Ibn Jaldún

Ibn Jaldún

Abū Zayd ‘Abdu r-Raḥman ibn Muḥammad ibn Khaldūn Al-Hadrami (àrap أبو زيد عبد الرحمن بن محمد بن خلدون الحضرمي.; Tunis, 27 de maig de 1332-El Caire, 17 de març de 1406), conegut en espanyol com Ibn Jaldún o menys comunament com Abenjaldún o Ibn Khaldūn, fon un historiador, sociòlec, geógrafo, demógraf, economiste, filòsof i funcionari musulmà d'orige andalusí. La seua obra més coneguda és Muqaddima (de l'àrap: Introducció a l'història universal), un primerenc tractat sobre teoria de l'història, sociologia, demografia i economia. Per això és considerat pare de les anteriors disciplines i, en general, de les ciències socials en la ciència islàmica.

Segons Arnold J. Toynbee «Abenjaldún va concebre i va formular una filosofia de l'història que és sense dubte el treball més gran que jamai haja segut creat per una persona en cap temps i en cap país». Existix registre de que els seus manuscrits existixen en Espanya des d'abans de el XVIII (en el palau de L'Escorial classificat com Ben Mohamad Ebn Khaldun Alhadrami, Granatensi. Ejus epitome theologiae dogmaticae, cui titulus medulla, opus autographum i un atre catalogat en el BNE) lo que fa possible que este autor anara conegut des de la Edat Mija en la Península, inclús influent en erudits espanyols com de l'Escola de Salamanca.

Biografia

Orígens

La seua família va ser ama de lo que és actualment Facenda Torre de Donya María en l'actual Dos Germanes (Sevilla) pero, en algun moment al començament de la década dels trenta de el XIII i davant l'imparable alvanç cristià que va tindre lloc despuix de la batalla de les Navas de Tolosa, va decidir abandonar Sevilla. La ciutat seria finalment conquistada pel rei Fernando III de Castella en 1248, vivint en el moment històric en el que el Islam començava la seua decadència política. La vida de Abenjaldún està relativament ben documentada, ya que va escriure una autobiografia (التعريف بابن خلدون ورحلته غربا وشرقا, at-Ta'rīf bi-ibn Jaldūn wa-Riḥlatih Gharban wa-Sharqan) en la que se citen numerosos documents sobre la seua vida.

Abenjaldún va nàixer en Tunis el 27 de maig de 1332 d. C. (732 DH) en una família andalusí d'ascendència àrap, l'antepassat de la família era, segons ell, un àrap yemenita que compartia parentesc en Waíl ibn Hujr, un companyer del profeta islàmic Mahoma. La seua família, que havia ocupat molts alts càrrecs en al-Ándalus, havia emigrat a Tunis despuix de la caiguda de Sevilla davant els cristians en l'any 1248. Baixe la dinastia hafsí, alguns membres de la seua família varen ocupar càrrecs polítics. No obstant, el pare i el yayo de Abenjaldún es varen retirar de la vida política i es varen unir a una orde mística. El seu germà, Yahya Jaldún, també va ser un historiador que va escriure un llibre sobre la dinastia Abdalwadid, i que va ser assessinat per un rival per ser l'historiógraf oficial de la cort. En la seua autobiografia, Abenjaldún remonta les seues ancestros a l'época de Mahoma a través d'una tribu àrap de Yemen, específicament d'Hadhramaut, que va aplegar a la península ibèrica en el VIII al començ de la conquista islàmica. En les seues pròpies paraules: "I la nostra ascendència és de Hadhramaut, dels àraps de Yemen, a través de Wa'il ibn Hujr també conegut com Hujr ibn 'Adi, del millor dels àraps, conegut i respectat". No obstant, el biógraf Mohammad Enan qüestiona la seua afirmació, sugerint que la seua família provablement va ser muladí, és dir, pobladors hispanorromanovisigodos convertits a l'islam, que normalment intentaven simular un orige àrap per a obtindre en això un major estatus social. No obstant, l'enfocament que Ibn Jaldún dona en alguns dels seus texts cap als bereberes i la deferència a voltes mostra, sumat al fet de que atres grups de població dominats pels àraps, com els bereberes, també solien fingir un orige arábico, ha fet pensar a alguns, que podria haver tingut una ancestralidad bereber. A pesar d'això, l'erudit islàmic Muhammad Hozien sosté que "eixa aproximació al poble [beréber] va començar en el moment en que els antepassats de Abenjaldún varen deixar Al-Andalus, i es varen mudar a lo que actualment és Tunis; ya que, a pesar de tot, varen seguir mantenint la seua pretensió sobre la seua ascendència àrap, inclús en époques en les que els bereberes varen dominar eixos territoris, sent la mostra mes evident els regnats del-Marabats i Al-Mowahids, a on els Abenjaldún no varen reclamar res sobre la seua possible ascendència bereber". Per tant, d'acort al rastreig que Abenjaldún va fer sobre la seua pròpia genealogia, i segons el seu llinage, sembla més sòlida l'hipòtesis de que la seua ascendència siga àrap yemenita.

Educació

L'alt ranc de la seua família li va permetre a Abenjaldún estudiar en els millors professors del Magreb. Va rebre una educació clàssica islàmica, estudiant el Corán que va deprendre de memòria, llingüística àrap, la base per a la comprensió del Corán, el hadiz, la sharia (llei) i el fiqh (jurisprudència). Va rebre la certificació (ijazah) para tots estos temes. El matemàtic i filòsof Al-Abili de Tlemcen ho va introduir en les matemàtiques, la llògica i la filosofia, a on va estudiar sobretot les obres d'Averroes, Avicenna, Al-Razi i Al-Tusi. A l'edat de 17 anys, Abenjaldún va perdre als seus dos pares en la Pesta Negra, l'epidèmia intercontinental que va assotar Tunis en 1348-1349. L'impacte que la pandèmia va tindre en el món del nostre personage és descrit en tota la seua cruor en la seua famosa Introducció a l'Història Universal:

"Aixina va seguir la situació fins que, a mitan de l'actual sigle XIII, la població humana, tant en orient com en occident, va ser atacada per la terrible pesta que va rosegar als pobles, va acabar en les gents i va arrasar molts dels guanys de la civilisació i els va fer desaparéixer. Cayo sobre les dinasties que estaven en el seu moment de decrepitud i havien alcançat el llímit del seu terme, i va fer que la seua ombra s'arreplegara, el seu tall es mellara i el seu poder es debilitara. Les seues finances es varen desplomar fins a l'aniquilació i la desaparició, i la civilisació va ser extinguint-se conforme s'anaven extinguint les persones. Les ciutats i els centres fabriles es despoblaron, les rutes i les seues indicacions varen ser abandonades, les vivendes i les mansions es varen arruïnar, dinasties i grups tribals es varen debilitar, i el orbe es va trastornar".

Seguint la tradició familiar, Abenjaldún va lluitar per una carrera política. Front a una situació política tumultuosa en el nort d'Àfrica, açò va requerir un alt grau de desenroll d'habilitats i l'abandó de les aliances en prudència, per a evitar caure en els règims efímers de l'época. L'autobiografia de Abenjaldún és l'història d'una aventura, en la que passa temps en presó, aplega als llocs més alts i cau de nou en l'exili.

Franz Rosenthal elabora una descripció sicològica del personage en l'introducció a la seua traducció de al-Muqaddima senyalant que, si be va sentir afecte per la seua terra natal, la seua verdadera pàtria espiritual va ser Espanya. D'acort en este autor, esta llealtat cap a la pàtria de les seues ancestros explica la seua facilitat per a canviar de llealtats a lo llarc de la seua vida, ademés de proporcionar-li el necessari distanciament sobre els acontenyiments imprescindible per a abstraure idees generals i que li permetrien escriure la seua obra fonamental. Esta teoria és rebujada per Francisco Ruiz Girela, que considera que el “sentiment andalusí de Abenjaldún […] no passava de ser una espècie de nostàlgia, més heretada que personalment sentida”. Esta versió és sostinguda pel professor d'Estudis Àraps i Islàmics Rafael Valéncia Rodríguez, que fa referència als primers texts castellans de el XIII en els que es menciona l'oferta que Pedro I de Castella va fer a Abenjaldún, en la que es compromet a tornar els antics territoris de la família Jaldún a canvi d'entrar a formar part del seu servici, acontenyiment que va tindre lloc durant una visita a la cort del rei castellà i que Jaldún va rebujar.

[“The Muqaddimah frequently mentions the great contributions made by Spanish refugees to the cultural life of northwestern Africa and stresses the superiority of Spain and the originality of its civilization. This shows that Ibn Khaldun, more than a century after his family had left Spain, still considered himself to some extent a member of that glorious civilization.]

Primers anys en Tunis, Fez, Tlemcen i Granada

A l'edat de 20 anys, va començar la seua carrera política en la Cancelleria del governant tunecino Ibn Tafrakin en el lloc de Kātib al-'A elāmah (portador del sagell), que consistia en escriure en caligrafia fina les típiques notes introductòries dels documents dels funcionaris. En 1352, Abū Ziad, el Sultà de Constantina, va marchar sobre Tunis i ho va derrotar. Abenjaldún, en qualsevol cas descontent en la seua posició respectada pero políticament sense sentit, va seguir al seu mestre Abili a Fez. Ací el sultà mariní Abū Inan Fares I ho va nomenar com a escritor de proclames reals, #lo que no va evitar que Abenjaldún maquinara contra el seu patró. En 1357 açò va dur a la seua persona de 25 anys una sentència de presó de 22 mesos. Despuix de la mort de Abū Inan en 1358, el visir Al-Hasan ibn-Umar li va concedir la llibertat i ho reinstaló en el seu ranc i càrrecs. Abenjaldún després va conspirar contra el successor de Abū Inan, Abū Salem Ibrahim III, en el tio exiliat de Abū Salem. Quan Abū Salem va aplegar al poder, li va donar a Abenjaldún una posició ministerial, el primer lloc que corresponia a les ambicions de Ibn Jaldún.

El tracte que va rebre Abenjaldún despuix de la caiguda de Abū Salem a través de Ibn-Amar'Abdullah, amic de Ibn Jaldún, no va ser del seu agrade, ya que no va rebre una posició oficial significativa. Al mateix temps, Amar va impedir en èxit que Ibn Jaldún, les habilitats polítiques del qual coneixia be, s'aliara en Abd al-Wadids en Tlemcen. Abenjaldún va decidir mudar-se a Granada. Podia estar segur d'una benvinguda positiva allí, ya que en Fez havia ajudat al sultà de Granada, el Nasrid Muhammad V, a recuperar el poder del seu exili temporal. Abenjaldún va eixercitar una missió diplomàtica en favor del regne de Granada, en concret, en Sevilla davant Pedro I de Castella, el Cruel o el Justicier en 1364, per a respalar un tractat de pau. Abenjaldún va portar a terme en èxit esta missió, i cortésmente va rebujar l'oferta de Pedro de permanéixer en la seua cort de Sevilla i que li tornaren les possessions espanyoles de la seua família en Dos Germanes.

En Granada, Abenjaldún ràpidament va entrar en competència en el visir de Muhammad, Ibn al-Jatib, qui vea l'estreta relació entre Muhammad i Ibn Jaldún en creixent desconfiança. Abenjaldún va intentar donar forma al jove sultà en el seu ideal de governant sapient, una empresa que Ibn al-Jatib va pensar que era un perill per a la pau en el país, i l'història li va demostrar que tenia raó. Davant l'instigació del-Jatib, Abenjaldún finalment va ser enviat de tornada a Àfrica del Nort. El propi Al-Jatib va ser acusat per Muhammad de tindre punts de vista filosòfics poc ortodoxos i va ser assessinat, a pesar de l'intent de Abenjaldún d'intercedir en nom del seu antic rival.

En la seua autobiografia, Abenjaldún nos diu poc sobre el seu conflicte en Ibn al-Jatib i les raons de la seua partida. L'orientaliste Muhsin Mahdi interpreta que açò mostra que Abenjaldún es va donar conte més tarde de que havia jujat completament mal a Muhammad V.

De regrés en Àfrica, el sultà hafsid de Bugía, Abū'Abdallāh (que havia segut el seu companyer en la presó) ho va rebre en gran entusiasme i va fer de Abenjaldún el seu primer ministre. Durant este periodo, Abenjaldún va portar a terme una missió audaç per a recaptar imposts entre les tribus bereberes locals. Despuix de la mort de Abū'Abdallāh en 1366, Abenjaldún va canviar de bando una volta més i es va aliar en el sultà de Tlemcen, Abū l-Abbas. Uns anys més vesprada va ser fet presoner per Abu Faris Abdul Aziz, que havia derrotat al sultà de Tlemcen i s'havia apoderat del tro. Després va ingressar en un establiment monástico i es va ocupar de deures acadèmics fins que en 1370 va ser enviat a Tlemcen pel nou sultà. Despuix de la mort de'Abdu l-Azīz, va residir en Fez, gojant del mecenage i la confiança del regente.

Les habilitats polítiques de Abenjaldún, sobretot la seua bona relació en les tribus bereberes, tenien una gran demanda entre els governants del nort d'Àfrica, mentres que ell mateixa va començar a cansar-se de la política i el canvi constant de llealtats. En 1375 va ser enviat per Abū Hammu, el'Abdu l Wadid Sultan de Tlemcen, en una missió a les tribus àraps Dawadida de Biskra. Despuix de la seua tornada, Abenjaldún va buscar refugi en una de les tribus bereberes, en l'oest d'Argèlia, en la ciutat de Qalat Ibn Salama. Va viure allí durant més de tres anys baix la seua protecció, aprofitant el seu aïllament per a escriure el Muqaddimah "Prolegómenos", l'introducció a la seua història planificada del món. En Ibn Salama, no obstant, caria dels texts necessaris per a completar el treball. Com a resultat, en 1378, va retornar al seu Tunis natal, que mentrestant havia segut conquistada per Abū l-Abbas, qui va dur a Abenjaldún al seu servici. Allí es va dedicar casi exclusivament als seus estudis i va completar la seua història del món. La seua relació en Abū l-Abbas es va mantindre tensa, ya que este últim qüestionava la seua llealtat. Açò es va posar en agut contrast en acabant de que Abenjaldún li entregara una còpia de l'història completa ometent el panegíric usual del governant. En el pretext d'anar al Hajj a la #Meca, alguna cosa a lo que un governant musulmà no podia negar el permís, Abenjaldún va poder eixir de Tunis i salpar cap a Aleixandria.

Últims anys en Egipte

Abenjaldún va dir d'Egipte: "El que no ho ha vist no coneix el poder de l'Islam". Mentres que atres regions islàmiques varen tindre que fer front a les guerres fronterices i les lluites internes, baixe els sultans mamelucos Egipte va experimentar un periodo de prosperitat econòmica i alta cultura. No obstant, inclús en Egipte, a on Abenjaldún va viure, no podia mantindre's al marge de la política per complet. En 1384, el sultà egipcíac, al-Malik udh-Dhahir Barquq, ho va nomenar professor de la Qamhiyyah Madrasah i gran Qadi de l'escola de fiqh Maliki (una de les quatre escoles, l'escola Maliki es va difondre principalment en l'Àfrica occidental). No obstant, els seus esforços de reforma varen trobar resistència, i a la veta d'un any va tindre que renunciar al seu càrrec de juge. Un factor que va contribuir a la seua decisió de dimitir va poder haver segut el fort colp personal que va sofrir en 1384, quan un barco que transportava a la seua esposa i fills es va afonar en la costa d'Aleixandria. Abenjaldún va decidir llavors completar el pelegrinage a la #Meca despuix de tot.

Despuix de la seua tornada en maig de 1388, Abenjaldún es va concentrar més fortament en una funció purament educativa en vàries madrasas d'El Caire. En la cort va perdre el favor per un temps, ya que durant els tumults contra Barquq, ell -segons pareix baixe coacció- junt en atres juristes d'El Caire va emetre un Fatwa contra Barquq. Les relacions posteriors en Barquq varen tornar a la normalitat, i una volta més va ser nomenat el qadi de Maliki. En total, ho varen cridar sis voltes per a este alt càrrec, que per diverses raons mai va ocupar durant molt temps.

En 1401, baixe el successor de Barquq, el seu fill Faraj, Abenjaldún va prendre part en una campanya militar contra el conquistador mongol Tamerlán (Timur), que va sitiar Damasc. Abenjaldún va tirar dubtes sobre la viabilitat de l'empresa i realment no volia eixir d'Egipte. Els seus dubtes varen ser vindicadas, ya que el jove i inexperto Faraj, preocupat per un tumult en Egipte, va deixar el seu eixèrcit a la seua sòrt en Síria i es va afanyar a retornar a casa. Abenjaldún va permanéixer en la ciutat sitiada durant sèt semanes, sent baixat sobre la muralla de la ciutat en cordes per a negociar en Tamerlán, en una série històrica de reunions de les que informa àmpliament en la seua autobiografia. Timur li va preguntar en detalle sobre les condicions en les terres del Magreb; a petició seua, Abenjaldún inclús va escriure un llarc informe al respecte. En reconéixer les intencions darrere d'açò, no va vacilar, a la seua tornada a Egipte, en redactar un informe igualment extens sobre l'història dels tàrtars, junt en un estudi del caràcter de Timur, enviant-los als #gobernant meriníes en Fez (Magreb).

Abenjaldún va passar els següents cinc anys en El Caire completant la seua autobiografia i la seua història del món i actuant com a mestre i juge. Durant este temps, s'alega que es va unir a una secta clandestina cridada Rijal Hawa Rijal. Els seus ideals orientats a la reforma varen atraure l'atenció de les autoritats polítiques locals i el vell Abenjaldún va ser arrestat. Va morir el 17 de març de 1406, un més despuix de la seua sexta selecció per al càrrec de Maliki Qadi (Juge).

La seua obra

Kitāb al-'Ibar

L'obra principal de Abenjaldún és el Llibre de l'evidència, registre dels inicis i events dels dies dels àraps, perses i bereberes i els seus poderosos contemporàneus (Kitābu l-ʕibar wa Diwānu l-Mubtada' wa l-Ħabar fī Ayyāla meua l-ʕarab wa l-ʕajam wa l-Barbar wa man ʕĀṣarihim min ḏuwī s-Sulṭāni l-Akbar كتاب العبر وديوان المبتدأ والخبر في أيام العرب والعجم والبربر ومن عاصرهم من ذوي السلطان الأكبر) que està dividit en sèt llibres. El primer d'ells és la Muqaddima o Prolegómenos, que prologa al restant de l'obra, encara que posteriorment s'ha tractat com una obra independent. Els volums del dos al cinc cobrixen l'història de la Humanitat fins als temps de Abenjaldún. Els volums sis i sèt cobrixen l'història dels pobles bereberes i del Magreb. La seua història és, com ell mateixa ho afirma, una Història Universal i comprén l'anàlisis d'històries d'atres pobles com els assiris, hebreus, grecs i romans.

A pesar dels errors que es varen originar en l'obra de Fez en el XIV, Rawḍ al-Qirṭās (provablement d'Ibn Abi Sar), en la qual es va inspirar Jaldún, al-'Ibar seguix sent una font important per a l'història bereber. L'obra historiográfica ha segut criticada encara més per la seua #síntesis de múltiples fonts (a voltes contradictòries) en absència de cites originals, i ací Jaldún s'aparta de l'estil clàssic dels historiadors àraps com Ibrahim ibn ar-Raqīq ( d.1028) o al -Mālikī.

Sobre la disciplina de la sociologia, va concebre una teoria del conflicte social. Va desenrollar la dicotomia entre la vida sedentaria i la vida nómada, aixina com el concepte de "generació" i l'inevitable pèrdua de poder que ocorre quan els guerrers del desert conquisten una ciutat. Seguint a un erudit àrap contemporàneu, Sati 'al-Husri, el Muqaddimah pot llegir-se com una obra sociològica. Els temes tractats en este treball inclouen política, vida urbana, economia i coneiximent. El treball es basa en el concepte central de Abenjaldún d'aṣabiyyah, que s'ha traduït com "cohesió social", "solidaritat grupal" o "tribalismo". Esta cohesió social sorgix espontàneament en tribus i atres menuts grups de parentesc; pero pot ser intensificada i ampliada per una ideologia religiosa. L'anàlisis de Abenjaldún analisa cóm esta cohesió du als grups al poder, pero conté dins de sí les llavors (sicològiques, sociològiques, econòmiques, polítiques) de la caiguda del grup, per a ser reemplaçades per un nou grup, dinastia o imperi vinculat per un grup més fort (o de cohesió menys recent i més vigorosa). Abenjaldún ha segut tildat a voltes de raciste, pero les seues teories sobre l'ascens i la caiguda d'imperis no tenen cap component racial, i esta llectura de la seua obra s'ha atribuït a errors de traducció.

Tal volta l'observació més freqüentment citada del treball de Abenjaldún és la noció de que quan una societat es convertix en una gran civilisació (i, presumiblement, la cultura dominant en la seua regió), el seu punt àlgit és seguit per un periodo de decadència. Açò significa que el següent grup cohesivo que conquista la civilisació minvada és, en comparació, un grup de bàrbars. Una volta que els bàrbars solidifican el seu control sobre la societat conquistada, no obstant, se senten atrets pels seus aspectes més refinats, com l'alfabetisació i les arts, i s'assimilen o s'apropien de tals pràctiques culturals. Després, eventualment, els ex bàrbars seran conquistats per un nou grup de bàrbars, els qui repetiran el procés.

Un dels principals aportes de Abenjaldún a la historiografia és la seua ruptura en el concepte anterior. Ni en el món antic, ni en la Edat Mija, tant en Occident com en el món musulmà, existix un antecedent en relació en el concepte d'història de Abenjaldún. La seua manera d'enfocar el devindre històric, aixina com tots els elements que influïxen en ell, és molt similar al que sigles despuix establirien els Annales dirigits per Marc Bloch, Lucien Febvre o Fernand Braudel. En abdós casos, es pot dir que realisen una història social, en la qual el ser humà és el protagoniste, no un individu, sino tota la colectivitat. Es pot dir sense cap temor que Abenjaldún és el "pare" de l'història en el concepte contemporàneu d'esta disciplina.

Pensament econòmic

Entre els aportes a l'economia de Abenjaldún, s'inclou el descobriment de la dinàmica dels mercats. Analisa també conceptes econòmics fonamentals com població, preu, benefici, lux i formació de capital. Tots estos conceptes són analisats en les seues obres, a on també traça les interrelacions entre ells.

Abenjaldún esbossa un eixemple primerenc (possiblement inclús el més antic) d'economia política. Descriu l'economia com composta de processos de valor afegit; és dir, el treball i l'habilitat s'agreguen a les tècniques i #artesania, i el producte es ven a un valor més alt. També fa una crida a la creació d'una ciència per a explicar la societat i continua esbossant estes idees en la seua obra principal, la Muqaddimah. Abenjaldún es va apartar de la norma que els historiadors musulmans varen seguir i rebuja el seu enfocament en la credibilitat del transmissor i s'enfoca en canvi en la validea de les històries i encoraja el pensament crític.

Abenjaldún també va emfatisar en el Sistema Monetari Islàmic que la moneda o els diners deurien tindre un valor intrínsec. I deu estar compost d'or i argent, és dir, un dinar d'or i un dirham d'argent. També va fer recalcament en que el pes i la purea d'estes monedes es devien seguir estrictament. Com el pes d'un dinar deu ser un mithqal, és dir, igual al pes de 72 grans d'ordi (igual a casi 4,25 grams) i el pes de 7 dinares deu ser igual al pes de 10 dirhams (que equivalen a 7/10 de Mithqal o 2,975 grams). I segons ell, estes monedes deuen usar-se en lleis relacionades en l'impost de beneficencia (Zakat), les multes llegals fixes i atres coses. [29]

Per a Abenjaldún, la història és l'anàlisis de les civilisacions tant en l'aspecte extern com a intern: externament, a través del relat cronològic dels fets; internament, per mig d'un anàlisis llògic i interrelacionado dels acontenyiments històrics per a ubicar les seues conseqüències en el present i les tendències de futur.

Pensament social

En lo relatiu a la sociologia, és particularment interessant la seua concepció sobre l'existència d'un conflicte central (ciutat versus desert). Pel seu anàlisis dels conflictes socials, sociòlecs moderns de la teoria del conflicte com Ludwig Gumplowicz, Gustav Ratzenhofer i Franz Oppenheimer han demostrat un creixent interés en Abenjaldún:

L'importància del método de coneiximent racionaliste empleat per Abenjaldún del tot d'acort en la seua condició de creent, pero sense subordinar el coneiximent i l'interpretació de la realitat a les descripcions contingudes en el Corán o en els hadices. «Abenjaldún posa entre paréntesis a Deu», resumix Charfi. En el llibre sext del Muqaddima o els Prolegómenos, queda clar que és la reflexió fundada sobre l'experiència lo que permet lliteralment a l'home fer-se tal per damunt d'un món animal subjecte als sentits. cal admetre per qüestió de fe una forma de coneiximent superior, estrictament espiritual, propi dels àngels, pero sense incidència alguna sobre el coneiximent humà. És sobradamente coneguda l'utilisació d'este criteri per a explicar el caràcter cíclico de les civilisacions, i al seu núcleu, l'interacció conflictiva entre el modo de vida nómada i l'urbà o civilisat. Ho és menys la #aprofundiment que porta a terme Abenjaldún en l'anàlisis d'una vida nómada, adscrita al món àrap, sense concessió alguna i en la qual va inclosa una interpretació de la génesis de l'Islam de la vigència del qual donen conte especialistes com Patricia Crone. Dotat d'una força pròpia, derivada de la cohesió grupal o asabiyya, el món àrap nómada és violent, depredador i en principi incapaç de formar un imperi. Tot canvia, no obstant, quan sobre eixa rudeza de costums incidix la religió duta per un Profeta als seus cors: «Llavors l'unificació més cabal es du a efecte entre ells posant-los en condicions d'efectuar les conquistes i de fundar un imperi». 

L'epistemologia de Abenjaldún va intentar reconciliar el misticisme en la teologia dividint la ciència en dos categories diferents, la ciència religiosa que considera les ciències del Corán i la ciència no religiosa. Ademés, va classificar les ciències no religioses en ciències intelectuals com la llògica, l'aritmètica, la geometria, l'astronomia, etc. i les ciències auxiliars, com el llenguage, la lliteratura, la poesia, etc. També va sugerir que possiblement apareixeran més divisions sobre el futur. Va tractar d'adaptar-se al comportament i influència cultural de totes les societats possibles en educació, economia i política. No obstant, no creïa que les lleis anaren elegides per un sol líder o un menut grup d'individus, sino principalment per la majoria dels individus d'una societat.

Per a Ibn Jaldún, l'estat és una necessitat de la societat humana per a restringir l'injustícia dins de la societat, no obstant, l'estat significa força, i per lo tant l'injustícia mateixa. No obstant, totes les societats deuen tindre un estat que les rigga, de lo contrari és impossible establir una societat. Va intentar estandardisar l'història de les societats identificant els fenomens ubics de totes les societats. Per a ell, la civilisació és un fenomen que estarà present mentres existixquen els humans. Caracterisa el compliment de les necessitats bàsiques com el començ de la civilisació. Si be al principi, les persones buscaran diferents formes d'aumentar la productivitat des de les necessitats bàsiques i es produirà l'expansió. Més vesprada, la societat començarà a ser més sedentaria i s'enfocarà més en l'artesania, les arts i les característiques més refinades d'una societat. Al final d'una societat, la societat es debilitarà, permetent que un atre menut grup d'individus controle la societat. El grup conquistador es descriu com un grup insatisfet dins de la pròpia societat o un grup de bàrbars del desert que ataquen constantment a atres societats més dèbils o debilitades.

En el Muqaddimah, el treball més important de Abenjaldún, reflexiona cuidadosa i escrupulosament sobre una introducció de la filosofia de l'història d'una manera general, basada en patrons observables dins d'un marc teòric d'events històrics coneguts del seu temps. Descriu els començos, el desenroll, les tendències culturals i la caiguda de totes les societats, #lo que du al sorgiment d'una nova societat que seguirà les mateixes tendències en un cicle continu. Abenjaldún no va crear un model perfecte per a una societat durant la seua vida, pero sí creïa que era necessari un nou model per a gestionar la societat i assegurar el seu continu creiximent econòmic. Ademés, va recomanar els millors enfocaments polítics per a desenrollar una societat d'acort en el seu coneiximent de l'història. Va fer recalcament en que una bona societat seria aquella en la que la tradició de l'educació està profundament arrelada en la seua cultura. Abenjaldún va introduir la paraula asabiya (solidaritat, sentiment grupal o consciència de grup) per a explicar el tribalismo. El concepte de asabiya s'ha traduït com "cohesió social", "solidaritat grupal" o "tribalismo". Esta cohesió social sorgix espontàneament en tribus i atres menuts grups de parentesc (Rashed, 2017).

Ademés, Abenjaldún creïa que massa burocràcia, com els imposts i les llegislacions, conduiria al decliu d'una societat, ya que restringiria el desenroll d'una mà d'obra més especialisada (aument d'acadèmics i desenroll de diferents servicis). Creïa que els burócratas no poden entendre el món del comerç i no posseïxen la mateixa motivació que un home de negocis.

En la seua obra Muqaddimah, Abenjaldún emfatisa la facultat dels sers humans de pensar (fikr) com lo que determina el comportament humà i els patrons ubics. Esta facultat és també lo que inspira als sers humans a formar una estructura social per a cooperar en la divisió del treball i l'organisació. Segons Zaid Ahmand en Epistemology and the Human Dimension in Urban Studies, la facultat de fikr és el pilar de respal per a tots els aspectes filosòfics de la teoria de Abenjaldún relacionada en les tendències espirituals, intelectuals, físiques, socials i polítiques dels sers humans.

Un atre concepte important que emfatisa en el seu treball és el domini de l'artesania, els hàbits i les habilitats. Açò té lloc en acabant de que s'establix una societat i, segons Ibn Jaldún, el nivell de guany d'una societat es pot determinar simplement analisant estos tres conceptes. Una societat en les seues primeres etapes és nómada i principalment preocupada per la supervivència, mentres que una societat en una etapa posterior és sedentaria, en majors guanys en l'artesania. S'esperaria que una societat en una cultura sedentaria i una política estable tinga majors guanys en artesania i tecnologia.

Abenjaldún també va emfatisar en la seua teoria de l'epistemologia l'aspecte important que eixercita la tradició educativa per a assegurar que les noves generacions d'una civilisació milloren contínuament en les ciències i desenrollen la cultura. Abenjaldún va argumentar que sense el fort establiment d'una tradició educativa, seria molt difícil per a les noves generacions mantindre els guanys de les generacions anteriors, i molt manco millorar-les.

Una atra forma de distinguir el guany d'una societat seria el factor de llenguage d'una societat, ya que per a ell l'element més important d'una societat no seria la terra, sino la llengua parlada per ells. Es va sorprendre de que molts no àraps tingueren realment èxit en la societat àrap, tingueren bons treballs i foren ben rebuts per la comunitat. "Estes persones no eren àraps per descendència, pero varen créixer entre els àraps que posseïen l'hàbit de l'àrap", va recordar Abenjaldún una volta, "per açò, varen ser capaços de dominar l'àrap tan ben com pugues ser-ho". Creïa que la raó per la qual els no àraps eren acceptats com a part de la societat àrap es devia al seu domini de l'idioma àrap.

Abenjaldún creïa que cada volta que la faceta lliterària d'una societat alcança els seus nivells més alts deixa d'indicar guanys socials, pero és un embellecimiento de la vida. Per a les ciències llògiques, va establir el coneiximent en el seu nivell més alt com un guany d'acadèmics i un aument de la calitat del coneiximent. Per a ell, el nivell més alt de produccions lliteràries es manifesta en la prosa, els poemes i l'enriquiment artístic d'una societat.

Obres menors

D'atres fonts, sabem de vàries atres obres, principalment compostes durant el temps que va passar en el nort d'Àfrica i Al-Andalus. El seu primer llibre, Lubābu l-Muhassal, un comentari sobre la teologia islàmica de Fakhr al-Din al-Razi, va ser escrit a l'edat de 19 anys baix la supervisió del seu mestre al-Ābilī en Tunis. Un treball sobre el sufisme, Shifā'o l-Sā'il, va ser compost al voltant de 1373 en Fez, Marroc. Mentres que en la cort de Muhammed V, Sultà de Granada, Abenjaldún va compondre una obra sobre llògica,'Allaqa li-s-Sulṭān. De la mateixa manera, cal apuntar que també ha realisat un tractat d'aritmètica, i inclús ha fet alusió a poetes com Ibn al Jatib, fent un comentari sobre el mateix i va aplegar a elaborar un resum de les obres de Averroes.

Vore també

• Fernand Braudel
• Franz Rosenthal
• Ibn Rushd
• William McGuckin de Slane
• Arnold Toynbee

Bibliografia

• Engels and Ibn Khaldun - Nicholas S. Hopkins
• Estapé, Fabián, Abenjaldún o El precursor: discurs llegit el 28 d'octubre de 1993 en l'acte de recepció pública de Fabián Estapé en la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i resposta per l'Acadèmic numerari Juan Vernet, Barcelona: Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1993. ISBN 8479298411
• Abenjaldún, Introducció a l'Història Universal (Al Muqaddimah). Estudi preliminar, revisió i notes Elías Trabluse. Trad. Juan Feres, Mèxic:F.C.I., 1997. ISBN 968-16-2645-1
• Cheddadi, Abdesselam, Ibn Khaldûn: l'homme et li théoricien de la civilisation, París: Gallimard, 2006. ISBN 2-07-076496-6
• Abenjaldún, el Mediterràneu en el sigle XIV: auge i decliu dels imperis. Exposició en el Real Alcasser de Sevilla, maig-setembre de 2006; Estudis, coord. cfca. de M.ª Jesús Viguera Molins, Sevilla-Granada: Fundació Llegat Andalusí-Fundació José Manuel Lara, 2006. ISBN 84-96395-18-9
• Abenjaldún, entre al-Andalus i Argèlia: (Palais de la Culture, Alger, 13 de març-31 de maig de 2007), Granada: Fundació el Llegat Andalusí, 2007. ISBN 978-84-96395-34-3
• Garrot, José Luis (ed.). Mirades Espanyoles sobre Abenjaldún, Madrit: Editorial Edisaf, 2008. ISBN 978-84-95803-61-0

• (2013).

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ibn Jaldún.

Ibn Jaldún en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Ibn Khaldun .
• Artículs i treballs sobre Abenjaldún
• Commemoració del VI centenari de la seua mort
• Medievalismo.org, web en varis idiomes.
• Muqaddima complet en anglés
• Muqaddima complet en Francés, partix I
• Muqaddima complet en Francés, partix II
• Muqaddima complet en Francés, partix III
• Tesis de mestrage sobre Ibn Khaldun publicada per la FFLCH-USP en 2017
• Ibn Khaldun: His Life and Work, by Muhammad Hozien
• Ibn Khaldun on In Our Clave at the BBC.
• Complete Muqaddimah/Kitab al-Ibar in English (without Chapter V, 13)
• The Tunisian American Center (USA)
• Ibn Khaldun on the Web
• Muslim Scientists and Scholars – Ibn Khaldun
• Ibn Khaldūn, from Arnold Toynbee, A Study of History vol. iii, III. C. II. (b), p. 321
• Ibn Khaldun’s Philosophy of Management and Work
• Ibn Khaldun (al-Muqaddimah): Methodology & concepts of economic sociology
• Ibn Khaldun. The Mediterranean in the 14th century: Rise and fall of Empires. Andalusian Legacy exhibition in the Alcazar of Seville
• The Ibn Khaldun Community Service Award©
• Ibn Khaldun meets Al Saud
• The Ibn Khaldun Institute
• The Tunisian American Day©

• Multilingual tunisian academic web site on Ibn Khaldun
• Exposé simplifié sur la théologie scolastique
• Ismail Küpeli: Ibn Khaldun und dones politische System Syriens – Eine Gegenüberstellung, München, 2007, ISBN 978-3-638-75458-3