Sadûq (306-381 HL), que es compon de quatre toms.
3. At-Tahdhîb, escrit per Muhammad Ibn ‘Al-Hasan, conegut com Sheij At-Tûsî (385-460 HL), el qual es compon de dèu toms.
4. Al-Istibsâr, escrit pel mateix autor anterior, en quatre toms. Est conforma el segon conjunt dels compendios del hadîz que va elaborar i va ordenar el Chiíta a lo llarc de l'història per mig de les seues raudos esforços fins als sigles quart i quint de l'hègira. Com ya hem mencionat, varen ser elaborats compendios d'hadices durant l'época dels Imames en els sigles segon i tercer, que es denominen «les primeres compilació», això sumat als «Usûl al-arba‘mî’ah» (els quatrecents documents elaborats directament pels companyers dels Imames Inmaculados) el contingut dels quals va ser traslladat al segon conjunt dels compendios del hadîz. Des de que la Ciència del Hadîz va ser sempre objecte d'atenció per part de la Chií, debido a ello, en els sigles XI i XII varen ser elaborades atres compilació del hadîz que no mencionem per a no estendre-nos. Les més famoses d'estes compilació són Bihâr al-anwâr (Les mars de llums) del ‘Allâmah Muhammad Bâqir Al-Maŷlisî, i Wasâ’il ash-Shî‘ah (Els Mijos de la Chía) de Muhammad Ibn Al-Hasan Al-Hurr Al-‘Âmilî.

Fonts del dret islàmic

Les principals (en orde d'importància) són el Corán, la Sunna (o tradició profètica i dels Imames els seus successors), el consens d'opinió (dels sabio de la comunitat) i la raó o intelecte.

• El Corán: Este llibre, des del temps del profeta del islam fins ara ha segut conegut com la més important font de llei, i els musulmans per a conéixer els coneiximents islàmics, ho supliquen sempre.
• Sunna: Per lo tant els dits i accions del Profeta i els Imamés constituïxen una valiosa font de coneiximent de les ensenyances de l'islam. Esta font que és cridada Sunna o Sirah (paraula esta que significa ‘relat de vida o biografia’) és autorisada despuix del Corán.
• Iyma (el consens d'opinió): Algunes voltes el consens d'opinió (dels sabio, «Iyma») es considera una atra font de la llei, ademés del Corán i la Sunna, en el sentit de que si els juristes estan d'acort respecte a una opinió, el restant de la gent deuria procedir d'acort a això encara que no es troba res en el Corán i la Sunna que ho respale.
  
  Els juristes de l'escola Chiíta sostenen que si es troba en el Corán o la Sunna autorisació respecte a una norma de la llei, la qüestió del consens d'opinió no deu plantejar-se. Sempre es deu donar preferència a un text corànic o de la Sunna sobre el consens d'opinió. Pero si no es troba cap autorisació i els juristes han expressat una opinió al respecte, la considerem autorisada, presumint que els juristes deuen haver trobat un respal valedero a la seua opinió encara que nosatres no pugam descobrir-ho. D'esta manera, la validea de la norma d'una llei es basa en tals casos, realment, en alguna autoritat que dona la Sunna, no coneguda per nosatres.

• Intelecte (Raó): La raó juga un paper bàsic en el iytihad (l'esforç per deduir noves derivació o lleis islàmiques de les seues fonts, les abans mencionades). El seu paper en determinar les normes de la llei islàmica té tal importància que es diu que la raó i la llei islàmica són inseparables. Hi ha una màxima que expressa: «Qualsevol juí que siga pronunciat per la raó igualment és pronunciat per la llei islàmica i qualsevol juí que és pronunciat per la llei islàmica igualment és pronunciat per la raó».
  
  Mentres tractem la qüestió del Corán i la Sunna hem vist que la deducció de les normes de la llei religiosa de dites fonts requerix una especialisació, lo que té que ser portat a terme d'acort en certes regles. En tots els nivells o etapes de la deducció jurídica, l'intelecte i la raó deuen ser aplicats. D'una o una atra manera la raó té que ser usada en la llimitació de l'aplicació de la llei, donant preferència a un dictamen sobre un atre o estenent l'aplicació de la llei a atres casos sobre la base de la generalisació de la seua causa real.

L'esoterisme chiïta

El chiisme considera que el Corán té un mensage lliteral, interpretable per qualsevol musulmà, que és vàlit. No obstant, eixe mensage lliteral o exotérico és a la seua volta un mensage sifrat o esotèric que oculta coneiximents que solament són interpretables per certs iniciats. Dit mensage esotèric és a la seua volta metàfora d'un tercer mensage, més amagat encara, i aixina fins a sèt nivells d'esoterisme. El mensage últim en qualsevol cas és conegut solament per Deu. L'esoterisme (especialment fort en el cas dels ismailíes) no té com a tal repercussions pràctiques per a la majoria dels fidels, que es llimiten a seguir el mensage lliteral del Corán, pero està molt relacionat en l'institució del imanato, marcant distàncies en el sunnisme, que considera que qualsevol creent pot ser el seu propi intérpret del mensage diví. Açò implica, entre atres coses, que en el sunisme, (més del 80% de tots els musulmans) no existix una estructura clerical com ocorre en atres religions abrahámicas, com el cristianisme o el judaisme. L'orige de l'esoterisme chiïta cal buscar-ho en l'expansió inicial del chiisme, segons els wahhabíes i els salafíes, per Iran, Síria, Líban, Jordània i Palestina, a on hauria adquirit característiques de les creències preexistentes, en concret de la filosofia neoplatònica i del mazdeísmo. Aixina també, segons eixes dos sectes, els suposts mensages amagats estudiats pels iniciats tenen moltes característiques comunes en aquelles escoles filosòfiques estranyes (en general el sunnisme, des del XII, rebuja la filosofia i la teologia). Segons salafíes i wahhabíes, est seria un sincretisme religiós del chiisme contrastante en l'anhel de l'islam (segons wahhabies i salafis) de mantindre's en la seua forma pura i original, sense mesclar-se en atres ideologies i creències.

Els experts en chiisme i el clero

En realitat, no ha existit un clero chiïta fins a époques tardanes, sino experts en religió, que no obstant no han pertanygut a un cos colegiat. Eixos experts chiïtes en les altes esferes de formació i intelectualidad han vingut estant molt relacionats en l'esoterisme i el imanato. Ya que existix un mensage invisible i ya que qui ho coneix seguix viu pero està amagat, és necessari un cos d'intérprets capaços de captar els signes enviats per l'iman des de la seua ocultació. Podria dir-se també que com el guia espiritual seguix viu, la doctrina no està completament tancada. Els intérprets són els ulemas, també cridats mulás. No existixen chafades d'un clero jerarquizado fins a el XVII, moment en que la dinastia safávida sembla instaurar-ho com a forma d'obtindre una llegitimació teològica del seu poder. Estos clercs chiïtes, a diferència d'atres credos, no formulen vots i sí estan casats. El mulá, en incrementar els seus coneiximents religiosos, es convertix en hoyatoleslam, després en ayatolá, i finalment en gran ayatolá; en el XIX s'afigen dos graus més: marŷaʿ-i taqlid, reservat a uns pocs, i el wali faqih que eixercix com a cap polític i espiritual de la comunitat i considerat representant de l'iman amagat. En Iran, este últim és el guia suprem de la Revolució i la seua opinió està per damunt de la del president de la República i del Parlament.

Els clercs de major ranc, els marŷaʿ-i taqlid («fonts d'emulació», مرجع تقلید), perceben tradicionalment, mentres que «representants del Imam» (nâyeb-i Emâm) un impost suplementari al azaque dels suní cridat joms (en grafia àrap, خمس), basat en la aleya 41 de la sura Al-Anfal del Corán, consistent en un quint dels capitals sense utilisar durant un any, i que tradicionalment ha garantisat als religiosos chiïtes una font d'ingressos independent del poder polític.

Divisions

Les diferències entorn a la successió de certs imans són en bona mida l'orige de la formació de varis grups dins del chiisme. La majoria dels chiïtes s'enquadren en quatre grans grups: el dels imamíes o duodecimanos, majoritari, el dels alauíes també duodecimanos, el dels zaydíes i els ismailíes. Estos últims es varen dividir a la seua volta per la successió del califa fatimí Al-Mustansir. A ells cal afegir certs cults situats en la perifèria de l'islam, és dir, que varen sorgir del chiisme o de les branques anteriors, o que varen mesclar idees musulmanes i d'atres religions, pero que no sempre són considerats musulmans. Els més destacats són els drusos i els alevíes. Des del punt de vista del caràcter dels imans es dividirien en zaydíes (l'iman és solament un líder); intermijos (l'iman és hereditari i està guiat per Deu, creència recolzada per la majoria dels chiïtes); i extremistes o «ghulat» (l'iman és una manifestació de Deu, per lo que són considerats no-musulmans —Alí-ollahíes o Ahl-i Haqq, drusos—).

Difusió

Estats islàmics en més d'un 10% de població musulmana Vert: zones suní, Rojo: zones chiïtes, Blau: ibadíes (Oman)

Els chiïtes constituïxen hui al voltant d'un 15% dels musulmans. Són majoritaris en Iran, Azerbaiyan, Iraq, Baréin i el sur del Líban, i existixen minories chiïtes en atres llocs, especialment en Síria, Yemen, Turkmenistan, Afganistan i Pakistan. El chiisme septimano existix en la Índia, Pakistan, Síria i Yemen. Els drusos es troben sobretot en la regió situada entre el sur delíban, els alts del Golán i el nort d'Israel. Els zaydíes es troben principalment en Yemen. Els alauíes són prou numerosos en Síria. La família de Bashar al Assad, president del país fins a decembre de 2024, pertany a esta confessió. Els alevíes es troben en el centre i l'est de Turquia.

Llocs sants

Mesquita de l'Iman Alí ubicada en Nayaf, Iraq.

Tant els chiítes com els suní compartixen una certa veneració i obligacions religioses cap a certs santuaris i llocs sagrats, com La Meca, Medina i Mesquita del-Aqsa de Jerusalem pero la mesquita de l'Iman Alí en Nayaf (Iraq) i la Mesquita Imam Husayn també són venerades. Despuix de la Meca i Medina, Nayaf i Kerbala són les ciutats més sagrades per als chiítes.

Quadro dels imans chiïtes

		1	Alí (661).
	╔══════════════════════	═══	╣
	Al-Hanafiyya		Fátima az-Zahra (633).
	│		├────────────────────	───	┐
4	Muhammad ibn al-Hanafiyya (700)	3	Husayn (680)	2	Hasan (669).
	Ocultació		│		│
	Kayssaníes		│		│
		4	Ali Zayn al-Abidin (712)		Zayd ibn al-Hasan
	┌───────────────────────	───	┤
5	Muhámmad al-Báqir (791)	5	Zayd ibn Ali (740).
	│		Zaydíes
6	Yá'far as-Sádiq (765).
	├───────────────────────	───	─────────────────────	───	┐
7	Musa al-Kázim (799)			7	Isma'il ibn Ya'far (760).
	│				Ismailíes
8	Ali ar-Rida (818)				│
	│			8	Muhammad al-Maktum (amagat) (813).
9	Muhammad al-Yawad (839)				│
	│			9	Abd Allah al-Wafi (amagat) (828).
10	Ali al-Hadi (868)				│
	│			10	Muhammad at-Taqi (amagat) (840).
11	Hasan al-Askarî (874)				│
	├───────────────────────	───	┐	11	Abd Allah ar-Radi (amagat) (881).
12	Muhammad al-Mahdi (???)	12	Ibn Nusayr		├──────────────────────────	───	┐
	Ocultació		Alauisme	12	Ubayd Allah al-Mahdi (934)		Cármatas
	Duodecimanos		Alauíes		Fatimíes
					│
				13	Al-Qaim (946).
					│
				14	Al-Mansur (952).
					│
				15	Al-Mu'izz li-Din Allah (975).
					│
				16	Al-Aziz bi-llah (996).
					│
				17	Al-Hakim bi-Amr Allah (1021).
			┌────────────────────	───	┤
			Ocultació	18	Az-Zahir (1036).
			Drusos		│
				19	Al-Mustansir (1094).
			┌────────────────────	───	┤
		20	Nizar	20	Musta'li (1101).
			Nizaríes		Musta'emboliques
			│		│
		21	Hadi	21	Amir (1130).
			│		│
		22	Muhtadi	22	Abu l-Qásim at-Tayyib (1142).
			│		Ocultació
		23	Al-Azikri Salam
			│
			etc.

Contribucions

Els chiítes han eixercitat un paper fonamental en el desenroll del coneiximent humà i en el florecimiento de la civilisació islàmica. Les seues contribucions s'han manifestat de manera notable a lo llarc de l'història i continuen presents en l'era contemporànea.

Estes aportacions varen comprendre una àmplia gama de disciplines, entre elles: la filosofia, la teologia (ʿilm al-kalām), la llògica, la lliteratura tant en el seu alvertent poètica com en la prosa, la medicina, la ingenieria, les arts, la gramàtica i la morfologia llingüística àraps, aixina com la astronomia, les matemàtiques, la geografia, la historiografia i la política.

Aixina mateix, se'ls atribuïx l'invenció de la alquímia (precursora de la química moderna) i l'implementació del sistema de punts diacrítics en les lletres del alfabet àrap i en el text del Corán.

Vore també

• Escoles i branques de l'islam
• Mahoma

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Chiismo en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Chiismo.