Ulema
Ulema és la comunitat d'estudiosos del islam i la sharía. El terme significa lliteralment "els que tenen coneiximent" o "els que saben" (de l'àrap 'ilm, coneiximent o aprenentage), i s'usa generalment per a referir-se a la classe acadèmica docta de les societats musulmanes, la principal ocupació de les quals és l'estudi dels texts que componen la tradició islàmica (ciències religioses com el Corán, l'hadiz, el comentari corànic, la jurisprudència i la teologia, pero també ciències aplicades com la medicina, la biologia, l'astronomia i les matemàtiques).[1] Encara que la paraula ulema és singular en castellà, en àrap és plural (ʿulamā'), sent el seu singular ʿa elīm, que significa "erudit". Un ʿa elīm és producte d'una institució religiosa d'educació superior (madrasa), a on és educat per a ser un funcionari religiós, per eixemple un juge (qadhi) que pren decisions llegals d'acort en la sharia, un predicador (jatib) que llig el sermón dels divendres, un juriste (faqih) o advocat canònic (muftí), que dona una opinió formal (fetua) sobre la llegalitat d'un cas.[2] Aixina que, els membres de la classe ulema han segut també cridats a actuar com a consellers de governants o com qadis (juges) implementant la llei (sharia) dins de les societats musulmanes.[3] L'autoritat de la classe ulema a l'hora de definir la doctrina i pràctica correctes dins de l'islam ha segut immensa en l'història musulmana.[1][4]
La seua organisació i poders poden canviar segons la comunitat musulmana a la que pertanyguen. Descrits a sovint com el "clero" musulmà, els ulama no tenen una organisació rígida.[2][5] No requerix ordenació o jerarquia d'autoritat, encara que en l'imperi otomà el Shayj al-islam era el gran muftí d'Estambul i designava a tots els muftíes en les grans ciutats. Despuix de l'independència, es varen establir muftíes en cap en ciutats grans, pero la decisió d'un muftí no és necessàriament vinculant per als demés.[2] Solament en l'imamisme chiïta hi ha hagut un desenroll cap a una iglésia centralisada, en la victòria de la branca Usulí de jurisprudència. L'autoritat dels ulema en assunts de doctrina i llei ha segut definitiva. Els ulemas mateixos, no obstant, han tingut divisions sobre molts temes i per tant no deurien ser vists com un grup unificat en propòsits i intencions comunes. Un eixemple d'esta divisió pot vore's en la famosa inquisició Mihna que va escomençar en l'any 829 d. C., quan un grup d'escolars, els Mu'tazili varen persuadir al califa abasí de perseguir (i declarar com herejes) als erudits que no adheriren a la doctrina d'el "Corán creat."[1]
Els ulemas són sobretot poderosos en el chiisme, a on el seu paper està institucionalisat, pero estan subordinats als hereus d'Alí, i la jerarquia dels mulás. En la majoria de països són meres figures del poder aportat numerosos sabio com Averroes, Al-Juarismi, Ibn Jaldún i els sabio del hadiz que posteriorment els jurisconsultos, els químics, els historiadors i els físics, seguits pels meges, els matemàtics i els poetes; tots varen ser estructurant el seu coneiximent en base en les regles metodològiques impostes pels erudits del hadiz. El debat sobre el paper dels ulema en la vida de la comunitat musulmana es fet més àlgit en el periodo modern.[4] En el chiisme imamí (duodecimano), l'ayatolá Ruhollah Jomeiní va argumentar que els ulema deurien governar a la comunitat musulmana fins a la tornada del Iman Amagat, una teoria que va posar en pràctica despuix de la revolució islàmica d'Iran en 1979.[1]
En el món musulmà suní modern, per una atra part, es poden reconéixer vàries tendències. Molts governs musulmans suní han usat a membres de la ulema per a fer vore el seu govern com a religiós, en una manera reminiscente al periodo medieval.[1] No obstant, en els moviments revivalistas s'aprecia una reacció en contra dels ulema, els qui en freqüència són vists com oscurantistas i pedants, més preocupats per assunts de tecnicalidades religioses que pels assunts més importants de preservar l'identitat musulmana a la llum de l'imperialisme no-musulmà.[1] Els comentaris popularistas sobre el Corán de, per eixemple, Sayyid Qutb o d'Abul Ala Maududi, representen un rebuig als ulemas i una exhortación a "la gent" a acostar-se als texts divins sense la càrrega de la tradició acadèmica de l'aprenentage. En atres països musulmans (p. eix., Aràbia Saudita i Marroc), no obstant, s'aprecia la reemergencia dels ulema com a agents polítics actius, treballant pel canvi. En el passat recent, els ulema sauditas han desafiat la concentració del poder en la persona del rei i la seua família real.[1] En Marroc, escolars llegals com Muhammad All al-Fasi han estat front a la modernisació de la llei islàmica, i junt en uns atres ha segut responsable d'un moviment intelectual en el que la sharia es considera més sensible a les necessitats d'una societat canviant baix l'influència dels canvis científics i tecnològics.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Martin, Richard C.,. Encyclopedia of Islam and the Muslim world, Second edition edició. OCLC 933397646. ISBN 978-0-02-866272-5.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Adamec, Ludwig W. (2009). Historical dictionary of Islam, 2nd ed edició, Scarecrow Press. OCLC 434040868. ISBN 978-0-8108-6303-3.
- ↑ Martin, Richard C.,. Encyclopedia of Islam and the Muslim world, Second edition edició. OCLC 933397646. ISBN 978-0-02-866272-5.
- ↑ 4,0 4,1 Zaman, Muhammad Qasim, (2002). The ulama in contemporary Islam : custodians of change, Princeton University Press. OCLC 730903701. ISBN 978-1-4008-3751-9.
- ↑ Newby, Gordon (2003). A Concise Encyclopedia of Islam, Oneworld. ISBN 978-1851682959.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ulema» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.