Anar al contingut

Yihad

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a el neologisme aplicat a sectes radicals dins del islam polític vore yihadisme.
Bandera de l'Al Qaeda símbol usat per al yihad
Versió yihadista del estandart negre usada per vàries organisacions islamistes, inclosa Al Qaeda

Yihad[1] (AFI: [ʝiˈxað]; àrap جِهَاد, AFI: [dʒɪˈhɑːd]) és un concepte de l'islam que representa una obligació religiosa dels musulmans. La raïl àrap ج ه د (J-H-D) apareix 41 voltes en el Corán i de modo freqüent en l'expressió idiomàtica الجهاد في سبيل الله (al-jihad fi sabil Allah) «esforç en el camí de Deu».[2][3][4] A els qui participen i estan compromesos en la yihad se'ls coneix com muyahidín, en plural muyahidines. La majoria entre els acadèmics suní solament reconeixen com a obligació als cinc pilars de l'islam, sent l'objectiu de l'Islam davant tot l'adoració d'Alá com a deu únic. Alguns versículs del Corán inciten a la «guerra santa», per eixemple en Muhammed 47:4 posa "quan tingau una trobada en els que es neguen a creure en Alá colpegeu-els en la nuca i una volta els hajau deixat fòra de combat, apreteu les lligam".[5] Segons la Enciclopèdia de l'Islam, yihad es referix al decret religiós de guerra, basat en la crida del Corán a donar a conéixer la llei de Deu.[6] El orientaliste britànic-nortamericà Bernard Lewis argumenta que en els hadices i en els manuals clàssics de jurisprudència islàmica, yihad té un significat militar en la majoria dels casos.[7] En el seu comentari al compendio d'hadices Sahih Muslim, titulat al-Minhaj i considerats un dels millors en el seu camp, l'erudit medieval musulmà Imam al-Nawawi en definir yihad i les seues diferents categories va dir: "un dels deures colectius de la comunitat en el seu conjunt (fard kifaya) és interpondre una protesta vàlida, solucionar els problemes de religió, tindre coneiximent de la Llei Divina, ordenar lo que és correcte i prohibir les conductes incorrectes".[8] Una interpretació del concepte de yihad és proposta per la pàgina web de la BBC sobre cóm els musulmans descriuen els tres tipos d'esforç englobats en el concepte de yihad:[9]

  • La lluita interna d'un creent per a subsistir el restant de la seua vida en la fe musulmana tant com siga possible.
  • La lluita per a construir una bona societat musulmana. En canvi, l'erudit musulmà Ibn Jaldún (1332-1406) va escriure: "En la comunitat musulmana, la yihad és un deure religiós, per l'universalitat de la missió (musulmana) i (l'obligació) de convertir a tot lo món a l'Islam ya siga per persuasió o per la força ... Els demés grups religiosos no tenen missió universal, i per a ells la yihad no era un deure religiós, llevat solament per a fins de defensa. D'esta manera succeïx que la persona encarregada dels assunts religiosos en (atres grups religiosos) no s'ocupa d'eixercir el poder en absolut".[10]

Per la seua banda el Consell per a les Relacions Americà-Islàmiques (CAIR), grup que té com a base la ciutat de Washington, D. C., sosté que yihad "no significa guerra santa". Yihad és "un concepte bàsic i extens que inclou l'esforç per millorar la calitat de vida en la societat, esforç en el camp de batalla en defensa pròpia, o lluitar en contra de la tirania i l'opressió".[11]

L'intelectual suís Tariq Ramadan assevera que "yihad mai significa "guerra santa" con miras a "impondre" o "propagar" l'Islam en tot lloc. De fet yihad i qitâl (lluita armada) signifiquen exactament lo opost de lo que solem pensar: en lloc de ser els instruments que justifiquen la guerra, són les mides aplicades per a conseguir la pau per mig de la resistència a l'agressió injusta".[12]


En les societats occidentals, el terme yihad es traduïx en freqüència per no musulmans com "guerra santa".[13][14] Els especialistes dels estudis islàmics solen senyalar que estes paraules no són sinònimes.[15] Es referix més a l'esforç d'un mateixa davant el mal, que es propaga per tres mijos: un enemic invisible, el dimoni o algun aspecte personal que canviar. Ni tan sols en el Corán apareix com alguna cosa relacionat en la guerra. Aixina es deuria entendre el terme com alguna cosa molt més obert i no monolític, com si existira una sola yihad.[16] Aixina, diferents autors musulmans, en particular, tendixen a rebujar este acostament, accentuant les connotacions no militars del terme yihad.[17][18]

Orígens

[editar | editar còdic]

La yihad entesa com a combat té el seu orige en els 46 versos que cita el Coran, concretament en el concepte de «guerra obligatòria» en defensa de la pròpia comunitat o miljemet mitzvá:[19]

Els començos de la yihad poden ser rastrejats a les paraules i accions de Mahoma i el Corán.[20] Abdós incentiven a l'us de la yihad contra els no musulmans.[21] El Corán, no obstant, mai utilisa el terme yihad per a referir-se a la baralla i el combat en el nom d'Alá. En canvi, s'utilisa el terme "qital" per a fer referència a "lluitar". La yihad en el Corán tenia originalment per objectiu els veïns dels musulmans, pero en el temps va passar i nous enemics varen sorgir, actualisant-se les afirmacions coràniques sobre la yihad per a referir-se a nous adversaris.[21] El primer eixemple documentat de la llei de la yihad va ser escrit per ʿAbd al-Rahman al-Awza’i i Muhammad ibn al-Hasan al-Shaybani. Este document va sorgir a partir de diferents debats que havien tingut lloc des de la mort de Mahoma.[20]


En l'islam, a diferència del cristianisme, el vers de l'espasa és del grup de Medina (últims aleyas), per lo que abole qualsevol aleya previ.

Corán 9:5 Quan hagen transcorregut els mesos sagrats, mateu als infels onsevullga que els trobeu. ¡Captureu-els! ¡Sitieu-els! ¡Tendiu-els emboscades en tots els llocs! Pero si s'arrepenedixen, fan la azalá i donen el azaque, llavors ¡deixeu-els en pau! Alá és indulgent, misericordioso.

Us del terme

[editar | editar còdic]

En àrap estàndart modern, yihad és un dels térmens correctes per a fer referència a una lluita per alguna causa, ya siga violenta o no, ya siga religiosa o llaica (no obstant, també s'utilisa كفاح kifāḥ).[22] Per eixemple, la lluita de la Satyagraha per la independència de l'Índia promoguda per Mahatma Gandhi es denomina «yihad» en àrap modern, aixina com en molts atres dialectes de l'àrap. Esta terminologia també s'aplica a la lluita per la lliberació de la dòna.[23]


El terme 'yihad' ha adquirit tants significats violents com no violents. Pot significar simplement l'esforç per a viure una vida moral i virtuosa, difonent i defenent l'islam, aixina com lluitant contra l'injustícia i l'opressió, entre atres coses.[24] L'importància d'abdós formes de yihad és una qüestió debatuda. Una enquesta realisada per Gallup va mostrar que una «majoria significativa» dels musulmans d'Indonèsia definien el terme com «el sacrifici de la pròpia vida en honor a l'Islam, a Deu per una justa causa» o com «una lluita contra els oponents de l'Islam». En Líban, Kuwait, Jordània i Marroc, la majoria utilisa el terme per a fer referència a un «deure cap a Deu», un «deure diví» o una «obra cap a Deu», sense connotacions militars o violentes. Atres respostes varen fer referència, en orde de preferència descendent, a:

  • «Un compromís per a treballar dur» i «conseguir els objectius d'un mateixa en la vida».
  • «Lluites per a conseguir una noble causa».
  • «Promoure la pau, l'harmonia i la cooperació, i assistir als demés».
  • «Viure els principis de l'Islam».[25]

Distinció entre la yihad «major» i «menor»

[editar | editar còdic]

En la seua obra L'Història de Bagdad, Al-Khatib al-Baghdadi, un acadèmic islàmic del XI, va fer referència a una afirmació del companyer de Mahoma Jabir ibn ʿAbdallah. Esta referència establix que Jabir va dir: «El Profeta... va tornar d'una de les seues batalles, i llavors nos va dir, «heu aplegat en una excelent arribada, heu vingut des de la Menor Yihad fins a la Yihad Major, l'esforç d'un siervo [d'Alá] contra els seus desijos [guerra santa]».[26][27] Esta referència va donar pas a la distinció entre les dos formes de yihad, la «major» i la «menor». Alguns estudiosos de l'Islam discutixen l'autenticitat d'esta referència i consideren que el significat de la yihad com a guerra santa és més important.[26]

No obstant, el mateix lloc (BBC. 3 d'agost de 2009) establix que este hadiz no és fiable. Atres fonts ho consideren debile, fabricat i no té font.[28][29][30] Per una atra part, este hadiz no apareix en cap de les famoses coleccions d'hadiz (Sahih al-Bujari, Sahih Muslim, Abu Dawud, Al-Nasa'i, Al-Tirmidhiy Ibn Maŷa). Per a l'estudiós no musulmà David Cook, opinant sobre la possibilitat de que la yihad violenta no supere a la yihad espiritual:

En llegir la lliteratura musulmana, tant contemporànea com a clàssica, un pot vore que l'evidència per a la primacia de la yihad espiritual és despreciable. Hui és clar que els no musulmans, escrivint en una llengua no occidental (com l'àrap, persa o urdu), han reivindicat que la yihad és principalment no violenta o ha segut superada per la yihad espiritual. Este tipo d'afirmacions són realisades exclusivament per acadèmics occidentals, principalment aquells que estudien el sufisme i/o treballen en el diàlec interreligioso, i per aquells que fan apologia musulmana i intenten presentar l'Islam en el seu acostament més inocuo possible.

D'acort en el juriste musulmà Ibn Hajar al-Asqalani, la cita en la que es diu que Mahoma hauria dit que la yihad major és la lluita interior està presa d'una font no confiable:

L'afirmació àmpliament estesa prové d'Ibrahim ibn Ablah d'acort en Nisa'i en al-Kuna. Ghazali ho menciona en la Ihya' i al-'Iraqi diu que Bayhaqi ho va relatar baix l'autoritat de Jabir i va dir: hi ha debilitat en la seua llínea de transmissió.

La millor yihad

[editar | editar còdic]

Durant la Primavera Àrap, moltes manifestacions pacífiques en països àraps es varen enfrontar a la violència i al fòc dels dispars dels seus governs. Els dispars varen incentivar les protestes i varen alimentar als revolucionaris, basats en la seua forta fe en lo que és denominat «la millor yihad». La millor yihad va ser incentivada pel seu profeta, Mahoma, dient:[33][34]

Lo millor de la yihad és la paraula de Justícia front al govern opresivo del Sultà.

En el context de la batalla, quan en utilisar el terme yihad es denota enfrontament de guerra, Ibn Nuhaas cita el següent hadiz per a explicar el significat de «millor yihad»:


En un hadiz similar a l'anterior, Ibn Nuhaas cita un hadiz de Musnad Ahmad ibn Hanbal, a on este afirma que el més alt tipo de yihad és «la persona que és assessinada quan està derramant la seua última gota de sanc».[Ahmed 4/144][36]

També s'ha informat que Mahoma considerava que peregrinar era una manera de conseguir la millor yihad per a una dòna musulmana.[37]


Lluita espiritual

[editar | editar còdic]

L'estudiós musulmà Mahmoud Ayoub afirma que «l'objectiu de la verdadera jihad és conseguir l'harmonia entre el islam (sumissió), iman (fe) i ihsan (vida estricta i correcta)».[38]

En temps moderns, l'acadèmic i professor pakistaní Fazlur Rahman Malik ha utilisat el terme per a descriure la lluita per establir un «orde moral i social just»,[39] mentres que el president Habib Bourguiba de Tunis ho ha utilisat per a descriure la lluita pel desenroll econòmic del seu país.[40]

Guerra (Jihad bil Saif)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Muyahidín.

En la jurisprudència islàmica clàssica, el desenroll de la qual pot datar-se en els primers sigles despuix de la mort del profeta Mahoma,[41] la yihad va ser l'única forma de guerra permesa baix la llei islàmica, i podia consistir en guerra contra els no creents, apóstatas, rebels, lladres de camí i persones que renunciaven a l'autoritat de l'Islam.[42] El principal objectiu de la yihad com a guerra no és la conversió dels no musulmans a l'islam per la força, sino l'expansió i defensa del estat islàmic.[43][44] En sigles posteriors, especialment en el curs de la colonisació d'importants porcions del món musulmà, l'émfasis va ser posat sobre els aspectes no militars de la yihad. Actualment, alguns autors musulmans solament reconeixen com a llegítimes les guerres que tenen per objectiu la defensa territorial aixina com la defensa de la llibertat religiosa.[45]


El que el Corán sancione solament la guerra defensiva o que l'ordene contra tots els no musulmans depén de l'interpretació que es done a passages rellevants del mateix.[46] Açò és perque no establix explícitament els objectius de la guerra que els musulmans deuen portar a terme. Els passages concernents a la yihad animen a promoure els lluitadors per la causa islàmica i no discutixen l'ètica militar.[47]

En els manuals clàssics de jurisprudència islàmica, les regles associades en la confrontació armada estan cobertes en gran llongitut. Estes regles inclouen no assessinar a dònes, chiquets i no combatents, aixina com no danyar àrees cultivades o residencials.[48] Més recentment, els musulmans moderns han intentat reinterpretar les fonts islàmiques, accentuant que la yihad és essencialment un tipo de guerra defensives dirigida a protegir als musulmans i l'islam.[44] Encara que alguns estudiosos islàmics han diferit sobre l'implementació de la yihad, existix un consens entre ells sobre que el concepte de yihad sempre inclou la lluita armada contra la persecució i l'opressió.[49]

Debat

[editar | editar còdic]

Existix controvèrsia sobre si l'us del terme yihad sense major explicació fa referència al combat militar, i sobre si algunes persones han utilisat la confusió sobre la definició del terme per als seus propis fins.[50]


L'historiador d'Orient Mig Bernard Lewis argumenta que «l'immensa majoria dels teòlecs, juristes i tradicionalistes (experts en el hadiz) clàssics varen entendre l'obligació de la yihad en un sentit militar».[51] Més allà, Lewis manté que per a la major part de l'història registrada de l'Islam, des de la vida del profeta Mahoma en avant, la paraula yihad ha segut utilisada en un sentit militar.[52]

Visió dels diferents grups musulmans

[editar | editar còdic]

Ahmadiyya

[editar | editar còdic]

En la Comunitat Ahmadía, el pacifisme és una poderosa corrent, considerant-se la yihad com una lluita personal interna que no deu prendre's com una confrontació violenta en objectius polítics. La violència és l'última opció, que solament deu utilisar-se per a protegir la religió i la pròpia vida en situacions extremes de persecució.[53]

Suní

[editar | editar còdic]

La yihad ha segut classificada tant com al-jihād al-akbar (la gran yihad), la lluita contra l'ego d'un mateixa, o al-jihād al-asghar (la yihad menor), l'esforç extern, físic, que en ocasions implica lluita. Este segon enfocament és similar a la visió chií de la yihad. Els juristes musulmans varen explicar que existixen quatre tipos de jihad fi sabillah (lluita per causa de Deu):[54]

  • La yihad del cor (jihad bil qalb/nafs) està relacionada en el combat contra el diable i en l'intent d'escapar de les persuasió del mal. Este tipo de yihad és vista com la gran yihad (al-jihad al-akbar).
  • La yihad de la llengua (jihad bilisan) està relacionada en pronunciar la veritat i estendre la paraula de l'Islam en una única llengua.
  • La yihad de la mà (jihad bil yad) fa referència a triar lo que és correcte i combatre l'injustícia i lo que està en la direcció equivocada en accions.
  • La yihad de l'espasa (jihad bil saif) fa referència a qital fi sabillah (la lluita armada en el camí de Deu, o guerra santa), l'us més comú entre els musulmans salafista i escissions dels Germans Musulmans.


Sufisme

[editar | editar còdic]

La visió del sufisme classifica la "yihad" en dos variants: la "Més Gran Yihad" i la "Menor Yihad". Mahoma va posar l'émfasis en la "gran yihad" en dir que "sant és el guerrer que és en guerra conseguixc mateix".cita requerida En este sentit, les guerres externes i el colp físic són vists com una falsificació satànica de la verdadera "yihad" que solament pot lluitar-se i guanyar-se en l'interior. No existix una atra Salvació que puga salvar a l'home sense els esforços del propi home i el treball destinat al refinament propi. En este sentit es pot vore la visió occidental de Grial, pròxim l'ideal sufí. Per als sufís, la Perfecció és el Grial, i el Grial és per a aquells que despuix d'haver-se tornat perfectes donant tot lo que tenien als pobres llavors passen a convertir-se en "Abdal" o "aquells que han canviat", com Enoch, qui va ser "pres" per Deu perque "va caminar en Deu", (Génesis:5:24), a on els "que són Sagrats" obtenen el sobrenom de "Hadrat" o "La Presència".

Història

[editar | editar còdic]
Temps dels califas
  •  Expansió baix Mahoma, 622–632/D. H. 1-11
  •  Expansió durant el Califato Ortodox, 632–661/D. H. 11-40
  •  Expansió durant el Califato Omeya, 661–750/A. D. 40-129

    • Primeres conquistes musulmanes

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Expansió musulmana.

    Dos anys despuix de la mort del profeta islàmic Mahoma en l'any 632, els musulmans baix eliderage del califa Umar varen començar diferents campanyes militars contra el Imperi Bizantí i el Imperi sasánida. En la Batalla de Yarmuk, en 636, els musulmans varen derrotar a l'eixèrcit bizantí, forçant a l'imperi a eixir de Síria. Els bizantino es varen rendir prop d'El Caire en 641. La conquista d'Aleixandria, llavors capital d'Egipte, va dur més temps. Els musulmans es varen enfrontar a escassa resistència dels locals, ya que havien sofrit baix el govern bizantí. En la Batalla del-Qadisiyya, en 637, l'eixèrcit persa va ser derrotat. En 642 els musulmans varen derrotar als perses en la Batalla de Nahāvand, obrint el camí a la conquista musulmana de la zona. En 15 anys Iran havia segut conquistat. Els musulmans, posteriorment, varen alvançar cap a Àsia Central.[55]


    En ocasions anomenada "la Gran conquista", el rol de l'Islam en ella és debatut. Diferents autors àraps medievals varen afirmar que havia segut guiada per Deu. Es va presentar com ordenada i disciplinada, baix el mando del califa.[56] Multitut d'explicacions modernes disputen l'idea de que la yihad fora la força motriu de les conquistes. Mantenen que els àraps, en l'albor de les conquistes, eren pobres, i que la desertificació en la península aràbiga havia reduït els recursos locals. Estes explicacions consideren casusas materials, en oposició a les religioses, com la causa fonamental de les conquistes. Algunes explicacions recents citen tant les causes materials com les religioses de les conquistes.[57]


    Societat dels Germans Musulmans

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Germans Musulmans.

    En 1928, Hassan al-Banna va fundar la Societat dels Germans Musulmans, una organisació estrictament conservadora i molt secretista basada en Egipte, dedicada a resucitar l'imperi musulmà (Califato). D'acort a a el-Banna, "és la naturalea de l'Islam dominar, no ser dominat, impondre la seua llei sobre totes les nacions i estendre la seua poder al planeta sancer".[58] La Germandat Musulmana, coneguda com a Germans Musulmans (jamiat al-Ikhwan al-muslimun, lliteralment Societat dels Germans Musulmans), s'opon a les tendències seculars dels països islàmics i desija la tornada als preceptes del Corán, rebujant les influències occidentals.[59] Al Bana va sorgir a partir del desig de l'extrema dreta musulmana d'opondre's a l'ideologia de la modernisació. La Germandat contempla una interpretació estricta del Corán que glorifica la violència suïcida. Junt a A el Banna, el gran Muftí de Jerusalem, Haj-al Amin Al-Husseini, va anar un líder musulmà enormement influent en la seua época. Junts, varen crear un poderós i popular partit islamiste, arreplegant els principis fonamentals de l'Islam i culpant dels problemes del món als judeus.[60] Al-Banna també va donar al grup el motto que encara utilisa hui: "Alá és el nostre objectiu, el Profeta el nostre líder, el Corán nostra constitució, la yihad el nostre camí i la mort per Deu el nostre objectiu suprem". L'Informe de la Comissió sobre el 11S afirma que els Germans varen influir el pensament d'Osama bin Laden i del Xeic Omar Abdel-Rahman, responsable de l'atac de 1993 al World Trade Center.[58][61]


    Un important aspecte de l'ideologia dels Germans Musulmans és l'aprovació de la yihad, com és el cas de la fatwa emesa en 2004 pel xeic Yusuf al-Qaradawi, convertint en una obligació religiosa dels musulmans el seqüestre i assessinat de ciutadans nortamericans en Iraq.[59] Esta ideologia va advocar per yihad àrap i islàmica contra els britànics i judeus.[62] Igualment, els Germans Musulmans varen sostindre una "guerra santa" contra Síria despuix de la massacre d'Hama.[63]

    La BBC explica cóm les raïls de la yihad i els orígens del concepte de yihad de Bin Laden poden rastrejar-se fins a certes figures de principis del XX, els qui varen començar un poderós moviment de resorgiment islàmic en resposta al colonialisme i les seues seqüeles. al-Banna culpava a l'idea occidental de separació entre religió i política del decliu musulmà. En els anys 1950, Sayyid Qutb, el membre més prominent dels Germans Musulmans, va prendre els arguments del-Banna inclús més allà. Per a Qutb, "tots els no musulmans són infels, inclús els cridats pobles dellibre, cristians i judeus", també va predir un eventual choc de civilisacions entre l'islam i Occident. "Qutb va inspirar tota una generació d'islamistes, incloent a l'Ayatolá Jomeini". El món musulmà accepta àmpliament esta ideologia despuix de la derrota àrap en la guerra de 1967.[64]


    Els Germans Musulmans han estat involucrats en atacs violents. Ademés, el seu propi simbolisme fa alusió a la confrontació violenta. En la seua bandera hi ha un quadrat marró que enquadra un círcul vert en un perímetro blanc. Dos espases s'entrecreuen dins del círcul sobre un Corán roig. La coberta del Corán diu: "Verdaderament, est és el Generós Corán". El text en àrap sobre l'espasa es traduïx per "estigues preparat". Una referència a un vers corànic que parla de la preparació a la lluita contra els enemics de Deu.[65] Forma part d'una llista de 17 grups categorizados com "organisació terrorista" pel Govern de Rússia,[66] com fins fa poc en Egipte, a on varen començar a portar a terme atacs terroristes.[67]

    Guerra en les societats musulmanes

    [editar | editar còdic]
    Erro al crear miniatura:
    Els estats yihadistes fulani d'Àfrica Occidental, cap a 1830.

    Les principals dinasties musulmanes de la Imperi otomà (suní) i Pèrsia (chiïta) varen establir sistemes d'autoritat entorn a institucions tradicionals islàmiques. En l'Imperi Otomà, el concepte de ghaza va ser promulgat com una obligació germana de la yihad. Es diu que el governant otomà Mehmed II hauria insistit en la conquista de Constantinopla, fins a llavors bizantina i cristiana, per a justificar la ghaza com a obligació elemental. Atres governants otomans posteriors aplicarien la ghaza per a justificar campanyes militars contra la dinastia persa safávida. Aixina, abdós imperis rivals varen establir la tradició de que un governant sol era considerat com verdaderament a càrrec quan els seus eixèrcits havien segut enviats al camp de batalla en el nom de la fe sagrada, normalment contra els giaurs o heréticos, lo que solia fer referència a qualsevol un atre. La vocació "misionaria" de les dinasties musulmanes va ser suficientment prestigiosa per a ser arreplegada oficialment en un títul formal: els otomans (molts dels quals varen aplegar a incloure ghazi com a part del seu nom) Sultà Murad Khan II Khoja-Ghazi, sext Sobirà de la Casa d'Osman (1421–1451), lliteralment va utilisar el títul Sultà ul-Muyahidín.cita requerida


    En al-Ándalus, el concepte yihad es pot rastrejar en la cort califal en el sigle X, a través d'un discurs orquestat pels propis califes, sobretot durant la cort d'Abd-al-Rahmán III, inaugurador del califato, i al-Hakam II. En época d'Almanzor i el seu fill Abd al-Malik, esta connotació bèlica de yihad va ser especialment utilisada. En est, la cort, ellenguage ceremonial i la simbologia associada referencialmente a la guerra i més concretament a la guerra santa, eren fonamentals com a instrument polític. El califa es convertia en el defensor de l'islam i de la lluita contra els enemics de Deu, cridats politeistes o herejes, anaren cristians, o inclús els mateixos musulmans chiïtes. Cada batalla o cada escaramuza, es referència en les fonts de l'época en este to simbòlic.[68] En época almohade, gràcies a l'alvanç i expansió d'este imperi pel Magreb i la Península ibèrica, el discurs sobre la yihad es va mantindre relacionat en la guerra i en la llegitimació del seu imperi, maquetar en sermones bèlics, voluntariat en els eixèrcits, i atres fòrmules de participació de l'èlit i el poble en la guerra. El pretext ideològic d'aparició d'este procés de "renovació" és la restauració de la purea original de l'islam i l'oblit dels preceptes religiosos per la vida terrenal. És dir, l'abandó de la yihad. L'unió entre religiositat i guerra estava ocorrent en el occident cristià i l'orient islàmic des del sigle XI, en un context de lluita per la terra santa i, en el cas de la península, en els alvanços i reculada de la "reconquista".[69]

    En Àfrica Occidental, els cridats estats yihadistes fulani, varen ser creats a partir de toda una serie de yihads llançades per l'ètnia fula. No varen ser els únics en la regió en ser establits sobre la base de guerres ofensives liderades per motius religiosos islàmics.[70]


    Els mandats inculcats en el Corán (en cinc suras del periodo posterior a que Mahoma establira el seu poder) per a que els musulmans lluitaren contra aquells que o be no abraçaven l'islam o no pagaven una taxa (yizia) no varen ser interpretats com un mandat llegal general per a que tots els musulmans feren la guerra constantment als infels. Era normalment acceptat que l'orde per a llançar una guerra general solament podia ser donada pel Califa, pero els musulmans que no reconeixien l'autoritat espiritual del Califa, com els no sunís o els estats no otomans, solien buscar en els seus propis governants la proclamació de la yihad. En realitat, no s'ha produït una guerra universal dels musulmans contra els no creents des del primer califato. Alguns han proclamat la yihad, reclamant per a sí el títul de mahdi, com per eixemple el sudanés Muhammad Ahmad en 1882.[71]

    Yihadisme modern

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Yihadisme.

    A lo llarc de l'història hi ha hagut diferents grups (de caràcter islamiste o no) que han realisat cridades a la yihad, entesa com a guerra santa, en el marc de conflictes de tipologia molt distinta (no solament contra no musulmans, a voltes també entre els propis musulmans). Alguns autors, com Bat Ye'or, pionera en l'estudi de la situació dels dhimmíes i de la yihad, veuen inclús en el genocidi armeni de 1915 la culminació natural d'una política de yihad perpetrada per musulmans, encara que la historiografia generalment ha enquadrat estos acontenyiments en el context de les neteges ètniques que han acompanyat a lo llarc del XX a la creació de varis estats nacionals moderns, com la llaica Turquia en este cas, i sense relació directa en la religió. Per a Bat Ye'or:

    La llògica interna de la yihad no pot tolerar l'emancipació religiosa. La guerra permanent, la perversidad del Donar al-Harb [món no musulmà] i l'inferioritat dels harbi [no musulmans] conquistats constituïxen els tres principis interdependents i inseparables que fonamenten l'expansió i la dominació política de la umma [comunitat musulmana].[72]

    Com ya s'ha dit, els defensors de l'idea d'una guerra de religió o de civilisacions troben eco i inspiració en paraules com les que Osama bin Laden va pronunciar en un mensage difòs al món sancer per Al Jazira el 3 de novembre de 2001, menys de dos mesos despuix del 11-S, en clara advertència a les principals autoritats religioses musulmanes:


    Els qui intenten ocultar la veritat evident de que es tracta d'una guerra de religió, enganyen a la nació [islàmica].[73]

    No obstant, molts intelectuals, com l'historiador marroquí Abdallah Laroui rebugen l'identificació entre islam i violència (o inclús entre islamisme polític i violència) que es fa a partir de discursos com el del-Qaeda:

    Relacionar la violència en l'ideologia de l'islam polític és deshonesto per abdós parts, tant del costat musulmà com del no musulmà. Conec l'història lo suficient per a saber que tot moviment polític cau en algun moment en la tentació de recórrer a la violència. Hi ha hagut a lo llarc de l'història terrorisme puritano, terrorisme jacobino, terrorisme nihiliste, terrorisme anarquiste, terrorisme sioniste, terrorisme hinduista i terrorisme confuciano. Podria allargar la llista i senyalar que els hòmens que varen fer d'açò una teoria profundament elaborada, com Bakunin o Georges Sorel, no varen pensar en cap moment en l'islam.[74]

    Vore també

    [editar | editar còdic]

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ «fundeu. es/recomendacion/yihad-y-yihadista-no-jihad-ni-jihadista/ yihad i yihadiste, no jihad ni jihadista», Fundéu BBVA, 21-06-2013.
    2. ↑ Morgan, Diane (2010). google. com/books? id=U94S6N2zECAC&pg=PA87 Essential Islam: a comprehensive guide to belief and practice, ABC-CLIO, p. 87, pp. 263. ISBN 0-313-36025-1. Consultat el 12 d'agost de 2012.
    3. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas»., Jihad, p.571
    4. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas»., Jihad, p.419
    5. ↑ https://recitequran. com/es/47:4
    6. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».Jihad, p.397
    7. ↑ Bernard Lewis, The Politicalanguage of Islam (University of Chicago Press, 1988), p. 72. Cf. William M. Watt, Islamic Conceptions of the Holy War en: Thomas P. Murphy, The Holy War (Ohio State University Press, 1974), p. 143
    8. ↑ Shaykh Hisham Kabbani; Shaykh Seraj Hendricks, Shaykh Ahmad Hendricks. «archive. org/web/20060717071555/http://www. sunnah. org/fiqh/jihad_judicial_ruling. htm Jihad—A Misunderstood Concept from Islam». The Muslim Magazine. Archivat des d'el sunnah. org/fiqh/jihad_judicial_ruling. htm original, el 17 de juliol de 2006. Consultat el 12 d'agost de 2012.
    9. ↑ «bbc. co. uk/religion/religions/islam/beliefs/jihad_1. shtml Jihad». Consultat el 11 de decembre de 2012.
    10. ↑ Ibn Jaldún, Muqaddimah p 99 de l'edició àrap, p 303 de l'edició anglesa, traduïda a la seua volta de l'àrap per Franz Rosenthal, 1958. edició anglesa: https://asadullahali. files. wordpress. com/2012/10/ibn_khaldun-al_muqaddimah.pdf files. wordpress. com/2012/10/ibn_khaldun-al_muqaddimah.pdf archivat en Wayback Machine.) edició àrap: http://www. mohamedrabeea. com/books/book1_3227.pdf mohamedrabeea. com/books/book1_3227.pdf archivat en Wayback Machine.
    11. ↑ [enllaç trencat]
    12. ↑ http://pa. cair. com/files/Muslim_Scholars_Speak_Out.pdf
    13. ↑ cf. i. g. BBC news artícul bbc. co. uk/2/hi/africa/8537925. stm Libya's Gaddafi urges 'holy war' against Switzerland
    14. ↑ Rudolph Peters, Jihad in Medieval and Modern Islam (Brill, 1977), p. 3
    15. ↑ Patricia Crone, Medieval Islamic Political Thought (Edinburgh University Press, 2005), p. 363
    16. ↑ Albarrán Iruela, Javier (2020). org/records/18496147 Eixèrcits beneïts. Yihad i memòria en al-Andalus (ss. X-XIII), Editorial Universitat de Granada, p. 21. doi:10.5281/zenodo.18496146. ISBN 978-84-338-6753-7.
    17. ↑ archive. org/web/20101129013542/http://rissc. jo/index. php/english-publications. html Jihad and the Islamic Law of War
    18. ↑ Rudolph Peters, Islam and Colonialism. The doctrine of Jihad in Modern History (Mouton Publishers, 1979), p. 118
    19. ↑ Fredericko Sharonah: L'islamisme i els judeus archive. org/web/20060713233617/http://www. wzo. org. il/es/recursos/view. asp? id=310 WZO. org. il
    20. ↑ 20,0 20,1 Rudolph Peters, Jihād (The Oxford Encyclopedia of the Islamic World); oxfordislamicstudies. com/MainSearch. html Oxfordislamicstudies.
    21. ↑ 21,0 21,1 Jonathon P. Berkey, The Formation of Islam; Cambridge University Press: Cambridge, 2003
    22. ↑ «voltairenet. org/IMG/pdf/El_concepto_de_yihad.pdf Sobre el concepte de yihad».
    23. ↑ Al-Batal, Mahmoud; Kristen Brustad, and Abbas Al-Tonsi (2006). «6-"من رائدات الحركة النسائية العربية" (Un dels Pioners del Moviment Feministe Àrap)», Al-Kitaab fii Tacllum al-cArabiyya, Part II, 2 edició (en àrap, anglés), Washington DC: Georgetown University Press. ISBN 978-1-58901-096-3. «Lluitar o bolcar-se un mateixa en una causa........جاهََدَ، يجاهِد، الجهاد»
    24. ↑ Esposito (2002a), p.26
    25. ↑ John L. Esposito, Dalia Mogahed, Who Speaks for Islam? What a Billion Muslims Really Think (Gallup, 2007) p. 20 f.
    26. ↑ 26,0 26,1 «bbc. co. uk/religion/religions/islam/beliefs/jihad_1. shtml Jihad». BBC.
    27. ↑ Fayd al-Qadir vol.4 pg. 511
    28. ↑ https://islamqa. info/en/10455
    29. ↑ https://www. islamicboard. com/miscellaneous/134296653-famous-hadith-actually-fake-lesser-vs-jihaad. html
    30. ↑ «archive. org/web/20180303011250/http://wikiislam. net/wiki/Lesser_vs_Greater_Jihad Copia archivada». Archivat des d'el net/wiki/Lesser_vs_Greater_Jihad original, el 3 de març de 2018. Consultat el 23 de març de 2017.
    31. ↑ David Cook, google. co. uk/books? id=6SrYAAAAMAAJ&q=understanding+jihad Understanding Jihad, University of Califòrnia Press, 2005, p.165-6
    32. ↑ Hajar al Asqalani, Tasdid al-qaws, vejau també Kashf al-Khafaa’ (no. 1362)
    33. ↑ archive. org/web/20110226122709/http://www. khilafah. com/index. php/analysis/middle-east/11132-protestors-lose-their-fear-of-the-egyptian-regime-and-perform-the-best-jihad-the-word-of-justice-in-front-of-the-oppressive-ruler Performing Best Jihad in Egypt
    34. ↑ org/2011/02/01/reflections-on-the-protests-in-egypt The Need for Understanding and Tolerance
    35. ↑ Abu Dawud, Tirmidhi, ibn Majah
    36. ↑ kalamullah. com/Books/MashariAl-AshwaqilaMasarial-Ushaaq-RevisedEdition.pdf Ibn Nuhaas, Book of Jihad, Translated by Nuur Yamani, p. 177
    37. ↑ https://web. archive. org/web/20110924235556/http://www. cmje. org/religious-texts/hadith/bukhari/052-sbt. php#004.052.043
    38. ↑ Mahmoud M. Ayoub, Islam: Faith and History, pp. 68-69)
    39. ↑ Fazlur Rahman, Major Themes of the Quran, (Minneapolis: Bibliotheca Islamica, 1980), pp. 63-64.
    40. ↑ Rudolph Peters, Jihad in Classical and Modern Islam (Princeton, N. J.: Markus Weiner, 1996), pp. 116-17
    41. ↑ Albrecht Noth, Der Dschihad: sich mühen für Gott. In: Gernot Rotter, Die Welten dones Islam: neunundzwanzig Vorschläge, dones Unvertraute zu verstehen (Fischer Taschenbuch Verlag, 1993), p. 27
    42. ↑ Majid Khadduri, War and Peace in the Law of Islam (The Johns Hopkinns Press, 1955), pp. 74-80
    43. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
    44. ↑ 44,0 44,1 R. Peters (1977), p.3
    45. ↑ Rudolph Peters, Jihad in Classical and Modern Islam (Markus Wiener Publishers, 2005), p. 125
    46. ↑ Fred M. Donner, The Sources of Islamic Conceptions of War, in: James Turner Johnson, Just War and Jihad (Greenwood Press, 1991), p. 47
    47. ↑ Albrecht Noth, Heiliger Krieg und Heiliger Kampf in Islam und Christentum (Röhrscheid, 1966), p. 13
    48. ↑ Muhammad Hamidullah, The Muslim Conduct of State (Ashraf Printing Press 1987, pp. 205-208
    49. ↑ Ghamidi, Javed (2001). «The Islamic Law of Jihad», Mizan, Donar ul-Ishraq. OCLC 52901690.
    50. ↑ meforum. org/artícul/357 What Does Jihad Pixen? "Per eixemple, la cridada de Yasir Arafat en maig de 1994 en Johannesburgo per una "yihad per a lliberar Jerusalem" va ser un punt d'inflexió en el procés de pau. Els israelís ho varen sentir parlar de l'utilisació de la violència per a conseguir fins polítics i varen qüestionar les intencions del procés de pau. Tant Arafat com els seus ajudants posteriorment varen clarificar que feya referència a la "yihad pacífica"."
    51. ↑ Bernard Lewis, The Politicalanguage of Islam (Chicago: University of Chicago Press, 1988), p. 72.
    52. ↑ Lewis, Bernard, The Crisis of Islam, 2001 Capítul 2
    53. ↑ «theyworkforyou. com/whall/? id=2010-10-20a.284.0 Ahmadiyya Community, Westminster Hall Debat». TheyWorkForYou. com. Consultat el 12 d'agost de 2012.
    54. ↑ Majid Khadduri: War and Peace in the Law of Islam, p.56
    55. ↑ Bonner, Michael (2006). Jihad in Islamic History. New Jersey: Princeton University Press. p.58-59
    56. ↑ Bonner (2006), p.60-1
    57. ↑ Bonner (2006), p.62-3
    58. ↑ 58,0 58,1 investigativeproject. org/documents/misc/355.pdf The Development of MPAC's Islamist Ideology: A Primer Investigative Project
    59. ↑ 59,0 59,1 «jewishvirtuallibrary. org/jsource/Terrorism/muslimbrotherhood. html The Muslim Brotherhood». JVL. Consultat el 13 d'agost de 2012.
    60. ↑ archive. org/web/20110512011314/http://www. jewishtribune. ca/TribuneV2/content/view/551/5/ Jewish Tribune - German scholar alerts all to threat of Islamofascism
    61. ↑ «archive. org/web/20090103153848/http://worldnetdaily. com/news/artícul. asp? ARTICLE_ID=27149 The Quran: Suïcide playbook, Farah». Archivat des d'el worldnetdaily. com/news/artícul. asp? ARTICLE_ID=27149 original, el 3 de giner de 2009. Consultat el 13 d'agost de 2012.
    62. ↑ Samuel Totten, Paul Robert Bartrop, Steven L. Jacobs. Dictionary of Genocide: A-LVolume 1 of Dictionary of Genocide, Paul Robert Bartrop. ABC-CLIO, 2008. p. 226 ISBN 978-0-313-34642-2
    63. ↑ Samuel Totten, Paul Robert Bartrop, Steven L. Jacobs. Dictionary of Genocide: A-LVolume 1 of Dictionary of Genocide, Paul Robert Bartrop. ABC-CLIO, 2008. google. com/books? id=xWKjSc0ql3cC&pg=PA181 p. 181 ISBN 978-0-313-34642-2
    64. ↑ archive. org/web/20140907115409/http://news. bbc. co. uk/2/hi/middle_east/1603178. stm BBC NEWS | Middle East | Analysis: The roots of jihad
    65. ↑ «archive. org/web/20130123121653/http://adl. org/terrorism/symbols/muslim_brotherhood_1. asp Muslim Brotherhood - ADL Terrorist Symbol Database». Archivat des d'el adl. org/terrorism/symbols/muslim_brotherhood_1. asp original, el 23 de giner de 2013. Consultat el 1 de decembre de 2016.
    66. ↑ bbc. co. uk/2/hi/europe/5223458. stm BBC NEWS | Europe | Russia names 'terrorist' groups
    67. ↑ com/e. o/mus_br_egypt. htm Muslim Brotherhood - Egypt
    68. ↑ org/records/18552461 «DE PORTES, BANDERES I SÚPLIQUES A DEU: CEREMONIAL I GUERRA SANTA EN Al-ANDALUS (S. X)».Intus-Legere Història.Universitat Adolfo Ibáñez.
      218-221.doi:10.5281/zenodo.18552461.Consultat el 2026-02-16.
    69. ↑ org/records/18486652 «Ruptura, memòria i guerra santa: una llectura del yihad almohade».Órdens militars i construcció de la societat occidental (Sigles XII-XV).
      287-289.Consultat el 2026-02-16.
    70. ↑ «archive. org/web/20070930200947/http://www. onwar. com/aced/data/uniform/usman1804. htm Onwar. com». Archivat des d'el onwar. com/aced/data/uniform/usman1804. htm original, el 30 de setembre de 2007. Consultat el 13 d'agost de 2012.
    71. ↑ "loc. gov/cgi-bin/query/r? frd/cstdy:field%28DOCID+sd0024%29 Suen: The Mahdiyah, 1884-98". US Library of Congress, A Country Study.
    72. ↑ Bat Ye'or, The Dhimmi: Jews and Christians under Islam, Londres, 1985.
    73. ↑ Citat segons la transcripció de Libération del 5 de novembre de 2001, pág. 8.
    74. ↑ Abdallah Laroui: La modernisació de Marroc (casaarabe-ieam. es/index. php? modulo=contenido&idioma=es&id=81&seccion=9 CasaArabe-IEAM. és)

    Bibliografia

    [editar | editar còdic]

    Enllaços externs

    [editar | editar còdic]

    Erro al crear miniatura: Yihad en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

    Referències

    [editar | editar còdic]


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Yihad&oldid=1306520»