Estudis islàmics
Estudis islàmics és l'estudi acadèmic, no-religiós, del Islam, anàlec a camps afins com els estudis judaics i els estudis corànics. Els estudis islàmics busquen comprendre el passat i el potencial futur del món islàmic. En este programa interdisciplinari, participen especialistes d'àrees diverses (història, cultura, lliteratura, art) que intercanvien idees relatives al camp d'estudi en qüestió.
Generacions d'acadèmics en estudis islàmics, la majoria formats en mentors orientalistes, varen ajudar a tendir ponts entre l'estudis orientals i els estudis religiosos. La subdisciplina que va sorgir d'este esforç es denomina «estudis islàmics». L'estudi de l'islam forma part d'una tradició que va començar en el món acadèmic occidental a escala professional fa aproximadament dos sigles, i que anteriorment s'havia vinculat a una preocupació social. Esta tradició acadèmica no solament ha conduït a una acumulació de coneiximents, encara que alguns d'ells estiguen casi oblidats o molt descuidats, sino que també ha segut testic de canvis importants en els interessos, les preguntes, els métodos, l'estètica i l'ètica de l'islam.
Molts programes acadèmics d'estudis islàmics inclouen estudie històric de l'islam, civilisació islàmica, història del món musulmà, historiografia, dret islàmic, teologia islàmica i filosofia islàmica. Els especialistes en estudis islàmics es concentren en l'estudi detallat i acadèmic de texts escrits en àrap en els camps de la teologia islàmica, el dret islàmic i el Corán i els hadices, junt en disciplines auxiliars com el Tafsir, o exégesis del Corán. No obstant, a sovint apliquen també métodos adaptats de vàries disciplines auxiliars, que van des d'estudis bíblics i filologia clàssica fins a història moderna, història del dret i sociologia.
Panorama
[editar | editar còdic]Els acadèmics del camp dels estudis islàmics són referits a sovint com «islamólogos», i la disciplina va constituir tradicionalment la major part de lo que solia cridar-se estudis orientals. La generació transicional d'islamólogos va estar a cavall entre una época en la que els estudis islàmics estaven dominats per l'orientalisme i l'era posorientalista de la crítica poscolonial i la teoria crítica en les ciències socials i bona part dels estudis religiosos. De fet, algunes de les universitats occidentals més tradicionals encara otorguen títuls en àrap i estudis islàmics baix el títul principal de «estudis orientals». Est és el cas, per eixemple, de l'Universitat d'Oxford, a on s'impartixen àrap clàssic i estudis islàmics des de tan primerenc com el XVI, originalment com una subdivisió de la Teologia. Este últim context va donar als primers estudis acadèmics de l'islam el seu caràcter d'Estudis bíblics i va anar també conseqüència del fet de que, en l'Europa occidental de l'Edat Moderna, la disciplina va ser desenrollada per eclesiàstics l'objectiu principal dels quals havia segut refutar els preceptes de l'islam.[1] Hui en dia, els estudis acadèmics de l'islam solen ensenyar-se i estudiar-se junt en, o despuix de, un ampli estudi de la llengua àrap, en titulacions de grau i postgrau en àrap i estudis islàmics en universitats com Georgetown, Exeter, Oxford, Leeds, SOAS (Londres), Yale, Leiden i Tubinga.
Un recent informe del HEFCE emfatisa la creixent importància estratègica per als governs occidentals des dels 11 de setembre de 2001 dels estudis islàmics en l'educació superior i proporciona ademés una visió general internacional de l'estat del camp.
Història
[editar | editar còdic]
.jpg)
En els estudis islàmics existix una tendència a recolzar-se en l'història (com a método i enfocament) com un marc científic tranquilisador. No obstant, hui en dia, ademés dels debats recurrents dins de la pròpia història, molts científics miren desfavorablemente una concepció llineal del temps (Rovelli 2018).[2]
El primer intent de comprendre l'Islam com a tema de la erudición moderna (en oposició a una herejía cristològica) es va donar en el context dels estudis orientalistes cristians europeus del XIX. Examinar i comprendre este tipo d'islam —una tradició viva heterogénea en alguns elements no discursivos, internament extremadament dinàmica i multifacética— és el comés dels estudis islàmics en el món modern.
Entre 1821 i 1850 es varen fundar en Anglaterra la Royal Asiatic Society, en França la Société Asiatique, en Alemània la Deutsche Morgenländische Gesellschaft i en Estats Units l'American Oriental Society.
En la segona mitat del XIX varen predominar els enfocaments filològics i històrics. Varen liderar el camp investigadors alemans com Theodor Nöldeke en el seu Geschichte dones Qorāns (Història del Corán) i Ignaz Goldziher en el seu treball sobre hadices (Muslim Studies).
Orientalistes i erudits islàmics per igual varen preferir interpretar l'història de l'islam de manera conservadora. No varen qüestionar la narració tradicional del temps primerenc de l'islam, de Mahoma i de cóm es va escriure el Corán.
En la década de 1970, l'Escola revisionista d'estudis islàmics va qüestionar l'adheriment acrítica a les fonts islàmiques tradicionals i va començar a desenrollar una nova image dels primers temps de l'islam aplicant el método històric-crític.[3][4]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Irwin (25 de giner de 2007). For Lust of Knowing: the Orientalists and their Enemies, 1ª edició, Penguin. ISBN 978-0140289237.
- ↑ «Ordinary Matters in Islamic Studies: Notes from the Field».ReOrient.5(1)
- 6–24.ISSN 2055-5601.doi:10.13169/reorient.5.1.0006.
- ↑ Alexander Stille: [https://www.nytimes.com/2002/03/02/arts/scholars-are-quietly-offering-new-theories-of-the-koran.html?pagewanted=all Scholars Llaure Quietly Offering New Theories of the Koran], The New York Claves, 2 de març de 2002
- ↑ Toby Lester: [https://www.theatlantic.com/magazine/archive/1999/01/what-is-the-koran/304024/ What Is the Koran?], The Atlantic, giner de 1999
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2024).«Studying early Islam in the third millennium: a bibliometric analysis».Humanities and Social Sciences Communications.11(1)doi:10.1057/s41599-024-04058-2.
- (1997) Azim Nanji (ed.). Mapping Islamic Studies: Genealogy, Continuity and Change, Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-081168-1.
- Islamic Studies in the Twenty-first Century: Transformations and Continuities. Països Baixos, Amsterdam University Press, 2016, ISBN 9789089649263.
- Saeed, Abu Hayyan, History of Quran and Orientalists. (1 de decembre de 2023). Disponible en SSRN: [1] o [2]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estudios islámicos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.